Des de 1375 hi ha notícia de que en un edifici annex a l’ermita hi vivia un ermità que tenia l’obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar la mujada de terra que els corresponia.
El primer ermità del que en tenim constància és un donat, Pau Genover, ell i un fuster, Joan Ramón, preocupats per donar acollida als que per aquí passaven, demanen permís al bisbe per a construir un nou Hospital (alberg de peregrins) a la sagrera de l’antic hospital de Provençana. Aquest petit Hospital dona origen al nom de la nostra ciutat.
“Aquests dos humils personatges protagonitzen –sobretot el primer– la pàgina més bella i transcendent de la història del terme: la naixença del petit hospital que havia de donar nom a la localitat.” “Seria edificat a la sagrera de L’Hospital de Provençana i tindria com a finalitat donar almoina i acollir els pobres i miserables. De fet, més que un hospital es tractava d’un alberg. El permís els fou concedit. El primer administrador fou el mateix Pau Genover.”[1]
El nou Hospital es construiria al voltant de 1420, prop de la capella de Santa Càndida, que suplia la manca de parròquia en la zona on s’aglutinava “la Pobla”, fins que va ser construïda l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.
L’esclavatge anirà desapareixerà els primers anys del segle XVI, sent substituït per la immigració de gascons i occitans. En la dècada de 1540 arriba un gran nombre d’immigrants del sud de França, com ja havia succeït en altres èpoques. Els forans, però, sempre es miren amb més recel i més si els autòctons es troben en mig de litigis interns. La secessió del Prat respecte d’Hospitalet provoca que l’ermita de Bellvitge sigui controlada pels prohoms del nucli urbà.
“També és francès l’ermità de Bellvitge, Samsó de Frexera, que el 1547té una seriosa topada amb els jurats. Aquests – Pere Mercer, Joan Portella i Pere Modolell – presenten denúncia al vicari general contra dit ermità, casat i amb fills, que té bodegó de pa i vi a l’ermita i roba raïms i fruits dels camps. L’ermita, diuen, ha de ser casa d’oració i en canvi és una cova de lladres.(…) El vicari general estén un manament contra l’ermità perquè deixi l’ermita en sis dies. Aleshores l’ermità diu –per escrit- que hi és amb llicència dels prohoms d’El Prat.”[2]
El 24 de setembre de 1718, pocs dies després de beneir la capella de Santa Maria de Bellvitge, que s’ha d’alçar de nou, es dóna llicència a Ignacio Jorba, per servir d’ermità.[3]
En 1768 trobem descrites algunes de les obligacions dels ermitans. En aquell temps havien de complir amb les tasques encomanades pel bisbat. Com la resta dels mortals de l’època, no ho tenien gaire fàcil.
“El dia 1 de maig de 1768 es fa l’elecció del nou ermità de Bellvitge, després de la mort de Miquel Cerqueda pel març d’aquest mateix any. El rector Fèlix Bover, reunit, a la rectoria amb el batlle, els regidors i el síndic procurador, ha elegit i nomenat per ermità i custodi de l’ermita i capella de Nostra Senyora de Bellvitge Ramon Cerqueda,solter, sastre, juntament amb sa mare, Francesca Flamant, amb tots els drets i emoluments de què han gaudit els precedents ermitans, pare i avi de dit Ramon.
Tot seguit ens descriu les obligacions de l’ermità que resumim: Ha de servir i custodiar la capella esmentada, tenint cura de la seva neteja de manera que sempre estigui neta, escombrada i esteranyinada, i netes també les llànties i les bacines.
Ha de vigilar que es mantingui el respecte per la capella com a lloc sagrat, que és no fent-la servir de magatzem ni de dormitori i no ha de permetre que s’hi cometin indecències de paraules i accions. Ha d’obrir i tancar la porta sempre que calgui.
Els ermitans han de portar una vida devota i exemplar. L’ermità, sa mare i família hauran de resar cada dia almenys una part de rosari, confessar i combregar almenys una vegada cada mes i cuidar que no falti aigua beneïda a la pica.
Haurà d’assistir cada diumenge i en les festivitats solemnes a les misses de la parròquia i servir-les, si ho vol el rector, assistir a l’ensenyament de la doctrina donant bon exemple als seglars i a altres exercicis cristians que es facin a la parròquia.
Haurà d’assistir als funerals, tant de pobres com de rics per portar la creu així com a les processons. Han de tractar amb humilitat i bones maneres els devots de Bellvitge.
Poden ser remoguts del càrrec si no compleixen.”[4]
La Il·lustració catalana descrivia així el paper de l’ermità de finals del segle XIX.
“Lo santuari està cuidat per un ermità de l’elecció del rector y autoritats del Hospitalet, té allí casa franca y mena un xic de terra que l’ajuda a passar.”
Treballar la terra del voltant i tenir l’ermita cuidada i endreçada. Feines en les que treballaven les dones que, al mateix temps, tenien cura de petits i grans..
Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa, un pou i una font que es feia anar amb una maneta hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.[5]
Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel reprodueix una conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de «l’ermitana» com l’anomenàvem els primers veïns del barri, era petita i no tenia aigua ni llum. Ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, mentre que el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells i els seus fills van anar al pis que els hi van donar al primer edifici del barri de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, però la seva sogra «Pepeta» es va quedar en aquella casa fins que va morir.[6]
Així ho explica Antonio Valcárcel:
“Esperanza nació en Barcelona en 1931, pero, al casarse en 1959 con Vicente Gimeno Nolla, vino a vivir a la casa del ermitaño, donde ya residía el marido con su familia. En esta casa nacen cuatro de sus hijos. Recuerda cuando se hizo el primer bloque de Bellvitge, donde ahora vive, y la gran fiesta que organizaron los promotores de la construcción.
Su hijo nos habla de sus recuerdos de infancia al lado de la Ermita. Recuerda muy bien que en la Ermita se celebraban muchas bodas de gente importante, que venían en coches de caballos. También recuerda que había numerosas celebraciones en fechas señaladas, en las que ponían mesas y sillas en el exterior y la gente se quedaba a comer.
Esperanza nos habla con cariño y añoranza de la Ermita, pero también dice que era duro vivir en una casa sin luz ni agua, donde se metían unas ratas muy grandes. Mientras ella vivió en la casa, no se hicieron reformas. Su suegra, Josefa Nolla, “Pepeta”, siguió viviendo en la casa hasta su muerte, poco tiempo después de irse el matrimonio joven a uno de los pisos de los nuevos bloques de Bellvitge.
Nos cuenta que la Ermita estaba muy aislada; todo eran campos hasta la Avenida del Carrilet. Ella iba a trabajar a una fábrica de hilaturas que estaba en la Remonta. Iba caminando, por lo que había de levantarse a las 5 de la mañana. Su marido, Vicente, trabajaba con el “pagès”, repartiendo alfalfa con un caballo muy bonito que se llamaba Galán.
Nos ofrecen varias fotos. Entre ellas, la de su boda en la Ermita el año 1959, y la que está tejiendo al lado del pozo”.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-09-2021
A les mans de les dones, sempre ocupades al llarg dels segles.
[1] Codina, Jaume. (1987). Els pagesos de Provençana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. I, p. 208.
[2] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 571
[3] Valcárcel, Antonio (2011) La ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 199
[4] Valcárcel, 2011, p. 110
[5] García-Carpintero, Àngels.(2020). Històries des de Bellvitge wordpress: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge
[6] Valcárcel, 2011, p. 138
Històries des de Bellvitge. 