El primer monestir de l’orde femenina dominica a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347), filla de Jaume II, i a la posada en marxa que va dur a terme la seva germana, Blanca.
La primera comunitat de germanes (1357), amb la priora Constança de Bellera (-1375),[1] provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec.[2] La història d’aquest primer convent de dominiques i dels seus trasllats fins establir-se al convent de Montsió d’Esplugues (1950-2019), ja la vam explicar a un article anterior.[3] Destaquem que la comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme evitant així la cruel tortura i la mort violenta i que, fins la construcció del primer convent sota l’advocació de Sant Pere Màrtir, van ocupar l’antiga comanda dels templers de Palau-Solità en haver desaparegut aquesta orde amb la mort de templers cremats a Paris i la repartició dels seus béns.
Una història convulsa d’una orde que neix i viu en temps convulsos.
Per la seva banda, la comunitat dels Angels procedia d’un beateri de Caldes de Montbui que en 1461 es va acollir a l’orde terciària dominica. Les ordes terciàries, a les que es van acollir molts beateris i altres grups de dones, per tal de seguir amb la seva vida activa d’atenció als infants, malalts i creients, seran aviat qüestionades pel masclisme eclesial, que vol a les germanes tancades.
Autoritzat el trasllat a Barcelona, el convent de Montsió (ubicat llavors a l’antic monestir de Santa Eulàlia del Camp) emet una queixa al Papa considerant innecessària la presència tant propera de dues comunitats de la mateixa orde. No sent acceptada la seva queixa, les germanes terciàries arriben a Barcelona en 1485 quedant al càrrec d’una petita capella extramurs de la ciutat, en el que posteriorment serà el barri de la Ciutadella, dedicada a Nostra Senyora dels Àngels. La comunitat passarà a la segona orde dominica en 1497.
A principis del segle XVI inicien la construcció d’un convent que, a la segona meitat d’aquest segle, procuren ampliar per tal d’adaptar-lo a les normes de la clausura extrema que imposen el concili de Trento i els reis de Castella. Aviat van haver d’interrompre l’edificació degut a la inseguretat del lloc i a que podia ser un obstacle per la defensa de la ciutat.
El Consell de la Ciutat concedí, com a compensació a la comunitat, una capella a l’interior de la muralla barcelonina, al carrer del Peu de la Creu, on n’hi havia el monestir de Santa Isabel. Les “elisabetines”, com eren conegudes, eren comunitats femenines que arreplegaren bona part dels grups de dones no reglats o beguines que havien estat condemnades per l’església. Aquesta comunitat passarà a ser Clarissa movent-se entre la tercera i la segona orde.
Les dominiques, amb el mestre Bartomeu Roig, edifiquen l’església gòtica “dels Àngels i del Peu de la Creu” (1562-1566), tocant a l’antiga capella que és del tot transformada a l’estil renaixentista (1568-1569). Encara avui podem contemplar aquests edificis del segle XVI, amb alguna reforma.
Les dones no renuncien a crear i participar en grups actius. En 1532 Joana Morell fundà les beates de Sant Domènec, de les que queda el record en un carrer i una plaça prop del mercat de Santa Catarina (antic convent dels dominics), al barri de la Rivera de Barcelona, per a donar instrucció a noies de famílies amb pocs recursos. Aquí va estudiar Juliana Morell (1594-1653). Eren conegudes com a “dominiques de l’ensenyament” i el seu edifici va ser respectat per la desamortització del segle XIX donada la seva dedicació, tot i així l’any 1884 es van traslladar a L’Eixample, on perduren, malgrat els incendis de la Setmana Tràgica.
En canvi les dominiques dels Àngels, dedicades a la contemplació, van ser exclaustrades durant quatre mesos el 1814 i de nou, a causa de la desamortització de 1835, durant deu anys. La comunitat dels Àngels acollirà a la de Montsió després de que el govern confisqui de nou aquest convent durant la Revolució “Gloriosa” de 1868. En aquesta època l’església dels Àngels comença a funcionar com a parròquia de Sant Antoni Abat i Nostra Senyora dels Àngels. L’any 1906 el conjunt passa a mans particulars, servint com a magatzem de ferros, fins que el 1978 és adquirit per l’Ajuntament de Barcelona. Des de la seva reforma, a finals del segle XX, tant l’església com la capella renaixentista son espais que acullen exposicions, instal·lacions artístiques i activitats de caràcter performatiu organitzades al MACBA.
Les dominiques dels Àngels es traslladaren el 1918 a Pedralbes on inauguren un nou monestir que fou abandonat temporalment en 1936 a causa de la guerra. Retornarien en 1976, però, buscant un major silenci, es traslladen al nou monestir de Sant Domènec on s’aplegaran altres comunitats.
En 2005 vam fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país. Per una altra banda, vam veure com l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres, els treballadors que es lleven tant d’hora com elles o passen tantes hores patint per les seves obres i les inclemències del temps. Els seus coneixements i el sentit de l’humor va ser un xoc pels nostres prejudicis.
El xoc actual ha estat visitar aquest lloc, vint anys després, i no trobar els camps de conreu que l’envoltaven, sinó edificis d’habitatges.
Prop del convent, però, queda el bosc de Volpelleres, un bosc mediterrani i de ribera centenari, al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al monestir de Sant Cugat mitjançant el pont-aqüeducte de Can Vernet i l’anomenada “Mina dels Monjos”. Aquest reducte ecològic es manté, malgrat la pressió urbanitzadora del municipi, gràcies a una plataforma de veïns i veïnes de Sant Cugat del Vallès que defensen la integritat del Bosc de Volpelleres.
A les religioses que, malgrat la imposició de la clausura, mantenen el cor, les mans i el cap obert a les necessitats humanes.
I als que tenen cura del seu entorn.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 29-06-2024
[1] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.
[2] El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.
[3] 2017 “Dels frares del sac a les dominiques de Montsió” a Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/
Històries des de Bellvitge. 