Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.

El poema té dues parts ben diferents, la primera està escrita en forma de diàleg poètic entre una veu que comença preguntant – «On vas Barcelona?» i l’altra (la ciutat) que li respon amb els millors bons desigs. Com que és la part que més m’agrada us deixo les tres respostes de la nostra Barcelona, amb cor de dona, enamorada, creadora, forta.

-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig… És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.

(…)

                          -Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

(…)

-Com més terra i més mar, i més pobles albiro,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.

A la segona part l’autor deixa córrer els seus sentiments de ràbia, foscor i tristor davant dels esdeveniments del moment a la ciutat (Setmana Tràgica), comparant aquesta dona que havia idealitzat amb una dona amb mil cares, traïdora, dolenta, tot i que, a la fi, nostra.

No direm res d’aquesta última comparació, és una expressió dels seus sentiments.

Cinquanta anys més tard el seu nét Ernest Maragall fa aquesta escultura de dues dones que dialoguen mig nues, estimant-se amb la paraula, el cor i la pell. Es va posar als “jardinets de Gràcia” o de Salvador Espriu, sent molt criticat per una societat que no entenia ni acceptava una expressió d’aquest tipus. Va ser arraconada al Parc Cervantes.

Finalment, en 1985, Pasqual Maragall la va fer portar on és ara.

Una poesia i una escultura belles, ens commouen i com a tal les contemplem, sabent que el més bell de tot són els sentiments humans que amaguen.

A les nostres ciutats que, com organismes vius que són, hem de saber cuidar.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-2022