Archivo de la etiqueta: associacions de dones

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on por
Responder

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

2. Les dones del tèxtil a L’Hospitalet als inicis de la Industrialització, segle XIX.

Gravat d’una àvia ensenyant a teixir a la seva neta al llibre de 1988 de Mary Nash, p. 101

Després de segles en que les dones van ser sotmeses, relegades i recloses, com hem vist al capítol anterior,[1] les dones, que sempre han estat en relació, no tindran espais associatius propis reconeguts fins a finals del segle XIX.

Hi ha precedents reivindicatius, com els plets de les dones contra els gremis del tèxtil, una feina que feien en condicions servils amb els seus esposos i/o amb els mercaders i els mestres dels gremis, sense poder continuar les vídues amb el taller si no n’hi havia un fill major de dotze anys, o les diverses revoltes, algunes violentes, en les que protesten, tant per les condicions laborals, com per les crisis que afectaven a les seves famílies, com l’encariment dels preus de les subsistències o les lleves obligades dels seus joves fills obrers, de les que es podia lliurar qui tania poder adquisitiu.

protesta contra les lleves de soldats joves, fills d’obrers

A Catalunya, la posada en marxa de la industrialització generalitzada, amb el nou impuls de la maquinària i la necessitat de mà d’obra barata (dones i infants) amb jornades molt llargues i condicions infernals, juntament amb la pujada de preus i d’impostos per costejar els deutes de les guerres, provoquen entre 1833 i 1843, diverses revoltes de caire anticlerical, econòmic, obrerista… conegudes com a “bullangues”, amb gran participació de les dones. En la de 1835 incendien el Vapor Bonaplata (primera indústria d’aquest tipus a Barcelona). La de 1843, amb barricades i batalles als carrers, dura tres mesos i acaba amb un nou bombardeig sobre la ciutat. Entre d’altres qüestions, es reivindica el sufragi (masculí). En 1909 la frustració i la ràbia l’opressió que el capitalisme provoca entre les capes més pobres donarà lloc a la Setmana Tràgica. Ja ho veurem, de moment posem la mirada al segle XIX a L’Hospitalet.

1842 Bombardeig des de Montjuïc a Barcelona ordenat pel general Espartero

La industrialització començarà a l’Hospitalet a partir de la posada en marxa del Canal de la Infanta (1820) aplicada en principi al regadiu dels camps (amb més necessitat de fem i adobs), a la instal·lació de molins fariners (real, el primer) i als anomenats “prats d’indianes” on es blanqueja i/o es tenyeix la roba que necessitarà d’indústries subsidiàries com les del tint. En 1784 Josefa Casas Clavell (la Pubilla Casas) establia a un fabricant d’indianes al conegut “Prat de la Manta” a Santa Eulàlia, primer nucli industrial, amb Sant Josep i la Bordeta, de l’Hospitalet millor comunicat amb Sants. La indústria manufacturera tèxtil, vinculada als teixits i les blondes, ja existia.

En 1830 trobem a L’Hospitalet tres merceres o donadores (intermediàries entre les puntaires i els mercaders, una proporció molt alta per a la població que n’hi havia, el que mostra que aquesta era la primera i principal indústria manufacturera de la ciutat, tot i que poc pagada i gens reconeguda

«La nena obrera» de Joan Planella, al Museu d’Història de la Ciutat

En 1847 Paula Valls figura com a «mercader de sedas, hilos en madejas» entre els quatre mercers que trobem entre els principals contribuents al fisc. El primer Josep Barba i Gavarró, contribueix amb 215 rals, Paula Valls és la segona amb 166 rals i, en última posició, Manuel Mitjans i Teresa Bori,[2] amb 116.

Josep Barba és el quart contribuent més important de la ciutat i Paula la sèptima, el que indica que el negoci de les puntes era important, tot i així, Barba deixà el negoci, contribuint l’any següent per una taverna. Paula Valls, en canvi, serà, en 1848,la tercera contribuent més importants de la Indústria i el Comerç de l’Hospitalet, amb 195 sous;  Manuel Mitjans baixa la seva contribució a 100 sous i Teresa Bori a 25. Per damunt de Paula Valls només n’hi havia el propietari del Prat de Blanqueig que després serà l’Aprestadora Espanyola, Vicenç Cuiàs, i Joaquim Piera, majorista de productes colonials. Aquests, com la majoria de fabricants instal·lats a l’Hospitalet, molts del ram del tèxtil, amb telers i prats d’indianes on s’estenia la roba, eren de Barcelona. En canvi, aquests intermediaris, són de l’Hospitalet.

A Josep Barba i Gabarró i al seu germà Antoni, d’una família de paletes de l’Hospitalet, se’ls adjudicà, en una subhasta de 1843, la tasca d’enderrocar tota edificació que pogués ser utilitzada com a fortalesa (en funció de l’orde donada en 1837, després de la primera guerra Carlista). La família Barba que tenia mestres d’obra, comença així el seu ascens sòcio-econòmic, ja que tenien dret a quedar-se amb els materials derruïts i molta feina pel davant. S’enderrocaren els forts de Can Arús, Molinés (adjudicat al seu germà, Antoni Barba), Prats i “Quarter”. A partir de llavors ja trobem bòbiles, forns o rajoleries a l’Hospitalet, on treballaran homes, dones, nens i nenes. No oblidem el treball infantil.

Potser això explica la seva sortida del mercat de les blondes, en el que no devia tenir el mateix interès que Paula Valls, de la que sabem que en 1850 era vídua, natural de l’Hospitalet, tenia 68 anys i vivia, amb la seva filla Sibil.la, de 27 anys, també vídua, al carrer Major. Pensem, com Àngels Solà,[3]  que, donat el cognom i el negoci, Paula Valls devia ser família de la mare i de les ties de Rosa Creixells i Valls, però no la mare, com apunta Solà, més aviat una tieta. El cognom Valls vindria de l’avi matern de Rosa Creixells, un cognom que ja trobem a Hospitalet al cadastre de 1718.

Moltes dones hi contribuïen treballant de forma complementària a la resta de feines de la cura, de la llar i del camp, dedicant totes les hores en les que disposaven de llum i rebent a canvi sous de misèria, sent, en canvi, molt valorades les encaixares de l’Hospitalet, gràcies a dones com les de la família Valls, que van saber posar-se al capdavant de la gestió del negoci.

El liberalisme econòmic modernitza les antigues estructures, però sota el  capitalisme industrial, encara més ferotge amb el poble ras. El treball industrial mecanitzat implicarà a homes i a dones, però ells, endemés de ser majorment els propietaris, també seran els seus “capatassos” i, com assalariats, tindran millor sou. La dona obrera es converteix així en “esclava de l’esclau”

Cap el 1833 s’elimina l’antiga reglamentació sòcio-econòmica fonamentada en els gremis i poc després s’iniciaran les societats d’auxili mutu o Mutualitats -entre els homes.En 1840 comença a funcionar a Barcelona una associació de teixidors de cotó que es prohibeix aviat, passant, com altres, a la clandestinitat.

La primera notícia d’una fàbrica tèxtil que combina la força de l’aigua amb generadors de vapor a l’Hospitalet la trobem en 1833 quan es subhasta el prat d’indianes conegut com Prat de la Manta amb sis mujades de terra i un gran edifici amb totes les oficines corresponents, amb tres calderes grans de coure i una de plom i una sínia separada de la casa amb cadena i platets de ferro.[4]

La pressió als voltants de Barcelona augmenta a partir de la prohibició d’instal·lar aquestes grans indústries a la ciutat després de l’incendi de la Bonaplata (1835), veient-se afavorida amb les desamortitzacions liberals, les millores tecnològiques i l’arribada del tren (1854). Als cadastres trobem dones que tenen terres a l’Hospitalet, com la Pubilla Casas, Josepa Font, Adela Oliveres i d’altres que han donat nom als nostres carrers; als registres del segle XVIII ja hi constaven propietàries, però la majoria eren de Barcelona.

Mentre l’educació dels nens es fa més extensiva, les nenes continuen amb el  treball tèxtil, encara manufacturer i fet sovint a les cases. Entre 1845 i 1853 a L’Hospitalet n’hi ha diversos “teixidors” (la feina la devien fer les dones) propietaris de telers manuals, tots ells eren homes i la majoria en tenien només un. El grup més important de telers eren dels Samada (25) que haurien tingut una petita colònia industrial a l’actual carrer Parral del barri del Centre.[5] A Collblanc, una altra zona que s’industrialitza aviat, trobem un grup de vuit telers propietat de Pere Nolasc. Un propietari, Marià Margarit, tenia dos telers jacquard (que incorporen una màquina amb un moviment independent de l’ordit seguint el disseny d’unes targetes perforades, un principi de la informàtica.

Teler jacquard al museu tèxtil de Terrassa

Pels volts de 1850 ja trobem les primeres mutualitats -d’homes- a L’Hospitalet que es presenten com agrupacions de socors mutus, però que sovint acullen també altres motivacions de caire laboral i polític. Aquestes corporacions, inici dels futurs sindicats, de les cooperatives de consum i d’entitats sòcio-culturals, són aviat posats sota sospita per obreristes o per federalistes i catalanistes, sent sotmeses a restrictives normatives, però també són un preludi de les Caixes de Pensions i del Institut Nacional de Salut. En un document de 1856 recollit a l’arxiu de L’Hospitalet s’indica que els fons sobrants de les mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis. Aquest interès econòmic seria un factor important per a que aquestes associacions continuessin endavant, sent també -trenta anys més tard- per a les dones.

En 1853 n’hi havia prop de dues-centes puntaires registrades a L’Hospitalet (tot i que probablement eren més), que treballaven per a set fabricants de puntes de Barcelona (sis homes i una dona, Antònia Roca i Bosch), el que representava el 20% de la població femenina major de dotze anys, sent l’ocupació principal entre les dones més pobres. Aquests fabricants tenien cadascú entre 10 i 40 puntaires treballant (Casas, 1985: 16). Els amos eren de Barcelona, però les treballadores i les intermediàries o merceres eren d’aquí.

Aquell mateix anyLa Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la al camí de la Barca o del Prat, al prat de blanqueig conegut com “Prat dels maons”, del que es tenen notícies des dels anys trenta d’aquest segle. El nom de “maó” vindria d’un tipus de roba pròpia de les Balears (Casas, 1985: 14-16). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. L’Hospitalet tenia llavors sis fàbriques on hi treballaven 105 homes, 17 dones (a les cases devien ser moltes més), 25 nens i 10 nenes en jornades d’unes 14 hores.

En aquest temps trobem les primeres manifestacions obreres, amb la presència de dones del tèxtil. Durant el bienni progressista (1854-56) es donen diverses vagues i demandes obreres, com el dret d’associació o la de guarderies amb gran participació de les dones del tèxtil de Manresa i de Castellar del Vallés on ja funcionaven els «vapors».[6]

Com veiem, el feminisme que reivindicava la demanda del sufragi femení a Anglaterra o EE.UU. no es correspon amb la Espanya del moment. En 1860 el 86% de les dones espanyoles encara eren analfabetes i entre les que anaven a escola la majoria dedicava gran part del seu temps a les labors i la doctrina.

Prt d’un pagament a l’arquitecte municipal de L’Hospitalet, en 1860 per, entre d’altres, fer el pressupost de rehabilitació de l’escola i casa de la mestra municipal. Arxiu Municipal de L’Hospitalet.

En 1867 un fill de Josep Barba i Gavarró, Josep Barba i Rius, paleta de 37 anys que realitzava obres de manteniment al canal, arrenda el salt del torrent Gornal amb un edifici de fàbrica, dues casetes i un pati annex amb motor hidràulic per a instal·lar un molí de tint “campetx”, el que es farà en 1869.[7]

I així arribem a l’alçament de Cadis “La Gloriosa” que donarà pas al Sexenni democràtic(1868-74), amb Juntes revolucionàries a les poblacions que a l’Hospitalet liderarà Pau Mitjans Rodamilans, batlle (recordem que també un Mitjans -Manuel- feia de mercer). Es legalitza el dret d’associació pública sempre que estigui autoritzada pels poders locals, però els aldarulls i les revoltes continuaran entre una població descontenta i ofegada.

En 1870 trobem les primeres mestres de nenes a L’Hospitalet, amb les germanes franciscanes i les primeres mestres titulades de la nostra ciutat, Josefa Sans Guitart (germana de Pau Sans) i Mercedes Bori (cognom d’una altra mercera) i Vinyals, amb una instrucció mínima, tot i que les labors i la moral continuen sent la part més destacada en la educació de les nenes.[8] En aquesta data trobem ja les primeres associacions de dones a Madrid i a Barcelona, com la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de la Institución Libre de Enseñanza.

A L’Hospitalet n’hi ha algunes entitats d’obrers sota la Associació Internacional de Treballadors (AIT) de caire filo-anarquista, com la “Unió d’obrers de l’Hospitalet”. També es crea el Centre Econòmic Agrícola e Industrial de la vila de l’Hospitalet (Casino) amb els terratinents de l’Hospitalet i el Casino “Nova Harmonia” amb professionals joves, com Pau Sans o emprenedors de caire més progressista i sota el federalisme republicà. A partir de 1874, amb la nova restauració borbònica, les associacions obreres, queden de nou sota sospita, igual que les federals i republicanes, però es permet la continuïtat amb el control de les seves activitats i dels diners recaptats. Totes continuen sent d’homes.

Fins a finals del segle XIX no trobarem les mutualitats de dones a L’Hospitalet, ho veurem al següent i últim capítol d’aquesta trilogia sobre la industria tèxtil entre les dones de Catalunya i de L’Hospitalet.

Mural de dones teixint prop del Carrer Parral, on hi havia els telers de Samada, la primera colònia industrial de l’Hospitalet, tot i que elles no constin en lloc, elles hi eren al treball més bàsic.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2026

A les dones, com la meva mare, que s’han deixat les mans, els ulls i la vida cosint i teixint per a contribuir econòmicament a les nostres despeses.

[1] Cap. 1 Dones del textil abans del segle XIX  https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/

[2] En 1870 trobem a Mercedes Bori i Vinyals com una de les primeres Mestres de l’Hospitalet. https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

[3] Solà i Parera, Àngels. “Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic” a: Les dones i la història del Baix Llobregat, Barcelona: 2001, p. 315-336

[4]  «Avisos al público». Diario de Barcelona, 21-09-1833, p. 2111

[5] Casas, Joan (1985) La formació de la indústria a L’Hospitalet. Els antecedents i la primera embranzida (1789-1890). Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 16

[6] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 162-171

[7] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

[8] https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on por
1

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

«Las Hilanderas» de Velázquez. A l’art trobem els oficis de dones.
  1. Les dones del tèxtil abans de la plena industrialització.

Les dones han treballat des de sempre, normalment amb les seves famílies, al camp i a l’artesanat, combinant diferents tipus de feina, sense que hi hagués una separació entre producció i re-producció. Però, a les reglamentacions dels gremis, dirigits per homes, elles no consten, amb alguna excepció com el gremi de les filadores, treball pràcticament exclusiu de dones, o entre les brodadores, un ofici en el que podien ser mestres del seu art. En ser-les prohibit fer estudis reglamentaris des dels inicis de les universitats (segle XIV), les dones mai podran ser al capdavant d’un taller, exposant-se a sancions si ho feien.

Entre les clàusules matrimonials, als testaments, als plets, a la pintura i a la literatura, trobem la constància documental d’unes pràctiques que, sent habituals, són obviades. Algunes dones tindran oficis diferents dels familiars, tot i que elles, sempre necessitaran una figura masculina per damunt. Així per exemple un teixidor podia tenir la esposa treballant al seu teler o ser el representant de vàries dones que treballaven per a ell. Les dones mouen els telers però els «teixidors» són ells. Un ofici pràcticament femení, com el de les parteres o llevadores, també necessitarà un cirurgià en casos difícils i si no el cridava podien ser denunciades.

Una mostra iconogràfica del treball de les dones als telers pot ser la màquina de teixir punt que el clergue anglès, William Lee, va inventar en 1589 inspirant-se en els moviments de les mans de la seva esposa.  

El negoci de la llana, molt lucratiu al comerç català, comptà amb la gran participació de les dones quan s’introdueix al segle XIV, però quan es fa extensiu al segle XV les restriccions augmenten amb la prohibició a les vídues de continuar al capdavant del negoci familiar si no n’hi havia a la llar un fill mascle major de dotze anys, arribant a arrencar el teler si alguna dona desafiava la norma, com va passar a Barcelona en 1486.[1]

La participació de les dones als gremis i a les confraries serà sempre molt marginal i mai dirigint. Les dones no tindran possibilitat d’associació organitzada fins la plena industrialització de finals del XIX. Les seves lluites, des de diferents sectors, adoptaran el feminisme com a senyera comuna i transversal davant la incomprensió que troben arreu.

El “Plet de les dones” serà un precedent important, diverses vídues van mantenir litigis entre 1647 i 1664 contra els mestres velers (teixidors de seda) i la Confraria de Velers de Barcelona, davant la prohibició de poder exercir l’ofici als tallers familiars.

Igualment, els conflictes entre gremis i dones per a poder vendre les seves manufactures de manera independent seran també habituals durant els segles XVI i XVII. Les diferents normatives que publiquen els organismes públics van i venen a favor d’uns o d’unes altres en funció de les queixes.

Les dones de Barcelona protesten en 1682 quan els paraires (amos i encarregats de preparar la llana en brut i de que aquesta es filés abans de donar-la als teixidors) troben mà d’obra més barata a les viles rurals.

Altres protestes es succeiran, contra les dones, quan aquestes puguin accedir a feines que abans feien homes o contra les empreses amb millor maquinària que rebaixava costos, barrejant-se amb altres aldarulls per l’encariment de preus, les lleves i la corrupció que comportaven, etc.

L’Hospitalet era als inicis del segle XVIII una petita vila rural. Les successives guerres disminueixen i empobreixen la població. A la Guerra de Successió (1705) la Corona d’Aragó es decanta per l’arxiduc Carles(1685-1740). Els majors de 14 anys són mobilitzats. El poble de L’Hospitalet  emmagatzema el gra i la collita a l’església parroquial, però la precaució servirà de poc, doncs el 1706, durant el bloqueig de Barcelona, l’església és saquejada per la tropa. En 1713 es pacta la retirada de l’exercit austríac en una reunió secreta que es celebra a la nostra ciutat. Un fet anecdòtic sense transcendència pel poble, ja que aquests dos últims anys de setge “no n’hi havia res sembrat al poble”. Els soldats se’n duien tot el que trobaven com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se’n barraques.[2]

Els Decrets de Nova Planta, amb la supressió de les Institucions Catalanes, com el Consell de Cent, la castellanització i la centralització, impulsen la generació de censos per a pagar els deutes generats i per futures lleves. Aquests Cadastres del segle XVIII seran per a nosaltres una font d’informació.

Cap a mitjans de segle les millores en les comunicacions aconseguiran una embranzida comercial. L’Hospitalet començarà a créixer des de tres sectors: La Vila Vella, Santa Eulàlia – La Bordeta – Sant Josep i Collblanc, aquests últims més bé connectats amb Sants i amb diferències notables respecte de la Vila.

En aquest segle es comença a regular l’ensenyament públic per a nens i nenes de sis a nou anys, a càrrec dels Ajuntaments. Algunes matèries només seran per a nens, com la història, però la majoria seran comunes, la gran diferència estarà en el temps dedicat a la instrucció pròpiament dita (tot el temps escolar dels nens) i la dedicada, en el cas de les nenes, a les labors (la major part del seu temps) i això serà així, a Espanya, pràcticament fins la República -amb el posterior retrocés del franquisme. Una altra diferència curiosa entre la educació d’uns i de les altres ja des de l’antiguitat, és que la d’ells contempla l’exercici físic o els jocs d’estratègia, com els escacs, però no la de les nenes a les que s’ensenyen labors “per tal que no estiguin ocioses”, una expressió repetida al llarg dels segles amb la que es justifica donar una mínima instrucció a nenes pobres acollides als orfenats. L’oci no és cosa de noies ni de dones. 

En 1783 una cèdula promulgada per Carlos III ho deixava ben clar:

“Todo el tiempo que estén en la escuela se han de ocupar en sus labores. Las labores que las han de enseñar han de ser las que se acostumbran, empezando por las más fáciles, como Faja, Calceta, Punto de red, Dechado, Dobladillo, Costura, siguiendo después a coser más fino, bordar, hacer Encajes, y en otros ratos que acomodará la Maestra según su inteligencia, hacer Cofias o Redecillas, sus Borlas, Bolsillos, sus diferentes puntos, Cintas caseras de hilo, de hilaza de seda, Galón, Cinta de Cofias…”

Fins l’any  següent, 1784, les dones no podran obrir un taller o una botiga lliurement. Aquesta possibilitat que augmenta les possibilitats de supervivència de les dones, arriba amb l’orde que també permet, a totes les dones del regne, treballar en la manufactura de fils. La indústria manufacturera tèxtil necessitava la força de treball, poc remunerada, de dones i nenes.Tots aquests plans sempre es justifiquen “a fi de que la dona no estigui ociosa”, una realitat ben lluny de les tasques que les dones (des de ben petites i fins que són a punt de morir) desenvolupen activament a les llars i als negocis en tot temps i llocs.

El primer teler mecànic duia nom de dona: La Jenny

Així explicava el Baró de Maldà (1746-1819) (una altra font d’informació del XVIII) l’activitat de la ja gran indústria del tèxtil a Barcelona entre finals del XVIII i principis del XIX (la transcripció al català actual és pròpia).

“N’hi ha cent vint-i-cinc col·legis i gremis d’arts i oficis que agrupen uns 30.000 homes; trenta grans fàbriques d’indianes, sense comptar les que es van plantant de nou, totes de mocadors y robes pintades, sens comptar les petites de vàries manufactures de cotó, en què treballen dotze mil persones, i en les preparacions de tints de seda, fil y cotó, nou mil. Les labors de puntes, blondes, rets (malles per a recollir els cabells les noies) i altres coses, entretenen a unes quinze mil dones. Les manufactures de seda ocupen a dotze mil persones. Hi ha 524 telers de “estofa” (teixit amb relleu, tipus vellut), 834 de mitges i 2.693 de vetes, galons… Les manufactures de llana compten amb nou fàbriques, de panys, franel·les i altres teixits, a les de tiradors d’or i plata falsa treballen altres onze mil persones. Endemés de totes aquestes fàbriques n’hi ha altres d’olles de ferro colat, una de xocolata, de cera, de encerats, de cartes per a jugar, tenim molt despatx (comerç) dintre i fora del regne, així que es pot assegurar que, de les vint-i-quatre mil famílies que subsisteixen o viuen a Barcelona, vint-i-tres mil ho fan gràcies al comerç i al treball de les seves mans i les altres mil restants són de  la noblesa, que té cura de les seves hisendes i dels empleats del rei.[3]

Fixeu-nos que anomena “persones” a qui treballa a les diverses manufactures tèxtils (homes, dones, nens i nenes) però només són “homes” (30.000) els que integren els grups d’arts i oficis i només són dones les que es dediquen a les puntes (15.000), un ofici molt mal pagat i poc reconegut, és a dir, propi de dones. És només una observació, però la considerem prou significativa, així com la seva qualificació d’entreteniment aplicada només a l’activitat de dones.

El 1789 l’anunci de l’augment de preus del pa -blanc, mitjà i moreno (de pèssima qualitat)- provoca uns aldarulls protagonitzats majoritàriament per dones, en les que es cremen algunes barraques de pa i el Pastim. Al dia següent es torna al preu anterior, però s’augmenten els d’altres productes bàsics, com la carn, l’oli o el vi; les protestes són ara durament represaliades per la cavalleria. Tot i que s’arriba a un pacte amb el Conde d’Assalt, aquest és exiliat i el seu successor, el comte Lacy, entre d’altres represàlies, condemnarà a la forca a cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, coneguda com “la negreta”, amb dos fills petits. Els homes van ser esquarterats, però Josepa va ser enterrada a la Seu, ja que la comtessa de Clariana va proporcionar un vestit de monja per a poder-ho fer. Tot plegat ho relata el Baró de Maldà (entre el 28 de febrer i el mes de maig), des de una mirada compassiva envers la classe més pobre i molest davant dels enganys i de les traïdories. Aquestes revoltes van ser conegudes com els rebomboris del pa (Baró de Maldà: 447-458).

El país veí era en plena Revolució, amb una reivindicació dels drets que només eren pels homes. Olympe de Gouges (1748-1793), que defensà els drets de les dones, morirà decapitada, amb Maria Antonieta i Madame Roland, “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe, interferint en la Revolució.”

Primera pàgina dels drets de les dones que va portar a la forca a la seva defensora

El convuls segle XIX començarà aquí amb la “Guerra del francès” a la que seguirà la restauració borbònica, amb el recolzament l’Església catòlica, amb lapsus intermitents liberals i progressistes, com les Corts de Cadis (1812-14) i la Primera Constitució espanyola amb idees renovadores per a l’ensenyament públic que trigaran a aplicar-se o el Trienni Liberal (1820-23). Tanmateix, l’educació de les nenes, continuarà consistirà en labors i moral. El patriarcat i masclisme que acompanya a les institucions de poder espanyol condemnarà a la forca a Mariana Pineda (Granada, 1804-1831).

L’ambient d’anticlericalisme, especialment entre els sectors més populars, queda reflectit en un fet que explica l’ il·lustre redactor d’aquest temps. En 1800,una predicació a l’església del Carme de Barcelona sobre els càstigs de l’infern que recauran sobre ambdós sexes, provoca entre els assistents rialles, burles i censures (Baró de Maldà, 1800: 1487-1488).

Donada l’extensió del nostre anàlisis sobre el pre-feminisme a l’Hospitalet i les primeres associacions de dones (mutualitats), deixem aquí aquesta part prèvia.

A les dones que han protestat en tots temps per les injustícies contra elles i contra altres éssers divergents o vulnerables

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener 2026

Quan l’imperialisme avança de nou.

[1] Vinyoles, Teresa “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals” a Nash, Mary, et al. (1988) Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. II: 546-547

[3] Baró de Maldà, Calaix de Sastre, p. 3148-3149