Els infants orfes de Barcelona.

  1. Isabel de Josa. Una autoritat exercida des de la confiança.
Retaule de Jaume Ferrer al museu de Solsola (de Sta. Constança de Linya). AGC, 2024

L’ànima es troba on hi ha l’amor” I. Josa.

Probablement la majoria sabeu quin és l’hostal més antic de Catalunya, ja que últimament se’n parla molt. Sí, és el de Pinós, ubicat justament al centre del territori català i edificat el 1524 (el que podem veure és una reedificació).

Hostal de Pinós, fundat el 1524. AGC, 2024

El que molts pocs sabreu és que el va fer bastir (va donar permís per a fer-ho) una dona excepcional, Isabel de Josa i Cardona (1490-1564), de soltera Isabel Orrit Pagés, a la que totes i tots hauríem de conèixer. Us faré un resum del que explica Mª Ángeles Sáez a la seva també excepcional tesi de 2018[1] relacionant les seves dades amb les que conec.

Isabel va néixer a Lleida, filla de Vicenç Orrit (-1525) i Miquela Pagés (-1526), ella i una germana més petita van ser les úniques supervivent dels cinc fills del matrimoni. Vicenç, d’origen convers, era un advocat molt entès en lleis i estava molt ben relacionat amb eclesiàstics, el que afavorirà que sigui reclamat en judicis (alguns de la inquisició contra els jueus o sobre els béns que deixaven els que fugien), assistint també a les Corts i sent molt ben considerat.

En aquest ambient, Isabel va aprendre llengües (llatí, grec i hebreu) amb les que es va fer una experta en estudis bíblics i teologia. La família vivia a Barcelona, al carrer Forn de Ripoll. En 1509 es casa amb Guillem Ramon Josa i Cardona, que havia exercit de militar a Nàpols, fill de Gaspar Joan i de Maciana Cardona, Srs. de Madrona (de Pinell del Solsonès), amb béns aquí i a Pinós, Castellar de la Ribera, Altés, Ogern o Ciuró.

Guillem Ramon mor en 1517, deixant a Isabel amb una filla, Maciana, de set anys, un fill, Guillem, de dos, i una altra filla, Anna, que encara no havia nascut. Isabel també té en acollida una òrfena de mare. El Sr. de Madrona es farà càrrec de la tutela dels seus nets d’acord amb els capítols matrimonials establerts, però, i aquí trobem el primer dels fets insòlits a la vida d’Isabel de Josa, en 1520, Gaspar convoca a tots els seus súbdits: batlles, preveres, capitans, vassalls… sota uns arbres, on solien reunir-se, i els comunica la seva decisió de traspassar el domini complert de tot el que tenia a la seva jove, Isabel, degut a la seva edat avançada, però també a la gran confiança que li té, a qui des d’aleshores hauran d’obeir i retre homenatge com havien fet amb ells i amb els seus predecessors. Isabel tindrà, endemés de la gestió de tots els béns, la facultat d’intervenir jurídicament en tots els afers. D’aquesta època (1523) tenim la carta on dona permís per a fer l’hostal de Pinós.

Pi mil·lenari de Viladric a Castellar de la Ribera, mort per les anteriors sequeres AGC, 2024

Durant uns anys es dedicarà a exercir les seves responsabilitats, assumint els dols de les pèrdues. Per una altra banda, es va veient més lliure per posar en pràctica el que li dicta la seva raó il·luminada per la ètica i l’amor, iniciant poc a poc una nova vida.

En 1524 visita a Ignasi de Loyola que havia rebut una pallissa en sortir del primer monestir dels Àngels[2] que estava llavors fora muralles i que, com d’altres monestirs femenins, volia reformar. Isabel forma part, com moltes dones, d’una xarxa de relacions en la que es troba Agnès Pascual, que va acollir i guiar Ignasi a Manresa i altres dames que s’ajuden entre elles col·laborant en les seves causes.[3] Probablement és en aquest entorn quan estableix amistat amb Elisabeth Roser, l’altra fundadora dels Infants Orfes de qui ja parlarem en un altre article.

En 1533 es cridada a la Cort d’Isabel de Portugal (1503-1539), filla de Maria d’Aragó i neta d’Isabel la Catòlica, com a candidata per a la formació de la infanta, però serà desestimada, probablement degut al seu origen de família conversa i a la relació que tenia el seu cercle amb els erasmistes i amb els seguidors de Ramon Llull, posant algú més afí a les corrents de la contrareforma que aviat s’imposaran, malgrat l’interès de l’emperadriu per ella.

Probablement en aquest temps redacta un tractat del que no ens queda còpia (potser algun dia es trobarà alguna), però del que queda constància en nombrosos llistats, com una de les millors obres de teologia. El “Antidotum fidei ubi de articulis fidei receptarium fàcil” o “Fidei orthodoxae antidotum” és conegut també com “Tristis Isabelle de Iosa de Cardona” (“tristis” és un apel·latiu que es donava a les vídues). El “antidotum” es refereix a que la fe, fonamentada en la raó, és un antídot contra la ignorància, una fe que necessita la conseqüència de l’acció ètica, d’acord amb les corrents intel·lectuals del moment (Lluis Vives…). L’obra era a la biblioteca de Felip II i va ser donada a l’Escorial. El 1671 va cremar la biblioteca de l’Escorial, però encara que s’hagués cremat l’original, és estrany que no hagués quedat alguna còpia, sent, com era, un dels llibres de referència per resultar molt instructiu i concís.

El tractat pedagògic-teològic va quedar a la Cort i Isabel se’n torna a Lleida, on ingressa (1534) com a novícia a l’orde clarissa, en un convent que havia estat encomanat a Santa Isabel d’Hongria (1207-1231, princesa i terciària, dedicada a l’atenció de malalts), sense deixar d’atendre les seves funcions familiars.

En 1535 casa el seu fill Guillem amb Elena de Cardona, filla del bisbe Joan de Cardona (casat abans de ser bisbe) i de Lluïsa de Blanes. Isabel li traspassa els béns que van ser dels Madrona, quedant-se l’usdefruit d’algunes cases. L’any següent professa com a clarissa a Lleida, però rep una dispensa especial que li permetrà deixar el claustre per a dedicar-se al servei assistencial i docent a Barcelona d’acord amb el bisbe Cardona, el seu consogre. També rep dispenses del Provincial dels framenors per vendre part dels seus béns per a fer front a les despeses que causaran la seva nova vida.

El primer que fa a Barcelona és fundar una comunitat de beates al monestir del Peu de la Creu que havia estat dels servites[4] (congregació mixta, fundada per uns mercaders a Florència, on hi havia frares, beates o “mantellate[5] i matrimonis) i on hi havia algunes terciàries franciscanes.[6] La comunitat inicial estaria formada per les terciàries o “menoretes” que ja n’hi havia i potser amb companyes de Lleida, sent Isabel l’abadessa, el que la revesteix d’una autoritat reconeguda (amb dificultats) per l’església. Del monestir de Santa Magdalena del Peu de la Creu, sobre el que s’aixecarà el de les dominiques dels Àngels, no en queda res, però sabem que tenia capella, sagristia, dormitoris, refectori, cuina, hort i cementiri.

Antic monestir dels Àngels a la plaça dels Àngels de Barcelona, bastit sobre el del Peu de la Creu, AGC, 2021

En tot cas, Isabel Inicia aquí el servei assistencial acollint nens i nenes orfes o abandonats, molts dels quals havien perdut les famílies durant les epidèmies prèvies i, temporalment, especialment en Pasqua, també a dones prostituïdes.

En 1536, com abadessa, funda una confraria “de la Sang de Crist i dels Desemparats” que posteriorment passarà a la parròquia del Pi, perdent la última advocació. Aquesta confraria tenia permís per enterrar els ossos dels ajusticiats, potser d’aquí l’encomanament a la marededeu dels Desemparats, però també donat el tipus d’assistència que donaven. Aquesta confraria serà una de les que més vitalitat mostrarà a Barcelona al llarg del temps. [7]

I aquí deixarem la vida de Isabel, impossible de resumir en un article, només dir que per ara es conserven dos escrits d’ella: la carta sobre l’hostal de Pinós de 1523 i una que va escriure a Sant Ignasi, responent a una pregunta que el peregrí li va fer i que va circular per tots els llocs on hi havia en aquells moments jesuïtes, és en aquesta carta de 1543, en la que parla del seu proper viatge a Roma amb Elisabeth Roser per tal de poder continuar la seva tasca (potser en busca d’un permís especial, no queda del tot clar), on trobem la cita del començament d’aquest escrit “l’ànima és més esperit quan estima que quan informa al cos” o “l’ànima habita on hi ha amor”, una frase que sembla un vers dels provençals i que es refereix a la vinculació que la uneix amb Elisabeth Roser, amb la que seguirem el nostre camí des de Santa Magdalena del Peu de la Creu als Infants Orfes de Barcelona, un servei assistencial fundat per dues dones amb camins propis que es trobaren ocasionalment en una mateixa inspiració: atendre els més vulnerables i necessitats.

Interior del convent dels Àngels, AGC, 2021, Obra de Carlos Pazos de 1989 «No hay replay», donació de Rafael Tous

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-gener-2026

Al meu germà, Santi, que avui fa els anys i a totes les criatures que hem tingut la sort de riure i aprendre amb ell i la seva bonhomia.


[1] Sáez, M. Ángeles: Creure, somiar, lluitar. Barcelona en femení i l’aventura espiritual d’Isabel de Josa (1490-1564). Tesi UAB, 20218

[2] Sobre el convent dels Àngels: https://historiasdebellvitge.com/2024/07/09/les-dominiques-dels-angels-i-les-beates-de-st-domenec/

[3] Sobre les ínyigues de Manresa: https://terraendins.blog/2025/03/17/dones-de-la-manresa-ignasiana/

[4] Els servites de Barcelona van marxar a Roma durant el Cisma d’Avinyó, tornaren a finals del segle XVI i el segle XVII edificaren la església del Bonsuccés.

[5] Santa Catalina de Siena era una de elles, relacionant-se amb un grup de seguidors i seguidores mixt, posteriorment es farà terciària dominica.

[6] El 1515, quan un grup de clarisses observants de Pedralbes ve a viure al Peu de la Creu es parla de “les pobres Clares”, entre les que hi havia alguna terciària que hi vivia.

[7] https://basilicadelpi.cat/es/historia-3/

Palabra de madre. La marededéu de Bellvitge, significado cultural.

La marededéu de Bellvitge esculpida per Lau Feliu. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

“María (forma helenizada de Maryäm, equivalente al hebreo Miryäm) de cuyo origen nada cierto sabemos, no juega ningún papel en los testimonios primitivos” (Hans Küng Ser cristiano: 582).

Soy una imagen de madre, me llaman Mare de Déu de Bellvitge o Nuestra Señora de Bellvitge, llevo conmigo una historia milenaria que habéis de saber, porque os podéis preguntar ¿para qué una imagen como esta?, ¿por qué le seguimos trayendo flores el 8 de septiembre?, ¿por qué muchos celebran sus acontecimientos especiales a sus pies? Yo os pregunto ¿por qué me seguís poniendo flores o velas, me cantáis y me pedís favor? Soy sólo una imagen.

Ahora tenéis muchas imágenes y todas corren veloces, la mía está quieta, sólo me mueven para arreglarme, ¿puede tener algún valor aún para vosotros mi imagen tallada? Me refiero a los que aún no me conocéis demasiado.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge després de l’ofrena de flors que es fa a l’ermita.

Mi nombre cristiano es María, en el evangelio soy la madre de Jesús. Embarazada de él corrí a visitar a mi prima Isabel, embarazada también, pero mayor que yo. Lucas, el evangelista que lo relata, puso en mi boca, un canto precioso: el Magnificat, en él me hace decir cosas como: “derroca a los poderosos del trono y ensalza a los humildes” o “a los ricos los despide vacíos”, me encanta ese canto, os lo recomiendo.

Ya sabéis que a muchas imágenes que llevan mi nombre, las visten majestuosamente y las sacan en procesiones cargadas de mantos y joyas, no es el caso de la de Bellvitge y me alegro, yo siempre fui una chica de pueblo.

1936. Imatge gran de la mare de Déu de Bellvitge donada per la familia Golferich de les masies de la Marina.

Las imágenes más parecidas a la mía son, como yo misma, alguna de las “marededéus trobades”. Tenemos casi mil años y somos de la época del arte románico, un arte sencillo, como yo. Entonces se utilizaban las imágenes para explicar cosas porque la gente no sabía leer ni escribir.

Como dice Joan Amades, somos incontables. Muchas llevamos nombres de lugares como este de “Bellvitge”: “Nuria”, “Montserrat” …, otras, nombres relacionados con la salud: “Remei”, con la fecundidad: “Llet” o con elementos de la naturaleza, principalmente el agua pero también lugares montañosos o boscosos: “Riera”, “Font”, “Mar”, “Roca” …, nombres que se repiten en pueblos de Cataluña, Valencia, Baleares y Aragón.

El nombre más habitual cuando nací era el de “Mercé”, como el de la patrona de Barcelona, un nombre que proviene del Mediodía francés, en cuya lengua de Oc, significa “si” o “merci”, es decir, expresa consentimiento. Esa lengua de Oc era, para los y las que la compartían, la propia patria, un signo de identidad y de pertenencia que algunos pretendieron aniquilar, y casi lo consiguen, pero la palabra “merci” persistió y sigue entre nosotros.

Las palabras son valerosas no se doblegan fácilmente.

Otras llevamos el nombre de “Roser”, un nombre con mucha tradición, como el rosal que aparece en la leyenda de Sant Jordi, porque en esa época se valoraba mucho la caballerosidad y el honor, es decir, la verdad, luego eso se fue perdiendo en medio de tantas rivalidades y ambiciones.

Imagen antigua de la marededéu de Bellvitge. En lugar del cetro lleva un rosal.

Los festejos en mi honor se fueron acoplando a las muestras de la alegría por la renovación de la vida, porque yo provengo de una historia aún más lejana, de cuando las primitivas civilizaciones veneraban, como aún se sigue haciendo en algunas culturas, a las diosas madres de la fecundidad y la fertilidad.

Estas imágenes, protectoras del mundo agrario y de sus cosechas, estaban muy extendidas entre los pueblos mediterráneos. En el mundo helénico con los “misterios eleusinos” que, fundamentados en el reencuentro de la diosa Deméter y su hija Perséfone[1] representaban la fertilidad de la tierra y el amor entre madre e hija, pero también entre los cartagineses, mediante el culto a Tànit[2], los fenicios, con Astarté o los bereberes y los guanches canarios[3].

Deesa mare. Museu Arqueològic de Catalunya.

Las “diosas madre”, los geniecillos y las ninfas de la naturaleza y del agua, propios de esas civilizaciones, arraigados entre las gentes a las que se cristianizaba con nuevos cultos y creencias, se irían mezclando con las convicciones y formas de vida que traían gentes emigradas del sur de Europa, portadores de cultos cristianos diversos que se iban expresando por medio de imágenes que fueron primero pintadas y luego esculpidas, de unas leyendas en las que suelen intervenir fuerzas vitales de la naturaleza como en los mitos antiguos y de cantos y danzas que se irían plasmando en unos poemas que luego serían los gozos, en la lengua del pueblo, dejando el latín para misas y dogmas.

Gozos en castellano de la calle Espaseria, 1819. Es curiosa la imagen romàntica y noucentista de la virgen.

De las “diosas madre” a las “marededéu” hay sólo un pequeño cambio en el significante y quizás no mucho cambio en el significado, por ello mis imágenes se fueron multiplicando sustituyendo en muchos casos las figuras de los santos. Cada lugar quería su propia marededéu.

Pero no soy una diosa, ya os lo he dicho, fui una chica de pueblo, que se hizo madre de manera algo forzada y prematura, una madre que debió llorar ante un hijo crucificado por los poderosos. No soy una diosa, pero de los que pedían favor y protección provengo. Los hombres me subieron a los altares, podéis bajarme de ellos y bailar conmigo para hacer lo que siempre ha hecho el pueblo llano ante mis imágenes, pedir, agradecer y resistir. Soy como una matrioska rusa, de mi interior se pueden ir sacando las diferentes expresiones que albergo, todas ellas fruto de vuestro deseo, esfuerzo y afecto.

Mi secreto

“Una Iglesia nunca debe basarse en María, la humilde doncella, para buscar su propia gloria” (H. Küng Ser cristiano, 588).

Yo soy cuando formo parte de vuestro deseo más profundo y de vuestro amor por los vuestros, por la tierra, por los oficios con los que nos hemos de ganar la vida, por la vida misma. Soy vida cuando procuráis vida.

No soy cuando me utilizan para luchar, para dominar, para alimentar el egoísmo de unos pocos, entonces soy sólo un humo que se disipa, el humo de vuestros propios malos pensamientos, de vuestros miedos y vacilaciones, de vuestras pocas ganas de verdad. Soy nada, como vuestra nada.

De la madre del profeta Jesús pasé a ser la “madre de Dios”, un título imponente, que hace callar y relega a las madres humanas como algo menor, un nombre con el que me elevan a los altares después de enmudecer a la mujer, como hicieron con Tácita muda[4].

Por eso yo os digo que cuando me encumbran y revisten de joyas y ornamentos me asfixian. Acordaros de mi origen mítico, una madre que llora por su hija raptada y de mi origen cristiano, una chica sencilla con una maternidad sobrevenida, ved en mí a todas las mujeres que sufrieron y sufren injustamente, reconoced que la única pureza es la del amor, un amor que llevó y lleva a muchas mujeres a la perdición. Acordaros de que, si soy, soy en la justicia. Y en la fiesta. Y en el amor.

La marededéu de Bellvitge al camí dels degotalls de Montserrat

Quizás habéis oído que algunos me nombran como “la virgen”, es algo contradictorio, al menos en sentido fisiológico ¿Cómo puede ser virgen alguien que ha sido madre? Antes, todas estas cosas eran tabú y no se podían hablar, hoy en día es más fácil y os lo voy a contar.

Eso de mi virginidad se impuso como un dogma, no nació del primitivo cristianismo, el de un grupo de judíos que afirmaron, como les dijeron unas mujeres que amaban al maestro, que mi hijo crucificado seguía vivo y lo extendieron a los cuatro vientos, fue después, los Padres de la Iglesia lo proclamaron en uno de aquellos primeros concilios, pero ¿qué podían saber ellos, en realidad? Sólo lo que sus creencias y su imaginación les decía. Para ellos, como para muchos entonces y durante muchos siglos, todo lo que tuviera que ver con el sexo era “pecado”. La mujer paría con dolor como fruto del pecado original… pero eso es otra historia.

Yo os digo que el único pecado es dañar, violentar, violar…

Muchos teólogos explican el sentido simbólico de mi virginidad como “integridad”, pero siguen hablando de lo que no saben. Mi hijo nació fruto del amor, del amor que me relata como una joven que se vio embarazada y dijo sí, del amor que le lleva a ocuparse de su prima como de ella misma, ese amor que se canta en el Magníficat, ese amor que hace justicia, una justicia preñada de misericordia. Mi hijo creció con el deseo de un amor más grande, de un amor para todos, de un amor que repara, que no soporta la mentira ni la crueldad contra las mujeres y por eso lo mataron.

No soy virgen, fui madre. Íntegra y honesta sí fui. Amé y fui amada, por eso sé de amor. Podéis miraros en mí, os reflejaré el amor que deseáis y sentís.

1990. Ofrena de flors a l’ermita de Bellvitge.

Podéis mirarme y podéis ver a María, la madre de un galileo crucificado por la alianza entre enemigos poderosos: los del imperio, sí, pero los suyos también; a una madre doliente acogida por los amigos y seguidores de su hijo; podéis ver el signo de una Iglesia poderosa e inmisericorde que se alza para dominar; pero también podéis ver el símbolo de anhelo de vida que otros muchos cantan y cuentan con devoción y cariño y podéis ver, detrás de todo ello, a tantos que sufrieron, podéis oír a civilizaciones que fueron arrasadas pero de las cuales aún nos llega una voz, la de la Pacha-mama, poderosa, ella sí. Os digo que estoy más cerca de ese símbolo que de las imágenes enjoyadas que asfixian el amor a la vida de la que fui portadora.

Podéis ver, debéis elegir.

2003, última restauració de l’ermita de Bellvitge. Ofrena floral.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 08-09-2020

A totes les dones que han demanat, cantat i agraït a la marededéu de Bellvitge.


[1] Raptada por Hades y llevada al inframundo, vuelve temporalmente, gracias al favor de Zeus.

[2] En Ibiza persistió su culto hasta la cristianización, en el s. II.

[3] Entre los que se refundó, en 2001, la “Iglesia del Pueblo Guanche”, que venera a la “Diosa madre”.

[4] Según la mitología romana “Tácita”, la ninfa del río antes llamada Lara o Lala por su inclinación a charlar, destapa un secreto, por lo que Júpiter le corta la lengua y manda a Mercurio que la encierre en los infiernos, éste, en el camino, la viola. Según la interpretación común, Lala es castigada, por usar la palabra de manera inadecuada y libre. Los varones, en las sociedades patriarcales son los únicos que pueden ejercer el poder de la palabra. Tras un largo tiempo en el inframundo, convertirán a Tácita en una deidad de las que, enterradas, sostienen el ciclo de la vida. La elevan a los altares considerando que el silencio es tan necesario para el gobierno de la nación como la elocuencia (reservada a los hombres). Cierto es que lo tácito del decir es, a veces, mucho más elocuente que las palabras, pero los altares no compensarán nunca la crueldad y, sin embargo, son un reconocimiento, un espejo donde mirarnos y recordar la voz que clama justicia, una voz que nunca conseguirán acallar, como la de María en el Magnificat.