El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.
En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.
Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.
La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.
La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a l’espatlla que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.
La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.
El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.
Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997
“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.
Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.
El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.
Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021
No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.
Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021
Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.
Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.
1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metàl·lica que feia pujar l’aigua del pou..
En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]
Entrada principal al parc. AGC, 2021.
El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.
El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.
1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.
Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.
Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.
Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]
“ … A part d’amunt de la vila,
d’arbres i vinyes voltada,
coneguda pels del poble
amb el nom de la Casa-Alta
veig, grandiosa, senyorial,
i amb ses antigues muralles,
la Masia en que nasquí…
i on la mare em bressolava!
Amb els fills dels masovers
Com corríem i saltàvem
Per les vinyes i per l’era
I per tota l’encontrada!…”
Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.
Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.
L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.
Jardins laterals i torre. AGC, 2020.
Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.
Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.
Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.
Glorieta. AGC, 2020
L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.
El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.
També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.
«La familia» d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.
El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.
Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020
Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.
Horts urbans de Can Buxeres
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.
A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.
[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.
[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 1-3.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 