Archivo de la etiqueta: Delta del Llobregat

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Posted on por
Responder

Les dones i les primeres esglésies.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pel que molts s’interessaran.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral «a prop de les canyes», pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals, venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere de Cerdanyola. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. L’any següent Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en «una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet» que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar, ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, que voldrem dilucidar en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills.

Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores dels segles X i XI

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge. Can Salvador del Roig.

Posted on por
2
Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda  i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat (L’Hospitalet de Llobregat Sud i la Zona Franca), amb els seus noms i cognoms, i amb els seus motius referits a ells mateixos, els seus oficis, fets o propietats, uns re-noms que es feien servir oblidant el seu origen.[2]

Cal Pepet l’Islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats. Aquesta masia estava on es va fer el Makro.

El 1920 les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. A la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies. La creació d’un Port franc es va quedar en una zona industrial, la «Zona Franca».

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària que no es va fer.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana «Eulàlia» de la ermita de Bellvitge. Donada por la familia Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats que preveieren d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com els que hem anomenat, que tot i així van aportar al nou barri el seu bon fer. En 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins.

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagés de la Marina del Llobregat. (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge)

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Revisat el novembre de 2022, en ser enderrocat Can Salvador Roig, una de les poques masies que perduraven al densificat l’Hospitalet.

Als pagesos de la Marina del Llobregat

Mari Àngels García-Carpintero, 2021

Malauradament la masia ha estat enderrocada per seguir omplint l’Hospitalet de pisos, 2024

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi  n. 27

Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

Dues masies desaparegudes de Bellvitge. Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca.

Posted on por
1
Cal Miquel del Ros. Del llibre Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Al llibre de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, de 1980 encara se’ns diu (p. 21): Si avui doneu un tomb per la Marina veureu Cal Miquel del Ros, d’uns digníssima estructura, enrunant-se a tocar de la Gran Via, a l’ombra de la residència de la Seguretat Social” (l’Hospital).

Cal Miquel Ros, batuda a l’era. Foto cedida per Elena Viusà Vinyals a l’Institut Ramon Muntaner de Mora la Nova

Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes i recull la distribució que recorda Maria Antònia Vinyals cap els anys 50 ó 60, ja que la casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats.

“A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…«

Cal Miquel del Ros. Foto cedida per Elena Visuà.

D’acord amb els plans per fer el segon tram de la Ronda Litoral, va ser expropiada, com Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].

Anys 80. Cal Xic de la Barca al fons.

La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i  Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.

“El 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]

És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.

Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.

Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]

Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:

“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].

Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.

L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, fins el 1879, quan es va construir el pont per creuar el Llobregat en aquesta zona (l’antic medieval feia segles que va quedar abandonat).[5]

El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes, des del pont de les voltes del Llobregat, es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]

1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.

Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.

Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].

1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via.
Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs

La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]

En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9]. El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.

1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?
2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.

[1] AVV Bellvitge, https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-xic-de-la-barca/

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana vol. I, p. 82 i 112

[3] Codina, J., oc., p. 170

[4] Bagán Lluis. L’Hospitalet de Llobregat imatges retrospectives d’una ciutat:  https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/05/01/cal-xic-de-la-barca-i-la-barca/

[5] Sobre aquest pont i el següent o “Pont de les voltes”: http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-voltes.html

[6] Filmoteca de Catalunya: Memmortigo?: https://www.youtube.com/watch?v=uviZZTRup_U

[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018

[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136

[9] Bellvitge José: http://bellvitgejose.blogspot.com.es/2009/04/39-sucedio-en-bellvitge-en-1975.html

[10] La Vanguardia de 31 de maig de 1978, pàg. 33, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/03/04/pagina-33/33733850/pdf.html?search=Cal%20Xic%20de%20la%20Barca

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-1-2021

Als treballadors de la Marina. Als que denuncien els abusos contra la població.

Itinerari des de Bellvitge al riu. Camps, horts i jardins.

Posted on por
1
Del passat al present albirant un futur més saludable.

Joan Cases al llibre de 1986, L’Hospitalet, un passeig per la història, fa recorreguts per la ciutat explicant, amb un anàlisis històric i d’una manera literària, el passat agrari de la ciutat, la expansió industrial, els barris… A l’últim capítol parla de Bellvitge, mirant els petits jardinets que cuiden els veïns, diu: “Els jardinets davant moltes de les escales dels blocs parlen d’un sentiment de respecte a la pròpia dignitat durament conquerida i difícilment esborrable”.

Un dels jardinets de sota les escales que cuiden els veïns.

Anant cap al riu, baixant cap a mar des de la Zona Industrial que separa el barri del Centre del de Bellvitge, al marge dret del Carrer Feixa Llarga, trobem l’últim vestigi del que va ser la Marina agrària (L’Hospitalet i Zona Franca), justament a tocar de la Travessia Industrial.

Entrada a Can Masover Nou, Feixa Llarga.

Abans d’abastar els conreus intensius que encara s’exploten des de les masies de Cal Trabal i, més a baix, des de la pràcticament enrunada Can Masover Nou, trobem, junt a les torres d’alta tensió, uns petits horts regats encara pel Canal de la Infanta: “uns espais menudament parcel·lats i dividits en una infinitat de petits horts, llogats a habitants del barri que així poden ocupar el temps d’una manera productiva i potser no perden del tot el personal record d’un passar recent”.

Horts del carrer Feixa Llarga amb la Travessia Industrial.

Aquests petits horts han estat insuficients per una població que recordava el seu passat rural i ho són actualment per la generació que vol conservar el que ens queda de paisatge agrari, per tal d’aprendre a cuidar el que a totes i a tots ens dona vida, per no fer més mal bé aquest Hospitalet tan massificat i per permetre que la vida que es va restaurant al Delta no es torni a fer malbé.

Horts i cablejat de les instal·lacions eléctriques de la Feixa Llarga.

L’historiador diu: “Els homes poblen la vall del riu, tallen o cremen boscos, posen conreus, erosionen el terreny i creix el Delta, l’home agricultor fa el delta, l’home industrial regula el curs dels rius, consumeix l’aigua, el mar es torna a acostar, es perd el delta”.

Així acaba el llibre, han passat 35 anys des que va fer els seus passeigs i les seves reflexions… què afegirem al 2020? No hauria de ser la bona noticia de la preservació del paisatge natural que ens queda?

2009 Marxa reivindicant la preservació de la zona agrària.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020

                     Per la preservació dels espais naturals que encara ens queden a l’Hospitalet

Dones de Banyols, finals segle X – principis segle XI.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

 “Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”[2].

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920, quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final «i molts altres bons homes»[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (que actuen amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: «Casta de Cercle[11]«, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] ACA, perg. Berenguer Ramón I, escriptura que dicta la comtessa Ermessenda cap el 1020 als pobles de Samalús, Corró d’Amunt i Corró d’Avall del Vallés a Bonnassie I, oc, 1979: 408.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.