L’absència del personatge principal és un incentiu per la recerca. (Luisa Murano)

La història de les conquestes feministes als inicis de la industrialització a les nostres terres comença amb diferents plets i revoltes, com hem vist als capítols anteriors,[1] que evidencien conflictes latents a les classes més baixes, però també entre les dones en conjunt i la societat que les relega.

Gràcies a les noves pràctiques d’educació que s’oferiran a les dones, des dels ambients catòlics, amb el doble objectiu de millorar la seva formació per tal de fer-la més bona treballadora, mare i esposa i de que no s’impliqui en els aldarulls obreristes del moment,[2] fins els més llibertaris, passant per totes les formacions polítiques d’aquest convuls segle XIX es crearan associacions de dones on s’impartirà una educació cultural i professional de millor qualitat.

Tot plegat conforma un procés una mica diferent al de les primeres mutualitats, la majoria d’homes, unes associacions que es conformen en prohibir les anteriors gremials (1833), que segueixen diferents camins, que són l’inici de moltes altres que vindran (Casinos, Centres Culturals, Corals, Ateneus, Sindicats, Cooperatives de consum…) i que no inclouran a les dones fins molts anys després, potser perquè elles tampoc hi eren als gremis.

En tot cas, també són l’inici de l’Institut Nacional de Previsió (INP), creat en 1908, i de les Caixes de Pensions. En 1856 s’indica que els fons sobrants de les Mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis i, en un document que es conserva a l’Arxiu de L’Hospitalet de cinc de juliol de 1939, l’INP, ja franquista, autoritza al president de la mútua de Sant Antoni de Pàdua de L’Hospitalet, creada en 1851, a tenir relacions amb les entitats bancàries donant al INP un resum mensual, el que constitueix una mostra documental de que el INP, futura Seguretat Social, no el va crear Franco. Cal tenir present que moltes entitats del tèxtil ja tenien la seva pròpia financera, com la sederia dels Vilumara o s’incorporaran a les Caixes de Pensions, com va fer la Mutualitat femenina de Santa Madrona (1900), incorporant-se en 1920.

Cal tenir present que totes eren sota una advocació religiosa, potser una manera de ser més acceptades socialment, com es feia amb les confraries, i d’accedir a l’espai públic amb el reconeixement social que implica, ja que la majoria feien les festes del seu patró o patrona al carrer.

Un exemple de que no són només la continuació dels gremis sinó també la de les confraries és la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, que es reunia a la Casa de sant Sebastià, convent dels frares menors de Barcelona, en 1819 per a fer la liquidació de contes i el canvi de Junta,[3] de la que resultarà el Montepío de Nostra Senyora de Bellvitge, que en 1836, després de la primera guerra carlina, acull també algunes despeses generades per la participació a la Milícia Nacional.[4] Aquesta associació era de Barcelona, tot i que es reunien sota aquesta advocació i venien a Bellvitge a celebrar la seva festa en Pasqua.

Com veiem, és una part interessant de la història molt poc coneguda. A Barcelona, per exemple, si en un principi n’hi havia unes 40 mutualitats, a finals del XIX eren 400 (Romero: 246, nota 13). Si les mutualitats, en general, han estat poc estudiades, les de les dones són gairebé ombres. A Barcelona es coneix una secció d’una mútua que era sota l’advocació de Santa Romana, que es reunia sota el rector i mai conjuntament amb els homes i el Mont de Pietat de Santa Madrona que es va crear el 1900 al Palau Meca del carrer Montcada per atendre en bones condicions el part de les dones amb menys recursos generant l’Institut de la dona que treballa i la  primera escola d’infermeres (1917). Donades les condicions prèvies de les dones, aquestes mutualitats sorgeixen sovint del proteccionisme, el que també forma part del nostre camí.

Amb les mutualitats es pretenia donar-se suport mutu, personal i familiar, en cas de malaltia (sempre que aquesta no fos “no vergonyant”, és a dir no s’incloïen les venèries), accident (no per baralles) o mort. Comptaven amb la presència de metges, visitadors i infermers a les seves juntes i agrupaven, principalment, a petits i mitjans mestres i oficials qualificats de diferents oficis. Els seus valors eren la previsió, la responsabilitat i la respectabilitat i l’objectiu principal, mantenir la seva especialització i els beneficis previs.

Per una altra banda, comencen a formar-se les primeres associacions obreres, amb treballadors no qualificats i jornalers que podien treballar simultàniament al sector primari com al productiu (el camp i el teler). L’objectiu d’aquests era tenir millor condicions de treball i aconseguir una certa especialització. És quan la indústria mecanitzada creix que la mà d’obra es torna un valor de mercat.

Per a les dones, l’objectiu principal era poder mantenir les seves famílies de manera independent evitant que els seus fills i les seves filles morin de gana i de fred, el que implicava ser reconegudes en el mercat laboral, en el que ja hi eren, però amb condicions de servitud. El moviment d’alliberament femení neix més d’aquesta ràbia i d’aquesta necessitat familiar, tan vital o més que les pròpies, que de la pròpia consciència d’esclavitud i menys encara (entre les classes populars) del dret a vot, tot i que aquest ha estat millor documentat.

Els primers processos associatius, són paral·lels i no incompatibles entre ells, participant mutualistes a les demandes d’obrers i jornalers de 1855 al Govern Civil i a les Corts, com la del dret d’associació, mentre que les dones, des de les primeres indústries tèxtils a Catalunya a Manresa i a Castellar del Vallès després de l’incendi del Vapor Bonaplata de Barcelona, inclouen en elles demandes que es afectaven directament, com la de les guarderies.[5]

A partir d’aquí la implicació de les dones en les reivindicacions obreres serà imparable, però no sempre ben rebuda pels obrers, que miren amb desconfiança la incorporació d’aquestes a les fàbriques, així com el seu treball als domicilis que rebaixen el preu del treball. Tot i que des de la direcció d’alguns moviments obrers, com el sector anarquista de la AIT, reconegui la igualtat de la dona (1872), el cert és que la hostilitat amb la que són tractades a les unitats de base farà que moltes dones busquin altres mtjans d’associació.

En 1881 es fa una gran vaga del teixit a l’Anoia que comença a Igualada, amb Josefa Aguilera, presidenta de les teixidores d’aquesta població, en demanda de l’augment de sou i la millora de les condicions laborals. Les dones van participar activament en la vigilància i control de les mercaderies, amb enfrontaments amb la patronal i la Guàrdia Civil, sent detingudes i condemnades setze obreres de Carme (població tèxtil a prop d’Igualada) d’entre 16 i 51 anys.

Aquell mateix any s’obre a Barcelona l’Escola de la dona, on es fan classes de tall i confecció, fent d’aquest ofici una professió reconeguda. Dues vies, la conflictiva i la més organitzada que acabaran confluint. Mentre que les associacions d’homes que van néixer d’un fil comú s’acabaran separant i diversificant.

Sobre el mutualisme a la nostra ciutat en Manuel Domínguez ja ha publicat un article ben documentat.[6] En fixar-nos en les tres primeres mutualitats de dones de l’Hospitalet de finals del segle XIX, tindrem un anàlisis diferent.

A l’arxiu de l’Hospitalet es conserva un registre de 1898 amb les associacions que n’hi havia i algunes dades de la seva fundació, és aquí on trobem una única dona, Mercè Rius, com a presidenta fundadora, l’ú de maig de 1885, de la mutualitat Mare de Déu de la Mercè amb dues-centes dotze afiliades. Les altres dues de dones eren la dels Dolors, amb el batlle del moment com a president en 1881 i dues-centes deu afiliades i la del Carme, sota el rector, en 1885 amb cent-vint mutualistes. A les carpetes que es guarden a l’arxiu sobre aquestes mutualitats, ja no trobem, en 1887, cap dona, el president de la dels Dolors serà el nou alcalde de la Junta Revolucionària Pau Mitjans i a la del Carme continua sent el rector, que també ho és, ara, a la de la Mercè. No és per tirar coets la presidència de Mercè Rius.

A les Juntes trobem noms de dones amb cognoms habituals a l’Hospitalet, la majoria són infermeres o visitadores, a vegades també trobem una secretària com Maria Mitjans als Dolors que comparteix càrrec amb el secretari, ja que a les tres n’hi ha un President, un Secretari i el metge, tots homes, tot i que la directora és, a vegades una dona, com Dolors Sanfeliu (cognom origen d’aquest sector a l’Hospitalet) a la del Carme o Antònia Cabanè a la de la Mercè, totes dues en 1887, quan es reglamenten les associacions a l’Estat Espanyol. En definitiva amb les dades que tenim a l’Hospitalet podem dir que les mutualitats de dones van ser, per a elles un dels passos del camí d’associació de les dones, encara no independents però sí en procés.

I arribem a la pregunta que ha mogut aquesta investigació que hem donat a conèixer en forma de trilogia… Qui era Mercè Rius?

En primer lloc, hem vist que si les primeres dones propietàries que trobem als cadastres i als registres fiscals solien ser de Barcelona, les que trobem a les Mutualitats, eren de L’Hospitalet, per tant també Mercè Rius ho devia ser. Trobem aquest cognom als inventaris i cadastres del segle XVIII (1713: torre d’Honorat Rius i Navarro, 1722: Batlle Pere Pau Rius, 1724: propietària Teresa Rius i Navarro) [7]  i com a segon cognom de Josep Barba i Rius (1830-1902), paleta que realitzava obres de manteniment al canal de la Infanta i que va arrendar un salt en 1867 quan tenia de 37 anys.[8] Fill de Josep Barba i Gavarró (ja en van parlar al capítol anterior d’ambdós), va ser mestre d’obres amb Enric Sagnier. El seu segon cognom, Rius, podria ser el de la seva mare, Mercè Rius, que tindria una mica més de setanta anys en 1885 (les dones es casaven joves) quan va fundar la mutualitat de la Mercè. Endemés del cognom, trobem a la família Barba vinculada a diferents associacions de l’Hospitalet i de Barcelona. Josep Barba i Rius era, en 1892, tresorer del Mont de Pietat provincial d’operaris d’edificació de Barcelona. Una família de paletes i mestres d’obra bé podrien tenir l’objectiu de vetllar pel suport en cas d’accident laboral creant i participant en mútues per aquest fi i bé podríem, amb la mare, haver fundat una per les dones.

Amb aquestes dades i suposicions no podem biografiar a Mercè Rius, però ella, com tantes dones anònimes o de les que només tenim el nom, forma part del moviment associatiu de les dones a L’Hospitalet, sent una petjada al camí del moviment feminista.

Amb ella arribem a la conclusió que el feminisme, que arriba de la mà de les revoltes de les dones i de les millores en la seva educació, inclou tant els sentiments de ràbia davant la submissió i la manca de recursos propis i familiars, com de les mesures “proteccionistes” que ajudaran a les dones a organitzar-se per sí mateixes, són matisos diferents als del moviment obrer i més semblants al d’alliberament de la esclavitud.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Per l’alliberament! Encara queda molt camí a fer…

[1] https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/ i https://historiasdebellvitge.com/2026/01/08/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius-2/

[2] Duch, Montserrat et al (2021) La Catalunya associada, 1868-1938. Universitat de València.

[3] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, p. 36 i doc. 36, p. 113-115

[4] Romero Marín, Juanjo. «Segmentación laboral y asociacionismo obrero. Barcelona, 1820-1855». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 1999, núm. XVII, p. 286, https://raco.cat/index.php/EHDAP/article/view/288038.

[5] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 163

[6] Domínguez, Manuel. «El mutualisme en l’època contemporània a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2024, núm. 38, p. 125-44.

[7] Álvarez Jáuregui, Clara (2011). “El conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII”. Beca del Museu i de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.  L’Hospitalet a l’inici del s. XVIII, homes i terres : cadastres de 1718 i 1724.  L’Hospitalet de Llobregat : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 1985

[8] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.