En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.
A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.
L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.
De la parròquia del Centre i de la ermita de Bellvitge no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre de 1852 dictarà el trasllat dels cementiris a les afores. El de 1789 estava encara, com a la Edat Mitjana, prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital, amb la seva capella, de Sta. Càndida, la última notícia d’aquesta capella és de 1606 quan es diu que estava en mal estat. Si continuava en 1789 seria com a capella del cementiri.
La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alós i Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]
Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.
A la Torre del cap del riu, bastida el 1566, tot i que tenim referències des del segle XII, quan es menciona la “Torre Esllampegada” i al segle XIV “Torre Llampada”, sabem que es construí una capella en 1577. La torre va se destruïda i re-construïda durant les guerres dels segles XVII-XVIII. El segle XIX es basteix el far i un barri al voltant conegut com “La Farola”. No sabem si la capella estaria contemplada entre les que s’esmenten en 1789.
A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.
A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]
En 1798 trobem informació als dietaris del Baró de Maldà en parlar de L’Hospitalet durant les festes de Sant Roc d’una nova capella, dedicada a la marededeu del Carme a la Torre Andrade, al límit de Cornellà, que pertanyia als marquesos de la Ciutadella.
En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]
Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]
Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta,[10] al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, es dedicarà més endavant a remunta d’artilleria per l’exercit.
Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.
Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]
Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.
Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.
Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, a que venien, entre d’altres, gent del Samontà, d’Esplugues o de Sarrià, ho relata el Baró de Maldà al seu “Calaix de sastre”. L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans del convent dominic de Santa Caterina de Pedralbes, es destruirà per a fer d’aquesta zona un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia.[15]
El mateix podem dir de la capella de Santa Maria del Port, de la que també parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet. El castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]
Així tenim com a segures o molt probables, deu capelles (deixant de banda la parròquia i la ermita de Bellvitge, així com la capella de la Mercè de Collblanc que és posterior):
- Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada però amb alguna mena de capella u d’oratori
- Torre Melina o Soldevilla amb la capella de la Pau
- Can Rigalt
- Pubilla Cases (aquestes tres, a la carretera de Collblanc)
- La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
- La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
- St. Pere Màrtir
- Sta. Maria del Port
- La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
- MD Carme. Torre Andrade (límit Cornellà)
I com a insegures respecte del temps que ens ocupa, tot i que històriques:
- Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
- Sta. Maria de Bellvís
- St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
- Capella de la torre del cap del riu.
- St. Josep del convent carmelita del barri de St. Josep
- Can Colom
- La Torre Gran
- Cal Gotlla
Si algú té més informació que la doni, gràcies.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024
Revisat i corregit: 25 gener, 2025
A les persones que posen el seu desig en les devocions.
[1] Santa Eulàlia de Mérida: https://historiasdebellvitge.com/2021/11/17/entre-santa-eulalia-de-provencana-i-la-de-merida-s-xiv-xv-el-contrapunt-de-lermita-de-bellvitge/
[2] Can Alós: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/06/lhospitalet-de-llobregat-les-seves-perdues-patrimonials-ca-nalos/
[3] Sta. Eulàlia de Provençana: https://historiasdebellvitge.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/
[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.
[5] Can Rigalt i Pubilla Casas: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/
[6] Collblanc: l’hostal de la creu, una capella i un cementiri desubicat: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/
[7] Els Bellvís: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/26/els-bellvis-de-la-torrassa/
[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.
[10] La Remunta: https://historiasdebellvitge.com/2021/06/08/la-remunta-de-lhospitalet-dels-fatjo-i-els-brugarolas-als-angulo/
[11] Can Colom: https://historiasdebellvitge.com/2021/12/04/can-colom-de-santa-eulalia-hospitalet-de-llobregat/
[12] La “Torre Gran”: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/27/les-esquerdes-de-la-torre-gran-de-lhospitalet-de-llobregat/
[13] ADB, n. 37247 de març de 1780
[14] St. Pau del Camp, el primer hospital de Provençana i els camins de la marina: https://historiasdebellvitge.com/2022/09/28/sant-pau-del-camp-y-el-primer-hospital-de-provenzana/
[15] “Terrers Albos”: https://historiasdebellvitge.com/2022/01/31/terrers-albos-els-barris-de-collblanc-torrassa-de-lhospitalet-de-llobregat-als-segles-x-xi/
[16] El castell de Port a Montjuïc https://historiasdebellvitge.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/
Històries des de Bellvitge. 