La Feixa Llarga des de l’hospital de Bellvitge, AGC, 2024
La Marina era una gran extensió de terreny entre el mar, el riu Llobregat, Montjuïc i el carrer Enric Prat de la Riba i Major que fa de partió amb la part nord o Samontà. L’aigua regava els camps de conreu mitjançant les sèquies pluvials i les dels recs que baixaven del canal de la Infanta Carlota (1820), mentre que el riu aportava llims i sediments que conforma gran part d’aquesta zona deltaica.
Provençana, segle XVI, recreació de Valentí Julià al museu d’història de l’Hospitalet. El riu separa L’Hospitalet de El Prat
Un terreny amb usos bàsicament agropecuaris fins la industrialització de la zona, a començaments del segle XX. Administrativament es reconeixen dos termes: La Marina de Sants-Montjuïc i la de L’Hospitalet de Llobregat. A la Marina de L’Hospitalet (des de la Riera Blanca fins el riu) n’hi havia, en 1863, 123 masies.[1] La majoria foren expropiades amb la segregació de la Zona Franca en 1920 i la posterior instal·lació d’indústries, serveis i nous eixos de comunicació. Aquests terrenys s’afegiran al terme de Barcelona i als terrenys portuaris.
1914, masies prop del far o «farola» de L’Hospitalet
A la Marina de Sants-Montjuïc n’hi havia dos antics veïnatges: el Port (al voltant de la parròquia de Nostra Senyora del Port i sota l’antic castell de Port del segle X) i Can Tunis, un antic barri de pescadors. La Marina era una zona molt popular quan Sants o L’Hospitalet eren pobles, on venien barcelonins a pescar (al riu o al mar) i a fer l’aperitiu o “berenar”. A mitjans del segle XIX es van instal·lar les primeres indústries tèxtils anomenades “Prats d’Indianes”, on es blanquejava el cotó. Posteriorment, altres indústries i edificacions aniran canviant el paisatge de La Marina. [2]
Anys 50-60 La Marina amb la SEAT i Can Tunis al fons.
A tocar del riu que separa L’Hospitalet de El Prat, n’hi ha el Far anomenat torre Esllampegada al segle XII. El far tindrà també un veïnat conegut com “la Farola”. Aquest indret, avui dins les instal·lacions portuàries, era la platja de L’Hospitalet.
1969, La Marina, encara verge
A continuació farem una relació de les masies que encara perduren a la Marina de L’Hospitalet (des del carrer Major vers els mar). Més endavant farem la relació d’altres que encara perduren a l’Hospitalet i deixaren constància d’algunes desaparegudes.
Al barri de Bellvitge, al carrer Ermita, perdura el mas més antic de la Marina de Provençana. És l’ermita de Bellvitge, documentada des del segle X com a casa prop del rec d’Amalvígia i com a “Torre de Banyols” fins el segle XIII, en que ja s’anomena el “mansum ermitis”. Reedificada i reconstruïda en els segles: XIII, XV i XVIII, tenia adossat un mas i comptava amb un petit terreny del que podien viuere els “ermitans”. Els primers habitants del barri van conèixer l’última “ermitana”.
L’ermita de Bellvitge amb un mas adosat, anys 40-50
A la Feixa Llarga tenim els últims vestigis agraris de l’Hospitalet, una zona a preservar, donada la seva connexió amb el Delta. Aquí queden algunes masies i camps de conreu:
CanMasover Nou, Cal Garsa o Manso Tarragona és del segle XVII. Tot i tenir els camps de cultiu en rendiment, la masia està a punt d’enfonsament.
Can Masover Nou enfonsant-se, AGC, 2020
Can Trabal oCal Joan Ros, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial. És del segle XVI, reformada al XVIII. Té una extensa zona agrària que encara és regada amb aigües que baixaven del Canal de la Infanta. Està amenaçada pels plans urbanístics.
Can Trabal i l’ultim rec del canal de la Infanta que aprofiten alguns horts, AGC, 2016
Entre la Feixa Llarga i la Gran Via, també queden algunes però transformades, donat que ja no disposen de camps al seu voltant.
Cal Rovira o “Casa Llarga”,al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital Oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. Actualment és un estudi fotogràfic.
Ca La Llarga, AGC, 2021
Cal Capellà. A la Feixa Llarga, 47, tocant a la Gran Via i a la Zona Franca. És una casa de pagès de finals del segle XIX dedicada, des de 1977, a la restauració, conserva un terreny que fa servir d’hort.
Cal Capellà, antics estables dels cavalls. AGC, 2021
La Torre Gran. A la carretera de la Vora del riu, prop de Cal Capellà. Gran masiadels segles XVII-XVIII, coneguda com la “torre dels franciscans” amb molt de terreny. En un penós estat d’abandonament.
La Torre Gran, mig enrunada, AGC, 2022
Can Gotlla. A la carretera antiga del Prat, ara al carrer Salvador Espriu amb Ciències, al polígon Pedrosa de la Gran Via. Esta molt reformada, la silueta que recorda una guatlla. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, una empresa de serveis.
Cal Gotlla, a la Gran Via, AGC, 2022
Ca la Pepa. Masia restaurada, a les instal·lacions de la NISSAN, al carrer 4 de la Zona Franca que havia estat Marina de L’Hospitalet.
Al voltant de la Carretera del Mig, un antic camí ramader que connectava el Delta amb la ciutat, així anomenat des de 1211, on s’agrupaven la major part de les masies de la Marina, en queden algunes.
Ca l’Esquerrer, Can Sabater o Ferrer. Carretera del Mig, 267 entre la Feixa Llarga i Cornellà. Construïda l’any 1572 i reedificada el 1796, és una casa senyorial ben conservada amb un finestral gòtic. Actualment es fa servir el terreny del voltant com a pàrquing de vehicles pesants.
Entrada a Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig. AGC, 2022
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, a l’antic barri de la Marina.[3]
Can Samsó, a l’Avinguda del Carrilet, és una bonica masia que encara perdura envoltada de jardí, mantenint-se com una relíquia del passat al mig dels blocs “Ciutat Comtal”, entre Sant Josep i Santa Eulàlia.
Can Samsó, Avda. Carrilet, una masia que resisteix, AGC, 2023
Can Manso. Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà, abans part de la Marina. Construïda cap el 1650, era coneguda com a Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural. Va prendre el nom del general Josep Manso, casat amb una descendent: Felipa Juliol i Quevedo. En 1847, als 62 anys d’edat, sent “comte del Llobregat”, Manso es retira a la masia de la seva dona introduint un nou cultiu: la patata.[4]
Cal Manso, a la Marina de Cornellà, AGC, 2021
Entre les masies de La Marina de L’Hospitalet podrien incloure altres del barri del Centre com:
Can Pau de l’Arna. Carrer de Sant Roc, 7-9. Masia de 1736 reformada que perdura malgrat que es destina a usos no agrícoles.
Can Pau de l’Arna. AGC, 2020
Ca l’Esquena Cremada. Rambla Marina 447-550 (en oposició al Casino i amb un pati davanter). Actualment s’ha rehabilitat.
Ca l’Esquena Cremana a la Rambla Marina, AGC, 2020
Ca n’Arús Rambla Marina 415-427. Casa senyorial construïda en 1851 amb jardins al davant, amb una font al mig. Als anys 80 va passar a l’Ajuntament que la va reformar, actualment l’edifici és seu dels serveis tècnics de l’Ajuntament i els jardins són públics.
Can Arús, AGC, 2020
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-abril-2025
Aniversari de la proclamació de la República.
Als que mantenen i defensen el patrimoni comú.
[1] Marcé i Sanabra, Frances, 1980. Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies.
[2] Baños, Julio, 1997. Imatges retrospectives de La Marina.
[3] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
[4] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 61.
Torre Gran al camí de la «Carretera de la Vora del Riu» AGC, 2022
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran. La veiem quan, venint des de El Prat, entrem al vial de la Gran Via que duu a Bellvitge. Era una gran masiaque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en un estat lamentable. Està situada a la Carretera de la Vora del Riu, que actualment és un “no-carrer” tan deplorable com la mateixa masia.
La part posterior de la masia, tota esquerdada, es veu entrant al lateral de la Gran Vía.
Des del 2001 està catalogada com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), A la fitxa n. 99 del “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat” (PEPPA) trobem poques dades d’aquesta imponent masia que en aquells moments continuava sent explotada agrícolament.
La Torre Gran al 2001. Ajuntament L’H.
Entre 2008 i 2009 es presenta un Pla Director del Patrimoni Cultural de l’Hospitalet de Llobregat on es parla només d’uns quants edificis emblemàtics i es diu que la memòria col·lectiva de la nostra ciutat està basada més en el patrimoni immaterial (festes i tradicions). Pensem que la memòria pot fer-se col·lectiva i es pot transmetre si tenim referents comuns i concrets.
A la fitxa del Patrimoni Cultural de la Diputació de 2017 ja es diu que la Torre Gran està abandonada, amb el sostre esfondrat i sense finestres, tal com la podem contemplar, amb les nombroses esquerdes que se li van agreujant.
Actualment és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que a la zona n’hi ha una bassa de laminació amb la que es pretén controlar el cabal del riu. Aquesta bassa està integrada als espais del Delta del Llobregat.[1]
Paratge de la Torre Gran al costat del riu Llobregat. AGC, 2022
La Torre Gran consta de planta baixa i dos pisos i té una gran façana de 20 metres que podem contemplar a la part sud. Tenia annexos com garatge o cavallerisses. Sembla que hauria estat una casa pairal on podia viure tota la família. Va ser construïda al segle XIX, segons consta en un cadastre de 1843 (PEPPA, 2001), probablement sobre alguna altra edificació anterior. Hem buscat quins eren els propietaris anteriors.
En els cadastres de 1718 i 1724[2] trobem, entre d’altres, les propietats d’algunes institucions religioses de la Barcelona del moment. Totes eren finques rústiques i la majoria d’elles situades a la Marina. Del Col·legi Bonaventura, dedicat a l’ensenyament de Teologia i Filosofia i encomanat als franciscans, es menciona la “Finca Gran” que constava d’habitatges, cuina, cavalleria i 69 mujades de terra i la “Xica”, ambdues a l’indret anomenat “Salines”. La dels Pares franciscans, de 5 mujades i la dels “Pares del seminari”, de 73, eren en un terreny proper anomenat “Les Índies”. Els pares del seminari tenien també dues finques, una d’elles anomenada Xica.
En 1671 el col·legi Bonaventura, fundat en 1627 pel mercader Pau Canals, havia adquirit el mas “Bages” que en aquesta data es deia “Icart”, tal com el trobem en un plànol de 1678 fet a demanda del rector de Provençana que pledejava amb El Prat pels delmes del mas Romeu. En aquest moment ja es coneix com a “col·legi dels franciscans”. Així el trobem a un mapa de l’Hospitalet al 1782, on apareixen tres cursos del riu anomenats: viu, mort i sec i es veu que l’anomenat “col·legi dels franciscans” (o finca del Bonaventura), està al camí del “Gual dels tarongers”, per sota de la Carretera de la Barca (o del Mig) i de Cal Esquerrer, tal com situem la Torre Gran.
Plànol de 1782. Es veu El Prat, Cal Sabater (avui Esquerrer) i, al sud, el «col·legi dels franciscans» (el Bonaventura) o la Torre Gran, al camí del Gual dels tarongers.
Els veïns “pares del seminari” eren els de la Casa-Missió, una orde fundada en 1621 per St. Vicent de Paul (1581-1660). Els seus frares eren coneguts com paüls i la branca femenina eren les Dames o Filles de la Caritat, una congregació que es va fundar en 1633 al voltant de Lluïsa de Marillac (1591-1660) i que va optar per la secularitat per no haver de sotmetre al claustre i poder realitzar tasques assistencials. La “Santa Missió” havia estat iniciativa de St. Vicenç Ferrer (segles XIV-XV). Després del concili de Trento es donà un nou impuls amb la Casa-Missió i, ja al segle XIX, prendrà el relleu St. Antoni Maria Claret amb les “Comunitats de la Santa Missió”, un mateix camí amb fites diferents. En 1770 els pagesos de Provençana, Pau i Maria Prats, li venien a aquesta orde un censal de 2.292 lliures, una quantitat important. Pau Prats era conegut com “Pau de l’Arna”, nom d’una masia que encara perdura al carrer St. Roc.
Can Pau de l’Arna al carrer St. Roc de L’Hospitalet
D’aquests propietaris, veïns a la Marina, sabem que el col·legi Bonaventura i el convent dels franciscans (framenors), de la mateixa orde, tenien les seves seus al peu de la Rambla de Barcelona. Els del Bonaventura es van refugiar al convent dels franciscans amb les diverses expulsions que van patir entre 1810 i 1814 i en 1821. En 1823 es va intentar refer l’edifici, però en 1834 es va clausurar. Ara queda part del seu claustre a l’Hotel Orient. El convent dels franciscans es va fer servir de caserna entre 1822 i 1828, d’hospital en 1834 i de presó en 1836 per acabar sent derrocat en 1837 afectat per reformes urbanístiques. Aquest convent gòtic havia estat fundat, segons la tradició, en 1240 sobre l’antic hospital de St. Nicolau de Bari dedicat als navegants. Els “pares del seminari” (de la Casa-Missió), abandonen el seu convent al carrer Tallers, aprofitat com Hospital Militar, i s’instal·len, en 1844, al carrer Provença.
Antic convent dels franciscans a peu de Rambla i l’antic claustre del Bonaventura
La desamortització va ser un procés lent, complex i fosc que va començar el 1798 i es va estendre, en diferents períodes, fins el 1924. L’Estat havia de fer front als seus deutes i la confiscació de les propietats eclesiàstiques va ser un intent de recaptar fons. Aquí a L’Hospitalet, entre 1800-05, ja es van avaluar algunes terres com les de la Fabregada (on tenien propietats els canonges de la Seu) i les del Gual dels Tarongers i es van posar a la venda les dues finques del St. Bonaventura, adquirides en 1671 i 1674, les dues de la Casa Missió i els masos dels clergues de l’església del Pi anomenats “Tarragona” (abans Cortadelles) i Guimardí, també a la Marina i propers a l’ermita de Bellvitge.
La Torre Gran va ser repartida i subhastada en lots durant el trienni liberal (1820-23) quan era propietat del col·legi dels franciscans de Barcelona. El pedrís consistia en “casa manso” i 52 mujades de terra i amb el mateix lot anava la “Torre Xica”, amb 30 mujades. En aquests moments inicials s’estimula la compra anunciant que el capital estava baixant. El procés és reprèn entre 1835 i 1844 durant la regència de Mª Cristina de Borbó, amb el seu ministre d’Hisenda, conegut com “Mendizábal”, que havia de fer front a les despeses de la primera guerra carlina.[3]
Tot i que no sabem ben bé a mans de qui va passar hem trobat que la quantitat per la que es va vendre de “remat” la Torre Gran en 1844, 1.781.000 reals, es idèntica a la quantitat que dona Vicens Solernou, un teixidor de vels (de vaixells) de Manresa al que hem trobat comerciant a les Amériques en 1820 i portant a l’hospital de St. Andreu de Manresa, el mateix 1844, les germanes de St. Vicenç de Paul, justament les de la casa Missió dedicades a l’assistència.[4] La Torre “Xica” ja havia estat venuda en 1835.
A l’inestimable blog de Luís V. Bagan trobem una notícia de 1841 sobre la desamortització, on es diu que la “suprimida “Comunidad de la casa Misión” de Barcelona tenia una heretat que es va repartir en cinc lots, una de les quals es deia “la Torre Gran” que, en aquells moments, constava de masia amb quadra, graner, pati i trenta mujades de terra. Estava arrendada i tenia un cens irredimible. Els altres lots eren els anomenats: “Camps Palmd”, “Camp de la Feixeta”, “Camp Gran” i “Camp Gelabert” més una terra al “Camp Seguer”, al sud de l’ermita. Aquesta Comunitat disposava també de l’heretat anomenada “Torre Xica” i d’una terra a la Torrassa. També se’ns informa del suprimit oratori de St. Felip Neri (1515-1595) que tenia una heretat al “riu mort” i d’altres lots que havien estat dels Carmelites calçats i que ja s’havien “rematat”.[5]
Plànol de 1914 de les masies de La Marina
Sembla que la heretat de la “Torre Gran” subhastada en 1841 entre cinc lots que pertanyia a la Casa-Missió o pares del seminari no hauria de ser la mateixa que la del col·legi dels franciscans, ja que hem vist al cadastre del 1724 que tenien propietats diferents, però el fet de dur el mateix nom ens confon, potser era la mateixa Torre Gran que en aquells moments estava en mans de la Casa-Missió. La compra de Solernou i la major pervivència de la Casa-Missió refermen aquesta hipòtesis.
Caldria un estudi específic per totes aquestes ordes amb propietats a la Marina durant aquests segles, el que d’entrada veiem, és que moltes provenen de l’anomenada “Contrareforma”. És cert que no pagaven cadastre i que calia una reforma econòmica, però l’interès mercantilista de l’Estat és el que prima a les subhastes, així com el lucre d’uns compradors que sovint no es feien veure, potser perquè bona part de la societat rebutjava aquestes pràctiques, potser perquè així passaven els béns a altres institucions religioses de caire més caritatiu, com podria haver estat el cas.
La desamortització volia respectar les institucions religioses dedicades a l’ensenyament i l’assistència, però potser els criteris reals eren altres, com la facilitat per fer-ho. Com s’explica sinó la primera desamortització a la nostra zona? Es tractava d’una petita peça de terra que corresponia a l’ermità de Bellvitge i que servia per la manutenció d’una família. La propietària del moment, Mariana Alemany de Barcelona, la deixava a l’ermità i així ho va ratificar, però de res va servir i el tros va ser venut en pública subhasta.[6]
L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX
Ja al segle XX, quan la masia de la Torre Gran devia estar en tot esplendor, Matilde Marcé i Piera explica que el cognom prou conegut a l’Hospitalet de “Femades” (una casa i un carrer entre l’Hospitalet i Cornellà duu aquest nom) va ser també un renom que es va aplicar als que van ser masovers seus i als seus familiars. L’hereu d’un d’aquests, de cognom Llarissó, va anar a viure a la Torre Gran de la Marina, coneguda també com can Ros.[7] En una relació de 1863 de les masies la Marina trobem la desapareguda masia de Can Miquel del Ros (prop de l’hospital de Bellvitge), endemés de Can Ros, que sembla ser el nom anterior a la “Torre Gran” tal com apareix en un plànol de les masies de la Marina, prop de Cal Capellà que està a la Feixa Llarga, vora la Carretera del Riu que segueix el seu curs cap al mar. Resseguint el carrer de la Feixa Llarga cap a L’Hospitalet trobem, per damunt de Cal Capellà, Ca la Vidala (o Can Terol·lo), avui en ruïnes, la desapareguda Can Miquel de Ros, Can Juan de Ros (Can Masover Nou), Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, Can Traval, Can Manso, a Cornellà i la desapareguda “Xic de la Barca”, entre Can Miquel de Ros i la Torre Gran, al mateix camí de la Vora del Riu.
La pràcticament desapareguda «Can Terol·lo» veïna de la Torre Gran. Foto: Baños, 1997
Hem de donar per cert, doncs, que la Torre Gran s’anomenava a principis del segle XX, Can Ros, que des del segle XVIII pertanyia al col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que va ser repartida i subhastada amb la desamortització i que l’últim pagès devia ser Llarissó.
Francesc Marcé al seu quadern de 1980 ens transcriu un text del poeta i mestre de la nostra ciutat, Pere Farrés Costa (1888-1915),[8] aparegut a la Ressenya (primer periòdic de l’Hospitalet) en 1907 en la que explica que el seu amic “Llarissó” el convidà a dinar a casa seva, una de les masies de la Marina que era “coronada per jardins d’arbres frondosos amb flors de tota faisó i saturada de bons aires” En tornar, comentava “...allà al lluny s’albirava l’ermita (de Bellvitge), tota voltada de calma…”[9]
Seria la casa d’aquest Llarissó la Torre Gran? Podria ser, les dades no es contradiuen. Ens quedarem amb el record de que, en un moment de la seva història va estar coronada amb flors de tota faisó.
La Marina d’ahir. Foto: Centre d’Estudis de L’Hospitalet
Als pagesos i a les pageses de la Marina que van gaudir d’aquests indrets.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27-11-2022
[2] Massana, Pilar (1986). L’Hospitalet a principis del segle XVIII. Homes i terres. Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. III, doc. XVIII, p. 457-465.
[3] Solà, Àngels (1974) “Desamortització del trienni a Barcelona i el seu pla” en: Estudis i documents dels arxius de protocols, n. IV
L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
Del primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, cunyada del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment l’ ermita de Bellvitge (s. XIII). Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.
A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.
La Marina es va mantenir en estat agrari fins mitjans del segle XX, quan es van bastir alguns barris prop de les indústries (SEAT…). Entre la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) i el mar, hi havia, a l’inici del segle XX, més de 150 masies!.
L’ermita de Bellvitge a mitjans del segle XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge
Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosaredes. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.
Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita quan es donaven les seves transformacions.
“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”
L’ermita i el camí que entrava des de la Gran Via, on van plantar els Campreciós. AVVB
Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, “Camí del Mig” p «de la barca de Banyols», com se l’anomena a principis del segle XIII.
A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural. https://historiasdebellvitge.com/2021/05/09/can-gotlla-una-masia-des-naturalitzada/
Can Gotlla, seu del consorci per desnaturalitzar el territori. AGC, 2021
De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:
ECODIARI “L’Associació Els Verds» ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.
A la Feixa Llarga, encara trobem CanMasover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.
Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.
Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal, amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.
Cal Trabal, a la Feixa Llarga, lúltim indret pròpiament agrícola de L’Hospitalet. AGC, 2020
Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.
Ca L’Esquerrer a la carretera del Mig, AGC, 2021
Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.
1967. Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina. AVVB
Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri. El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]
A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren.
Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Una de las poques masies de la Marina que ha perdurat a l’Hospitalet fins fa pocés la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.
Cal Peret Massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.
Malauradament Cal Salvador Roig ha estat recentment enderrocada.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021, revisat i ampliat el 20 de juliol de 2024
Als i a les que no deixen de lluitar per conservar la natura que ens correspon.
[1] Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.
[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
Al carrer Feixa Llarga, 47, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Vía, hi ha una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris.
Aquest és el relat d’una grata visita un dia dels incerts temps de pandèmia.
Pati al recinte interior de la finca.
Arribo a les 12h., les portes encara no són obertes. A un costat de la casa trobo un senyor gran treballant un hort que encara rega el Canal de la Infanta. Passejo, faig alguna foto i converso amb ell. Li dic que està molt bé que es mantingui fent aquest sa exercici, que sóc de Bellvitge i que estic documentant les masies que queden a prop i les que ja s’han perdut.
El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona de la finca treballant a l’hor.
Em diu que és amo de la finca, el Sr. Masferrer, i que puc fer totes les fotos que vulgui, fins i tot a ell treballant l’hort i que de seguida obriran. Comentem la greu crisis que pateix l’hosteleria i em diu que ells, malgrat totes les dificultats, han mantingut el personal, però que si aixó no acaba aviat no sap que faran. M’assenyala la Torre Gran que des d’allí es pot veure, camino una mica i faig alguna foto del deplorable estat d’abandonament d’aquesta imponent masia.
La Torre Gran en estat d’abandonament.
Aviat obren i començo a fer fotos. Ja conec el recinte perquè havia vingut algun cop a dinar. Els galls dindi en un racó i davant el galliner.
Galls dindi a l’entrada de la masia.
Els estris antics penjats a les parets, la infinitat de detalls que no puc abastar en un moment.
Entrada al recinte. Algunes de les eines penjades a les parets
Quan arribo a l’entrada del bar, em rep la mestressa, Mª Àngels Malet, em diu que ella és filla de la casa. S’ofereix a ensenyar-me la masia abans que hi hagi més feina, ja que ara la tenen concentrada tota en l’horari que els hi és permès obrir.
Mª Àngels Malet, filla de la masia de Cal Capellà, avui restaurant La Marina. A la façana hi ha un rellotge de sol inventariat als rellotges de Sol de Catalunya.
M’ensenya un plànol de les masies de l’Hospitalet quan tot era camps, com ella recorda de quan era petita. El reflex del vidre no permet fer la bona foto que m’agradaria que es veiés.
Plànol de les masies de l’Hospitalet de Llobregat.
Em porta al fons del tot: – Això eren els estables, aquests últims eren els dels porquets, al fons teníem les mares amb els garrins. Em trobo a un menjador recollit que sembla una bodegueta
Àntic estable petit del fons per a les truges i garrins de llet, avui menjador recollit.
i un altre menjador on tenen les fotos de la família. Faig una foto general però m’agradaria entretenir-me en cada una d’aquelles fotos, sentir les seves històries.
Àntic estable dels garrins. Fotos familiars.
El següent era el de les vaques, ara un menjador arregladet amb un munt de coses a les parets que voldria mirar una per una.
Estable de les vaques.
L’estable que hi havia on ara estem, tocant a l’entrada del bar era el de cavalls, ara amb un munt de coses penjades del sostre i una agradable llum que entra per la finestra.
Estable dels cavalls.
La Mª Àngels m’ensenya un quadre amb un plànol de quan van fer el segon tram del Cinturó del Litoral, entre 1980 i 1983. Els plans es van fer abans, als anys 70 quan es va començar el primer tram. Moltes masies de la zona van desaparèixer durant aquest temps, com les de Xic de la Barca i Can Miquel del Ros.
La Gran Via i el cinturó del litoral quan s’estava fent aquest 2n tram al 1980.
Davant del bar, junt a l’actual galliner, on ara són els serveis, n’hi ha un altre menjador, la Mª Àngels m’ho ensenya mentre no deixa de donar instruccions als cambrers, atendre trucades o revisar la fruita que s’ofereix.
Antics galliners. Ara serveis i menjador.
Aquest menjador està ple d’estris de cuina, molts de vidre. Em diu que se li va acudir a ella. Jo penso en el que deu costar netejar tot això, però reconec que hi ha una bellesa en tot aquest popurri de flors seques d’un passat recent que resisteix davant les aplanadores que l’Ajuntament de l’Hospitalet, en conveni amb altres administracions, ha permès i permet que tot es converteixi en ciment armat.
Menjador dels antics galliners.
No vull abusar de la seva amabilitat i atenció i li dic que seuré a prendre una cervesa i em duré un dinar vegetal ja que no puc quedar-me. Em diu satisfeta que les verdures són seves. Mentre m’ho preparen i prenc la cervesa acabo de fer la ullada al pati i a la seva font.
Font de la masia amb un Sant Jordi.
En fixo en les llonganisses que pengen dels arbres.
Pati amb arbres dels que pengen llonganisses.
El Sr. Masferrer seu en una taula de davant i m’assenyala uns plàtans que pengen d’un arbre, se m’ha oblidat preguntar-li si són reals o recreats.
Parlem del covid i de les desfetes que ha ocasionat, en vides, en salut, en una economia que sempre afecta als de baix, als treballadors, sí, però també als que, a més de treballar, i molt, han sabut fer d’un bé propi, un bé que dona feina i vida a moltes persones i famílies.
Gallines que picotegen al terra al galliner de Cal Capellà, encara avui i malgrat totes les malifetes que han fet sobre aquest petit territori de l’Hospitalet.
En acomiadar-me li dic que em dic igual que la seva dona. Amb un somriure ample m’ha dit: – Són bones les Mª Àngels!. Li he donat de nou les gràcies i he marxat a casa contenta per aquest agradable matí en temps de confinament.
Cal Miquel del Ros. Del llibre Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.
Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Al llibre de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, de 1980 encara se’ns diu (p. 21): Si avui doneu un tomb per la Marina veureu Cal Miquel del Ros, d’uns digníssima estructura, enrunant-se a tocar de la Gran Via, a l’ombra de la residència de la Seguretat Social” (l’Hospital).
Cal Miquel Ros, batuda a l’era. Foto cedida per Elena Viusà Vinyals a l’Institut Ramon Muntaner de Mora la Nova
Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes i recull la distribució que recorda Maria Antònia Vinyals cap els anys 50 ó 60, ja que la casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats.
“A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…«
Cal Miquel del Ros. Foto cedida per Elena Visuà.
D’acord amb els plans per fer el segon tram de la Ronda Litoral, va ser expropiada, com Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].
Anys 80. Cal Xic de la Barca al fons.
La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.
“El 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]
És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.
Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.
Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]
Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:
“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].
Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.
L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, fins el 1879, quan es va construir el pont per creuar el Llobregat en aquesta zona (l’antic medieval feia segles que va quedar abandonat).[5]
El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes, des del pont de les voltes del Llobregat, es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]
1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.
Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.
Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].
1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via. Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs
La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]
En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9]. El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.
1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?
2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.
[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018
[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136
Del passat al present albirant un futur més saludable.
Joan Cases al llibre de 1986, L’Hospitalet, un passeig per la història, fa recorreguts per la ciutat explicant, amb un anàlisis històric i d’una manera literària, el passat agrari de la ciutat, la expansió industrial, els barris… A l’últim capítol parla de Bellvitge, mirant els petits jardinets que cuiden els veïns, diu: “Els jardinets davant moltes de les escales dels blocs parlen d’un sentiment de respecte a la pròpia dignitat durament conquerida i difícilment esborrable”.
Un dels jardinets de sota les escales que cuiden els veïns.
Anant cap al riu, baixant cap a mar des de la Zona Industrial que separa el barri del Centre del de Bellvitge, al marge dret del Carrer Feixa Llarga, trobem l’últim vestigi del que va ser la Marina agrària (L’Hospitalet i Zona Franca), justament a tocar de la Travessia Industrial.
Entrada a Can Masover Nou, Feixa Llarga.
Abans d’abastar els conreus intensius que encara s’exploten des de les masies de Cal Trabal i, més a baix, des de la pràcticament enrunada Can Masover Nou, trobem, junt a les torres d’alta tensió, uns petits horts regats encara pel Canal de la Infanta: “uns espaismenudament parcel·lats i dividits en una infinitat de petits horts, llogats a habitants del barri que així poden ocupar el temps d’una manera productiva i potser no perden del tot el personal record d’un passar recent”.
Horts del carrer Feixa Llarga amb la Travessia Industrial.
Aquests petits horts han estat insuficients per una població que recordava el seu passat rural i ho són actualment per la generació que vol conservar el que ens queda de paisatge agrari, per tal d’aprendre a cuidar el que a totes i a tots ens dona vida, per no fer més mal bé aquest Hospitalet tan massificat i per permetre que la vida que es va restaurant al Delta no es torni a fer malbé.
Horts i cablejat de les instal·lacions eléctriques de la Feixa Llarga.
L’historiador diu: “Els homes poblen la vall del riu, tallen o cremen boscos, posen conreus, erosionen el terreny i creix el Delta, l’home agricultor fa el delta, l’home industrial regula el curs dels rius, consumeix l’aigua, el mar es torna a acostar, es perd el delta”.
Així acaba el llibre, han passat 35 anys des que va fer els seus passeigs i les seves reflexions… què afegirem al 2020? No hauria de ser la bona noticia de la preservació del paisatge natural que ens queda?
2009 Marxa reivindicant la preservació de la zona agrària.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020
Per la preservació dels espais naturals que encara ens queden a l’Hospitalet
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 