Les clarisses de Pedralbes, de l’esplendor a la misèria

Posted on 2025-05-26 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El monestir de Santa Maria Pedralbes és prou conegut, tot i que sempre n’hi ha, a les històries de dones, aspectes que no han vist prou la llum.

Aquest article forma part d’una trilogia clarissa que va començar amb Sta. Clara d’Assis i el seu sentit ecològic de pobresa[1] i va seguir amb la primera fundació clarissa a Barcelona (1237, monestir de St. Antoni i Sta. Clara) de la que són hereves les monges benetes de Montserrat.[2]

Elisenda de Montcada i Pinós (Aitona, 1292 – Barcelona 1364), reina d’Aragó entre 1322 i 1327 pel seu casament amb Jaume II (1291-1327), va fundar aquest esplendorós monestir gòtic sobre un pedrís anterior, denominat “mas Pedralbes” que ja comptava amb una torre de defensa.

Sepulcre de la reina Elisenda al claustre

La reina Elisenda no va ser mai monja. Vivint en un Palau junt el monestir, podríem considerar-la una impulsora i mecenes d’art.

Tampoc aquestes monges, sortides en 1327 de la primera comunitat clarissa de la ciutat, tingueren més relació amb la casa mare d’Assis que el propi nom. El “privilegi de la pobresa” que Clara va defensar i que consistia en no acumular béns, ni particular ni comunitàriament, vivint en harmonia amb la natura, va ser “mitigat” al poc de la seva mort i successivament. A les primeres concessions donades al primer convent barceloní, s’afegiran moltes altres a Pedralbes que faran, d’aquest, un lloc desitjat per a les dames nobles que no volien casar-se i per a les noies pobres que adquirien així mitjans per a sustentar-se.

El rei Jaume II va donar a la reina Elisenda el lloc de Valldaura del Vallès, on s’havia iniciat el Cister, però en haver passat a Santes Creus, es va pensar en aquest altre, conegut com a “Petres albes” pel color blanc de les argiles que baixaven per la Riera Blanca (avui carrer que separa l’Hospitalet de Barcelona) a l’ample territori denominat, llavors, Provençana.

Pedralbes des de la sala de les Claraboies del segle XVI

En 1325 Bernat de Sarrià ven a la reina el domini de Pedralbes, mentre que Elisenda, vídua d’Arnau de Pedralbes i el seu fill li venen els drets de la tinença del que seria una casa fortificada amb un terreny i diverses edificacions. El rei, que va morir al poc temps i al que la reina Elisenda va sobreviure trenta-set anys, va concedir els delmes de Piera i la meitat del molí d’en Carbonell del Rec Comtal, que també servia a la comunitat de Jonqueres.[3]

Aquesta torre formaria part del primer mas fotificat del segle XIV

Aquests béns, entre d’altres, formaran part de la primera fundació del monestir en 1327, amb les catorze monges vingudes del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. Aniran augmentant, especialment en vida de la reina, sent confirmats posteriorment per diferents reis, mentre el Papa i els bisbes van concedint privilegis de visites i llicències de sortides que alleugeriran la vida claustral. Cal tenir en compte que l’època d’esplendor del monestir, és també la de la Corona d’Aragó, amb la seva expansió comercial pel Mediterrani.

Escut de la Corona d’Aragó, amb les barres catalanes, i la casa de Montcada (els pans rodons) a Pedralbes

La segona “fundació” o dotació de la reina serà en 1334, quan s’afegeixen els rèdits de, entre d’altres, la parròquia de Sarrià que havia intercanviat en 1332 amb el bisbat de Barcelona per la de Sant Pere de Premià. La reina indica que les monges recluses que entrin sense dot poden ser unes seixanta, i els clergues que les “atenguin” déu, vivint quatre framenors en un edifici annex.

«El conventet», al exterior del monestir, refet al segle XIX amb elements de la canònica de Besalú

Cal tenir present que n’hi havia una gran diferència de classes entre les monges. Una situació habitual en algunes comunitats religioses, però ben lluny dels orígens de la seva orde. Així ho explicava sor Eulàlia Anzizu (1868-1916)[4] amb una mirada irònica i un català pre-Pompeu:

“Y si bé (…) no davan ni rebien cosa alguna sens llicencia, eren no obstant ben lluny de la observancia de la vida de comunitat, puig les més afavorides de béns de fortuna usavan ab deguda llicencia de tot lo que havien menester, y més si calia, mentres les que tenien poch o res, careixien sense llicencia fins de lo més precís de la vida…”[5]

La relació afectiva-espiritual de diàleg en condicions d’igualtat entre Francesc i Clara o les condicions que es donaven en aquells grups cristians perseguits i assetjats per la església on les dones tenien part activa en la predicació i la celebració, com aquell primer beateri que seria l’origen de la primera fundació clarissa de Barcelona, queda aquí ja totalment ignorada. Les accions de les dones atenent malalts, ensenyant, tenint cura de vius i morts han quedat relegades en haver de passar per la Universitat per exercir-les, el que els està completament prohibit. Els convents femenins han de ser atesos pe homes. Elles, recloses, només poden viure d’almoines i donacions, alimentant i abonant les despeses que ells generin.

Divisió de classes entre monges, una situació habitual però xocant.

La propietat de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià comportava el dret d’enterrament i el de bovatge o pastura, béns que abans havia posseït la Seu de Barcelona i pels que ara l’abadessa rep homenatge com a Senyoria Jurisdiccional. El recinte del monestir, entre dos portals, incloïa les cases, que encara podem veure, amb fleca i carnisseria o la presó. Amb tot plegat, la tercera dotació de la reina és de 1341, sent de 1345 les pintures gòtiques de la cel·la de Sant Miquel. Cert que n’hi hagueren altres donacions, però cap d’elles es poden comparar amb les de la reina. La seva última “fundació” serà en 1363, poc abans de morir i amb les rendes poc abans adquirides sobre Berga.

El tràfec de censals i diners d’aquell temps llunyà fan del nostre monestir un lloc on es mou el joc del poder més alt, assistint persones de gran llinatge que habiten al monestir fent vida secular (Anzizu: 63). Arribaren a tenir esclaves i algun esclau, com passava en altres monestirs, sent aquí a càrrec particular de les monges particulars que les tenien i que finalment serien alliberades.

El «claustre dels gats», on n’hi havien els safereig, coneguts així des del segle XIV pe tenir una gatera.

L’edifici s’enllesteix ràpidament, sent en l’actualitat una de les millors mostres del gòtic català. El claustre s’acaba en 1412 quan “només quedava un ala del pis de dalt” (Anzizu: 18). A la mort de la reina, la corona d’Aragó continua beneficiant i beneficiant-se del monestir, ja que les concessions i els privilegis rebuts comporten fer aportacions en temps de crisi i guerres. En tot cas la part artística, que és nostre llegat, prosseguí.

Els canvis substancials es produiran amb la ingerència de Ferran el Catòlic (1452-1516) i amb la fèrria clausura que imposà el concili de Trento (1545-1563) i de la que els reis catòlics són els principals impulsors. Sor Anzizu valora aquests moviments com una renovació cap a la vida en comú i l’esperit de pobresa, però no podem més que veure-ho amb els tints negres d’aquell gran patiment que caigué sobre les dones, una mostra de la misèria humana.

Lloc de lectura mentre es menjava en silenci

El rei Ferran escriu en 1475 al Papa demanant que, en morir l’abadessa que n’hi havia, no s’elegís a cap de les monges de Pedralbes, “ni que sigui de la casa dels Montcada” (Anzizu: 117). El Papa es limità a manar al provincial d’Aragó que sabia que algunes monges vagaven fora de la clausura i que si així era, les castigués i excomuniqués. Això anava per sor Violant de Montcada que vivia des de petita al monestir i serà la escollida en 1477 per les monges. Ferran entrà en Barcelona en 1479. En 1485 els visitadors manen que cap monja pugui rebre una donació particular i aconseguiran, uns anys després, que sor Violant renunciés al càrrec, d’acord amb la voluntat reial que volia posar al capdavant a sor Teresa Enríquez que havia de venir de Palència per a reformar el monestir, el que va fer en 1495 unificant el vestuari i el calçat de les monges i fent algunes millores importants com la cisterna[6] i la font de l’Àngel. Sor Violant callà quatre anys, però després emprengué un llarg plet de set anys a Roma que finalment guanyà.[7] Tornà com abadessa però jo no residí a Pedralbes sinó a Santa Clara de Barcelona, mentre que sor Teresa Enríquez entrarà a les jerònimes, on morí. El rei aconsegueix portar la seva filla Maria d’Aragó (1476-1530) del priorat de les agustines de Madrigal, on era abadessa, malgrat que ella no volia venir. Mentre, els framenors conventuals i observants, a favor d’unes o d’unes altres, entren i surten del Conventet en funció dels canvis. Les reformes per fer més fèrria la clausura ens parlen de vels negres, de locutoris, torns i reixes amb punxes (Anzizu, 115-134).

Mentre es revoquen les llicències i augmenten les pressions dels reis catòlics en el control del monestir, aquest es veu obligat a vendre censals i propietats entrant aviat en decadència. La vida en comú, dinant juntes el mateix àpat, no és una senyal de goig, sinó d’humiliació i misèria. Santa Clara, proposava el dejú quaresmal només per a les joves i fortes, encomanant, en canvi, que a les malaltes i “delicades” se les tractés amb especial atenció i cura, unes diferències substancials fonamentades en l’estima que ara no es contemplen.

Sala d’infermeria on actualment es fa una exposició sobre «contenidors» com armaris o baguls de dot.

A tanta reforma i tan poca raó se li afegeixen les cada cop més freqüents i més intenses guerres. Amb ajut d’algun benefactor o amb la inclusió d’educandes, la comunitat va sobrevivint mostrant-nos, clarament, com la majoria de comunitats femenines no ho van poder fer. La clausura, com a espai de recolliment personal i comunitari, no hauria de ser, com ho va ser, en alguns temps, una presó de malviure.

Pou de la cisterna i font de l’àngel de finals del segle XV

Pedralbes s’ha mantingut, des del seu origen noble, fent front a les penúries, sent un refugi per a moltes altres comunitats femenines durant les guerres i canvis de règim del segle XIX i ajudant a les seves germanes de la casa mare d’Assis quan aquesta ho demanà (1892, Anzizu: 201)

Sor Eulàlia Anzizu acabà la seva crònica en 1897, sense ella no hauríem pogut constatar uns fets que avalen la nostra teoria de la violència institucional que han patit les dones, la que les va fer fora de la instrucció oficial i les va condemnar al paritori o al claustre, com sostenim fermament.

Malgrat tot això, els espais del monestir transmeten, potser degut a la voluntat de les últimes habitants, potser degut a un fil de transmissió que se’ns escapa, el valor de la austeritat saludable i la ecologia, que es mostra de la estima i la cura de la vida, que el nostre món necessita i que Clara i Francesc pregonaren.

Hort Petit. Totes les fotos són de l’autora de 2025

Només per això és necessari fer una visita a Pedralbes si podem.

A les persones que viuen el valor de l’austeritat i la ecologia des de l’estima.

[1] “Clara d’Assis i el privilegi de la pobresa com a forma de vida”: https://historiasdebellvitge.com/2025/05/15/clara-dassis-el-privilegi-de-la-pobresa-com-a-forma-de-vida/

[2] “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, al portal de Sant Daniel, ara la Ciutadella”: https://historiasdebellvitge.com/2025/05/23/sant-antoni-i-santa-clara-de-barcelona-al-portal-de-sant-daniel-ara-la-ciutadella/

[3] Sanjutst, Cristina “L’obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins el segle XVI. Un monestir reial per a l’orde de les clarisses a Catalunya”. Tesi UAB per Història de l’Art. Dir. Anna Muntada. 2008, doc. p. 657….

[4] Sor Eulàlia Anzizu (1868-1916), va recollir la primera documentació sobre el monestir de Pedralbes on professava escrivint una primera crònica del monestir.

[5] Anzizu, Eulàlia “Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes”, 1ª ed. 1897, reed. 2007, p. 46

[6] Sobre la cisterna: https://www.lavanguardia.com/cultura/20220525/8290617/barcelona-secreta-cisterna-monasterio-pedralbes-abadesa-teresa-enriquez-montcada.html

[7] Un efecte que mostra l’absurd de la clausura extrema és que sor Teresa Enriquez no es va assabentar que sor Violant havia guanyat i, com que seguia d’abadessa, va ser excomunicada per “contumaç”. Quan es va assabentar se li va retirar el càrrec i la comdemna.

Santa Magdalena d’Esplugues i de Sant Pere de les Puel·les

Posted on 2025-02-20 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021

El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).

Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025

La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.

Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024

En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]

Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023

En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.

Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.

Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021

A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.

Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021

En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]

Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021

Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.

Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022

Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]

Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025

El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.

Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021

En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]

Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024

Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]

Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere

Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’orde guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]

Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021

Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.

Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021

Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.

Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021

La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.

El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025

A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona

[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)

[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.

[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc

[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32

[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 870.

[5] Baucells… (2006), ACB, n. 878

[6] Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, n. 56 bis

[7] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona, p. 189-193

[8] Paulí…, p. 76

[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635

[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.

Breu història del proveïment d’aigua a Barcelona fins l’Edat Mitjana

Posted on 2024-09-06 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Restes de l’aqüeducte romà a la porta del bisbe de Barcelona. AGC.

En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]

L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.

Carrer St. Miquel, record de la font que duia el seu nom. AGC.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]

Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643), en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.

Restes del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Ramon Solé

Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]

Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.

Sembla que la popular cançó de la font del gat s’hauria fet per la font-abeurador del barri de la Rivera (St. Agustí vell), molt més anterior que la de Montjuïc. AGC.

En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).

Carrer St. Honorat, on n’hi havia el Call jueu i la font. AGC.

En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).

En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.

L’aigua a la Seu de Barcelona. Ramon Solé

En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).

Font de Sta. Anna a la porta de l’Àngel. Ramon Solé.

I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.

En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.

La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.

En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.

Font de Sta. Maria del Mar o «dels senyors». AGC.

Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).

A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).

A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.

Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.

[2] “Na Chixilo, una família constructora de molis”. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[3] “El mestre de les fonts de Barcelona (1630-1650). Una dedicació al bé comú que ens fa pensar. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV.

[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.

[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.

Collblanc: Un hostal, una antiga capella, un cementiri desubicat i un petit misteri.

Posted on 2022-04-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Parc de la Marquesa a la Ctra. de Collblanc, davant de St. Ramon, entre la Travessera de Collblanc i la de les Corts. AGC, 2022

El temple de Sant Ramon Nonat, situat a la carretera de Collblanc, just davant d’aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, s’ubica al territori de Les Corts de Barcelona, però, com a parròquia, pertany a l’arxiprestat de Torrassa-Collblanc. En contraposició, uns metres més enllà tenim, al mateix Hospitalet i des de 1878, el cementiri de Sants. D’on ve aquest embolic?

Detall del cementeri de Sants al barri de Collblanc de l’Hospitalet. AGC, 2022

Sabem que són poblacions limítrofes separades només per aquesta carretera, al nord i per la Riera Blanca, a l’est. La divisió entre Sants i aquest sector del que avui és l’Hospitalet va ser molt confusa, trobant-se el nucli de Sants als censos de l’Hospitalet del segle XVIII. Recordem que el terme de Provençana va ser, durant molts segles, molt més ampli que l’actual municipi de l’Hospitalet, comptant amb El Prat, Les Corts, Pedralbes, Esplugues, Sants o Montjuïc, territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell bofarull i adaptació de Valentí Julià,.

En 1601 el bisbe intervingué en un plet que mantenien el rector de Provençana amb el del Pi (de la que Sta. Maria de Sants era sufragaria) pels límits de les seves parròquies (el que volia dir recollir delmes i primícies). A la part nord no n’hi havia problema, la Riera Blanca era un límit natural. El document diu que “pertany a Hospitalet el que va del camí ral que travessa aquesta riera fins l’hostal dit de Sants”. La major dificultat estava al sector deltaic o la Marina, on es delimita que la zona que va des de l’hostal de Sants fins la muntanya de Montjuïc i la torre del Llobregat, on n’hi havia el corral dels carnissers de Barcelona, queda per la parròquia del Pi i la sufragaria de Sants, tot i que la torre, com a tal, i les cases adherents són de l’Hospitalet.[1] L’hostal de Sants era el de la Bordeta, a tocar de la Riera Blanca pel sector sud.

Antic hostal de la Bordeta, després Cal Ramonet

En 1684 Miquel Oliver de la Torre, un dels cinc hisendats més rics de la vila agrícola que era la nostra ciutat, va sol·licitar als regidors de L’Hospitalet obrir un hostal al servei de viatgers i traginers a l’antic ramal de la Via Augusta (actual Travessera de Collblanc) amb botiga, taverna i fleca, com el de que hi havia a la Bordeta. El permís va arribar el 1693, després de moltes negociacions sobre el control dels fluxos econòmics que l’establiment generaria. Miquel Oliver comprà terra prop de l’hostal i fa aixecar “l’Hostal de la Creueta”, dit així perquè devia haver-hi alguna creu de terme, ja que es trobava entre les poblacions de Sants, Sarrià-Les Corts i el mateix Hospitalet.

La Riera Blanca a l’alçada de la Ctra. de Collblanc, inici del terme de l’Hospitalet, AGC, 2022

Malauradament la guerra de Successió comportà moltes pèrdues i Miquel Oliver va haver de vendre, en 1726, dos anys abans de morir, l’hostal i la peça de terra adjunta al Comú per eixugar els seus deutes hipotecaris. Es llogarà a Jaume Torres, taverner i ciutadà de Barcelona, amb els censos establerts. Pensem que l’Ajuntament (el Comú o la Universitat) de l’Hospitalet fins èpoques recents ha estat més aviat pobre de recursos per fer front a les despeses que se li demanaven, especialment en temps de guerres i de crisis.

L’antic hostal era al lloc on es bastirien els «gratacels» de Ramon Puig Gairalt. Són considerats els primers gratacels de l’estat espanyol. Foto: AGC, 2022

A finals del s. XVIII es basteix un imponent pont de granit vermell a Molins de Rei que durà fins les inundacions de 1971. Al mateix temps es fan les obres que eixamplen el “camí de Dalt” de Provençana. La nova carretera facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid, ja que l’antic camí, la Travessera de Collblanc que enllaçava amb la Travessera de Les Corts, s’enfangava i s’enfonsava sovint degut al pas dels nous elements industrials que havia de suportar i que a Collblanc eren per les bòbiles o rajoleries i les fàbriques de sabó, d’aiguardent, de teixits o de vidre, entre d’altres.

El Carrer Farnés, al Parc de la Marquesa, cantonada amb la Travessera de Collblanc duu el nom d’un dels primers industrials afincats a la zona. Foto: AGC, 2022

Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passa a 717), Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc, on només hi havia, als segles XVII-XVIII, alguna masia, poques cases, la torre de Can Rigalt i l’hostal. La “Carretera de Collblanc” travessarà l’antic hostal per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet va ser indemnitzat, també Can Rigalt va quedar dividit; en canvi, el que ara és el parc de la Marquesa, que era travessat per l’antic ramal de la Via Augusta o Travessera, quedarà agrupat, perdent aquesta part de l’antic camí.

La torre Barrina, una casa colonial al parc de la Marquesa, una casa d’indians bastida pels Farnés. AGC, 2022

L’hostal quedarà en mal estat després de la guerra del francès i haurà de refer-se. La construcció del Canal de la Infanta (1819) seguirà aquesta via i donarà un nou impuls a l’arribada de nous veïns i a la imminent industrialització.

Que hi hagués la carretera no vol dir que fos ben urbanitzat aquest raval de Barcelona i de l’Hospitalet per a una escassa població (1855: setze famílies) on els propietaris de les terres, les botigues i les indústries, eren barcelonins. El nostre hostal de titularitat municipal anirà perdent força davant d’altres establiments més ben equipats de serveis, com el “Mesón Nuevo de San Antonio” al mateix Collblanc o “l’Hostal de la Morera” a Sants.

Alguns edificis de la Ctra. de Collblanc encara recorden a aquell anitc hostal desaparegut. AGC, 2022.

En 1852 es vengué l’hostal de Collblanc que llavors era una casa molt vella amb baixos i un pis, una quadra i un estable per als cavalls, obtenint tretze mils rals de billó que serien destinats al nou cementiri que s’instal·là al lloc anomenat “Terra d’Escudelles” (l’actual cementiri de Sant Josep), ja que una orde real prohibia enterrar a les sagreres, com es feia des de segles.

La línia fèrria de Barcelona a Molins de Rei (1853) agreujà les dificultats de comunicació entre aquest sector i el de Torrassa i Santa Eulàlia respecte del Centre de l’Hospitalet; per aquest motiu el 1874 alguns veïns d’aquests barris sol·liciten ser agregats a Barcelona. No ho van aconseguir i van haver d’esperar una munió d’anys fins que es feren millores per travessar les línies, com el conegut “pont d’en Jordà” a la Torrassa.

Pont sota les vies a Sant Josep que dona accés al cementiri de L’Hospitalet. AGC, 2022

En canvi, el bisbe de Barcelona i el rector de Sta. Eulàlia de Mérida acorden el 1868 que el sector de Torrassa-Collblanc, des del Torrent Gornal fins la Travessera, fos atès per la parròquia de Sta. Maria de Sants, ja que aquest nucli tenien dificultat per accedir als serveis religiosos de l’Hospitalet Centre.

Breu història del cementiti de Sants a l’Hospitalet, si l’Hospitalet canviava d’ubicació el seu cementiti de la sagrera del nucli del Centre al nou sector agrícola-industrial de Sant Josep, Sants el duia al raval industrial de Collblanc.

A dos-cents metres de l’actual església de St. Ramon, n’hi havia des del segle XVII-XVIII, el “Manso Saurí”, del barceloní amb més propietats a la zona, Josep Vaquer i Saurí. Josep Anton Saurí i Many disposà, al seu testament de 1833 que, finalitzat l’usdefruit del seu pedrís pels seus germans, es dediqués els rèdits dels seus productes a bastir una capella annexa a aquest mas dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, pels veïns de Collblanc. En 1888 es concedí el permís per a celebrar-hi la missa dominical, però els batejos, casaments i enterraments s’havien de fer a la parròquia de Sta. Maria de Sants, de la que depenia. A la capella venien fidels d’Esplugues, Les Corts o Sants.

Al costat dels obradors del pessebrista Ricard Lluch (la casa de tres pisos) hi havia l’antiga capella de la Mercé. El dibuix és de Ricard Lluch, es troba al llibre que Àngel Lluch va escriure sobre el seu pare: Ricard Lluch pessebrista (1895-1988)

El terreny es va vendre per fer front a les despeses de la construcció de la nova església, però encara resta el petit edifici reconvertit en restaurant i habitatge que, malgrat les reformes internes, manté les parets mestres. Al finestral podem veure una data, 1929, que seria quan la deurien adquirir els nous propietaris. També podem contemplar un altar barroc dedicat a la Mercè a l’església de Sant Ramon.

Ctra. Collblanc, n. 29, edifici de l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, venuda per ajudar a pagar les obres de St. Ramon. AGC, 2022

Per cert, Sant Ramon Nonat (1204-1240), a qui el Senyor de Cardona va fer néixer amb una espasa (d’aquí lo de “no nat”), va ser seguidor de Pere Nolasc, fundador de l’orde de la Mercè. Els mercedaris es dedicaven a alliberar captius i així va ser com Ramon va realitzar diversos viatges a Àfrica rescatant presoners mitjançant un pagament o intercanviant-se per la persona en qüestió, el que va fer tres cops, un a València i dos més a Alger, fins que la orde el va rescatar a ell, morint al poc tems al castell de Cardona on, sigui com sigui, havia nascut.

Imatge de St. Ramon nonat rescatant captius a la parròquia de St. Ramon. AGC, 2022

La de la parròquia de Sant Ramon Nonat de Collblanc és ja una història del segle XX que podeu trobar al blog de la mateixa parròquia en aquest enllaç: https://parroquiasantramon.org/historia-de-sant-ramon/

No és el mas Saurí però és un dels pocs edificis que encara mantenen l’aspecte de masia i no ens fa nosa fer propaganda d’un recomenable comerç local que resta en peus. AGC, 2022

Sobre l’antic hostal de Collblanc i la capella de la Mercè del mas Saurí podeu veure: L’hostal i la capella de Collblanc – Pladebarcelona, un resum de la informació que va recollir i publicar Inocenci Salmerón (2009) Històries de Collblanc-Torrassa, en el que m’he fonamentat per fer aquest article.

I per últim un misteri no resolt. Aquesta foto de l’arxiu Gavin sembla ser l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, però al llibre n. 25 de l’inventari d’esglésies de Josep M. Gavin (Barcelonés, 1), a la pàgina 131, a peu de foto diu «Sant Salvador d’Horta, L’Hospitalet de Llobregat, desapareguda, nom popular, Collblanc, façana principal, 1921». És deia St. Salvador d’Horta i l’advocació de la Mercè era a un altar interior com el que ara és a St. Ramon? Era una altra? Hem preguntat al l’arxiu Gavin i ens han dit que la foto és d’una postal de 1921 i que a mà, al darrera està escrit el que diu al llibre pel fundador de l’arxiu, però que, degut a la seva edat avançada, no ens pot dir res més.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27 d’abril de 2022

A la gent dels barris veïns Collblanc, Torrassa, Les Corts o Sants.

[1] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Public. Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 171-172 i vol, III, p. 427-428, doc. XI.

“Terrers Albos”, els barris de Collblanc-Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat als segles X-XI.

Posted on 2022-01-31 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.

Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).

Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]

Aqüeducte de Can Nyac a l’Hospitalet de Llobregat, obra civil del segle XIX (com el de Can Clota d’esplugues per a recollir les aigües de Sant Pere màrtir i dur-les al municipi i a altres del Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.

En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.

El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).

La Torre Rodona de Can Vinyals a Les Corts, un dels pocs vestigis d’època medieval que queden en aquesta zona. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2017/11/24/la-masia-de-can-vinyals-de-la-torre-o-torre-rodona-de-les-corts-de-sarria-de-barcelona/

El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]

La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.

Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –*Espodoia*-) Foto: AGC, 2020

Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.

Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.

Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021

La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.

En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]

El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.

Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]

Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.

Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.

En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]

Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.

Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé

Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).

Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.

Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022

A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7

[2] Descarrega o.c. Doc. 8, 10 i 11

[3] “La torre d’Emma” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)

[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1

[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694

[9] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[11] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[12] Més informació de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana als segles X-XII a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[13] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1143 i 1162

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Sarrià-Les Corts