Provençana segle X. Camins i orígens.

El territorio de Provenzana, establecido en 1101 con la consagración de su iglesia, Santa Eulalia de Provenzana, estaba comprendido entre Montjuïc y la Riera Blanca, al Este; las estribaciones de Sant Pere Mártir de la sierra de Collserola (monte Orsa), al Norte; el río Llobregat al Oeste y el litoral marino al Sur, donde atracaban barcos en las playas de arena y se daban intercambios comerciales con los pastores que, desde tiempos inmemoriales bajaban siguiendo el curso del río.

El riu Llobregat a Monistrol de Montserrat (el color amarronat és degut a les argiles vermelloses). Foto: R. Solé

Siguiendo la Vía Augusta romana, sobre la primitiva vía Domitia que unía Italia y el sur de Hispania pasando por las Galias, encontramos colonias cada 50 Km., como Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona), Barcino o Tarraco -la capital de Hispania para los romanos-. De ella salían algunos ramales sobre los que se ponían miliarios o señales cada km. y medio, más o menos, de los que quedan algunos restos como puentes, arcos triunfales, villas… que se levantaban entre las sucesivas reparaciones de una vía muy necesaria para recaudar impuestos.

L’anomenat «Pont del Diable» a Martorell permetia creuar el riu Llobregat seguint la Via Augusta romana. Foto: Ramon Solé

El Camí Ral era un ramal de la Vía Augusta romana que salía de la de la puerta sur de la muralla barcelonesa, pasaba por la calle Hospital y St. Antonio Abad, llegaba a la Plaza España por la Avenida Mistral y, desde Creu Coberta (donde se encontró un miliario) por la Carretera de la Bordeta, a Santa Eulalia de Provenzana, en cuyas proximidades se cita “Quart” (cuarto miliario), que cruza con en el Torrent Gornal[1], llegando, por la actual Calle Mayor, al centro de nuestra ciudad o “Quinçá” desde donde ir a la villa de Cornellá y a St. Boi.[2] El “Camí Ral” separa la Marina (Banyols) del Samontà, (estribaciones de Collserola).

Desde la zona deltaica de Sant Boi[3] (“lantana” o laguna) salía el “Camí de Llanera” que atravesaba Banyols[4] hacia «Enforcats» (cruce de caminos entre Sants, Montjuïc y Provenzana).

El hallazgo casual de una cabeza de medusa hecha con piedra de Montjuïc bajo la casa rectoral anexa a la ermita de Santa Eulalia de Provenzana señala el itinerario romano que se recorría desde Barcelona hacia el puente del Llobregat en Martorell y señala la posibilidad de que se estableciera, como en otras villas romanas con necrópolis, una primitiva iglesia cristiana con su sagrera[5], durante el periodo visigótico.

Creu de terme. Sta. Eulàlia de Provençana.

La “Villa Provintiana”[6], primera referencia histórica de nuestra ciudad, con su medusa como parte de un conjunto funerario, debía estar, en los primeros siglos de nuestra era, dedicada a la viticultura, pues estaba cercana al primer puerto de nuestro entorno (Zona Franca actual), desde donde comerciar con otros lugares. La base de nuestra dieta es el pan y el vino a la que se añade las hortalizas que se pudieran cultivar, las plantas aromáticas, los frutos de los bosques y de los ríos, los de los árboles frutales, el aceite, las legumbres, los productos del pastoreo o las aves de corral. Ya desde entonces nuestra zona cultivaba principalmente al servicio de Barcino.

Cal Trabal, últim espai agrícola de la Marina de Provençana. foto: AGC

Josep Morán de l’Institut d’estudis catalans (IEC) señala que los primeros toponímicos de nuestra ciudad: Proventius,[7] Quart, Quinçà[8]…  son de origen romano, señales que marcan el itinerario que se recorría por la parte seca. Añadimos que, si remiten a personas, se refieren a un varón y a su propiedad, lo cual será una tendencia a lo largo de los siglos debido al dominio que establece, alrededor de la parroquia de Provenzana, el obispado i la Catedral de Barcelona.

La toponímia d’origen romà (…) es troba situada en les terres més seques, encara que en fos al límit, però no trobem noms d’aquesta procedència en les terres més baixes i humides del pla deltaic inclosa la Marina litoral. Aquestes terres sovint eren inundades per la riuades del Llobregat fins a un període ben recent, en el nostre segle. Això feia que fossin bastant insalubres, sobretot les maresmes i estanys litorals, com el de Port i la zona dita de Banyols, i que probablement romanguessin deshabitades, almenys de manera permanent, durant l’època romana.” [9]

Aunque el término de “villa Provintiana”,[10] tal como lo vemos escrito por primera vez en el 908: “Provencana”, también podría tener un origen provenzal, como Sant Martí de Provençals de Barcelona. Quizás ambos orígenes se fusionaron con la llegada de provenzales a Banyols.

En una publicación antigua de la ciudad encontramos: “El mot Provençana sens dubte és d’origen franc ja que cap l’any 800 vingueren prop de la ciutat de Barcelona gran nombre de provençals, els quals vivien separats dels naturals i conreaven el lloc construint aixoplucs”.[11]

Sin analizar lo que es difícilmente demostrable, hay que recordar que, además de los intercambios comerciales, las Galias eran entonces un lugar inseguro debido a las invasiones que sufrían, por lo que no resulta extraño que algunos occitanos, que bien seguro comerciaban, acabaran estableciéndose por aquí. La evolución de los hechos históricos conocidos de esos siglos, no lo contradice.

Por otra parte, Santa Eulalia de Mérida –a quien está consagrada la ermita de Santa Eulalia de Provenzana- era una figura martirial muy apreciada por hispanos y provenzales, conocida desde las primeras persecuciones del siglo IV, por lo que podría haberse dado ese culto en la iglesia visigótica que ocuparía el sitio de la villa romana con su necrópolis y podría haber sido continuado por provenzales, quizás en Banyols.

Capitells d’estil corinti. Foto AGC

Text: Àngels García-Carpintero, L’H, juny, 2020


[1] Moran, J. IEC: “Gornal: de gènere masculí, és d’origen germànic, sense que es pugui precisar si és gòtic o franc. És compost dels elements gorn (del germ. war(i)n ‘protecció’) i ald (del germ. *alth ‘vell’)”.

[2] De la Pinta, Jordi (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet de Llobregat”. Butlletí n. 1 del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, p. 69-85.

[3] S. Baudilio (St. Boi) era un mártir provenzal, poco conocido en la Hispania visigótica.

[4] Hay dos zonas en Banyols: la cercana a la laguna o actual Prat, más relacionada con St. Boi y la cercana a Montjuïc, la actual Marina hospitalense, más relacionada con la ciudad de Barcelona.

[5] Lugar alrededor de las iglesias en donde, desde tiempos visigodos, se guardaba el grano o las herramientas y se enterraba a los muertos.

[6] Las villas romanas con necrópolis, fueron la base de las primeras iglesias del periodo visigótico.

[7] Proventius”, formado sobre “Provius”, que debía ser el colonizador romano que se estableció. El sufijo indica pertenencia y la forma femenina indicaría que había una “mansio” o “villa”.

[8] De “Quintius”, el sufijo masculino indica la propiedad de un terreno –fundus o praedium-.

[9] Moran i Ocerinjauregui, J. (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160.

[10] En la alta edad media el término “villa” puede hacer referencia a una masía con sus edificios anexos, a un conjunto de casas más o menos agrupadas o al lugar donde se sitúa la iglesia parroquial (Pagès, 589).

[11] “Ressenya històrica de l’Hospitalet” a les revistes hospitalenses: L’Espill. Entre los núm. 29-32 de 1936 es resumeix la història recullida dels arxius parroquials por Mn. Joaquim Guiu i Bonastre. Arxiu Municipal de L’Hospitalet de Llobregat. Fons privat de la bibliotecària Mercè Gómez: AMHL_907_0145_19360301

El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis a el monestir de Sant Cugat d’acord amb el bisbe de Barcelona Teuderic (904-924), iniciant la cristianització d’acord amb els cànons carolingis i ajudant en la reorganització del territori a les zones del Llobregat, el Penedès i el Vallès.

Entre les adquisicions importants que realitzen les institucions eclesials, cal destacar les de les petites esglésies que hi havia. Normalment en són donades o venudes mitjançant acords, però, en molts casos, es generen conflictes.

St. Martí de Pertegàs. St. Celoni. Foto: R. Solé

Avui anem al Montseny de segle X, una muntanya plena de petites ermites entre les aigües i els boscos. Molts d’aquests cenobis encara no seguien plenament la regla benedictina, en alguns encara hi pervivia la litúrgia visigòtica. No tenim molta informació al respecte. Perseguim noms que ens ressonen com la bellesa dels paisatges i dels racons del Montseny que podem gaudir contemplant, potser després aventurarem alguna interpretació.

En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall de la Tordera, a la Vila Vitamina o Palou (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe). Limita dita vall amb Arcas que són a la vila Muscaroles (Mosqueroles) i que pel costat del Montseny va al coll entre Dos Signes i d’aquí va al coll Formic, passa per la collada alta del Mont Cavallar fins a l’Arca que anomenen Om (Ulmo) i va fins a la vila Pinells i al vilar que diuen Romans[1].

St. Esteve Palautordera. foto: R. Solé

En 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (potser Santa Maria del Mar).[2]

Al 921 Sant Joan de les abadesses funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, com ho farà l’ermita de Sant Ponç de Sant Celoni al segle XII. El segle X, les abadesses de Sant Joan fan consagrar diverses esglésies al Vallés Oriental, Osona i Berga.

Sant Ponç de Sant Celoni, a l’entrada del poble, es va fer com hospital de pelegrins. Es conserva prou bé. Foto: R. Solé

En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà, per mil sous. La propietat limita amb Vila Brugueres, Vila Major (Sant Pere de Vilamajor), Alfou (St. Julià del Fou o d’Alfou)  i Cardedeu (Caro Titulo). Podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem ni coneixem el seu funcionament, el cert és que hi havia grups que co-plantaven en comú, així que, una certa vida comunitària devia haver-hi entre aquestes persones que venen junts una propietat important.

St. Jaume de Rifà a St. Antoni de Vilamajor.

En 954 Vlido i la seva dona Arvidio, Teuderic i la seva dona Maria i Eugènia donen a Sant Cugat cases i terres amb arbres a Santa Maria de Llinars. Aquest tipus d’agrupació: dos matrimonis amb una dona sola és força freqüent i sembla que serien agrupacions familiars[3].

En 965, entre les donacions testamentaries que el Comte Mir fa a la Seu de Barcelona, està la de St. Esteve de la Garriga o la Doma.

En 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill d’Onofre Amat i Riquilda, senyors de Castellví de Rosanes, diverses possessions a Gallecs, Bederrida (actual barri de Les Corts de Barcelona), Esplugues, Granollers, Vilarcel i Olzinelles: la parròquia, delmes i primícies in “Vila d’Elzinelles”[4]

En 981, Inguiralda, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània), fa testament deixant llegats al seus fills (amb especial consideració envers la filla petita Aigó), al seu fidel i a diverses esglésies. A Sant Pere de Vic deixa la condamina (condomini) que té prop de la via Francesca (de França) anomenada sovint com la via que va pertot. L’expressió condomini no ens és estranya, la trobem a altres documents del segle X.

Inguiralda i el seu marit Borrell, que al 970 havia peregrinat a Roma deixant també testament, són senyors de la zona del Montseny que pertany a Osona, nosaltres seguirem amb la zona sud, la que pertany a Barcelona[5].

Al 984 Lívulo “Aurucia”, vídua de Gotmar, amb els seus fills: Mir, Plancario o “Bonuç” (clergue) i Ermengòncia, dóna a Sant Cugat un alou que tenien a Pertegàs (Sant Celoni) que limita amb Gualba (Aigua Alba), amb Vilardell (Vilarzello), amb el riu de la Tordera i amb Campins i Mosqueroles, noms actuals que provenen de tems remots, amb significats que potser desconeixien, però que podem situar a un mapa d’avui.[6]

En 982 aquesta mateixa parella havia permutat amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per unes vinyes[7]. Aquestes transaccions en llocs diferents són les que veiem entre una gent que es guanya la vida fent obres de millora de les terres, però Gotmar i Lívul “Aurucia”[8] semblen propietaris més que treballadors.

En 995 el prevere Seniofred dóna a Sant Cugat un alou a Palau o vila Vitamina amb els límits que vèiem al 908 (la via que va a Romans i la que va a Pinells). En 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir un alou anomenat Villare Teudbert al terme de l’anomenada Vila Vitamina que limiten amb alous de Sant Cugat i en 998 venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred el fisc del que hi ha entre Vallgorguina, el riu de la Tordera, Olzinelles i Vilardell fins l’església de Sant Martí del Montnegre[9].

St. Llorenç de Vilardell. Foto: Ramon Solé

Ennec Bonfill aprofitarà aquesta compra de la vall d’Ollofred[10] junt a l’alou de Sant Cugat que diuen “vall Gorguria” o “vall Gregoria” (Vallgorguina) per permutar amb Sant Cugat aquesta propietat, el castell de Masquefa, la torre amb cases i terres que tenia a Olèrdola, altres cases i terres de Santa Creu d’Olorda i terres al Vallés, a canvi d’incorporar-se un camí del castell de Gelida amb la seva parròquia, església, delmes, pertinències i terra. Ho dóna tot a canvi de quedar-se com a senyor de Gelida[11].

Més endavant seguirem trobant donacions a Sant Cugat en aquesta zona, com la del 1002, en que Giscafred, fill de Moció dóna a Sant Cugat un alou entre el Montseny, Arbúcies, la Tordera i Gualba. En 1023, els marmessors testamentaris d’Udulard: la comtessa Ermessinda i altres donen a Sant Cugat la vila de Gualba amb els molins dels rius i rieres que l’envolten: la Tordera, Pertegàs o “ipsa aqua que dicunt Breda” (Riells). En 1040 l’abat de Sant Cugat estableix a Gausfred i a Raimon al lloc que diuen Vilarzello (Vilardell)[12].

De les conclusions que en podem treure una és que les ermites més antigues del Montseny, tot i que no disposem de gaire documentació, devien ser molt primerenques (paleocristianes o visigòtiques). Els noms de sants que duen ens remeten als primers segles de la cristiandat i a l’arribada de Provençals amb més relació amb l’orient cristià on es va iniciar la vida eremita, com el de Sant Martí[13], bisbe de Tours i fundador del primer monestir a Occident o Sant Cristòfol[14] que tot i que pugui ser una recreació de mites antics és dels primers segles de la cristiandat oriental o Sant Antoni, model de la vida eremita. Altres duen nom d’apòstols o sants més coneguts com Sant Pere o Sant Esteve[15], primer protomàrtir. Una de les ermites, avui derruïda, portava el nom de Santa Anastàsia, una santa venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des de les persecucions de Dioclecià. Vàries esglésies duen el nom de Santa Maria. En aquests segles Maria era una santa més, junt als apòstols i els màrtirs.

Aquestes ermites van quedant reglades sota monestirs com el de Sant Cugat o sota els bisbats que tenen domini al Montseny: Vic, Barcelona i Girona, a mida que això succeeix els noms de les dones van desapareixent, més encara quan comencen els establiments al segle XI i molt més si ho fa una institució on només hi ha homes (bisbat o monestirs masculins), amb l’excepció d’alguna vídua.

Torrent Montseny. foto R. Solé

Àngels García-Carpintero, L’H, juny 2020

Viatjant al Montseny del segle X des de casa.

[1] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. IV

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. (LA). Vol. IX, n. 4.

[3] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. XVII (941) i XXIX (954)

[4] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[5] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 23 (981) i 15 (970).

Salrach i Marés, J. M. (2000) “Inguiralda. Una gran propietària del Montseny” a: Monografies del Montseny, n. 15, p. 85-92

[6] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CXLVIII (984)

[7] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXXXIX (982)

[8] A l’article de Ernest Zaragoza Pascual: “Sant Esteve d’Olzinelles i Sant Llorenç de Vilardell. Història de dues petites parròquies mil·lenaris del Montnegre”, molt interessant des de molts punts de vista es tracten les dones Seniol i Lívul com si fossin homes, tot i que una du l’afegit “femina” i l’altra és vídua. Un exemple del que ha passat amb els nostres noms.

[9] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCLXIX (995), CCXC (997) i CCXCV (998)

[10] Teudbert i Ollofred fan referència a noms dels primers propietaris.

[11] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXLIV (998)

[12] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCCIX (1002), CCCCXI (1023)  i vol. V, CCCCLVIII (1040).

[13] St. Martí de Viladrau, St. Martí de Pertegàs (després St. Celoni), St. Martí de Mosqueroles o St. Martí del Brull.

[14] St. Cristòfol de Fogars de Montclús o St. Cristòfol de la Castanya.

[15] St. Esteve de Palautordera, St. Esteve de la Garriga o de la Doma o St. Esteve de la Costa.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses (885-1017), actuacions al Vallés Oriental

Monestirs femenins medievals a Catalunya.

Monestir de Sant Joan de les abadesses.

St. Joan Baptista de Ter o de les abadesses, monestir femení benedictí de referència a Catalunya, va ser fundat per Guifré el Pilós i Guinidilda d’Empúries al 885 quan donen la seva filla Emma (880-942) deixant-la sota la tutela del bisbe Gotmar de Vic (886-899) que consagra el monestir al 887. Els comtes el doten amb amplis alous, especialment a Osona i a Conflent. [1] A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades[2]. L’abadessa Emma ho era de tots ells i elles.

Les abadesses conegudes de Sant Joan van ser: Emma (897-942), Adelaida Bonafilla[3] (949-955), Ranlo (955-962), Frederburga (962-996) i Ingilberga (996-1017). Totes elles emparentades amb la família comtal[4].

Tríptic de les jornades que es van fer a Sant Joan de les abadesses el 2017.

Emma començà el seu llarg i fructífer abadiat fent consagrar, amb el bisbe Gotmar, l’església de Sant Martí del Congost a Aiguafreda, al 898 fent donació de terres prop del riu amb un viver, la font i els arbres, roba, llibres, un servent, Isarn, i una serventa, Ermengarda.

Placa d’homenatge que Aiguafreda de Dalt va fer a l’abadessa Emma que va fer consagrar al 898 l’esglèsia de Sant Martí. Foto: R. Solé.

Els monestirs benedictins, d’acord amb els reis francs i els seus comtes reorganitzen  la cristianització de les zones en les que s’instal·len, mitjançant les fórmules de fe que es reciten oralment, els signes, com el de batejar, o els enterraments. En una societat illetrada on tampoc el clergat era molt instruït, els monestirs fan una tasca formativa important entre aquest sector. Aprofiten petites ermites visigòtiques o vil·les romanes de temps anteriors, com podia haver estat també el cas de Sant Joan. Als primers temps no hi hauria una clara imposició de les normes benedictines, davant d’altres regles que també es feien servir, especialment entre les dones.

Els francs comptaven amb una església romanitzada, però respectaven els costums germànics, promovent aliances familiars mitjançant matrimonis creuats, valorant la dona com a membre important del clan que afavoria els vincles i permetent que actués per sí mateixa d’acord amb les lleis gòtiques.

En principi les germanes es lliuraven a sí mateixes fent una carta de donació. El vint-i-sis d’abril del 900, Riquilda es dóna al monestir amb tots els seus bens: terres a Vallfogona, animals, eines, estris, mobles (un llit) i roba. Més endavant seran les mares o ambdós progenitors qui lliuraran les filles amb la seva dot.

El monestir de Sant Joan comptava amb Scriptorium on les monges escrivien els llibres que repartiran entre les esglésies. El dinou de febrer de 904 es reconeixen els drets de el monestir de Sant Joan de Ripoll d’unes terres a Petra (la Cerdanya), l’escriptura és d’una Deovota, la domna Gurguria[5].

L’arquebisbat de Narbona, a petició del rei franc, posa el monestir sota la seva protecció, vinculat a la casa de Barcelona i confirma les possessions amb les que havia estat dotat i li dóna immunitat jurídica i fiscal.[6]

El quinze de maig de 913, cinc-cents pagesos reconeixen la propietat dels seus béns i terres en favor d’Emma, amb qui pagaven únicament un cens anual de dos sacs de blat al bisbe de Vic[7] i amb qui estaven lliures de prestar el servei de la host comtal[8].

Al 921 es funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, amb una de les germanes d’Emma, Cixilone o Quixol, que allí hi és enterrada.

La Garriga. Santa Maria del Camí. Foto: Ramon Solé, sota la germana d’Emma, Cixilone.

En 926 Guinidilda, Deovota femina, lliura a la seva filla Eló i un alou del seu espòs Teudemund. Amb aquesta donació, com en moltes altres ocasions veiem com els termes “Deovota” o “Deodicada” acompanyen a dones que no semblen estar sota una regla fent ús dels seus benssovint vídues que devien restar sense tornar-se a casa per a conservar el patrimoni[9].

En 932, amb l’abadessa Emma i el bisbe Teuderic de Vic, es consagren al Vallés les esglésies de Sant Sadurní de Roca i la de Sant Genís a L’Ametlla del Vallés.

En 938 la Deovota Auseza atorga testament en benefici del monestir de Sant Joan. Potser no era religiosa i per aquest motiu conservava el seu patrimoni, en tot cas les regles encara no eren molt estrictes i els límits eren difusos.

Les benedictines, com hem vist, generen vida i confiança entre diversos pobles; les donacions i vendes són abundants, les noves consagracions i repoblacions també; tot plegat estimulà la cobdícia dels seus familiars que en diverses ocasions intentaren fer-se amb els bens del monestir. Entre 942 i 949 hi ha un període que se’ns diu “de relaxació” de les germanes, amb el comte Sunyer al davant del monestir, però les valoracions que s’han vessat sobre el fet que les dones consagrades poguessin disposar dels seus bens, són molt diferents en funció del gènere. Sigui, com sigui, en 949 s’anomena abadessa a Adelaida “Bonafilla”, germana del comte Borrell, que fa donació d’unes possessions a Berga[10].

En 955 la comtessa Eló, vídua d’Oliba, lliurà la seva filla Enquila dotant-la de propietats que tenia a Vic. Oliba era un fill del bisbe Radulf (885-942), germà d’Emma,a qui els seus pares, Guifré el Pilós i Guinidilda, van lliurar, amb tres anys, al monestir de Santa Maria de Ripoll. Radulf deixà el monestir al 900, reclamà el seu dot, es casà i tingué fills, ja que el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens. En 914 és bisbe d’Urgell i es dedica a aixecar esglésies. La seva compra de terres a Provençana al 904 (Arxiu Capitular de Vic) és el primer document que tenim d’aquesta zona i ens permet veure com la tasca que es va iniciar als Pirineus acaba arribant a la zona de Marina.

Aquesta obra de reorganització del territori serà continuada per l’abadessa Ranlo, a Osona (960: St. Pere de Seva, St. Hilari de Vidrà o St. Julià de Vallfogona, entre d’altres), a la Cerdanya (Petra), el Conflent o Berguedà. Són nombroses les esglésies i parròquies que van quedant sota la seva protecció amb el beneplàcit del bisbe Ató de Vic (-971) qui, amb el Comte Borrell, va intentar aconseguir el domini sobre els altres bisbats, ja que el de Cerdanya-Besalú anava incrementant el seu poder, aconseguint les butlles papals necessàries, però, en ser assassinat a la seva tornada, es va frustrar el pla.

Fredeburga rep algunes donacions i privilegis dels comtes de Cerdanya-Besalú que actua en nom de tota la congregació, tant de germanes com de canonges regulars 11], el que ens fa veure aquest monestir com un dels monestirs dobles regits per una abadessa freqüents a l’alta edat mitjana europea dels que poc s’ha parlat a les nostres terres.

En 1017, sent abadessa Ingilberga (976-1049), el monestir va ser assaltat pel seu germanastre Bernat Tallaferro, que s’havia fet amb una butlla papal per a expulsar-les i una altre per a crear el seu propi bisbat a Besalú, el que va fer amb les rendes del monestir, deixant com abat i bisbe de Besalú a Guifré, fill seu. El bisbat va tenir un curt recorregut ja que no va sobreviure a la mort d’en Tallaferro al 1020, creuant el riu Roine. Ambdues actuacions es van fer amb la aquiescència del poderós abat Oliba i de la família comtal.

És després d’Instal·lar-se ordres masculines i dels enfrontaments armats que van haver-hi entre els monjos, que el monestir serà anomenat «de les abadesses», com es pot veure als documents de final del segle XI, adoptant el mateix poble aquest nom emblemàtic, tot un símbol de reconeixement popular envers uns dones que feien bé i van ser injustament tractades per la violència estructural des masclisme imperial de l’església de Roma[12]. De fet, al voltant  del 1017, les dones que veiem actuant pel seu comte comencen a desaparèixer dels documents, així com les Deovotes i Deodicades que no resten sota una regla. 

Les germanes es van refugiar en altres monestirs com el de St. Daniel de Girona o Sant Pere de les Puel·les de Barcelona sent ben acollides, el que demostra la falsedat de les acusacions, com el fet de que la butlla papal permetia a les monges disposar de béns del monestir fins la seva mort, en que s’haurien de retornar al monestir. Deu ser per aquest motiu que, en 1032, Guitard, prevere, Prim i ElóDeodicata, com a marmessors de Guinidella Deosacrata[13], germana de la vescomtessa de Besalú, donen a “Sant Joan de les abadesses” (quan les germanes ja no hi són) els seus alous de Besalú[14].

Ingilberga quedà sota la protecció del seu germanastre, l’abat Oliba, enaltit, en aquestes dates, a nou bisbe de Vic i del seu nebot, Guillem de Balsareny, futur bisbe de Vic a qui ella llegà el seu domini a St. Quirze de Besora, on va anar a morir la comtessa Ermessenda de Carcassona, sota l’aixopluc d’algunes Deovotes, tot un símbol del canvi de paradigma religiós femení.

Ingilberga morí en 1040, el bisbe Oliba i el seu nebot, Guillem, llavors arxidiaca, deixaren el seu necrologi a la catedral de Vic. Va ser enterrada a l’església parroquial de St. Joan, prop del monestir. El seu epitafi  la recorda així:

“Abadessa de bon record… insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució”.

Altres noms de germanes Deovotes de la curta història femenina d’aquest emblemàtic monestir són: Quindiverga, Carísima (949: nomenament d’Adelaida com a abadessa, 960 donació d’un salteri a St. Hilari de Vidrà) Ermessinda “Bellucia” (960: permuta que fa Freudeberga, Letgarda (1011: oblació que fa de sí mateixa) Eló (1015: donació que fa Gotfred de la seva filla i d’algunes propietats)

Altres Deovotes que hem trobat a aquestes zones de muntanya: Ramovigia (977: reconeixement com a aloers lliures als habitants de Vallfogona que fa el Comte Borrell) i Espana (996: donació de la comtessa Ermengarda de Cerdanya)

Àngels García-Carpintero, l’Hospitalet, 30 de maig de 2020

A les Deovotes, mares i germanes del nostre poble.

[1] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, docs. 3 i 4

[2] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines i a les agustines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.

[3] Es considera que podria ser la primera abadessa de Sant Pere de les Puel·les en constituir-se la comunitat al 945.

[4] Més informació sobre el monestir i les abadesses, al monogràfic de l’Ajuntament de Sant Joan: https://www.santjoandelesabadesses.cat/images/stories/monografics/pdfs/2018.pdf

[5] Udina i Martorell, o.c., docs. 10, 12 i 16

[6] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 170-171.

[7] Udina i Martorell, o.c., doc. 38, p. 157-165 (les signatures ocupen 5 pàgines).

[8] Riu, Manuel (1999) “Els monestirs catalans entorn de l’any mil” Actes del congrés Internacional Gerbert d’Orlhac”. Vic. Eumo ed.

[9] Sobre les Deovotes i Deodicades: Montserrat Cabré a: “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” En: VVAA, Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. (1989). Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Al-Mudayna, p. 169-182.

[10] Udina i Martorell, o.c., docs. 111, 128 i 130

[11] Ibídem, doc. 163

[12] En altres monestirs femenins europeus i en les mateixes dates es donen situacions similars. Brugués, I., Boada, C. I Costa, X. (ed.) (2019) El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Epíleg.

[13] Suposem que serà la mateixa que donava la filla i que devia pertànyer també al monestir; per una altra banda és el primer cop que apareix aquest títol, com observa Montserrat Cabré

[14] Ferrer i Godoy, Joan (2009) Diplomataris del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273), Barcelona, Fundació Noguera, 43, doc. 22.

Molt recomenable la lectura, que hem fet posteriorment a aquest article, del llibre:

Brugués, I., Boada, C. I Costa, X. (ed.) (2019). El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El monestir de Santa Maria de Castell de Félix

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Santa Maria de Castelldefels adosada al Castell. A sota es van trobar restes de la primitiva església-monestir. Foto: Ramon Solé

La primera menció de «Santa Maria de Castell de Félix» és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet, probablement el Lobelo d’abans, qui, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del “castell de Rodanes que anomenen Eramprunyà” (un castell de Rodanes, o Rosanes, hi ha a Martorell, però en aquest cas es deu referir al castell d’Eramprunyà, potser amb el mateix nom pel color de les argiles vermelloses que duia el Llobregat) i un altre al lloc que anomenen Castell de Félix[2].

Una dona, Ermengola, fa dues donacions: al 967 dóna una vinya i al 976 dóna cases, hort i vinya que hi tenia al terme del Castell de Rodanes.[3] Algunes d’aquestes donacions es fan amb la condició de quedar-se a les terres en règim d’usdefruit pagant la tasca anual corresponent.

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

El 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda, unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitat a Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) qui, després, ho donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència.

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir. Tot i que serà recordat als límits d’una venda al 986 (Galí i Emo) i en una permuta de 994[9].

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones” romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres. tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor. Potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però qui la tenien, de veritat, solien ser les dones i els homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna passant al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar sempre que paquin la tasca d’una terra que ja no és seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[12], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

El 1002 els almoiners de Recosind donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres al terme d’Eramprunyà al lloc d’Almafar (Sant Climent de Llobregat). Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane donen als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix[13].

Santa Maria de Castelldefels, postal antiga. Arxiu Rasola.

El 29 d’abril de 1011 el Comte Ramon Borrell ratificava les donacions fetes pels seus pares Borrell i Letgardis a Eramprunyà i de les que el monestir havia perdut les escriptures, entre aquestes hi ha  “la torre Eramprunyà al lloc anomenat Castell Félix on és edificada la basílica de Santa Maria amb els altars consagrats” i altres terres a Sant Climent, Gavà, la Sentiu i Sitges[14].

El curiós és que Ermengarda, germana de Ramon Borrell i esposa de Geribert, fill del vescomte Guitard, donarà a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels[15], el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn del monestir seguia endavant i que no tota era encara en mans de Sant Cugat.

Per la seva banda, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca, acumulant un poder que provocarà litigis amb Sant Cugat, com veurem.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’H, maig, 2020 A les dones de tots els temps, emprenedores i treballadores

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. LXXV i CXXX

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, oc. n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983) n. CLXI (986) i CCLXII (994)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] Ibídem, n. CCXIII

[13] Ibídem, n. CCCXVI i CCCXVII

[14] Ibídem, n. CCCLXVIII

[15] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437