3. Mutualitats de dones a l’Hospitalet. Qui va ser Mercè Rius.

Posted on 2026-01-12 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’absència del personatge principal és un incentiu per la recerca. (Luisa Murano)

Gravat de dones jugant a les cartes al llibre de Mary Nash. Les dones sempre han estat en relació.

La història de les conquestes feministes als inicis de la industrialització a les nostres terres comença amb diferents plets i revoltes, com hem vist als capítols anteriors,[1] que evidencien conflictes latents a les classes més baixes, però també entre les dones en conjunt i la societat que les relega.

Gràcies a les noves pràctiques d’educació que s’oferiran a les dones, des dels ambients catòlics, amb el doble objectiu de millorar la seva formació per tal de fer-la més bona treballadora, mare i esposa i de que no s’impliqui en els aldarulls obreristes del moment,[2] fins els més llibertaris, passant per totes les formacions polítiques d’aquest convuls segle XIX es crearan associacions de dones on s’impartirà una educació cultural i professional de millor qualitat.

Tot plegat conforma un procés una mica diferent al de les primeres mutualitats, la majoria d’homes, unes associacions que es conformen en prohibir les anteriors gremials (1833), que segueixen diferents camins, que són l’inici de moltes altres que vindran (Casinos, Centres Culturals, Corals, Ateneus, Sindicats, Cooperatives de consum…) i que no inclouran a les dones fins molts anys després, potser perquè elles tampoc hi eren als gremis.

En tot cas, també són l’inici de l’Institut Nacional de Previsió (INP), creat en 1908, i de les Caixes de Pensions. En 1856 s’indica que els fons sobrants de les Mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis i, en un document que es conserva a l’Arxiu de L’Hospitalet de cinc de juliol de 1939, l’INP, ja franquista, autoritza al president de la mútua de Sant Antoni de Pàdua de L’Hospitalet, creada en 1851, a tenir relacions amb les entitats bancàries donant al INP un resum mensual, el que constitueix una mostra documental de que el INP, futura Seguretat Social, no el va crear Franco. Cal tenir present que moltes entitats del tèxtil ja tenien la seva pròpia financera, com la sederia dels Vilumara o s’incorporaran a les Caixes de Pensions, com va fer la Mutualitat femenina de Santa Madrona (1900), incorporant-se en 1920.

Cal tenir present que totes eren sota una advocació religiosa, potser una manera de ser més acceptades socialment, com es feia amb les confraries, i d’accedir a l’espai públic amb el reconeixement social que implica, ja que la majoria feien les festes del seu patró o patrona al carrer.

Un exemple de que no són només la continuació dels gremis sinó també la de les confraries és la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, que es reunia a la Casa de sant Sebastià, convent dels frares menors de Barcelona, en 1819 per a fer la liquidació de contes i el canvi de Junta,[3] de la que resultarà el Montepío de Nostra Senyora de Bellvitge, que en 1836, després de la primera guerra carlina, acull també algunes despeses generades per la participació a la Milícia Nacional.[4] Aquesta associació era de Barcelona, tot i que es reunien sota aquesta advocació i venien a Bellvitge a celebrar la seva festa en Pasqua.

1819, acta de la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge

Com veiem, és una part interessant de la història molt poc coneguda. A Barcelona, per exemple, si en un principi n’hi havia unes 40 mutualitats, a finals del XIX eren 400 (Romero: 246, nota 13). Si les mutualitats, en general, han estat poc estudiades, les de les dones són gairebé ombres. A Barcelona es coneix una secció d’una mútua que era sota l’advocació de Santa Romana, que es reunia sota el rector i mai conjuntament amb els homes i el Mont de Pietat de Santa Madrona que es va crear el 1900 al Palau Meca del carrer Montcada per atendre en bones condicions el part de les dones amb menys recursos generant l’Institut de la dona que treballa i la primera escola d’infermeres (1917). Donades les condicions prèvies de les dones, aquestes mutualitats sorgeixen sovint del proteccionisme, el que també forma part del nostre camí.

Amb les mutualitats es pretenia donar-se suport mutu, personal i familiar, en cas de malaltia (sempre que aquesta no fos “no vergonyant”, és a dir no s’incloïen les venèries), accident (no per baralles) o mort. Comptaven amb la presència de metges, visitadors i infermers a les seves juntes i agrupaven, principalment, a petits i mitjans mestres i oficials qualificats de diferents oficis. Els seus valors eren la previsió, la responsabilitat i la respectabilitat i l’objectiu principal, mantenir la seva especialització i els beneficis previs.

Per una altra banda, comencen a formar-se les primeres associacions obreres, amb treballadors no qualificats i jornalers que podien treballar simultàniament al sector primari com al productiu (el camp i el teler). L’objectiu d’aquests era tenir millor condicions de treball i aconseguir una certa especialització. És quan la indústria mecanitzada creix que la mà d’obra es torna un valor de mercat.

Per a les dones, l’objectiu principal era poder mantenir les seves famílies de manera independent evitant que els seus fills i les seves filles morin de gana i de fred, el que implicava ser reconegudes en el mercat laboral, en el que ja hi eren, però amb condicions de servitud. El moviment d’alliberament femení neix més d’aquesta ràbia i d’aquesta necessitat familiar, tan vital o més que les pròpies, que de la pròpia consciència d’esclavitud i menys encara (entre les classes populars) del dret a vot, tot i que aquest ha estat millor documentat.

Els primers processos associatius, són paral·lels i no incompatibles entre ells, participant mutualistes a les demandes d’obrers i jornalers de 1855 al Govern Civil i a les Corts, com la del dret d’associació, mentre que les dones, des de les primeres indústries tèxtils a Catalunya a Manresa i a Castellar del Vallès després de l’incendi del Vapor Bonaplata de Barcelona, inclouen en elles demandes que es afectaven directament, com la de les guarderies.[5]

A partir d’aquí la implicació de les dones en les reivindicacions obreres serà imparable, però no sempre ben rebuda pels obrers, que miren amb desconfiança la incorporació d’aquestes a les fàbriques, així com el seu treball als domicilis que rebaixen el preu del treball. Tot i que des de la direcció d’alguns moviments obrers, com el sector anarquista de la AIT, reconegui la igualtat de la dona (1872), el cert és que la hostilitat amb la que són tractades a les unitats de base farà que moltes dones busquin altres mtjans d’associació.

En 1881 es fa una gran vaga del teixit a l’Anoia que comença a Igualada, amb Josefa Aguilera, presidenta de les teixidores d’aquesta població, en demanda de l’augment de sou i la millora de les condicions laborals. Les dones van participar activament en la vigilància i control de les mercaderies, amb enfrontaments amb la patronal i la Guàrdia Civil, sent detingudes i condemnades setze obreres de Carme (població tèxtil a prop d’Igualada) d’entre 16 i 51 anys.

1885 sortida de les dones de Carme de la presó d’Igualada. Foto al llibre de Mary Nash

Aquell mateix any s’obre a Barcelona l’Escola de la dona, on es fan classes de tall i confecció, fent d’aquest ofici una professió reconeguda. Dues vies, la conflictiva i la més organitzada que acabaran confluint. Mentre que les associacions d’homes que van néixer d’un fil comú s’acabaran separant i diversificant.

Sobre el mutualisme a la nostra ciutat en Manuel Domínguez ja ha publicat un article ben documentat.[6] En fixar-nos en les tres primeres mutualitats de dones de l’Hospitalet de finals del segle XIX, tindrem un anàlisis diferent.

A l’arxiu de l’Hospitalet es conserva un registre de 1898 amb les associacions que n’hi havia i algunes dades de la seva fundació, és aquí on trobem una única dona, Mercè Rius, com a presidenta fundadora, l’ú de maig de 1885, de la mutualitat Mare de Déu de la Mercè amb dues-centes dotze afiliades. Les altres dues de dones eren la dels Dolors, amb el batlle del moment com a president en 1881 i dues-centes deu afiliades i la del Carme, sota el rector, en 1885 amb cent-vint mutualistes. A les carpetes que es guarden a l’arxiu sobre aquestes mutualitats, ja no trobem, en 1887, cap dona, el president de la dels Dolors serà el nou alcalde de la Junta Revolucionària Pau Mitjans i a la del Carme continua sent el rector, que també ho és, ara, a la de la Mercè. No és per tirar coets la presidència de Mercè Rius.

Relació de 1898 de l’Hospitalet de Llobregat, únic document en el que trobem a Mercè Rius com a fundadora de la mutualitat femenina de la Mercè en 1885

A les Juntes trobem noms de dones amb cognoms habituals a l’Hospitalet, la majoria són infermeres o visitadores, a vegades també trobem una secretària com Maria Mitjans als Dolors que comparteix càrrec amb el secretari, ja que a les tres n’hi ha un President, un Secretari i el metge, tots homes, tot i que la directora és, a vegades una dona, com Dolors Sanfeliu (cognom origen d’aquest sector a l’Hospitalet) a la del Carme o Antònia Cabanè a la de la Mercè, totes dues en 1887, quan es reglamenten les associacions a l’Estat Espanyol. En definitiva amb les dades que tenim a l’Hospitalet podem dir que les mutualitats de dones van ser, per a elles un dels passos del camí d’associació de les dones, encara no independents però sí en procés.

I arribem a la pregunta que ha mogut aquesta investigació que hem donat a conèixer en forma de trilogia… Qui era Mercè Rius?

En primer lloc, hem vist que si les primeres dones propietàries que trobem als cadastres i als registres fiscals solien ser de Barcelona, les que trobem a les Mutualitats, eren de L’Hospitalet, per tant també Mercè Rius ho devia ser. Trobem aquest cognom als inventaris i cadastres del segle XVIII (1713: torre d’Honorat Rius i Navarro, 1722: Batlle Pere Pau Rius, 1724: propietària Teresa Rius i Navarro) [7] i com a segon cognom de Josep Barba i Rius (1830-1902), paleta que realitzava obres de manteniment al canal de la Infanta i que va arrendar un salt en 1867 quan tenia de 37 anys.[8] Fill de Josep Barba i Gavarró (ja en van parlar al capítol anterior d’ambdós), va ser mestre d’obres amb Enric Sagnier. El seu segon cognom, Rius, podria ser el de la seva mare, Mercè Rius, que tindria una mica més de setanta anys en 1885 (les dones es casaven joves) quan va fundar la mutualitat de la Mercè. Endemés del cognom, trobem a la família Barba vinculada a diferents associacions de l’Hospitalet i de Barcelona. Josep Barba i Rius era, en 1892, tresorer del Mont de Pietat provincial d’operaris d’edificació de Barcelona. Una família de paletes i mestres d’obra bé podrien tenir l’objectiu de vetllar pel suport en cas d’accident laboral creant i participant en mútues per aquest fi i bé podríem, amb la mare, haver fundat una per les dones.

Amb aquestes dades i suposicions no podem biografiar a Mercè Rius, però ella, com tantes dones anònimes o de les que només tenim el nom, forma part del moviment associatiu de les dones a L’Hospitalet, sent una petjada al camí del moviment feminista.

Amb ella arribem a la conclusió que el feminisme, que arriba de la mà de les revoltes de les dones i de les millores en la seva educació, inclou tant els sentiments de ràbia davant la submissió i la manca de recursos propis i familiars, com de les mesures “proteccionistes” que ajudaran a les dones a organitzar-se per sí mateixes, són matisos diferents als del moviment obrer i més semblants al d’alliberament de la esclavitud.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Per l’alliberament! Encara queda molt camí a fer…

[1] https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/ i https://historiasdebellvitge.com/2026/01/08/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius-2/

[2] Duch, Montserrat et al (2021) La Catalunya associada, 1868-1938. Universitat de València.

[3] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, p. 36 i doc. 36, p. 113-115

[4] Romero Marín, Juanjo. «Segmentación laboral y asociacionismo obrero. Barcelona, 1820-1855». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 1999, núm. XVII, p. 286, https://raco.cat/index.php/EHDAP/article/view/288038.

[5] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 163

[6] Domínguez, Manuel. «El mutualisme en l’època contemporània a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2024, núm. 38, p. 125-44.

[7] Álvarez Jáuregui, Clara (2011). “El conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII”. Beca del Museu i de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet. L’Hospitalet a l’inici del s. XVIII, homes i terres : cadastres de 1718 i 1724. L’Hospitalet de Llobregat : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 1985

[8] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on 2026-01-08 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

2. Les dones del tèxtil a L’Hospitalet als inicis de la Industrialització, segle XIX.

Gravat d’una àvia ensenyant a teixir a la seva neta al llibre de 1988 de Mary Nash, p. 101

Després de segles en que les dones van ser sotmeses, relegades i recloses, com hem vist al capítol anterior,[1] les dones, que sempre han estat en relació, no tindran espais associatius propis reconeguts fins a finals del segle XIX.

Hi ha precedents reivindicatius, com els plets de les dones contra els gremis del tèxtil, una feina que feien en condicions servils amb els seus esposos i/o amb els mercaders i els mestres dels gremis, sense poder continuar les vídues amb el taller si no n’hi havia un fill major de dotze anys, o les diverses revoltes, algunes violentes, en les que protesten, tant per les condicions laborals, com per les crisis que afectaven a les seves famílies, com l’encariment dels preus de les subsistències o les lleves obligades dels seus joves fills obrers, de les que es podia lliurar qui tania poder adquisitiu.

protesta contra les lleves de soldats joves, fills d’obrers

A Catalunya, la posada en marxa de la industrialització generalitzada, amb el nou impuls de la maquinària i la necessitat de mà d’obra barata (dones i infants) amb jornades molt llargues i condicions infernals, juntament amb la pujada de preus i d’impostos per costejar els deutes de les guerres, provoquen entre 1833 i 1843, diverses revoltes de caire anticlerical, econòmic, obrerista… conegudes com a “bullangues”, amb gran participació de les dones. En la de 1835 incendien el Vapor Bonaplata (primera indústria d’aquest tipus a Barcelona). La de 1843, amb barricades i batalles als carrers, dura tres mesos i acaba amb un nou bombardeig sobre la ciutat. Entre d’altres qüestions, es reivindica el sufragi (masculí). En 1909 la frustració i la ràbia l’opressió que el capitalisme provoca entre les capes més pobres donarà lloc a la Setmana Tràgica. Ja ho veurem, de moment posem la mirada al segle XIX a L’Hospitalet.

1842 Bombardeig des de Montjuïc a Barcelona ordenat pel general Espartero

La industrialització començarà a l’Hospitalet a partir de la posada en marxa del Canal de la Infanta (1820) aplicada en principi al regadiu dels camps (amb més necessitat de fem i adobs), a la instal·lació de molins fariners (real, el primer) i als anomenats “prats d’indianes” on es blanqueja i/o es tenyeix la roba que necessitarà d’indústries subsidiàries com les del tint. En 1784 Josefa Casas Clavell (la Pubilla Casas) establia a un fabricant d’indianes al conegut “Prat de la Manta” a Santa Eulàlia, primer nucli industrial, amb Sant Josep i la Bordeta, de l’Hospitalet millor comunicat amb Sants. La indústria manufacturera tèxtil, vinculada als teixits i les blondes, ja existia.

En 1830 trobem a L’Hospitalet tres merceres o donadores (intermediàries entre les puntaires i els mercaders, una proporció molt alta per a la població que n’hi havia, el que mostra que aquesta era la primera i principal indústria manufacturera de la ciutat, tot i que poc pagada i gens reconeguda

«La nena obrera» de Joan Planella, al Museu d’Història de la Ciutat

En 1847 Paula Valls figura com a «mercader de sedas, hilos en madejas» entre els quatre mercers que trobem entre els principals contribuents al fisc. El primer Josep Barba i Gavarró, contribueix amb 215 rals, Paula Valls és la segona amb 166 rals i, en última posició, Manuel Mitjans i Teresa Bori,[2] amb 116.

Josep Barba és el quart contribuent més important de la ciutat i Paula la sèptima, el que indica que el negoci de les puntes era important, tot i així, Barba deixà el negoci, contribuint l’any següent per una taverna. Paula Valls, en canvi, serà, en 1848,la tercera contribuent més importants de la Indústria i el Comerç de l’Hospitalet, amb 195 sous; Manuel Mitjans baixa la seva contribució a 100 sous i Teresa Bori a 25. Per damunt de Paula Valls només n’hi havia el propietari del Prat de Blanqueig que després serà l’Aprestadora Espanyola, Vicenç Cuiàs, i Joaquim Piera, majorista de productes colonials. Aquests, com la majoria de fabricants instal·lats a l’Hospitalet, molts del ram del tèxtil, amb telers i prats d’indianes on s’estenia la roba, eren de Barcelona. En canvi, aquests intermediaris, són de l’Hospitalet.

A Josep Barba i Gabarró i al seu germà Antoni, d’una família de paletes de l’Hospitalet, se’ls adjudicà, en una subhasta de 1843, la tasca d’enderrocar tota edificació que pogués ser utilitzada com a fortalesa (en funció de l’orde donada en 1837, després de la primera guerra Carlista). La família Barba que tenia mestres d’obra, comença així el seu ascens sòcio-econòmic, ja que tenien dret a quedar-se amb els materials derruïts i molta feina pel davant. S’enderrocaren els forts de Can Arús, Molinés (adjudicat al seu germà, Antoni Barba), Prats i “Quarter”. A partir de llavors ja trobem bòbiles, forns o rajoleries a l’Hospitalet, on treballaran homes, dones, nens i nenes. No oblidem el treball infantil.

Potser això explica la seva sortida del mercat de les blondes, en el que no devia tenir el mateix interès que Paula Valls, de la que sabem que en 1850 era vídua, natural de l’Hospitalet, tenia 68 anys i vivia, amb la seva filla Sibil.la, de 27 anys, també vídua, al carrer Major. Pensem, com Àngels Solà,[3] que, donat el cognom i el negoci, Paula Valls devia ser família de la mare i de les ties de Rosa Creixells i Valls, però no la mare, com apunta Solà, més aviat una tieta. El cognom Valls vindria de l’avi matern de Rosa Creixells, un cognom que ja trobem a Hospitalet al cadastre de 1718.

Moltes dones hi contribuïen treballant de forma complementària a la resta de feines de la cura, de la llar i del camp, dedicant totes les hores en les que disposaven de llum i rebent a canvi sous de misèria, sent, en canvi, molt valorades les encaixares de l’Hospitalet, gràcies a dones com les de la família Valls, que van saber posar-se al capdavant de la gestió del negoci.

El liberalisme econòmic modernitza les antigues estructures, però sota el capitalisme industrial, encara més ferotge amb el poble ras. El treball industrial mecanitzat implicarà a homes i a dones, però ells, endemés de ser majorment els propietaris, també seran els seus “capatassos” i, com assalariats, tindran millor sou. La dona obrera es converteix així en “esclava de l’esclau”

Cap el 1833 s’elimina l’antiga reglamentació sòcio-econòmica fonamentada en els gremis i poc després s’iniciaran les societats d’auxili mutu o Mutualitats -entre els homes.En 1840 comença a funcionar a Barcelona una associació de teixidors de cotó que es prohibeix aviat, passant, com altres, a la clandestinitat.

La primera notícia d’una fàbrica tèxtil que combina la força de l’aigua amb generadors de vapor a l’Hospitalet la trobem en 1833 quan es subhasta el prat d’indianes conegut com Prat de la Manta amb sis mujades de terra i un gran edifici amb totes les oficines corresponents, amb tres calderes grans de coure i una de plom i una sínia separada de la casa amb cadena i platets de ferro.[4]

La pressió als voltants de Barcelona augmenta a partir de la prohibició d’instal·lar aquestes grans indústries a la ciutat després de l’incendi de la Bonaplata (1835), veient-se afavorida amb les desamortitzacions liberals, les millores tecnològiques i l’arribada del tren (1854). Als cadastres trobem dones que tenen terres a l’Hospitalet, com la Pubilla Casas, Josepa Font, Adela Oliveres i d’altres que han donat nom als nostres carrers; als registres del segle XVIII ja hi constaven propietàries, però la majoria eren de Barcelona.

Mentre l’educació dels nens es fa més extensiva, les nenes continuen amb el treball tèxtil, encara manufacturer i fet sovint a les cases. Entre 1845 i 1853 a L’Hospitalet n’hi ha diversos “teixidors” (la feina la devien fer les dones) propietaris de telers manuals, tots ells eren homes i la majoria en tenien només un. El grup més important de telers eren dels Samada (25) que haurien tingut una petita colònia industrial a l’actual carrer Parral del barri del Centre.^[5] A Collblanc, una altra zona que s’industrialitza aviat, trobem un grup de vuit telers propietat de Pere Nolasc. Un propietari, Marià Margarit, tenia dos telers jacquard (que incorporen una màquina amb un moviment independent de l’ordit seguint el disseny d’unes targetes perforades, un principi de la informàtica.

Teler jacquard al museu tèxtil de Terrassa

Pels volts de 1850 ja trobem les primeres mutualitats -d’homes- a L’Hospitalet que es presenten com agrupacions de socors mutus, però que sovint acullen també altres motivacions de caire laboral i polític. Aquestes corporacions, inici dels futurs sindicats, de les cooperatives de consum i d’entitats sòcio-culturals, són aviat posats sota sospita per obreristes o per federalistes i catalanistes, sent sotmeses a restrictives normatives, però també són un preludi de les Caixes de Pensions i del Institut Nacional de Salut. En un document de 1856 recollit a l’arxiu de L’Hospitalet s’indica que els fons sobrants de les mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis. Aquest interès econòmic seria un factor important per a que aquestes associacions continuessin endavant, sent també -trenta anys més tard- per a les dones.

En 1853 n’hi havia prop de dues-centes puntaires registrades a L’Hospitalet (tot i que probablement eren més), que treballaven per a set fabricants de puntes de Barcelona (sis homes i una dona, Antònia Roca i Bosch), el que representava el 20% de la població femenina major de dotze anys, sent l’ocupació principal entre les dones més pobres. Aquests fabricants tenien cadascú entre 10 i 40 puntaires treballant (Casas, 1985: 16). Els amos eren de Barcelona, però les treballadores i les intermediàries o merceres eren d’aquí.

Aquell mateix anyLa Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la al camí de la Barca o del Prat, al prat de blanqueig conegut com “Prat dels maons”, del que es tenen notícies des dels anys trenta d’aquest segle. El nom de “maó” vindria d’un tipus de roba pròpia de les Balears (Casas, 1985: 14-16). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. L’Hospitalet tenia llavors sis fàbriques on hi treballaven 105 homes, 17 dones (a les cases devien ser moltes més), 25 nens i 10 nenes en jornades d’unes 14 hores.

En aquest temps trobem les primeres manifestacions obreres, amb la presència de dones del tèxtil. Durant el bienni progressista (1854-56) es donen diverses vagues i demandes obreres, com el dret d’associació o la de guarderies amb gran participació de les dones del tèxtil de Manresa i de Castellar del Vallés on ja funcionaven els «vapors».[6]

Com veiem, el feminisme que reivindicava la demanda del sufragi femení a Anglaterra o EE.UU. no es correspon amb la Espanya del moment. En 1860 el 86% de les dones espanyoles encara eren analfabetes i entre les que anaven a escola la majoria dedicava gran part del seu temps a les labors i la doctrina.

Prt d’un pagament a l’arquitecte municipal de L’Hospitalet, en 1860 per, entre d’altres, fer el pressupost de rehabilitació de l’escola i casa de la mestra municipal. Arxiu Municipal de L’Hospitalet.

En 1867 un fill de Josep Barba i Gavarró, Josep Barba i Rius, paleta de 37 anys que realitzava obres de manteniment al canal, arrenda el salt del torrent Gornal amb un edifici de fàbrica, dues casetes i un pati annex amb motor hidràulic per a instal·lar un molí de tint “campetx”, el que es farà en 1869.[7]

I així arribem a l’alçament de Cadis “La Gloriosa” que donarà pas al Sexenni democràtic(1868-74), amb Juntes revolucionàries a les poblacions que a l’Hospitalet liderarà Pau Mitjans Rodamilans, batlle (recordem que també un Mitjans -Manuel- feia de mercer). Es legalitza el dret d’associació pública sempre que estigui autoritzada pels poders locals, però els aldarulls i les revoltes continuaran entre una població descontenta i ofegada.

En 1870 trobem les primeres mestres de nenes a L’Hospitalet, amb les germanes franciscanes i les primeres mestres titulades de la nostra ciutat, Josefa Sans Guitart (germana de Pau Sans) i Mercedes Bori (cognom d’una altra mercera) i Vinyals, amb una instrucció mínima, tot i que les labors i la moral continuen sent la part més destacada en la educació de les nenes.[8] En aquesta data trobem ja les primeres associacions de dones a Madrid i a Barcelona, com la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de la Institución Libre de Enseñanza.

A L’Hospitalet n’hi ha algunes entitats d’obrers sota la Associació Internacional de Treballadors (AIT) de caire filo-anarquista, com la “Unió d’obrers de l’Hospitalet”. També es crea el Centre Econòmic Agrícola e Industrial de la vila de l’Hospitalet (Casino) amb els terratinents de l’Hospitalet i el Casino “Nova Harmonia” amb professionals joves, com Pau Sans o emprenedors de caire més progressista i sota el federalisme republicà. A partir de 1874, amb la nova restauració borbònica, les associacions obreres, queden de nou sota sospita, igual que les federals i republicanes, però es permet la continuïtat amb el control de les seves activitats i dels diners recaptats. Totes continuen sent d’homes.

Fins a finals del segle XIX no trobarem les mutualitats de dones a L’Hospitalet, ho veurem al següent i últim capítol d’aquesta trilogia sobre la industria tèxtil entre les dones de Catalunya i de L’Hospitalet.

Mural de dones teixint prop del Carrer Parral, on hi havia els telers de Samada, la primera colònia industrial de l’Hospitalet, tot i que elles no constin en lloc, elles hi eren al treball més bàsic.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2026

A les dones, com la meva mare, que s’han deixat les mans, els ulls i la vida cosint i teixint per a contribuir econòmicament a les nostres despeses.

[1] Cap. 1 Dones del textil abans del segle XIX https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/

[2] En 1870 trobem a Mercedes Bori i Vinyals com una de les primeres Mestres de l’Hospitalet. https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

[3] Solà i Parera, Àngels. “Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic” a: Les dones i la història del Baix Llobregat, Barcelona: 2001, p. 315-336

[4] «Avisos al público». Diario de Barcelona, 21-09-1833, p. 2111

[5] Casas, Joan (1985) La formació de la indústria a L’Hospitalet. Els antecedents i la primera embranzida (1789-1890). Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 16

[6] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 162-171

[7] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

[8] https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on 2026-01-04 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

«Las Hilanderas» de Velázquez. A l’art trobem els oficis de dones.

Les dones del tèxtil abans de la plena industrialització.

Les dones han treballat des de sempre, normalment amb les seves famílies, al camp i a l’artesanat, combinant diferents tipus de feina, sense que hi hagués una separació entre producció i re-producció. Però, a les reglamentacions dels gremis, dirigits per homes, elles no consten, amb alguna excepció com el gremi de les filadores, treball pràcticament exclusiu de dones, o entre les brodadores, un ofici en el que podien ser mestres del seu art. En ser-les prohibit fer estudis reglamentaris des dels inicis de les universitats (segle XIV), les dones mai podran ser al capdavant d’un taller, exposant-se a sancions si ho feien.

Entre les clàusules matrimonials, als testaments, als plets, a la pintura i a la literatura, trobem la constància documental d’unes pràctiques que, sent habituals, són obviades. Algunes dones tindran oficis diferents dels familiars, tot i que elles, sempre necessitaran una figura masculina per damunt. Així per exemple un teixidor podia tenir la esposa treballant al seu teler o ser el representant de vàries dones que treballaven per a ell. Les dones mouen els telers però els «teixidors» són ells. Un ofici pràcticament femení, com el de les parteres o llevadores, també necessitarà un cirurgià en casos difícils i si no el cridava podien ser denunciades.

Una mostra iconogràfica del treball de les dones als telers pot ser la màquina de teixir punt que el clergue anglès, William Lee, va inventar en 1589 inspirant-se en els moviments de les mans de la seva esposa.

El negoci de la llana, molt lucratiu al comerç català, comptà amb la gran participació de les dones quan s’introdueix al segle XIV, però quan es fa extensiu al segle XV les restriccions augmenten amb la prohibició a les vídues de continuar al capdavant del negoci familiar si no n’hi havia a la llar un fill mascle major de dotze anys, arribant a arrencar el teler si alguna dona desafiava la norma, com va passar a Barcelona en 1486.[1]

La participació de les dones als gremis i a les confraries serà sempre molt marginal i mai dirigint. Les dones no tindran possibilitat d’associació organitzada fins la plena industrialització de finals del XIX. Les seves lluites, des de diferents sectors, adoptaran el feminisme com a senyera comuna i transversal davant la incomprensió que troben arreu.

El “Plet de les dones” serà un precedent important, diverses vídues van mantenir litigis entre 1647 i 1664 contra els mestres velers (teixidors de seda) i la Confraria de Velers de Barcelona, davant la prohibició de poder exercir l’ofici als tallers familiars.

Igualment, els conflictes entre gremis i dones per a poder vendre les seves manufactures de manera independent seran també habituals durant els segles XVI i XVII. Les diferents normatives que publiquen els organismes públics van i venen a favor d’uns o d’unes altres en funció de les queixes.

Les dones de Barcelona protesten en 1682 quan els paraires (amos i encarregats de preparar la llana en brut i de que aquesta es filés abans de donar-la als teixidors) troben mà d’obra més barata a les viles rurals.

Altres protestes es succeiran, contra les dones, quan aquestes puguin accedir a feines que abans feien homes o contra les empreses amb millor maquinària que rebaixava costos, barrejant-se amb altres aldarulls per l’encariment de preus, les lleves i la corrupció que comportaven, etc.

L’Hospitalet era als inicis del segle XVIII una petita vila rural. Les successives guerres disminueixen i empobreixen la població. A la Guerra de Successió (1705) la Corona d’Aragó es decanta per l’arxiduc Carles(1685-1740). Els majors de 14 anys són mobilitzats. El poble de L’Hospitalet emmagatzema el gra i la collita a l’església parroquial, però la precaució servirà de poc, doncs el 1706, durant el bloqueig de Barcelona, l’església és saquejada per la tropa. En 1713 es pacta la retirada de l’exercit austríac en una reunió secreta que es celebra a la nostra ciutat. Un fet anecdòtic sense transcendència pel poble, ja que aquests dos últims anys de setge “no n’hi havia res sembrat al poble”. Els soldats se’n duien tot el que trobaven com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se’n barraques.[2]

Els Decrets de Nova Planta, amb la supressió de les Institucions Catalanes, com el Consell de Cent, la castellanització i la centralització, impulsen la generació de censos per a pagar els deutes generats i per futures lleves. Aquests Cadastres del segle XVIII seran per a nosaltres una font d’informació.

Cap a mitjans de segle les millores en les comunicacions aconseguiran una embranzida comercial. L’Hospitalet començarà a créixer des de tres sectors: La Vila Vella, Santa Eulàlia – La Bordeta – Sant Josep i Collblanc, aquests últims més bé connectats amb Sants i amb diferències notables respecte de la Vila.

En aquest segle es comença a regular l’ensenyament públic per a nens i nenes de sis a nou anys, a càrrec dels Ajuntaments. Algunes matèries només seran per a nens, com la història, però la majoria seran comunes, la gran diferència estarà en el temps dedicat a la instrucció pròpiament dita (tot el temps escolar dels nens) i la dedicada, en el cas de les nenes, a les labors (la major part del seu temps) i això serà així, a Espanya, pràcticament fins la República -amb el posterior retrocés del franquisme. Una altra diferència curiosa entre la educació d’uns i de les altres ja des de l’antiguitat, és que la d’ells contempla l’exercici físic o els jocs d’estratègia, com els escacs, però no la de les nenes a les que s’ensenyen labors “per tal que no estiguin ocioses”, una expressió repetida al llarg dels segles amb la que es justifica donar una mínima instrucció a nenes pobres acollides als orfenats. L’oci no és cosa de noies ni de dones.

En 1783 una cèdula promulgada per Carlos III ho deixava ben clar:

“Todo el tiempo que estén en la escuela se han de ocupar en sus labores. Las labores que las han de enseñar han de ser las que se acostumbran, empezando por las más fáciles, como Faja, Calceta, Punto de red, Dechado, Dobladillo, Costura, siguiendo después a coser más fino, bordar, hacer Encajes, y en otros ratos que acomodará la Maestra según su inteligencia, hacer Cofias o Redecillas, sus Borlas, Bolsillos, sus diferentes puntos, Cintas caseras de hilo, de hilaza de seda, Galón, Cinta de Cofias…”

Fins l’any següent, 1784, les dones no podran obrir un taller o una botiga lliurement. Aquesta possibilitat que augmenta les possibilitats de supervivència de les dones, arriba amb l’orde que també permet, a totes les dones del regne, treballar en la manufactura de fils. La indústria manufacturera tèxtil necessitava la força de treball, poc remunerada, de dones i nenes.Tots aquests plans sempre es justifiquen “a fi de que la dona no estigui ociosa”, una realitat ben lluny de les tasques que les dones (des de ben petites i fins que són a punt de morir) desenvolupen activament a les llars i als negocis en tot temps i llocs.

El primer teler mecànic duia nom de dona: La Jenny

Així explicava el Baró de Maldà (1746-1819) (una altra font d’informació del XVIII) l’activitat de la ja gran indústria del tèxtil a Barcelona entre finals del XVIII i principis del XIX (la transcripció al català actual és pròpia).

“N’hi ha cent vint-i-cinc col·legis i gremis d’arts i oficis que agrupen uns 30.000 homes; trenta grans fàbriques d’indianes, sense comptar les que es van plantant de nou, totes de mocadors y robes pintades, sens comptar les petites de vàries manufactures de cotó, en què treballen dotze mil persones, i en les preparacions de tints de seda, fil y cotó, nou mil. Les labors de puntes, blondes, rets (malles per a recollir els cabells les noies) i altres coses, entretenen a unes quinze mil dones. Les manufactures de seda ocupen a dotze mil persones. Hi ha 524 telers de “estofa” (teixit amb relleu, tipus vellut), 834 de mitges i 2.693 de vetes, galons… Les manufactures de llana compten amb nou fàbriques, de panys, franel·les i altres teixits, a les de tiradors d’or i plata falsa treballen altres onze mil persones. Endemés de totes aquestes fàbriques n’hi ha altres d’olles de ferro colat, una de xocolata, de cera, de encerats, de cartes per a jugar, tenim molt despatx (comerç) dintre i fora del regne, així que es pot assegurar que, de les vint-i-quatre mil famílies que subsisteixen o viuen a Barcelona, vint-i-tres mil ho fan gràcies al comerç i al treball de les seves mans i les altres mil restants són de la noblesa, que té cura de les seves hisendes i dels empleats del rei.[3]

Fixeu-nos que anomena “persones” a qui treballa a les diverses manufactures tèxtils (homes, dones, nens i nenes) però només són “homes” (30.000) els que integren els grups d’arts i oficis i només són dones les que es dediquen a les puntes (15.000), un ofici molt mal pagat i poc reconegut, és a dir, propi de dones. És només una observació, però la considerem prou significativa, així com la seva qualificació d’entreteniment aplicada només a l’activitat de dones.

El 1789 l’anunci de l’augment de preus del pa -blanc, mitjà i moreno (de pèssima qualitat)- provoca uns aldarulls protagonitzats majoritàriament per dones, en les que es cremen algunes barraques de pa i el Pastim. Al dia següent es torna al preu anterior, però s’augmenten els d’altres productes bàsics, com la carn, l’oli o el vi; les protestes són ara durament represaliades per la cavalleria. Tot i que s’arriba a un pacte amb el Conde d’Assalt, aquest és exiliat i el seu successor, el comte Lacy, entre d’altres represàlies, condemnarà a la forca a cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, coneguda com “la negreta”, amb dos fills petits. Els homes van ser esquarterats, però Josepa va ser enterrada a la Seu, ja que la comtessa de Clariana va proporcionar un vestit de monja per a poder-ho fer. Tot plegat ho relata el Baró de Maldà (entre el 28 de febrer i el mes de maig), des de una mirada compassiva envers la classe més pobre i molest davant dels enganys i de les traïdories. Aquestes revoltes van ser conegudes com els rebomboris del pa (Baró de Maldà: 447-458).

El país veí era en plena Revolució, amb una reivindicació dels drets que només eren pels homes. Olympe de Gouges (1748-1793), que defensà els drets de les dones, morirà decapitada, amb Maria Antonieta i Madame Roland, “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe, interferint en la Revolució.”

Primera pàgina dels drets de les dones que va portar a la forca a la seva defensora

El convuls segle XIX començarà aquí amb la “Guerra del francès” a la que seguirà la restauració borbònica, amb el recolzament l’Església catòlica, amb lapsus intermitents liberals i progressistes, com les Corts de Cadis (1812-14) i la Primera Constitució espanyola amb idees renovadores per a l’ensenyament públic que trigaran a aplicar-se o el Trienni Liberal (1820-23). Tanmateix, l’educació de les nenes, continuarà consistirà en labors i moral. El patriarcat i masclisme que acompanya a les institucions de poder espanyol condemnarà a la forca a Mariana Pineda (Granada, 1804-1831).

L’ambient d’anticlericalisme, especialment entre els sectors més populars, queda reflectit en un fet que explica l’ il·lustre redactor d’aquest temps. En 1800,una predicació a l’església del Carme de Barcelona sobre els càstigs de l’infern que recauran sobre ambdós sexes, provoca entre els assistents rialles, burles i censures (Baró de Maldà, 1800: 1487-1488).

Donada l’extensió del nostre anàlisis sobre el pre-feminisme a l’Hospitalet i les primeres associacions de dones (mutualitats), deixem aquí aquesta part prèvia.

A les dones que han protestat en tots temps per les injustícies contra elles i contra altres éssers divergents o vulnerables

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener 2026

Quan l’imperialisme avança de nou.

[1] Vinyoles, Teresa “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals” a Nash, Mary, et al. (1988) Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. II: 546-547

[3] Baró de Maldà, Calaix de Sastre, p. 3148-3149

Jaume Valls, el cavaller “no servil” de Bellvís i Bellvitge

Posted on 2025-12-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Jaume Valls, una trajectòria honesta que volem agrair.

Lo de “cavaller” potser no representa molt a Jaume Valls, d’acord amb l’imaginari d’aquesta figura guerrera. La nostra inspiració prové de ser nascut a Bellvís (1930), el lloc d’origen dels cavallers del nostre castell de la Torrassa, però també de representar aquells ideals més nobles de valor i sinceritat que les trobadores cantaven i cercaven.

Les dades són tretes del llibre de Jesús A. Vila i Jaume Valls Todo lo que pude de la col·lecció Recerques del Centre d’estudis de l’Hospitalet, amb pròleg de José Fariñas i epíleg de Manuel Domínguez.

La infància és el lloc on es modela les nostres maneres de fer, els ideals que ens donaran empenta, el desig d’allò insatisfet… tot un conjunt que anirem revisant i modificant, però que ens acaba definint. Som el que vam somiar?…

La guerra in-civil va marcar la infància i el ser de moltes persones que la van viure, Jaume era molt petit, però estava prop d’un dels fronts més importants i d’un camí molt concorregut. Els seus primers records, el de la infància més màgica i sovint feliç, són amb els soldats republicans que anaven a les trinxeres de Bellvís, o tornaven esgotats o mal ferits, però sempre amistosos, compartint menjars, cançons i jocs amb la canalla quan podien.

Bellvís, al fons, en primer pla la riera junt a la que es troben molts vestigis de la guerra (AGC, 2022)

Els seus següents records, els de la segona infància on la nostra personalitat s’estructura a partir de les normes que ens venen donades i que interioritzem i acceptem o rebutgem de tot cor, són els de la Espanya franquista, els de la repressió i la mà dura que s’administrava a les escoles i a vegades a la mateixa església a les que Jaume va dir que no.

Ja sabia el que li agradava, les relacions d’amistat i de bona companyia d’aquells primers soldats republicans i el que no acceptaria mai, la repressió, la tirania i la injustícia. Va decidir que sempre respondria sense mesurar massa les conseqüències. Tot un cavaller amb plena consciència dels seus valors.

A la joventut ens orientem cap a on volem anar. En el seu cas va ser el comunisme. A la seva família, de pagesos treballadors, ja n’hi havia consciència de la explotació que es vivia al camp, però el seu impuls, el que li venia de dins, va trobar camins gràcies als camarades i amics que va anar fent des que als seus catorze anys va començar a treballar amb diversos oficis i a algunes lectures que aquests li feien arribar. Els seus somnis eren “prosperar i conèixer”. Des de la honestedat i les relacions personals de fraternitat, justícia e igualtat que promou, Jaume comença a organitzar grups clandestins.

Els anys 60 són els de les primeres experiències polítiques i sindicals ja a L’Hospitalet, on arriba amb la dona i dues filles. Després d’altres feines, comença a treballar a la construcció en diferents empreses, però la que més coneixem és la que feia l’Hospital de Bellvitge, on demana treballar en condicions segures i amb horaris no abusius. Així arriben les primers manifestacions, detencions i tortures. Jaume fa honor al que s’havia promès a sí mateix: “yo no iba a bajar la cabeza aunque me la partieran”, com va succeir en alguna ocasió.

La construcció de l’Hospital de Bellvitge, un dels primers llocs on es reivindiquen millores laborals.

El final dels anys 60 són els inicis de les CCOO i del PSUC, encara clandestí. N’hi ha tensió entre obrers, com en Jaume, amb molta capacitat d’aglutinar, i els “intel·lectuals” o, més aviat, joves que havien pogut estudiat, alguns dels quals es posen ràpidament per sobre dels treballadors de les feines més dures que molt sovint no tenien estudis. Jaume reconeix els camarades que són també els seus amics, com Fariñas i alguns altres ens els que no es pot confiar, tot i que tinguin més popularitat i reconeixement.

L’Estaca, 1978, s’explica la repressió que van patir alguns militants del PSUC.

Totes aquestes tensions internes, la entrada massiva als grups de base de molta gent que lluita en contra del franquisme, les instruccions que venen d’Europa o la irrupció a la política de molts militants amb l’arribada de la democràcia, provocarà la ruptura del partit que ell defineix com un malson. El llibre és un recull de dades molt complerts i rigorós. Jaume, tot i que pren la seva pròpia postura, reconeix també els sentiments, pensaments i realitats d’altres sectors. Val la pena conèixer la història des d’aquesta àmplia perspectiva que el llibre presenta, amb uns anàlisis que Jaume Valls fa amb molt de seny i, des de el meu punt de vista, encert.

D’aquells difícils anys Jaume s’alegra recordant les trobades familiars que feien o quan ajudaren a fer la casa de la reconciliació a Canserra, dels cures obrers que va conèixer, de qui li va ajudar quan va passar per mals moments, dels primers regidors honestos que només van estar al primer consistori, com Antonio Ruíz. “No se podia ser concejal i activista”, resume.

Tot i que dolgut pels conflictes mal resolts i per la ruptura i reconeixent els propis errors, Jaume sap deixar aquell camí que havia seguit per poder dedicar-se al que encara està per venir. I és que en jubilar-se, Jaume inicia una nova etapa i un nou repte, el de la recuperació de la memòria històrica antifranquista. Actualment tot el material que van reunir l’associació “Pont de Llibertat” es troba a l’arxiu municipal de L’Hospitalet.

Tot i que havia sentit parlar d’en Jaume Valls, el vaig conèixer personalment en un dels actes organitzats per “Bellvitge 50” en 2015. Ell va parlar una mica al “pirulo” o glorieta de la plaça de la Baldosa, en acabar vam marxar tota la gent que hi érem cap a un altre lloc del barri. Jaume se’m va posar al costat i va iniciar una conversa, no la recordo, però sé que no deia res banal. Vaig veure una persona que sap confraternitzar i crear llaços, només per això es mereix que el reconeguem formant part del nostre teixit que és plural i divers. Malgrat que, donat el llarg temps del franquisme i les escasses millores en el reconeixement de les dones del post-franquisme, Jaume deixa constància a les seves memòries, del buit socio-polític-cultural envers les dones, relegades a un paper domèstic secundari inclús pels mateixos militants d’esquerra manifestant que li sap greu, és un gran pas que agraïm. Així ho expressava:

“El activismo de género en L’Hospitalet ha sido el gran olvidado, incluso para nosotros los rescatadores de la memoria histórica y colectiva”.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-11-25

A Jaume Valls, a la seva família, amigues i amics. Gràcies.

Una volta a l’ermita de Bellvitge. Molta historia i alguns records.

Posted on 2025-09-08 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC

Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.

L’ermita actual

Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.

Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]

La façana barroca

La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.

D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.

Els porxos

Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.

Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020

Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.

En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.

Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024

El xiprer

A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.

Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.

També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.

Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.

Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024

L’ermita i el barri

En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.

Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 8-9-2025

A totes les persones que han mirat amb carinyo l’ermita de Bellvitge i a les que han fent alguna acció en favor seu.

[1] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/10/lermita-de-bellvitge-continuament-inundada-i-reparada/ i https://historiasdebellvitge.com/2020/09/26/lermita-de-bellvitge-mil-danys-darranjaments-i-preservacio/

[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/09/devocio-a-la-mare-de-deu-de-bellvitge-les-confraries/, https://historiasdebellvitge.com/2021/09/09/devocio-a-la-mare-de-deu-de-bellvitge-les-confraries/ i https://historiasdebellvitge.com/2021/09/08/els-goigs-a-la-marededeu-de-bellvitge-una-de-les-marededeu-trobades-de-catalunya/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/12/una-ermita-dermitanes-ermitans-de-donades-i-donats/

Masies i cases antigues del barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat

Posted on 2025-07-04 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Can Sumarro, una de les masies millor conservades de l’Hospitalet, avui seu d’una biblioteca.

El casc antic de l’Hospitalet de Llobregat se situa entre la riera de l’Escorxador, el carrer Major, la riera de la Creu i el carrer de Sant Joan. Aquí trobem les principals cases antigues, algunes, senyorials que encara perduren.

Tot i que la zona està a ponent de la ciutat, tocant a Cornellà, constitueix el barri “Centre” de l’Hospitalet, ja que va ser aquí on es va aglutinar el primer nucli urbà amb la primera “universitat”, el “comú” o consell representatiu.

1. Els edificis més antics

A finals del segle XV es basteix l’antiga església de Santa Eulàlia de Mérida que, feta sense fonamentes, haurà de fer-se de nou a començament del segle XVII.[1] Des de molt abans trobem una vida més dinàmica al voltant de la “carnisseria” (comerç vinculat a les pastures i els ramats) que la merament agrària que es donava al voltant de Santa Eulàlia de Provençana on només trobem clergues que es beneficien dels seus rèdits. La nova església, d’estil gòtic renaixentista, persistirà fins el 1936 quan va ser incendiada. Tenim algunes fotos i restes.

El Casal de l’Harmonia, a la plaça Josep Bordonau, 6,antic Ateneu Cultura Popular, és una casa pairal de 1595 que pertanyia a la nissaga dels Oliver, amos de la Torre Blanca des del segle XV. Al voltant del pedrís de la “Torre Blanca”, esmentada per primer cop en 1057 en el testament d’Ermengarda, de la família dels Santmartí, s’aglutinaran els primers menestrals de “la pobla”, futur L’Hospitalet de Llobregat.

Placa on s’indiquen les funcions del Casal Harmonia

L’hospital de la Torre Blanca era una seu administrativa de l’orde de St. Joan de l’Hospital, que recaptava els rèdits de la zona, és mencionat des de 1251. Anteriorment, a finals del segle XII, es cita “l’Hospital de Provençana” a la zona dels Banyols del nostre centre territorial, Sant Josep, un lloc on es podia recanviar cavalcadures, prop de la via que comunicava la ciutat amb el cap del riu. En aquest temps, encara foscos per a nosaltres, trobem diverses mencions a “l’hospital” que sembla referir-se als propietaris principals: l’orde de Sant Joan, des de la comanda de St. Valentí de Cabanyes, vinculada als Santmartí i/o l’hospital de la Seu, després Pia Almoïna. Les úniques restes d’un hospital medieval s’han trobat a la Plaça Mn. Homar i seria el que va fundar en Pau Genover, donat de l’ermita de Bellvitge, el 1375. Aquest hospital, atès per donades i donats, tenia una capella dedicada a Sta. Càndida.[2]

Sota la Pl. Mn. Homar s’han trobat les restes de l’antic hospital de Sta. Càndida (s. XIV)

De cases del segle XVI-XVII, com la dels Oliver en queden unes quantes:

Can Llunell, Molinés o Espanya, al carrer Joan Pallarès, és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell, notari. Degut a enllaços matrimonials passà als Molinés que la van reformar al 1735. S’hi poden veure els seus escuts: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés. La masia va ser transformada en diferents ocasions fins a ser, actualment, la seu del Museu de la Ciutat. Cal dir que en temps de l’últim propietari privat: el batlle franquista España i Muntades, “de trist record”,[3] es va destruir el jardí que envoltava la casa i que allotjava una escola.[4]

Explicació de la casa España a l’exposició del Museu sobre els pergamins de la ciutat

Can Sumarro, a la riera de l’Escorxador, està ben conservada, va ser bastida el 1580 per Montserrat Cerdanya (home). Des de 1983 és seu d’una de les biblioteques de la ciutat gràcies a la donació, en 1959, de l’últim propietari, el doctor Santiago Prats, que la va adquirir del marqués de Castellbell.

Can Modolell de la Torre o mas Bruguera estava a la sortida del poble, tocant a Cornellà. El 1587 es va construir aquí una torre de defensa o Talaia, amb l’objectiu d’avisar de l’arribada de corsaris. La via del tren tallà el pedrís per la meitat. Es va rescatar l’antiga torre, que va ser reconstruïda pedra a pedra en 1972 a l’entrada del carrer Xipreret i al costat de l’Harmonia.

La Talaia i el casal de l’Harmonia davant del carrer Xipreret

La “casa dels finestrals gòtics”, al carreró del Xipreret, 75-77, és part d’una masia més antiga que conserva dos finestrals del segle XV o inicis del XVI. La casa era coneguda com a Can Mercè. Forma part del Museu de la ciutat.

Casa dels finestrals gòtics a un carreró del carrer Xipreret

Can Riera, a la Riera de l’Escorxador, 17-19, es una masia típica catalana del segle XVII. Al davant de la façana n’hi ha un safareig i un pou que es van treure a les intervencions arqueològiques. Actualment està destinada a usos culturals.

El carrer Femades (abans carrer Angulo), fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà, aquí trobem la Masia-Museu Casa Serra o Can Femades[5] ja a Cornellà, però tocant l’Hospitalet. Aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de pedra vista amb blocs de pedra ben tallada de les pedreres de Montjuïc. L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció d’art ceràmic sent, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra i la seu d’un restaurant.

Masia-museu Casa Serra, a Cornellà, però tocant a l’Hospitalet

Masia de la Remunta, Ca n’Agustí, Ca n’Angulo o can Fatjó, al Carrer Major, prop del carrer Famades. A la llinda de la porta del darrere n’hi ha la data de 1691. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la seva propietària, Mercedes Amat, descendent del Virrei Amat. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1902, en què va passar a Dipòsit de Sementals d’Artilleria. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet, la masia es troba en greu estat d’abandó, tot i que s’han rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la nova zona residencial que s’ha edificat al voltant.

La masia de la Remunta en un penós estat, envoltada de noves construccions a L’Hospitalet.

A la Marina en queden algunes altres cases senyorials del mateix segle com la de Ca l’Esquerrer a la carretera del Mig, de la que ja en vam parlar.[6]

Algunes cases del segle XVIII-XIX.

L’any 1718 tan sols vivien 504 habitants a l’Hospitalet. El 1789, Felip Norta “regidor i labrador” informa que a l’Hospitalet hi havia unes 200 cases, la majoria fetes de tàpia. Cases semblants a les que queden als carrers de Santa Bàrbara o de Sant Joan, prop de la Riera de la Creu.

Cases que encara es mantenen al carrer Sant Joan de L’Hospitalet

Segons informava el baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada (Barcelona, 1746-1818), a l’actual plaça de l’Ajuntament hi havia deu cases noves totes iguales, van ser-hi fins el 1936. Aquest cronista de l’època ens diu que només hi havia unes quantes “cases bones” (de pedra), la resta “són de pagesos que les passen medianament o comparets, de treballadors i de pobra gent”.

Les cases que n’hi havia davant de l’Ajuntament

De Can Xerricó, la casa on s’allotjava el Baró de Maldà a les seves estades a l’Hospitalet, principalment per les festes de Sant Roc, només queda el nom d’un passatge entre la Riera de la Creu i el carrer Baró de Maldà. La casa també es deia torre del Xiprer o Can Cortada i estava ubicada entre el carrer Major, l’actual carrer Centre i la riera de la Creu, prop de la font del Repartidor que recorda la primera portada d’aigües a la població el 1734 des del seu Mas Conill d’Esplugues, quan es van fer dues fonts. El 1864 es faran cinc més.[7]

Habitatges del passatge Xerricó, carrer Baró de Maldà

El carrer Xipreret és molt antic, ubicat entre les dues rieres, feia de partió en les delimitacions agràries. Aquí trobem:

Ca la Vidala. Carrer Xipreret, 81-85. A l’arc de pedra sobre la porta es pot llegir: «Pera Mestras y Batllori. Pajes. 1769«. L’immoble va ser reformat a principis del segle XX. Hi va viure l’anarquista Quico Sabaté (L’Hospitalet, 1915 – St. Celoni, 1960). Actualment és un centre de dansa.

Ca la Vidala, davant el museu d’història de L’Hospitalet

Ca n’Oliver, Carrer Josep Bordonau, 7, junt a l’Harmonia i la Talaia. Edifici del segle XIX de dos cossos adossats, un dels quals ha estat mutilat, refent-se la façana amb elements provinents d’un altre edifici d’època anterior (s. XVI). Actualment és la seu de l’Agència pel desenvolupament urbà de L’Hospitalet.

Can Oliver, seu del «desenvolupament urbà» de la nostra supra massificada ciutat

Entre Ca n’Oliver i la Talaia es conserven els safareigs, molt descurats, del carrer Xipreret, 15-19 que donen compte del treball de les dones i dels seus espais comunicatius, tant com del poc interès de l’Ajuntament.

Cases mitjaneres unifamiliars del carrer Xipreret, cases que han conservat l’ambient rural d’entre finals del segle XVIII-inicis del XX, amb algunes reformes, malgrat el procés d’urbanització. Algunes responen al tipus de “corraló” amb un pati o eixida a la part posterior que podien ser horts.

Faig aquest recorregut després dels cinc anys del blog de “Històries des de Bellvitge” recollint i actualitzant històries de les cases i dels habitants de L’Hospitalet de Llobregat des de l’Edat Mitjana. Gràcies a vosaltres, que em llegiu i m’animeu a seguir.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4 de juliol de 2025

[1] https://historiasdebellvitge.com/2021/11/17/entre-santa-eulalia-de-provencana-i-la-de-merida-s-xiv-xv-el-contrapunt-de-lermita-de-bellvitge/

[2] https://historiasdebellvitge.com/2025/04/27/la-torre-blanca-i-lhospital-nucli-de-lhospitalet/

[3] Casas, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2021/05/30/de-lantic-llunell-al-museu-dhistoria-de-lhospitalet-el-paper-den-lluis-layola/

[5] https://historiasdebellvitge.com/2021/04/07/can-manso-i-els-femades-entre-lhospitalet-i-cornella/

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/04/14/la-marina-de-lhospitalet-masies-que-encara-perduren/

[7] https://historiasdebellvitge.com/2024/10/24/quan-laigua-va-arribar-a-lhospitalet/

La Torre Blanca i l’hospital nucli de l’Hospitalet

Posted on 2025-04-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Pl. Mn. Homar, emplaçament de l’hospital del segle XIV, AGC, 2024

L’actual barri del Centre de L’Hospitalet de Llobregat està a ponent de la ciutat, tocant a Cornellà, però es denomina així perquè va ser aquí, al voltant del pedrís conegut com la “Torre Blanca”, on es va aglutinar el primer nucli urbà amb el seu primer Ajuntament, anomenat llavors el “Comú” o la “Universitat.

La “Torre Blanca”, una casa pairal de 1595 que pertanyia a la nissaga dels Oliver, serà seu de l’associació dita “Harmonia” a finals del segle XIX, d’aquí el seu nom actual i de l’Ateneu Cultura Popular al segle XX.

El Casal de l’Harmonia de la plaça Josep Bordonau, no és el lloc on n’hi havia hagut l’antic l’hospital conegut com “La Torre Blanca”, com s’havia cregut; les excavacions de 2008, en les que només es va trobar materials moderns i contemporanis, ho confirmen.

El Casal de l’Harmonia, propietat dels Oliver, no és l’antic hospital.

Les excavacions realitzades a la plaça Mn. Homar de l’Hospitalet de Llobregat indiquen que aquest seria l’emplaçament de “l’hort del rector” de la parròquia de Sta. Eulàlia de Mérida. No es descarta que un dels murs fos el de l’antic hospital del segle XIV, el que es correspon amb la documentació que ubica l’hospital de Santa Càndida a un hort conegut com “Paratge”, que podria ser posteriorment el del rector, ja que estava, com la plaça, sota l’església.

El passatge de la Rectoria i la pl. Mn. Homar al fons, AGC, 2020

La Torre Blanca és esmentada per primer cop en 1057 en el testament d’Ermengarda, una dona de la família dels Santmartí, de procedència fronterera, que mostra la relació del nostre hospital amb la comanda de St. Valentí de Cabanyes (Penedès) de l’orde de Sant Joan de l’Hospital.

Els primers esments d’un hospital en Provençana són del segle XII, però el terme “hospital” resulta confós i sembla referir-se als propietaris dels terrenys (l’orde de Sant Joan de l’Hospital o l’hospital de la Seu o “Pia Almoina” o qualsevol altre institució que tingués aquí un lloc d’hostatge i/o de recanvi de cavalcadures, com sembla indicar el topònim “corral d’ases”, als Banyols de Provençana sota el lloc on es bastiria l’hospital. No és estrany, ja que per aquí passava el camí que comunicava Montjuic amb el cap del riu, una via ramadera vinculada al comerç.

Provençana, any 1000. Entre els primers topònims, la Torre Blanca

El 1231 una família ven a Pere Copons una terra amb un censal de sis parells i mig de capons per a “l’Hospital”, en un dels seus límits s’esmenta l’orde de l’Hospital (Codina, I: 38). Dels tretze capons un ho pagaran a mitges Arsenda Benvige i Miquela Godai que podrien ser Deodonades, ja que Arsenda ens dona el nom que tindrà l’ermita i el cognom Godai el veurem en algunes dones acusades de curanderisme a principis del segle XIV. El topònim “Hospital” indica aquí un propietari que rep censos, com feia la Pia Almoïna, dedicada a l’acumulació d’excedents i a l’alimentació de pobres i l’orde de Sant Joan, que no establirà hospitals a Occident fins més endavant. En aquests temps molts provençals arribaven a Catalunya fugint de les persecucions de l’Església de Roma adoptant cognoms locals, com “Benvige”.

Viladecans. Pl. de les Deodonades, amb l’ermita de la marededéu de Sales i un cementeri vigent. AGC, 2019

El 1242 l’orde de l’Hospital de Sant Joanestableix a Ramon Guerau a la Torre Blanca, a la “vila vocata Hospital”. La família Guerau, propietària durant més d’un segle, es dedicarà a la recollida de censos de la zona per aquesta orde. La paraula “hospital” assenyala ara un lloc on l’orde de l’Hospital i l’Hospital de la Seu tenien propietats importants, un lloc amb una funció d’hostatge tant necessària i important que dona nom a la nostra vila, talment com passa a altres llocs propers a la urbs, com l’Hospitalet de l’Infant. Una vila que ara es considera “pobla”, amb unes vies comercials, un mercat i un hospital-alberg.

Creu pàtea, símbol dels hospitals al carrer Xipreret, AGC, 2024

A partir d’aquest moment les mencions de “l’Hospital” queden vinculats a la Torre Blanca, on s’aglutina la nova vila. La Torre Blanca, com el castell de Bellvís (sota el poder comtal), tenia una jurisdicció administrativa i fiscal pròpia que quedarà en mans de l’orde de l’Hospital, però la Seu, amb el seu propi “hospital” o Pia Almoina, i la Canònica seguiran sent les grans propietàries a la zona, el que generarà conflictes entre les mateixes institucions religioses. El 1252 Gueraua Trilla ven una propietat a Arnau i Raimunda de Plegamans a la vila de l’Hospital de la Torre Blanca.

Creu pàtea a l’antic edifici de la Pia Almoina.

L’acumulació de béns per l’església provoca, en gran mesura, la irrupció del sistema burgés, assentat en els préstecs i la especulació. En 1256 el canonge i rector de Provençana Pere de Vilar fundà un petit alberg annex a la capella de Sant Macià, prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró de Barcelona, en uns terrenys que va llegar amb la finalitat d’acollir pobres o malalts, especialment mariners vells. L’hospital tenia una secció masculina, amb tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra i set llits, endemés de graner, refectori i altres instal·lacions. Al seu testament de 1278 trobem, entre un escandalós inventari de béns, l’existència d’un mercat a Provençana amb una mesura reconeguda, com n’hi havia des del segle X amb la propietària de terres i d’un lloc en aquest mercat, Aurúcia Deodicada: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/. La fundació d’hospitals i les donacions a aquests eren una manera de blanquejar els excessos de capital guanyant prestigi, potser per aquest motiu el fundà a Barcelona i no a Provençana d’on era el rector absent. No ho sabem.

Pl. Pedrò a Barcelona, on n’hi havia l’hospital de Sant Llàtzer atès per una comunitat de beguines.

El 1370 Francesc Guerau, hereu de la Torre Blanca pel seu avi Guillem i el besavi Ramon Guerau (1242), ven la propietat a Bernat Rosell amb tots els seus privilegis: censos que recollia l’orde de l’Hospital des del Pla del Llobregat fins a Martorell, homes i dones propis, so de campana, fossat i presó, excepte els delmes i primícies que seran per l’orde. S’hi afegeixen sis terrenys dispersos, un d’ells, l’hort de Paratge, amb oliveres, sota el Camí Ral.

La paraula Paratge ve de “pariatge”, que vol dir acord, sent una paraula molt estimada a la civilització occitana. A principis del segle XIV s’inicien les persecucions en les nostres terres a les Deodonades que tenien cura de les ermites i petits hospitals, substituint-les per clergues beneficiaris o per donats que podien exercir les funcions amb les seves famílies. Els donats que trobarem a l’ermita de Bellvitge i a l’hospital de Santa Càndia, són, ens diu Jaume Codina, vinguts de fora.

Creu pàtea de l’hospital de Sant Llàtzer o dels messells.

En 1375 el donat de l’ermita de Bellvitge, Pau Genover, comprà el camp de “Paratge” per tal de bastir, amb l’ajut d’un fuster, un hospital d’atenció a pobres, malalts i pelegrins. Genover demana llicència al bisbe i deixa el 1379 la cura de l’ermita per dedicar-se a l’administració d’aquest hospital aconseguint que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat i que es reconegui la propietat de la capella de Santa Càndida a l’Hospital (l’orde de l’Hospital que litigarà amb la Seu pel prat de Banyols o de l’Hospital, perdent el judici, el “prat” de Banyols podria ser el “corral d’ases”).

Aquest antic hospital, amb la capella de Santa Càndida i un cementiri, farà funcions parroquials, ja que la de Provençana quedava lluny (i sovint amb el rector, el vicari o l’enterramorts, absents). En 1391 es concedeix a aquest nou nucli que serà el barri del Centre de l’Hospitalet llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que l’hospital és el naixement de la vila o “pobla”, més a prop de Cornellà que de Barcelona, amb mercat que desplaçarà al primitiu. L’hospital s’ubica, fins el segle XVIII, prop de la carnisseria.

Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. El comerç vinculat a les pastures i els ramats era més dinàmic i actiu que el merament de conreu, com passava a Sta. Eulàlia de Provençana.

El 1405 l’orde de Sant Joan de Jerusalem estableix a la filla de Bernat Rosell, Angelina Rosell, a la Torre Blanca, encara que serà el llinatge del seu marit, Bernat Oliver, el que passarà a la història. El bisbe, d’acord amb el rector de Provençana, s’intenta apropiar de Santa Càndida consagrant en data indeterminada el terreny de l’hospital fins al Camí Ral i posant la primera pedra. Oliver i Angelina Rosell afirmaran que la van fer ells i els pertany, encara que deixaven les claus als parroquians, ja que l’església de Provençana els quedava lluny i estava aïllada.

El 1426, s’autoritza a canviar l’emplaçament de la parròquia de Provençana aprofitant la sagrera i el cementiri de l’hospital. Bernat Oliver intenta demostrar que la capella no era del rector, com aquest afirmava, desmentint, amb altres, les afirmacions del rector i negant-se a un trasllat que s’acabarà realitzant malgrat la mediació, en 1434, de la reina d’Aragó, Maria de Castella (1401-1458), que intervé en nombrosos conflictes catalans davant de l’absència del seu marit, Alfonso “el magnànim”.

Plet de Bernat Oliver, recollit per Jaume Codina.

La reina fa saber que Bernat Rosell, pare d’Angelina, havia estat un pròcer i com a tal gaudia del dret real de fundar esglésies, com va ser el cas de la capella de Santa Càndida i demana que, en atenció al servei realitzat a fidels i ancians, el bisbe faci que el rector permeti tenir les claus al matrimoni. L’assumpte es complica amb altres temes i es creen bàndols: els d’enllà de l’aigua (El Prat) que s’acabaran independitzant, la pobla, que s’imposa… sense que es vegi una correlació respecte al tema en qüestió. La reina Maria acabarà aprovant la nova església sol·licitant una compensació per als Oliver.

La societat agrària es diversifica entre terratinents grans, mitjans o petits constituint l’ajuntament o “universitat”. La primera reunió es realitza al pòrtic de la nova església, el 1450, davant dels conflictes amb Bernat i Pere Oliver, pare i fill, i sota llicència de la reina Maria, s’acaba determinant que la compensació als Oliver es pagarà en cinc parts, una l’assumiran els majors o més rics; dos, els mitjans i les altres dues es repartiran en tres parts entre els menors, que disposaran de tres anys per fer la liquidació.

1408. El Capbreu fiscal es fa per pagar els costos de la nova església. Foto: 2025, exposició de Pergamins al Museu d’història de la ciutat.

En 1441 una família de Vilafranca feia una donació testamentària al nostre hospital de Santa Càndida i al seu donat, Lluís de Mur, procurador de la Casa-Hospital. El 1454 el bisbe dona permís a l’hospital per demanar almoines per poder atendre els pelegrins i seguir amb les obres. A les actes s’especifica que l’hospitaler demana almoina mentre que la seva dona atén pobres i malalts. L’hospital té la capella dins de les seves instal·lacions, on se celebren misses i acudeixen els veïns de la zona. Als altars: Sant Bartomeu, Sant Blai i Santa Llúcia, advocacions de l’Orient cristià molt populars al sud de Catalunya.

Del 1475 són les primeres Ordenacions per edificar la nova església. En elles es dona veu i vot a tots els habitants naturals de la població: els caps de família de la pobla (quaranta-quatre homes i dues vídues), alguna representació dels d’allà l’aigua i dels d’ençà l’aigua i el donat de Bellvitge. El rector de Provençana és absent i se n’acorda la independència al respecte. En aquesta ocasió són convocats els estaments pobres, el que ja no tornarà a passar, encara que assumeixen costos. S’acorda un dret parroquial del 15% sobre les despeses funeràries. El bisbe signa i aprova el que ja és un fet.

El 1508 es constata, després de la visita a les dues esglésies de Sta. Eulàlia, a l’ermita de Bellvitge i a la capella de Santa Càndida, que el rector segueix absent deixant la parròquia a mans d’un vicari. Els ermitans de Bellvitge eren un donat i la seva dona, ja grans. A l’hospital de Santa Càndida els donats eren un matrimoni provençal. L’hospital s’havia de reparar perquè quan plovia entrava aigua, però els prohoms de la pobla prefereixen contractar un argenter perquè faci una creu per cent vint lliures, encara que no sabem si es va fer.

La iconografia de la època moderna acaba eliminant tot vestigi del fer de les dones, especialment en les cures. Detall del retaule de Sant Roc que es conserva a l’edifici de l’Harmonia.

El 1564 hi ha un nou intent de rehabilitar l’hospital i la capella de Santa Càndida. El projecte estava convingut i signat entre els prohoms de la pobla i les Devotes de la tercera orde de Sant Francesc, però no va arribar a dur-se a terme. Per què? En endurir-se les estructures eclesials (reclusió de les ordes femenines i assetjament a les comunitats lliures), la tercera orde, a la que s’havien acollit moltes beguines, va ser suprimida, passant algunes d’elles i els seus béns a l’orde carmelita.

El 1579 el comú ven un censal mort (hipoteca) sobre la Torre Blanca, aleshores dita mas Rovira, a Jaume Pellicer, notari barceloní, per mil lliures, gairebé la meitat es destina a comprar, l’endemà, la finca a Teodora (o Dorotea) de Boixadors i la resta es dona a les obres de la nova església parroquial que havia de refer-se per haver estat alçada l’anterior sense fonaments.

El 1606 l’hospital està indecenter.

La història hauria estat diferent si l’Església no hagués acabat amb les iniciatives de les dones i de qui seguia la pròpia consciència, és un fet que cal reconèixer, una manera és recuperar els noms de les nostres protagonistes i llocs simbòlics, com les Deovotes, els donats i les donades o “Paratge”.

Restes de les desfetes de la guerra al museu d’història. AGC, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27/04/25

Revisat i corregit el 18 de gener del 2026

A les dones que en tots els llocs i moments s’han fet càrrec, majoritàriament, de les cures.

Algunes masies de La Marina que hem perdut

Posted on 2025-04-21 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Bellvitge, anys 70, camps de la Rambla Marina i masia de Cal Rei. Foto: Mauricio Martínez Espada (MME)

Com a continuació i contraposició de l’últim article dedicat a les masies de La marina que perduren[1], oferim aquest record de les que ja no hi són.

2009, l’hotel s’estava fent i la masia es deixava perdre. Foto: AVV

Des del barri de Bellvitge fem record de les masies que hi eren a prop -i al mig- del barri que es va anar conformant als anys 60-70. No és qüestió d’enyorament, ja que no havien viscut els anys daurats de La Marina, sinó de justícia.

Llaurant les terres de la Rambla Marina. MME

Cal Rei va persistir al bell mig de Bellvitge, a la Rambla Marina, l’última zona del barri que es va urbanitzar. Mauricio Martínez Espada va deixar unes fotografies dels anys 70, belles, però d’un trist record.[2]

Rambla Marina, anys 80. Cal Rei persiste mentre s’urbanitza la zona. Foto: AVV

Els camps de conreu van persistir mentre pogueren, especialment els primers anys, abans de les inundacions de 1971. Els primers habitants compraven verdures directament als pagesos, jo era petita i recordo que menjàvem moltes faves, m’agradaven crues.

Pagesos treballant a l’Avda. Mare de Déu de Bellvitge, carrer Prat, anys 70. AVV

A la zona sud, on es va començar a edificar el barri, prop de la fàbrica dels blocs prefabricats, a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, per on baixava un rec que es va convertir en claveguera, n’hi havia:

Avd. Mare de Déu de Bellvitge, 1969-70, els recs agraris a’anaven convertint en clavegueres. Foto: AVV

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, una antiga vaqueria sota la Gran Via i Cal Xic de la Barca, una mica més cap a l’oest, foren expropiades als anys 70 quan es va fer la Ronda Litoral. De Can Jaume la Vidala o Cal Terol·lo només quedava alguna paret prop de les cotxeres de TMB.

A la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes masies que els primers habitants van conèixer: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge n’hi havia el camp de La Màquina[3] i la masia de Can Bengala, una vaqueria. Cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i Can Pere Massagué. Cap a l’Avinguda Fabregada i el carrer Portugal, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa. Les masies i els camps convivien amb les fàbriques que s’anaven instal·lant a la zona i en les que hi treballaríem algunes veïnes.

1967. Can Bengala, Avda. M. D. Bellvitge-Trv. Industrial. Foto: AVV

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig, prop de l’avinguda Pau Casals, al passatge Can Polític, n’hi havia Can Marcé i al carrer Pau Casals, Can Durban. “Polític” era un renom d’un pagés de l’Hospitalet.

Cases del Carrer Vilardosa, prop de Can Polític. AGC, 2021

A la Carretera del Mig, coneguda com a “camí del Mig que va a la barca de Banyols” des de 1211, n’hi havia moltes, prop de la Rambla de la Marina: Cal Cabo o Cal Miquel del Cos, al costat de Ca la marieta, que encara perdura, n’hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[4] A tocar de l’avinguda Mare de Déu de Bellvitge n’hi havia Cal Millonari i Cal Fortunat, que havien estat dedicats a l’exportació d’enciams. Al carrer Cobalto: Cal Bielet del Garro.

1952. Cal Cabo, a la crtra. del Mig, entre el carrer Femades i la Rambla Marina. Foto: Albert Graells

Tocant a l’ Avinguda Carrilet, s’han enderrocat fa poc algines que quedaven per alçar més edificis d’habitatges, com Can Salvador del Roig, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, d’una de les famílies de pagesos de la Marina, els Colominas, Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet, a l’Avinguda Carrilet, 343 i la propera Can Mas (Cal Senyor).[5]

Noves edificacions a l’Avda. Carrilet-Camí de la Riereta. AGC, 2022

A la zona nord de Bellvitge, límit amb el barri del Gornal, existien dos nuclis de població: el carrer Miquel Romeu i el de Campoamor, amb cases que havien estat generalment d’autoconstrucció. Els serveis del carrer Campoamor compensaren les carències dels inicis de Bellvitge mentre que el carrer Miquel Romeu ens comunicava amb el barri de Sant Josep i els seus serveis. En aquesta zona n’hi havia Can Madorell (no Can Modolell de la Torre, de la que queda la Talaia, amb els seus camps.

Can Madorell, prop del carrer Campoamor. Foto: MME

Can Creixells. A l’Avinguda Europa amb el carrer França (avui Institut Europa). Hi va néixer la reconeguda puntaire Rosa Creixells i Valls, d’una família de puntaires (les Valls) molt rellevant.[6] A prop seu n’hi havia Ca l’Hospici o Casa Tubau, per aquí baixava l’antic camí que duia al Far i a la platja de L’Hospitalet.

Can Creixells, avui Institut Europa de Bellvitge

Al polígon Pedrosa (Gran Via Sud), on encara queda Cal Gotlla, n’hi havia d’altres com Can Matxacot, a tocar de la via del tren de Vilanova i Can Cisó.

Entre la Feixa Llarga i el riu Llobregat, on encara perduren algunes masies, n’hi havia Cal Gardimany, sota la Torre Gran. A prop, separades pels camps i connectades a través de camins de terra, hi havia Cal Pepet l’Islenyo (o Manel Nolla, a l’actual Mercabarna).

Cal Pepet l’Islenyo a les instal·lacions de l’actual Mercabarna.

Al que ara és la Zona Franca n’hi havia moltes més com Cal Puig, Cal Noiet, Cal Pebrot o Cal Pelat, Ca l’Enric o Cal Passa el riu vell, entre moltes altres, de les que només queda el record en forma de noms, renoms i d’algunes imatges que persones e institucions han recollit.

Algunes masies que n’hi havia mentre s’edificava el barri de Bellvitge. AVV

Es podria fer un monument amb tots els seus noms, és de justícia.

A les pageses i als pagesos de La Marina

Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 21/04/2025

[1] “La Marina de l’Hospitalet, masies que perduren”, https://historiasdebellvitge.com/2025/04/14/la-marina-de-lhospitalet-masies-que-encara-perduren/

[2] “La malaurada història de Cal Rei” https://historiasdebellvitge.com/2021/01/14/la-malaurada-historia-de-cal-rei-al-bell-mig-de-bellvitge/

[3] L. V. Bagan L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/tag/la-maquina/

[4] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

[5] Els pagesos de La Marina i l’ermita de Bellvitge. Can Salvador del Roig. https://historiasdebellvitge.com/2021/02/13/els-pagesos-de-la-marina-del-llobregat-i-lermita-de-bellvitge/

[6] Sobre Rosa Creixells i Valls i la seva família, Amalvígia, grup de dones Bellvitge: https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/04/13/maria-rosa-creixells-i-valls-1840-1914-puntaire-de-lhospitalet/

Més informació i fotografies a:

Marcé i Sanabra, Francesc, 1980 «Una mirada a la Marina d’ahir», Museu de l’Hospitalet

Baños, Julio, 1997, «Imatges retrospectives de la Marina», Diputació de Barcelona

Piera, Marta, 2011, «Les Masies de l’Hospitalet», Museu de l’Hospitalet

La Marina de l’Hospitalet, masies que perduren

Posted on 2025-04-14 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Feixa Llarga des de l’hospital de Bellvitge, AGC, 2024

La Marina era una gran extensió de terreny entre el mar, el riu Llobregat, Montjuïc i el carrer Enric Prat de la Riba i Major que fa de partió amb la part nord o Samontà. L’aigua regava els camps de conreu mitjançant les sèquies pluvials i les dels recs que baixaven del canal de la Infanta Carlota (1820), mentre que el riu aportava llims i sediments que conforma gran part d’aquesta zona deltaica.

Provençana, segle XVI, recreació de Valentí Julià al museu d’història de l’Hospitalet. El riu separa L’Hospitalet de El Prat

Un terreny amb usos bàsicament agropecuaris fins la industrialització de la zona, a començaments del segle XX. Administrativament es reconeixen dos termes: La Marina de Sants-Montjuïc i la de L’Hospitalet de Llobregat. A la Marina de L’Hospitalet (des de la Riera Blanca fins el riu) n’hi havia, en 1863, 123 masies.[1] La majoria foren expropiades amb la segregació de la Zona Franca en 1920 i la posterior instal·lació d’indústries, serveis i nous eixos de comunicació. Aquests terrenys s’afegiran al terme de Barcelona i als terrenys portuaris.

1914, masies prop del far o «farola» de L’Hospitalet

A la Marina de Sants-Montjuïc n’hi havia dos antics veïnatges: el Port (al voltant de la parròquia de Nostra Senyora del Port i sota l’antic castell de Port del segle X) i Can Tunis, un antic barri de pescadors. La Marina era una zona molt popular quan Sants o L’Hospitalet eren pobles, on venien barcelonins a pescar (al riu o al mar) i a fer l’aperitiu o “berenar”. A mitjans del segle XIX es van instal·lar les primeres indústries tèxtils anomenades “Prats d’Indianes”, on es blanquejava el cotó. Posteriorment, altres indústries i edificacions aniran canviant el paisatge de La Marina. [2]

Anys 50-60 La Marina amb la SEAT i Can Tunis al fons.

A tocar del riu que separa L’Hospitalet de El Prat, n’hi ha el Far anomenat torre Esllampegada al segle XII. El far tindrà també un veïnat conegut com “la Farola”. Aquest indret, avui dins les instal·lacions portuàries, era la platja de L’Hospitalet.

A continuació farem una relació de les masies que encara perduren a la Marina de L’Hospitalet (des del carrer Major vers els mar). Més endavant farem la relació d’altres que encara perduren a l’Hospitalet i deixaren constància d’algunes desaparegudes.

Al barri de Bellvitge, al carrer Ermita, perdura el mas més antic de la Marina de Provençana. És l’ermita de Bellvitge, documentada des del segle X com a casa prop del rec d’Amalvígia i com a “Torre de Banyols” fins el segle XIII, en que ja s’anomena el “mansum ermitis”. Reedificada i reconstruïda en els segles: XIII, XV i XVIII, tenia adossat un mas i comptava amb un petit terreny del que podien viuere els “ermitans”. Els primers habitants del barri van conèixer l’última “ermitana”.

L’ermita de Bellvitge amb un mas adosat, anys 40-50

A la Feixa Llarga tenim els últims vestigis agraris de l’Hospitalet, una zona a preservar, donada la seva connexió amb el Delta. Aquí queden algunes masies i camps de conreu:

Can Masover Nou, Cal Garsa o Manso Tarragona és del segle XVII. Tot i tenir els camps de cultiu en rendiment, la masia està a punt d’enfonsament.

Can Trabal o Cal Joan Ros, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial. És del segle XVI, reformada al XVIII. Té una extensa zona agrària que encara és regada amb aigües que baixaven del Canal de la Infanta. Està amenaçada pels plans urbanístics.

Can Trabal i l’ultim rec del canal de la Infanta que aprofiten alguns horts, AGC, 2016

Entre la Feixa Llarga i la Gran Via, també queden algunes però transformades, donat que ja no disposen de camps al seu voltant.

Cal Rovira o “Casa Llarga”, al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital Oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. Actualment és un estudi fotogràfic.

Cal Capellà. A la Feixa Llarga, 47, tocant a la Gran Via i a la Zona Franca. És una casa de pagès de finals del segle XIX dedicada, des de 1977, a la restauració, conserva un terreny que fa servir d’hort.

Cal Capellà, antics estables dels cavalls. AGC, 2021

La Torre Gran. A la carretera de la Vora del riu, prop de Cal Capellà. Gran masiadels segles XVII-XVIII, coneguda com la “torre dels franciscans” amb molt de terreny. En un penós estat d’abandonament.

Can Gotlla. A la carretera antiga del Prat, ara al carrer Salvador Espriu amb Ciències, al polígon Pedrosa de la Gran Via. Esta molt reformada, la silueta que recorda una guatlla. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, una empresa de serveis.

Ca la Pepa. Masia restaurada, a les instal·lacions de la NISSAN, al carrer 4 de la Zona Franca que havia estat Marina de L’Hospitalet.

Al voltant de la Carretera del Mig, un antic camí ramader que connectava el Delta amb la ciutat, així anomenat des de 1211, on s’agrupaven la major part de les masies de la Marina, en queden algunes.

Ca l’Esquerrer, Can Sabater o Ferrer. Carretera del Mig, 267 entre la Feixa Llarga i Cornellà. Construïda l’any 1572 i reedificada el 1796, és una casa senyorial ben conservada amb un finestral gòtic. Actualment es fa servir el terreny del voltant com a pàrquing de vehicles pesants.

Entrada a Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig. AGC, 2022

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, a l’antic barri de la Marina.[3]
Can Samsó, a l’Avinguda del Carrilet, és una bonica masia que encara perdura envoltada de jardí, mantenint-se com una relíquia del passat al mig dels blocs “Ciutat Comtal”, entre Sant Josep i Santa Eulàlia.

Can Samsó, Avda. Carrilet, una masia que resisteix, AGC, 2023

Can Manso. Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà, abans part de la Marina. Construïda cap el 1650, era coneguda com a Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural. Va prendre el nom del general Josep Manso, casat amb una descendent: Felipa Juliol i Quevedo. En 1847, als 62 anys d’edat, sent “comte del Llobregat”, Manso es retira a la masia de la seva dona introduint un nou cultiu: la patata.[4]

Cal Manso, a la Marina de Cornellà, AGC, 2021

Entre les masies de La Marina de L’Hospitalet podrien incloure altres del barri del Centre com:

Can Pau de l’Arna. Carrer de Sant Roc, 7-9. Masia de 1736 reformada que perdura malgrat que es destina a usos no agrícoles.

Ca l’Esquena Cremada. Rambla Marina 447-550 (en oposició al Casino i amb un pati davanter). Actualment s’ha rehabilitat.

Ca l’Esquena Cremana a la Rambla Marina, AGC, 2020

Ca n’Arús Rambla Marina 415-427. Casa senyorial construïda en 1851 amb jardins al davant, amb una font al mig. Als anys 80 va passar a l’Ajuntament que la va reformar, actualment l’edifici és seu dels serveis tècnics de l’Ajuntament i els jardins són públics.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-abril-2025

Aniversari de la proclamació de la República.

Als que mantenen i defensen el patrimoni comú.

[1] Marcé i Sanabra, Frances, 1980. Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies.

[2] Baños, Julio, 1997. Imatges retrospectives de La Marina.

[3] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

[4] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 61.

Santa Magdalena d’Esplugues i de Sant Pere de les Puel·les

Posted on 2025-02-20 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021

El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).

Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025

La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.

Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024

En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]

Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023

En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.

Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.

Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021

A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.

Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021

En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]

Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021

Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.

Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022

Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]

Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025

El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.

Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021

En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]

Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024

Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]

Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere

Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’orde guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]

Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021

Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.

Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021

Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.

Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021

La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.

El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025

A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona

[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)

[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.

[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc

[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32

[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 870.

[5] Baucells… (2006), ACB, n. 878

[6] Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, n. 56 bis

[7] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona, p. 189-193

[8] Paulí…, p. 76

[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635

[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la categoría: L’Hospitalet de Llobregat

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Jaume Valls, el cavaller “no servil” de Bellvís i Bellvitge

Una volta a l’ermita de Bellvitge. Molta historia i alguns records.

Masies i cases antigues del barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat

La Torre Blanca i l’hospital nucli de l’Hospitalet

Algunes masies de La Marina que hem perdut

La Marina de l’Hospitalet, masies que perduren

Santa Magdalena d’Esplugues i de Sant Pere de les Puel·les