Jaume Valls, una trajectòria honesta que volem agrair.
Lo de “cavaller” potser no representa molt a Jaume Valls, d’acord amb l’imaginari d’aquesta figura guerrera. La nostra inspiració prové de ser nascut a Bellvís (1930), el lloc d’origen dels cavallers del nostre castell de la Torrassa, però també de representar aquells ideals més nobles de valor i sinceritat que les trobadores cantaven i cercaven.
Les dades són tretes del llibre de Jesús A. Vila i Jaume Valls Todo lo que pude de la col·lecció Recerques del Centre d’estudis de l’Hospitalet, amb pròleg de José Fariñas i epíleg de Manuel Domínguez.
La infància és el lloc on es modela les nostres maneres de fer, els ideals que ens donaran empenta, el desig d’allò insatisfet… tot un conjunt que anirem revisant i modificant, però que ens acaba definint. Som el que vam somiar?…
La guerra in-civil va marcar la infància i el ser de moltes persones que la van viure, Jaume era molt petit, però estava prop d’un dels fronts més importants i d’un camí molt concorregut. Els seus primers records, el de la infància més màgica i sovint feliç, són amb els soldats republicans que anaven a les trinxeres de Bellvís, o tornaven esgotats o mal ferits, però sempre amistosos, compartint menjars, cançons i jocs amb la canalla quan podien.
Bellvís, al fons, en primer pla la riera junt a la que es troben molts vestigis de la guerra (AGC, 2022)
Els seus següents records, els de la segona infància on la nostra personalitat s’estructura a partir de les normes que ens venen donades i que interioritzem i acceptem o rebutgem de tot cor, són els de la Espanya franquista, els de la repressió i la mà dura que s’administrava a les escoles i a vegades a la mateixa església a les que Jaume va dir que no.
Ja sabia el que li agradava, les relacions d’amistat i de bona companyia d’aquells primers soldats republicans i el que no acceptaria mai, la repressió, la tirania i la injustícia. Va decidir que sempre respondria sense mesurar massa les conseqüències. Tot un cavaller amb plena consciència dels seus valors.
A la joventut ens orientem cap a on volem anar. En el seu cas va ser el comunisme. A la seva família, de pagesos treballadors, ja n’hi havia consciència de la explotació que es vivia al camp, però el seu impuls, el que li venia de dins, va trobar camins gràcies als camarades i amics que va anar fent des que als seus catorze anys va començar a treballar amb diversos oficis i a algunes lectures que aquests li feien arribar. Els seus somnis eren “prosperar i conèixer”. Des de la honestedat i les relacions personals de fraternitat, justícia e igualtat que promou, Jaume comença a organitzar grups clandestins.
Els anys 60 són els de les primeres experiències polítiques i sindicals ja a L’Hospitalet, on arriba amb la dona i dues filles. Després d’altres feines, comença a treballar a la construcció en diferents empreses, però la que més coneixem és la que feia l’Hospital de Bellvitge, on demana treballar en condicions segures i amb horaris no abusius. Així arriben les primers manifestacions, detencions i tortures. Jaume fa honor al que s’havia promès a sí mateix: “yo no iba a bajar la cabeza aunque me la partieran”, com va succeir en alguna ocasió.
La construcció de l’Hospital de Bellvitge, un dels primers llocs on es reivindiquen millores laborals.
El final dels anys 60 són els inicis de les CCOO i del PSUC, encara clandestí. N’hi ha tensió entre obrers, com en Jaume, amb molta capacitat d’aglutinar, i els “intel·lectuals” o, més aviat, joves que havien pogut estudiat, alguns dels quals es posen ràpidament per sobre dels treballadors de les feines més dures que molt sovint no tenien estudis. Jaume reconeix els camarades que són també els seus amics, com Fariñas i alguns altres ens els que no es pot confiar, tot i que tinguin més popularitat i reconeixement.
L’Estaca, 1978, s’explica la repressió que van patir alguns militants del PSUC.
Totes aquestes tensions internes, la entrada massiva als grups de base de molta gent que lluita en contra del franquisme, les instruccions que venen d’Europa o la irrupció a la política de molts militants amb l’arribada de la democràcia, provocarà la ruptura del partit que ell defineix com un malson. El llibre és un recull de dades molt complerts i rigorós. Jaume, tot i que pren la seva pròpia postura, reconeix també els sentiments, pensaments i realitats d’altres sectors. Val la pena conèixer la història des d’aquesta àmplia perspectiva que el llibre presenta, amb uns anàlisis que Jaume Valls fa amb molt de seny i, des de el meu punt de vista, encert.
D’aquells difícils anys Jaume s’alegra recordant les trobades familiars que feien o quan ajudaren a fer la casa de la reconciliació a Canserra, dels cures obrers que va conèixer, de qui li va ajudar quan va passar per mals moments, dels primers regidors honestos que només van estar al primer consistori, com Antonio Ruíz. “No se podia ser concejal i activista”, resume.
Amb Pura Fernández i altres amics.
Tot i que dolgut pels conflictes mal resolts i per la ruptura i reconeixent els propis errors, Jaume sap deixar aquell camí que havia seguit per poder dedicar-se al que encara està per venir. I és que en jubilar-se, Jaume inicia una nova etapa i un nou repte, el de la recuperació de la memòria històrica antifranquista. Actualment tot el material que van reunir l’associació “Pont de Llibertat” es troba a l’arxiu municipal de L’Hospitalet.
Tot i que havia sentit parlar d’en Jaume Valls, el vaig conèixer personalment en un dels actes organitzats per “Bellvitge 50” en 2015. Ell va parlar una mica al “pirulo” o glorieta de la plaça de la Baldosa, en acabar vam marxar tota la gent que hi érem cap a un altre lloc del barri. Jaume se’m va posar al costat i va iniciar una conversa, no la recordo, però sé que no deia res banal. Vaig veure una persona que sap confraternitzar i crear llaços, només per això es mereix que el reconeguem formant part del nostre teixit que és plural i divers. Malgrat que, donat el llarg temps del franquisme i les escasses millores en el reconeixement de les dones del post-franquisme, Jaume deixa constància a les seves memòries, del buit socio-polític-cultural envers les dones, relegades a un paper domèstic secundari inclús pels mateixos militants d’esquerra manifestant que li sap greu, és un gran pas que agraïm. Així ho expressava:
“El activismo de género en L’Hospitalet ha sido el gran olvidado, incluso para nosotros los rescatadores de la memoria histórica y colectiva”.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-11-25
A Jaume Valls, a la seva família, amigues i amics. Gràcies.
2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC
Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.
L’ermita actual
Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.
Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]
La façana barroca
La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.
La façana barroca, AGC, 2020
D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.
Els porxos
Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.
Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020
Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.
En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.
Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024
El xiprer
A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.
AGC, 2021
Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.
També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.
Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.
Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024
L’ermita i el barri
En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.
Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.
Can Sumarro, una de les masies millor conservades de l’Hospitalet, avui seu d’una biblioteca.
El casc antic de l’Hospitalet de Llobregat se situa entre la riera de l’Escorxador, el carrer Major, la riera de la Creu i el carrer de Sant Joan. Aquí trobem les principals cases antigues, algunes, senyorials que encara perduren.
Tot i que la zona està a ponent de la ciutat, tocant a Cornellà, constitueix el barri “Centre” de l’Hospitalet, ja que va ser aquí on es va aglutinar el primer nucli urbà amb la primera “universitat”, el “comú” o consell representatiu.
1. Els edificis més antics
A finals del segle XV es basteix l’antiga església de Santa Eulàlia de Mérida que, feta sense fonamentes, haurà de fer-se de nou a començament del segle XVII.[1] Des de molt abans trobem una vida més dinàmica al voltant de la “carnisseria” (comerç vinculat a les pastures i els ramats) que la merament agrària que es donava al voltant de Santa Eulàlia de Provençana on només trobem clergues que es beneficien dels seus rèdits. La nova església, d’estil gòtic renaixentista, persistirà fins el 1936 quan va ser incendiada. Tenim algunes fotos i restes.
L’Hospitalet, 1925
El Casal de l’Harmonia, a la plaça Josep Bordonau, 6,antic Ateneu Cultura Popular, és una casa pairal de 1595 que pertanyia a la nissaga dels Oliver, amos de la Torre Blanca des del segle XV. Al voltant del pedrís de la “Torre Blanca”, esmentada per primer cop en 1057 en el testament d’Ermengarda, de la família dels Santmartí, s’aglutinaran els primers menestrals de “la pobla”, futur L’Hospitalet de Llobregat.
Placa on s’indiquen les funcions del Casal Harmonia
L’hospital de la Torre Blanca era una seu administrativa de l’orde de St. Joan de l’Hospital, que recaptava els rèdits de la zona, és mencionat des de 1251. Anteriorment, a finals del segle XII, es cita “l’Hospital de Provençana” a la zona dels Banyols del nostre centre territorial, Sant Josep, un lloc on es podia recanviar cavalcadures, prop de la via que comunicava la ciutat amb el cap del riu. En aquest temps, encara foscos per a nosaltres, trobem diverses mencions a “l’hospital” que sembla referir-se als propietaris principals: l’orde de Sant Joan, des de la comanda de St. Valentí de Cabanyes, vinculada als Santmartí i/o l’hospital de la Seu, després Pia Almoïna. Les úniques restes d’un hospital medieval s’han trobat a la Plaça Mn. Homar i seria el que va fundar en Pau Genover, donat de l’ermita de Bellvitge, el 1375. Aquest hospital, atès per donades i donats, tenia una capella dedicada a Sta. Càndida.[2]
Sota la Pl. Mn. Homar s’han trobat les restes de l’antic hospital de Sta. Càndida (s. XIV)
De cases del segle XVI-XVII, com la dels Oliver en queden unes quantes:
Can Llunell, Molinés o Espanya, al carrer Joan Pallarès, és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell, notari. Degut a enllaços matrimonials passà als Molinés que la van reformar al 1735. S’hi poden veure els seus escuts: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés. La masia va ser transformada en diferents ocasions fins a ser, actualment, la seu del Museu de la Ciutat. Cal dir que en temps de l’últim propietari privat: el batlle franquista España i Muntades, “de trist record”,[3] es va destruir el jardí que envoltava la casa i que allotjava una escola.[4]
Explicació de la casa España a l’exposició del Museu sobre els pergamins de la ciutat
Can Sumarro, a la riera de l’Escorxador, està ben conservada, va ser bastida el 1580 per Montserrat Cerdanya (home). Des de 1983 és seu d’una de les biblioteques de la ciutat gràcies a la donació, en 1959, de l’últim propietari, el doctor Santiago Prats, que la va adquirir del marqués de Castellbell.
L’Hospitalet des de Can Sumarro
Can Modolell de la Torre o mas Bruguera estava a la sortida del poble, tocant a Cornellà. El 1587 es va construir aquí una torre de defensa o Talaia, amb l’objectiu d’avisar de l’arribada de corsaris. La via del tren tallà el pedrís per la meitat. Es va rescatar l’antiga torre, que va ser reconstruïda pedra a pedra en 1972 a l’entrada del carrer Xipreret i al costat de l’Harmonia.
La Talaia i el casal de l’Harmonia davant del carrer Xipreret
La “casa dels finestrals gòtics”,al carreró del Xipreret, 75-77, és part d’una masia més antiga que conserva dos finestrals del segle XV o inicis del XVI. La casa era coneguda com a Can Mercè. Forma part del Museu de la ciutat.
Casa dels finestrals gòtics a un carreró del carrer Xipreret
Can Riera, a la Riera de l’Escorxador, 17-19, es una masia típica catalana del segle XVII. Al davant de la façana n’hi ha un safareig i un pou que es van treure a les intervencions arqueològiques. Actualment està destinada a usos culturals.
Can Riera, al final del carrer Xipreret
El carrer Femades (abans carrer Angulo), fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà, aquí trobem la Masia-Museu Casa Serra o Can Femades[5]ja a Cornellà, però tocant l’Hospitalet. Aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de pedra vista amb blocs de pedra ben tallada de les pedreres de Montjuïc. L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció d’art ceràmic sent, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra i la seu d’un restaurant.
Masia-museu Casa Serra, a Cornellà, però tocant a l’Hospitalet
Masia de la Remunta, Ca n’Agustí, Ca n’Angulo o can Fatjó, alCarrer Major, prop del carrer Famades. A la llinda de la porta del darrere n’hi ha la data de 1691. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la seva propietària, Mercedes Amat, descendent del Virrei Amat. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1902, en què va passar a Dipòsit de Sementals d’Artilleria. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet, la masia es troba en greu estat d’abandó, tot i que s’han rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la nova zona residencial que s’ha edificat al voltant.
La masia de la Remunta en un penós estat, envoltada de noves construccions a L’Hospitalet.
A la Marina en queden algunes altres cases senyorials del mateix segle com la de Ca l’Esquerrer a la carretera del Mig, de la que ja en vam parlar.[6]
Algunes cases del segle XVIII-XIX.
L’any 1718 tan sols vivien 504 habitants a l’Hospitalet. El 1789, Felip Norta “regidor i labrador” informa que a l’Hospitalet hi havia unes 200 cases, la majoria fetes de tàpia. Cases semblants a les que queden als carrers de Santa Bàrbara o de Sant Joan, prop de la Riera de la Creu.
Cases que encara es mantenen al carrer Sant Joan de L’Hospitalet
Segons informava el baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada (Barcelona, 1746-1818), a l’actual plaça de l’Ajuntament hi havia deu cases noves totes iguales, van ser-hi fins el 1936. Aquest cronista de l’època ens diu que només hi havia unes quantes “cases bones” (de pedra), la resta “són de pagesos que les passen medianament o comparets, de treballadors i de pobra gent”.
Les cases que n’hi havia davant de l’Ajuntament
De Can Xerricó, la casa on s’allotjava el Baró de Maldà a les seves estades a l’Hospitalet, principalment per les festes de Sant Roc, només queda el nom d’un passatge entre la Riera de la Creu i el carrer Baró de Maldà. La casa també es deia torre del Xiprer o Can Cortada i estava ubicada entre el carrer Major, l’actual carrer Centre i la riera de la Creu, prop de la font del Repartidor que recorda la primera portada d’aigües a la població el 1734 des del seu Mas Conill d’Esplugues, quan es van fer dues fonts. El 1864 es faran cinc més.[7]
Habitatges del passatge Xerricó, carrer Baró de Maldà
El carrer Xipreret és molt antic, ubicat entre les dues rieres, feia de partió en les delimitacions agràries. Aquí trobem:
Ca la Vidala. Carrer Xipreret, 81-85. A l’arc de pedra sobre la porta es pot llegir: «Pera Mestras y Batllori. Pajes. 1769«. L’immoble va ser reformat a principis del segle XX. Hi va viure l’anarquista Quico Sabaté (L’Hospitalet, 1915 – St. Celoni, 1960). Actualment és un centre de dansa.
Ca la Vidala, davant el museu d’història de L’Hospitalet
Ca n’Oliver,Carrer Josep Bordonau, 7, junt a l’Harmonia i la Talaia. Edifici del segle XIX de dos cossos adossats, un dels quals ha estat mutilat, refent-se la façana amb elements provinents d’un altre edifici d’època anterior (s. XVI). Actualment és la seu de l’Agència pel desenvolupament urbà de L’Hospitalet.
Can Oliver, seu del «desenvolupament urbà» de la nostra supra massificada ciutat
Entre Ca n’Oliver i la Talaia es conserven els safareigs, molt descurats, del carrer Xipreret, 15-19 que donen compte del treball de les dones i dels seus espais comunicatius, tant com del poc interès de l’Ajuntament.
Els descurats safareigs de l’Hospitalet
Cases mitjaneres unifamiliars del carrer Xipreret, cases que han conservat l’ambient rural d’entre finals del segle XVIII-inicis del XX, amb algunes reformes, malgrat el procés d’urbanització. Algunes responen al tipus de “corraló” amb un pati o eixida a la part posterior que podien ser horts.
El carrer Xipreret, record d’un passat.
Faig aquest recorregut després dels cinc anys del blog de “Històries des de Bellvitge” recollint i actualitzant històries de les cases i dels habitants de L’Hospitalet de Llobregat des de l’Edat Mitjana. Gràcies a vosaltres, que em llegiu i m’animeu a seguir.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4 de juliol de 2025
Pl. Mn. Homar, emplaçament de l’hospital del segle XIV, AGC, 2024
L’actual barri del Centre de L’Hospitalet de Llobregat està a ponent de la ciutat, tocant a Cornellà, però es denomina així perquè va ser aquí, al voltant del pedrís conegut com la “Torre Blanca”, on es va aglutinar el primer nucli urbà amb el seu primer Ajuntament, anomenat llavors el “Comú” o la “Universitat.
La “Torre Blanca”, una casa pairal de 1595 que pertanyia a la nissaga dels Oliver, serà seu de l’associació dita “Harmonia” a finals del segle XIX, d’aquí el seu nom actual i de l’Ateneu Cultura Popular al segle XX.
El Casal de l’Harmonia de la plaça Josep Bordonau, no és el lloc on n’hi havia hagut l’antic l’hospital conegut com “La Torre Blanca”, com s’havia cregut; les excavacions de 2008, en les que només es va trobar materials moderns i contemporanis, ho confirmen.
El Casal de l’Harmonia, propietat dels Oliver, no és l’antic hospital.
Altres excavacions realitzades a la plaça de Mn. Homar mostren que seria aquest l’antic emplaçament del nostre hospital del segle XIV, sota l’actual església de Sta. Eulàlia de Mérida, prop de l’antiga rectoria, d’un hort conegut com “l’hort del rector”, i d’un cementiri.
El passatge de la Rectoria i la pl. Mn. Homar al fons, AGC, 2020
L’estudi en profunditat dels noms i dels fets protagonitzats per dones obliga a canviar la nostra mirada trobant una relació més coherent entre les dades documentades a les que l’arqueologia dona llum. En farem un resum.
La Torre Blanca és esmentada per primer cop en 1057 en el testament d’Ermengarda, una dona de la família dels Santmartí, de procedència fronterera, que mostra la relació del nostre hospital amb la comanda de St. Valentí de Cabanyes (Penedès) de l’orde de Sant Joan de l’Hospital.
St. Valentí de Cabanyes, AGC, 2022
Els primers esments d’un hospital en Provençana són del segle XII, però no apareixen en aquesta zona, sinó a “Espodolla”, l’actual Gran Via Sud i estan relacionats amb el monestir barceloní de St. Pau del Camp, Montjuic i els traginers. No és estrany, ja que per aquí passava el camí que anava al cap del riu (el far), una via comercial entre el Delta i la ciutat que travessava els Banyols (La Marina), on trobem esment d’un “corral d’ases”, un terreny, on podrien reposar persones i bestiar, que remet a la funció d’hostatge de Provençana, més que a un edifici concret.
Provençana, any 1000. Entre els primers topònims, la Torre Blanca
El 1231 una família ven a Pere Copons una terra amb un censal de sis parells i mig de capons per a l’Hospital, en un dels seus límits trobem l’orde de l’Hospital. Dels tretze capons un ho pagaran a mitges Arsenda Benvige i Miquela Godai, potser Deodonades – o beguines- ja que Arsenda ens dona el nom que tindrà l’ermita de Bellvitge i el cognom Godai el veurem en algunes dones acusades de curanderisme a principis del segle XIV.
Viladecans. Pl. de les Deodonades, amb l’ermita de la marededéu de Sales i un cementeri vigent. AGC, 2019
El topònim “Hospital”, que trobem al llarg del segle XIII, sembla referir-se al propietari, l’orde hospitalària i/o l’hospital de la Seu, gran propietària a la zona.
El 1242 l’orde de l’Hospital de Sant Joan estableix Ramon Guerau a la “vila vocata Hospital”. La família, propietària durant més d’un segle, es dedicarà a la recollida de censos de la zona per a aquesta orde. La paraula “hospital” assenyala un lloc on l’orde de l’Hospital i l’Hospital de la Seu tenien propietats importants, un lloc amb una funció d’hostatge tant important que dona nom a la nostra vila, talment com passa a altres llocs propers a la urbs, com l’Hospitalet de l’Infant. Una vila que ara es considera “pobla”, amb unes vies comercials, un mercat i un hospital-alberg.
Creu pàtea, símbol dels hospitals al carrer Xipreret, AGC, 2024
El 1252 Gueraua Trilla ven una propietat a Arnau i Raimunda de Plegamans a la vila de l’Hospital de la Torre Blanca. A partir d’aquest moment les mencions de “l’Hospital” queden vinculats a la Torre Blanca, on s’aglutina la nova vila. La Torre Blanca, com el castell de Bellvís (sota el poder comtal), tenia una jurisdicció administrativa i fiscal pròpia que quedarà en mans de l’orde de l’Hospital, però la Seu, amb el seu propi “hospital” o Pia Almoina, i la Canònica seguiran sent les grans propietàries a la zona, el que generarà conflictes entre les mateixes institucions religioses.
Creu pàtea a l’antic edifici de la Pia Almoina.
L’acumulació de béns per l’església provoca, en gran mesura, la irrupció del sistema burgés, assentat en els préstecs i la especulació. En 1256 el canonge i rector de Provençana Pere de Vilar fundà un petit alberg annex a la capella de Sant Macià, prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró de Barcelona, en uns terrenys que va llegar amb la finalitat d’acollir pobres o malalts, especialment mariners vells. L’hospital tenia una secció masculina, amb tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra i set llits, endemés de graner, refectori i altres instal·lacions. Al seu testament de 1278 trobem, entre un escandalós inventari de béns, l’existència d’un mercat a Provençana amb una mesura reconeguda, com n’hi havia des del segle X (Aurúcia Deodicada: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/). La fundació d’hospitals i les donacions a aquests eren una manera de blanquejar els excessos de capital guanyant prestigi, però ens podem preguntar, perquè el funda a Barcelona?, per potenciar la via comercial de Provençana amb la urbs?
Pl. Pedrò a Barcelona, on n’hi havia l’hospital de Sant Llàtzer atès per una comunitat de beguines.
El 1370 Francesc Guerau, hereu de la Torre Blanca pel seu avi Guillem i el besavi Ramon Guerau (1242), ven la propietat a Bernat Rosell amb tots els seus privilegis: censos que recollia l’orde de l’Hospital des del Pla del Llobregat fins a Martorell, homes i dones propis, so de campana, fossat i presó, excepte els delmes i primícies que seran per l’orde. S’hi afegeixen sis terrenys dispersos, un d’ells,l’hort de Paratge, amb oliveres, sota el Camí Ral.
Creu pàtea de l’hospital de Sant Llàtzer o dels messells.
En 1375 el donat de l’ermita de Bellvitge, Pau Genover, comprà el camp de “Paratge” per tal de bastir, amb l’ajut d’un fuster, un hospital d’atenció a pobres, malalts i pelegrins. Genover demana llicència al bisbe i deixa el 1379 la cura de l’ermita per dedicar-se a l’administració d’aquest hospital aconseguint que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat i que es reconegui la propietat de la capella de Santa Càndida a l’Hospital (sembla ser l’orde de l’Hospital que litigarà amb la Seu pel prat de Banyols o de l’Hospital, perdent el judici). Aquest antic hospital, cuidat per donats i donades, amb la seva capella i cementiri, actualment sota la plaça Mn. Homar, faria algunes funcions parroquials, ja que la de Provençana quedava lluny.
En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que la vila de l’hospital, prop de Cornellà, és el nou nucli on s’instal·la un mercat que desplaçarà al primitiu, més a prop de Barcelona. Les vies comercials i els mercats propicien la instal·lació d’hospitals.
Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. El comerç vinculat a les pastures i els ramats era més dinàmic i actiu que el merament de conreu, com passava a Sta. Eulàlia de Provençana.
El 1405 l’orde de Sant Joan de Jerusalem estableix Angelina Rosell a la Torre Blanca, encara que serà el llinatge del seu marit, Bernat Oliver, el que passarà a la història. El bisbe, d’acord amb el rector de Provençana, s’intenta apropiar de Santa Càndida consagrant en data indeterminada el terreny de l’hospital fins al Camí Ral i posant la primera pedra. Oliver i Angelina Rosell afirmaran que la van fer ells i els pertany, encara que deixaven les claus als parroquians, ja que l’església de Provençana els quedava lluny i estava aïllada.
El 1426, s’autoritza a canviar l’emplaçament de la parròquia de Provençana aprofitant la sagrera i el cementiri de l’hospital. Bernat Oliver intenta demostrar que la capella no era del rector, com aquest afirmava, desmentint, amb altres, les afirmacions del rector i negant-se a un trasllat que s’acabarà realitzant malgrat la mediació, en 1434, de la reina d’Aragó, Maria de Castella (1401-1458), que intervé en nombrosos conflictes catalans davant de l’absència del seu marit, Alfonso “el magnànim”.
Plet de Bernat Oliver, recollit per Jaume Codina.
La reina fa saber que Bernat Rosell, pare d’Angelina, havia estat un pròcer i com a tal gaudia del dret real de fundar esglésies, com va ser el cas de la capella de Santa Càndida i demana que, en atenció al servei realitzat a fidels i ancians, el bisbe faci que el rector permeti tenir les claus al matrimoni. L’assumpte es complica amb altres temes i es creen bàndols: els d’enllà de l’aigua (El Prat) que s’acaben independitzant, la pobla, que s’imposa… sense que es vegi una correlació respecte al tema en qüestió. La reina Maria acabarà aprovant la nova església i sol·licitant una compensació per als Oliver.
La societat agrària es diversifica entre terratinents grans, mitjans o petits constituint l’ajuntament o “universitat”. La primera reunió es realitza al pòrtic de la nova església, el 1450, davant dels conflictes amb Bernat i Pere Oliver, pare i fill, i sota llicència de la reina Maria, s’acaba determinant que la compensació als Oliver es pagarà en cinc parts, una l’assumiran els majors o més rics; dos, els mitjans i les altres dues es repartiran en tres parts entre els menors, que disposaran de tres anys per fer la liquidació.
1408. El Capbreu fiscal es fa per pagar els costos de la nova església. Foto: 2025, exposició de Pergamins al Museu d’història de la ciutat.
En 1441 una família de Vilafranca feia una donació testamentària al nostre hospital de Santa Càndida i al seu donat, Lluís de Mur, procurador de la Casa-Hospital. El 1454 el bisbe dona permís a l’hospital per demanar almoines per poder atendre els pelegrins i seguir amb les obres. A les actes s’especifica que l’hospitaler demana almoina mentre que la seva dona aténpobres i malalts. L’hospital té la capella dins de les seves instal·lacions, on se celebren misses i acudeixen els veïns de la zona. Als altars: Sant Bartomeu, Sant Blai i Santa Llúcia, advocacions de l’Orient cristià molt populars al sud de Catalunya.
Del 1475 són les primeres Ordenacions per edificar la nova església. En elles es dona veu i vot a tots els habitants naturals de la població: els caps de família de la pobla (quaranta-quatre homes i dues vídues), alguna representació dels d’allà l’aigua i dels d’ençà l’aigua i el donat de Bellvitge. El rector de Provençana és absent i se n’acorda la independència al respecte. En aquesta ocasió són convocats els estaments pobres, el que ja no tornarà a passar, encara que assumeixen costos. S’acorda un dret parroquial del 15% sobre les despeses funeràries. El bisbe signa i aprova el que ja és un fet.
El 1508 es constata, després de la visita a les dues esglésies de Sta. Eulàlia, a l’ermita de Bellvitge i a la capella de Santa Càndida, que el rector segueix absent deixant la parròquia a mans d’un vicari. Els ermitans de Bellvitge eren un donat i la seva dona, ja grans. A l’hospital de Santa Càndida els donats eren un matrimoni provençal. L’hospital s’havia de reparar perquè quan plovia entrava aigua, però els prohoms de la pobla prefereixen contractar un argenter perquè faci una creu per cent vint lliures, encara que no sabem si es va fer.
La iconografia de la època moderna acaba eliminant tot vestigi del fer de les dones, especialment en les cures. Detall del retaule de Sant Roc que es conserva a l’edifici de l’Harmonia.
El 1564 hi ha un nou intent de rehabilitar l’hospital i la capella de Santa Càndida. El projecte estava convingut i signat entre els prohoms de la pobla i les Devotes de la tercera orde de Sant Francesc, però no va arribar a dur-se a terme. Per què? En endurir-se les estructures eclesials (reclusió de les ordes femenines i assetjament a les comunitats lliures), la tercera orde, a la que s’havien acollit moltes beguines, va ser suprimida, passant algunes d’elles i els seus béns a l’orde carmelita.
El 1579 el comú ven un censal mort (hipoteca) sobre la Torre Blanca, aleshores dita mas Rovira, a Jaume Pellicer, notari barceloní, per mil lliures, gairebé la meitat es destina a comprar, l’endemà, la finca a Teodora (o Dorotea) de Boixadors i la resta es dona a les obres de la nova església parroquial que havia de refer-se per haver estat alçada l’anterior sense fonaments.
El 1606 l’hospital està indecenter.
La història hauria estat diferent si l’Església no hagués acabat amb les iniciatives de les dones i de qui seguia la pròpia consciència, és un fet que cal reconèixer, una manera és recuperar els noms de les nostres protagonistes i llocs simbòlics, com les Deovotes, els donats i les donades o “Paratge” (una paraula molt estimada a la civilització occitana que vol dir “pariatge”, acord).
Restes de les desfetes de la guerra al museu d’història. AGC, 2025
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/04/25
A les dones que en tots els llocs i moments s’han fet càrrec, majoritàriament, de les cures.
Bellvitge, anys 70, camps de la Rambla Marina i masia de Cal Rei. Foto: Mauricio Martínez Espada (MME)
Com a continuació i contraposició de l’últim article dedicat a les masies de La marina que perduren[1], oferim aquest record de les que ja no hi són.
2009, l’hotel s’estava fent i la masia es deixava perdre. Foto: AVV
Des del barri de Bellvitge fem record de les masies que hi eren a prop -i al mig- del barri que es va anar conformant als anys 60-70. No és qüestió d’enyorament, ja que no havien viscut els anys daurats de La Marina, sinó de justícia.
Llaurant les terres de la Rambla Marina. MME
Cal Rei va persistir al bell mig de Bellvitge, a la Rambla Marina, l’última zona del barri que es va urbanitzar. Mauricio Martínez Espada va deixar unes fotografies dels anys 70, belles, però d’un trist record.[2]
Rambla Marina, anys 80. Cal Rei persiste mentre s’urbanitza la zona. Foto: AVV
Els camps de conreu van persistir mentre pogueren, especialment els primers anys, abans de les inundacions de 1971. Els primers habitants compraven verdures directament als pagesos, jo era petita i recordo que menjàvem moltes faves, m’agradaven crues.
Pagesos treballant a l’Avda. Mare de Déu de Bellvitge, carrer Prat, anys 70. AVV
A la zona sud, on es va començar a edificar el barri, prop de la fàbrica dels blocs prefabricats, a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, per on baixava un rec que es va convertir en claveguera, n’hi havia:
Avd. Mare de Déu de Bellvitge, 1969-70, els recs agraris a’anaven convertint en clavegueres. Foto: AVV
Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, una antiga vaqueria sota la Gran Via i Cal Xic de la Barca, una mica més cap a l’oest, foren expropiades als anys 70 quan es va fer la Ronda Litoral. De Can Jaume la Vidala o Cal Terol·lo només quedava alguna paret prop de les cotxeres de TMB.
Cal Miquel Ros, anys 80, AVV
A la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes masies que els primers habitants van conèixer: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge n’hi havia el camp de La Màquina[3] i la masia de Can Bengala, una vaqueria. Cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i Can Pere Massagué. Cap a l’Avinguda Fabregada i el carrer Portugal, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa. Les masies i els camps convivien amb les fàbriques que s’anaven instal·lant a la zona i en les que hi treballaríem algunes veïnes.
1967. Can Bengala, Avda. M. D. Bellvitge-Trv. Industrial. Foto: AVV
Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig, prop de l’avinguda Pau Casals, al passatge Can Polític, n’hi havia Can Marcé i al carrer Pau Casals, Can Durban. “Polític” era un renom d’un pagés de l’Hospitalet.
Cases del Carrer Vilardosa, prop de Can Polític. AGC, 2021
A la Carretera del Mig, coneguda com a “camí del Mig que va a la barca de Banyols” des de 1211, n’hi havia moltes, prop de la Rambla de la Marina: Cal Cabo o Cal Miquel del Cos, al costat de Ca la marieta, que encara perdura, n’hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[4] A tocar de l’avinguda Mare de Déu de Bellvitge n’hi havia Cal Millonari i Cal Fortunat, que havien estat dedicats a l’exportació d’enciams. Al carrer Cobalto: Cal Bielet del Garro.
1952. Cal Cabo, a la crtra. del Mig, entre el carrer Femades i la Rambla Marina. Foto: Albert Graells
Cal Bielet del Garro.
Tocant a l’ Avinguda Carrilet, s’han enderrocat fa poc algines que quedaven per alçar més edificis d’habitatges, com Can Salvador del Roig, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, d’una de les famílies de pagesos de la Marina, els Colominas, Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet, a l’Avinguda Carrilet, 343 i la propera Can Mas (Cal Senyor).[5]
Noves edificacions a l’Avda. Carrilet-Camí de la Riereta. AGC, 2022
A la zona nord de Bellvitge, límit amb el barri del Gornal, existien dos nuclis de població: el carrer Miquel Romeu i el de Campoamor, amb cases que havien estat generalment d’autoconstrucció. Els serveis del carrer Campoamor compensaren les carències dels inicis de Bellvitge mentre que el carrer Miquel Romeu ens comunicava amb el barri de Sant Josep i els seus serveis. En aquesta zona n’hi havia Can Madorell (no Can Modolell de la Torre, de la que queda la Talaia, amb els seus camps.
Can Madorell, prop del carrer Campoamor. Foto: MME
Can Creixells. A l’Avinguda Europa amb el carrer França (avui Institut Europa). Hi va néixer la reconeguda puntaire Rosa Creixells i Valls, d’una família de puntaires (les Valls) molt rellevant.[6] A prop seu n’hi havia Ca l’Hospici o Casa Tubau, per aquí baixava l’antic camí que duia al Far i a la platja de L’Hospitalet.
Can Creixells, avui Institut Europa de Bellvitge
Al polígon Pedrosa (Gran Via Sud), on encara queda Cal Gotlla, n’hi havia d’altres com Can Matxacot, a tocar de la via del tren de Vilanova i Can Cisó.
Can Matxacot o «Metge Cot»
Entre la Feixa Llarga i el riu Llobregat, on encara perduren algunes masies, n’hi havia CalGardimany, sota la Torre Gran. A prop, separades pels camps i connectades a través de camins de terra, hi havia Cal Pepet l’Islenyo (o Manel Nolla, a l’actual Mercabarna).
Cal Pepet l’Islenyo a les instal·lacions de l’actual Mercabarna.
Al que ara és la Zona Franca n’hi havia moltes més com Cal Puig, Cal Noiet, Cal Pebrot o Cal Pelat, Ca l’Enric o Cal Passa el riu vell, entre moltes altres, de les que només queda el record en forma de noms, renoms i d’algunes imatges que persones e institucions han recollit.
Algunes masies que n’hi havia mentre s’edificava el barri de Bellvitge. AVV
Es podria fer un monument amb tots els seus noms, és de justícia.
A les pageses i als pagesos de La Marina
Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 21/04/2025
La Feixa Llarga des de l’hospital de Bellvitge, AGC, 2024
La Marina era una gran extensió de terreny entre el mar, el riu Llobregat, Montjuïc i el carrer Enric Prat de la Riba i Major que fa de partió amb la part nord o Samontà. L’aigua regava els camps de conreu mitjançant les sèquies pluvials i les dels recs que baixaven del canal de la Infanta Carlota (1820), mentre que el riu aportava llims i sediments que conforma gran part d’aquesta zona deltaica.
Provençana, segle XVI, recreació de Valentí Julià al museu d’història de l’Hospitalet. El riu separa L’Hospitalet de El Prat
Un terreny amb usos bàsicament agropecuaris fins la industrialització de la zona, a començaments del segle XX. Administrativament es reconeixen dos termes: La Marina de Sants-Montjuïc i la de L’Hospitalet de Llobregat. A la Marina de L’Hospitalet (des de la Riera Blanca fins el riu) n’hi havia, en 1863, 123 masies.[1] La majoria foren expropiades amb la segregació de la Zona Franca en 1920 i la posterior instal·lació d’indústries, serveis i nous eixos de comunicació. Aquests terrenys s’afegiran al terme de Barcelona i als terrenys portuaris.
1914, masies prop del far o «farola» de L’Hospitalet
A la Marina de Sants-Montjuïc n’hi havia dos antics veïnatges: el Port (al voltant de la parròquia de Nostra Senyora del Port i sota l’antic castell de Port del segle X) i Can Tunis, un antic barri de pescadors. La Marina era una zona molt popular quan Sants o L’Hospitalet eren pobles, on venien barcelonins a pescar (al riu o al mar) i a fer l’aperitiu o “berenar”. A mitjans del segle XIX es van instal·lar les primeres indústries tèxtils anomenades “Prats d’Indianes”, on es blanquejava el cotó. Posteriorment, altres indústries i edificacions aniran canviant el paisatge de La Marina. [2]
Anys 50-60 La Marina amb la SEAT i Can Tunis al fons.
A tocar del riu que separa L’Hospitalet de El Prat, n’hi ha el Far anomenat torre Esllampegada al segle XII. El far tindrà també un veïnat conegut com “la Farola”. Aquest indret, avui dins les instal·lacions portuàries, era la platja de L’Hospitalet.
1969, La Marina, encara verge
A continuació farem una relació de les masies que encara perduren a la Marina de L’Hospitalet (des del carrer Major vers els mar). Més endavant farem la relació d’altres que encara perduren a l’Hospitalet i deixaren constància d’algunes desaparegudes.
Al barri de Bellvitge, al carrer Ermita, perdura el mas més antic de la Marina de Provençana. És l’ermita de Bellvitge, documentada des del segle X com a casa prop del rec d’Amalvígia i com a “Torre de Banyols” fins el segle XIII, en que ja s’anomena el “mansum ermitis”. Reedificada i reconstruïda en els segles: XIII, XV i XVIII, tenia adossat un mas i comptava amb un petit terreny del que podien viuere els “ermitans”. Els primers habitants del barri van conèixer l’última “ermitana”.
L’ermita de Bellvitge amb un mas adosat, anys 40-50
A la Feixa Llarga tenim els últims vestigis agraris de l’Hospitalet, una zona a preservar, donada la seva connexió amb el Delta. Aquí queden algunes masies i camps de conreu:
CanMasover Nou, Cal Garsa o Manso Tarragona és del segle XVII. Tot i tenir els camps de cultiu en rendiment, la masia està a punt d’enfonsament.
Can Masover Nou enfonsant-se, AGC, 2020
Can Trabal oCal Joan Ros, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial. És del segle XVI, reformada al XVIII. Té una extensa zona agrària que encara és regada amb aigües que baixaven del Canal de la Infanta. Està amenaçada pels plans urbanístics.
Can Trabal i l’ultim rec del canal de la Infanta que aprofiten alguns horts, AGC, 2016
Entre la Feixa Llarga i la Gran Via, també queden algunes però transformades, donat que ja no disposen de camps al seu voltant.
Cal Rovira o “Casa Llarga”,al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital Oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. Actualment és un estudi fotogràfic.
Ca La Llarga, AGC, 2021
Cal Capellà. A la Feixa Llarga, 47, tocant a la Gran Via i a la Zona Franca. És una casa de pagès de finals del segle XIX dedicada, des de 1977, a la restauració, conserva un terreny que fa servir d’hort.
Cal Capellà, antics estables dels cavalls. AGC, 2021
La Torre Gran. A la carretera de la Vora del riu, prop de Cal Capellà. Gran masiadels segles XVII-XVIII, coneguda com la “torre dels franciscans” amb molt de terreny. En un penós estat d’abandonament.
La Torre Gran, mig enrunada, AGC, 2022
Can Gotlla. A la carretera antiga del Prat, ara al carrer Salvador Espriu amb Ciències, al polígon Pedrosa de la Gran Via. Esta molt reformada, la silueta que recorda una guatlla. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, una empresa de serveis.
Cal Gotlla, a la Gran Via, AGC, 2022
Ca la Pepa. Masia restaurada, a les instal·lacions de la NISSAN, al carrer 4 de la Zona Franca que havia estat Marina de L’Hospitalet.
Al voltant de la Carretera del Mig, un antic camí ramader que connectava el Delta amb la ciutat, així anomenat des de 1211, on s’agrupaven la major part de les masies de la Marina, en queden algunes.
Ca l’Esquerrer, Can Sabater o Ferrer. Carretera del Mig, 267 entre la Feixa Llarga i Cornellà. Construïda l’any 1572 i reedificada el 1796, és una casa senyorial ben conservada amb un finestral gòtic. Actualment es fa servir el terreny del voltant com a pàrquing de vehicles pesants.
Entrada a Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig. AGC, 2022
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, a l’antic barri de la Marina.[3]
Can Samsó, a l’Avinguda del Carrilet, és una bonica masia que encara perdura envoltada de jardí, mantenint-se com una relíquia del passat al mig dels blocs “Ciutat Comtal”, entre Sant Josep i Santa Eulàlia.
Can Samsó, Avda. Carrilet, una masia que resisteix, AGC, 2023
Can Manso. Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà, abans part de la Marina. Construïda cap el 1650, era coneguda com a Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural. Va prendre el nom del general Josep Manso, casat amb una descendent: Felipa Juliol i Quevedo. En 1847, als 62 anys d’edat, sent “comte del Llobregat”, Manso es retira a la masia de la seva dona introduint un nou cultiu: la patata.[4]
Cal Manso, a la Marina de Cornellà, AGC, 2021
Entre les masies de La Marina de L’Hospitalet podrien incloure altres del barri del Centre com:
Can Pau de l’Arna. Carrer de Sant Roc, 7-9. Masia de 1736 reformada que perdura malgrat que es destina a usos no agrícoles.
Can Pau de l’Arna. AGC, 2020
Ca l’Esquena Cremada. Rambla Marina 447-550 (en oposició al Casino i amb un pati davanter). Actualment s’ha rehabilitat.
Ca l’Esquena Cremana a la Rambla Marina, AGC, 2020
Ca n’Arús Rambla Marina 415-427. Casa senyorial construïda en 1851 amb jardins al davant, amb una font al mig. Als anys 80 va passar a l’Ajuntament que la va reformar, actualment l’edifici és seu dels serveis tècnics de l’Ajuntament i els jardins són públics.
Can Arús, AGC, 2020
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-abril-2025
Aniversari de la proclamació de la República.
Als que mantenen i defensen el patrimoni comú.
[1] Marcé i Sanabra, Frances, 1980. Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies.
[2] Baños, Julio, 1997. Imatges retrospectives de La Marina.
[3] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
[4] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 61.
Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021
El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).
Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025
La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.
Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024
En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]
Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023
En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.
Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.
Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021
A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.
Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021
En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]
Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021
Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.
Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022
Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]
Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025
El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.
Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021
En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]
Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024
Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]
Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere
Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’ordee guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]
Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021
Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.
Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021
Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.
Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021
La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.
El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025
A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona
[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)
[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.
[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc
[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32
[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelonasegle XI, n. 870.
[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.
[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635
[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.
El Casal i Escola de la «Pubilla Casas». AGC, 2022
En primer lloc cal deixar constància que el terme “pubilla” és més cultural que real, ja que les lleis catalanes reparteixen la legítima entre tots els fills i les filles a parts iguals. Cert és que, d’acord amb la tradició que es va imposar sobre la preponderància de les vídues en conservar el patrimoni (segle X), els hereus es feien càrrec de les principals propietats tot transmetent el cognom patern (encara que fos la mare qui va traspassar la propietat al marit). Era un sistema de legitimar el patriarcat que s’acaba imposant. En absència de fills mascles es considera la primera o única filla com a “pubilla”, però els béns són gestionats normalment pel marit d’aquesta, que li dona el nom, com exemple a l’Hospitalet tenim Can Rigalt, que tot i conservar el cognom de la pubilla, també se la coneix com Can Girona, el marit que va deixar l’escut.[1]
El que sorprèn de Josefa Casas i Clavell, la nostra pubilla més honorífica, és que ella conserva el seu cognom, donant també un escut propi que sembla del moment en que ella apareix, si observem les imatges de les casetes.
L’escut de la pubilla Casas. 2025
La història del casalot de la Pubilla Casas, com probablement la d’ella mateixa, s’ha d’emmarcar en els afers del segle XVIII, que comencen amb l’anomenada “Guerra de Successió”, en morir Carles II “el encantat” sense descendència i quedar el tro espanyol amb dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles, de la casa d’Àustria, amb Anglaterra i Holanda com aliats. L’Hospitalet va jugar un paper en 1713 del que ja en vam parlar.[2] Per a Catalunya, que havia recolzat a la casa d’Àustria, va significar una pèrdua de drets i llibertats. S’imposaran dures normes (Decret de Nova Planta) que empobriran i reprimiran a moltes institucions i persones. Els noms catalans seran castellanitzats.
Però, pels adeptes al règim, la guerra suposarà uns majors guanys i un ascens social. És el que potser va passar amb la família de la Pubilla Casas, que sembla ser d’una família de pagesos benestants d’Esplugues, probablement afins al nou règim, com veiem amb les dades que hem trobat.
En 1716, en un Capbreu o relació censal de la parròquia Santa Magdalena d’Esplugues, trobem definit el seu terme.
Rectoria d’Esplugues, carrer Montserrat, veïna de Can Casas, 2022
“El terme de Esplugues (…) afronta a Sol ixen amb lo Coll de Finestrelles i amb lo torrent Gornal fins al Hospitalet. A Migdia amb lo camí Reial que va de Barcelona al Hospitalet i passa per la Gavarra dins al torrent fondo de Cornellà. A Ponent part amb lo terme de St. Joan Despí i amb lo torrent de Cuadramont avui dit de la Font Santa i part amb lo terme de St. Just Desvern. A Tramuntana amb la serra de St. Just del Puig Marrubí fins al Puig De Ossa o de St. Pere Màrtir.”[3]
Esplugues (“espelunques”, coves) defineix el seu territori entre turons, torrents que baixen vers l’Hospitalet i aquesta important via entre ambdós municipis, el camí ral o “camí de Dalt” a L’Hospitalet, que anava de Barcelona a Sant Just.
St. Pere màrtir, davant la torre de la Pubilla Casas. 2025
Al cens trobem alguns propietaris benestants, com el notari Josep Cervera, que viu a Barcelona i té casa (Can Cervera) en un despoblat sobre el terme de l’Hospitalet, altres cases properes, com la d’Oliveres (del segle XVII), en el despoblat del “camí ral” i alguns pagesos distingits, com Joan Casas, que viu amb la dona, tres fills, un mosso i una criada. Potser el pare de la Josefa, la nostra Pubilla, de la que no en coneixem els orígens.
Malgrat l’augment dels preus i la inestabilitat general, la segona meitat del segle XVIII és un període de creixement i millora de la producció agrària i dels inicis de la industrialització que beneficiarà a alguns i durà molta població rural als entorns de les grans ciutats. Una època en la que es fan obres mig privades que acabaran sent públiques com la primera portada d’aigües a L’Hospitalet, justament des d’Esplugues (1730).[4]
Mina d’aigua que alimenta una bassa a la torre de la Pubilla. 2025
En 1764 s’acaba la construcció d’un pont de granit vermell sobre el Llobregat a Molins de Rei. Al mateix temps s’anaven dessecant terrenys mig pantanosos a la Marina. Aquí dalt es transforma el que havia estat un camí de “ferradura”, apte pel bestiar, que s’ enfangava i s’enfonsava sovint, en una “carretera” (per on circulen convenientment les carretes) que facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid.
Serà la “carretera de Madrid” (avui, avinguda Carlos III) que donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passarà a 717). L’imponent pont durarà fins les inundacions de 1971. La “Carretera de Collblanc”, com se la coneix a L’Hospitalet, passarà per l’antic “Hostal de la Creueta”, instal·lat a finals del segle XVII, per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet serà indemnitzat, així com Can Rigalt (o Girona) que, refet en 1741, va quedar dividit.[5]
Can Rigalt, a l’altra banda de la carretera de Collblanc. Abandonada. 2022
Entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat i de Cortada, el cinquè Baró de Maldà per successió de la seva mare, la també pubilla, Teresa Cortada i de Senjust, descriu els llocs pels que passa i/o on habita en temporades, com és el cas d’Esplugues (Can Cortada) i d’Hospitalet (Can Xerricó).
En Esplugues trobem Can Casas al costat de la parròquia i la rectoria, una de les poques cases riques del lloc (com Can Cortada, Can Ramoneda i Can Pi), el que indica la posició privilegiada d’aquesta família que, com aquestes altres, té eres i pallisses, bons arreus de pagés, graners amb gra i llegums i cellers i botes per traspassar el vi.
Can Pi. Esplugues, Junt a l’esglèsia. 2022
Tot i que assenyala que la torre de la Pubilla Casas (casa i terrenys) pertany al terme de l’Hospitalet, el baró parla d’aquesta propietat quan es refereix a Esplugues, el que referma la idea de que els propietaris eren d’allí.
Així la descrivia (amb el català de la època):
“La torre de la Pubilla Casas, que és del terme del poble de l’Hospitalet, cerca de la de Girona, a l’altre costat de la carretera, un poch distant, a quatre vents, pintada de bermell, tancada ab un primorós rexat al devant y dos grans zafareigs ab un lleó en cada un a la vora trayent aigua de la boca (…) més enllà la torre Soldevilla o de La Marina (torre Melina)”.[6]
Una de les basses de la torre. 2025
En canvi, en parlar de l’Hospitalet no diu res d’aquesta torre sinó del lloc on s’aixecà, conegut com “Can Nadal” i ubicat “dins i fora de L’Hospitalet”, alies la “torre dels Pares”[7], ja que tenia hisenda la Companyia de Jesús on hostatjaven jesuïtes malalts o vells.
En 1767 Carlos III ordena l’expulsió dels jesuïtes i la expropiació dels seus béns, que són posats a la venda. Josefa Casas, casada amb Josep Martí, comprà aquesta propietat en 1770 i demana permís al comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues per portar aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells, per a regar les extenses terres de secà de la hisenda, on es conreava vinya, convertint-les en jardins i horta.[8]
Bassa gran i una mostra de l’exuberància que devia haver. 2025
Poc després, farà derruir l’antic edifici per a bastir el casalot classicista que encara avui podem contemplar a la Carretera de Collblanc i que actualment és una escola. En 1774 la casa ja tenia capella pròpia,[9] tota una immensa balconada que ja no hi és i un espai apte per guardar les carrosses.
La Pubilla Casas, en aquesta mansió a la que dona vida i color, hostatjava gent benestant del moment, com autoritats civils i eclesiàstiques que feien estada abans d’entrar a la ciutat i on es reunien amb regidors i persones d’alt nivell.
Josefa Casas, actuant en nom propi, va saber aprofitat les circumstàncies i acumulà guanys gestionant els seus recursos i reunint la “casta” religiosa, econòmica i política del moment.
El casal que va fer edificar Josefa Casas. 2025
Ens recorda una mica a las “precioses” del país veí, que organitzaven “salons” literaris i culturals a les seves luxoses cases, però la lluïssor dels seus salons i jardins, no haguessin pogut acollir mai, com els de les dames veïnes, el nivell de pensar i de fer en femení que en aquells bategava. Érem a l’Espanya mísera i masclista, que encara no ha finat.
En 1789, el temps de la Revolució Francesa, a Barcelona es produïa un moviment protagonitzat per dones anomenat “el rebombori del pa”, contra l’increment dels preus de productes bàsics. Aconseguirien que aquests baixessin, però a costa de repressions molt dures com la mort a la forca de, entre d’altres persones, Josepa Vilaret, àlies “la Negreta”, de la que només sabem que era líder veïnal i mare de família nombrosa.
En 1792 mor el marit de Josefa Casas i, tres anys després, ho fa Salvador Casals, comerciant i administrador dels interessos de Josefa, una anciana rica que continuava fent la seva tasca. Nous pensaments i noves crisis i guerres es posaven en marxa, el temps de la Pubilla, com el de la Il·lustració, que per aquí va passar molt superficialment, ja declinava.
L’escut dintre de l’edifici. 2025
No coneixem gairebé ni els inicis ni els finals d’aquesta dona. Sabem que l’edifici i els seus masovers van patir “la guerra del francès”:
“En la dita tarda va pujar un divisió de tropes de Barcelona i des de la carretera tiraren los francesos un tiro al masover de la casa nova i d’en Capella[10], dit Gervasi Xacó, o el Xaconet, i lo feriren mortalment; truquen a la casa de la pubilla Casas i obligaren a obrir al masover que estava amb la sua família a dalt de les golfes, de prompte li pegaren un cop de sabre al braç i després dos tiros al cap, quedant difunt.”[11]
La casa restà abandonada molts anys.
Figura de Sant Miquel al costat de l’escala interior original de l’edifici
Des de 1920 el nom de “Pubilla Casas” es va donar a un barri de l’Hospitalet.
En 1926, Feliu Elias, un crític d’art, embadalia davant de les dues terrasses i els dos grans brolladors a banda i banda de la casa i del portal que donava accés als ja desapareguts jardins. Tot i valorant l’edifici i els seus voltants, no s’està de definir a la dona que ho va fer possible com “la nena Casas”.[12] És un exemple d’aquest masclisme que encara patim.
Nom d’un almirall del temps de Josefa Casas, que va predre batalles i moltes vides. De veritat es mereix el nom d’un carrer?
El nom de la Pubilla es va donar a una plaça del barri en 1933, quan l’última propietària, vídua de Cunill, va cedir a l’Ajuntament part dels terrenys de la finca a canvi d’una reducció d’impostos i de que la casa fos d’ús escolar.
De nou la Guerra i els seus horrors quan a la casa s’instal·là una Txeca, durant l’anomenada “Guerra Civil”.[13]
Bigues i finestrals de la casa. 2025
Quan, el 1957, s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica, la zona ja havia anat canviant les vinyes per les bòbiles, les empreses tèxtils i algunes cases barates que havien de respondre al projecte d’urbanització de “casa-jardí” de l’insigne arquitecte de la nostra ciutat, Ramon Puig Gairalt. La immigració massiva i la conseqüent especulació es van acabar imposant, però encara podem veure a les cruïlles dels carrers, els angles dels carrers radials que projectà.
L’any 1964, les Serventes del Cor de Jesús van fundar el Col·legi Sant Josep Obrer per a nenes a l’edifici, responent a la voluntat de la seva última propietària. Part de la casa, amb el jardí capdavanter, la reixa, les basses i la mina per on arribava l’aigua de Sant Pere màrtir, encara hi són i el que queda continua sent digne d’admirar. L’antic celler és avui la capella de l’escola i del barri, un lloc pregon que ens porta el silenci dels i de les que ja no hi són.
La capella i antic celler. 2025
Des de l’any 1995, la geganta de l’Aula de Cultura I de la Florida ha estat batejada amb el nom de geganta Pepa, en record de Josefa Casas. Donades les seves circumstàncies hem de considerar a la nostra Pubilla una autèntica “geganta”, ja que, ni el pare que li va donar el cognom, ni el marit, han passat a la història com ella mateixa ho ha fet, donant nom a tota una població limítrof que, avui, batega de vida, especialment si passes per l’escola a l’hora de la sortida d’infants i adolescents.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 31/01/2025
A la genealogia materna d’aquesta història, la Pubilla Casas, dona emprenedora i forta, la vídua que va posar la condició de l’educació i la congregació que va néixer a Vic amb voluntat d’ensenyar a nenes obreres.
[8] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.
[9] Codina, Jaume (1988) “Els pagesos de Provençana”, vol. III, p. 151
[10] A prop del casal de la Pubilla Casas n’hi havia la “torreta dels capellans”, on es va establir els serveis de la parròquia del lloc de Santa Gemma, tot i que els serveis religiosos es feien a la capella de l’escola. No sabem si és la mateixa de “Cal Capellà”: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/11/29/cal-capella/
[11] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès… p. 37
«Terra endins»: terraendins.blog, mi nueva criatura, por la que explico lo siguiente…
En 2015 celebramos los 50 años de Bellvitge, el barrio en el que aterricé con mis padres y hermanos procedente de un pueblo de La Mancha (Daimiel) y de un breve tiempo en Barcelona (El Coll). Llegué con seis años al primer bloque de Mare de Déu de Bellvitge, cuando sólo había el bloque de pisos donde viviríamos y otro a medio hacer, la nave de los prefabricados de hormigón, la ermita y los campos.
1964-65. Foto AVV. Las incógnitas que se despiertan en la visión infantil son un estímulo para expresar nuestro sentir y pensar.
La comisión que preparaba los festejos me hizo una entrevista con mis recuerdos que también entregué por escrito. Entonces andaba muy atareada, aún trabajaba como maestra en el mismo barrio.
Alguien me paró en la calle y me dijo: – “Me gusta mucho lo que pones en Facebook” – “Facebook?, no tengo ni sé cómo funciona”. Pensé que se había equivocado, pero cuando me lo dijeron otras personas, indagué. Alguien de la Asociación de Vecinos (AVV) fue recortando mi escrito en pedazos y los fue poniendo en el facebook de “Bellvitge 50”: https://www.facebook.com/Bellvitge50/ con algunas fotos antiguas, Carlos Tejedor, él me explicó un poco cómo funcionaban las redes sociales y me invitó a colaborar en el blog de «Bellvitge 50» que la AVV y el Centre d’estudis de L’Hospitalet (CEL’H) habían creado para la ocasión: https://bellvitge2015.blogspot.com/.
Portada del Facebook de «Bellvitge 50», iniciado por Carlos Tejedor.
Y así empecé, con los materiales que el CEL’H aportaba, las actividades que íbamos haciendo o lo que iba conociendo mejor y aclaraba mis recuerdos, siempre con el doble formato del papel y la telemática. El blog y la página de Facebook fueron creciendo y los materiales, en forma de dossier, se entregaron a la Biblioteca Bellvitge y a Centros educativos del barrio. Mi compañera y amiga Maria Isabel Alarcón inició un blog: https://blocs.xtec.cat/bellvitgedidactic/, donde compartimos material didáctico con otras educadoras del barrio.
El mismo año abrí un blog propio: “Bellvitge educa”: http://bellvitgeeduca.blogspot.com.es, donde ponía temas que, aunque también fueran del barrio, me parecían más personales. El blog trata, principalmente, del barrio, la educación, la filosofía o la política. Por problemas de salud no podía seguir ejerciendo de maestra y esta tarea compensaba mi pérdida.
Este es uno de los videos realizados. Está publicado en la página de la Biblioteca Bellvitge que colaboró activamente con «Bellvitge 50». Es un resumen de la historia de la ermita, el barrio y su gente, un barrio educador que dignificó nuestras vidas. https://www.youtube.com/watch?v=uAN16onx4wQ
Ese año publiqué, junto a Maribel Alarcón, un cuento: Els follets de la Marina[3], con ilustraciones de Vanesa Díaz,que se distribuyó entre todos los centros educativos del barrio. Y, particularmente, un cuadernillo que se convertiría, en 2018, en mi primer libro : Amatxus. Historia de un reencuentro.[1] El 2016 publiqué un artículo: “Grups juvenils de Bellvitge. Vivac”, en una miscelánea del CEL’H sobre el barrio.[2] Todo ello iba vinculado a lo que escribía en los blogs.
Biblioteca Bellvitge: presentación del cuento: «Els follets de la Marina» con Maribel Alarcón.
Una imagen hermosa: mis padres, una prima de mi madre y mi hermano mayor, Manuel, el primer hijo vivo de mi madre.
En 2019 publiqué el libro de Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, también fue resultado de todo lo que investigaba y compartía, en redes y presencialmente con un grupo en la Universidad de Barcelona.
Ese mismo año se publicó otro sobre la parroquia en la que me formé y practiqué el voluntariado durante varios años: Un Bell viatge en buena compañía. Desde la Parroquia Mare de Déu de Bellvitge. Ed. Néctar. Una nueva manera de dar forma a lo aprendido del barrio, de su gente, de mí misma.
En 2020 se publicó el artículo: “La Mística como refugio para el Espíritu de la Verdad. Simone Weil en relación a otros filósofos y místicos”[4].
Ese año de la pandemia abrí dos nuevos blogs pasando del formato Blogger al de WordPress, que me resultaba más aparente: “Històries des de Bellvitge”: https://historiasdebellvitge.com/, donde voy dando a conocer lo que aprendo del lugar que habito, Bellvitge i L’Hospitalet, ampliándolo, cuando pudimos salir a caminar, a otras comarcas y dedicándolo especialmente a dar a conocer los resultados de una nueva investigación sobre el papel de las mujeres en la Edad Media en los alrededores de Barcelona, de los que Provenzana (término más amplio que el actual l’Hospitalet) formaba parte. También abrí otro más íntimo y personal, con reflexiones, historias de vida y poemas de diferentes tiempos, del que no hago propaganda en las redes: “Històries de Mari”. https://wordpress.com/overview/historiesdemari.wordpress.com
Como resultado de la nueva investigación se publica un artículo: “Amalvígia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” en una nueva miscelánea del CELH, quadern d’estudi número 34.
Blog d’Amalvígis, grup de dones Bellvitge, en el que colaboro con orgullo.
En 2024 publico: Una historia de las mujeres. Desde la Provenzana medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ed. Claret, resultado de todo lo que había ido investigando en los documentos, conociendo sobre el terreno y publicando en las redes. La metodología empleada sigue pasos propuestos por Simone Weil, una manera de aplicar lo que aprendí.
Y este 2025 abro un nuevo blog: “Terra endins” terraendins.blog donde resumo la historia de algunos sitios de Catalunya, dando una visión más amplia y con el que pretendo liberar el de “històries des de Bellvitge” de artículos más globales, revisándolos, al mismo tiempo y documentándolos con nuevas fotos y conocimientos.
Los blogs han significado para mí una manera de ordenar el conocimiento y de darlo a conocer. El interés que muchas personas me demuestran me anima a seguir, yo misma estoy contenta al ver los resultados (al margen de los “me gusta”).
Lo que más me llena de satisfacción es las colaboraciones con otras personas que toda esta nueva vida me proporciona..
«Amén», un librito que editó el fotógrafo Néstor Rives y con el que colaboré con algunos versos en 2016
Sigo por un camino que no me había marcado de entrada, pero por el que decido continuar preguntándome de tanto en tanto para qué lo hago. Mi interés no ha cambiado: dar valor a lo que se ha invisibilizado (especialmente lo relativo a mujeres y disidentes).
Ordenar conocimiento es importante para mi memoria y trabajo personal. Dar a conocer es una forma de participar aportando datos que se han obviado y fomentando el pensamiento crítico. El conocimiento se rehace, como la autoestima, tan dañada en mí como en otras mujeres de mi generación y condición social. El reconocimiento obtenido es algo que necesitaba y que agradezco mucho, tengo suficiente.
El regalo: las relaciones generadas.
2018. Presentación de «Amatxus» en la Biblioteca Bellvitge.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/01/2025
A todas y todos, gracias por vuestro afecto y apoyo. Seguim!
[1]Amatxus. Historia de un reencuentro.Amalvígia. Dona valenta que lluita. (2018) Centre d’estudis de l’Hospitalet. Col. Josefina Gómez Olivares n. 9
[2]Actes de les Jornades d’Història de l’Hospitalet En: (2016). Quadern del Centre d’estudis de l’Hospitalet n 30.
L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.
En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.
A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.
L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.
De la parròquia i de la ermita no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc, com a parròquia del barri del “Centre” i com a ermita de Bellvitge-Gornal. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre dictà el trasllat dels antics cementiris a les afores. El de 1789 és el que n’hi havia prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital amb la seva capella de Sta. Càndida.
Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri
D’aquesta capella sabem que en 1606 estava “indecenter”, després de que l’acord signat en 1564 amb les Devotes de la tercera orde de St. Francesc o menoretes, per arreglar l’hospital i tenir cura dels malalts, no es fes efectiu. No sabem si aquesta capella, tan propera a l’església parroquial, continuava fent les funcions que feia a altres temps, quan la parroquial era a l’altre extrem.
La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alósi Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abanslo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]
Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.
A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.
El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella
A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]
En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]
Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]
Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.
Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta, al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. Més endavant es dedicaria a remunta d’artilleria per l’exercit. De la història i usos d’aquest pedrís també en vam parlar.[10] Aquí ens interessa destacar que probablement la capella existiria al segle XVIII.
La capella de la Remunta recentment derruïda
Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.
Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.
Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]
Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.
Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.
Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, de fet la seva primera menció és en una venda que la dona Senior, que havia patit la pèrdua dels seus a la presa d’Almansor, fa en 986 al bisbe Vives a Terrers Blancs. En aquesta zona de la vall de Quart (Torrent Gornal) la Seu de Barcelona començarà a organitzar la parròquia de Provençana que limita amb aquest turó.[15] L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans de Santa Caterina de Pedralbes, es va destruir per convertir la zona en un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia. D’aquesta capella i de la de Santa Maria del Port, ens parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet i és que el terme del castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]
Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.
Així doncs, tenim, entre probables i segures, aquestes catorce capelles:
Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada, però amb alguna mena d’oratori
Torre Melina o Soldevilla, amb la capella de la Pau
Can Rigalt a la carretera de Collblanc
Pubilla Cases a la carretera de Collblanc
La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
St. Pere Màrtir
Sta. Maria del Port
La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
Sta. Maria de Bellvís
St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
St. Josep, del convent carmelita del barri de St. Josep
Can Colom
Si algú té més informació que la doni, gràcies.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024
revisat i corregit: 19 gener, 2025
A les persones que posen el seu desig en les devocions.
[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.
[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 