El Grup Ecologista de Bellvitge

Posted on 2021-05-24 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Grup Ecologista de Bellvitge, 1990, algunos de los primeros integrantes: Jose, Santi, Miguel Ángel, Andi y alguno más.

El Grup Ecologista de Bellvitge (GEB) nació en el curso 83-84. En noviembre de 1983, la dirección del Aula de Cultura de Bellvitge gestionó un curso de ecología: “Las energías libres”, que impartiría Salvador Balcells. El curso se inició con la proyección de una película danesa “las energías”. Tuvieron dos exposiciones, una sobre energías alternativas y otra sobre el Delta del Llobregat.

Taller a partir del que se gestó el GEB. 1983. Aula de Cultura de Bellvitge.

Al finalizar el curso, el 13 de mayo de 1984, se realiza la primera Fiesta del sol, llamada así porque: “No ha de ser una festa oficial ni elitista perquè quan surt el Sol, surt per a tots.”

Cartel de la primera «Festa del Sol», 1984

Cómo se fue gestando

En los años 80, tras las luchas por conseguir espacios para los equipamientos y recién adquirida la democracia, todo estaba por hacer. Nuestro vecino Miquel Segovia Aparicio presentaba, en el boletín de 1981 de l’Associació de Veïns (AVV), el nuevo grupo de trabajo de “Ecología, Naturismo y Plantas medicinales”. Sea por su propia inquietud hacia lo que hoy denominamos “empoderamiento” de la propia salud, o por su trabajo en una industria química y sus conocimientos de lo nocivo de ésta, organizó el 20/05/82, desde la AVV, una charla coloquio con el Naturópata Dr. Marc Arms.

Charla organizada por Miguel Segovia. La preocupación por la salud de todos y todas es el origen del GEB.

En 1982 se comenzaban las charlas de Planificación Familiar gestionadas por grupos de mujeres, de las que l’AVV se hacía eco. También en las escuelas y AMPAS (APAS, entonces) se promovía una educación sexual de la que habíamos carecido durante largos años.

En Bellvitge, se iniciaban los cursos de jardinería que el Ayuntamiento proporcionaba gratuitamente, junto con el material necesario para los vecinos/-as que querían cuidar sus jardines, se impulsaban los huertos urbanos y una cooperativa de consumo.

1976. Vecinos plantando árboles. Foto: Miguel Segovia.

En el curso de las energías libres del 1983-84, Miguel conoce a Andrés Masip y Manuel López, que ya venían concienciados de la escuela Nuestra Señora de Bellvitge (actualmente, Bellvitge), con los que inicia el Grupo Ecologista. Poco después se incorpora Miguel Ángel Herrero. Los tres eran Objetores de Conciencia, dentro del MILIKK. Los dos últimos del Grupo de Jóvenes “Vivac”.

Las agrupaciones como el GEB serían una alternativa al Servicio Militar obligatorio.

Unos tres años después llegaron al grupo media docena de jóvenes de la JOC de Bellvitge, entre los cuales: Olga Alonso, Robert Castillejos, Mary Gómez y Francesc Segura (Kiko), algunos integrantes más de “Vivac” como José Membrive o Santi Palomo i algunos esporádicos que participaban en diferentes momentos. Eran unas 8 o 10 personas trabajando, aunque pasaron unas 30. Algunos venían como objetores de conciencia, aunque aún no estaba aún reconocida esta labor como substitutoria de la «Mili».

2. El GEB y el río Llobregat

Una de las primeras actividades del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) fue participar en las acciones en contra del desvío del río Llobregat, que se derivaron de la «Marxa del Llobregat» que, en 1978, recorrió el río Llobregat, desde su nacimiento en Castellar de N’Hug, reclamando mejoras el estado del río y oponiéndose a un desvío que pretendía acabar con la zona agrícola del Delta ampliando la zona portuaria con elementos deportivos de lujo y generando una mayor especulación urbanística por la que algunos ya habían apostado.

El 10/03/1984 Salvador Ballcels i Vila redactó un texto en defensa del medio ambiente que firmaban 4 entidades: Grup ecologista de Bellvitge, Grup defensa medi ambient del Prat, Grup de defensa de la terra y Moviment de defensa de la terra. El alcalde del Prat, Lluís Tejedor, se hace eco en la prensa local de cómo el Plan Especial de la zona Costera Metropolitana puede perjudicar a toda la zona, no sólo al Prat, por las cuestiones relacionadas con el medio ambiente y recurre el Plan presentado por la Generalitat. Las poblaciones del Baix Llobregat se adhirieron al manifiesto.

Posteriormente, el GEB se implicará activamente en la recuperación del Delta del Llobregat, plantando árboles en la zona del Delta o recogiendo muestras del agua del río en diferentes zonas y llevándolas a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis, siempre en coordinación con otras entidades ecologistas y medio ambientales, especialmente las del Prat.

En marzo de 1986 el GEB planta medio centenar de Chopos en la ribera hospitalense del río Llobregat, el periódico comunica la noticia.

1989-90 Campaña contra el desvío del Río Llobregat por la ampliación del Puerto y del aeropuerto de Barcelona, junto con la CAME (Coordinadora Asamblearia del Movimiento Ecologista), de la que ya son miembros, y otros grupos ecologistas de la zona, como el GESE (Grupo Ecologista de Santa Eulalia), de Cataluña y algunas del resto del Estado o de Europa.

Festa del Sol 1990, plaça de la Baldosa de Bellvitge.

El 27/03/1990 el GEB firma el manifiesto creado y redactado para este tema, son el número 90. Además de la información recogida, realizan una pintada en el muro de camino al río, recogen firmas en pro de la causa concienciando a la población y hacen decenas de copias del manifiesto enviando numerosas cartas a organismos públicos y a otros Grupos en defensa de la natura.

En abril de 1990 se envían diversas alegaciones contra Desvío del Llobregat. Ese mismo año, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña anula la ejecución del proyecto del desvío del último tramo del río Llobregat elaborado por la Generalitat y recurrido por el Ayuntamiento del Prat por no tener aún el Plan directorio del Puerto de Barcelona, con lo que la decisión fue temporal. En junio de 1990 las noticias se hacen eco de la sentencia que anula el desvío del Llobregat.

3. Campañas propias del Grup Ecologista de Bellvitge

Verano 84 Campaña “Mejor cerrados” para los contenedores de basura. Denuncian el sistema de recogida ya que deja los contenedores inservibles.

11/09/1984 Ante el incidente de la pérdida del remolque de gas propano en el semáforo del puente de Bellvitge, viniendo de la Zona Franca, de la que afortunadamente no hubo que lamentar víctimas, se pide que no pasen ni aparquen camiones con materias inflamables por el barrio. El 14 septiembre se presenta un escrito con firmas en el registro reclamando discos prohibitorios como tenían en el Prat.

En 1984 y 1985 van definiendo su proyecto que concretan en su organización por comisiones. Estas son sus propuestas:

Contaminación:

Vigilar y denunciar las fuentes de contaminación: atmosférica, acústica y radiactiva (pararrayos instalados en la ciudad y residuos radiactivos de los Hospitales de l’Hospitalet)
Exigir el desmantelamiento de la planta de Repsol Butano SA de la Zona Franca e impedir que circulen por el barrio vehículos con materias peligrosas.
Campaña para favorecer el uso de pulverizadores en lugar de los aerosoles CFCs.

Una de las campañas fue por la recogida de los residuos del Hospital.

Zonas Verdes y Urbanismo: demandan una gran zona verde entre el Instituto y la Calle Francia (que entonces llamaban “Paseo de la Libertad”) y exigen zonas verdes para la urbanización de la Rambla Marina.

Recogida de excrementos caninos. En julio del 85 se instala el primer “pipi-can” en el barrio demandado por el GEB desde el 82.

Difusión mediante charlas y exposiciones en los colegios, en la Fiesta del Sol o en las Fiestas del Barrio, en colaboración con otras entidades.

Cartel contra el uso de sprays contaminantes.

Recuperación del Delta del Llobregat. Plantan árboles en la zona del Delta, recogen muestras del agua del río en diferentes zonas y las llevan a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis.

En julio del 85 participan en la cadena humana contra las centrales nucleares de Vandellós y Ascó en colaboración con la “Coordinadora Ecológica Comarcal” de Mora la Nova. Envían cartas a personalidades en colaboración con Greenpeace.

Contra la contaminación electromagnética que provoca la instalación en nuestro barrio de la Telefónica y su potente antena cerca de las viviendas.

A partir de julio del 85 encabezan ya sus cartas y documentos con el nombre de “Grup Ecologista de Bellvitge.” Aún forman parte de la AVV. En 1985 redactan su ideario y firman su compromiso.

Se inaugura el emblemático Paseo de Bellvitge. Se hace un invernadero, para las plantas de los vecinos. El concejal de barrio quería que lo gestionara el GEB, pero ellos consideran que es trabajo del Ayuntamiento y se limitan a dar ideas para su uso. El GEB sigue protestando por considerar que el nuevo paseo no dispone de suficientes zonas verdes, a pesar de los árboles plantados.

1991. Invernadero. Festa Major de Bellvitge. Passeig dels pins. Foto: AVV.

Campaña de Navidad, la VI en 1986. En esta ocasión consiguen que el Ayuntamiento de l’Hospitalet edite un Bando prohibiendo la venta de especies protegidas como el boj y fomentando la responsabilidad ciudadana, pidiendo a los vecinos que no tiren a la basura los árboles naturales, señalando espacios en cada distrito y pagando una furgoneta, con la que el Grup ecologista de Bellvitge los recogía. Se va haciendo extensiva a la ciudad la concienciación sobre la necesidad de conservar la naturaleza y la recogida de árboles, como mal menor, con lo cual la “Navidad ecológica” que siempre han fomentado, va siendo integrada en la población.

La campaña por la recogida de árboles de Navidad. Una de las que ha tenido más repercusión.

En 1987 se pone la Baldosa con el nombre “Paseo de la Baldosa” como protesta por lo que denominan “Urbanismo-Desertificación”.

El «Paseo de la Baldosa» al lado del Instituto Bellvitge, donde se pone el mercadillo de los viernes y los chiringuitos de la Fiesta Mayor. Se puede ver la placa que puso el GEB en una esquina. Años 90.

1987/88, junto con otros grupos ecologistas,empiezan a celebrar el “Día sin coches”, idea que rápidamente se extenderá a otros lugares. Encierran un coche entre cañaveras, lo “encarcelan”, la gente quedó muy sorprendida. Se realiza una carrera popular sobre ruedas.

Se crea “Onda Verde”, la primera Radio Bellvitge que emite, durante dos años en FM 87,5 “Por esa época, un tal Javier de Barcelona montó “Radio Bellvitge” con el apoyo del Grupo Ecologista, la idea es que esta radio se abriera a los jóvenes con diferentes temas: música, etc. Pero finalmente esta radio libre se emitió desde otro barrio de l’Hospitalet: San José.” (MSA)

1988. En abril se separan de la AVV creando una entidad propia. Redactan estatutos y los presentan. Utilizan un local de un miembro del grupo en la C/ Prado, 13. En mayo de este año, ya con el sello del “Grup Ecologista Bellvitge” organizan una charla-debate, en el Aula de Cultura con Miguel Correa de Badalona sobre “Elecciones y ecología”. Mantienen contacto con la entidad estatal Acción Ecologista Social en las diversas campañas que emprenden.

1988. Denuncia por la falta de espacios verdes.

1988. III Campaña de Nadal “Per un Nadal ecològic” en las Ramblas de Barcelona, con el colectivo Agudells de Sant Genís y Alternativa Verda. La prensa se hace eco.

1988-1990. Acciones reivindicativas.

Durante las Fiestas del Sol, además de las charlas, exposiciones, talleres, mercado de productos naturales… se suele realizar alguna acción reivindicativa. Si en la de 1987 la fue la de poner el irónico nombre de “Plaza de la baldosa”, la de 1988 es la de quitar adoquines de dicha plaza plantando alcorques en los espacios liberados y poniendo, también, un banco… lo que les cuesta una denuncia de la Guardia Urbana. Pronto será retirada por el alcalde dándola por improcedente, aunque también retirarán el banco y taparán los huecos hechos entre las baldosas para los árboles. Entre otras campañas, denuncian, también, la tortura a animales, como con las corridas de toros.

Otro año hacen explotar una maqueta del barrio, denunciando de nuevo la proximidad de la planta de gas de Butano y en otro queman cartillas militares, sumándose al movimiento de Objetores de Conciencia.

En junio de 1989, como entidad legalizada y desde la nueva sede editan el 1r. Boletín Informativo del GEB. En la última página se solicita la colaboración de más personas.

Campaña Educativa. El GEB, en colaboración con el Ayuntamiento de l’Hospitalet, crea y recopila material audiovisual de temas ecológicos. Propone itinerarios de natura de ecosistemas próximos: Delta del Llobregat, Garraf, Collserola… Todo este material se entrega al Ayuntamiento en enero del 89 para que pueda ser consultado y utilizado por cualquier persona o entidad. Actualmente estas salidas forman parte del programa educativo que el Ayuntamiento ofrece a las escuelas.

Se ofrece un taller de papel reciclado para escuelas o centros de tiempo libre, así como una reflexión sobre los valores educativos relacionados con la ecología. Del 6 al 12 de marzo de 1989 participan activamente en la Farga en la muestra ecológica “Viure a l’Hospitalet.”

Tallers de Paper reciclat a les Festes del Sol

1989. Urbanización Rambla Marina, tras la inauguración del metro de Bellvitge, la AVV presiona al Ayuntamiento y a la Generalitat para que urbanicen este sector, tal como se habían comprometido. En 1991 se llega a un acuerdo y en 1992 comienzan las obras. El GEB sigue empeñado en que nuestro barrio tenga más zonas verdes, más árboles y menos cemento y baldosas.

1989. limpiando el futuro parque de Bellvitge.

1989, diciembre. Boletín de la AVV de Bellvitge. En la página 3 se menciona la 2ª plantada de árboles del Parque, y se reconoce que no se han perdido los arboles de la plantada inicial gracias al Grup Ecologista de Bellvitge. “Estuvimos decenas de sábados o domingos con mangueras de por lo menos 20 metros, regando los chopos, encinas, robles y demás, acudían jóvenes ocasionalmente y, entre muchas personas más, el Socialista Joaquin Mengual”.

1989. Plantando y cuidando árboles en los terrenos del Parque. Foto: Simon Rovira.

En mayo de 1991 editan el segundo boletín informativo. Disponen de nuevos locales en la Av. Europa, 174-176, cedidos por el Ayuntamiento de l’Hospitalet. Actualmente en este local se reúne una entidad medioambiental: Saboga.

1992 El GEB apoya las iniciativas de otros colectivos de Barcelona contra los Olimpiadas por entender que potencian la competitividad y rivalidad más que el espíritu deportivo, lúdico y comunal.

1993 10ª Fiesta del Sol. En una publicación de la ciudad, explican su trayectoria en estos 10 años. En ella encontramos también una relación de las entidades que han colaborado con las ediciones de esta fiesta, hasta la fecha fueron: El grup de joves Vivac, els Amics de la Bici de Barcelona y la escuela de solfeo y banda de música y de Bellvitge “els Amics de la Música”. En esta décima edición participan también els Diables de Bellvitge, el Centre d’esplai Bellvitge y otra entidad educativa de tiempo libre: El Alenha.

1991. Fiesta del Sol. Espacio de debate.

1995. Lucha contra las nucleares, se unen a otros colectivos y se suman a otras campañas en Cataluña, como la de la cadena humana en Tarragona. Envían cartas como GEB al gobierno francés y al español en contra de las nucleares.

Intensifican sus relaciones con otros grupos ecologistas de la zona. En 1996, alrededor del 5 de junio, día que se declara del “Medio Ambiente”, redactan un manifiesto junto con otros grupos de l’Hospitalet como ECOS l’H y ANMALH (Associació d’Amics de la Natura i del Medi Ambient)

Entre 1987 i 1998 el Grup Ecologista de Bellvitge se implicó directamente en la gestión del Parque de Bellvitge del que hoy día disfrutamos los vecinos, contando con el apoyo de la AVV y de otras entidades y personas del barrio.

1996. El grup ecologista explicant a l’Ajuntament el projecte del parc que van fer amb els suggeriments dels veïns i de les veïnes de Bellvitge.

Durante la última década del s. XX y las primeras del XXI se siguen celebrando diferentes fiestas el Sol en Bellvitge. El GEB edita un boletín anual, “El Gira-Sol”, en convenio con las entidades que les dan apoyo como la AVV, el Ayuntamiento de l’Hospitalet y la Generalitat. En junio de 2003, conmemorando la 20ª edición de la Fiesta del Sol, nos resumen su trayectoria de estos 20 años.

Además de los esfuerzos dedicados a hacer posible el Parque de Bellvitge, siguen participando en diferentes campañas del barrio y de la zona en pro de la conservación de la naturaleza y del medio ambiente, como la Campaña contra la antena de telefonía mòbil en el edificio de la telefónica, la Campaña contra la hormigonera de la Feixa Llarga o contra la Central Térmica del Puerto de Barcelona.

También realizan informes técnicos como el de la red de carril bici para la ciudad y siguen con su labor de información y concienciación de la población, a través del nuevo boletín y colaborando con otros organismos públicos y con otras entidades y personas con los mismos objetivos.

El uso de la bici siempre ha estado presente en las acciones del GEB. Festa del Sol, 1990, Foto: Vivac

4. Del GEB a Saboga

Ya en el nuevo siglo participan del “Consell de la sostenibilitat de l’Hospitalet de Llobregat”, del que surge, en 2005, el “Projecte Llobregat”

El mantenimiento del precario camino al río es una labor que llevan a cabo entidades del barrio y de la ciudad.

En 2008, nace “Saboga”, refundición del Grupo Ecologista de Bellvitge con otras personas y entidades de la ciudad preocupadas por el Medio Ambiente y la conservación de la naturaleza. Se crea la Plataforma “Salvem la Zona Agrícola a LHospitalet”.

En 2009 y 2010 se realizan marchas por la recuperación de la zona Agrícola de l’Hospitalet de Llobregat.

2009. Primera marxa en defensa de la zona agrícola del Delta del Llobregat.

Saboga lucha, actualmente, junto con otras entidades, como la de “Salvem Cal Trabal, no més blocs a l’Hospitalet” por la defensa del legado rural que nos queda en l’Hospitalet, para mejorar el acceso al río y la sostenibilidad.

El 5 de abril de 2016 se celebra el día mundial del agua con diferentes actividades en el río Llobregat. En mayo se realiza la 28ª edición de la Fiesta del Sol, por la tarde, junto con la AVV se procede a adecentar el acceso al río.

El riu Llobregat en l’actualitat. Foto: AGC

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-05-2021

Al Grup Ecologista de Bellvitge

Can Gotlla, una masia des-naturalitzada.

Posted on 2021-05-09 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba la masia o casa (ja no és una masia) de Can Gotlla, molt reformada.

Era una masia del tipus anomenat basilical, amb teulada a les dues vessants laterals, típic dels llocs plujosos dels segles XVII i XVIII, abans molt corrent a la contrada. Les reformes que s’afegien, com la elevació del cos del mig o «golfes» ens recorda la masia de Can Alós de Santa Eulàlia de la que parlàvem a l’anterior entrada o la de Cal Miquel del Ros. A aquesta també se li ha afegit un cos lateral.

Francesc Marcé i Sanabra: *Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies,* de 1980.

No es coneix la data concreta de construcció. La primera referència escrita és d’un llistat de masies que va fer l’Ajuntament el 1863 i que Marcé i Sanabra recull al llibret de 1980. No fa molts anys que encara estava envoltada de camps. Va estar habitada fins el setembre de 1993[1].

Del Llibre: *Cop d’ull als motius de l’Hospitalet* (1991) de Matilde Marcé i Piera. Ateneu de Cultura Popular.

És abandonada i en pocs anys el seu estat empitjora entrant en un procés de decadència. Els tècnics de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat que van fer el pla de protecció del patrimoni de l’Hospitalet reclamaren el 2001 una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc. Aquesta intervenció trigaria 7 anys. [2]

Imatge de 1994 que apareix a la fitxa 84 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001).

El 2006 es presentà el projecte de restauració i el Consorci de la Gran Via s’encarregà d’executar-lo al 2008, convertint-la en un centre de serveis per les empreses que s’instal·lessin en el districte de negocis de la Gran Via.

Cal Gotlla, avui seu del Consorci pel PDU Gran Vía , 2021, AGC

D’acord amb les observacions de Jordi de la Pinta (Quadern d’estudi, n. 31, de 2017, del Centre d’estudis de l’Hospitalet), i tal com es veu en alguna foto antiga, tenia dos marques de rellotges de sol a la façana, als costats del balcó, un d’ells amb vareta, que la restauració no ha tingut en compte.

Actualment forma part del Consorci de la Reforma de la Gran Via a l’Hospitalet, des d’on es fan els plans coneguts com el PDU Gran Via que ja ha canviat un paisatge en el que convivien algunes indústries, cases i espais amb vegetació per la sobrevalorada i fantasmagòrica Plaça Europa. Ara aquests plans es volen fer extensius a la zona agrària de la marina. L’única resta que ens queda a l’Hospitalet del nostre passat, un espai que hauria de ser considerat sagrat per a les necessitats que tenim els éssers vius.

L’antiga masia de Cal Gotlla va ser profundament reformada. Tot i ser un BCIL, de l’antic edifici només es conserva la silueta. Com ens recorda L. V. Bagan, al seu inestimable blog de l’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectivas de la ciutat, Gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Potser el nom de la masia vingui d’aquest ocell. Recordem també que molt a prop, a Montjuïc, tenim el veïnat de “la font de la guatlla”, a tocar de l’actual Caixa-fòrum.[3]

Guatlla o «codorniz» de la Manxa. Foto: Àngel Sánchez-Miguel

Tot i que es poc probable que el nom o motiu de «Gotlla», vingui de la semblança de la casa amb aquesta au, cal recordar que la zona agrària que encara perdura a la Marina és un lloc clau per la pervivència de les aus que venen i van al Delta.

Mª Àngeles García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 9-maig-2021.

Als i a les que s’estimen i tenen cura de la Natura, que és per a totes i tots.

[1] Baños Soria, Julio (1997) Imatges retrospectives de la Marina. Zona Franca i polígon industrial Pedrosa. Les indústries, les platges, les masies, els barris… Diputació Barcelona.

[2] Lluís V. Bagan: L’Hospitalet de Llobregat Imatges retrospectives d’una ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/01/15/cal-gotlla/

[3] https://ajuntament.barcelona.cat/sants-montjuic/es/el-distrito-y-sus-barrios/la-font-de-la-guatlla/historia-de-la-font-de-la-guatlla

Carrer de la Residència de Bellvitge. L’ara i l’abans.

Posted on 2021-05-04 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans «Residència Prínceps d’Espanya».

1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.

És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.

1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.

Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.

Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC

Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.

Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.

Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.

La residència i Centre de Dia Laia González o de la «Feixa Llarga». AGC

El camp del «Rugbi club l’Hospitalet»

Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.

Nascut dins la «Unió esportista Bellvitge» el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és «Rugbi club l’Hospitalet» entrenava al mig del barri.

Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)

Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.

Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.

Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.

El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC

Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.

L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.

Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.

El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.

Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.

El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021

A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.

El carrer Prat de Bellvitge. Ara i abans.

Posted on 2021-04-05 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Carrer Prat. Al fons escola Bellvitge. AGC

El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.

Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.

1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV

Aquest espai era utilitzat per algunes festes

1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV

1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.

Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.

1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV

El 1971 es va inaugurar la primera biblioteca del barri, una obra social de la «Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona». L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com «torres».

La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.

Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: «Mare de déu de Bellvitge»

1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.

Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.

L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.

2015. Hort a l’escola Bellvitge. Foto: AGC

Olivera davant l’escola Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11

Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021

Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…

Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021

A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.

El carrer Ermita de Bellvitge. Ara i abans.

Posted on 2021-04-01 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.

1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita mil·lenària.

1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.

Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.

1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV

A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el «Casal d’avis Ermita», trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjançant el seu «Departament de Promoció Social»: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.

Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015

Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprovar com la vegetació, on pot, creix a gust.

1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge

El mateix lloc on n’hi havien els «jardinets» amb els gronxadors de ferro a l’actualitat (2021, AGC).

Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les mobilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021

1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV

Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.

Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.

Can Bori, una història de l’Hospitalet de Llobregat, dins la Història.

Posted on 2021-03-17 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Edifici de Can Bori, enderrocat el 1980.

En 1847 trobem el cognom Bori en una relació de la contribució d’Hospitalet. D’entre quatre mercers, capcers o donadors (intermediaris entre les puntaires i els mercaders) n’hi ha dues dones: Paula Valls (que seria una de les iniciadores de la saga de puntaires i empresàries Valls-Creixells) i Teresa Bori. que no sabem quina relació tindria amb l’empresari Francesc Bori, al que no li van anar molt bé els negocis, però va deixar el nom a la ciutat.

El 1902 Francesc Bori i Comas (L’Hospitalet, 1840 – 1915), industrial i músic, inaugura la “Herrería de San José”, on després s’instal·laren els “Altos Hornos de Catalunya, S.A.”, al recinte avui conegut com La Farga de l’Hospitalet.

Sembla que el Sr. Bori era un senyor ric de Barcelona que, al 1878, es mostrava disposat a “donar” 10.000 pessetes a l’Ajuntament per a fer millores locals. Pot ser la comissió per instal·lar-se? El cas és que, a més d’inaugurar aquesta empresa que tanta pol·lució portaria, es va fer construir la torre coneguda com “Can Bori”, un casalot residencial amb dues plantes i un àtic.

*Can Bori, Carrer Bellavista,* AMLH, refª: 32 CEL AF 0624 Bori / *Autoria* desconeguda, *Memoria del ejercicio de 1928*.

Luís Bagán ens dona les referències que cal seguir per reconstruir la història d’aquesta finca i del seu nom. Així ens explica aquesta foto:

“A la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita devia ser l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També es poden veure les palmeres de la finca, que encara existeixen. El arbres que es veuen més propers potser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda[1].

El canal de la Infanta passava just per darrera de la casa.

Els negocis li van anar malament al Sr. Bori que es declarà en suspensió de pagaments i morí arruïnat, donat que els creditors li embargaren tots els béns.

El batlle del moment, Tomás Giménez i Bernabé, va voler transformar la finca en la primera escola de sericicultura (cucs de seda)[2], avicultura i indústries zoògenes d’Espanya. El projecte va ser aprovat per l’Estat gràcies a que la ciutat hi va posar la finca de Can Bori que va costar a la ciutat 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% al propietari Francesc Bori.

“Cesión de una finca al Estado El alcalde de Hospitalet (Barcelona), señor Giménez Bernabé, ha entregado al director de Agricultura el acta de cesión al Estado de una finca de dicha localidad para, establecer una estación de Sericicultura y Avicultura. En breve el director de Agricultura se hará cargo de la finca en nombre del Estado”.[3]

Recordem que som en plena dictadura del General Primo de Rivera, sota la monarquia de Alfonso XIII. El lliurament a l’Estat de Can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi, en un dia que es va solemnitzat amb un banquet ple d’autoritats.[4] Com a premi, l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment nomena al batlle “Cavaller de la Gran Creu del Mèrit Agrícola”.[5]

A principis de novembre els propietaris i veïns del “manso Quinzà” el feliciten. El nom de Quinzà, és molt antic, probablement té un nom origen romà (del propietari «Quintius«), sent molt esmentat als documents de l’edat mitjana relatius a la zona, no sabem a quin mas en concret s’aplica en la època que ens ocupa, però ens situa la zona.

Sigui, com sigui, les felicitacions no van aconseguir que l’escola arribés a funcionar, tot i que es va contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques per gestionar l’escola com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.[6]

El següent any, 1929, trobem notícia, dins d’una revista d’agricultura, entre mig de temes com l’oli, el vi, les taronges i les cabres, de la disposició de la finca de l’Hospitalet, per tal que els galliners reben la llum del sol, ja que així les gallines ponien millor, com s’estava demostrant als estudis del moment.[7]

Durant l’intent de Restauració Constitucional de la monarquia, el 27 de maig de 1930, el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, demanà, al President de Consell de Ministres, la devolució de la finca que va ser cedida a l’Estat per la Dictadura “amb les protestes del poble i sense que s’hagi fet servir com a escola”. A l’octubre d’aquell any s’acordà al Ple Municipal declarar lesiu l’acord de l’anterior alcalde, promovent la devolució de la finca de “Can Bori”.[8]

HOSPITALET En la última sesión de pleno celebrada por el Ayuntamiento de esta ciudad, se acordó declarar lesivo el acuerdo tomado por el anterior Ayuntamiento, cediendo, al Estado, la finca conocida por «Can Bori», para instalar en ella una escuela de Sericicultura y avicultura y que costó al erario municipal la cantidad de 85.000 pesetas, sin que hasta el presente haya sido destinado al indicado uso. —El ex alcalde don Tomás Giménez Bernabé ha presentado al Gobierno civil de esta provincia la dimisión del cargo de concejal, que venía ostentando en el Ayuntamiento actual, en su calidad de mayor contribuyente.

El juliol de 1931, ja al període de la “Segona República”, el llavors tinent d’Alcalde marxa a Madrid i aconsegueix que s’assignin vint escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, una d’elles can Bori.

“Las gestiones llevadas a cabo en Madrid por el teniente de alcalde don Ramón Frontera, han dado excelentes resultados, habiendo logrado que se asignen a Hospitalet veinte escuelas de nueva creación. También es segura la devolución de la finca «Can Bori» que fue cedida al Estado por el Ayuntamiento de la Dictadura para escuela de Sericultura. El Ayuntamiento actual piensa destinar el edificio y jardines anexos a un grupo escolar”.[9]

1932, inauguració de l’escola amb Francesc Macià.

El president de la Generalitat, Francesc Macià inaugurà la nova escola el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rosend Arús”.

La dictadura del general Franco va voler eliminar tot vestigi dels noms que guarden la història la llengua i la cultura dels pobles i va passar a dir-se escola Graduada nº3. Però els noms són persistents, tenen vida pròpia, viatgen de boca en boca, es transmeten de generació en generació. Per això nosaltres, infants de Bellvitge que al 1965-66 no teníem escoles al barri i anàvem a aquella escola on ens separaven els nens a un edifici i les nenes a l’altra, sense saber perquè, li deien “Can Bori”. Uns edificis escolars no gaire amables, separats per una tanca on m’acostava a l’hora del pati per trobar el meu germà, però prop d’algunes casetes semblants a les del poble que trobàvem en les anades i tornades. Novament agrairé a Lluís Bagán i ara també a Ireneu Castillo aquesta foto dels records d’una nena que arribava remugant a aquella escola que hi havia al final d’una pendent, estirada per la mà del germà una mica més gran.[10]

1967. Imagen cedida per Ireneu Castillo al blog de Lluís Bagán.

Actualment el nom perviu a l’escola de Can Serra: “L’Estel-Can Bori”, que acull l’escola d’educació especial nascuda al 1970 a Bellvitge: “Estel” (actualment llar d’infants l’Estel Blau). De l’antic pedrís encara resten dues palmeres.

L’escola Estel Can Bori, al carrer Bella vista, 2021, AGC

Les paraules, canviants, creades i recreades contínuament, conserven, com la natura, una resistència, d’alguna manera ens obliguen a llegir el nostre passat per prendre consciència del present i projectar un incert futur que només amb bones arrels pot sostenir-se ferm.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17/03/2021

A les llengües maternes que hem rebut, les de casa, les de les veïnes, amb les que hem incorporat uns noms que ens han fet ressò.

Revisat el 30-04-2025

[1] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/can-bori/

[2] Una de les primeres indústries de l’Hospitalet de principis del segle XX va ser la sederia de “Can Vilumara”, ara institut a tocar del Centre Comercial de la Farga s de Catalunya”.

[3] Lliurament de l’acta de cessió de Can Bori al director d’Agricultura. La Vanguardia, 27.05.1928

[4] Lliurament de Can Bori a l’Estat. La Vanguardia, 12.06.1928

[5] La Vanguardia, 24.10.1928

[6] La Vanguardia, 03.11.1928

[7] “Agricultura. Revista agropecuària”, Madrid, març 1929, any 1, n. 3

[8] La Vanguardia, 29.05.1930 i La Vanguardia, 24.10.1930

[9] La Vanguardia, 05.07.1931

[10] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/06/30/carrer-de-bellavista-1967/

Cap a la consciència feminista en Bellvitge, amb Pura Fernández García i les dones del seu entorn.

Posted on 2021-03-08 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Mercé Olivares, Mª Àngels, Montse Abolafia, Nelly Peydró, Rosi i Toñi Ruiz, març 2020

Resum fet a partir de la taula rodona organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge a la Biblioteca Bellvitge el dia 06-03-2020, amb la participació de Montse Abolafia (moderadora), Mercè Olivares, Nelly Peydró i les germanes Rosi i Toñi Ruiz Palomero.

Una de les primeres organitzacions de dones del Partit Comunista en Espanya o del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partits polítics clandestins entre els anys 40-70, van ser les “Comissions de Solidaritat” per visitar als presos. Algunes dones com Pura Fernández (Cambil, Jaén, 1927- L’Hospitalet,1997) s’adonen de la militància política dels seus marits quan aquests són empresonats. Elles són les úniques que poden visitar als presos. Pura comença, per iniciativa pròpia, la seva consciència política anant amb una altra dona a visitar el bisbe i el delegat de govern. Una dona del PSUC la convida a integrar-se al partit donada la seva empenta i capacitat de lideratge.

Mercè Olivares, que va ser companya de partit de Pura i regidora de sanitat del primer Ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1974-79), ens explica que els moviments democràtics de dones dels partits comunistes dels anys 60 s’arreplegaven sota el “Consejo Mundial por la Paz” organitzat des de Moscú, en el que, a més de les “dones democràtiques”, participaven estudiants i intel·lectuals. En 1968 Pura va anar a Moscú per participar en una trobada d’aquest moviment i va tornar molt decebuda dient que tot eren paraules i folklore. Pura era dona d’instint, de reflexió i d’acció conjunta.

El PSUC començava a organitzar les Comissions Obreres (CCOO) als centres de treball, Mercè Olivares recorda que van ser les dures condicions laborals, com el fet de que hi havia molt treball sense legalitzar, la precarietat del treball de la dona en casar-se o tenir fills o les importants diferències de salari entre homes i dones pel mateix treball, les que van provocar la presa de consciència de la necessitat d’actuar en conjunt per canviar-les.

Mercè, amb les altres dones que hem organitzat la trobada per parlar de la lluita obrera i feminista de Pura i de les seves companyes, recordava el diferent tarannà de les dones en aquells anys, on el risc de patir la repressió violenta del franquisme era candent. Ella recorda el caire de festa espontani que compartien amb Pura i altres dones, ens diu que se sentia segura anant a la barraca de Pura i Felipe en el barri de la Bomba, potser degut a l’ambient de camaraderia que es respirava. Amb ella hem cantat algunes de les cançons que recordava de aquells llunyans anys 60.

Hem recordat les contradiccions que es vivien entre els homes, que mentre defensaven els drets de les dones de paraula, tenien actitud masclistes a la llar o, inclús, al sí del partit. Alguns homes no volien que les seves dones participessin de la vida i les accions del partit ja que, si ho feien, qui cuidaria dels infants? Un fet que s’entén davant de la repressió que patien les famílies. Tot i així elles es van implicar.

1971, inundacions al barri. Les dificultats són l’inici de les lluites per a millorar.

Si a les fàbriques s’organitzaven les CCOO, al barri eren a les Comissions de barri, on participaren activament les dones, però en les accions més que en les reunions de les juntes que es feien al vespre quan ells tornaven de la feina i elles eren a casa preparant el sopar. Durant el dia hi havia una presència massiva de dones, elles sortien a reclamar serveis, sovint amb les seves criatures. A Bellvitge les dones es manifestaven durant el dia demanant que aturessin les obres dels blocs de pisos que no deixarien espai per construir els equipaments que necessitaven. Ells, quan tornaven de la feina, tiraven la formigonera a terra, però les obres van acabar definitivament un matí, quan una dona va pujar damunt de la formigonera amb la seva criatura.

1975. Foto: Mauricio Martínez Espada. Un testimoni de la vida al barri en aquells anys ple de dones joves amb infants.

Pura, que participava de la Comissió de Barri promoguda pel PSUC amb el mètode de la recollida de signatures i la pressió institucional, no es feia problemes de participar en altres accions endegades per altres sectors com la cooperativa que des d’una Associació de pares i mares de la parròquia de Bellvitge Nord es va organitzar per disposar d’una llar d’infants. Pura, amb una altra companya, ajudaren un noi d’un altre partita a escapar, ja que podia patir greus represàlies, rebent amonestacions del seu propi partit. Ella deia “Donde haya una lucha que yo crea justa, allí estaré”.

La llar d’infants Tin-Tin, avui «El passeig» va néixer com a projecte de «Guarderia laboral».

La necessitat de treballar de la dona va portar a la creació d’escoles bressol. La cooperativa Tin-tín nasqué com a resposta a aquesta necessitat. Comptà amb el suport del treball no remunerat de moltes noies i dones als seus inicis. Es va convertir en l’actual llar pública “El passeig”, però el procés va durar anys. Rosi Ruiz Palomero que està en aquesta escola des dels inicis ens parla del que va ser la lluita de les treballadores per tenir unes millors condicions laborals i de l’impuls que sempre han donat al treball amb les famílies.

Als cartells de les assemblees de barri ja es tenia en compte la presència d’homes i dones i els serveis necessaris per fer-les, com l’atenció als infants.

Als anys 70 les reivindicacions de les dones ja eren ben presents, tot i que les del propi moviment feminista podien semblar diferents a les que demanaven les obreres en torn al treball i a la vida als barris, es va anar veient que tot formava part d’una mateixa lluita. Les jornades catalanes de la dona de 1976 va aglutinar diferents realitats de les dones donant forma a una necessitat d’alliberament comú. Una d’aquestes era la lluita pel control del cos.

1976. Primeres Jornades Catalanes de la Dona.
Mercé Olivares era a la taula.

A Bellvitge les lluites per les millores de la Sanitat era, en aquests primers anys del barri, una lluita de dones amb el suport de personal sanitari. A finals del franquisme començaren a sorgir els centres de Planificació Familiar i les xerrades d’informació sexual, acabant amb un dels tabús més forts per a les dones. Aquesta lluita arreplegava dones de les diferents associacions de veïns. Mercè Olivares destaca el paper de les Vocalies de Dones en aquest camí cap a la consciència feminista. Maribel García Barraqueta aporta la seva experiència en relació a aquest despertar del millor coneixement del propi cos i la necessitat de fer camins plegades per ser més lliures a l’hora de prendre decisions.

1978, revista Comité Acció Unificada Bellvitge. Les dones de les diferents AAVV es van unir en les lluites per la millora de la sanitat.

Toñi Ruiz ens explicà la seva percepció com a nena que era quan es feien les reunions clandestines a casa seva amb el seu pare Antonio Ruiz que va ser regidor al primer Ajuntament democràtic de l’Ajuntament, en alguna de les quals havia participat Julio Anguita. Les seves vivències ja li van conformar un tipus de consciència diferent a la que es conava entre les noies de la seva edat. Des de joveneta s’ha implicat en accions socials i de cura de la salut.

Nelly Peydró amiga personal de Pura destaca que Pura no va tenir cap càrrec, però representa a moltes dones anònimes, les que van emigrar deixant les cases que habitaven en un lloc on passaven gana per venir a un lloc inhòspit, on no tenien res, les que s’ajuntaren de manera espontània per fer front comú a les adversitats, les que mai deixaren de cantar, les que en cada moment de la història i segons el lloc on viuen han estat on havien d’estar com les que des de les AMPES han continuat promovent, a partir de la instauració de la democràcia, una millor vida al barri.

Els Carnavals van ser unes de les reivindicacions dels anys 80. A la foto: Associació familiars malalts mentals de l’Hospitalet (afemhos).

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Escrit el 8-març-2020. Revisat i publicat: 8-març-2021

A les dones de Bellvitge, a les reivindicadores de qualsevol lloc i temps

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Posted on 2021-03-07 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Les dones i les primeres esglésies.

El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pel que molts s’interessaran.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral «a prop de les canyes», pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals, venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere de Cerdanyola. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. L’any següent Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en «una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet» que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar, ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, que voldrem dilucidar en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills.

Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores dels segles X i XI

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

Pura Fernández (Jaén, 1927- Barcelona,1997). Conciencia y Lucha. Obrera y feminista.

Posted on 2021-03-06 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

“Donde haya una lucha que sea justa, allí estaré” (Pura Fernández)[1]

Partimos de la base de que pensar –esa reflexión por la que se dialoga consigo mismo, se plantea cuestiones y se busca cómo resolverlas- es una actividad distribuida a lo largo y a lo ancho de las distintas capas sociales. Según Hannah Arendt la incapacidad de pensar es independiente del grado de cultura y no es sinónimo de falta de inteligencia, ya que, inversamente, se puede encontrar gente inteligente que prefiere seguir las normas a pensar y decidir por sí mismas. Por otra parte, las buenas personas, lo son por ser capaces de oír a su conciencia, algo que sucede porque están habituadas a pensar por sí mismas.Esta reflexión que hace Maite Larrauri hablando sobre Arendt y la libertad.[2] podemos aplicarla perfectamente a Pura Fernández.

La filósofa Simone Weil dice que la cuestión primordial para el ser humano es la del bien y el mal. Muchos se substraen a ese tema que nos problematiza la existencia evadiéndose y negando que eso les preocupe o delegando en instancias colectivas (la religión, el partido…)[3] pero sólo el espíritu crítico permite al ser humano “renovar el pacto original del espíritu con el universo”.[4]

Pura es espíritu crítico, capacidad de pensar y de actuar en consecuencia. Indignación ante la injusticia que sufren propios y extraños. Empatía que encuentra mecanismos eficaces capaces de mover voluntades. Liderazgo.

Para entender la trayectoria de Pura habremos de conocer los pasos que siguió junto a su marido, Felipe Cruz, de la misma manera que precisamos conocer su contexto espacio-temporal. Ella trascendió los límites familiares, pero debemos conocerlos, por eso enmarcaremos su lucha en el cuadro de su vida. Una vida acompañada por otras mujeres: compañeras, vecinas, amigas.

Jaén

1927 Nace en un cortijo de Cambil (Jaén). El padre es jornalero. Ella es la mayor de cuatro hermanos. A los nueve años entra a servir.

1935 Emigran a Jaén movidos por el hambre. El padre trabajará en Fomento.

1936 Felipe Cruz, con quince años, tras ayudar a recoger heridos y muertos de un bombardeo, escapa a las montañas para combatir, acaba la guerra como teniente, cargo que no le será reconocido en vida.

1943 Pura y Felipe se fugan a Linares, así son reconocidos como pareja. Ese año nace su primer hijo, Pepito, que con ocho meses padecerá una meningitis que le dejará graves secuelas.

1945 Nace su hija, Rosa.

La Bomba

1948 Detienen a compañeros de Felipe de las Juventudes Comunistas de Jaén y él, lampista, emigra a Barcelona. Pura piensa que viene por trabajo. Unos meses después viene ella con sus dos hijos, su padre y su hermano. En Valencia disfruta de la playa junto a su hermano. En el tren alguien les habla del barrio de “la Bomba”, un sitio con árboles y huertos donde podrían instalarse, delante del cuartel de Lepanto (hoy Ciudad de la Justicia).

En Barcelona pasan unos días durmiendo en la calle al no querer ella dormir en las pensiones que había en Barcelona, donde se ejercía la prostitución, con hambre, ya que no podían cocinar lo que habían traído del pueblo. – ¡Cuánto hemos pasado!, decía a menudo, recordándolo.

Se instalan en la Bomba, un barrio de barracas que se fue conformando alrededor de una encrucijada entre dos calles, cerca de Can Pi (actual Gran Vía II) donde entonces había una masía con una bomba para sacar el agua y dos barracas. Las casas se “traspasaban” ilegal y fraudulentamente. Ellos la “adquirieron” a cambio de arroz y azúcar.

Felipe trabaja en la fábrica textil de la España Industrial, donde junto a otros compañeros inician las primeras células obreras, encargándose él de la propaganda y de la captación de nuevos miembros.

1952 Celebración del Congreso Eucarístico en Barcelona, se vallan los barrios de barracas para que no se vean desde la Gran Vía.[5]

Barris de barraques a l’actual Gran Vía II. Foto: Hna. Carmen Rodés, stj.

1955 Acoge y ayuda a Carmen, una mujer que vino del pueblo repudiada por el marido porque, para ayudarlo a él y a sus hijos, tuvo que prostituirse. Pura se indignó mucho por este hecho, sentía la necesidad de contarlo.

1957 Felipe es detenido en la segunda huelga contra la subida del coste del billete del tranvía junto a más de 50 militantes del PSUC que fueron torturados en Vía Layetana. Pura se entera de que su marido es comunista, aunque aún no sabe bien lo que esto representa. Convence a alguna otra mujer para buscar ayuda. Van a hablar con el obispo que les da un vale para comida y con el gobernador que no les da nada. Los compañeros, dada su iniciativa y actitud, la invitan a entrar al PSUC.

1958 Instalan una “vietnamita” (multicopista con el sistema de ciclostil). Imprimen letras de canciones revolucionarias. A Pura le gustaba -y se le daba bien- cantar. Cantaba mucho. También le gustaban las flores.[6]

Felipe i Pura con su hija Rosa en el barrio de la Bomba.

1961 Nueva detención de Felipe por repartir propaganda. Pura y Rosa trabajaban limpiando las paradas del mercado de Santa Eulalia y Rosa lo ve. Registran la barraca, pero no encuentran el ciclostil que tenían oculto entre la vivienda y una higuera. Allí siguió hasta 1968. Cuando quieren detener a Pura, las vecinas y los vecinos la protegen, echando en cara a los policías que se la quieran llevar y lo evitan. Su hija Rosa destaca la solidaridad entre los vecinos y vecinas de la Bomba.

Dejan a Felipe apalizado en la calle Alambra, como señuelo para coger a quien se le acercara, pero quien lo hizo fue su hija, a la que se llevaron, junto a su padre, a la comisaría de Vía Layetana. Felipe tuvo que ver cómo los policías se metían con su hija. Él fue torturado durante 15 días. Cada día le traían ropa limpia y un bocadillo y se llevaban la ropa manchada de sangre. De aquí pasó a la Modelo y a prisiones de Zaragoza y Cáceres. Rosa, traumatizada, pasa un tiempo con una familia de Toulouse. Mientras, Pura tiene a su tercer hijo, Felipillo.

1963 Indulto para Felipe a causa de la muerte del papa Juan XXIII

1964 Fundación de CCOO en la parroquia de Sant Medir. Asisten 300 trabajadores, del metal, textil, químicas, etc. Ángel Rozas clasifica el sector de las mujeres que asistieron como “amas de casa”, Pura dice que eso ya lo son sin necesidad de reunirse, añadiendo que «ellas ya decidirán lo que quieran ser«.

Junto a otras mujeres de L’Hospitalet, como Mercè Olivares, Impulsa y constituyen el movimiento de Mujeres democráticas. Entre otros, asistieron a esas jornadas (1967, parroquia de Sant Isidre de l’Hospitalet con Mn. Carrera como rector) Manuela Carmena o Montserrat Roig. Pura, con el movimiento de mujeres, apoya las huelgas de SEAT, proponiendo hacer acciones concretas.

1965 Testimonio de cómo se constituye la cooperativa de la Bomba y del papel destacado de Pura y de otras mujeres anónimas, entre ellas una mujer joven “con acento gallego” que se presta para guardar niños. Es un ejemplo de las muchas que forman la base de la lucha de las mujeres.[7]

1966 Se constituye la Cooperativa la Bomba[8], para buscar una solución de habitabilidad digna. Algunos, como Felipe y Pura, vendrían a vivir al barrio de Bellvitge, otros, al final del proceso, irán al barrio del Gornal.

Portada del boletín de 1968 que recoge la historia del barrio de la Bomba

1967 Fiesta del uno de mayo en Torre Baró. Detienen a más de treinta personas por reunión no autorizada, entre ellos, Pura y Felipe. Ella pasa cuatro días detenida, Felipe, tres meses y pierde su trabajo.

Felipe no quería que Pura participara de las luchas porque entonces ¿quién cuidaría de los hijos? En una ocasión la deja durmiendo en la calle por llegar tarde tras asistir a una reunión. Dejamos constancia de ello como ejemplo del machismo imperante en todos los sectores sociales. Igualmente ella siempre quiso a Felipe.

1968 El 23 de abril, preparando el uno de mayo en la parroquia de Sant Isidre (Santa Eulalia) son nuevamente detenidos militantes del PSUC y CCOO, entre ellos Pura y Felipe. Pura asistía a esta reunión representando a les “Dones democràtiques”. Pasan tres días incomunicados en la Vía Layetana. Pura veía pasar a su marido, nuevamente torturado.

Después, él pasa seis meses en la Modelo y Pura tres meses en la Trinidad donde aprende a leer a partir de las etiquetas de alimentos. Manuela Carmena es su abogada y será su maestra improvisada.

Manuela Carmena vivió un tiempo en los bloques del barrio de Gran Vía.

Mientras están en la cárcel, Felipe, hijo, es enviado a París, con los padres de Nelly Peydró. Rosa cuida de su hermano mayor discapacitado.

Participa en el Congreso Internacional por la Paz de Moscú en representación de las Mujeres Democráticas Vuelve muy decepcionada de lo que ella considera que es únicamente hablar y folklore.

Bellvitge

1969, Bellvitge, se entregan las llaves del primer bloque de la Avenida Europa, llamado “Zeus”. Se construyó rápidamente y sin los acabados necesarios, lo que constituye una de los primeros motivos de protestas. En un local de la planta baja se reúnen los socios de la cooperativa. Pura idea crear espacios compartidos donde realizar actividades diarias relativas a los cuidados en cooperación, un sueño que no pudo ver realizado y con el que se avanzó a su época.

Bloques de la Avenida Europa junto a las vías del tren de Vilanova y la Calle Campoamor.

A partir de 1969 comienzan las luchas por los equipamientos y servicios que se necesitaban: transportes, escuelas, sanidad… El método, desde la Comisión de barrio que impulsa la AVV de Bellvitge Norte y en la que participa Pura y personas afines a CCOO-PSUC (aún clandestino), era la recogida de firmas y la presión institucional, pero Pura apoya otras luchas que impulsan otros sectores, como la “guardería”[9] que se promueve desde la parroquia (Pura ayuda en los inicios limpiando los locales con Carmen Ruíz Palomero, luego se retira).

Reivindicaciones por la “guardería” Tin-tín

Después de algunas de las inundaciones que se produjeron en el barrio en 1971 (la peor), 1972 o 1974 Pura y Felipe protagonizan una curiosa y creativa manera de manifestación y denuncia, se ponen a pescar en uno de los charcos.[10]

Ella apoya cualquier lucha que considere justa, como la de evitar que se construyera el bloque que se edificó después de paralizar las obras de la torre del Paseo que promueven los denominados autónomos, o defiende y ayuda a algún miembro de otros partidos, siendo amonestada por ello por algunos de sus compañeros de partido.

1976, reivindicaciones delante de la torre del Paseo.

A veces se entra en contradicción con los propios vecinos, como la oposición de algunos al local del Centre d’Esplai Bellvitge o a la ubicación de la escuela Ramón Muntaner. Aunque no sepa qué repuesta es la mejor, Pura no huye de las contradicciones ni se refugia en lo que dice su partido. A nivel teórico sigue bastante la opinión política de Felipe, pero en las luchas es su instinto, serán su pensar y su sentir los que guían su posicionamiento y acción.

Pura “no calla ni debajo del agua”, replica a los que la recriminan desde el machismo de la época. Podemos preguntarnos el porqué de esta frase, ¿por qué había de callar? La respuesta es simple: por ser mujer.

En 1976 participa en la Jornada de les dones del moviment feminista en la UB. Ella acude como representante del movimiento vecinal. El lema fue “Lo que es personal es político”, algo que puede resumir la trayectoria de Pura. Les dones de l’Hospitalet presentaron un comunicado: “Participació de la dona a la vida ciutadana: la dona als barris”, en el que se ponía énfasis en la necesidad de servicios colectivos que facilitaran la doble jornada de la mujer y en la participación de esta en los cargos de decisión.[11] Dos aspectos aún candentes.

1976. Primeras jornadas catalanas de la dona en el paraninfo de la Universidad de Barcelona

Promueve la unificación entre las asociaciones vecinales del barrio, mediante el CUAMB (Comité Unificado de Acción Municipal de Bellvitge). Realiza acciones conjuntas con otras mujeres para mejorar la salud en el barrio como la puesta en marcha de un centro de Planificación familiar en un local de la calle Campoamor. Con otras mujeres de las Vocalies de Dones reclama los servicios necesarios, la adecuada recogida de basuras o la canalización de las cloacas.

En 1981 muere Felipe. En los años previos Felipe se enfrentó a la dirección del PSUC por la renuncia al leninismo y los pactos de la Moncloa promovidos desde el eurocomunismo, Pura se apuntó con él al PCC, pero volvió al PSUC en 1989. Esta separación produjo mucho desgarro y a ella le provocó mucho dolor.

1982. Luchas por la mejora de las escuelas protagonizadas principalmente por mujeres.

Cuando apenas podía bajar a la calle, continuaba teniendo un plato de comida para quien viniera a su casa, decía que era su manera de contribuir a la lucha.

Antes de morir, en 1997, pasó unos años en Piera, con sus flores y con un nuevo compañero, también por ello fue criticada. Ella decía: – ¿Qué quieren que me entierre con él?

Fallece en 1997.

Antes de morir y tras su fallecimiento se le hicieron diversos homenajes. Quienes la conocían sabían que no se rendía, destacan su humanidad y su honestidad, defendiendo siempre la justicia y la libertad.

Homenaje que le hizo la Escuela de Solfeo y Banda de Bellvitge «Los amigos de la Música».

En 2007 Francisco Pareja que fue Concejal del barrio explica en una entrevista cómo las mujeres tomaron consciencia del feminismo a partir de la lucha por las diversas necesidades con las que se encontraron.[12]

En 2010, promovido por el Consell de dones de l’Hospitalet se le hizo un “donanatge” en el Centro de Salud que lleva su nombre.

Centre d’Urgències i de diagnóstic per la imatge Pura Fernández de l’Hospitalet de Lllobregat.

Pura Fernández, una mujer que admiramos por su coraje y que nos representa por su entrega capaz de romper barreras y poner al descubierto, junto a la miseria que el capitalismo provoca, la gran noticia de la solidaridad humana.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Para la taula rodona celebrada el 06-03-2020 a la Biblioteca Bellvitge: “La lluita feminista a Bellvitge: Pura Fernàndez i altres companyes”, organitzada per la AVV Independent de Bellvitge.

[1] La mayor parte de los datos han sido extraídos de la entrevista que en 1995 realizó Joan Camós a Pura que estuvo acompañada por su hija Rosa y por Jaume Valls. Un resumen de esta entrevista, que se encuentra en el Arxiu Històric de l’Hospitalet, está recogido en el libro de 2007 L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió: lluita antifranquista. CEL’H, p. 342-344.

[2] Larrauri, M. (2001). La libertad según Hannah Arend. Filosofia para profanos. Ed. Tandem.

[3] Weil, S. “Esta guerra es una guerra de religiones” en Escritos de Londres y últimas cartas. Trotta, 2000.

[4] Final del texto: Reflexiones sobre las causas de la opresión y la libertad de S. Weil.

[5] En 1974 las mujeres del barrio romperán las vallas de uralita. Historia provisional del barrio de la bomba, l’Hospitalet de Llobregat. AVV Bellvitge, 2010 https://barriodelabomba.wordpress.com/

[6] Peydró, Nelly (2016) Homenaje a Pura Fernández en el cincuenta aniversario de Bellvitge. CEL’H. Quadern d’estudi n. 30.

[7] Fragmentos del boletín Ideal editado por El Hogar Social de Casa Antúnez y publicados en el libro de Elies Ortíz Garrido Relat d’una experiencia. Barri de Can tunis, editado por Claret el 1997. Documento del CEL’H a Bellvitge 50 en enero de 2015: http://bellvitge2015.blogspot.com/2015/01/barrio-de-la-bomba.html

[8] Se editó un boletín informativo en diciembre de 1968 en el que se explica la historia de la Cooperativa. En él Pura y Felipe expresan sus inquietudes sobre la Cooperativa y sobre lo que preveían que les quedaba por luchar en Bellvitge. https://barriodelabomba.wordpress.com/tag/boletin-de-la-cooperativa/

[9] Usamos el nombre que se les daba entonces a las escuelas infantiles.

[10] Entrevista a Francisco Pareja, II, museu d’història de l’Hospitalet, https://www.youtube.com/watch?v=EEtGsyZV5FY

[11] Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament l’Hospitalet, p. 48-53.

[12] Entrevista a Francisco Pareja, IV, museu d’història de l’Hospitalet, https://www.youtube.com/watch?v=acxy3MQ7gRs

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge. Can Salvador del Roig.

Posted on 2021-02-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat (L’Hospitalet de Llobregat Sud i la Zona Franca), amb els seus noms i cognoms, i amb els seus motius referits a ells mateixos, els seus oficis, fets o propietats, uns re-noms que es feien servir oblidant el seu origen.[2]

Cal Pepet l’Islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats. Aquesta masia estava on es va fer el Makro.

El 1920 les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. A la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies. La creació d’un Port franc es va quedar en una zona industrial, la «Zona Franca».

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària que no es va fer.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana «Eulàlia» de la ermita de Bellvitge. Donada por la familia Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats que preveieren d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com els que hem anomenat, que tot i així van aportar al nou barri el seu bon fer. En 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins.

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagés de la Marina del Llobregat. (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge)

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Revisat el novembre de 2022, en ser enderrocat Can Salvador Roig, una de les poques masies que perduraven al densificat l’Hospitalet.

Als pagesos de la Marina del Llobregat

Mari Àngels García-Carpintero, 2021

Malauradament la masia ha estat enderrocada per seguir omplint l’Hospitalet de pisos, 2024

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi n. 27

Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la categoría: Bellvitge

El Grup Ecologista de Bellvitge

Can Gotlla, una masia des-naturalitzada.

Carrer de la Residència de Bellvitge. L’ara i l’abans.

El carrer Prat de Bellvitge. Ara i abans.

El carrer Ermita de Bellvitge. Ara i abans.

Can Bori, una història de l’Hospitalet de Llobregat, dins la Història.

Cap a la consciència feminista en Bellvitge, amb Pura Fernández García i les dones del seu entorn.

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Pura Fernández (Jaén, 1927- Barcelona,1997). Conciencia y Lucha. Obrera y feminista.

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge. Can Salvador del Roig.