El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).

La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.

En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]  

En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.

Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.

A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.

En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí  trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]

Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred  i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.

Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]

El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.

En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, ​​Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]

Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]

Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’ordee guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en  Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]

Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.

Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.

La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025

A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona

---

[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)

[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.

[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc

[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32

[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 870.

[5] Baucells… (2006), ACB, n. 878

[6] Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, n. 56 bis

[7] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona, p. 189-193

[8] Paulí…, p. 76

[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635

[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.