Aiguamolls de la Sala prop del riu Llobregat a Sallent
El pla del Bages és una amplia zona que s’estén per les conques baixes del Llobregat i el Cardener abans que aquests rius es trobin a Castellgalí, prop del monument funerari romà de la torre del Breny.
Una zona ben irrigada per la sèquia de Manresa, que des de Balsareny baixa cap al parc de l’Agulla de Manresa, i pel mateix riu Llobregat, dues conduccions d’aigua (una humana i l’altra natural) que a Sallent es bifurquen.
Vistes des del castell de Sallent
La sèquia, una obra d’enginyeria del segle XIV, té un recorregut d’uns 26 km, però només ha de salvar un desnivell d’uns 10 m., el que s’aconsegueix amb diferents aqüeductes i soterrant les aigües en alguns trams.
Aqüeducte de Conangle, obra del segle XIV
L’aqüeducte del Conangle, antic com la sèquia, al sud de Balsareny i al nord de Sallent, mostra aquesta desviació del canal respecte del riu, deixant la colònia de Vilafruns (Balsareny) a l’est, on la sèquia encara corria paral·lela al riu.
La torre d’en Roca (Sallent, prop aqüeducte Conangle) i al fons Vilafruns (Balsareny)
Fins la colònia minera de la Botjosa encara no es desvien molt, passant tots dos cursos per la mateixa població de Sallent, on queda un record de la sèquia prop del fortí de la Rampinya, un barri que es mobilitza demanant que no es permeti l’ampliació de la pedrera propera de La Plana.
Record de la sèquia al barri de la Rampinya de Sallent
La sèquia, cap el oest, salvava el torrent de Soldevila amb l’aqüeducte del Vilar, per damunt de les mines de potassa, una explotació minera de principis del segle XX, l’única d’aquest tipus que perviu a l’Estat.
Aqüeducte Vilar a Sallent
A la banda del riu trobem la fàbrica del Guix, una explotació minera des del segle XIV, amb el seu canal i la seva resclosa. El riu segueix el seu curs cap a Cabrianes, però abans, a un polígon industrial, trobem una masia: “l’Illa”, documentada des del segle XII i que probablement es va bastir sobre una vila romana.
Canal i «casa» o fàbrica del guix
Des de la Botjosa, petit reducte de l’antiga colònia obrera de les mines de potassa, prop del poblat ibèric del Cogulló, la sèquia segueix el seu camí passant per una ermita de probable origen romànic: Sta. Magdalena de Bell-lloc, on trobem les restes del malaurat “roure gros” i podem fer un bonic passeig vora alguns trams de la sèquia.
La Sèquia a Sallent, al fons Sta. Magdalena de Bell·lloc i la muntanya de sal
A l’alçada d’aquest emplaçament, però a la banda del riu trobarem els espais de la Corbatera i els aiguamolls de la Sala. Les aigües del riu, en una zona plana com aquesta, són aprofitades bàsicament per usos industrials, com l’alimentació d’una central elèctrica, però al mateix temps han permès la formació d’una zona humida (aiguamolls de la Sala) molt important per a la migració de les aus, mentre que a la banda esquerra del riu les aigües freàtiques han format la bassa de la Corbatera.
Resclosa i canal del Llobregat a Sallent
El torrent de la Sala irriga la zona que duu aquest nom, un ampli espai molt important per la fauna i la vegetació. A la banda de ponent continua el seu curs la sèquia, plàcidament, malgrat les moltes amenaces que pateixen les seves aigües.
La sèquia als plans de la Sala
Abans de deixar que la sèquia continuï cap a Sta. Anna de Claret a Santpedor (Sant Pere d’Or) on trobarem la casa del sequiaire i l’aqüeducte del riu d’Or, ens podem acostar a una altra ermita: St. Ponç, documentada des del segle XII i adossada al mas Coll, des d’on podem veure aquestes planúries tant històriques com ben aprofitades i, per sobre de tot, dignes de conservar.
Plans de la Sala i Montserrat al fons des de l’ermita de St. Ponç
Deixarem la sèquia seguint el seu curs envers Manresa i el riu cap a Monistrol.
Fotos de Ramon Solé y de la autora.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-01-2024
Als i a les que procuren apaivagar la set no contaminant les aigües
Inici del «camí de Gaudí» amb el banc batejat com «sinofós«.
La Colònia Güell, a Sta. Coloma de Cervelló, però més a prop de St. Boi, és un recinte industrial que s’ha conservat prou bé gràcies a que no s’ha modificat gaire la seva estructura urbana.
Encara queda una part de la superfície agrícola i natural que la envoltava, amb alguns camps de conreu a un extrem (fi del carrer Monturiol, prop de la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera, 1893-1919) i pinars prop de la cripta i de les antigues escoles i casa “del mestre”.
Plataners davant de Can Soler de la Torre
Passejar per la colònia Güell resulta molt agradable per la bellesa del seu conjunt arquitectònic i artístic en mig d’aquest ambient mig rural i històric, tot i que ens sobta que, entre els seus carrers, monuments i edificis, només l’antic convent de les monges recorda la presència activa de les dones.
Les carmelites es van fer càrrec dels infants de les treballadores i dels malalts, sent la primera escola del conjunt. El seu edifici, avui casal d’avis, és un dels més senzills i austers.
Antic convent-dispensari i escola de les monges, avui casal d’avis
Eusebi Güell (1846-1918), propietari de la masia i pedrís de Can Soler de la Torre que el seu pare Joan Güell (1800-1872), havia comprat el 1860, impulsà el 1890 la creació del conjunt industrial i d’habitatge amb notable component artístic, gràcies a la immensa fortuna acaparada per l’indià Joan Güell. Eusebi dotà la colònia d’avantatges socials com la cooperativa de consum, l’escolarització i l’assistència mèdica, sent, endemés, un mecenes de l’art.
Antiga cooperativa de consum, avui oficina d’informació
Aquest model paternalista d’empresari era el millor que es podia donar en aquella època convulsa i opressiva que ancorava les seves arrels en el colonialisme i la tirania i provocà les revolucions obreres i les guerres de principis del segle XX.
Ho portem a la memòria mentre caminem per l’anomenat “camí de Gaudí”.
Pl. Isidre Grañé, sindicalista afussellat el 1939, sota el camí de Gaudí
Un camí que va des de la fonda, a l’entrada a la fàbrica, fins l’anomenada “cripta” que en realitat va ser una església inacabada de Gaudí. El camí va seguint el curs d’un torrent que baixa des del bosc que hi ha a l’entrada més propera a la torre Salvana (anomenat de Joaquim Folguera, poeta nascut en aquest indret), fins el Llobregat.
És un bonic sender que fan servir els veïns i les veïnes de la colònia.
Entrada a la colònia Güell prop de la Torre Salvana d’origen medieval
Encara que dugui el nom de Gaudí, aquest no el devia utilitzar massa, ja que va abandonar aviat el projecte inicial, com feia amb molts altres, donat l’augment de costos que implicaven les grans edificacions que imaginava. Tot i així, la Colònia Güell es va enllestir gràcies al treball d’altres arquitectes i de molts artesans, mestres d’obra i treballadors.
El camí de Gaudí amb obres de pedra fetes amb la técnica del trencadís
És aquesta obra més humil, però que segueix les petjades del gran arquitecte, la que trobem en aquest camí, entre les tanques sinuoses de pedra, els embornals (sumideros) fets amb composicions de pedra i la volta del petit pont del torrent sota les escales d’inici.
Pont sobre el torrent que segueix el camí de Gaudí
Al principi-final n’hi ha un banc que s’ha batejat como “sinofós” per l’expressió “si no fos per…” típica de la gent gran, donat que és utilitzat especialment pels jubilats.
Recinte industrial de la colònia Güell
Però jo penso en les obreres que entraven en la fàbrica encara a fosques i feien els seus torns i sortien fatigades i de nou a fosques i corrien contentes a casa a seguir amb les feines de la cura i de l’estalvi a la llar, rentant, cosint o teixint. I li posaria a aquest banc el del “alletament”. Potser les àvies o les minyones portarien aquí els nadons que encara havien de ser alletats, potser les mares sortirien un moment de la fàbrica per donar el pit i jo els hi diria, amb la meva millor veu, a cau d’orella, a dins d’aquell cargol en el que potser el gran no es va fixar mai, un dels poemes del neguit del jove i malalt, Joaquim Folguera, com aquest de “hora del sol”:
“… Després una profunda fadiga ens ha vingut;
llavors la donzella, cansada, s’ha assegut
i ha pres un bell infant sobre la falda càlida
i li posava un bes damunt la cara pàl·lida…”
Camps de conreu davant la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-11-23
A les obreres i als poetes que les veuen i pensen.
L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb camps (any 1968-69). Foto: AVV
L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.
Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.
El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]
1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.
Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.
1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV
Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.
L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV
Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.
1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.
Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.
Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do nº 1294ARTVEes.wmv del 23/10/67
Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.
M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a «porteres». Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.
La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.
1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, «Ben-Bell». Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.
Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.
Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021
Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.
Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.
Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.
Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació «quasi» tan alta com els blocs de pisos.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021
Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.
[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.
1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher
El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.
El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.
Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.
El «pont del diable», a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé
Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.
Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]
Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.
El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2]Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.
El Camí del Mig. De barques i ponts.
Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària,Lannaria oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquí passava el «Camí de Llanera» que anava als “prats de Llanera” (Prat-Sant Boi), travessant Banyolscap a «Enforcats» (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).
El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[3]
El 1013 Grudelle (segurament la Grudelle Deovota que rebia llegats d’Aurúcia Deovota el 992) ven a Guifré Carbonell un alou a Codines Antigues que limita al sud amb la via de Lanera. No està clar quina podria ser aquesta via, segons el professor Gibert podria ser la que al segle XIII serà anomenada com la “via del mig”. [4] És molt probable, tant pels límits que veiem en diverses transaccions, com per l’antiguitat del nom i del camí, un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels ramats entre els espais del Delta i Barcelona.
A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig (actual Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [5] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.
Barca de passatge del Prat.
La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge,“un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[6]
Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.
El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[7]
El 1343els consellers de Barcelona estableixen els preus:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[8]
Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[9]
Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.
El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[10]
1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.
A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.
Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[11]
El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[11]
Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).
El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.
Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.
La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.
Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.
Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.
En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com ara feia el braç del Llobregadell vell.
Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)
Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, segons Anscari Mundó, part de l’anomenada “Via Francisca” (dels francesos)[13]. Posteriorment tindria alguns camins paral·lels com el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans o la carretera nova del Prat que busca el pont vell del Llobregat.
L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.
A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.
Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.
La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.
Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.
El Casalot de la «Pubilla Casas», a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet
Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.
Camins que seguien el curs de les rieres i torrents
Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.
Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:
El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.
Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021
Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.
[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.
[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.
[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).
[5] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà
[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.
[7] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.
[9] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. p. 261-279.
[9] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.
Cal Miquel del Ros. Del llibre Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.
Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Al llibre de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, de 1980 encara se’ns diu (p. 21): Si avui doneu un tomb per la Marina veureu Cal Miquel del Ros, d’uns digníssima estructura, enrunant-se a tocar de la Gran Via, a l’ombra de la residència de la Seguretat Social” (l’Hospital).
Cal Miquel Ros, batuda a l’era. Foto cedida per Elena Viusà Vinyals a l’Institut Ramon Muntaner de Mora la Nova
Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes i recull la distribució que recorda Maria Antònia Vinyals cap els anys 50 ó 60, ja que la casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats.
“A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…«
Cal Miquel del Ros. Foto cedida per Elena Visuà.
D’acord amb els plans per fer el segon tram de la Ronda Litoral, va ser expropiada, com Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].
Anys 80. Cal Xic de la Barca al fons.
La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.
“El 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]
És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.
Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.
Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]
Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:
“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].
Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.
L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, fins el 1879, quan es va construir el pont per creuar el Llobregat en aquesta zona (l’antic medieval feia segles que va quedar abandonat).[5]
El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes, des del pont de les voltes del Llobregat, es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]
1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.
Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.
Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].
1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via. Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs
La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]
En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9]. El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.
1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?
2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.
[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018
[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 