Archivo de la etiqueta: Mir Geribert

Espiells, malaurada mostra de les desfetes patrimonials

Posted on por
1
La bonica ermita romànica d’Espiells, amb la seva porta adovellada. AGC, 2022

Espiells pertany al municipi de St. Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). “Spiells” o “Spicellos” és una paraula que prové del llatí: “Speculum” que pot dir mirall o mirador (talaia), segurament era aquest el significat degut al petit turó que s’alça al lloc conegut avui en dia com “La Miranda d’Espiells”, des d’on es pot controlar la zona, avui en dia per vigilar els incendis.

La Miranda d’Espiells, dalt d’un petit turó. AGC, 2022.

En aquest turó s’ha trobat una necròpolis amb 18 tombes dels segles V-VIII.

No tenim gaire referències d’esglésies del temps visigot al Penedès, tot i que el nom de “Monistrol” remet a aquestes èpoques i Sta. Maria de Monistrol d’Anoia s’alça sobre un jaciment romà on es va trobar una necròpolis tardoantiga.

Les mencions més antigues de la zona són, justament, les de Monistrol de Anoia, actual veïnat de St. Sadurní que es troba, amb Espiells, a banda i banda de la carretera que mena a Masquefa, prop de Piera, un lloc fronterer que pertanyia al Castell de Subirats, controlat pels vescomtes de Barcelona.

Restes del Castell de Subirats, des d’on es controlava la Via Augusta. AGC, 2021

Aquets llocs es van anar guanyant després de la conquista del Bages. El primer que es feia era cristianitzar o transformar el cristianisme autòcton (hispano-got) pel franc-romanitzat que instauraven els monestirs, tal com ho veiem a la documentació del segle X.

La primera menció al lloc és de 917, quan el llavors vescomte de Barcelona, Ermenard, feia una donació a St. Cugat, així ho explicava Mn. Mas:

 “Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia i del riu Bitlles, on hi ha edificada l’església de Santa Maria, St. Pere i St. Joan comanant-li que lo abat i monjos preguen per ells i per Sunyer, comte i marqués, son senyor, i per sa esposa. Lo que donaren comença a Llevant pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”. [1]

St. Pere Lavern, vinyes i cementiri, des de l’església. AGC, 2021

Les mencions a Sta. María, St. Pere i St. Joan semblen respondre a Sta. María de Monistrol, St. Pere Lavern i St. Joan Salerm, tot i que també podrien ser els tres altars de Sta. María. Malauradament de l’ermita romànica de Monistrol d’Anoia no en queda cap vestigi, ja que va ser completament refeta al segle XVI.

El lloc era preuat per ser a prop de l’aigua on s’instal·laven els molins hidràulics. El 992 Geribert, fill del ja difunt vescomte Guitard ven a St. Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al castell de Subirats, prop de l’alou de Sta. María de Monistrol (“Munistirolo”) per tres unces d’or cuit més terra junt a l’església de St. Joan de la Torre, prop dels Gorgs (podria fer referència a la torre romana prop de St. Pere Lavern).[2]

El Pla del Penedès des del turó d’Espiells. AGC, 2022

El 945, en la dotació que la comtessa Riquilda (dona del comte Sunyer) va fer al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’inclou l’església de St. Llorenç d’Hortons, al terme de Gelida, el que senyala la presencia de pagesos a les contrades abans de la conquesta dels francs i de la presència dels monestirs benedictins (en un altre article ja vam parlar dels litigis pel control de l’antic monestir de Sta. Cecilia per part del monestir de Ripoll).[3]

A St. Llorenç d’Hortons ens queda l’ermita romànica de St. Joan Samora, anomenat al 1163 com St. Joan Mora Greca, potser en una al·lusió a històries que reflecteixen la presència andalusina en aquestes contrades.

St. Joan Samora, ermita romànica de St. Llorenç d’Hortons. AGC, 2021

L’única ermita romànica que ha perviscut a St. Sadurní d’Anoia és la de St. Benet d’Espiells. Un nom que es troba ja en el 986 en els privilegis que el rei franc dona a St. Cugat, tot i que sabem que abans de que el monestir es faci amb les propietats n’hi havia gent que treballava les terres per aprisió.

També al recinte de St. Benet d’Espiells, s’han trobat restes funeràries dels segles XI-XIII que confirma la presència d’un espai religiós. El tipus de tombes de lloses o “cistes” és més propi de segles anteriors.

Campanar de St. Benet d’Espiells del segle XII. AGC, 2022

En 1063 St. Cugat estableix al matrimoni format per Umbert i Dalmizane al alou de Espiells amb l’església de St. Benet i la torre amb les seves terres i afrontacions a canvi d’un porc per Nadal (“baconem obtimum”) i de la meitat de l’església de la Sta. Creu i Sta. Maria de Masquefa amb el seu alou i altres alous i batllies que el matrimoni tenia, el monestir deixa aquestes propietats a la parella en règim d’usdefruit a canvi de pa, vi i fruits.[4]

La torre a la que aquí es fa referència deu ser una edificació on es guardava el gra i els estris d’una producció agrària de la que es recollia els censos per un o més senyors, no necessàriament una torre de defensa.

Doncs bé, aquesta petita i bonica ermita amb un campanar del segle XII, una porta adovellada i un petit racó al davant, un lloc amb aquesta història tan antiga, va ser greument desfigurada en encastar una masia al seu absis.

No tenim més comentaris que la mateixa reclamació del poble.

La casa edificada a l’absis de St. Benet d’Espiells. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2022

Als i a les que estimen el patrimoni i el reivindiquen per les futures generacions

[1] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, SC, vol. IV, n. X de 28 o 29 de febrer de 917

[2] Mas, Josep, o.c. SC, n. CCXLI i CCXLII

[3] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[4] Mas, Josep, o.c. SC, vol. V, n. DXVI

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell.

Posted on por
2

Els plets d’Adelaida de Sant Martí i Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

El 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat anava bé i que volia ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills, Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, el que no hauria fet s’ hi hagués hagut un potent al front en lloc d’una dona.

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a aconsellar que s’ho arreglessin entre ells.

L’abat tornà a reclamar aquestes terres el 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Va ser una de les seves últimes decisions abans de morir el mateix 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda, i Ermenganda, la dona del germà d’Udulard, Geribert, germanes ambdues de Ramon Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat de Sant Martí.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem esment de la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat. En aquest últim es surt amb la seva l’abat.

Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que era prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació, recordant els antics propietarios i/o habitants.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

En 1033, els noms de dones soles ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-9-2021

A les veus que continuen reclamant justícia

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII 

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit.

Posted on por
2

Dones del segle X i principis del XI.

Castell Subirats. AGC, 2022

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2]. 

Detall de St. Pere de Riudebitlles AGC, 2022

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

 “Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

St. Pau de l’Ordal, al terme de Subirats. AGC, 2022

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana.

El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec” per 870 sous, una quantitat molt important, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, segurament millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab).

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església era un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

Santa Maria de Monistrol, és esmentada el 993 quan Guilleric dona a St. Cugat, en memòria de la seva dona Ermesinda, unes vinyes seves a Espiells i dues mujades de la vinya d’Ermessinda a Sta. Maria de Monistrol, prop de Subirats.

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Lavit i, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgs a Avinyonet del Penedès. AGC, 2022

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

Riu Bitlles al seu pas per Lavit. Els rius són els més auténtics camins de la humanitat. AGC, 2022

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

(actualitzat text i fotos en 2022)

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

Per saber més sobre el topònim monistrol:

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: «Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas «cellas» condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.» 

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia on es van fer excavacions i es van trobar restes romans i medievals: J. Rovira i Mª T. Llecha (1989) “Excavacions arqueològiques d’urgència a Monistrol d’Anoia”.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge: https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.