Les dones i les primeres esglésies.
- Santa Anastàsia de Premià de Mar
L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]
Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]
No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu. En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.
A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.
Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]
- Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar
La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.
- Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar
Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]
L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.
- Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius
Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.
- Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)
Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.
També l’església vella de Sant Andreu de Llavaneres es bastí sobre un edifici anterior, probablement romànic, al llarg del segle XVI.
- Roca-rossa (Tordera)
L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.
- Quines conclusions podem extreure de tot plegat?
Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:
Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.
Al segle XIII, les que no havien fet vots, van posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.
Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.
Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.
Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021
A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.
[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.
[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).
[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.
[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.
[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.
[6] Ribas i Bertran, Marià. «El temple de Santa Margarida de Cabrera de Mar. Casa de Deodates». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1985, Núm. 2, p. 33-42, https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113408
Històries des de Bellvitge. 