60 años de vida, cuidadora de mis hijos, padres..., maestra jubilada, pedagoga y logopeda. Escritora siempre en ciernes, aprendiz de todo, enseño lo que sé.
El lloc de “Barberano” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era a l’edat mitjana un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb «Barcino» i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.
Terme del castell de Barberà a l’edat mitjana.
El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.
«Castell» o Casa forta de Barberà, AGC, 2021
Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.
Torre d’Altimirs al costat del cementiri de Barberà.
Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2] El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva, que al seu òbit passarà a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer.
Posteriorment, els marmessors d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, que signa com una més entre el clergat, donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]
Font de Can Magí, Barberà del Vallés. AGC, 2021
Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a les de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”.
La propietat (o el fisc) (escepte la part de Sant Pere) acabarà passant a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexiona l’església de Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.
Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.
El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota que al seu òbit ha de quedar en St. Pere de les Puel·les. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (lloc inespecífic entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]
Bonfill Odesind, fill de Odesind o Audesind, serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà.[6]Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (o Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.
El 1014 Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies (Santiga), al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien algunes ordes religiós-militars.[9]Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona, Sicards ,com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer fins morir el 1066.
Detall de l’església romànica de Barberà.
Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]
El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]
A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes, com la que vaig trobar aquell dia…
[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66
[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)
[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32
29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.
«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020
Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.
Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.
Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.
Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.
Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.
Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.
Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.
Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.
L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020
Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.
Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.
Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.
Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.
Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.
A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021
Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.
A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]
Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.
La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.
A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).
Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.
El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.
Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.
Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]
Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021
En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5]
L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.
En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).
El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.
1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.
En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.
Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.
La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.
Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia
El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.
El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella s’ha anat despoblant mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]
El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres, també concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.
Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia una funció social i que no havia separació entre civil i religiós, mentre que, per una altra banda, l’absència del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.
El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]
L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu una imatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.
Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021
Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]
En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.
Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020
El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021
Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138
[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.
[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2
Actual església parroquial de Sant Esteve de Castellar al parc de Canyelles. AGC, 2021
“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle XVIII se’n destruïren dues d’antigues”.[1]
Sant Esteve de Castellar, l’actual parròquia de Castellar del Vallés, coneguda com «la Catedral del Vallés» per l’imponent edifici neogòtic que s’alça dalt d’un turó, amaga una història molt antiga de la que poques restes han perdurat. Les troballes arqueològiques dels voltants, els documents, la toponímia i els camins i ponts en un relleu solcat de barrancades, ens ajuden a fer memòria d’aquell passat remot (segles X i XI) en el que les dones tenien un espai d’actuació considerable.
En un article anterior parlàvem de les obres que feien les comunitats agràries abans de que el feudalisme, amb el seu sistema de vassallatge i servitud, s’imposés plenament cap a mitjans del segle XI, obres de les que encara podem trobar vestigis a Castellar del Vallés, una població en mig d’un paisatge travessat per rieres i torrenteres que conflueixen a l’aprofitadíssim riu Ripoll que en aquest indret fa uns quants revolts.[2]
Barranc a «Castellar Vell». AGC, 2021
Avui volem fer esment d’una església que no figura al patrimoni de Castellar, un edifici romànic (o preromànic) que va existir i del que potser encara queden restes amagades sota l’actual parroquial de Sant Esteve de Castellar. És l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Castellar del Vallés, que si bé ara no hi és (o no es veu) ben cert que hi va ser.
Lateral de l’església de Sant Esteve que dona al carrer de Sant Iscle. El mur junt al campanar seria l’antiga rectoria i aquesta podria ser la ubicació de Sant Iscle de Castellar. AGC, 2021
Les figures martirials, encara que puguin ser més llegenda que realitat, ens remeten al lloc de procedència i al temps en que eren venerats. Les advocacions a Sant Iscle i Santa Victòria (Córdoba) indiquen esglésies del segle X, però la de Castellar no la trobem anomenada fins el segle XVI, llavors, què podem dir dels seus inicis?
Seguirem les indicacions d’Esteve Prat, doctor en Belles Arts, sobre la possible ubicació d’aquesta desapareguda església[3] i els documents dels segles X i XI per arribar, de la mà de l’arqueologia, a donar alguna interpretació.
Lateral que dona al carrer Sant Iscle. Sembla que aquí es va ajuntar la part nova de l’església i el que es va aprofitar de l’església o de les esglésies anteriors.
L’imponent edifici neogòtic de l’actual parròquia de Castellar del Vallés, és del segle XIX, l’obra va ser encarregada per la vídua Tolrà, per a fer-la es van enderrocar l’església del segle anterior i la rectoria adjacent. De l’edifici barroc anterior només queda el quadre que va pintar Lluís Mateu.
En 1884 na Emília Carles-Tolrà demanà permís a l’Ajuntament per, entre d’altres temes, derivar les aigües pluvials i sobrants del reg i ús del carrer de Sant Iscle. L’ajuntament ho aprovà i soterrà aquestes aigües. En 1885 la Sra. Tolrà cedeix per a casa parroquial una finca procedent del “camp de Sant Iscle”. El nom de Sant Iscle perdura en un carrer.
Actual rectoria, junt l’església i, en ombres, el carrer de Sant Iscle. AGC, 2021.
Feia només un segle que l’església que s’enderrocava s’havia alçat sobre l’anterior de Sant Iscle. En 1760 la població d’aquest nucli conegut llavors com “Tolosa” demana permís per construir una nova església ja que la parroquial de Sant Esteve, vinculada al castell de Castellar, avui molt reformat i dit Clasquerí, els hi quedava a l’altra banda del riu Ripoll. És el que passa en altres indrets, entre una parròquia més aviat rural i els sectors més urbans, com devia ser, des de molt antic, aquest de Tolosa, també anomenat de les Fàbregues.
Can Gorina o «mas de les Fàbregues», entre l’església i la plaça Major, un dels llocs en els que s’han fet excavacions a Castellar del Vallés. AGC, 2021.
En 1771 començaren les obres, el bisbe dona permís per enderrocar i aprofitar els materials de “la vella” (la de Sant Esteve o la de Sant Iscle?, en tot cas les dues van caure per alçar la nova), la condició és que la construcció es separi al màxim de la riera immediata, el que ens indica que aquest devia ser un problema important. Les obres terminen el 1773, llavors es canvia el nom de Tolosa pel de Sant Esteve de Castellar i es deixa l’antiga església romànica de Sant Esteve abandonada amb el nom de “Castellar vell”.
Sant Esteve vell, un entorn rural on s’han trobat restes de l’edat mitjana. AGC, 2021.
En 1854 s’amplia església barroca amb una capella a l’altra banda del carrer de Sant Iscle, però ja es preveu que caldrà una altra ampliació. Antoni Vergés (1832-1874) del que es va publicar una Història de Castellar en 1974 diu en aquells anys que “es podria fer una església dedicada als sants màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria que sempre havien estat venerats a la Sagrera de les Fàbregues, després Tolosa i avui Castellar” i és aquesta relació de noms la que ens condueix als camins més oblidats i foscos de la nostra història.
Cripta a un lateral de l’església, on hi havia el cementiri. AGC, 2021.
Deia el Dr. Vergés que aquesta església deuria tenir la mateixa forma que les veïnes romàniques de Sant Pere d’Ullastre (al sud de Castellar) i la del Puig de la Creu, al límit amb Sentmenat i que devia estar emplaçada on es va fer, el segle XVIII, la rectoria annexa. El rector de 1770 deixava constància de que l’antiga església de les Fàbregues tenia tres altars i aplegava a les confraries de Sant Roc i Sant Sebastià (advocats contra les pestes) i potser també la de Santa Magdalena, molt venerada a l’ermita del Puig de la Creu.[5]
Sant Pere d’Ullastre que ha perdurat junt al mas de Can Santpere, documentat des del 1002.
El document més antic que coneixem que parla de Sant Iscle de Castellar (Kastrum Kastellare) és del monestir de Sant Llorenç de Munt, amb diverses propietats al terme (ja en van parlar dels conflictes entre aquest monestir i el de Sant Cugat)[6]. El 1081 Guillem dona al monestir de Sant Llorenç del Munt un alou situat al terme de Castellar al lloc de Cabrafic (Coll de Cabrafiga, al nord de les Arenes), entre dos torrents i el camí de Sant Iscle. Aquest document parla d’unes terres al pedrís de Can Sant Pere, el Dr. Prat indica que el camí mil·lenari que passava per Sant Pere d’Ullastre és el que pujava des de Togores, prop de Jonqueres, on les germanes de Sant Pere de les Puel·les tenien propietats i fundaren una església (Sant Vicenç de Jonqueres).
Ermita de les Arenes, un bonica construcció romànica en un entorn natural. AGD, 2021.
El 945 la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota aquest monestir benedictí femení amb diverses propietats a Castellar: vinya, terra conreada i erma (per a pastura o renovació de conreus), bosc, cases, estables, horts, dos bous, cubs, tones i una “mena” (mina) de ferro. [7]
La mina devia ser junt el torrent de Fontscalents (28º), prop del torrent de Canyelles, on trobem el topònim de les Fàbregues (nom que indica l’existència d’una ferreria) esmentat des del segle XII. Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya abans de 1152.
A “La Malesa”, turó situat sobre el riu Ripoll quan aquest dona un gir davant de Fontscalents (gorg d’en Fito), es van trobar restes de l’edat del ferro, així com ceràmica ibèrica i romana, en concret, una àmfora romana, el que dona idea de l’antigor del lloc.
El 1111, Beatriu de Sentmenat i els seus fills donen a Eliarda un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar (Castellar Vell) que afronta a l’est amb el “Puig de Sant Iscle”, al sud amb l’alou de Sant Miquel de Barcelona, que va rebre diverses donacions prop de Canyelles el segle X i amb l’alou de Guillem Ramon, el gran senescal dels Montcada, senyors del castell de Castellar, del que els Sentmenat eren els castlans i al nord amb la “Terra Alba”. Eliarda dona aquest alou com a dot d’esponsalici a Joan.
Cal dir que Beatriu de Sentmenat i el seu espòs, Ramon Arnau, són el primer enllaç documentat d’una família que ha perpetuat fins l’actualitat.[8]
Aqüeducte i masoveria del castell de Clasquerí, antic castell de Castellar molt reformat.
Aquest puig de Sant Iscle podria ser el turó on s’alça l’actual església i ens remet al torrent de Canyelles,[9] veritable eix vertebrador de la interpretació que podem fer sobre l’església de Sant Iscle de Castellar, tot i que als inicis les referències no són a una església sinó a un camí i a un puig. El relleu conforma la història i ens dona referències que perduren. El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho en usdefruit mentre visquin.[10]
Parc de Canyelles des de l’església de Sant Esteve. AGC, 2021
Són molts els noms de dona que trobem actuant per sí mateixes a l’entorn d’aquest indret, un fet que es repeteix en llocs on tenim notícies del monestir de Sant Pere de les Puel·les que estava refent-se després del pas d’Almansor. Dones soles, Deovotes o casades, inclús d’altres religions i procedències, elles s’anomenen, es recorden, així sabem que han creat xarxes estables de relació. El fet d’anomenar-se “Sagrera” de les Fàbregues indica que havia una església des de molt abans que trobem el seu esment.
Les excavacions dutes a terme a la Plaça Major de Castellar del Vallés han fet evident el que en altres llocs es sospita, la continuïtat de les poblacions sota els diferents dominis. Entre l’església i la plaça Major, a les masies de Can Torras i de Can Gorina (mas de les Fàbregues) s’ha posat de relleu l’aprofitament de les estructures d’una vil·la romana (amb ús residencial i productiu) per un poblat d’època visigòtica que habitava en cabanyes amb llar de foc, produïa comunitàriament, com ho demostren els forns de pa comunitaris, les àrees de premsa o les d’emmagatzemament i tenia cura dels seus morts.
Can Torra, Can Mir o Can Codina, junt a la Plaça Major de Castellar. AGC, 2021
També a l’església romànica de “Castellar Vell” s’han trobat restes d’eines, ceràmica i molins, tombes antropomorfes i una anterior capella preromànica, molt similars a les troballes de Sant Menna, Sant Julià d’Altura, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria l’Antiga (Santiga) o St. Iscle de la Salut (Sabadell).[11]
Per cert d’aquesta antiquíssima capella, amb el mateix nom de Sant Iscle, tampoc queda quasi res, absorbida pel santuari de la marededéu de la Salut i tampoc tenim documentació relativa a aquesta ermita fins el segle XIV, només trobem referències al relleu proper al lloc, com el de “serra de Sant Iscle”.
Pont vell sobre el Ripoll a Castellar, al fons: pont nou a la ctra. de Terrassa. AGC, 2021
Així que, per a seguir investigant, ens queden els mots, com aquest de les Fàbregues. Mots, camins i pedres, com la làpida d’Ermomir, una làpida feta amb marbre del segle III, que duu el record del que va morir el 966 i que podria provenir de la vil·la romana de la plaça Major, abandonada amb les obres del segle XVIII, va ser aprofitada com a passera en uns horts entre el pont de la carretera de Terrassa i el Joncar al torrent de Canyelles.[11]
[6] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.
[7] Canyameres, Esteve (1989) “Evolució històrica dels Sentmenat”. A: Ronda vallesana X
[8] Prat Paz, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica”. A: Plaça Vella, n. 50 (Torrents de Fontscalents i de Canyelles).
[10] Jordi Roig (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardo-antiguos y altomedievales en Catalunya (S. VI.X)”. En: Tre archaeology of early medieval villages in Europe. Univ. País Basc.
[11] Prat, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. El torrent de Canyelles” Plaça Vella, n. 50
Església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars. AGC, 2021
Tot i que oficialment Rellinars pertany a Terrassa, els seus terrenys, molt a prop de Castellbell i el Vilar, formen part del relleu del sud-est del Bages, entre el massís de Montserrat i el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.
Un paisatge on no trobem extensos camps de conreu, més aviat barrancs i desnivells i un tipus de roca que ha originat balmes o coves, llocs solitaris proclius a l’habitatge primitiu d’eremites que seguien l’exemple d’Orient.
Cova sota un dels edificis del mas de Can Cotis, sobre la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé
La seva església vella de Sant Fermí i Sant Pere, amb el seu entorn, explica com poques la pervivència de cultes antics i la evolució de l’art i de la història, gràcies a les troballes descobertes a partir de l’any 1963, enesfondrar-se parcialment l’edifici. Des de l’any 1965 s’han dut a terme diferents intervencions per a restaurar i consolidar el que queda.[1]
Interior de l’església vella de Rellinars. AGC, 2021
Del primer que cal parlar és d’un ara votiva, datada del segle II-III, reaprofitada com a suport d’un mur que es va trobar durant les obres de 1960 i que actualment és al museu de Terrassa. L’ara duu la inscripció, la dedicatòria d’una dona a un déu iber: Màrcia Pietas al Déu Herotocus Ragut (Herotagus).
Ara votiva segles II-III al Museu del castell de Terrassa
La situació, dalt d’un turó, avala la tesis de que aquí hi hagués un poblat iber del que no es tenen més vestigis. El text romanitzat i l’època de la pedra indicarien que les creences antigues perduraven en un lloc inhòspit pel que els romans només passarien, ja que tampoc s’han trobat més vestigis de la seva presència.
No sabem gaire cosa de la cultura ibera i els seus déus, però el terme “ragut” deriva en el sufix –gar (de rag) que significa “entre dues aigües”, el que s’avé amb el meandre que forma la riera de Rellinars en aquest indret.[2]
A l’origen trobem el nom d’una dona que agraeix i lloa a una divinitat d’aigua.
El següent vestigi del passat més remot el trobem al costat de l’església mencionada, una tomba antropomorfa (habituals entre els segles VI-XI) que miraculosament es manté al mateix lloc trobat, com un reclam per captar la nostra atenció. El més probable és que sigui d’època pre-romànica (segles IX-X), com la primera edificació de l’església de la que encara queden vestigis a la nau més antiga, però millor conservada, de la cara sud.
Tomba antropomorfa al costat de la primitiva església. AGC, 2021
Aquesta edificació primitiva seria petita i amb coberta de fusta, posteriorment s’ampliaria i remodelaria. Sant Fermí d’Amiens és una figura martirial dels primers segles del cristianisme.
Del segle X, concretament de l’any 951, és el primer esment documental, es tracta d’un privilegi que concedeix Lluís d’Ultramar (920-954) aSanta Cecília de Montserrat, on es confirma la donació de Longobard de sanctum Firminum quod est in Vachericias. L’església de Sant Fermín serà sufragània de Vacarisses, de la que no s’independitzarà fins el 1878.
l’església més antiga a la cara sud. AGC, 2021
El nom de “llinars” remet al conreu del lli i el nom de Rellinars ve del riu Llinars, avui en dia riera de Rellinars que travessa el terme, després de recollir aigua de torrents i fonts, desguassant al riu Llobregat, al terme de Castellbell. Trobem el lloc de Linars, al terme de Terrassa, en 1037 quan la feminaSingero ven una vinya als esposos Oliba i Ermesenda que afronta amb vinyes d’una altra dona, Azalside.[3] En 1065 Geribert Bonuç deixa diversos llegats, entre els quals una vinya a Vachericiam al lloc de Linarios a la seva filla Névia.[4]
Als primers segles que tenim documentats veiem l’activitat i el reconeixement de les donesassociada al conreu de la vinya, com a predominant.
Cap al segle XI-XII, s’afegí al costat nord una edificació romànica de planta de creu llatina. Aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral. Actualment està pràcticament esfondrada.
Cara nord, esfondrada. AGC, 2021
Des de 1096 es troben les dues advocacions, de St. Fermí i de St. Pere. El 1195 Guillem Garriga, amb el consentiment del seu fill, Berenguer, de la seva esposa Prodeta i de la filla d’aquesta, Pereta, fa algunes donacions al monestir del Munt, una d’elles a la parròquia de Sant Pere de Riu Llinars.[5]
El 1118 el senyor de Montcada i de Vacarisses estableix a Carbonell de Castellet al mas de les Farreres. En 1185 donen en feu el molí i les seves pertinences a Berenguer Ferrer. [6] A finals del segle XIII Guilleuma de Montcada exercia la seva jurisdicció a la baronia de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Una dona forta que deixa el seu nom a diverses fonts.
A recer de la capella de St. Pere i St. Femí de Rellinars, doncs, es va començar a formar el feu de les Farreres, amb una casa que va anar creixent gràcies a unes propietats familiars riques i pròsperes.
El mas de les Farreres amb la capella de Sant Felip Neri. AGC, 2021
El 1486, el nou senyor de Vacarisses Dalmau de Far (o Desfar) i son fill Joan estableixen a Vicenç Gibert al molí de Rellinars amb el seu casal, moles, pics, tremuja (espècie d’embut per on baixa el cereal) i altres aparells, a més de la bassa d’aigua i els seus recs. Des de llavors els Gibert seran propietaris agrícoles de Rellinars i de les contrades, compartint propietats amb els seus veïns amb els que també estableixen relacions de parentiu.
La masoveria del Mas Farreres, Can Cotis, compta, sota l’edifici que feia de cort i de trull i sobre el cingle que dona a la riera de Rellinars, amb una cavitat natural repicada per l’humà que podria haver servit d’eremitori en la època visigòtica.
Premsa de vi de 1906 a Can Cotis. Foto: Ramon Solé.
També es va trobar una mola ben conservada que, més que per a moldre cereal, sembla que va ser utilitzada per la molta de la pólvora durant les guerres carlines. En tot cas sabem que va ser utilitzada de magatzem i que el seu últim servei va ser el de galliner.
Un altre objecte que hi havia dins el mas de Can Cotis (que avui està sent restaurat) és una gran pica, probablement utilitzada per emmagatzemar aigua, potser vi, però que ens fa venir a la ment el que hauria estat un baptisteri de les primeres èpoques del cristianisme.
Pica de Can Cotis. Foto: Ramon Solé.
A començaments del segle XVII es construeix la capella de Sant Felip Neri al mas Farreres, fent en ocasions la funció de la parroquial ja que estava millor proveïda.
Durant els segles XVII i XVIII el conjunt de Sant Fermí i Sant Pere sofreix una transformació general que va comportar bàsicament la construcció d’una coberta única per a les dues esglésies i d’un campanar d’espadanya sobre l’absis romànic que va ser enderrocat i substituït per tres absis rectangulars, l’obertura d’una altra porta a la façana nord i una nova pavimentació. Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.
La nova església parroquial de Rellinars. AGC, 2021
“El mas de les Farreres amb el molí del Gibert de Baix, la capella de Sant Felip Neri, la masoveria de Can Cotis i les Llobatones (ja desapareguda), amb tota la massa forestal, vinyes i conreus, foren el motor econòmic de Rellinars fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX”.
Un patrimoni extingit o en perill d’extinció, al que bé es podrien dedicar els recursos malversats pels que més tenen.
L’església vella de Rellinars, majestuosa malgrat les seves pérdues, reclama la nostra atenció. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-10-2021
Als que paguen els seus impostos i als que els gestionen en pro del bé comú.
[1] Garcia, Gemma i Moro, Antonio (1997) “Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars”.
[2] Moreno Albareda, Maria Dolors (1997) “Breu història de Rellinars” a Ronda Vallesana, Sabadell, p. 65-68
[3] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals y geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè y XIè”. Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.
[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera (FN). Diplomataris,10, n. 419
[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2013) Diplomatari de St. Llorenç de Munt (1101-1230) FN 66, n. 205
[6] Moreno, M. D. “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars”. Dovella, 2010.
La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1]El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)
Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle IV a la Hispània visigòtica, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]
Pergamí de 908 on s’esmenta la «Vila Provençana» AMLH
En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.
Les estribacions de Sant Pere Màrtir i Montserrat al fons, sobre un Hospitalet densificat que no deixa espais per respirar. AGC, 2021.
En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.
El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.
Racó al costat de l’ermita. La rectoria al fons. AGC 2021
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.
Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, AmalricAeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred.[7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.
Base romànica d’una columna invertida que no se sap d’on prové. AGC, 2021
En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als «mals usos». L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]
Ermita de la marededéu de Bellvitge. AGC, 2021
En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]
En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.
Interior de l’ermita de Provençana amb la imatge de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. Les peregrinacions eren fomentades per l’església. AGC, 2019
En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]
El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]
Timpà i capitels diferents entre sí i rústics però romànics. AGC, 2019
En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]
Absis romànic emcapsat en el nou temple parroquial. AGC, 2021
La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]
En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]
En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]
Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]
Es pot veure part de la inscripció de 1201. AGC, 2919
El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021
A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590
[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)
[16] El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.
[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.
[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.
[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)
El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.
L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).
Pou de Santiga. Foto: Ramon Solé.
Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.
El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.
Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.
Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]
Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.
Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.
El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.
Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.
Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé
És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).
En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.
Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé
L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.
«Castell» o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé
D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.
En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]
En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.
La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021
En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]
Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:
Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]
En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.
La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.
Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).
Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.
Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.
El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]
Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.
En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.
A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.
Cementiri de Santiga. Foto: Ramon Solé.
A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI, quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.
De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:
De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga
[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).
[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2
[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134
[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76
[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6
[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140
St. Joan de l’Erm o del Pla, la Palma de Cervelló. AGC, 2021
Les primeres notícies documentals d’aquest bonic e interessant indret són del 945 quan la comtessa Riquilda, dona del comte Sunyer, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les amb un alou al terme de Cervelló que és confirmat al testimonial de 992 (ó 991), on ja es menciona el topònim de “La Palma”, referència cristiana vinculada al martiri. Posteriorment el monestir ampliarà aquest alou amb altres donacions i compres. L’ermita romandrà sota Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII que es vendrà als propietaris de Can Mascaró.
Al terme de Cervelló, a l’època que ens ocupa n’hi havia altres propietaris importants, com els mateixos Comtes de Barcelona, Sant Cugat, la Seu de Barcelona (per donació del comte Mir) i el senyor feudal Ennec Bonfill. Però al lloc de La Palma, Sant Pere de les Puel·les és el més destacat.
Hi ha una història no escrita que treu a la llum l’arqueologia. A les excavacions de 1997 es van trobar restes d’un assentament romà anterior probablement vinculat a la producció de les vinyes. L’any 1993, s’havien trobat restes de ceràmica romana i ibèrica.
Construcció de pedra seca i restes d’una altre. Pla de Sant Joan, AGC, 2021
No ens estranya l’existència d’aquestes antigues civilitzacions ja que el lloc es trobava prop del camí ral. De fet encara es pot veure les restes d’un antic camí de pedra que duu el nom de Camí de les Roquetes. Un camí rural que ha perdurat al llarg dels segles i del que encara avui podem contemplar algunes restes amb marges de pedra al costat.
Cementiri de La Palma de Cervelló, on comença el camí que duu al Pla de Sant Joan. AGC, 2021
L’accés a l’aigua és el bé que no pot faltar en aquests primers poblats i trobem que el Pla de Sant Joan està entre dues rieres importants: la de Rafamans que neix al Ordal i baixa per Corbera, per la vall de Sant Ponç, on trobem el monestir que li dona el nom i la de Cervelló que neix al Garraf i baixa per Vallirana i Cervelló. Aquestes rieres van recollint aigua d’altres rieres i de torrents per, després de la seva confluència, desguassar al Llobregat.
Torrent sec de la Palma de Cervelló. AGC, 2021
També l’església parroquial de Santa Maria i Sant Brici (Tours, 377-444), anomenada en un principi “de la Santa Creu” i documentada des del segle XIII, s’alça damunt d’un torrent, el de Santa Rita.
Església de Santa Maria i Sant Brici sobre el torrent de Santa Rita. AGC, 2021.
Però també tenim una història escrita de la que es parla poc, la de les primeres comunitats pageses abans de la feudalització imposada pel domini franc mitjançant el poder comtal i monestirs com el de Sant Cugat.
Guifré Borrell (874-911), fill primogènit de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937. Entre d’altres dota a Sant Cugat amb el lloc de Cervelló i la seva església de la Santa Creu. El bisbe Teuderic, cedeix els rèdits d’aquests béns, amb el dret de donar sepultura, i ratifica la donació, el 910, de l’església de la Santa Creu per a que la restaurin els monjos de i hi visquin, així com les esglésies de Santa Leda (Sta. Helena) i de Sant Silvestre (Vallirana).[1]
Església parroquial de Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló. AGC, 2021.
Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs (la tasca) més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.
La prova és que, després d’aquesta donació comtal i eclesial, trobem tot un seguit de petites “donacions” o establiments en règim d’usdefruit, una manera de “quedar sota la seva protecció”, com alguns historiadors remarquen o, més aviat, de no ser evacuats pel mateix monestir.
En moltes d’aquestes donacions trobem nombrosos noms de dones que actuen per sí mateixes. Els pobres donaven, o quedaven establerts sota el domini del monestir al que havien de pagar un tribut, només els poderosos compraven i venien en aquestes primeres èpoques.
De fet, la primera referència a “La Palma” la trobem el 964 amb una dona, Lodelle, que amb els seus vuit fills dona a Sant Cugat el seu alou quedant-se en règim d’usdefruit. Un any després, una altra dona, Epanesinda, vídua, amb el seu fill Audesind “dona” a Sant Cugat el seu alou al terme del castell de Cervelló, al lloc que diuen “La Palma”.[2]
Vegetació entre les pedres. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.
De l’activitat pagesa vinculada a la producció i emmagatzematge del gra i del vi, trobem esment entre aquestes donacions que duen noms gòtics, el que ens indica que la “repoblació” com a tal no existí o es va donar en una mida molt inferior a la referida, que els territoris ja estaven poblats i que les comunitats pageses ja s’agrupaven per cuidar de la seva producció i dels seus morts.
Veurem alguns exemples: El 963 els almoiners de Ricard donen a Sant Cugat un molí que limita amb el riu, amb el “cacavo” del molí de Santa María i amb terra que va ser del difunt, d’Adelsinda i de Firbilo. Un any després Na Adelsinda (probablement la seva vídua que ratifica la donació)dona a un molí que limita amb la resclosa de Todalet, el riu, el molí de Santa Maria i terra de la donadora, entre les signatures trobem la d’Ennec. El 963 Aldemund donava també a Sant Cugat, terres i vinyes al terme del Castell de Cervelló que limiten amb la Roca (Montmany, un dels límits de la Palma) a més d’una bota gran, un cub petit i dues portadores, el que senyala el treball de producció del vi.[3]
Restes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.
Ennec Bonfill i Agó, la seva dona, també donen al monestir de Sant Cugat un molí i terres que limiten amb les d’Aldesinda, Mascaró i Sunifred, el 976 i el 983 permuta amb el mateix monestir terres al mateix terme de Cervelló.[4]
El 992 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred, el castell de Cervelló que limita a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb el terme d’Eramprunyà o en termino de “ipso Lauro” que va a la torre d’eles, a ponent amb el terme d’Olèrdola i al nord amb el terme d’Olèrdola o de Subirats o Gelida. S’exceptuen les propietats de Sant Cugat, de la basílica de Sant Miquel de Barcelona i de Sant Pere de les Puel·les.[5]Ennec Bonfill acabarà venent totes les seves propietats el 998 a canvi de quedar-se com a únic senyor del Castell de Gelida.
Sant Pere de les Puel·les farà bastir l’ermita de Sant Joan de l’Erm, a mitjans del segle XI, època de la que s’han trobat sitges d’emmagatzematge . La capella estava encomanada a la parroquial de Santa Maria i Sant Brici i aquesta era sufragaria de Sant Esteve de Cervelló.
Absis romànic amb arcs lombards de l’ermita de Sant Joan del Pla. AGC, 2021
Avui podem contemplar una ermita molt semblant a aquella, gràcies a les obres de rehabilitació i consolidació que es van dur a terme el 1997, després de les excavacions que van donar llum a una història mil·lenària.
El recinte del Pla de Sant Joan, molt ben cuidat, mostra més elements del paisatge rural que, amb les seves feines, ens dona vida. És un lloc agradable per passejar i contemplar al que s’accedeix des del cementiri de La Palma.
Espai de jocs infantils del Pla de Sant Joan. AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 24-09-2021
A les persones que rescaten i tenen cura del nostre patrimoni.
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. LXIV (964), LXXII (965)
[3] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. LVII (963), LX (964) i LIX (963)
[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. CVI (976) i CXXXVII (983)
[5] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, n. 232
Cases del carrer Miquel Romeu de l’Hospitalet, a tocar de la carretera de Barcelona (barri de Sant Josep)
Miquel Romeu i Madorell (l’Hospitalet, 1848-1923) va ser un bon mestre de l’Hospitalet, un carrer de la nostra ciutat duu el seu nom en el seu record.
Anem a veure perquè.
Obtingué la plaça de magisteri en propietat en Barcelona però decidí venir a l’Hospitalet. Per aconseguir-ho va haver de renunciar als drets adquirits, descendí dues categories en l’escalafó i oposità de nou per entrar en el nivell professional que l’interessava. Tot i així passà deu anys en altres llocs fins que aconseguí ocupar la plaça de mestre municipal que deixà vacant el seu oncle matern. No es va arribar a jubilar, exercí 43 anys educant infants hospitalencs guanyant-se el respecte i estima de tot el poble.
Ajuntament (des de 1885 on s’ubicaren les escoles municipals) i antiga església a l’altra banda.
Un dels seus objectius va ser eradicar les baralles a pedrades que s’organitzaven els dijous entre el jovent dels pobles veïns (dijous a les tardes feien festa a l’escola). Potser no ho va aconseguir del tot però la violència minvà i com a mínim els de l’Hospitalet ja no eren els que les començaven. Com ho aconseguí? Amb paciència, interès i bon humor, imagino. Segons explica Marcé i Sanabra[1], els dijous se’n duia els alumnes a fer berenades, aprenien de la natura, la poesia, l’art, les ciències i de la pròpia relació que s’establia mentre els inculcava sentiments de respecte envers la natura, ells mateixos i els altres.
El 1907 es van obrir dues escoles d’adults a la ciutat, una d’elles per Miquel Romeu. El 1919, en fer setanta anys, el poble de l’Hospitalet li expressà el seu agraïment en una manifestació espontània. Uns dies després, l’Ajuntament el declarà fill predilecte i acordà posar el seu nom a un carrer, com així va fer.
L’Hospitalet al 1925, quan va rebre el títol de Ciutat.
El seu fill, Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), a qui anomenaven Sr. Miquelet per a diferenciar-lo del pare, va seguir les passes del seu progenitor, exercí a Barcelona, però el 1918 obrí pel seu compte l’escola Romeu, al carrer Església, 10. A la segona República intervingué a la política sent regidor de l’Ajuntament per l’esquerra el que li va comportar haver-se d’exiliar el 1939. Quan pogué tornà a Barcelona, però ja no es pogué dedicar a la seva professió. Un any abans de morir va donar els seus llibres a la biblioteca municipal que llavors era tancada perquè una caixa d’estalvis havia obert una. Els llibres que es van salvar de la depuració franquista són a l’actual biblioteca de Can Sumarro. Als darrers anys es va dedicar a fer un recull d’anècdotes, costums i històries de la gent de l’Hospitalet amb les seves professions, els seus motius… Algunes d’aquestes han estat recollides i publicades per Matilde Marcé i Piera.
Ajuntament de l’Hospitalet. El segon per l’esquerra és Miquel Romeu Mumany. AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da (Abans de 1936)
I qui era l’oncle que va fer que Miquel Romeu Madurell vingués a l’Hospitalet? Era, Joan Baptista Madorell i Badia, un dels fills de Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX.
De l’oncle matern no en tenim gaires notícies, però si sabem d’aquest besavi de la nissaga educadora de la nostra ciutat. Pels volts del 1793 es traslladà a l’Hospitalet i feu construir una casa d’un pis i golfes al carrer Major, 119, on va començar donant classes. Durant la guerra del francès va lluitar contra l’invasor a les ordres del guerriller Manso, de seguida es va guanyar la seva amistat i confiança sent anomenat Ajudant de Camp.
En acabar la guerra tornà a fer-se càrrec de l’escola.
A la primera carlinada (1833-1840) hagué de fugir perquè, havent lluitat ells amb les forces realistes, li van calar foc a la porta de casa seva. Els cent trenta alumnes que llavors tenia vagaven pels carrers fins que es contractà un altre mestre l’ú de setembre, però eren tantes les diferències amb l’antic mestre que l’Ajuntament va haver de fer front a un munt de peticions per a que hi tornés. Es va reunir al poble i es va fer una votació, el Sr. Miquel Madorell obtingué trenta-un volts i l’altre mestre, un, així que l’Ajuntament li demanà que tornés (llavors ell donava classes a Sants).
El prestigi de l’escola de nens de l’Hospitalet s’estengué per altres poblacions, fins i tot de Vilafranca del Penedès venien alumnes que es podien quedar en règim de pensionat. Arribaren a tenir vint-i-sis forasters que hi menjaven i hi dormien. Cal tenir en compte que el mestre amb plaça pública no podia cobrar dels fills de l’Hospitalet, però sí dels foranes.
Aquest iniciador de la saga de mestres Romeu-Madurell, va tenir vint-i-cinc fills (suposem que amb diferents esposes), tres d’ells es dedicaren a l’educació[2], el més petit dels que el van sobreviure (la mortalitat infantil era molt elevada), mestre de l’Hospitalet com ell, va ser l’oncle matern del Miquel Romeu que donà el seu nom a un carrer de la ciutat.
Can Sumarro, masia del segle XVI de l’Hospitalet de Llobregat, va ser donada a la ciutat pel seu últim propietari, el Dr. Prats. Acull algunes col·leccions donades a la ciutat com la dels Madurell o la de Mn. Homar. AGC, 2021.
Anem a veure ara com eren l’escoles de l’Hospitalet durant el temps en que Miquel Madurell pare i el seu fill foren mestres de nens.
En 1836 l’Ajuntament aprovà fer, del pis de l’antic Hostal, una sala-escola. L’Hostal era a la Placeta del rei o “Plaça de la font”, anomenada així perquè, a la part de baix, n’hi havia una font i un abeurador. Per aconseguir diners el Comú ven alguna parcel·la a Collblanc, destina el recapte d’impost de la carn a aquest fi i demana aportacions. L’estat de l’edifici era molt precari perquè la teulada es va enfonsar i van haver de posar bigues noves al cap de dos anys. Aquella escola era només per a nens que aprenien comptes, llegir i escriure i instrucció religiosa, bàsicament. El 1854 hi assistien més de 150 alumnes.
Casa al carre Major. No podria ser així l’antic Hostal?
El 1859 l’ajuntament contracta una mestra per a nenes i un mestre de pàrvuls, que cobraven una quantitat molt inferior. Les nenes es dedicaven, bàsicament, a fer puntes de coixí que després es venien donant una part a la mestra. L’any següent es lloga una casa al carrer Major, propietat del Baró de Maldà. Dos anys després es lloga una altra casa, al mateix carrer, pels pàrvuls.
El 1864 s’habilita l’edifici de l’Hostal per a la Casa Consistorial, que s’havia quedat petita i tenia un estat de conservació deficient, amb l’inconvenient afegit de que estava davant del campanar, allí s’instal·la, llavors, l’escola de nenes. La font, l’abeurador i un pas per carros continuaven a la part de baix. Dos anys abans s’havia aprofitat el local del costat de la carnisseria, que era del Comú, per acollir els 112 nens d’aquell any.
Aquest conjunt, Ca La Vila Vella, estaria a la cruïlla del carrer Xipreret amb el carrer Major i es mantingué fins el 1884, quan s’alçà el nou edifici consistorial, on anirien també les tres escoles públiques (nens, nenes i pàrvuls), al costat de l’antiga església, que existí fins la Guerra Civil.[3]
Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida i infants (abans de 1936)
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 17-09-2021
Als i a les mestres de l’Hospitalet que s’han implicat amb paciència i dedicació en l’educació dels infants i joves de la ciutat.
[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 445-453
[3]Marta del Planell (2011) “Aproximacions històriques de l’ensenyament públic a l’Hospitalet (1574-1931)” Centre d’estudis de l’Hospitalet. Quadern n. 24 i Joan Casas (1986) “Passejades per la vila vella” a: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
Ermita de Bellvitge amb la casa annexa dels ermitans a principis del segle XX
Des de 1375 hi ha notícia de que en un edifici annex a l’ermita hi vivia un ermità que tenia l’obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar la mujada de terra que els corresponia.
El primer ermità del que en tenim constància és un donat, Pau Genover, ell i un fuster, Joan Ramón, preocupats per donar acollida als que per aquí passaven, demanen permís al bisbe per a construir un nou Hospital (alberg de peregrins) a la sagrera de l’antic hospital de Provençana. Aquest petit Hospital dona origen al nom de la nostra ciutat.
“Aquests dos humils personatges protagonitzen –sobretot el primer– la pàgina més bella i transcendent de la història del terme: la naixença del petit hospital que havia de donar nom a la localitat.” “Seria edificat a la sagrera de L’Hospital de Provençana i tindria com a finalitat donar almoina i acollir els pobres i miserables. De fet, més que un hospital es tractava d’un alberg. El permís els fou concedit. El primer administrador fou el mateix Pau Genover.”[1]
El nou Hospital es construiria al voltant de 1420, prop de la capella de Santa Càndida, que suplia la manca de parròquia en la zona on s’aglutinava “la Pobla”, fins que va ser construïda l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.
Il·lustració a L’Hospitalet, notícia geogràfica de 1969
L’esclavatge anirà desapareixerà els primers anys del segle XVI, sent substituït per la immigració de gascons i occitans. En la dècada de 1540 arriba un gran nombre d’immigrants del sud de França, com ja havia succeït en altres èpoques. Els forans, però, sempre es miren amb més recel i més si els autòctons es troben en mig de litigis interns. La secessió del Prat respecte d’Hospitalet provoca que l’ermita de Bellvitge sigui controlada pels prohoms del nucli urbà.
“També és francès l’ermità de Bellvitge, Samsó de Frexera, que el 1547té una seriosa topada amb els jurats. Aquests – Pere Mercer, Joan Portella i Pere Modolell – presenten denúncia al vicari general contra dit ermità, casat i amb fills, que té bodegó de pa i vi a l’ermita i roba raïms i fruits dels camps. L’ermita, diuen, ha de ser casa d’oració i en canvi és una cova de lladres.(…) El vicari general estén un manament contra l’ermità perquè deixi l’ermita en sis dies. Aleshores l’ermità diu –per escrit- que hi és amb llicència dels prohoms d’El Prat.”[2]
L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX a «Geografiia de Catalunya«.
El 24 de setembre de 1718, pocs dies després de beneir la capella de Santa Maria de Bellvitge, que s’ha d’alçar de nou, es dóna llicència a Ignacio Jorba, per servir d’ermità.[3]
En 1768 trobem descrites algunes de les obligacions dels ermitans. En aquell temps havien de complir amb les tasques encomanades pel bisbat. Com la resta dels mortals de l’època, no ho tenien gaire fàcil.
“El dia 1 de maig de 1768 es fa l’elecció del nou ermità de Bellvitge, després de la mort de Miquel Cerqueda pel març d’aquest mateix any. El rector Fèlix Bover, reunit, a la rectoria amb el batlle, els regidors i el síndic procurador, ha elegit i nomenat per ermità i custodi de l’ermita i capella de Nostra Senyora de Bellvitge Ramon Cerqueda,solter, sastre, juntament amb sa mare, Francesca Flamant, amb tots els drets i emoluments de què han gaudit els precedents ermitans, pare i avi de dit Ramon.
Tot seguit ens descriu les obligacions de l’ermità que resumim: Ha de servir i custodiar la capella esmentada, tenint cura de la seva neteja de manera que sempre estigui neta, escombrada i esteranyinada, i netes també les llànties i les bacines.
Ha de vigilar que es mantingui el respecte per la capella com a lloc sagrat, que és no fent-la servir de magatzem ni de dormitori i no ha de permetre que s’hi cometin indecències de paraules i accions. Ha d’obrir i tancar la porta sempre que calgui.
Els ermitans han de portar una vida devota i exemplar. L’ermità, sa mare i família hauran de resar cada dia almenys una part de rosari, confessar i combregar almenys una vegada cada mes i cuidar que no falti aigua beneïda a la pica.
Haurà d’assistir cada diumenge i en les festivitats solemnes a les misses de la parròquia i servir-les, si ho vol el rector, assistir a l’ensenyament de la doctrina donant bon exemple als seglars i a altres exercicis cristians que es facin a la parròquia.
Haurà d’assistir als funerals, tant de pobres com de rics per portar la creu així com a les processons. Han de tractar amb humilitat i bones maneres els devots de Bellvitge.
Poden ser remoguts del càrrec si no compleixen.”[4]
La Il·lustració catalana descrivia així el paper de l’ermità de finals del segle XIX.
“Lo santuari està cuidat per un ermità de l’elecció del rector y autoritats del Hospitalet, té allí casa franca y mena un xic de terra que l’ajuda a passar.”
1891. Dibuix de Joan Roca a la Il·lustració catalana.
Treballar la terra del voltant i tenir l’ermita cuidada i endreçada. Feines en les que treballaven les dones que, al mateix temps, tenien cura de petits i grans..
Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa, un pou i una font que es feia anar amb una maneta hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.[5]
Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel reprodueix una conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de «l’ermitana» com l’anomenàvem els primers veïns del barri, era petita i no tenia aigua ni llum. Ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, mentre que el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells i els seus fills van anar al pis que els hi van donar al primer edifici del barri de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, però la seva sogra «Pepeta» es va quedar en aquella casa fins que va morir.[6]
1904. Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes amb els seus fills. Anton Tubau, «el Tonet de Bellvitge», el del mig, nascut el 1895 i la seva mare «pepeta» amaguen en 1936 la imatge petita de Nostra Senyora.
Així ho explica Antonio Valcárcel:
“Esperanza nació en Barcelona en 1931, pero, al casarse en 1959 con Vicente Gimeno Nolla, vino a vivir a la casa del ermitaño, donde ya residía el marido con su familia. En esta casa nacen cuatro de sus hijos. Recuerda cuando se hizo el primer bloque de Bellvitge, donde ahora vive, y la gran fiesta que organizaron los promotores de la construcción.
Su hijo nos habla de sus recuerdos de infancia al lado de la Ermita. Recuerda muy bien que en la Ermita se celebraban muchas bodas de gente importante, que venían en coches de caballos. También recuerda que había numerosas celebraciones en fechas señaladas, en las que ponían mesas y sillas en el exterior y la gente se quedaba a comer.
Esperanza nos habla con cariño y añoranza de la Ermita, pero también dice que era duro vivir en una casa sin luz ni agua, donde se metían unas ratas muy grandes. Mientras ella vivió en la casa, no se hicieron reformas. Su suegra, Josefa Nolla, “Pepeta”, siguió viviendo en la casa hasta su muerte, poco tiempo después de irse el matrimonio joven a uno de los pisos de los nuevos bloques de Bellvitge.
Nos cuenta que la Ermita estaba muy aislada; todo eran campos hasta la Avenida del Carrilet. Ella iba a trabajar a una fábrica de hilaturas que estaba en la Remonta. Iba caminando, por lo que había de levantarse a las 5 de la mañana. Su marido, Vicente, trabajaba con el “pagès”, repartiendo alfalfa con un caballo muy bonito que se llamaba Galán.
Nos ofrecen varias fotos. Entre ellas, la de su boda en la Ermita el año 1959, y la que está tejiendo al lado del pozo”.
Esperanza Gil, l’última ermitana de Bellvitge teixint al costat del pou.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-09-2021
A les mans de les dones, sempre ocupades al llarg dels segles.
[1] Codina, Jaume. (1987). Els pagesos de Provençana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. I, p. 208.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 