Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.
En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].
En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.
Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]
En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.
En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].
St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10]. Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.
Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.
Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.
En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. Set anys després Ermessenda demana precs per l’ànima del seu espòs Ramon Borrell, mort el 1017 i per la del seu fill, Berenguer Ramon I, difunt en 1035, a la congregació de Sant Víctor de Marsella a qui va unir St. Pol de Mar [13]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[14]
Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[15].
En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[16], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).
El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[17], un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[18].
I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978, serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)[19] i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional («La Pobla»).
En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.
Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.
Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 2-XI-2020
Als que preserven la natura i la història
[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.
[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.
[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).
[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169
[5] Pérez, 1998, o.c. doc. 12
[6] Ibídem, doc. 24.
[7] Círculo perquè les cases es disposaven al voltant de l’estany de Port, a redós de Montjuic.
[8] Udina i Martorell, Frederic, (1951), o.c. Doc. 183
[9] Pérez, 1998, o.c. doc. 17
[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.
[11] A Santa Susanna, http://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/historia/ i https://quimgraupera.blogspot.com/2010/01/santa-susanna-medieval.html
[12] Pérez, 1998, o.c. docs. 31 i 39
[13] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 83
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, doc. 818
[15] Pérez, 1998, o.c. docs. 47 i 49
[16] Els topònims que fan referències a far podrien indicar una xarxa de comunicació interior.
[17] Ibídem, doc. 119
[18] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. XI, n. 1751.
[19] Sobre els suposats canvis de nom entre Malvige i Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/07/damalvigia-a-malvige-i-de-malvige-a-bellvitge-molt-a-questionar/
Històries des de Bellvitge. 