La bonica ermita romànica d’Espiells, amb la seva porta adovellada. AGC, 2022
Espiells pertany al municipi de St. Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). “Spiells” o “Spicellos” és una paraula que prové del llatí: “Speculum” que pot dir mirall o mirador (talaia), segurament era aquest el significat degut al petit turó que s’alça al lloc conegut avui en dia com “La Miranda d’Espiells”, des d’on es pot controlar la zona, avui en dia per vigilar els incendis.
La Miranda d’Espiells, dalt d’un petit turó. AGC, 2022.
En aquest turó s’ha trobat una necròpolis amb 18 tombes dels segles V-VIII.
No tenim gaire referències d’esglésies del temps visigot al Penedès, tot i que el nom de “Monistrol” remet a aquestes èpoques i Sta. Maria de Monistrol d’Anoia s’alça sobre un jaciment romà on es va trobar una necròpolis tardoantiga.
Les mencions més antigues de la zona són, justament, les de Monistrol de Anoia, actual veïnat de St. Sadurní que es troba, amb Espiells, a banda i banda de la carretera que mena a Masquefa, prop de Piera, un lloc fronterer que pertanyia al Castell de Subirats, controlat pels vescomtes de Barcelona.
Restes del Castell de Subirats, des d’on es controlava la Via Augusta. AGC, 2021
Aquets llocs es van anar guanyant després de la conquista del Bages. El primer que es feia era cristianitzar o transformar el cristianisme autòcton (hispano-got) pel franc-romanitzat que instauraven els monestirs, tal com ho veiem a la documentació del segle X.
La primera menció al lloc és de 917, quan el llavors vescomte de Barcelona, Ermenard, feia una donació a St. Cugat, així ho explicava Mn. Mas:
“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia i del riu Bitlles, on hi ha edificada l’església de Santa Maria, St. Pere i St. Joan comanant-li que lo abat i monjos preguen per ells i per Sunyer, comte i marqués, son senyor, i per sa esposa. Lo que donaren comença a Llevant pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes per on passa l’aigua de la pluja”. [1]
St. Pere Lavern, vinyes i cementiri, des de l’església. AGC, 2021
Les mencions a Sta. María, St. Pere i St. Joan semblen respondre a Sta. María de Monistrol, St. Pere Lavern i St. Joan Salerm, tot i que també podrien ser els tres altars de Sta. María. Malauradament de l’ermita romànica de Monistrol d’Anoia no en queda cap vestigi, ja que va ser completament refeta al segle XVI.
El lloc era preuat per ser a prop de l’aigua on s’instal·laven els molins hidràulics. El 992 Geribert, fill del ja difunt vescomte Guitard ven a St. Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al castell de Subirats, prop de l’alou de Sta. María de Monistrol (“Munistirolo”) per tres unces d’or cuit més terra junt a l’església de St. Joan de la Torre, prop dels Gorgs (podria fer referència a la torre romana prop de St. Pere Lavern).[2]
El Pla del Penedès des del turó d’Espiells. AGC, 2022
El 945, en la dotació que la comtessa Riquilda (dona del comte Sunyer) va fer al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’inclou l’església de St. Llorenç d’Hortons, al terme de Gelida, el que senyala la presencia de pagesos a les contrades abans de la conquesta dels francs i de la presència dels monestirs benedictins (en un altre article ja vam parlar dels litigis pel control de l’antic monestir de Sta. Cecilia per part del monestir de Ripoll).[3]
A St. Llorenç d’Hortons ens queda l’ermita romànica de St. Joan Samora, anomenat al 1163 com St. Joan Mora Greca, potser en una al·lusió a històries que reflecteixen la presència andalusina en aquestes contrades.
St. Joan Samora, ermita romànica de St. Llorenç d’Hortons. AGC, 2021
L’única ermita romànica que ha perviscut a St. Sadurní d’Anoia és la de St. Benet d’Espiells. Un nom que es troba ja en el 986 en els privilegis que el rei franc dona a St. Cugat, tot i que sabem que abans de que el monestir es faci amb les propietats n’hi havia gent que treballava les terres per aprisió.
També al recinte de St. Benet d’Espiells, s’han trobat restes funeràries dels segles XI-XIII que confirma la presència d’un espai religiós. El tipus de tombes de lloses o “cistes” és més propi de segles anteriors.
Campanar de St. Benet d’Espiells del segle XII. AGC, 2022
En 1063 St. Cugat estableix al matrimoni format per Umbert i Dalmizane al alou de Espiells amb l’església de St. Benet i la torre amb les seves terres i afrontacions a canvi d’un porc per Nadal (“baconem obtimum”) i de la meitat de l’església de la Sta. Creu i Sta. Maria de Masquefa amb el seu alou i altres alous i batllies que el matrimoni tenia, el monestir deixa aquestes propietats a la parella en règim d’usdefruit a canvi de pa, vi i fruits.[4]
La torre a la que aquí es fa referència deu ser una edificació on es guardava el gra i els estris d’una producció agrària de la que es recollia els censos per un o més senyors, no necessàriament una torre de defensa.
Doncs bé, aquesta petita i bonica ermita amb un campanar del segle XII, una porta adovellada i un petit racó al davant, un lloc amb aquesta història tan antiga, va ser greument desfigurada en encastar una masia al seu absis.
No tenim més comentaris que la mateixa reclamació del poble.
La casa edificada a l’absis de St. Benet d’Espiells. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2022
Als i a les que estimen el patrimoni i el reivindiquen per les futures generacions
[1] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, SC, vol. IV, n. X de 28 o 29 de febrer de 917
Grup Ecologista de Bellvitge, 1990, algunos de los primeros integrantes: Jose, Santi, Miguel Ángel, Andi y alguno más.
El Grup Ecologista de Bellvitge (GEB) nació en el curso 83-84. En noviembre de 1983, la dirección del Aula de Cultura de Bellvitge gestionó un curso de ecología: “Las energías libres”, que impartiría Salvador Balcells. El curso se inició con la proyección de una película danesa “las energías”. Tuvieron dos exposiciones, una sobre energías alternativas y otra sobre el Delta del Llobregat.
Taller a partir del que se gestó el GEB. 1983. Aula de Cultura de Bellvitge.
Al finalizar el curso, el 13 de mayo de 1984, se realiza la primera Fiesta del sol, llamada así porque: “No ha de ser una festa oficial ni elitista perquè quan surt el Sol, surt per a tots.”
Cartel de la primera «Festa del Sol», 1984
Cómo se fue gestando
En los años 80, tras las luchas por conseguir espacios para los equipamientos y recién adquirida la democracia, todo estaba por hacer. Nuestro vecino Miquel Segovia Aparicio presentaba, en el boletín de 1981 de l’Associació de Veïns (AVV), el nuevo grupo de trabajo de “Ecología, Naturismo y Plantas medicinales”. Sea por su propia inquietud hacia lo que hoy denominamos “empoderamiento” de la propia salud, o por su trabajo en una industria química y sus conocimientos de lo nocivo de ésta, organizó el 20/05/82, desde la AVV, una charla coloquio con el Naturópata Dr. Marc Arms.
Charla organizada por Miguel Segovia. La preocupación por la salud de todos y todas es el origen del GEB.
En 1982 se comenzaban las charlas de Planificación Familiar gestionadas por grupos de mujeres, de las que l’AVV se hacía eco. También en las escuelas y AMPAS (APAS, entonces) se promovía una educación sexual de la que habíamos carecido durante largos años.
En Bellvitge, se iniciaban los cursos de jardinería que el Ayuntamiento proporcionaba gratuitamente, junto con el material necesario para los vecinos/-as que querían cuidar sus jardines, se impulsaban los huertos urbanos y una cooperativa de consumo.
1976. Vecinos plantando árboles. Foto: Miguel Segovia.
En el curso de las energías libres del 1983-84, Miguel conoce a Andrés Masip y Manuel López, que ya venían concienciados de la escuela Nuestra Señora de Bellvitge (actualmente, Bellvitge), con los que inicia el Grupo Ecologista. Poco después se incorpora Miguel Ángel Herrero. Los tres eran Objetores de Conciencia, dentro del MILIKK. Los dos últimos del Grupo de Jóvenes “Vivac”.
Las agrupaciones como el GEB serían una alternativa al Servicio Militar obligatorio.
Unos tres años después llegaron al grupo media docena de jóvenes de la JOC de Bellvitge, entre los cuales: Olga Alonso, Robert Castillejos, Mary Gómez y Francesc Segura (Kiko), algunos integrantes más de “Vivac” como José Membrive o Santi Palomo i algunos esporádicos que participaban en diferentes momentos. Eran unas 8 o 10 personas trabajando, aunque pasaron unas 30. Algunos venían como objetores de conciencia, aunque aún no estaba aún reconocida esta labor como substitutoria de la «Mili».
Festa del Sol, 1991.
2. El GEB y el río Llobregat
Una de las primeras actividades del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) fue participar en las acciones en contra del desvío del río Llobregat, que se derivaron de la «Marxa del Llobregat» que, en 1978, recorrió el río Llobregat, desde su nacimiento en Castellar de N’Hug, reclamando mejoras el estado del río y oponiéndose a un desvío que pretendía acabar con la zona agrícola del Delta ampliando la zona portuaria con elementos deportivos de lujo y generando una mayor especulación urbanística por la que algunos ya habían apostado.
El 10/03/1984 Salvador Ballcels i Vila redactó un texto en defensa del medio ambiente que firmaban 4 entidades: Grup ecologista de Bellvitge, Grup defensa medi ambient del Prat, Grup de defensa de la terra y Moviment de defensa de la terra. El alcalde del Prat, Lluís Tejedor, se hace eco en la prensa local de cómo el Plan Especial de la zona Costera Metropolitana puede perjudicar a toda la zona, no sólo al Prat, por las cuestiones relacionadas con el medio ambiente y recurre el Plan presentado por la Generalitat. Las poblaciones del Baix Llobregat se adhirieron al manifiesto.
Posteriormente, el GEB se implicará activamente en la recuperación del Delta del Llobregat, plantando árboles en la zona del Delta o recogiendo muestras del agua del río en diferentes zonas y llevándolas a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis, siempre en coordinación con otras entidades ecologistas y medio ambientales, especialmente las del Prat.
En marzo de 1986 el GEB planta medio centenar de Chopos en la ribera hospitalense del río Llobregat, el periódico comunica la noticia.
1989-90 Campaña contra el desvío del Río Llobregat por la ampliación del Puerto y del aeropuerto de Barcelona, junto con la CAME (Coordinadora Asamblearia del Movimiento Ecologista), de la que ya son miembros, y otros grupos ecologistas de la zona, como el GESE (Grupo Ecologista de Santa Eulalia), de Cataluña y algunas del resto del Estado o de Europa.
Festa del Sol 1990, plaça de la Baldosa de Bellvitge.
El 27/03/1990 el GEB firma el manifiesto creado y redactado para este tema, son el número 90. Además de la información recogida, realizan una pintada en el muro de camino al río, recogen firmas en pro de la causa concienciando a la población y hacen decenas de copias del manifiesto enviando numerosas cartas a organismos públicos y a otros Grupos en defensa de la natura.
En abril de 1990 se envían diversas alegaciones contra Desvío del Llobregat. Ese mismo año, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña anula la ejecución del proyecto del desvío del último tramo del río Llobregat elaborado por la Generalitat y recurrido por el Ayuntamiento del Prat por no tener aún el Plan directorio del Puerto de Barcelona, con lo que la decisión fue temporal. En junio de 1990las noticias se hacen eco de la sentencia que anula el desvío del Llobregat.
3. Campañas propias del Grup Ecologista de Bellvitge
Verano 84 Campaña “Mejor cerrados” para los contenedores de basura. Denuncian el sistema de recogida ya que deja los contenedores inservibles.
11/09/1984 Ante el incidente de la pérdida del remolque de gas propano en el semáforo del puente de Bellvitge, viniendo de la Zona Franca, de la que afortunadamente no hubo que lamentar víctimas, se pide que no pasen ni aparquen camiones con materias inflamables por el barrio. El 14 septiembre se presenta un escrito con firmas en el registro reclamando discos prohibitorios como tenían en el Prat.
En 1984 y 1985 van definiendo su proyecto que concretan en su organización por comisiones. Estas son sus propuestas:
Contaminación:
Vigilar y denunciar las fuentes de contaminación: atmosférica, acústica y radiactiva (pararrayos instalados en la ciudad y residuos radiactivos de los Hospitales de l’Hospitalet)
Exigir el desmantelamiento de la planta de Repsol Butano SA de la Zona Franca e impedir que circulen por el barrio vehículos con materias peligrosas.
Campaña para favorecer el uso de pulverizadores en lugar de los aerosoles CFCs.
Una de las campañas fue por la recogida de los residuos del Hospital.
Zonas Verdes y Urbanismo: demandan una gran zona verde entre el Instituto y la Calle Francia (que entonces llamaban “Paseo de la Libertad”) y exigen zonas verdes para la urbanización de la Rambla Marina.
Recogida deexcrementos caninos. En julio del 85 se instala el primer “pipi-can” en el barrio demandado por el GEB desde el 82.
Difusión mediante charlas y exposiciones en los colegios, en la Fiesta del Sol o en las Fiestas del Barrio, en colaboración con otras entidades.
Cartel contra el uso de sprays contaminantes.
Recuperación del Delta del Llobregat. Plantan árboles en la zona del Delta, recogen muestras del agua del río en diferentes zonas y las llevan a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis.
En julio del 85 participan en lacadena humana contra las centrales nucleares de Vandellós y Ascó en colaboración con la “Coordinadora Ecológica Comarcal” de Mora la Nova. Envían cartas a personalidades en colaboración con Greenpeace.
Contra la contaminación electromagnética que provoca la instalación en nuestro barrio de la Telefónica y su potente antena cerca de las viviendas.
A partir de julio del 85 encabezan ya sus cartas y documentos con el nombre de “Grup Ecologista de Bellvitge.” Aún forman parte de la AVV. En 1985 redactan su ideario y firman su compromiso.
Se inaugura el emblemático Paseo de Bellvitge. Se hace un invernadero, para las plantas de los vecinos. El concejal de barrio quería que lo gestionara el GEB, pero ellos consideran que es trabajo del Ayuntamiento y se limitan a dar ideas para su uso. El GEB sigue protestando por considerar que el nuevo paseo no dispone de suficientes zonas verdes, a pesar de los árboles plantados.
1991. Invernadero. Festa Major de Bellvitge. Passeig dels pins. Foto: AVV.
Campaña de Navidad, la VI en 1986. En esta ocasión consiguen que el Ayuntamiento de l’Hospitalet edite un Bando prohibiendo la venta de especies protegidas como el boj y fomentando la responsabilidad ciudadana, pidiendo a los vecinos que no tiren a la basura los árboles naturales, señalando espacios en cada distrito y pagando una furgoneta, con la que el Grup ecologista de Bellvitge los recogía. Se va haciendo extensiva a la ciudad la concienciación sobre la necesidad de conservar la naturaleza y la recogida de árboles, como mal menor, con lo cual la “Navidad ecológica” que siempre han fomentado, va siendo integrada en la población.
La campaña por la recogida de árboles de Navidad. Una de las que ha tenido más repercusión.
En 1987 se pone la Baldosa con el nombre “Paseo de la Baldosa” como protesta por lo que denominan “Urbanismo-Desertificación”.
El «Paseo de la Baldosa» al lado del Instituto Bellvitge, donde se pone el mercadillo de los viernes y los chiringuitos de la Fiesta Mayor. Se puede ver la placa que puso el GEB en una esquina. Años 90.
1987/88, junto con otros grupos ecologistas,empiezan a celebrar el “Día sin coches”, idea que rápidamente se extenderá a otros lugares. Encierran un coche entre cañaveras, lo “encarcelan”, la gente quedó muy sorprendida. Se realiza una carrera popular sobre ruedas.
Se crea “Onda Verde”, la primera Radio Bellvitge que emite, durante dos años en FM 87,5 “Por esa época, un tal Javier de Barcelona montó “Radio Bellvitge” con el apoyo del Grupo Ecologista, la idea es que esta radio se abriera a los jóvenes con diferentes temas: música, etc. Pero finalmente esta radio libre se emitió desde otro barrio de l’Hospitalet: San José.” (MSA)
1988. En abril se separan de la AVV creando una entidad propia. Redactan estatutos y los presentan. Utilizan un local de un miembro del grupo en la C/ Prado, 13. En mayo de este año, ya con el sello del “Grup Ecologista Bellvitge” organizan una charla-debate, en el Aula de Cultura con Miguel Correa de Badalona sobre “Elecciones y ecología”. Mantienen contacto con la entidad estatal Acción Ecologista Social en las diversas campañas que emprenden.
1988. Denuncia por la falta de espacios verdes.
1988.III Campaña de Nadal“Per un Nadal ecològic” en las Ramblas de Barcelona, con el colectivo Agudells de Sant Genís y Alternativa Verda. La prensa se hace eco.
1988-1990. Acciones reivindicativas.
Durante las Fiestas del Sol, además de las charlas, exposiciones, talleres, mercado de productos naturales… se suele realizar alguna acción reivindicativa. Si en la de 1987 la fue la de poner el irónico nombre de “Plaza de la baldosa”, la de 1988 es la de quitar adoquines de dicha plaza plantando alcorques en los espacios liberados y poniendo, también, un banco… lo que les cuesta una denuncia de la Guardia Urbana. Pronto será retirada por el alcalde dándola por improcedente, aunque también retirarán el banco y taparán los huecos hechos entre las baldosas para los árboles. Entre otras campañas, denuncian, también, la tortura a animales, como con las corridas de toros.
Contra el maltrato animal.
Otro año hacen explotar una maqueta del barrio, denunciando de nuevo la proximidad de la planta de gas de Butano y en otro queman cartillas militares, sumándose al movimiento de Objetores de Conciencia.
Festa del Sol, 1990
En junio de 1989, como entidad legalizada y desde la nueva sede editan el 1r. Boletín Informativo del GEB. En la última página se solicita la colaboración de más personas.
Campaña Educativa. El GEB, en colaboración con el Ayuntamiento de l’Hospitalet, crea y recopila material audiovisual de temas ecológicos. Propone itinerarios de natura de ecosistemas próximos: Delta del Llobregat, Garraf, Collserola… Todo este material se entrega al Ayuntamiento en enero del 89 para que pueda ser consultado y utilizado por cualquier persona o entidad. Actualmente estas salidas forman parte del programa educativo que el Ayuntamiento ofrece a las escuelas.
Se ofrece un taller de papel reciclado para escuelas o centros de tiempo libre, así como una reflexión sobre los valores educativos relacionados con la ecología. Del 6 al 12 de marzo de 1989 participan activamente en la Farga en la muestra ecológica “Viure a l’Hospitalet.”
Tallers de Paper reciclat a les Festes del Sol
1989. Urbanización Rambla Marina, tras la inauguración del metro de Bellvitge, la AVV presiona al Ayuntamiento y a la Generalitat para que urbanicen este sector, tal como se habían comprometido. En 1991 se llega a un acuerdo y en 1992 comienzan las obras. El GEB sigue empeñado en que nuestro barrio tenga más zonas verdes, más árboles y menos cemento y baldosas.
1989. limpiando el futuro parque de Bellvitge.
1989, diciembre.Boletín de la AVV de Bellvitge. En la página 3 se menciona la 2ª plantada de árboles del Parque, y se reconoce que no se han perdido los arboles de la plantada inicial gracias al Grup Ecologista de Bellvitge. “Estuvimos decenas de sábados o domingos con mangueras de por lo menos 20 metros, regando los chopos, encinas, robles y demás, acudían jóvenes ocasionalmente y, entre muchas personas más, el Socialista Joaquin Mengual”.
1989. Plantando y cuidando árboles en los terrenos del Parque. Foto: Simon Rovira.
En mayo de 1991 editan el segundo boletín informativo. Disponen de nuevos locales en la Av. Europa, 174-176, cedidos por el Ayuntamiento de l’Hospitalet. Actualmente en este local se reúne una entidad medioambiental: Saboga.
1992 El GEB apoya las iniciativas de otros colectivos de Barcelona contra los Olimpiadas por entender que potencian la competitividad y rivalidad más que el espíritu deportivo, lúdico y comunal.
1993 10ª Fiesta del Sol. En una publicación de la ciudad, explican su trayectoria en estos 10 años. En ella encontramos también una relación de las entidades que han colaborado con las ediciones de esta fiesta, hasta la fecha fueron: El grup de joves Vivac,els Amics de la Bici de Barcelona y la escuela de solfeo y banda de música y de Bellvitge “els Amics de la Música”. En esta décima edición participan también els Diables de Bellvitge, el Centre d’esplai Bellvitge y otra entidad educativa de tiempo libre: El Alenha.
1991. Fiesta del Sol. Espacio de debate.
1995. Lucha contra las nucleares, se unen a otros colectivos y se suman a otras campañas en Cataluña, como la de la cadena humana en Tarragona. Envían cartas como GEB al gobierno francés y al español en contra de las nucleares.
Intensifican sus relaciones con otros grupos ecologistas de la zona. En 1996, alrededor del 5 de junio, día que se declara del “Medio Ambiente”, redactan un manifiesto junto con otros grupos de l’Hospitalet como ECOS l’H y ANMALH (Associació d’Amics de la Natura i del Medi Ambient)
Entre 1987 i 1998 el Grup Ecologista de Bellvitge se implicó directamente en la gestión del Parque de Bellvitge del que hoy día disfrutamos los vecinos, contando con el apoyo de la AVV y de otras entidades y personas del barrio.
1996. El grup ecologista explicant a l’Ajuntament el projecte del parc que van fer amb els suggeriments dels veïns i de les veïnes de Bellvitge.
Durante la última década del s. XX y las primeras del XXI se siguen celebrando diferentes fiestas el Sol en Bellvitge. El GEB edita un boletín anual, “El Gira-Sol”, en convenio con las entidades que les dan apoyo como la AVV, el Ayuntamiento de l’Hospitalet y la Generalitat. En junio de 2003, conmemorando la 20ª edición de la Fiesta del Sol, nos resumen su trayectoria de estos 20 años.
Además de los esfuerzos dedicados a hacer posible el Parque de Bellvitge, siguen participando en diferentes campañas del barrio y de la zona en pro de la conservación de la naturaleza y del medio ambiente, como la Campaña contra la antena de telefonía mòbil en el edificio de la telefónica, la Campaña contra la hormigonera de la Feixa Llarga o contra la Central Térmica del Puerto de Barcelona.
También realizan informes técnicos como el de la red de carril bici para la ciudad y siguen con su labor de información y concienciación de la población, a través del nuevo boletín y colaborando con otros organismos públicos y con otras entidades y personas con los mismos objetivos.
El uso de la bici siempre ha estado presente en las acciones del GEB. Festa del Sol, 1990, Foto: Vivac
4. Del GEB a Saboga
Ya en el nuevo siglo participan del “Consell de la sostenibilitat de l’Hospitalet de Llobregat”, del que surge, en 2005, el “Projecte Llobregat”
El mantenimiento del precario camino al río es una labor que llevan a cabo entidades del barrio y de la ciudad.
En 2008, nace “Saboga”, refundición del Grupo Ecologista de Bellvitge con otras personas y entidades de la ciudad preocupadas por el Medio Ambiente y la conservación de la naturaleza. Se crea la Plataforma “Salvem la Zona Agrícola a LHospitalet”.
En 2009 y 2010 se realizan marchas por la recuperación de la zona Agrícola de l’Hospitalet de Llobregat.
2009. Primera marxa en defensa de la zona agrícola del Delta del Llobregat.
Saboga lucha, actualmente, junto con otras entidades, como la de “Salvem Cal Trabal, no més blocs a l’Hospitalet” por la defensa del legado rural que nos queda en l’Hospitalet, para mejorar el acceso al río y la sostenibilidad.
El 5 de abril de 2016 se celebra el día mundial del agua con diferentes actividades en el río Llobregat. En mayo se realiza la 28ª edición de la Fiesta del Sol, por la tarde, junto con la AVV se procede a adecentar el acceso al río.
El riu Llobregat en l’actualitat. Foto: AGC
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-05-2021
Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.
A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.
El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.
Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.
El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.
J. Mº Madurell recull actes de segles passats.
En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).
Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.
El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió (1714) ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou.
El terra de l’ermita s’havia anat elevant successivament degut a l’enfonsament per l’acumulació de terres de sedimentació i d’arrossegaments pluvials. Durant s segles XVI-XVII es fan tres enllosats successius, fins que el 1718 el Vicari general dona llicència al rector de Provençana, Mn. Josep Carreras i Viladomat (Cardona, 1677 – l’Hospitalet, 1753), per reedificar-la de nou elevant la teulada uns 3 metres, ja que ja no es podia passar si no era ajupint-se.
A les notes de Mn. Guiu[1] veiem que n’hi havia un dèficit que s’anava arrossegant des del començament, per una altra banda sabem que Mn. Carrera (rector de Provençana-L’Hospitalet entre 1715-1747) i “home de negocis” com ho qualifica Jaume Codina,[2] tenia nombrosos plets oberts per delmes del Prat i amb els regidors de L’Hospitalet que l’acusaven de quedar-se els rèdits de l’administració de l’ermita, indispensables per a la seva conservació.
Alhora trobem un altre conflicte entre els mateixos actors per l’elecció de les aplegadores i dels administradors de l’ermita entre la pagesia de la Marina, elecció anual que exercia unilateralment el rector fins que el batlle va protestar públicament a la festa de la marededéu de Bellvitge de 1748, quan el vicari va proclamar les nominacions del rectos, obrint un plet per aquest motiu. El 1751 la cúria declarà nul·les aquestes eleccions, però el rector ja no exercia oficialment com a tal.
El 1769 Félix Bover (rector entre 1764 i 1783) acorda amb Pere Llunell, mestre d’obres, fer la paret nova de l’ermita de Bellvitge, derruir el sostre i la teulada vella, posar el terra al seu lloc, alçar el pis de l’ermita vella, posar bigues noves elevant la paret com el que ja s’havia fet entre 1764-65 i afegir una xemeneia que no estava concertada (suposem que a la casa annexa). Gràcies a l’interès d’aquest nou rector, l’ermita serà enllestida el 1777. La nova nau combinarà elements romànics, gòtics i barrocs.
Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.
Malauradament trenta anys i escacs més tard l’ermita tornarà a patir greus desperfectes amb la Guerra del Francés de 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich, de les masies de la Marina, donà una nova talla. Per una altra banda, durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades i algunes provoquen greus inundacions.[3]
1914. L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya amb la imatge que va donar la familia Golferichs
El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.
1937. L»ermita cremada
Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el «Tonet de Bellvitge».
1904. Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l»Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.
Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els «aplecs» de sardanes i les «caramelles» (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la «parròquia dels pagesos» i a la Mare de Deu se la coneixia com «la pageseta».
1963. Nens i nenes de l’Hospitalet a l’ermita de Bellvitge.
“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig” (L’Abans, 597).
El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser «batejada» amb el nom de «Eulàlia», en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).
1964. Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran
Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de «goigs a la Mare de Déu de Bellvitge».
1060. Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.
El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).
Anys 70. L’ermita amb porxos.
En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[4].
Campanya «Salvem l’ermita»
Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.
La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.
Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.
Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.
El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.
El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.
La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.
Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de «Bellvitge 50», l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.
Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: «Amics de l’Ermita». Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.
Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:
«Aguantaràs la tempesta
i tornaràs a florir,
quan l’amor de tot un poble
et retrobi al seu camí».
Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC
El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.
Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.
Ermita 2020. Foto: Quim Pons
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.
Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.
Alhora trobem un altre conflicte entre els mateixos actors per l’elecció de les aplegadores i dels administradors de l’ermita entre la pagesia de la Marina, elecció anual que exercia unilateralment el rector fins que el batlle va protestar públicament a la festa de la marededéu de Bellvitge de 1748, quan el vicari va proclamar les nominacions del rectos, obrint un plet per aquest motiu. El 1751 la cúria declarà nul·les aquestes eleccions, però el rector ja no exercia oficialment com a tal.
.
[1] Mn. Joaquim Guiu “Nostra Senyora de Bellvitge”. Arxiu parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
[2] Jaume Codina, 1987, Els pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat.
[4] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 