Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge).
Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls; germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora.
Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.
El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.
La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]
La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica, la Gran del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.
El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.
En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]
A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.
A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg temps amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]
Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.
Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21
A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.
A les emprenedores, tan menystingudes.
A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.
[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.
[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.
[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Històries des de Bellvitge. 