De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Posted on 2025-08-18 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, 2020

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]

Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]

En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort, arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]

Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.

Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.

El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.

El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]

Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.

La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.

Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).

Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX

Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]

Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]

El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]

Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé

La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.

Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.

Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021

Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.

En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025

[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)

[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[3] Puig i Ustrell, P., o.c., n. 109

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c., n. 222

[5] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA),n. 434.

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/08/13/dones-fortes-guilleuma-de-castellvell-i-guilleuma-de-montcada/

[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34

[8] Mas, Josep (1909-1914), LA., n. 2650

[9] Costa i Paretas, Maria Mercè. Pergamins…, o.c., n. 74

[10] Costa i Paretas, Maria Mercè. (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[11] https://enarchenhologos.blogspot.com/2013/03/laqueducte-roma-de-barcelona.html

[12] Costa i Paretas, Maria Mercè. “El segon monestir de Jonqueres i el molí d’en Carbonell” En: Anuari d’Estudis Medievals, vol. 2, 1998

Dones fortes: Guilleuma de Castellvell i Guilleuma de Montcada

Posted on 2025-08-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Castell de Rosanes sobre Martorell. Foto: Martí Porteries

La senyoria dels Castellvell és una de les més conegudes des dels seus orígens al segle X amb el vicari Sendred, Truitella i els seus fills: Ennec Bonfill, senyor de Gelida, origen dels Cervelló en casar-se la seva filla, Eliarda, amb Hug de Cervelló i Onofre Amat que, casat amb Riquilda, serà pare d’Otger dels Castellet i de Guillem Amat dels Castellvell.

En 938 Salomó, amb la seva esposa Virgília i els seus fills, Esteve i Oriola, venien a Sendred la meitat de dos molins al riu Anoia, al terme de Castellví de Rosanes, fent constar que tenien la propietat per aprisió. En 951 Sendred ven al seu fill Onofre Amat diversos béns com cases en Barcelona, una vinya a Bederrida (nom provençal de Les Corts) i un camp a Abrera. Aquestes són les primeres notícies d’una família que s’estendrà pel territori català aliant-se amb el poder polític més alt.

El castell termenat de Rosanes,[1] ubicat a Martorell i amb dominis a Abrera, Castellví de Rosanes, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires, Olesa i, al sud, Castellví de la Marca, comptava amb fortificacions com les de Benviure (Castellbisbal), Voltrerà (Abrera), la Torrassa de Sesrovires o les pròpies de Martorell com la del Clos i la de Griminella, de les que només queden restes. També n’hi havia l’església paleocristiana de Santa Margarida, prop d’on es bastirà la romànica del priorat de Sant Genís de Rocafort.

Sant Genís de Rocafort. Foto: Martí Porteries

La parroquial de Santa Maria i el mercat de Martorell, sota el castell de Rodanes o de Rosanes, són documentats en 1033, en un judici entre l’abat de Sant Cugat i Mir Geribert pels béns de la seva família dels Santmartí. L’abat guanya, com era habitual. Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava dins de Santa Maria de Martorell dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clamava justícia.[2]

Murs antics de Santa Maria de Martorell, AGC, 2025

En aquells moments ja existia una vila que donaria bons rèdits, més destinats a l’acumulació i els excessos dels senyors que a la població. Els Castellvell, on diversos senyors es diran Guillem o Guillem Ramon, eren servidors directes dels comtes, manant hosts a les fronteres. En 1131 Guillem Ramon I de Castellvell (-1166) casà amb Mafalda, filla de Ramon Berenguer III. Al segle XII els territoris dels Castellvell s’amplien amb altres de les zones de conquesta a la nova frontera, prop de l’Ebre.

L’anomenada “conquesta” no només era fronterera i amb els sarraïns, també era interna en una església que, amb el poder civil, es feia forta eliminant tot el que no sotmetia. Un exemple al respecte és el del bisbe Ramon de Castellvell (-1199) que, dedicat a perseguir valdesos (de Pere Valdés), va litigar amb el monestir de Sant Pere de les Puel·les per la jurisdicció de la parròquia de Montmeló, excomunicant temporalment a la seva abadessa, Elisenda de Rocafort, i amb els parroquians de Santa Eulàlia del Camp.[3]

A la mort de l’últim hereu mascle del llinatge en 1205, Guillem Arbert de Castellvell, els territoris es repartiren entre les seves dues germanes: Guilleuma de Castellvell que mantindrà els territoris inicials del Llobregat i el Penedès i Alamanda, que heretà els nous territoris, unint-se als Santmartí i originant la baronia d’Entença.

Arbert de Castellvell (1179-1205) era molt proper a la cort de l’últim comte Ramon Berenguer IV, amb qui estava quan aquest va morir, i a la del seu fill i primer comte-rei Alfons II d’Aragó, conegut com “el Cast” o “el Trobador”. Les enormes despeses d’Arbert motivaren les queixes dels vilatans. El primer que farà Guilleuma, en fer-se càrrec de la Baronia i de la vila de Martorell, és posar ordre en l’administració dels territoris.

Esgrafiats típics d’algunes cases de Martorell. En aquesta es reflecteix la vida a pagés.

Guilleuma de Montcada, de Narbona i de Castellvell (-1228) era filla de Guillem de Castellvell II i de Balasqueta de Vilademuls (Pla de l’Estany al límit amb l’Empordà). Òrfena de mare amb pocs anys, va quedar amb els seus germans sota la tutela d’un oncle: l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls (-1194), molt proper al rei Alfons II.

El 1193 es va casar amb Guillem Ramon de Montcada i de Bearn, el Gran Senescal, amb qui tindrà un fill, Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn, esdevenint ella “Guilleuma de Montcada”. Un any després, Ramon de Montcada donà mort a l’arquebisbe al prat de matabous, prop del desaparegut castell de Montcada, probablement per la revolta d’alguns magnats contra Alfons II. Ramon és excomunicat “amb els seus”, però amb la possibilitat de rebre el perdó si fa peniténcia i li demana al nou bisbe i al Papa, com així fa, desapareixent uns anys (se suposa que va anar a les croades). Sense notícies seves, Guilleuma es casa amb el vescomte de Narbona, Eimeric III (-1239). Guilleuma, entre 1202 i 1208, és “Guilleuma de Narbona”.

Ja sabem que en 1205 heretà la baronia de Castellvell, és en aquest temps quan tornarà a aparèixer el primer marit. Entre 1205 i 1208 Guilleuma fa diverses transaccions, especialment amb la seva feudatària Guisla de Banyeres (del Penedès), repoblant i fortificant poblacions. En 1208, davant de la evidència de vida del primer marit, s’anul·la el segon matrimoni amb Eimeric III. És aquest mateix any quan, en presència de Bernat de Castellbisbal, Bernat de Castellvell i Guerau de Banyeres concedeix privilegis a la vila de Martorell, entre el Llobregat i l’Anoia. Aquestes concessions produiran grans beneficis a la població, sent respectades pels seus successors i mantenint-se vigents fins el segle XIX. En aquests anys es funda l’hospital de Sant Joan de Déu a la vila, del que encara queda la capella i es basteix la capella de Sant Bartomeu, de la que queden les restes al peu de l’anomenat “pont del diable” (o de Sant Bartomeu).[4] Guilleuma esdevindrà definitivament “Guilleuma de Castellvell” i actuarà ja només amb el seu fill.[5]

La reconstruida capella de l’antic hospital que es va fer en temps de Guilleuma de Castellvell. AGC, 2024

Restes de la capella de Sant Bartomeu al pont de Martorell, 2024

Són anys de persecucions i de migracions occitanes degudes a les croades contra els anomenats despectivament “càtars” i que no eren sinó grups cristians, com els valdesos, que no obeïen al papat ja que les dones eren igual que els homes en la celebració i predicació. Entre mig es donen conflictes entre les cases vescomtals en les que es veu implicada la casa de Bearn. El germà bessó de Guillem Ramon de Montcada, Gastó VI de Bearn, lluità al costat de Pere el Catòlic a la batalla de Muret, morint poc després (1215) deixant el vescomtat de Bearn al seu germà, on es retirà fins la seva mort el 1223. Al seu testament, redactat en 1215 encomana al seu hereu legítim, el fill de Guilleuma, la protecció dels fills que havia tingut amb una altra dona.

Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn serà el nou vescomte de Bearn fins la seva mort en 1229, un any després de la mort de la seva mare, de qui heretà la baronia de Castellvell. Casat amb Garsenda de Provença (-1268), fundadora del moviment «Fe i Pau» a la Gascunya, el seu fill, Gastó VII de Montcada i de Bearn, repartirà els seus dominis entre les seves quatre filles, mentre que la filla, Constança de Bearn (-1310), serà abadessa del monestir cistercenc de Cañas o «de la Luz» (La Rioja).

Guilleuma de Montcada i Bigorra (1245-1309), una de les filles de Gastó VII i Mata de Matha, comtessa de Bigorra, esdevindrà senyora de Montcada i de Castellvell heretant també drets de Vic, Muntanyola i Vacarisses. Va casar en 1291 amb l’infant Pere i, en morir aquest, amb Ramon de Cervelló. Exercí la seva autoritat, com la seva besàvia, sent coneguda com “la invicta Amazona”, en 1294 ordenà al prior de Montserrat que no molesti al prior de Sant Genís de Rocafort per cobrar els delmes de Olesa i Sacama. En no tenir descendència la senyoria de Montcada passà al seu nebot, Gastó VIII de Bearn i I de Foix.

Pel que veiem, les dones exercien la seva autoritat posant ordre als seus dominis i evitant els excessos de la violència i l’acumulació que veiem en els seus coetanis, fent que els beneficis reverteixen en bona part a la població, tot i així, els seus dominis passaran als seus fills, amb el cognom patern o, en absència de fills mascles, a altres branques, dissipant-se les seves empentes, però poc a poc les anem trobant.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15/08/2025

A les dones que exerceixen la seva autoritat en pro del bé comú

[1] El Castell d’Eramprunyà també era conegut com “Castell de Rodanes” degut al color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat.

[2] https://historiasdebellvitge.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

[4] Clopas Batlle, I. (1944) Resumen histórico de Martorell relacionado con la historia de Catalunya, p. 56-62

[5] Garí, Blanca. «El matrimonio de Guillerma de Castellvell». Medievalia, 1983, n.º 4, pp. 39-49, https://raco.cat/index.php/Medievalia/article/view/269344.

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona al portal de Sant Daniel ara la Ciutadella.

Posted on 2025-05-23 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El monestir de Sant Antoni i Santa Clara o de «Sant Daniel» en 1711, abans de la seva destrucció. Foto: monestirs.cat

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona fou un cenobi femení construït a finals del segle XIII en el que avui és el barri de la Ribera de Barcelona.

Tradicionalment s’ha considerat aquesta com la primera fundació de les clarisses a la Península Ibèrica (1233/1234), per bé que la seva data de fundació ha estat molt discutida, ja que està fonamentada en una llegenda que diu que Agnès de Peranda, suposada neboda de santa Clara d’Assis, i Clara de Janua o de Gènova arribaren a Barcelona després d’un naufragi en una barca sense rems ni veles. L’imaginari ens mostra abastament aquesta icona popular.

Gravat del segle SVIII que representa la llegenda de la primera fundación clarissa a Barcelona

Realment les úniques fundacions que podem relacionar amb Clara d’Assis són algunes d’Itàlia o les de Praga i Bruixes, la resta, com la nostra, formaria part del moviment dels seguidors i de les seguidores de l’espiritualitat franciscana que iniciarien els framenors arribats a la Península en la dècada de 1220.

Monestir de Santa Clara en Assís, edificat, sobre una església primitiva dedicada a St. Jordi (S. XI), poc després de la mort i canonització de Sta. Clara. (2006)

El primer document d’aquest convent barceloní és de 1236 i correspon a una butlla papal autoritzant la fundació d’un monestir de germanes pobres recluses de l’orde de Sant Damià (de Clara d’Assis), a dotzes dones encapçalades per Berenguera d’Antic i Guillerma de Polinyà, en un solar propi (d’elles).

En 1237 el bisbe Berenguer de Palou II (1212-1241) concedeix llicència a Maria Pisana (aquesta sí deuria venir de Pisa) i “les seves germanes” (les dotze anteriors) per a construir un monestir sota la regla i l’orde de St. Damià és a dir, vivint en clausura (una mesura que només s’aplica a les dones) i amb els vots d’obediència, castedat i posant els béns en comú, condicions a les que el bisbe afegeix que no poden celebrar bateigs, ni casaments, ni enterraments públics (només per a elles i els seus familiars), ni “parteries” (costum de presentar els nadons a les esglésies)[1], el que indica que aquestes celebracions es feien en grups on n’hi havia dones. El suggeriment que fa Núria Jornet[2] de que aquest grup formaria part d’un “beateri” previ amb una comunitat de dones no-reglada, es correspon plenament amb tot el que anem trobat a la nostra investigació.

St. Damià a Assis, on va viure Clara fins la seva mort. (2006)

El bisbe cedeix un terreny entre el mar, el Rec Comtal (on n’hi havia els molins comptals i reials) i el camí que va cap a Badalona, prop dels horts de Sta. Eulàlia del Camp (que havia passat a l’església canònica en 1155), amb el permís d’utilitzar l’aigua de rec i amb la capella-oratori de St. Antoni Abad (anacoreta dels primers temps), que ja n’hi havia i que ara es posarà sota l’advocació de St. Antoni de Pàdua (Lisboa, 1195-Pàdua, 1231), a canvi d’una lliura de cera anual.

Record del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona que n’hi havia a l’extrem sud-est de la ciutat, fins la destrucció de part de la ciutat per les tropes borbòniques i el posterior enderrocament per a fer la Ciutadella. Foto Ramon Solé

És a dir, la evolució, semblant a altres institucions de la època, seria la del pas d’un eremitori previ, on s’hauria aglutinat un grup de dones semi religiós, a una institució acceptada per l’església. Gregori IX, que va recolzar el moviment franciscà sent cardenal i va aprovar el “Privilegi de la Pobresa” que Clara d’Assis demanà,[3] procurarà ara que aquestes comunitats tinguin un patrimoni comú que permeti la seva pervivència. Les dones que, en temps anteriors i en aquests grups més lliures, formaven part de la predicació i de la celebració, seran sotmeses a l’obediència i tancades en clausura, sent substituïdes pels clergues beneficiaris dels altars que afegiran, als rèdits que abans tenien les dones que es feien càrrec d’esglésies, hospitals i/o llocs d’enterrament, els que ara els conferirà l’església.

El lloc era a la Vila nova del mar, a la porta de St. Daniel (el convent serà conegut també com de St. Daniel), fora de la muralla de Barcelona, talment com els dominics es situaren al portal del Mercadal o els framenors i la orde de la Mercè a l’altra banda de la ciutat, també prop del mar. A les viles noves, extra murs de la ciutat, s’aglutinen artesans i mercaders que, a redós d’aquests nous espais espirituals, mostren aviat la seva vitalitat.

Ubicació dels monestirs de la muralla barcelonina al segle XIX.

A aquestes concessions inicials, la corona afegirà unes altres, fent d’aquestes ordes, sota el papa més que sota els bisbes, un puntal per a la seva expansió territorial, administrativa i jurisdiccional i un refugi per algunes de les seves dames. En 1240 es concedeix a Violant d’Hongria (1215-1251), reina d’Aragó degut a les seves núpcies amb Jaume I en 1235, entrar en el monestir tres cops a l’any, acompanyada de les seves filles i de dues donzelles “honestes”.[4]

Gegants de Barcelona que representen el casament a la ciutat entre Jaume I Violant d’Hongria. Foto: Ajuntament de Barcelona

En 1253 ´s’anuncia a “totes les germanes de l’orde de Sant Damià, esteses per tot el món” la mort de Clara d’Assis. Les clarisses d’aquests temps tenen una llegenda fundacional similar a la de Barcelona, i és que, endemés d’un símbol, són una mostra de la seva vinculació a la “mare genealògica”, Clara d’Assis i de les relacions de sororitat que s’estableixen entre elles.

Agnès de Peranda o de Porta fou, en realitat, una abadessa dels primers temps. En 1260 signa unes ordenacions respecte dels capellans i rectors beneficiats del monestir, deixant clar que aquests estan sotmesos a l’abadessa. L’autoritat de les abadesses serà sempre discutida pel clergat.

Santa Agnès de Praga, una de les primeres fundadores clarisses. Les primeres abadesses clarisses, no renunciaren a la seva autoritat, però com Clara exercí i demanaà, es confereix des de el servei amb atenció i delicadesa

Les comunitats religioses femenines que perduren és perquè compten amb beneficis reials. En 1261 el rei concedeix permís per a tenir un forn propi intramurs del monestir (els forns, com els molins hidràulics, eren monopolis reials). Aquests privilegis mitiguen la pobresa en la que aquest monestir vivia. Les prioritats seran diferents vistes des de les necessitats pròpies de vida o des del poder que les vol controlar: en 1284 el bisbe Arnau de Gurb cedeix les rendes de Joan Corretger per a pagar un capellà que les atengui.

Entre 1280 i 1295 s’amplien les muralles barcelonines entre el portal de Jonqueres i Sant Pere de les Puel·les (on n’hi havia d’altres monestirs femenins), però el mur est o de Marina no s’iniciarà fins el 1358. En 1362 les “sors menors” i l’església de Santa Clara són ja dins els murs de la ciutat. Cal dir que en aquest lloc n’hi havia també la capella i hospital de Santa Marta, molt antic (en unes excavacions es trobaren restes d’una necròpolis paleocristiana). Aquest hospital, conegut al segle XIV com de Pere Desvilar, conseller de la ciutat, o la “Pia almoina” de la ciutat serà un dels sis que passaran, en 1401, a conformar l’Hospital de la Santa Creu.[5] Tres segles després el tornaren a refer, sent conegut com “hospital de pelegrins de Santa Marta”.

El 1327, una catorzena de monges clarisses d’aquest primer monestir de l’orde de Sant Damià, funden el monestir de Pedralbes, on es seguirà una dinàmica molt diferent en ser beneficiades des del principi amb un seguit de concessions i privilegis reals. En canvi, les “damianites” (seguidores de la primera comunitat de Sant Damià a Assis) o sors menoretes, no ho tenen gens fàcil, malgrat que aquest mateix any el rei concedeix l’exclusivitat dels forns de la zona. En 1333 Alfons el Benigne mana al bisbe Ponç de Gualba i a qui correspongui que paguin a la abadessa de les sors menoretes una quantitat que encara no havien cobrat i que s’havia de fer efectiva “atesa la seva pobresa”.[6]

Bassa de rec del monestir de Pedralbes, una de les construccions més antigues (S. XIV), AGC, 2025

Potser degut a aquest estat de pobresa, en 1406, les germanes demanen a la Santa Seu canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiran fins el 1513 quan, adoptant la regla de Sant Benet, passaran a ser benedictines.

En 1453, Rafaela Pagés havia fundat un monestir de religioses terciàries franciscanes de retorn d’un pelegrinatge a Terra Santa i de Roma, on va obtenir del papa Nicolau V el permís. A Barcelona van aconseguir del bisbe i dels canonges de Sta. Anna la cessió de la casa d’en Porta (prop de l’Hospital de la Santa Creu), que havien deixat el 1423 les dominiques de Montsió. Van posar la casa sota l’advocació de Sta. Maria de Jerusalem en record del viatge de la fundadora. A finals del segle XV la comunitat empren les gestions necessàries per a entrar a l’orde Santa Clara. En 1494, amb la incorporació d’algunes clarisses del monestir de la Trinitat de València, la comunitat de Jerusalem va professar, prosperant ràpidament, tot i que els segles posteriors seran inestables, com seran per a la majoria de convents femenins.

Durant el Setge de Barcelona (1713-1714) el convent de Santa Clara, quedà molt malmès i les religioses, ja benedictines, foren temporalment acollides en cases de familiars i amics amb la intenció de tornar quan s’arrangessin els desperfectes. Les restes del seu campanar foren aprofitades per a construir l’anomenada Torre de Sant Joan, punt de vigilància i de presó fins a la destrucció i arrasament de bona part del barri de la Ribera per a construir-hi la Ciutadella de Barcelona. El rei Felip V donà llavors a les monges el Palau Reial Major (actualment Museu Marès, Museu d’Història de Barcelona i Saló del Tinell), on visqueren entre 1725 i 1936. El 1952, amb la comunitat de Sant Benet de Mataró, funden el Monestir de Sant Benet de Montserrat, on viuen.

El carrer Baixada de Sta. Clara recorda el pas de les benetes al Palau Reial al segle XVIII, AGC, 2025

En la intervenció arqueològica duta a terme a l’exterior de la capella castrense del parc de la Ciutadella el 2011, han estat localitzades diverses estructures, entre d’altres, un possible pou pertanyent al convent de Santa Clara. Del convent de la Ribera, que incloïa una gran església gòtica, només es conserven algunes columnes i capitells del claustre al Museu Marés, i el retaule de Santa Clara a Sant Vicenç de Sarrià.

Capella castrense a la Ciutadella, on n’hi havia el monestir de St. Antoni i Sta. Clara: Foto: Ramon Solé a https://estimadaterra.wordpress.com/2018/02/07/la-parroquia-castrense-del-parc-de-la-ciutadella-de-barcelona/

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 23/05/2025

A les benetes de Montserrat, continuadores d’aquell primer convent de Santa Clara al barri de la Rivera de Barcelona.

[1] Brugés, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 239

[2] Núria Jornet i Benito, 2005. “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona: origen d’un monestir i configuració d’un arxiu monàstic (1236-1327) Tesi UB dirigida per Blanca Garí.

[3] Clara d’Assis, el “Privilegi de la pobresa” com a forma de vida. https://historiasdebellvitge.com/2025/05/15/clara-dassis-el-privilegi-de-la-pobresa-com-a-forma-de-vida/

[4] Brugués, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 300.

[5] Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[6] Josefina Mutgé (2008) “El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a traves de la documentació de la cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó” (1287-1510), n. 46

Clara d’Assis, el “Privilegi de la Pobresa” com a forma de vida

Posted on 2025-05-15 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Porciúncula a Sta. Maria dels Àngels d’Assis. 2006.

Si Giovanni de Pietro Bernardone (Francesc d’Assis) neix entre 1181 o 1182 com a fill d’un ric comerciant, Clara de Scifi (Clara d’Assis) ho farà poc després (1194) en una família (paterna i materna) de la noblesa feudal d’Assis.

Ell disposava de llibres i d’una bona educació, dominava el francès (li deien el “franceset”), sent una mena de trobador del seu temps, també el llatí i les arts militars, tot un cavaller. Ella tenia l’educació que li venia del seu llinatge, amarada amb una devoció que li va transmetre la seva mare, Hortolana, peregrina de diferents enclavaments religiosos, com Roma o Jerusalem.

Castell de la Roca d’Assís, del segle XII. 2006.

Uns orígens diferents, però propers, no només pel lloc de naixement, també perquè som a una època en la que el món feudal, vinculat a la terra, es veurà obligat a entendre’s amb el de les urbs, amb els artesans i mercaders i amb les noves formes de gestió política i social.

Un enteniment fràgil que s’anirà donant en petites dosis i amb molts conflictes. Quan Assis s’independitzà de l’imperi germànic, la família d’Hortolana s’exilià a la ciutat veïna de Perusa (Perúgia). Aviat aquestes dues ciutats veïnes entraran en guerra, no retornant la família a Assis fins el 1203. Poc després de que Francesc, que va lluitar al bàndol papal, tornés decebut i decidit a iniciar una nova vida reparant ermites, la primera d’elles, St. Damià, on viurà Clara, atenent malalts i convivint amb els camperols.

Sant Francesc tornant de la guerra. Assís. Foto: vikipedia.

Ell va pel món com un pobre itinerant, tal com feien altres moviments cristians considerats herètics per una Església immersa en els afers polítics i econòmics del seu temps i per un patriarcat que no tolera que les dones prenguin part en la predicació i la celebració, com acostumava a passar en aquests grups. Els “pobres de Lió” i els albigenses o “càtars”, a Occitània o els del “Lliure esperit”, a Milà, molt populars entre la gent, predicaven i vivien una pobresa escollida, resultat de posar en comú els propis béns. Paradoxalment, la pobresa, una característica evangèlica, serà sempre posada sota sospita.

Els grups iniciats per Francesc i Clara no són molt diferents d’aquells altres perseguits, només una dèbil línia els separa, l’obediència. Ell rep un permís papal donat de paraula i ella el sentirà predicar a la Basílica de Sant Rufí d’Assis en 1211 (dos cosins seus, ja eren framenors), tots dos tindran converses d’amagat de la seva família. Poc després (1212), Clara fuig de casa per anar a la Porciúncula (petita església, prop de Santa Maria dels Àngels d’Assis, donada a Francesc per un monestir benedictí), on la reben Francesc i els seus companys. Francesc la exhorta a l’Amor i a la pobresa.[1]

Ella fa allí els seus vots, però, tement la reacció dels familiars, i amb l’ajut del bisbe, es portada al monestir benedictí de St. Pau de les abadesses de Bastia, una bonica ciutat, entre Assis i Perúgia, on s’arriben els seus familiars negant-se a donar-li la dot que li corresponia, ja que ella es nega a casar-se amb el noble amb qui l’havien compromès. Aviat surt d’allí (potser per no tenir dot) entrant en un altre tipus de vida al beateri de l’església de St. Àngel de Panzo, a Bastia, on se li ajuntaran les seves dues germanes menors, Inés i Beatriu.

Sta. Maria la Major d’Assis (segle XII). 2006.

Els beateris eren unes noves formes de vida religiosa, no compromesa pels vots. En aquesta època les comunitats femenines i mixtes florien, el que provoca la por d’una església i d’una societat que vol tenir sota control el cos de la dona. El mateix Cister ja nasqué amb una forta misogínia, no volent assumir les branques femenines que proliferaven. Tot i que es van obrir diverses comunitats, la majoria desapareixeran aviat, davant la imposició del claustre i de les dificultats de sobreviure que això comportava.[2]

Primer volum de «les fonts franciscanes». Dibuix de la portada de Montserrat Gudiol

Les beguines naixeren a Brabant i a Flandes (Bèlgica) estenent-se ràpidament per altres llocs propers, sent conegudes amb altres noms, com les “Umiliate” de la Lombardia, una corrent on les dones eren al capdavant. La seva fundadora (Guillema de Bohèmia, 1210-1281), filla de la reina Constança d’Hungria, havia estat acollida i molt ben considerada per l’abadia de Chiaravall del Cister a Milà, rebent molta devoció popular. Però el 1300 serà profanat i cremat el seu cadàver amb els cossos vius del teòleg Andrea Saramita, de la que dona que continuava al capdavant, Maifreda de Pirovano i d’una altra seguidora, sor Giacoma de Biassona, condemnats tots per la Inquisició com a heretges, igual que passarà a París en 1310 amb Margarite Porete i el llibre espiritual que va escriure i que havia tingut molt ressò: “el mirall de les ànimes benaurades”[3].

Clara, que va morir el1253, no va viure aquests dolorosos processos, però sí va conèixer la prohibició papal, en 1215, de noves fundacions d’ordes femenines i les limitacions a les permeses, no sabem ben bé com li devia afectar aquestes tensions i les que n’hi havia al mateix grup de seguidors de Francesc, però segur que ho farien.

Clara es dona i dona a les seves germanes un estil de vida propi, abraçant la “germana pobresa”, com a part de l’estima que es devien inspirar amb Francesc. Amb les seves dues germanes i altres dones inicia una comunitat a la petita ermita i casa annexa de Sant Damià on viurà fins la seva mort.

En 1215 Clara redacta la primera regla donada i escrita per una dona, diferent a totes les altres, ja que Clara parla amb el cor, insistint en tot el que es refereix a la pobresa, tant la material com la espiritual, en el sentit de posar l’estima per davant de tot. Tenim pocs escrits de Clara: la regla, algunes cartes i el seu testament espiritual. Texts senzills i propis de la seva època d’una bellesa que commou, sostinguts amb una fermesa que il·lumina.[4] De les cartes que es conserven, algunes són adreçades a Inés de Bohèmia (1211-1282), germana de la Guillerma condemnada i fundadora d’un Hospital i convent de Sant Francesc on s’afegirà la comunitat clarissa de la que en serà abadessa. Vides apassionants en temps convulsos on algunes dones encara podien decidir.

Inés de Bohèmia atenent malalts. No es troben fàcilment representacions de dones als hospitals, tot i que elles en tenien cura.

En 1216, un temps en el que Francesc està viatjant per l’Orient demanant la Pau a les hosts de les croades i al mateix sultà d’Egipte, el papa concedeix a Clara el “privilegi a la Pobresa” en el que ella havia insistit. És a dir, que ningú pugui canviar la seva decisió de no tenir, ni particular, ni comunitàriament, més béns que els estrictament necessaris per a la vida. En 1256, al poc de morir, junt al seu procés de canonització, es tornarà a ratificar aquest “privilegi”, manant que si alguna dona no pot seguir el que comporta, sigui traslladada a un altre lloc i que si algú -eclesiàstic o laic- vol pertorbar o contravenir aquesta ordre sigui amonestat i apartat del seu càrrec fins que ho repari.

En 1221 quan retorna, Sant Francesc es veu obligat a readaptar la primera regla que expressava més aviat un desig de viure d’una determinada manera, entre un grup d’amics i afins, que un conjunt de normes, que ara són necessàries, donant el creixement de la comunitat i les diferències que es donen. És llavors quan es fixa la separació en funció del sexe: Primera Orde, franciscans o framenors, Segona Orde, clarisses o “menoretes de St. Francesc”, tot i que s’obrirà una tercera via pel seguiment dels laics que també portarà conflictes. En un clima religiosament violent, aquestes normes permeten sobreviure. Francesc morirà pocs anys després (1226), deixant com a testament espiritual els seus càntics, el de les criatures o el del germà Sol (amb l’afegit d’un vers a la germana mort). Clara el sobreviu quasi trenta anys vivint i estimant en pobresa amb tendresa i fermesa a parts iguals.

No entrarem en el seguiment posterior dels convents, tan diferent i complex, ni en els conflictes que es donaren en la interpretació i aplicació d’aquest privilegi-norma de Clara, només volem ressaltar alguns aspectes concrets dels seus escrits que són llum pel nostre món, tan envoltat de tenebres com aquell.

Si la primera norma de la regla és la obediència als pares franciscans i a les abadesses (sense la que no haurien sobreviscut), la segona és la que les caracteritza: per entrar a la orde cal vendre totes les seves coses repartint-les entre els pobres. Clara, exemple i mirall, es negarà a vendre als seus familiars les terres que rebrà per herència i les repartirà entre els serfs que les treballaven.[5] Si la reforma benedictina del Cister es fonamenta en el treball manual i la gestió de les terres, Clara promou la renúncia a l’acumulació, especificant que totes -abadesses i germanes- s’han de guardar de preocupar-se per aquestes coses, només per a encomanar la distribució entre els pobres.

Clara, que coneix i sent les misèries del seu temps reparteix les terres que rep en herència entre els que les treballen. Un aspecte poc destacat de la seva vida.

La virginitat no és un requisit previ per formar part, Clara entén que poden entrar dones vídues o aquelles que tenen marit que s’han fet frares. És així com rebrà a la seva mare, l’Hortelana. La dona peregrina que es prepara per l’últim viatge al costat de les seves filles.

El treball, que ha de ser honest i útil, no ha d’estar al servei de l’acumulació. Si bé és cert que la ociositat és enemiga de l’ànima, els treballs no han d’apagar l’esperit (malauradament tenim moltes imatges d’aquest efecte del treball des-humanitzat), s’ha de distribuir en funció de les necessitats (Regla, VII).

Si bé les germanes joves i fortes han de mantenir el dejú propi de Quaresma durant tot l’any -excepte el dia de Nadal-, abstenint-se, per tant, de menjar carn, Clara es mostra dolça i atenta amb les malaltes a les que dispensa de tots els excessos que imposa la regla, com el silenci, manant que s’actuï amb elles amb afecte i de nou recorda a les que surten a demanar almoina i en totes altres ocasions, la obligació de no apropiar-se de res (Regla, VIII).

Especieria a l’antic convent de Pedralbes. AGC, 2025

Clara demana la obediència a les germanes, a totes, la primera, l’abadessa que ha de parar atenció i donar confiança a les germanes aspirant a que la tractin amb familiaritat, com les senyores fan amb l’esclava. Però l’obediència té un límit i està en la pròpia ànima i en la nostra manera de viure conforme a les nostres eleccions. Fins el Vaticà II no es reconeix plenament el deure de seguir la pròpia consciència, però moltes abadesses, Clara entre elles, ja ho havia fet. Les abadesses deuen abstenir-se de mostrar-se airades o torbades davant de conductes que necessitin amonestació. La misericòrdia i l’amor mutu sempre han d’anar per davant (Regla, X).

Bassa al claustre de Pedralbes. L’aigua sempre present per la seva necessitat vital, és també un símbol de l’autoconeixement necessari per a prendre bones decissions. AGC, 2025

“A cadascú segons la seva necessitat i de cadascú segons les seves possibilitats”, aquesta dita comunista, ja l’havia fet seva Clara d’Assis al segle XIII, però les formes també són importants. Al seu Testament Espiritual, un escrit que redacta d’una manera més lliure que la Regla, ho indica: tot es farà “per amor del nen que va néixer pobre a un pessebre, va viure sense res i va anar despullat al patíbul”. Es considera a St. Francesc l’iniciador de les representacions dels Pessebres, potser ell ho va fer públic, però cal reconèixer l’amor de Sta. Clara per la tendresa i reconèixer que ella també era, com ell, filla trobadora del seu temps.

Clara, seguint la tradició d’altres dones escriptores, com la comtessa Duoda, coneix i interpreta les Escriptures, mostrant la ferma autoritat que dona el coneixement i que el papa del seu temps va haver d’acceptar. La “planteta” de St. Francesc, com ella s’anomena, podria ser mare de la ecologia, com St. Francesc és el pare. Tots els éssers vius, per descomptat, però també la terra, assenyala Clara, ha de ser amorosament respectada, deixant a l’hort, franges de terra sense conrear, per tal de permetre que neixin herbes i flors silvestres o no treballant més terres que les necessàries per viure.

Hort petit del monestir de Pedralbes, AGC, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15-maig-2025

Les fotos del 2006 són dels amics amb els que van viatjar a Roma i Assis, ja que la nostra càmera va passar a unes altres mans, no per pròpia iniciativa.

A Clara i a qui, com ella, fa de l’austeritat i l’equilibri ecològic una forma de vida.

[1] Tomas de Celano (segle XIII) “Francesc i Clara d’Assis”, traducció al català en 1991: https://montserratgudiol.com/pdf/fonts_franciscanes_tomo1_llfrancesciclaraassis_sanfrancescassis.pdf

[2] Valldaura del Berguedà i de Manresa:. https://terraendins.blog/2025/05/06/santa-maria-de-valldaura-de-olvan-i-de-manresa/

[3] En castellà “simples”, la traducció a “benaurades” és pròpia.

[4] “Los escritos de Santa Clara de Asís”: https://www.franciscanos.org/esscl/escritossc.html

[5] Triviño, Mª Victoria. Francisco de Asís y Clara. Madrid, PPC: 2009, p. 59

La Pia Almoina, implicacions en Provençana

Posted on 2025-04-29 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Antic edifici de la Pia Almoina a la Plaça de la Seu, AGC, 2021

Els hospitals medievals feien més aviat funcions d’alberg, enclavats com hi eren a les rutes comercials i/o de pelegrinatge. Alguns hospitals disposaven de capella i lloc d’enterrament, funcions que també exercien monestirs, esglésies i ermites que aniran passant a les parròquies, sota control dels bisbes.

Catedral romànica de Barcelona. Ajuntament Barcelona.

Provençana, com Provençals, al voltant de Barcelona, era zona de “l’hort i el vinyet”, on els potents (laics i institucions religioses) tenien els seus masos amb conreus, arbres, vinyes, animals de granja i zones de pastura que milloren l’alimentació dels terratinents, més que la dels propis treballadors que s’anaven empobrint pagant censos a diferents senyors.

La Seu de Barcelona havia aconseguit aglutinar un gran patrimoni territorial i fiscal gràcies, entre d’altres, a les donacions inicials del comte Mir (-966) i a les compres i permutes realitzades pel bisbe Vives (-995) després de la presa d’Almansor, quan molts propietaris i propietàries es veuen obligats a vendre per a rescatar els seus captius o per a sobreviure. Al testament de Vives, entre les moltes deixes que fa, no trobem cap esment a l’hospital de la Seu de Barcelona que sí veiem, el mateix 995, al testament de Sunifred Llobet, ardiaca, que llega a aquest hospital, sota el sagristà Bonfill, algunes propietats al Pla de Barcelona i la resta al seu nebot Deusdit (futur bisbe Deodat).[1] El sagristà és una figura vinculada a l’hospital de la Seu, més endavant Pia almoina, mentre que l’ardiaca és el cap del Capítol de la Canonja, llavors encara unificats.

Claustre de la Casa de l’ardiaca, amb una de les primeres fonts que es fan a Barcelona, AGC, 2024

El 1009 es constitueix la Canònica de Barcelona amb la presència de diferents bisbes i comtes. Aeci, successor de Vives, cedí l’església de Sta. Maria del Mar (on voldran se enterrats els potents de la ciutat), un espai de l’antic claustre de la Catedral i algunes de les seves rendes. En aquest document es recullen donacions posteriors, com la de les comtesses Ermessenda de Carcassona i Guisla de Lluçà que donaren l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara (Terrassa).[2] Aquell mateix any Trubal confirmava a Bonuç, abat de la comunitat de canonges, la donació que va fer el seu germà, el mercader Robert, de vint pal·lis de diferents colors a Sta. Maria del Mar renunciant als seus drets en favor de la Canònica on “cada dia se alimenta a cent pobres i pelegrins, cecs i esguerrats” i comprometent-se a obtenir la renúncia de la dona i fills de Robert a canvi de tres unces d’or.[3] Són anys de reforma eclesial, el clergat no podia disposar de béns propis i és la institució la que fa les transaccions sense que hi hagi una separació clara entre els béns del bisbe o els de la Seu i la Canonja.

La Pia Almoina (mueseu diocesà i la Catedral), AGC, 2023

En 1010, mor Aeci a conseqüència de la ràtzia a Córdoba, el succeeix Deodat (1010-1029), de la família dels Claramunt, nebot de Sunifred Llobet, de qui havia heretat el càrrec d’ardiaca i unes propietats a Montjuïc que vendrà, amb la seva mare Senegondis, en 1014, a la vescomtessa Ermengarda (filla de Borrell II i mare de Mir Geribert). Aquests anys trobem nombroses permutes i/o donacions entre l’abat del Capítol, Bonuç i Deodat, entre altres transaccions que mostren com es van aglutinant propietats.

El 1023 Deudat dona diferents propietats, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel”, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre. Probablement aquest hospital és el que fundà el vescomte Guitard mencionat en 1045, quan els comtes Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera dona, Elisabet de Nimes (-1050), fan donació a “l’Hospital de pobres i peregrins de Guitard”, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú se’n ocuparà. L’hospital limitava amb el Mont Taber (on ara hi és la Catedral).[4] Els vescomtes controlaven les vies comercials sobre les que s’establien els albergs. La Seu acabarà apropiant-se de St. Miquel.

El carrer de la Font de Sant Miquel, recorda l’església que ja no existeix. AGC, 2021

Fins a les darreries del segle XI el patrimoni de la Seu és gestionat pel bisbe que actua normalment amb l’aprovació dels seus canonges, tot i que, en alguna ocasió ho fa d’acord amb el sagristà, vinculat a la gestió de l’hospital, formant-se així dos dominis patrimonials, el de l’hospital i el del Capítol que s’anirà disgregant entre algunes famílies de canonges i l’ardiaca de la Seu.[5] Tot plegat provocarà en gran mesura la irrupció del sistema burgès, fonamentat en l’acumulació, els préstecs i l’especulació.

En 1090 Berenguer Andreu dona tot el que té a Sant Just Desvern a l’Hospital que “es fa de nou”. Aquest any es pot considerar l’inici de la gestió autònoma dels béns de l’Hospital de la Seu amb els establiments i donacions de dos canonges, Miró Goltred, que en 1090 cedeix al seu nebot Miró Balloví (també canonge) unes terres i vinyes a Abedrom (St. Andreu del Palomar) a canvi d’un alou a Reixac que aquest donarà a l’Hospital i Balloví que en 1098 cedirà els censos d’una propietat a Magòria al mateix Hospital de la Seu.[6]

Cases dels canonges, prop de la Catedral, AGC, 2023

També trobem donacions d’algunes dones, com la que fa Ermengarda, dona de Guillem Bonfill que en 1091 i entre altres donacions, deixa a l’Hospital (no sabem quin) i a la construcció del pont del Llobregat (probablement per refer el pont romà de Martorell) una aportació modesta però important per la història, ja que és un dels primers testaments de dona que dona a institucions públiques.[7]

l’Hospital, dedicat a l’alimentació de pobres, que concentra i augmenta el seu capital amb el monopoli dels forns i del pa, donant origen a la Pia Almoina, on veurem associats de manera exponencial assistència i lucre, tindrà un gran pes a la nostra zona. Entre els segles X-XI, la meitat de documents de la Seu referents al sagristà són de Provençana.

Creu pàtea, símbol dels hospitals medievals

De 1161 data la fundació de la Pia Almoina, amb el testament del sagristà de la Seu, Pere de Claramunt, que dona béns a Santa Eulàlia de Provençana i Santa Maria d’Esplugues per aquest fi, amb la voluntat expressa de que el bisbe i els clergues facin sempre almoina i no només per Quaresma, que cada dia mengin al refectori dels canonges tres pobres i que aquests acceptin tres pans amb menjar i beguda de dos clergues. Aquesta donació serà confirmada pel seu germà, Berenguer de Claramunt, que manifesta tenir aquestes propietats per la seva mare. Deixant de banda les intencions, especialment al moment de la mort, cal tenir present les pressions que rebien, com la excomunió que va patir Berenguer i el seu fill, Bernat, fins que van restituir a la Canònica un ferragenal que havia donat la seva mare i que ells havien retingut. Pere de Claramunt, després de fer de mediador amb el seu germà, per la propietat de Provençana, i entre la seva família i les institucions religioses per altres propietats que tenien a l’Anoia, es farà monjo de Valldaura. Els conflictes violents entre les ordes al servei directe del papat, el bisbat i els barons locals són freqüents. El següent sagristà de la Seu, Hug de Cervelló, morirà el 1171 a Tortosa a mans de nobles que l’acusaven d’assassinat.

Detall a la Baixada de la Canonja, AGC 2024

El procés per unificar els hospitals de Barcelona que eren sota la Seu culmina el 1275 amb unes ordenacions que generen conflictes entre les institucions religioses que tenien el seu propi hospital, cementiri i sagrera i el de la Catedral o “Pia Almoina”. Aquell any, Pere d’Illa, canonge de la Seu i administrador de la Pia Almoina, estableix a Ramon Canals en la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “supra mansum d’Ermitis” (de Bellvitge), la propietat limitava amb la tinença d’Arbert de l’Hospital per la Pia Almoina i amb “el prat”. Una altra donació important és la del canonge Bernat de Sarrià que, malgrat no especificar al seu testament els seus béns a Provençana, sabem que havia comprat el 1283 a Pere de Torrelles el “Mas de Belvige”, amb onze emfiteutes, entre els quals, Na Cortés. Uns anys després compra drets agraris sobre algunes terres a la mateixa zona, on veiem una altra dona, Na Olivera.[8]

Al segle XIII, tot i que una part de la noblesa continuava fent donacions als antics monestirs, l’alta burgesia urbana prefereix donar als hospitals i a les ordes mendicants, com el convent de Sta. Catalina dels dominics o el de St. Francesc, salvant-se, de la Seu, el seu hospital que, estava a l’antic claustre de la Catedral, prop del lloc on es bastiria la capella de Santa Llúcia i on hi havia hagut l’antic celler dels canonges. Per la seva part, el Capítol crea la “Casa de la Caritat” que s’encarregava, entre altres qüestions, de les porcions canonicals entrant en una competència deslleial en el mercat del gra i del pa que els conselles de la ciutat intentaran contrarestar, sovint infructuosament.[9]

Capella de Sta. llùcia, on n’hi havia els cellers dels canonges.

L’edifici de la Pia Almoina no es basteix fins el s. XV, després d’enderrocar l’antic edifici de la Canonja per fer el claustre gòtic de la Catedral. Serà engrandit el s. XVI i actualment es seu del museu diocesà.

Una primera conclusió d’aquest anàlisi seria que, si bé l’atenció a pobres i malalts era necessària, també era una manera de fer-se amb un bon patrimoni, gràcies a les donacions testamentàries, al cobrament abusius dels censos i als préstecs que des d’aquestes institucions i persones potents es podien fer. Es crea així un cercle viciós que encara perdura: alimentar pobres per nodrir la maquinària que es crea per aquest fi.

Actual Museu Diocesà a l’edifici de la Pia Almoina. AGC, 2024

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-04-2025

A qui para atenció als necessitats desinteressadament

[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010, n. 119

[2] Aquesta església, de la que no es conec l’emplaçament, va ser derruïda en 1601,

com la de St. Sadurní, amb les pedres de ambdues es bastí el pont de St. Pere.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 121 i 125

[4] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 225 (1014), 368 (1023) i n. 683

[5] Benito, P. (1999) “Clergues feudataris. La disgregació del patrimoni de la Seu de Barcelona i els orígens del sistema beneficial. (1091-1157)”. CSIC. Anuari d’Estudis Medievals, 29.

[6] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 1528 i 1524 (1090) i 1653 (1098).

[7] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 233

[8]López Pizcueta, Tomás. La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. FN. Estudis, 16, 1998

[9] Serrahima, Pol: “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de la Caritat”, a: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, 2016, Ajuntament Barcelona.

Deodonades del Vallès occidental. L’inici de “les magdalenes”.

Posted on 2025-03-26 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Absis de Santa Margarida del Mujal, junto a un restaurante de Can Parellada, AGC, 2021

Santa Margarida del Mujal és una ermita romànica que actualment es troba al sud de Terrassa, al polígon industrial de Can Parellada. El lloc del Mujal (Modial, mesura de grans) s’esmenta per primer cop en 1001 al límit d’una venda a Feulines (antiga quadra de Can Palet) anomenat llavors “Vila Filali” (Vilafilar) sota Ègara.[1] El lloc de Feulines passà a domini del monestir del monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa quan els comtes Ramon Borrell i Ermessenda donen a Guifred un alou consistent en una “hostalitat” amb terres, vinyes, prats, pastures, camins, canals, aigües i arbres en aquest lloc, rebent a canvi un cavall.[2] Sembla que seria un establiment d’acollida que beneficiaria al monestir del Munt, sobre els que els comtes havien recuperat el control que anteriorment donaren a Sant Cugat.

L’església és coneguda des de 1037 com “Santa Eugènia, Santa Margarida i Santa Susanna”, així s’anomena en la donació testamentària a Sant Pere d’Ègara d’un alou a Feulines.[3] El monestir de Sant Llorenç rebé donacions per a la l’església de Santa Eugènia, amb els altars de Santa Margarida i Santa Susanna, de la família de Queruç i Oria.[4] Aquest matrimoni havia comprat propietats al lloc de la domum de Santa Eugènia[5] que traspassà als seus fills amb l’encàrrec de que es cuidessin de la església i de que després de la seva mort, passés al Munt. La paraula domum indica que n’hi havia una comunitat. En 1056, un descendent, Mir Queruç de Terrassa, continua deixant Santa Eugènia, en usdefruit al seu germà Ramon, i a Sant Llorenç després, aquest document es troba a l’arxiu de la Seu de Barcelona (ACB, 904).

Santa Margarita del Mujal, bien cuidada, 2021

La canònica agustina de Santa Maria d’Ègara, més a prop que el monestir del Munt, atenia el servei religiós d’aquesta capella que, durant els segles XII-XIII, anà prenent l’advocació preferent de Santa Margarida. La canònica entra en conflictes amb l’abat de Sant Llorenç, fins que el 1233 s’acorda que Santa Maria es farà càrrec de les funcions religioses a canvi de donar al Munt un cens anual de cera. Aquí veiem com els potents es disputen les rendes de les capelles, i més si aquestes eren regides per comunitats de dones.

A començament del segle XIII, a Santa Margarida de Mujal, n’hi havia una comunitat mixta de donades i donats, sota l’abadessa Guillema de Brancaque adquirí diverses propietats per compra o donacions mostrant la prosperitat de la comunitat. A partir de 1252 passarà a ser un priorat femení de Santa Maria de Terrassa adoptant la regla de Sant Agustí. En 1254 Arnau Vidal i la seva esposa Pereta, donen a Santa Margarida del Mujal el que tenien al voltant d’aquesta capella pel monestir de Sant Llorenç del Munt, amb consentiment del seu abat, a fi de que edifiquessin i augmentessin la població i els béns, el que mostra que al segle XIII aquestes comunitats eren estimades.

Santa Maria d’Ègara, una canónica que s’anava fent amb el control de les comunitats religioses femenines. 2022

Les comunitats agustines tenien una vida activa, atenent vianants, malalts i pobres, predicant i ensenyant o tenint cura de les esglésies, però serà per poc temps. El 1303, el bisbe Ponç de Gualba clausura la casa i desterra a la priora, Elisenda Basea, i a les monges Ròmia de Villana i Maria Amat, a la propera capella de Santa Magdalena de Puigbarral amb unes acusacions que no podem tenir en compte, ja que aquest bisbe “reformador” es dedicava a acabar amb les comunitats de dones substituint-les per clergues beneficiaris. A les visites pastorals de la època, molts són els acusats de “fornicadors”, d’adulteri o de tenir concubines (els clergues), però només elles són tancades, per tant no es tracta de si les acusacions tenien fonament o no, d’acord amb la moral de la època, sinó de les diferents conseqüències sobre uns o sobre unes altres.

Santa Magdalena del Puigbarral, en un pedrís privat, 2025

El concili de Viena de 1311 prohibí el beguinatge, molt estès per Europa, per “errors” propers a la heretgia, perseguint aquestes comunitats lliures i condemnant a beguines i begards a morir a la foguera. No és estrany, doncs que la nova comunitat de donades (1311), s’extingís aviat. En 1344 la cartoixa de Vallparadís (Terrassa) reconeix que la seva fundadora, Blanca de Centelles li ha pagat 50 sous per una demanda contra els béns d’Alemanda Sarroca, Deodonada de Santa Margaria del Mujal per contractes que havia fet sense estar autoritzada.[1] El 1421, a falta d’ornaments i llibres, el nou bisbe autoritzà la captació d’almoines per a la capella de Santa Margarida que “havia estat casa de monges”

Santa Magdalena de Puigbarral està situada al nord-est de Terrassa i al sud de Matadepera, entre la riera de les Arenes i el barri de la Font de l’Espardenyera, en terrenys del parc agro-forestal de Terrassa. Reconstruïda a mitjans del segle XX, és actualment inaccessible en trobar-se dins d’una propietat particular emmurallada. Tot i així, el carrer del “torrent de les monges”, prop de la font de l’Espardenyera, recorda aquesta comunitat femenina.

Font de l’Espardanyera a la zona de Puigbarral, 2024

En 1244 la casa tenia també Deodonades sota la canònica de Santa María. Les dones expulsades pel bisbe Ponç de Gualba de la comunitat de Santa Margarida es van acollir en aquesta capella, però per poc temps, en 1318 la capella és lliurada a un donat, sota la canònica de Santa Maria de Terrassa. Les que quedaven iniciaran la comunitat de magdalenes de Barcelona.

«Torrent de les monges», un topónim per tota una història amagada.

En 1358 Pere el Cerimoniós dona el permís per a fundar una casa per acollir a “prostitutes que volien canviar de vida” en Barcelona, seran les conegudes com “magdalenes” o penedides. El Consell de Cent, que empara llavors algunes comunitats de dones no volgudes a l’església aprofitant-les sovint pels hospitals de la ciutat, posarà els mitjans econòmics per a fer-ho. És molt probable que aquesta comunitat s’iniciés amb les magdalenes de Puigbarral i la causa no va ser tant el suposat penediment com el càstig que van rebre d’una església misògina que expulsà les comunitats religioses femenines dels seus llocs d’origen i de la història. Sense recursos per sobreviure, s’hauran d’acollir en cases on són recloses i condemnades a viure de “la caritat” o abandonar, la qual cosa és difícil si no es tenen recursos. En 1450 s’hi afegí la comunitat de Santa Magdalena de Conangle de Roda de Ter, quedant aquesta capella amb un ermità. Les situacions a diferents indrets de Catalunya són similars.

La casa de les magdalenes de Barcelona estava a la riera de Sant Joan, prop de l’antic hospital de Santa Marta, on probablement devien ajudar. L’edifici es va enderrocar al XIX per a fer la Via Laietana. Una segona casa es fundarà el 1410 sota l’advocació de Santa María Egipciana, darrera l’antic monestir del Carme, on trobem el nom del “carrer de les Egipcíaques”.

Altres situacions semblants que trobem al Vallès Occidental i Barcelona:

La comunitat de Deodonades de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal,que atenia l’hospital de mesells (leprosos) de Martorell,va rebre la visita de Ponç de Gualba en 1303, en la que es reconeix que “tenen bona fama entre la població”, tot i així aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí, serà incorporada a la de Montalegre de Barcelona en 1450 malgrat les resistències. D’aquesta capella ja no en queda res, tot i que la família de la masia Can Ribot conservava una talla de Santa Magdalena.[7] Les canongesses de Montalegre s’extingiran al segle XVI en no acceptar una imposició que no estava a les seves constitucions, la del claustre.

Can Ribot i Can Canyadell al fons, on n’hi hauria la capella de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal, 2022

A l’ermita de Togores (vora l’actual Torre del Canonge), documentada el 1035, n’hi havia, al segle XIV, donades que depenien de Sant Llorenç del Munt. [8]

L’ermita del Puig de la creu de Castellar del Vallés, documentada des de 1193, rebia donacions entre els segles XIV i XVI. Cap al segle XVI restà abandonada, però es celebra l’aplec de Santa Margarida. Hom creu que seria un monestir de dones.

Ermita de Puig de la Creu en Castellar del Vallés, 2022

L’advocació de Santa Margarida, com la de Santa Magdalena remet a comunitats de dones i la majoria segueixen el mateix procés, com va passar amb la comunitat de l’hospital de Santa Margarida i Sant Llàtzer de Barcelona, dedicada a l’atenció de mesells. Les dones, beguines, es van acollir a l’orde jerònima seguint la regla de Sant Agustí sent finalment recloses malgrat la seva oposició.

Santa Magdalena de Puigbarral sota Sant Llorenç del Munt, 2022

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-03-2025

Als grups de dones, continuació d’aquelles comunitats femenines menystingudes

[1] Puig i Ustrell, P. et al. (2013) Diplomatari de Sant Llorenç de Munt (1101-1230), n. 102

[2] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 159

[3] Puig i Ustrell, P. et al. (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara-Terrassa (958-1207), n. 32.

[4] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 320, 321 (1042) i 332 (1044)

[5] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 273 (1038), 298, 307 i 312 (1040-41)

[6] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n. 147

[7] Ruiz i Elias, Albert (1998). Notes històriques de la parròquia de Castellbisbal, p. 50-54

[8] Puig i Ustrell, (2013), oc., n. 252 i p. 184 i 204-208

Santa Magdalena d’Esplugues i de Sant Pere de les Puel·les

Posted on 2025-02-20 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021

El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).

Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025

La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.

Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024

En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]

Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023

En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.

Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.

Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021

A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.

Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021

En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]

Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021

Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.

Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022

Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]

Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025

El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.

Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021

En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]

Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024

Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]

Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere

Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’ordee guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]

Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021

Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.

Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021

Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.

Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021

La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.

El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025

A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona

[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)

[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.

[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc

[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32

[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 870.

[5] Baucells… (2006), ACB, n. 878

[6] Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, n. 56 bis

[7] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona, p. 189-193

[8] Paulí…, p. 76

[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635

[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.

Sant Sadurní de Subirats i Na Gueraua Codines, sanadora del segle XIV.

Posted on 2025-01-12 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Castell de Subirats agrupava diferents nuclis, com el de St. Sadurní, 2022

Sant Sadurní d’Anoia va ser “de Subirats” fins que es va independitzar en 1764. Al segle XIII conformava “Universitat” o “Comú” (Ajuntament) amb els pobles de St. Pau d’Ordal, St. Pere de Subirats i St. Pere Lavern i, des de molt antic (documentat des del 917), era part del “Castell de Subirats”, un castell termenat (que agrupava un terme), controlat en aquests temps per la família vescomtal de Barcelona, del que ja en vam parlar.

La primera referència que trobem de l’església de Sant Sadurní de Subirats, on s’agruparà un nucli poblacional, és de 1080 quan Guisla de Santmartí, vídua de Mir Geribert, d’aquesta família vescomtal, fa donació del pa i vi que té al castell de Lavit. L’emplaçament de Sant Sadurní, a l’antic camí romà que comunicava Barcino amb Tarraco passant per Martorell, era un bon lloc per les comunicacions i el comerç que afavorien els nous dominadors, els francs, com ho manifesta l’advocació a Sant Sadurní (de Tolosa).

Riu Bitlles, afluent de l’Anoia, al seu pas per Lavit. 2022

El pas del riu Anoia, que neix a l’Alta Segarra i desemboca al Llobregat en Martorell, amb les seves rieres i torrents, facilitava la producció agrícola de la vinya i de l’oli i la instal·lació de molins hidràulics per a moldre el gra. Tenim moltes referències a molins medievals en aquesta zona, com ja vam explicar.[1]

En 1196 trobem un nou molí junt a la quadra de Vilarnau, on s’aixecarà la capella de la marededeu de Vilarnau.[2] D’aquest conjunt, davant de l’indret de les caves Codorniu, però a l’altra banda del riu, només queden un parell de murs i altres restes difícils de classificar. L’indret és conegut com “Molí del Racó” (avui polígon industrial). En 1536 n’hi havia un molí fariner, del que encara trobem referències en 1813, quan també n’hi haurà un molí paperer propietat dels amos de Can Guineu (renom de la família Mir).

Els vestigis més antics que podem contemplar són a Espiells, amb la seva ermita romànica que reclama el seu absis i el turó de la Miranda on es va trobar una necròpolis dels segles V-VIII, anteriors al cementiri del segle IX de l’església de Sant Benet, una advocació que torna a indicar la reorganització en parròquies que feien els primers monestirs, que seguien la regla d’aquest sant.

Els llocs de Can Codorniu o el de Can Catassús, en el camí vers el turó d’Espiells[3], són coneguts des del segle XVI. Tot i que la història de la producció vinícola és més antiga, no trobem molts vestigis medievals a St. Sadurní. Els més antics són d’època moderna.

El primer carrer, a partir del que s’articula el nucli poblacional, on n’hi ha l’edifici de l’actual Ajuntament, amb el suggestiu nom de “Carrer dels cavallers”, entre mig d’altres carrers antics com el de St. Pere o St. Antoni (iniciador de la vida monàstica), flanquejava una de les portes d’entrada, la de ponent, on trobem un arc construït en 1650 que, després de diferents trasllats i desfetes, s’ha reconstruït a la plaça del “Pont Romà”, nom que porta a confusió, ja que l’origen és un pont del segle XVIII ja desaparegut, d’aquí que ara es conegui com a plaça de “l’arc romà”, però ni el pont ni el arc ho eren.

Al nucli històric trobem Can Guineu, un edifici del segle XIX, com la fassina que té al davant i que, ubicat al carrer Hospital, havia estat pròpiament un hospital de pobres. L’antiga casa pairal, comprada per la família Mir en 1703 a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, era coneguda com “Hospital vell” i tenia una fornícula amb una llàntia d’oli que alimentaven els mateixos veïns.[4]

Can Guineu, al carrer Hospital de St. Sadurní. 2024

Si passegem pel nucli de Sant Sadurní trobarem una immensitat de caves i molts edificis modernistes, però per anar a la Edat Media haurem de recórrer a la història que no deixa rastre, com la de les dones. Aquí en tenim una:

A principis del segle XIV, una sanadora de la parròquia de Subirats, Gueraua Codines és acusada en St. Pere Lavern com a “endevina”. Cridada a St. Cugat pel bisbe exterminador de comunitats de dones a les nostres contrades, Ponç de Gualba, la dona admet que diagnostica malalties observant símptomes com la orina, el pols o la febre i que, al mateix temps que dona consells i remeis diu algunes oracions. Reconeix que no és metge (cap dona ho podia ser, ja que tenien prohibit anar a la Universitat), per això si la si la malaltia no remetia aconsellava d’anar a un metge.

La condemnen a estar, durant unes celebracions religioses, davant de tothom sense capa i a no realitzar més aquestes pràctiques.

El curiós d’aquest cas és que ella es presenta, tres anys després, per explicar al bisbe que no ha pogut deixar d’aconsellar i donar remei a qui li demana, doncs té molts pacients que la busquen i ella no es pot negar, però que ja no fa conjurs. A les preguntes del bisbe respon que va aprendre d’un metge sarraí que li va ensenyar a Vilafranca. De moment la deixaren continuar amb les seves pràctiques. No sabem com va acabar però si que va viure molts anys alleugerint els mals dels seus propers.

No és la primera dona que trobem en aquestes situacions, el més destacable és la seva manifesta autoritat que la porta a donar raó del seu saber fer.[5]

Restes de la «torrota del moro» a St. Pere Lavern. 2022

Mari Àngeles García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025

A les dones sanadores i a les que donen raó del seu saber.

[1] Més informació a: “St. Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit”: https://historiasdebellvitge.com/2020/08/10/sant-pere-de-subirats/

[2] Llorac i Santis, Salvador. “La parròquia i església de Sant Sadurní d’Anoia, olim Subirats, des dels seus orígens fins al moment actual”. Miscel·lània penedesenca, vol. 19, p. 179-00, https://raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/63817.

[3] Sobre Espiells: https://historiasdebellvitge.com/2022/08/25/espiells-malaurada-mostra-de-les-desfetes-patrimonials/

[4] Glòria Roig i Carme Ballesta Els Noms dels carrers de la vila de Sant Sadurní d’Anoia. En: Miscel·lània Penedesenca. Sant Sadurní d’Anoia, núm. 19 (1995), p. 241-280

[5] VVAA. (1984) Processos de l’arxiu diocesà de Barcelona, vol. I p. 38-39, 63-65 i 109-111. Generalitat de Catalunya. VVAA (2012) Moments històrics de les dones a Catalunya, p. 66-67 Institut Català de les Dones. Generalitat de Catalunya.

L’Hospitalet segle XVIII, les seves -possibles- capelles

Posted on 2024-12-29 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.

En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.

A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.

L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.

De la parròquia i de la ermita no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc, com a parròquia del barri del “Centre” i com a ermita de Bellvitge-Gornal. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre dictà el trasllat dels antics cementiris a les afores. El de 1789 és el que n’hi havia prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital amb la seva capella de Sta. Càndida.

Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri

D’aquesta capella sabem que en 1606 estava “indecenter”, després de que l’acord signat en 1564 amb les Devotes de la tercera orde de St. Francesc o menoretes, per arreglar l’hospital i tenir cura dels malalts, no es fes efectiu. No sabem si aquesta capella, tan propera a l’església parroquial, continuava fent les funcions que feia a altres temps, quan la parroquial era a l’altre extrem.

La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alós i Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]

Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.

El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella

A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]

En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]

Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]

Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.

Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta, al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. Més endavant es dedicaria a remunta d’artilleria per l’exercit. De la història i usos d’aquest pedrís també en vam parlar.[10] Aquí ens interessa destacar que probablement la capella existiria al segle XVIII.

La capella de la Remunta recentment derruïda

Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.

Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.

Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.

Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]

Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.

Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.

Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, de fet la seva primera menció és en una venda que la dona Senior, que havia patit la pèrdua dels seus a la presa d’Almansor, fa en 986 al bisbe Vives a Terrers Blancs. En aquesta zona de la vall de Quart (Torrent Gornal) la Seu de Barcelona començarà a organitzar la parròquia de Provençana que limita amb aquest turó.[15] L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans de Santa Caterina de Pedralbes, es va destruir per convertir la zona en un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia. D’aquesta capella i de la de Santa Maria del Port, ens parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet i és que el terme del castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]

Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.

Així doncs, tenim, entre probables i segures, aquestes catorce capelles:

Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada, però amb alguna mena d’oratori
Torre Melina o Soldevilla, amb la capella de la Pau
Can Rigalt a la carretera de Collblanc
Pubilla Cases a la carretera de Collblanc
La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
St. Pere Màrtir
Sta. Maria del Port
La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
Sta. Maria de Bellvís
St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
St. Josep, del convent carmelita del barri de St. Josep
Can Colom

Si algú té més informació que la doni, gràcies.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024

revisat i corregit: 19 gener, 2025

A les persones que posen el seu desig en les devocions.

[1] Santa Eulàlia de Mérida: https://historiasdebellvitge.com/2021/11/17/entre-santa-eulalia-de-provencana-i-la-de-merida-s-xiv-xv-el-contrapunt-de-lermita-de-bellvitge/

[2] Can Alós: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/06/lhospitalet-de-llobregat-les-seves-perdues-patrimonials-ca-nalos/

[3] Sta. Eulàlia de Provençana: https://historiasdebellvitge.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.

[5] Can Rigalt i Pubilla Casas: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[6] Collblanc: l’hostal de la creu, una capella i un cementiri desubicat: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[7] Els Bellvís: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/26/els-bellvis-de-la-torrassa/

[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.

[10] La Remunta: https://historiasdebellvitge.com/2021/06/08/la-remunta-de-lhospitalet-dels-fatjo-i-els-brugarolas-als-angulo/

[11] Can Colom: https://historiasdebellvitge.com/2021/12/04/can-colom-de-santa-eulalia-hospitalet-de-llobregat/

[12] La “Torre Gran”: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/27/les-esquerdes-de-la-torre-gran-de-lhospitalet-de-llobregat/

[13] ADB, n. 37247 de març de 1780

[14] St. Pau del Camp, el primer hospital de Provençana i els camins de la marina: https://historiasdebellvitge.com/2022/09/28/sant-pau-del-camp-y-el-primer-hospital-de-provenzana/

[15] “Terrers Albos”: https://historiasdebellvitge.com/2022/01/31/terrers-albos-els-barris-de-collblanc-torrassa-de-lhospitalet-de-llobregat-als-segles-x-xi/

[16] El castell de Port a Montjuïc https://historiasdebellvitge.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Posted on 2024-09-30 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.

[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Ermites

De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Dones fortes: Guilleuma de Castellvell i Guilleuma de Montcada

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona al portal de Sant Daniel ara la Ciutadella.

Clara d’Assis, el “Privilegi de la Pobresa” com a forma de vida

La Pia Almoina, implicacions en Provençana

Deodonades del Vallès occidental. L’inici de “les magdalenes”.

Santa Magdalena d’Esplugues i de Sant Pere de les Puel·les

Sant Sadurní de Subirats i Na Gueraua Codines, sanadora del segle XIV.

L’Hospitalet segle XVIII, les seves -possibles- capelles

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”