El monestir de Santa Maria Pedralbes és prou conegut, tot i que sempre n’hi ha, a les històries de dones, aspectes que no han vist prou la llum.
Aquest article forma part d’una trilogia clarissa que va començar amb Sta. Clara d’Assis i el seu sentit ecològic de pobresa[1] i va seguir amb la primera fundació clarissa a Barcelona (1237, monestir de St. Antoni i Sta. Clara) de la que són hereves les monges benetes de Montserrat.[2]
Elisenda de Montcada i Pinós (Aitona, 1292 – Barcelona 1364), reina d’Aragó entre 1322 i 1327 pel seu casament amb Jaume II (1291-1327), va fundar aquest esplendorós monestir gòtic sobre un pedrís anterior, denominat “mas Pedralbes” que ja comptava amb una torre de defensa.
La reina Elisenda no va ser mai monja. Vivint en un Palau junt el monestir, podríem considerar-la una impulsora i mecenes d’art.
Tampoc aquestes monges, sortides en 1327 de la primera comunitat clarissa de la ciutat, tingueren més relació amb la casa mare d’Assis que el propi nom. El “privilegi de la pobresa” que Clara va defensar i que consistia en no acumular béns, ni particular ni comunitàriament, vivint en harmonia amb la natura, va ser “mitigat” al poc de la seva mort i successivament. A les primeres concessions donades al primer convent barceloní, s’afegiran moltes altres a Pedralbes que faran, d’aquest, un lloc desitjat per a les dames nobles que no volien casar-se i per a les noies pobres que adquirien així mitjans per a sustentar-se.
El rei Jaume II va donar a la reina Elisenda el lloc de Valldaura del Vallès, on s’havia iniciat el Cister, però en haver passat a Santes Creus, es va pensar en aquest altre, conegut com a “Petres albes” pel color blanc de les argiles que baixaven per la Riera Blanca (avui carrer que separa l’Hospitalet de Barcelona) a l’ample territori denominat, llavors, Provençana.
En 1325 Bernat de Sarrià ven a la reina el domini de Pedralbes, mentre que Elisenda, vídua d’Arnau de Pedralbes i el seu fill li venen els drets de la tinença del que seria una casa fortificada amb un terreny i diverses edificacions. El rei, que va morir al poc temps i al que la reina Elisenda va sobreviure trenta-set anys, va concedir els delmes de Piera i la meitat del molí d’en Carbonell del Rec Comtal, que també servia a la comunitat de Jonqueres.[3]
Aquests béns, entre d’altres, formaran part de la primera fundació del monestir en 1327, amb les catorze monges vingudes del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. Aniran augmentant, especialment en vida de la reina, sent confirmats posteriorment per diferents reis, mentre el Papa i els bisbes van concedint privilegis de visites i llicències de sortides que alleugeriran la vida claustral. Cal tenir en compte que l’època d’esplendor del monestir, és també la de la Corona d’Aragó, amb la seva expansió comercial pel Mediterrani.
La segona “fundació” o dotació de la reina serà en 1334, quan s’afegeixen els rèdits de, entre d’altres, la parròquia de Sarrià que havia intercanviat en 1332 amb el bisbat de Barcelona per la de Sant Pere de Premià. La reina indica que les monges recluses que entrin sense dot poden ser unes seixanta, i els clergues que les “atenguin” déu, vivint quatre framenors en un edifici annex.
Cal tenir present que n’hi havia una gran diferència de classes entre les monges. Una situació habitual en algunes comunitats religioses, però ben lluny dels orígens de la seva orde. Així ho explicava sor Eulàlia Anzizu (1868-1916)[4] amb una mirada irònica i un català pre-Pompeu:
“Y si bé (…) no davan ni rebien cosa alguna sens llicencia, eren no obstant ben lluny de la observancia de la vida de comunitat, puig les més afavorides de béns de fortuna usavan ab deguda llicencia de tot lo que havien menester, y més si calia, mentres les que tenien poch o res, careixien sense llicencia fins de lo més precís de la vida…”[5]
La relació afectiva-espiritual de diàleg en condicions d’igualtat entre Francesc i Clara o les condicions que es donaven en aquells grups cristians perseguits i assetjats per la església on les dones tenien part activa en la predicació i la celebració, com aquell primer beateri que seria l’origen de la primera fundació clarissa de Barcelona, queda aquí ja totalment ignorada. Les accions de les dones atenent malalts, ensenyant, tenint cura de vius i morts han quedat relegades en haver de passar per la Universitat per exercir-les, el que els està completament prohibit. Els convents femenins han de ser atesos pe homes. Elles, recloses, només poden viure d’almoines i donacions, alimentant i abonant les despeses que ells generin.
La propietat de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià comportava el dret d’enterrament i el de bovatge o pastura, béns que abans havia posseït la Seu de Barcelona i pels que ara l’abadessa rep homenatge com a Senyoria Jurisdiccional. El recinte del monestir, entre dos portals, incloïa les cases, que encara podem veure, amb fleca i carnisseria o la presó. Amb tot plegat, la tercera dotació de la reina és de 1341, sent de 1345 les pintures gòtiques de la cel·la de Sant Miquel. Cert que n’hi hagueren altres donacions, però cap d’elles es poden comparar amb les de la reina. La seva última “fundació” serà en 1363, poc abans de morir i amb les rendes poc abans adquirides sobre Berga.
El tràfec de censals i diners d’aquell temps llunyà fan del nostre monestir un lloc on es mou el joc del poder més alt, assistint persones de gran llinatge que habiten al monestir fent vida secular (Anzizu: 63). Arribaren a tenir esclaves i algun esclau, com passava en altres monestirs, sent aquí a càrrec particular de les monges particulars que les tenien i que finalment serien alliberades.
L’edifici s’enllesteix ràpidament, sent en l’actualitat una de les millors mostres del gòtic català. El claustre s’acaba en 1412 quan “només quedava un ala del pis de dalt” (Anzizu: 18). A la mort de la reina, la corona d’Aragó continua beneficiant i beneficiant-se del monestir, ja que les concessions i els privilegis rebuts comporten fer aportacions en temps de crisi i guerres. En tot cas la part artística, que és nostre llegat, prosseguí.
Els canvis substancials es produiran amb la ingerència de Ferran el Catòlic (1452-1516) i amb la fèrria clausura que imposà el concili de Trento (1545-1563) i de la que els reis catòlics són els principals impulsors. Sor Anzizu valora aquests moviments com una renovació cap a la vida en comú i l’esperit de pobresa, però no podem més que veure-ho amb els tints negres d’aquell gran patiment que caigué sobre les dones, una mostra de la misèria humana.
El rei Ferran escriu en 1475 al Papa demanant que, en morir l’abadessa que n’hi havia, no s’elegís a cap de les monges de Pedralbes, “ni que sigui de la casa dels Montcada” (Anzizu: 117). El Papa es limità a manar al provincial d’Aragó que sabia que algunes monges vagaven fora de la clausura i que si així era, les castigués i excomuniqués. Això anava per sor Violant de Montcada que vivia des de petita al monestir i serà la escollida en 1477 per les monges. Ferran entrà en Barcelona en 1479. En 1485 els visitadors manen que cap monja pugui rebre una donació particular i aconseguiran, uns anys després, que sor Violant renunciés al càrrec, d’acord amb la voluntat reial que volia posar al capdavant a sor Teresa Enríquez que havia de venir de Palència per a reformar el monestir, el que va fer en 1495 unificant el vestuari i el calçat de les monges i fent algunes millores importants com la cisterna[6] i la font de l’Àngel. Sor Violant callà quatre anys, però després emprengué un llarg plet de set anys a Roma que finalment guanyà.[7] Tornà com abadessa però jo no residí a Pedralbes sinó a Santa Clara de Barcelona, mentre que sor Teresa Enríquez entrarà a les jerònimes, on morí. El rei aconsegueix portar la seva filla Maria d’Aragó (1476-1530) del priorat de les agustines de Madrigal, on era abadessa, malgrat que ella no volia venir. Mentre, els framenors conventuals i observants, a favor d’unes o d’unes altres, entren i surten del Conventet en funció dels canvis. Les reformes per fer més fèrria la clausura ens parlen de vels negres, de locutoris, torns i reixes amb punxes (Anzizu, 115-134).
Mentre es revoquen les llicències i augmenten les pressions dels reis catòlics en el control del monestir, aquest es veu obligat a vendre censals i propietats entrant aviat en decadència. La vida en comú, dinant juntes el mateix àpat, no és una senyal de goig, sinó d’humiliació i misèria. Santa Clara, proposava el dejú quaresmal només per a les joves i fortes, encomanant, en canvi, que a les malaltes i “delicades” se les tractés amb especial atenció i cura, unes diferències substancials fonamentades en l’estima que ara no es contemplen.
A tanta reforma i tan poca raó se li afegeixen les cada cop més freqüents i més intenses guerres. Amb ajut d’algun benefactor o amb la inclusió d’educandes, la comunitat va sobrevivint mostrant-nos, clarament, com la majoria de comunitats femenines no ho van poder fer. La clausura, com a espai de recolliment personal i comunitari, no hauria de ser, com ho va ser, en alguns temps, una presó de malviure.
Pedralbes s’ha mantingut, des del seu origen noble, fent front a les penúries, sent un refugi per a moltes altres comunitats femenines durant les guerres i canvis de règim del segle XIX i ajudant a les seves germanes de la casa mare d’Assis quan aquesta ho demanà (1892, Anzizu: 201)
Sor Eulàlia Anzizu acabà la seva crònica en 1897, sense ella no hauríem pogut constatar uns fets que avalen la nostra teoria de la violència institucional que han patit les dones, la que les va fer fora de la instrucció oficial i les va condemnar al paritori o al claustre, com sostenim fermament.
Malgrat tot això, els espais del monestir transmeten, potser degut a la voluntat de les últimes habitants, potser degut a un fil de transmissió que se’ns escapa, el valor de la austeritat saludable i la ecologia, que es mostra de la estima i la cura de la vida, que el nostre món necessita i que Clara i Francesc pregonaren.
Només per això és necessari fer una visita a Pedralbes si podem.
A les persones que viuen el valor de l’austeritat i la ecologia des de l’estima.
[1] “Clara d’Assis i el privilegi de la pobresa com a forma de vida”: https://historiasdebellvitge.com/2025/05/15/clara-dassis-el-privilegi-de-la-pobresa-com-a-forma-de-vida/
[2] “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, al portal de Sant Daniel, ara la Ciutadella”: https://historiasdebellvitge.com/2025/05/23/sant-antoni-i-santa-clara-de-barcelona-al-portal-de-sant-daniel-ara-la-ciutadella/
[3] Sanjutst, Cristina “L’obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins el segle XVI. Un monestir reial per a l’orde de les clarisses a Catalunya”. Tesi UAB per Història de l’Art. Dir. Anna Muntada. 2008, doc. p. 657….
[4] Sor Eulàlia Anzizu (1868-1916), va recollir la primera documentació sobre el monestir de Pedralbes on professava escrivint una primera crònica del monestir.
[5] Anzizu, Eulàlia “Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes”, 1ª ed. 1897, reed. 2007, p. 46
[6] Sobre la cisterna: https://www.lavanguardia.com/cultura/20220525/8290617/barcelona-secreta-cisterna-monasterio-pedralbes-abadesa-teresa-enriquez-montcada.html
[7] Un efecte que mostra l’absurd de la clausura extrema és que sor Teresa Enriquez no es va assabentar que sor Violant havia guanyat i, com que seguia d’abadessa, va ser excomunicada per “contumaç”. Quan es va assabentar se li va retirar el càrrec i la comdemna.
Històries des de Bellvitge. 