Archivo de la etiqueta: Monestirs

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell.

Posted on por
2

Els plets d’Adelaida de Sant Martí i Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

El 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat anava bé i que volia ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills, Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, el que no hauria fet s’ hi hagués hagut un potent al front en lloc d’una dona.

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a aconsellar que s’ho arreglessin entre ells.

L’abat tornà a reclamar aquestes terres el 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Va ser una de les seves últimes decisions abans de morir el mateix 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda, i Ermenganda, la dona del germà d’Udulard, Geribert, germanes ambdues de Ramon Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat de Sant Martí.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem esment de la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat. En aquest últim es surt amb la seva l’abat.

Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que era prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació, recordant els antics propietarios i/o habitants.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

En 1033, els noms de dones soles ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-9-2021

A les veus que continuen reclamant justícia

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII 

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

La marededéu de la Riera i la bola del món. Les Borges del Camp.

Posted on por
Responder

Històries olvidades de dones.

Làmina de la marededéu de la Riera. Familia Borràs

Les advocacions de la mare de déu trobades són incomptables, com recull Joan Amades al llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Algunes porten noms de llocs com «Núria» o «Montserrat», altres tenen noms relacionats amb la salut, la fecunditat o els sentiments com «Remei», “Salut”, “Llet” o «Alegria» i moltes es relacionen amb elements de la natura, principalment l’aigua, però també els llocs muntanyencs o boscosos: «Font», «Mar», «Cova», “Roca”… La seva festa és la del 8 de setembre. Molts d’aquests noms es repeteixen en diversos pobles de Catalunya, València, Balears i Aragó, per això són incomptables. A més sempre poden sorgir noves marededéus com la de la «Ecologia» al santuari laic de Gallifa, o la dels arxivers, nom que van donar a la talla d’una marededéu desconeguda a l’arxiu Gavin on recullen tot tipus d’estampetes i similars. Les talles romàniques de les marededéu comencen als segles X-XI i es multipliquen des dels segles XII-XIII desplaçant les primitives advocacions dels sants. Cada lloc volia la seva pròpia marededéu.

La primitiva ermita romànica de les Borges del Camp (Baix Camp) estava consagrada a Sant Bartomeu.

Dibuix de Francesc Figueras de l’antiga ermita de St. Bartomeu a: Guia de les Borges del Camp.

Durant l’Edat Mitjana era el nucli parroquial del poble que posteriorment es desplaçarà, amb un nou temple, més a prop del camí cap a Reus. Les restes de l’ermita es van acabar d’enderrocar al 1903 i al seu lloc es va alçar l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, un edifici modernista. El poble no va quedar gaire content amb aquesta reconstrucció que res tenia a veure amb l’ermita original. L’ermita va ser refeta al 1954, ja que durant la guerra civil va ser cremada.

Postal antiga de l’ermita modernista de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip

La talla de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp és del segle XIII, està feta de fusta policromada i ha anat refent-se en alguns elements. Hi ha un estudi[i] que explica el valor d’aquesta imatge, en la transició del romànic al gòtic[ii]. Té dos elements que volem destacar: el nen porta a les mans un llibre i la marededéu té una bola a la mà[iii]. Sovint s’ha dit que aquesta bola podria ser una poma per contrarestar la poma d’Eva, però això forma part d’una interpretació teològica posterior (ja dins del gòtic), en altres casos, com en el de la Verge de Montserrat, que també porta una bola que podia haver-se afegit posteriorment, però no ens hauria d’estranyar que fos la bola del món, com a símbol de majestat, sí, però també com una representació que ja des dels grecs es feia del món, tot i que als mapes es dibuixés la terra plana (potser no tenien altre manera de fer-ho). Com a confirmació del que diem presentem el retaule que actualment es pot veure a la Seu de Manresa, de finals del segle XIV, en que es veu, a la primera imatge, com l’arquitecte del món el traça amb un compàs.

Sabem poc d’aquests segles medievals, però sí sabem que el coneixement que es tenia entre alguns grups cristians qualificats d’heretges i massacrats després, era més format que el que hi havia entre els mateixos clergues de l’església catòlica. Potser sota la bonica talla de la marededéu de la riera s’amaga un coneixement que va ser eliminat de la mateixa manera que van fer amb els que foren perseguits.

De la Mare de Déu de la Riera, Joan Amades ens diu que va ser trobada vora la riera, entre un canyar i un joncar, elements pròxims a qualsevol riera o torrent[iv]. La riera que passa per les Borges del Camp és la de l’Alforja, que normalment baixa seca tot i que els seus aqüífers són ben aprofitats amb mines que capten l’aigua, pous que tradicionalment elevaven l’aigua amb el sistema àrab de sínies “a sang” (que feien rodar els animals)[v] i basses que emmagatzemaven l’aigua. Molts altres cursos d’aigua baixen de la serra de la Mussara i de les muntanyes de Prades i s’obren pas amb fonts naturals al poble[vi]. La riera de l’Alforja s’obre camí fins a Cambrils.

La llegenda de la marededéu de la riera, recollida als seus goigs, és similar a moltes altres, però en aquest cas no s’explica cap fet miraculós, com sovint veiem. Simplement es diu que la va trobar un pastor buscant la seva ovella. Tot i que aquestes llegendes pateixin d’un excés de fantasia, podem pensar que tal vegada reflecteixin el fet de que en moltes ocasions han estat amagades durant les nombroses guerres e incursions, sent posteriorment re-trobades.

Goigs de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip.

Les Borges del Camp era un municipi que formava part de la Vall d’Alforja. Va ser un dels primers en iniciar als segles XIII-XIV la “Comuna del Camp” que, segons la tradició, es reunia sota un gran roure. Les baralles entre l’arquebisbat i el rei per controlar aquest agrupament van ser freqüents, generant, sovint, rivalitats entre pobles. I és que si, per una part les Borges del Camp volia independitzar-se de l’Alforja (el que no va aconseguir fins el segle XIX), tant el rei, com els senyors i l’església feien valdre els seus “drets” sobre la terra. La partida de les Borges del Camp apareix citada per primer cop en 1154 en una butlla papal, junt a Siurana, un dels últims reductes àrabs conquerit per Ramon Berenguer IV qui, quatre anys més tard, va cedir els drets a Ramon de Ganagot.

Santa Maria de Siurana, també anomenada «de l’aigua». Foto: Ramon Solé

L’hereu d’aquesta nissaga, Pere dels Arcs, va donar en 1243 aquestes propietats al llavors monestir cistercenc de Bonrepòs. El monestir de Bonrepòs (La Morera del Montsant, Priorat), avui Mas de Sant Blai, aplegava des de el segle XII diversos ermitans, en 1215 passà a ser una filial femenina de Vallbona, en ser traspassats els monjos a la Cartoixa. Va rebre beneficis de comtes i de reis fins que al segle XV va passar a la Cartoixa d’Escaladei, després de litigar amb Santes Creus. Va quedar com una granja d’Escaladei. Aquestes rivalitats no ens són estranyes i sempre porten al menysteniment de l’activitat que han desenvolupat les dones, com les abadesses i les germanes d’aquest monestir oblidat de Bonrepòs. No s’ha reparat encara en que la data de la talla (s. XIII) és quan el monestir femení tenia cura de la parròquia de Sant Bartomeu.

Monestir Bonrepòs. Foto: alforjastark.com

Entre l’ahir i l’avui ens queda, a més d’una història que sempre cal refer, l’arqueologia –quan s’ha pogut estudiar-, la toponímia[vii] i la natura, amb l’aigua sempre obrint-se camí. Acabem, així, amb la mineta i font de l’aigüeta de l’ermita, que neix a la rasa (depressió) de Ca l’Anton Jordi, al costat de camps d’oliveres i avellaners, els conreus més importants del Camp de Tarragona, al lloc conegut com “les Parades” (desnivells separats marges de pedra en sec) on tradicionalment hi havia terrisseries o bòviles i on s’han trobat moltes restes romanes i prehistòriques[viii]. Aquesta font és al costat de l’ermita, una de les moltes que en té les Borges del Camp.

Mineta i font de l’aigüeta de l’ermita. Foto: Ramon Solé

A la família Borràs Masip de les Borges i de la Selva del Camp, una família que ha passat a ser meva.

En memòria del Baptista que anava cada dia a treballar al tros i del seu fill, Joan Baptista Borràs Masip, mort a la batalla de l’Ebre.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 13-08-2020

[i] Pàmies i Freixas, Agustí (1997) “Aproximació a l’estudi de la talla de la Mare de Déu de la Riera”. Ajuntament de les Borges del Camp.

[ii] Després de restaurar-la es va fer una reproducció instal·lant una a l’ermita i l’altre a l’església del poble, la gent del poble diu que no se sap quina era l’autèntica.

[iii] La bola té un forat on abans es posaven flors i ara una creu.

[iv] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Col. El tresor popular a Catalunya p. 358.

[v] Jové i Hortoneda, Ferran (1983) Guia de les Borges del Camp. Els llibres de la medusa. Institut d’estudis tarraconenses, n. 97

[vi] Ajuntament de les Borges del Camp: Fonts públiques https://www.lesborgesdelcamp.cat/la-vila/llocs-d-interes/fonts/item/76-fonts-publiques-d-aigua

[vii] Jové i Hortoneda, Ferran (1970) toponímia de les Borges del Camp. Societat Catalana de Geografia.

[viii] Generalitat de Catalunya. Patrimoni cultural. (2005) Memòria d’Intervenció Arqueològica a les Borges del Camp

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit.

Posted on por
2

Dones del segle X i principis del XI.

Castell Subirats. AGC, 2022

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2]. 

Detall de St. Pere de Riudebitlles AGC, 2022

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

 “Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

St. Pau de l’Ordal, al terme de Subirats. AGC, 2022

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana.

El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec” per 870 sous, una quantitat molt important, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, segurament millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab).

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església era un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

Santa Maria de Monistrol, és esmentada el 993 quan Guilleric dona a St. Cugat, en memòria de la seva dona Ermesinda, unes vinyes seves a Espiells i dues mujades de la vinya d’Ermessinda a Sta. Maria de Monistrol, prop de Subirats.

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Lavit i, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgs a Avinyonet del Penedès. AGC, 2022

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

Riu Bitlles al seu pas per Lavit. Els rius són els més auténtics camins de la humanitat. AGC, 2022

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

(actualitzat text i fotos en 2022)

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

Per saber més sobre el topònim monistrol:

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: «Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas «cellas» condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.» 

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia on es van fer excavacions i es van trobar restes romans i medievals: J. Rovira i Mª T. Llecha (1989) “Excavacions arqueològiques d’urgència a Monistrol d’Anoia”.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge: https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.

La Seu d’Ègara. Dones del segle X a Terrassa.

Posted on por
3

St. Pere de Terrassa

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. El 615 es celebrà en aquest lloc un concili. L’últim esment és de 693, a l’acta del setzè concili de Toledo. No en tenim més notícies degut a les diferents invasions i a la corresponent pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel i Sta. Maria al fons

St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots, protectora en la mort.

Sta. Maria era l’església baptismal, una primitiva basílica que va passar a ser catedral durant l’època visigòtica.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Parc Vallparadís, font Sta. María

El terme del “Castell de Terrassa” prendrà el relleu a la “Seu d’Ègara” el trobem citat, en diverses ocasions, des dels inicis del segle X. El 920 Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. El 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Dones segle X.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de St. Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altra entrada.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].

Aproximación a los términos: “Deovotae” y “Deodicatae”

Posted on por
3

Dones segles X-XI.

Ermita de Sales de Viladecans al «Pla de les Deodates». Foto: AGC

Los términos “deovotas” y “deodicadas” suelen confundirse con los más recientes y habituales de “deodonadas” o donadas. Empezaremos por situar estos últimos, que son como una degradación de los primeros.

Los donados y donadas se entregaban, o eran entregados por sus familias, a los monasterios y a otras instituciones religiosas para “darse” al cuidado de los miembros de la comunidad y al de otros servicios de atención a las personas, como ermitas y hospitales. Eran conocidos como “legos”, lo cual hacía referencia a una escasa preparación letrada y, por tanto, a un estrato social que no podía pagar estudios. Podían hacer votos religiosos, pero no formaban parte del clero.

Los términos “deovotas” y “deodicadas”, que vemos en los documentos de derecho altomedievales, ya se encontraron en las inscripciones funerarias de la Hispania visigótica[1] y remiten, por tanto, al inicio del cristianismo en Occidente. Un cristianismo que, en una sociedad no-letrada y menos preparada intelectualmente que Oriente, se transmite mediante ritos, gestos, maneras de obrar o cantos y frases que se repiten oralmente. Una inicial transmisión que se realizaba desde grupos dispersos en los que también participaban las mujeres.

Recordemos que el cristianismo nació gracias a las mujeres que seguían al Jesús del Evangelio, le acompañaron en su muerte de torturado y reconocieron, poco después, su presencia. El cristianismo, con su original idea evangélica de la libertad humana y de la igualdad de todos/-as como “hijos de Dios”, caló entre las mujeres y los esclavos. Fueron ellas las que motivaron la conversión de sus esposos e hijos (como Santa Helena con su hijo Constantino o Santa Mónica con San Agustín de Hipona) y fueron ellas las que promovieron comunidades donde se recitaba el nuevo credo y se repartía el pan con los pobres.

Una vez acabadas las persecuciones, las peregrinaciones a los lugares santos de Oriente fueron frecuentes, hubo mujeres que desafiaron las leyes que sobre la familia promulgaba el sistema creando grupos de célibes. Algunas de estas mujeres habían peregrinado a Oriente para aprender cómo vivían las primeras madres, diaconisas y eremitas cristianas, siguiendo los pasos de Melaniala la Mayor que, nacida hacia el 340 y viuda a los 22 años, emprende hacia el 371-372 un viaje de Roma a Alejandría con objeto de visitar los enclaves monásticos[2]. Otras mujeres hispanas bajo el amparo de la corte de Teodosio realizarán viajes semejantes a Constantinopla, Egipto y Palestina, como la noble Egeria.

Viaje de Egeria. Sello conmemorativo

En Cataluña conocemos algunas mujeres peregrinas, como Ingiralda que hace testamento en 981 antes de marchar a Santa María de Inicio (Occitania) o na Mello que peregrina a Roma en 1002[3]. La Iglesia de Roma pronto empezará a condenar los viajes de las mujeres que sujetará al claustro o a la familia.

En los inicios del cristianismo, mujeres solas, viudas o doncellas, se consagraban a la castidad, como antes hacían las vírgenes que se entregaban a los templos de los dioses paganos, puede que en un intento de subsistencia ya que se exigía a las viudas no volver a casarse para conservar el legado marital y se enviaba a las jóvenes a matrimonios inciertos, con graves peligros durante el parto.

En estos siglos hay diferentes movimientos cristianos que posteriormente serán catalogados como heréticos, especialmente si contaban con la participación activa de las mujeres en la predicación y en la celebración. Hasta el siglo XI hay diaconisas[4], aunque la Iglesia las ha tenido en escasa o nula consideración.

Pero el periodo entre la antigüedad tardana y la alta edad media es largo y no disponemos de muchas noticias, aunque sabemos que en nuestra zona se establecieron y dominaron los godos, dejándose ayudar administrativamente por los romanos o que el cristianismo denominado “arriano”, perseguido desde los primeros concilios por la Iglesia Ortodoxa que lo consideraba herético, convivió aquí con un catolicismo romano que, en aquellos largos siglos, aunque recitara las fórmulas de Nicea, estaba lejos de Roma. Con la conversión generalizada promulgada por Recaredo se estableció una férrea alianza jurídica y administrativa entre los obispos (visigodos o romanos) y los reyes godos.

Hasta el siglo X y principios del XI, en la consideración hacia las mujeres, intervenía la tradición germánica en la que la mujer era más valorada porque establecía y mantenía los fuertes lazos familiares y estaba mejor amparada por las leyes godas, pudiendo disponer libremente de sus bienes, aunque se les exigía fidelidad. Los juramentos de fidelidad se hacían en nombre de la madre, en cambio, las adquisiciones de bienes y las herencias eran patrimoniales.

Las mujeres autodenominadas y reconocidas como “deovotas” y “deodicadas” hacían uso de sus bienes y actuaban bajo su propio nombre o renombre.  Se ha querido ver en ellas una religiosidad diferente, en todo caso sólo podemos dar cuenta de lo que dicen los documentos y lo que vemos, en función de ellos, es una coherencia con la ética evangélica en los actos que se reflejan.

Documentalmente, encontramos esos términos añadidos a las hermanas de los monasterios benedictinos de St. Joan de Ter (o de las abadesas) el de St. Daniel de Girona i el de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, estudiado por Montserrat Cabré[5]. Los encontramos asociados a ermitañas que vivían en los valles, en pequeñas celdas vinculadas a algún monasterio[6] normalmente femenino, aunque también masculino, como Sant Cugat, o mixto[7], como Madrona de Cervelló, algunos de los cuales estaban bajo la autoridad de una abadesa, pero algunas deberían habitar en cenobios domésticos.

Sant Jaume de Rifà a Sant Antoni de Vilamajor podria haver estat una comunitat mixta. Foto: Ramon Solé.

La monja cisterciense Sira Carrasquer apunta dos posibles causas del aumento de los cenobios domésticos entre las mujeres: la falta de confianza en un obispo que se disputa el poder con los nobles o la intención poco evangélica de sacerdotes escasamente preparados que sólo pretendían vivir holgadamente a costa de los diezmos. Es lo que vemos en nuestra historia local al encontrar notorias diferencias entre Banyols (con diferentes Deovotas como Virgília, Aurúcia o Honerada en Montjuïc) y Provençana (donde sólo hay clérigos). Pero, desde los primeros concilios, la Iglesia romana quería que los monasterios femeninos estuvieran bajo la tutela de los masculinos y que las mujeres no tuvieran parte activa en la predicación ni en la celebración, como aún se hacía entre algunas agrupaciones cristianas, lo que sería la razón principal de las violentas persecuciones contra grupos como cátaros o valdenses.

La apetencia de unificación de una Iglesia que nació imperial y se dividió entre Oriente y Occidente consigue eliminar todo lo que se oponga a ese poder más estructurado que para crecer, devora. En el siglo X esta unificación, que se dará a partir de la reforma del Cluny y de los procesos de feudalización entrado ya el siglo XI, aún está en ciernes y las mujeres de las diferentes corrientes cristianas y no cristianas convivían sin que observemos problemas entre ellas. A partir de la segunda mitad del s. XI no se mantiene esa libertad administrativa, la mujer “donada” entrará con su herencia o dote siendo, a partir del s. XII, la abadesa la que administra los bienes.

Los términos “deovotas” y “deodicadas” serán traducidos por los historiadores como “monjas”, cuya acepción trae significados muy diferentes, por lo que no deberían ser considerados similares. “Deovotas” y “Deodicadas”, aunque términos religiosos, hablan de libertad en la disposición de los bienes propios, en la opción personal que se materializa en un pacto entre las partes, de relaciones éticas que superan las diferencias de nacimiento.

Aquí en Catalunya y como vía abierta para profundizar encontramos, prácticamente, alguna Deovota, a finales del siglo X en cada río o riera, como la de Gallecs, junto al Besós, donde encontramos a “Ermessinda Deodicata”[8]

Riu Tenes entre Bigues i Parets, prop de la zona de Gallecs a on trobem a «Ermessinda Deodicada» als límits d’una permuta i d’una donació amb Sant Cugat al 979 i 985 respectivament. Foto: Ramon Solé

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-julio-2020

A quienes más sufren los efectos de la pandemia.

[1] Según un estudio de 1942 de Mn. Josep Vives, citado por M. Cabré en “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” en: VVAA (1989) Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Cultural Al-Mudayna, p. 169-182.

[2] Carrasquer Pedrós, S. (2003) Primeras madres occidentales (ss. I-VII) Génesis-Historia sociocultural-Espiritualidad. Matrología II. Burgos: Monte Carmelo.

[3] Udina i Abelló, A. La successió testada a la Catalunya altomedieval. docs. 23 i 59.

[4] S. Pablo habla ya de alguna diaconisa (Ro. 16:1) (Ti. 1, 3:11). Las diaconisas asistían a las mujeres en el bautizo por inmersión. Cuando se empezó a bautizar a los niños pudieron acabar con las diaconisas que, evidentemente hacían mucha más labor como la del predicar.

[5] Cabré i Pairet, M. (1985). El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. UB, tesis, vol. II doc. Arxiu del Monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP).

[6] Ordeig i Mata, R. (2001) “Cel·les monàstiques vinculades a Guifré el Pilós i la seva obra repobladora (vers 871-897)” Acta historia et archaeologica mediaevalia, n. 22

[7] Según Bonnassie un 12% de la población al s. X vivía en comunidades mixtas (1979, I: 233).

[8]Històries des de Bellvitge. “Comunitats al Baix Vallés, segle X, el que ens poden dir pel nostre avui”.  https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/20/comunitats-als-baix-valles-s-x-el-que-ens-poden-dir-pel-nostre-avui/

Què en sabem dels Bellvís de la Torrassa? I de les dones al temps dels cavallers?

Posted on por
7

El Castell de Bellvís a La Torrassa de L’Hospitalet en restauració. AGC, 2022

Resum:

En primer lloc deixem constància de que el «Castell de Bellvís» del barri de la Torrassa de l’Hospitalet no està documentat des del segle X, com s’ha dit i es repeteix. Els Bellvís comencen a aparèixer a la documentació de Provençana al segle XII, el temps dels cavallers i de la expansió territorial dels Comtes que aviat conformarien la corona d’Aragó. En aquests segles devia ser una “torre”, o conjunt d’edificacions d’explotació agrària amb una torre de vigilància i defensa que es devia comunicar amb el Castell de Montjuïc. A finals del segle XIII serà ja una casa fortificada. Els Bellvís d’Urgell, cavallers, desapareixen aviat, però queda el topònim en diferents propietats entre La Torrassa i el Delta del Llobregat. El terme “castell” referit a Bellvís no apareix fins el 1606, quan ja es comença a dir “Torrassa”. Per una altra banda, mostrem com, en aquest temps, els noms de les dones comencen a minvar.

Bellvís és un nom masculí que significa Bella vista, del llatí Bella visu i procedeix del Pla d’Urgell. El pedrís on es va edificar era a la Torrassa, un lloc elevat des del qual es podia controlar la Marina, devia ser una concessió dels Comtes a uns cavallers que els ajudaren en la seva expansió.

No són els primers personatges de l’Urgell a Provençana. En 1045 Ramon, un levita de l’Urgell, deixava diferents béns que tenia a La Segarra, Badalona, Olèrdola o Provençana a “la seva senyora”, Sta. Maria de Solsona, i a altres institucions i persones. Els levites foren precursors dels cavallers, defensors de les “torres” que pagaven rèdits als senyors feudals, laics o religiosos, alguns d’ells empunyaren la ploma al servei de juristes, altres es fan clergues i, molts d’ells les armes, recollint els censos que pagaven els pagesos.

La vila de Bellvís de Lleida va ser “alliberada dels sarraïns” el 1149. Pere de Bellvís, cavaller que participà en aquestes campanyes, serà afavorit pel comte d’Urgell, Ermengol VII. El trobarem signant diversos documents relatius a les ordes de l’Hospital i del Temple i rebent concessions a Lleida. Els comtes d’Urgell, amb els de Barcelona, afavoreixen aquestes ordes en el seu impuls de conquista i croada envers les noves terres.

Pere de Bellvís, propietari del castell dels Àngels a Avinganya (Lleida), que s’havia recuperat als sarraïns, el nom del qual té precisament aquest origen etimològic, va ser fet presoner i, en ser alliberat, donà aquest castell a Joan de Mata, monjo provençal que fundà el 1201, en aquest lloc, el primer convent dels trinitaris, dedicats, com l’ordre de la Mercè, al rescat de presoners.

El castell d’Avinganya (Lleida) que va ser propietat d’en Pere Bellvís. Foto: viquipèdia.

Si els primers cognoms feien referència al nom del pare, a finals del segle XII tenen més èxit els topònims com Provençana, Sants, Bellsolà, Banyols o Granera. En canvi, al segle XII les dones encara no tenen cognoms, excepte algunes nobles.  Trobem els primers Bellvís a Provençana signant documents relacionats amb les ordres religiós-militars com la del Sant Sepulcre. El Castell de Bellvís, com la Torre Blanca, tenia jurisdicció feudal pròpia.

El 1188 Pere de Provençana i Ermessenda donen un generós dot a la seva filla Catalana de tot el que tenien a Barcelona, ​​St. Boi i Provençana, excepte l’honor que tenien a la Torre Blanca. Signen el document Pere i Guillem de Bellvís. El 1193, Ermessenda, ja vídua, dona a St. Cugat l’alou que el seu marit tenia amb el seu germà Bernat de Canals al Vallès disposant que si algú, amb raó, s’apodera d’aquesta propietat, St. Cugat es quedi amb la vinya de Rodamilans  fins que la família aboni cinquanta sous. El 1198  Ermessenda de Torrenova (la mateixa vídua) i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’ordre del St. Sepulcre per dues terres, una anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’orde guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute. Al judici actuen com a consellers Arnau de Caldes i Pere, sagristà d’Osona.[1] Ja el 1201 Berenguer i Bernat de St. Cugat retornaran al Sant Sepulcre la vinya a Rodamilans que tenien per Ermessenda de Torrenova. Els conflictes entre  algunes institucions eclesials són freqüents.

El 1194 Pere de Bellvís, segurament el fill, apareix als límits d’una venda de dues peces de terra i vinya que fa Guilleuma vídua de Ramon de Palou a Joan de Ferses (Feixes?) i els seus a Bederrida (Les Corts).[2] El 1195 el prior del St. Sepulcre estableix a Pere de Bellvís a Remolins (Tortosa).[3]

El 1197 el prior de la comunitat agustina de St. Pere de Cercada de Sta. Coloma de Farnés permuta amb els esposos Pere de Bellvís i Ermessenda i amb Bernat de Bellpàs i Arnau de Banyoles un camp situat a St. Boi de Llobregat, a Llanera , per una propietat que aquests tenien a Gallecs (Mollet del Vallès). Bernat de Bellvís (probablement el fill) vendrà el 1234 a Berenguer de Roca dos bancals de terra contigües que tenia a St. Boi de Llobregat.[4]

El 1198 Pere de Bellvís signa, juntament amb Pere, sagristà d’Osona, i altres cavallers, un document pel qual es concedeix a l’orde de l’hospital part d’un canal que portava aigües del Llobregat, on hi havia alguns molins del Rei, perquè ho prolonguin fins a Montjuïc i ho puguin explotar, a canvi que el rei rebi la quarta part dels rèdits que generi la concessió.[5] Els Bellvís, encarregats de “la defensa de la Marina”, rebien delmes dels pagesos de la rodalia i de les parròquies de Sta. Eulàlia de Provençana i de St. Bartomeu de Sants[6]. La defensa estaria encaminada a protegir els béns dels comtes. La primera edificació de la “casa forta” dels Bellvís (finals segle XII-segle XV) ja disposava d’espitlleres i fossars oberts a les seves façanes.[7]

Lateral del castell de Bellvís des d’on es pot veure la visibilitat sobre la Marina

En 1236 Berenguer Andreu ven a un canonge, per tres-cents quaranta-tres morabatins, un alou que limita amb el de Bernat de Bellvís i els d’altres personatges com Arnau de Pallejà, Bernat Romeu (de l’altar de St. Joan de l’església de Provençana), Guillem de Guardiola (del lloc dit Llacuna), Pere Roig i, entre d’altres més, Berenguera de Mas (filla de Guillem de Mas, difunt) al Pla, a la Vall de Quart (Torrent Gornal) i a Bederrida. En 1264 veiem a Bernat de Bellvís als límits de la venda que fa Guilleuma, filla de Llorenç de Provençana, d’una casa i hort “in villa provinciane”, que tenia pel monestir de St. Pere de les Puel·les, per 20 sous.[8] En aquests anys la expansió es feia per la Mediterrània: Mallorca (1229) i Sicília (1282-1302), en les que participà Bernat que, en morir en 1300, deixà els seus béns al seu fill Guillem que, com a menor d’edat rebé la tutela del seu oncle, Pere de Bellvís, canonge.

Els noms de dones soles que vèiem actuant per sí mateixes han minvat molt, han de ser reconegudes com a “filla de”, “mare de”, “vídua de”, etc. Les Deovotes, que tenien una vida religiosa lliure, ja estan totes als monestirs amb l’amenaça del claustre que se’ls anirà imposant. Cal fer menció, en aquest sentit i donada la proximitat de les dates i de l’àrea d’influència, que en 1252 el papa emet una butlla donant suport a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet davant les queixes sobre el monestir de St. Pere de les Puel·les i l’abat del Temple que “no volen donar-li los delmes i primícies que li pertanyen, no volen assistir al sínode i refusen prestar-li obediència fallant a moltes altres disposicions canòniques”. El Papa els insta a que ho arreglin i, si no fan cas, els imposi penes canòniques. Les croades comencen perseguint els catòlics que no paguen rèdits al poder més gran. Les monges van haver d’acceptar, alguns dels cavallers del Temple moririen cremats poc després. Curiosament, els noms de propietàries “soles” sí que apareixeran als registres cadastrals que assenyalen els censos a pagar.

Les propietats dels Bellvís a Provençana són àmplies, variades i disperses.  En 1328 es parla d’un alou “sota el camí ral i prop de l’hort i casa de Bellvís” i de 1336 és la primera menció a la “torre” de Bellvís. En aquest segle XIV trobarem diverses mencions a l’hort, la casa, la torre, vinyes i terres.[9] També trobem un Simó Bellvís, militar a Rodamilans. En 1370 encara apareix un Guillem de Bellvís (fill o nét d’en Bernat) entre els prohoms de Provençana que paguen un retaule.[10] En 1375 Francesc Guerau, amo de la Torre Blanca, ven una vinya amb una peça “que fou de Guillem”, a partir d’aquí sempre es mencionen en passat.[11] L’últim descendent dels Bellvís a Provençana es va vendre o traspassar les propietats a la cartoixa de Montalegre en una època en la que les epidèmies van reduint la població.

Els Bellvís que acompanyaven als comtes a les batalles i signaven documents vinculats a les ordes religiós-militars, apareixen com a col·laterals en les transaccions econòmiques de Provençana, tenen la jurisdicció però no sembla que s’ocupin molt de la seva propietat. Potser als comtes els hi interessava que hi fossin per garantir els seus béns a la zona, en tot cas ells no actuen gaire com a terratinents, dedicant-se més aviat a tasques pròpies dels cavallers.

Entre 1408-1411, en un capbreu de béns a Provençana demanat pel rector, apareix un colomar, “sota la torre d’en Bellvís”. En 1414 es venen terres, vinyes i arbres al lloc dit “Colomar d’en Bellvís”. Un colomar era un bé molt preuat, pels cavallers, però sembla que ara el nom ha quedat com a topònim. Els amos del moment són de St. Just i d’Esplugues. En 1424 es fa una concessió a un ric barceloní: Lleonard Antich, de la devesa de Bellvís, al Prat, un terreny ric en vegetació i caça que fa tancar quedant legitimat a imposar sancions i a prendre els enginys de caça o tala de qui entri sense permís. El 1512 sota la jurisdicció la cartoixa de Montalegre, “el senyor d’aquesta terra suplicà al papa que li plagués dar-li los delmes que es rebien en les faldes de Montjuïc i les primícies del prat fins el Llobregat”, tal com els va ser concedit. La propietat estava molt repartida entre propietaris d’Esplugues, Sant Just i Sarrià, endemés dels Femades del Torrent Gornal que encara vivien a Cornellà.[12]

El terme “castell” no es menciona com a tal fins 1606 quan els curadors de la pubilla Femades venen a Pau Ramon d’Esplugues terra amb olives sota el castell de Bellvís dit “Torrassa”. Probablement en aquest temps la masia fortificada es dedicava al control de la pirateria ja que s’han trobat noves espitlleres amb forats més petits pròpies de l’ús d’armes de foc. En 1631 es torna a mencionar la torre de Bellvís. En un registre de la parròquia de Sta. Eulàlia de Mérida encara es menciona el Castell de Bellvís que, amb Collblanc, conforma aquesta quadra o “barri”.[13] A partir del segle XVIII, quan la masia ja només s’utilitzava com a tal, el nom que es manté és el de La Torrassa.[14]

En 1886 la propietat va passar a la família Alós propietària de Can Alós, una masia propera a l’església de Provençana. Els Alós promouran la recuperació d’aquesta ermita que va romandre abandonada durant dos-cents anys.

Al subsòl del “castell de Bellvís” es va trobar una galeria subterrània que conduïa a una sortida uns metres més enllà. Durant la guerra civil va ser utilitzada com a refugi antiaeri.

Dibuix de P. Roca de 1889 a la Il·lustració Catalana

A Ramon Solé qui, amb la seva entrada sobre els monestirs, santuaris i demés dels àngels m’ha fet acabar de donar forma a un article que tenia aturat.

Als veïns de la Torrassa i als que unim forces per recuperar el patrimoni històric, cultural i natural de la ciutat de l’Hospitalet, tant castigat (2020).

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, juny, 2020

Revisat, corregit i ampliat el novembre de 2022

Viatjant apassionadament en aquest nou món de les connexions.

[1] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. 10, n. 537 (1188) y 635 (1198)

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII, n. 2238.

[3] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 615

[4] Baucells i Reig, Josep (1984) El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya. (p. 72 i 73, n. 63, 67 i 68)

[5] Miret i Sans, J. (1910) Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229

[6] Sembla que la primera parròquia estaria consagrada a aquest apòstol, abans de dir-se de Sta. Maria on n’hi havia un altar de dedicat a aquest sant, patró de Sants. Les festes de Sants es celebren justament al voltant del seu dia (24 d’agost)

[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[8] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. I, p. 89 i 105

[9] Codina, J., o.c., vol. I, p. 158

[10] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2

[11] Codina, J., o.c., vol. I, p. 213

[12] Codina, J., o.c., vol. I, p. 251-252 (1408-14119, 264 (1414), 280 (1424) i 506 (1512)

[13] Algarra, David. Conferència de 2019 a l’espai de “Terrarios Albos”: “Vestigis de la casa de Bellvís. Pagesos i senyors de Provençana”.

[14] Codina, J., o.c., vol. II, p. 188 (1606) i 308 (1631)

Comunitats al Baix Vallés, segle X. Què ens poden dir pel nostre avui.

Posted on por
3

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana.

Gallecs, un àrea al Vallés Oriental Sud molt anomenada al segle X. Foto: Ramon Solé

Des de la tradició visigòtica, abans que la reforma benedictina s’instaurés plenament, hi havia monestirs, escampats per les valls catalanes, que eren petites celles o casetes agrupades com les “laures” d’Orient. Els “monistrols” dels temps visigòtics no eren els imponents edificis que associem a la paraula monestir, més aviat serien ermites, a vegades cases fetes de fusta i fang, de les que no ens ha quedat vestigi, també podien ser coves.

Lliçà d’Amunt. Sant Baldiri. (St. Baldiri era una figura molt apreciada pels Provençals, gens coneguda a la Hispènia visigótica) Foto: R. Solé.

Algunes d’aquestes primeres comunitats eren mixtes o dobles, podrien dir “familiars”. Tot i que hi haguessin clergues i algun prevere, l’abadessa tenia un paper importat i res es feia sense consultar “la que governa les verges de Crist”[1] Aquestes verges podien ser religioses o seglars, així s’entén que algunes dones autodenominades i reconegudes com a “Deovotes i Deodicades” es podien consagrar sense perdre la capacitat de fer ús dels seus propis bens. No oblidem que també les vídues podien entrar a formar part d’una vida domèstica o eremita que es fonamentava en un pacte entre les parts. Això passava i així està recollit a les actes dels concilis de l’època visigòtica. No és estrany que continués aquest estil de vida durant uns segles plens d’incerteses. Més endavant la reforma carolíngia ho transformà tot.

Sabem que s’establien als llocs on hi havia cultes primitius o antics, aprofitant el que s’hagués conservat, a prop de les vies de pas, dels rius i l’aigua. Manuel Riu les va estudiar a les valls del Pirineu i Ordeig i Mata a Osona i Berga.

Riu Mogent. La Roca del Vallés. Foto: R. Solé.

La falda del Montseny deuria ser un lloc que permetia la vida a les petites comunitats de camperols, al voltant de petites esglésies-ermites que serien absorbits pel poderós monestir benedictí de Sant Cugat i pels bisbats, que establien les demarcacions parroquials.

Del riu Congost i la riera Mogent neix el Besós que més avall es trobarà amb el Tenes i, passat Mollet, amb la riera de Caldes, més avall, el riu Ripoll. Un lloc propici per la pesca i per enclavar molins hidraúlics a l’Edat Mitja. R. Solé

En parlar del Montseny ja vèiem com un grup de gent venien en 941 al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous. Probablement eren una comunitat mixta. L’únic que sabem del cert, és que en aquest monestir hi hauria una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV.

Baixem a la zona sud-est del Vallés Oriental. Al 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat terres i vinyes a Lliçà d’Avall o «Licano subteriore» i a Perafita (un lloc no gaire precís entre Granollers i la Roca), entre els límits apareix Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. Els antropònims que trobem: Servodei, Sinleva, Guitard, Tórtora, Maria, Escolástica, Ferrucio… homes i dones considerats per igual.

Santa Maria de Gallecs va passar, com altres ermites, al poderós monestir de Sant Cugat. R. Solé.

Les donacions que es feien als monestirs i esglésies sovint eren per a conservar la propietat en règim d’usdefruit, és a dir, que ja no podien vendre-la i que havien de pagar una tasca acordada. En aquest, com en d’altres casos que observem, després de la donació important venen tot un seguit d’altres més petites, com si tot el veïnat es veiés obligat a posar la seva part en joc.

Deixem constància d’algunes: en 945 Guisalec i la seva dona Splandonia donen a Sant Cugat a la “Vila Ariulf” o Valldario (entre Granollers i la Roca). En 949 és Just qui dóna “per manament del seu pare”. En 956 Salomon ila seva dona, Revella donen a Sant Cugat cases, corts, ferragenal, hort i arbres  a la zona de Gallecs, en un dels límits apareix la “eixida comú” (entrada a les cases) i s’anomena a Gontard “Bonhome”. El 963, els marmessors d’aquest Gontard: Sisoald, Geribert i Oriol donaran a Sant Cugat un alou a Gallecs.[3]

El 965 Deudat, Oriola[4], Adolf i Martí donen una vinya a Vilanova de la Roca, seguint les disposicions de Silici. En 974 Guifred, anomenat “Abas”, marmessor d’Adaulf, levita, dona terra a Sant Cugat a la vila Romanedo (Vallromanes), a Gallecs i a Orreos més dos bous, vi i eines[5].

St. Vicenç de Vallromanes abans va estar dedicada a Sant Bartomeu. Foto: R. Solé.

El 972 Ervigi, mort a Jerusalem, fa donacions a l’església de Sant Miquel de Barcelona del que posseïa a Sant Miquel de Martres a Caldes de Montbui fent donacions també a la Seu i a diferents esglésies de les seves propietats a Vallromanes, Vilanova de la Roca… Oriol, prevere, dóna en 977 a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra, vinyes, cases, corts i horts amb arbres, per quedar-se en usdefruit a Vilarzir (torre de Malla), una de les vinyes era la que va plantar “Gotmar et fraters seus”, aquests fraters sonen a comunitat religiosa. També Guitard fa importants donacions a diverses esglésies el 981, entre elles, dóna a Santa Maria del Mar bens a la Torre de Malla que van ser d’Adalvira[6].

Torre de Malla a Parets del Vallés, avui finca particular. Foto: R. Solé

En 979 Delà permuta “per voler de Déu” terra, cases, cort, arbres, aigua, recs i cap de rec a Gallecs, al límits trobem a “Ermessinda Deodicada”. En 983 Bellit dóna a Sant Cugat diverses propietats a Sant Menat (Sentmenat), Granollers, Santiga (Santa Maria l’Antiga a Santa Perpetua de la Moguda) i altres llocs. El 990, en morir Bellit, els marmessors: Spanesinda, Adroer i Sperandéu, donen a Sant Cugat un alou a Llerona.[7]

Santa Maria de Llerona a les Franqueses del Vallés. Foto: R. Solé

Les donacions testamentàries s’entenen, donada la necessitat de ser enterrat “a sagrat”, també es ferien en altres “rituals de pas”, com naixements i casaments o podrien respondre a la necessitat –obligació- de vendre quedant-se en usdefruit. Els benedictins han passat a la història per allò del ”ora et labora”, una frase mai escrita a les seves regles, però el que van implementar és l’obediència total a l’abat. Inclús les religioses havien de quedar sota el poder masculí, cosa a la que elles es van resistir.

No és el que veiem encara al segle X, entre una gent que potser estava fent el pas de quedar sota un monestir benedictí com el de Sant Cugat, que contava amb el reconeixement dels Comtes i/o sota el bisbat que anava arreplegant esglésies i organitzant el territori mitjançant les demarcacions parroquials.

No podem determinar si eren comunitats monàstiques, perquè qui ha transmès el testimoni escrit era la institució que els va absorbir i anul·lar. Només queden els seus noms, alguns d’aquests han originant topònims, com la “Vall d’Ariulf”, avui un centre d’interpretació històrica i natural de la Roca del Vallés, la “Vall d’Oriola”, origen del nom Valldoreix, llavors conegut com Aqualonga o el lloc de “Gallecs”, potser degut a un tal Galí “gallec”, pare d’Auxili que el 923 ven al bisbe Teuderic de Barcelona els seus drets a Parets del Vallés[8].

La Vall d’Ariulf. Ajuntament de la Roca del Vallés. Foto: gencat.cat

El 984 l’abat de Santa Maria de Ripoll dóna al de Sant Cugat terres, torre i cort a Montjuïc i a Banyols, on trobàvem, als límits, a Virgilia i a Orúcia Deodicades. A canvi, rep de Sant Cugat terres i vinyes a la Vall d’Arnulf, a Corró i a Granollers. A final de segle, la zona del voltant de Barcelona sembla el tauler d’un joc a punt de començar. Tots els potents permuten entre ells.

Pou de glaç a Corró d’Amunt. Els pous de glaç eren construccions molt antigues. Foto: R. Solé a: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/08/el-pou-de-glac-de-can-camp-de-corro-damunt/

En 993 Ermengarda “Bona Dona” i Na Eldregodo donen a Sant Cugat terres i horts que tenen a Parets que limiten amb l’església de Sant Vicenç i Santa Leda de Mollet, amb la “Vila Alvir” (Vilarzil o Torre Malla), amb el torrent i la via que passa per Gallecs i va a la torre d’en Guifred.[9]

El riu Tenes al seu pas per lliçà d’Amunt. Foto: R. Solé.

Les dades que aquí hem consignat són només una petita mostra que mostren:

  • La consideració més igualitària envers les dones al segle X i el paper rellevant que elles van jugar.
  • La presència a les nostres valls de comunitats familiars que treballaven i administraven en comú i de comunitats mixtes cristianes que seguien una espiritualitat més lliure.
  • La necessitat de recollir uns noms que evoquen aquesta presència poc coneguda per la història.

La constant que va sorgint en aquest treball, amb el que només preteníem donar a conèixer a dones que actuaven al s. X, és que, quan s’imposa un poder més gran, les dones i les dissidències són reprimides i obviades.

Ens pot passar el mateix al segle XXI?

Corró d’Amunt, torrent de Remogent. Sobre Corró d’Amunt: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/07/avui-destaquem-la-font-de-sant-mamet-de-corro-damunt/

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’H, juny-2020, mirant amb preocupació els fets presents.

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, XXI.

[3] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, XX (945), XXIV (949), XXXV (956) i LVIII (963).

[4] A Oriola la tornem a veure com a marmessora de Fedancio al 976

[5] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, LXX (965) i XCII (974)

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, n. 48, 54 i 59.

[7] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, n. CXXIII (979), CXXXVIII (983) i CCXIV (990)

[8] Feliu G. (1971), o.c. Vol. II, n. 8

[9] Ibídem, n. CXLX (984) i CCLIII (993)

El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis a el monestir de Sant Cugat d’acord amb el bisbe de Barcelona Teuderic (904-924), iniciant la cristianització d’acord amb els cànons carolingis i ajudant en la reorganització del territori a les zones del Llobregat, el Penedès i el Vallès.

Entre les adquisicions importants que realitzen les institucions eclesials, cal destacar les de les petites esglésies que hi havia. Normalment en són donades o venudes mitjançant acords, però, en molts casos, es generen conflictes.

St. Martí de Pertegàs. St. Celoni. Foto: R. Solé

Avui anem al Montseny de segle X, una muntanya plena de petites ermites entre les aigües i els boscos. Molts d’aquests cenobis encara no seguien plenament la regla benedictina, en alguns encara hi pervivia la litúrgia visigòtica. No tenim molta informació al respecte. Perseguim noms que ens ressonen com la bellesa dels paisatges i dels racons del Montseny que podem gaudir contemplant, potser després aventurarem alguna interpretació.

En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall de la Tordera, a la Vila Vitamina o Palou (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe). Limita dita vall amb Arcas que són a la vila Muscaroles (Mosqueroles) i que pel costat del Montseny va al coll entre Dos Signes i d’aquí va al coll Formic, passa per la collada alta del Mont Cavallar fins a l’Arca que anomenen Om (Ulmo) i va fins a la vila Pinells i al vilar que diuen Romans[1].

St. Esteve Palautordera. foto: R. Solé

En 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (potser Santa Maria del Mar).[2]

Al 921 Sant Joan de les abadesses funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, com ho farà l’ermita de Sant Ponç de Sant Celoni al segle XII. El segle X, les abadesses de Sant Joan fan consagrar diverses esglésies al Vallés Oriental, Osona i Berga.

Sant Ponç de Sant Celoni, a l’entrada del poble, es va fer com hospital de pelegrins. Es conserva prou bé. Foto: R. Solé

En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà, per mil sous. La propietat limita amb Vila Brugueres, Vila Major (Sant Pere de Vilamajor), Alfou (St. Julià del Fou o d’Alfou)  i Cardedeu (Caro Titulo). Podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem ni coneixem el seu funcionament, el cert és que hi havia grups que co-plantaven en comú, així que, una certa vida comunitària devia haver-hi entre aquestes persones que venen junts una propietat important.

St. Jaume de Rifà a St. Antoni de Vilamajor.

En 954 Vlido i la seva dona Arvidio, Teuderic i la seva dona Maria i Eugènia donen a Sant Cugat cases i terres amb arbres a Santa Maria de Llinars. Aquest tipus d’agrupació: dos matrimonis amb una dona sola és força freqüent i sembla que serien agrupacions familiars[3].

En 965, entre les donacions testamentaries que el Comte Mir fa a la Seu de Barcelona, està la de St. Esteve de la Garriga o la Doma.

En 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill d’Onofre Amat i Riquilda, senyors de Castellví de Rosanes, diverses possessions a Gallecs, Bederrida (actual barri de Les Corts de Barcelona), Esplugues, Granollers, Vilarcel i Olzinelles: la parròquia, delmes i primícies in “Vila d’Elzinelles”[4]

En 981, Inguiralda, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània), fa testament deixant llegats al seus fills (amb especial consideració envers la filla petita Aigó), al seu fidel i a diverses esglésies. A Sant Pere de Vic deixa la condamina (condomini) que té prop de la via Francesca (de França) anomenada sovint com la via que va pertot. L’expressió condomini no ens és estranya, la trobem a altres documents del segle X.

Inguiralda i el seu marit Borrell, que al 970 havia peregrinat a Roma deixant també testament, són senyors de la zona del Montseny que pertany a Osona, nosaltres seguirem amb la zona sud, la que pertany a Barcelona[5].

Al 984 Lívulo “Aurucia”, vídua de Gotmar, amb els seus fills: Mir, Plancario o “Bonuç” (clergue) i Ermengòncia, dóna a Sant Cugat un alou que tenien a Pertegàs (Sant Celoni) que limita amb Gualba (Aigua Alba), amb Vilardell (Vilarzello), amb el riu de la Tordera i amb Campins i Mosqueroles, noms actuals que provenen de tems remots, amb significats que potser desconeixien, però que podem situar a un mapa d’avui.[6]

En 982 aquesta mateixa parella havia permutat amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per unes vinyes[7]. Aquestes transaccions en llocs diferents són les que veiem entre una gent que es guanya la vida fent obres de millora de les terres, però Gotmar i Lívul “Aurucia”[8] semblen propietaris més que treballadors.

En 995 el prevere Seniofred dóna a Sant Cugat un alou a Palau o vila Vitamina amb els límits que vèiem al 908 (la via que va a Romans i la que va a Pinells). En 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir un alou anomenat Villare Teudbert al terme de l’anomenada Vila Vitamina que limiten amb alous de Sant Cugat i en 998 venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred el fisc del que hi ha entre Vallgorguina, el riu de la Tordera, Olzinelles i Vilardell fins l’església de Sant Martí del Montnegre[9].

St. Llorenç de Vilardell. Foto: Ramon Solé

Ennec Bonfill aprofitarà aquesta compra de la vall d’Ollofred[10] junt a l’alou de Sant Cugat que diuen “vall Gorguria” o “vall Gregoria” (Vallgorguina) per permutar amb Sant Cugat aquesta propietat, el castell de Masquefa, la torre amb cases i terres que tenia a Olèrdola, altres cases i terres de Santa Creu d’Olorda i terres al Vallés, a canvi d’incorporar-se un camí del castell de Gelida amb la seva parròquia, església, delmes, pertinències i terra. Ho dóna tot a canvi de quedar-se com a senyor de Gelida[11].

Més endavant seguirem trobant donacions a Sant Cugat en aquesta zona, com la del 1002, en que Giscafred, fill de Moció dóna a Sant Cugat un alou entre el Montseny, Arbúcies, la Tordera i Gualba. En 1023, els marmessors testamentaris d’Udulard: la comtessa Ermessinda i altres donen a Sant Cugat la vila de Gualba amb els molins dels rius i rieres que l’envolten: la Tordera, Pertegàs o “ipsa aqua que dicunt Breda” (Riells). En 1040 l’abat de Sant Cugat estableix a Gausfred i a Raimon al lloc que diuen Vilarzello (Vilardell)[12].

De les conclusions que en podem treure una és que les ermites més antigues del Montseny, tot i que no disposem de gaire documentació, devien ser molt primerenques (paleocristianes o visigòtiques). Els noms de sants que duen ens remeten als primers segles de la cristiandat i a l’arribada de Provençals amb més relació amb l’orient cristià on es va iniciar la vida eremita, com el de Sant Martí[13], bisbe de Tours i fundador del primer monestir a Occident o Sant Cristòfol[14] que tot i que pugui ser una recreació de mites antics és dels primers segles de la cristiandat oriental o Sant Antoni, model de la vida eremita. Altres duen nom d’apòstols o sants més coneguts com Sant Pere o Sant Esteve[15], primer protomàrtir. Una de les ermites, avui derruïda, portava el nom de Santa Anastàsia, una santa venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des de les persecucions de Dioclecià. Vàries esglésies duen el nom de Santa Maria. En aquests segles Maria era una santa més, junt als apòstols i els màrtirs.

Aquestes ermites van quedant reglades sota monestirs com el de Sant Cugat o sota els bisbats que tenen domini al Montseny: Vic, Barcelona i Girona, a mida que això succeeix els noms de les dones van desapareixent, més encara quan comencen els establiments al segle XI i molt més si ho fa una institució on només hi ha homes (bisbat o monestirs masculins), amb l’excepció d’alguna vídua.

Torrent Montseny. foto R. Solé

Àngels García-Carpintero, L’H, juny 2020

Viatjant al Montseny del segle X des de casa.

[1] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. IV

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. (LA). Vol. IX, n. 4.

[3] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. XVII (941) i XXIX (954)

[4] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[5] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 23 (981) i 15 (970).

Salrach i Marés, J. M. (2000) “Inguiralda. Una gran propietària del Montseny” a: Monografies del Montseny, n. 15, p. 85-92

[6] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CXLVIII (984)

[7] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXXXIX (982)

[8] A l’article de Ernest Zaragoza Pascual: “Sant Esteve d’Olzinelles i Sant Llorenç de Vilardell. Història de dues petites parròquies mil·lenaris del Montnegre”, molt interessant des de molts punts de vista es tracten les dones Seniol i Lívul com si fossin homes, tot i que una du l’afegit “femina” i l’altra és vídua. Un exemple del que ha passat amb els nostres noms.

[9] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCLXIX (995), CCXC (997) i CCXCV (998)

[10] Teudbert i Ollofred fan referència a noms dels primers propietaris.

[11] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXLIV (998)

[12] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCCIX (1002), CCCCXI (1023)  i vol. V, CCCCLVIII (1040).

[13] St. Martí de Viladrau, St. Martí de Pertegàs (després St. Celoni), St. Martí de Mosqueroles o St. Martí del Brull.

[14] St. Cristòfol de Fogars de Montclús o St. Cristòfol de la Castanya.

[15] St. Esteve de Palautordera, St. Esteve de la Garriga o de la Doma o St. Esteve de la Costa.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses (885-1017), actuacions al Vallés Oriental

Posted on por
Responder

Monestirs femenins medievals a Catalunya.

Monestir de Sant Joan de les abadesses.

St. Joan Baptista de Ter o de les abadesses, monestir femení benedictí de referència a Catalunya, va ser fundat per Guifré el Pilós i Guinidilda d’Empúries al 885 quan donen la seva filla Emma (880-942) deixant-la sota la tutela del bisbe Gotmar de Vic (886-899) que consagra el monestir al 887. Els comtes el doten amb amplis alous, especialment a Osona i a Conflent. [1] A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades[2]. L’abadessa Emma ho era de tots ells i elles.

Les abadesses conegudes de Sant Joan van ser: Emma (897-942), Adelaida Bonafilla[3] (949-955), Ranlo (955-962), Frederburga (962-996) i Ingilberga (996-1017). Totes elles emparentades amb la família comtal[4].

Tríptic de les jornades que es van fer a Sant Joan de les abadesses el 2017.

Emma començà el seu llarg i fructífer abadiat fent consagrar, amb el bisbe Gotmar, l’església de Sant Martí del Congost a Aiguafreda, al 898 fent donació de terres prop del riu amb un viver, la font i els arbres, roba, llibres, un servent, Isarn, i una serventa, Ermengarda.

Placa d’homenatge que Aiguafreda de Dalt va fer a l’abadessa Emma que va fer consagrar al 898 l’esglèsia de Sant Martí. Foto: R. Solé.

Els monestirs benedictins, d’acord amb els reis francs i els seus comtes reorganitzen  la cristianització de les zones en les que s’instal·len, mitjançant les fórmules de fe que es reciten oralment, els signes, com el de batejar, o els enterraments. En una societat illetrada on tampoc el clergat era molt instruït, els monestirs fan una tasca formativa important entre aquest sector. Aprofiten petites ermites visigòtiques o vil·les romanes de temps anteriors, com podia haver estat també el cas de Sant Joan. Als primers temps no hi hauria una clara imposició de les normes benedictines, davant d’altres regles que també es feien servir, especialment entre les dones.

Els francs comptaven amb una església romanitzada, però respectaven els costums germànics, promovent aliances familiars mitjançant matrimonis creuats, valorant la dona com a membre important del clan que afavoria els vincles i permetent que actués per sí mateixa d’acord amb les lleis gòtiques.

En principi les germanes es lliuraven a sí mateixes fent una carta de donació. El vint-i-sis d’abril del 900, Riquilda es dóna al monestir amb tots els seus bens: terres a Vallfogona, animals, eines, estris, mobles (un llit) i roba. Més endavant seran les mares o ambdós progenitors qui lliuraran les filles amb la seva dot.

El monestir de Sant Joan comptava amb Scriptorium on les monges escrivien els llibres que repartiran entre les esglésies. El dinou de febrer de 904 es reconeixen els drets de el monestir de Sant Joan de Ripoll d’unes terres a Petra (la Cerdanya), l’escriptura és d’una Deovota, la domna Gurguria[5].

L’arquebisbat de Narbona, a petició del rei franc, posa el monestir sota la seva protecció, vinculat a la casa de Barcelona i confirma les possessions amb les que havia estat dotat i li dóna immunitat jurídica i fiscal.[6]

El quinze de maig de 913, cinc-cents pagesos reconeixen la propietat dels seus béns i terres en favor d’Emma, amb qui pagaven únicament un cens anual de dos sacs de blat al bisbe de Vic[7] i amb qui estaven lliures de prestar el servei de la host comtal[8].

Al 921 es funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, amb una de les germanes d’Emma, Cixilone o Quixol, que allí hi és enterrada.

La Garriga. Santa Maria del Camí. Foto: Ramon Solé, sota la germana d’Emma, Cixilone.

En 926 Guinidilda, Deovota femina, lliura a la seva filla Eló i un alou del seu espòs Teudemund. Amb aquesta donació, com en moltes altres ocasions veiem com els termes “Deovota” o “Deodicada” acompanyen a dones que no semblen estar sota una regla fent ús dels seus benssovint vídues que devien restar sense tornar-se a casa per a conservar el patrimoni[9].

En 932, amb l’abadessa Emma i el bisbe Teuderic de Vic, es consagren al Vallés les esglésies de Sant Sadurní de Roca i la de Sant Genís a L’Ametlla del Vallés.

En 938 la Deovota Auseza atorga testament en benefici del monestir de Sant Joan. Potser no era religiosa i per aquest motiu conservava el seu patrimoni, en tot cas les regles encara no eren molt estrictes i els límits eren difusos.

Les benedictines, com hem vist, generen vida i confiança entre diversos pobles; les donacions i vendes són abundants, les noves consagracions i repoblacions també; tot plegat estimulà la cobdícia dels seus familiars que en diverses ocasions intentaren fer-se amb els bens del monestir. Entre 942 i 949 hi ha un període que se’ns diu “de relaxació” de les germanes, amb el comte Sunyer al davant del monestir, però les valoracions que s’han vessat sobre el fet que les dones consagrades poguessin disposar dels seus bens, són molt diferents en funció del gènere. Sigui, com sigui, en 949 s’anomena abadessa a Adelaida “Bonafilla”, germana del comte Borrell, que fa donació d’unes possessions a Berga[10].

En 955 la comtessa Eló, vídua d’Oliba, lliurà la seva filla Enquila dotant-la de propietats que tenia a Vic. Oliba era un fill del bisbe Radulf (885-942), germà d’Emma,a qui els seus pares, Guifré el Pilós i Guinidilda, van lliurar, amb tres anys, al monestir de Santa Maria de Ripoll. Radulf deixà el monestir al 900, reclamà el seu dot, es casà i tingué fills, ja que el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens. En 914 és bisbe d’Urgell i es dedica a aixecar esglésies. La seva compra de terres a Provençana al 904 (Arxiu Capitular de Vic) és el primer document que tenim d’aquesta zona i ens permet veure com la tasca que es va iniciar als Pirineus acaba arribant a la zona de Marina.

Aquesta obra de reorganització del territori serà continuada per l’abadessa Ranlo, a Osona (960: St. Pere de Seva, St. Hilari de Vidrà o St. Julià de Vallfogona, entre d’altres), a la Cerdanya (Petra), el Conflent o Berguedà. Són nombroses les esglésies i parròquies que van quedant sota la seva protecció amb el beneplàcit del bisbe Ató de Vic (-971) qui, amb el Comte Borrell, va intentar aconseguir el domini sobre els altres bisbats, ja que el de Cerdanya-Besalú anava incrementant el seu poder, aconseguint les butlles papals necessàries, però, en ser assassinat a la seva tornada, es va frustrar el pla.

Fredeburga rep algunes donacions i privilegis dels comtes de Cerdanya-Besalú que actua en nom de tota la congregació, tant de germanes com de canonges regulars 11], el que ens fa veure aquest monestir com un dels monestirs dobles regits per una abadessa freqüents a l’alta edat mitjana europea dels que poc s’ha parlat a les nostres terres.

En 1017, sent abadessa Ingilberga (976-1049), el monestir va ser assaltat pel seu germanastre Bernat Tallaferro, que s’havia fet amb una butlla papal per a expulsar-les i una altre per a crear el seu propi bisbat a Besalú, el que va fer amb les rendes del monestir, deixant com abat i bisbe de Besalú a Guifré, fill seu. El bisbat va tenir un curt recorregut ja que no va sobreviure a la mort d’en Tallaferro al 1020, creuant el riu Roine. Ambdues actuacions es van fer amb la aquiescència del poderós abat Oliba i de la família comtal.

És després d’Instal·lar-se ordres masculines i dels enfrontaments armats que van haver-hi entre els monjos, que el monestir serà anomenat «de les abadesses», com es pot veure als documents de final del segle XI, adoptant el mateix poble aquest nom emblemàtic, tot un símbol de reconeixement popular envers uns dones que feien bé i van ser injustament tractades per la violència estructural des masclisme imperial de l’església de Roma[12]. De fet, al voltant  del 1017, les dones que veiem actuant pel seu comte comencen a desaparèixer dels documents, així com les Deovotes i Deodicades que no resten sota una regla. 

Les germanes es van refugiar en altres monestirs com el de St. Daniel de Girona o Sant Pere de les Puel·les de Barcelona sent ben acollides, el que demostra la falsedat de les acusacions, com el fet de que la butlla papal permetia a les monges disposar de béns del monestir fins la seva mort, en que s’haurien de retornar al monestir. Deu ser per aquest motiu que, en 1032, Guitard, prevere, Prim i ElóDeodicata, com a marmessors de Guinidella Deosacrata[13], germana de la vescomtessa de Besalú, donen a “Sant Joan de les abadesses” (quan les germanes ja no hi són) els seus alous de Besalú[14].

Ingilberga quedà sota la protecció del seu germanastre, l’abat Oliba, enaltit, en aquestes dates, a nou bisbe de Vic i del seu nebot, Guillem de Balsareny, futur bisbe de Vic a qui ella llegà el seu domini a St. Quirze de Besora, on va anar a morir la comtessa Ermessenda de Carcassona, sota l’aixopluc d’algunes Deovotes, tot un símbol del canvi de paradigma religiós femení.

Ingilberga morí en 1040, el bisbe Oliba i el seu nebot, Guillem, llavors arxidiaca, deixaren el seu necrologi a la catedral de Vic. Va ser enterrada a l’església parroquial de St. Joan, prop del monestir. El seu epitafi  la recorda així:

“Abadessa de bon record… insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució”.

Altres noms de germanes Deovotes de la curta història femenina d’aquest emblemàtic monestir són: Quindiverga, Carísima (949: nomenament d’Adelaida com a abadessa, 960 donació d’un salteri a St. Hilari de Vidrà) Ermessinda “Bellucia” (960: permuta que fa Freudeberga, Letgarda (1011: oblació que fa de sí mateixa) Eló (1015: donació que fa Gotfred de la seva filla i d’algunes propietats)

Altres Deovotes que hem trobat a aquestes zones de muntanya: Ramovigia (977: reconeixement com a aloers lliures als habitants de Vallfogona que fa el Comte Borrell) i Espana (996: donació de la comtessa Ermengarda de Cerdanya)

Àngels García-Carpintero, l’Hospitalet, 30 de maig de 2020

A les Deovotes, mares i germanes del nostre poble.

[1] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, docs. 3 i 4

[2] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines i a les agustines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.

[3] Es considera que podria ser la primera abadessa de Sant Pere de les Puel·les en constituir-se la comunitat al 945.

[4] Més informació sobre el monestir i les abadesses, al monogràfic de l’Ajuntament de Sant Joan: https://www.santjoandelesabadesses.cat/images/stories/monografics/pdfs/2018.pdf

[5] Udina i Martorell, o.c., docs. 10, 12 i 16

[6] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 170-171.

[7] Udina i Martorell, o.c., doc. 38, p. 157-165 (les signatures ocupen 5 pàgines).

[8] Riu, Manuel (1999) “Els monestirs catalans entorn de l’any mil” Actes del congrés Internacional Gerbert d’Orlhac”. Vic. Eumo ed.

[9] Sobre les Deovotes i Deodicades: Montserrat Cabré a: “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” En: VVAA, Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. (1989). Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Al-Mudayna, p. 169-182.

[10] Udina i Martorell, o.c., docs. 111, 128 i 130

[11] Ibídem, doc. 163

[12] En altres monestirs femenins europeus i en les mateixes dates es donen situacions similars. Brugués, I., Boada, C. I Costa, X. (ed.) (2019) El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Epíleg.

[13] Suposem que serà la mateixa que donava la filla i que devia pertànyer també al monestir; per una altra banda és el primer cop que apareix aquest títol, com observa Montserrat Cabré

[14] Ferrer i Godoy, Joan (2009) Diplomataris del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273), Barcelona, Fundació Noguera, 43, doc. 22.

Molt recomenable la lectura, que hem fet posteriorment a aquest article, del llibre:

Brugués, I., Boada, C. I Costa, X. (ed.) (2019). El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El monestir de Santa Maria de Castell de Félix

Posted on por
3

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Santa Maria de Castelldefels adosada al Castell. A sota es van trobar restes de la primitiva església-monestir. Foto: Ramon Solé

La primera menció de «Santa Maria de Castell de Félix» és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet, probablement el Lobelo d’abans, qui, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del “castell de Rodanes que anomenen Eramprunyà” (un castell de Rodanes, o Rosanes, hi ha a Martorell, però en aquest cas es deu referir al castell d’Eramprunyà, potser amb el mateix nom pel color de les argiles vermelloses que duia el Llobregat) i un altre al lloc que anomenen Castell de Félix[2].

Una dona, Ermengola, fa dues donacions: al 967 dóna una vinya i al 976 dóna cases, hort i vinya que hi tenia al terme del Castell de Rodanes.[3] Algunes d’aquestes donacions es fan amb la condició de quedar-se a les terres en règim d’usdefruit pagant la tasca anual corresponent.

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

El 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda, unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Brollador de la Sentiu. Foto: Ramon Solé.

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitat a Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) qui, després, ho donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència.

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir. Tot i que serà recordat als límits d’una venda al 986 (Galí i Emo) i en una permuta de 994[9].

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones” romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres. tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor. Potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però qui la tenien, de veritat, solien ser les dones i els homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna passant al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar sempre que paquin la tasca d’una terra que ja no és seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[12], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

El 1002 els almoiners de Recosind donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres al terme d’Eramprunyà al lloc d’Almafar (Sant Climent de Llobregat). Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane donen als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix[13].

Santa Maria de Castelldefels, postal antiga. Arxiu Rasola.

El 29 d’abril de 1011 el Comte Ramon Borrell ratificava les donacions fetes pels seus pares Borrell i Letgardis a Eramprunyà i de les que el monestir havia perdut les escriptures, entre aquestes hi ha  “la torre Eramprunyà al lloc anomenat Castell Félix on és edificada la basílica de Santa Maria amb els altars consagrats” i altres terres a Sant Climent, Gavà, la Sentiu i Sitges[14].

El curiós és que Ermengarda, germana de Ramon Borrell i esposa de Geribert, fill del vescomte Guitard, donarà a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels[15], el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn del monestir seguia endavant i que no tota era encara en mans de Sant Cugat.

Per la seva banda, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca, acumulant un poder que provocarà litigis amb Sant Cugat, com veurem.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’H, maig, 2020 A les dones de tots els temps, emprenedores i treballadores

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. LXXV i CXXX

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, oc. n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983) n. CLXI (986) i CCLXII (994)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] Ibídem, n. CCXIII

[13] Ibídem, n. CCCXVI i CCCXVII

[14] Ibídem, n. CCCLXVIII

[15] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437