L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb camps (any 1968-69). Foto: AVV
L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.
Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.
El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]
1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.
Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.
1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV
Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.
L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV
Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.
1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.
Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.
Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do nº 1294ARTVEes.wmv del 23/10/67
Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.
M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a «porteres». Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.
La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.
1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, «Ben-Bell». Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.
Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.
Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021
Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.
Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.
Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.
Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació «quasi» tan alta com els blocs de pisos.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021
Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.
[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.
L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
Del primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, cunyada del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment l’ ermita de Bellvitge (s. XIII). Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.
A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.
La Marina es va mantenir en estat agrari fins mitjans del segle XX, quan es van bastir alguns barris prop de les indústries (SEAT…). Entre la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) i el mar, hi havia, a l’inici del segle XX, més de 150 masies!.
L’ermita de Bellvitge a mitjans del segle XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge
Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosaredes. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.
Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita quan es donaven les seves transformacions.
“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”
L’ermita i el camí que entrava des de la Gran Via, on van plantar els Campreciós. AVVB
Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, “Camí del Mig” p «de la barca de Banyols», com se l’anomena a principis del segle XIII.
A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural. https://historiasdebellvitge.com/2021/05/09/can-gotlla-una-masia-des-naturalitzada/
Can Gotlla, seu del consorci per desnaturalitzar el territori. AGC, 2021
De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:
ECODIARI “L’Associació Els Verds» ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.
A la Feixa Llarga, encara trobem CanMasover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.
Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.
Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal, amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.
Cal Trabal, a la Feixa Llarga, lúltim indret pròpiament agrícola de L’Hospitalet. AGC, 2020
Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.
Ca L’Esquerrer a la carretera del Mig, AGC, 2021
Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.
1967. Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina. AVVB
Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri. El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]
A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren.
Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Una de las poques masies de la Marina que ha perdurat a l’Hospitalet fins fa pocés la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.
Cal Peret Massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.
Malauradament Cal Salvador Roig ha estat recentment enderrocada.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021, revisat i ampliat el 20 de juliol de 2024
Als i a les que no deixen de lluitar per conservar la natura que ens correspon.
[1] Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.
[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
El Camí de Pau Redó va de l’Hospital oncològic de la Gran Via al Tanatori, dos llocs que no en resulten agradables, però, si ho pensem bé, cal que estiguem agraïts de tenir-los a prop. L’Hospital perquè ajuda a que els efectes d’unes malalties, que poden tenir greus conseqüències, siguin més lleugers i que, si s’agafen a temps podem sortir bé d’elles. No oblidem que una de les tasques que es realitza en aquest Hospital és la prevenció, que salva moltes vides.
Igualment podem dir del tanatori, un lloc al que no ens agrada anar però un lloc necessari per fer els comiats dels éssers estimats o per acompanyar als que els han perdut. Ho sabem del cert en aquests tems durs de la pandèmia.
L’entorn del Tanatori, el final d’uns camins que acaben als espais del Delta, és un entorn de pau en el que encara trobem restes de la vegetació típica de la marina deltaica.
Camí de Pau Redó. Vegetació, primavera, AGC; 2021
Entre mig d’aquests dos llocs de malaltia i mort, però que també poden ser de prevenció, recuperació, tractament i/o d’acompanyament trobem una masia que ha persistit, l’antiga masia de Ca la Llarga, situada al Camí de Pau Redó, entre l’hospital oncològic, les instal·lacions del Tenis Gran Via i, al fons, el tanatori.
Hort de Ca la Llarga. Instal·lacions del tenis Gran Via. AGC, 2021
Aquesta masia també era coneguda com a can Rovira. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.
Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments”, i ofereix reportatges per a celebracions com casaments.
Masia Estudio. Camí Pau Redó. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 03-06-2021
Als i a les que necessiten espais de pau en temps durs, que els puguin trobar.
El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.
Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.
Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015
Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.
Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021
Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.
Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.
Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.
1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.
Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.
Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondallad’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]
1975. Programa de la «Rondalla d’Esparvers». AMLH
La seva obra és senzillai balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del «Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge» estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.
Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.
El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri.
Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.
És la nostra dansa.
Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.
Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.
Voldria ser noi
Voldria ser noi;
voldria anar amb bata
jugant pels carrers
amb l’altra mainada.
Jugar amb els amics
a ratlla i a bales
i enfadar-nos tots
i acabar a pedrades.
(…)
Jugar a patacons
i també a les cartes,
i als quatre cantons
i batre’m a espases.
I al joc dels cartrons,
fent-hi alguna trampa!
Jugar al trenta-u!
Cantar les quaranta!
(…)
I tornar a aquells anys
que en arribar a casa,
trobava el caliu
del pare i la mare.
Jaume Ventura i Tort.
Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021
Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues
[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.
1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans «Residència Prínceps d’Espanya».
1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.
És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.
1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.
Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.
Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC
Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.
Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.
Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.
La residència i Centre de Dia Laia González o de la «Feixa Llarga». AGC
El camp del «Rugbi club l’Hospitalet»
Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.
Nascut dins la «Unió esportista Bellvitge» el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és «Rugbi club l’Hospitalet» entrenava al mig del barri.
Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.
L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)
Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.
Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.
Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.
El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC
Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.
L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.
Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.
El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.
Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.
El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021
A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.
El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.
Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.
1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV
Aquest espai era utilitzat per algunes festes
1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV
1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.
Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.
1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV
El 1971 es va inaugurar la primera biblioteca del barri, una obra social de la «Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona». L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com «torres».
La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.
Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: «Mare de déu de Bellvitge»
1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.
Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.
L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.
Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11
Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021
Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…
Carrer Prat, 11. Foto: AGC, 2021
Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021
A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.
El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021
El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.
1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita mil·lenària.
1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.
Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.
1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV
A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el «Casal d’avis Ermita», trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjançant el seu «Departament de Promoció Social»: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.
Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015
Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprovar com la vegetació, on pot, creix a gust.
1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge
El mateix lloc on n’hi havien els «jardinets» amb els gronxadors de ferro a l’actualitat (2021, AGC).
Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les mobilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.
Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021
1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV
Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.
Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.
Los vecinos de Bellvitge se han caracterizado no sólo por las reivindicaciones sino también por la acción directa, como la de habilitar pasos para cruzar las vías del tren entre Bellvitge y Gornal, limpiar las calles cuando el Ayuntamiento no lo hacía suficientemente o plantar árboles donde sólo había barro.
1973 Paso que hicieron los vecinos para cruzar la vía del tren en la Avenida América. Foto: AVV
La mayoría de entidades vecinales de Bellvitge se iniciaron en las parroquias, ya que, durante el franquismo, era el único sitio permitido de reunión. Finalizando la dictadura, se fueron legalizando los partidos políticos de izquierdas y los nacionalistas, así como las organizaciones obreras y las entidades vecinales, dando paso a las AAVV. A mitad de los años 70, cuando se lucha por paralizar la construcción de más bloques de pisos y locales comerciales, por la urbanización del barrio y la instalación de servicios básicos llegan a haber cuatro asociaciones de vecinos.
1976. Vecinos plantando árboles en los espacios destinados a zonas verdes donde entonces sólo había barro. Foto: Miguel Segovia.
Desde la parroquia de San Juan Evangelista se impulsa el compromiso social apartidista, esto provoca que un grupo de gente más politizada en torno al PSUC constituya una AVV propia: “Bellvitge Norte” y que otro grupo de gente apartidista entre en la ya legalizada AVV “La Marina” y vaya funcionando de una manera más asamblearia gestando unmovimiento vecinal asambleario denominado “Asamblea del porrón” ya que discutían los problemas, en el paseo que va de la Calle Francia al Instituto Bellvitge, actual “Paseo de los Pinos”, alrededor de porrón, invitando a los vecinos a participar. Esta asamblea pasó a denominarse “Asamblea de la Torre” y constituyó el “Grupo Autónomo de Bellvitge” que entre los años 1974 y 1976 dio un fuerte impulso a las luchas en el barrio desde la autogestión.
«Asamblea del porrón» Foto: AAVV.
Durante estos años, con la participación de las cuatro AAVV, se crea una comisión para revisar y proponer el propio Plan Parcial del barrio. La concienciación sobre las carencias del barrio y la importancia de la lucha estaba ampliamente asumida cuando la ICC inicia la construcción de una torre en el Paseo de los Pinos. Se crea un frente común con la consigna de “No más bloques” que consistía en derribo de las vallas y de las obras, inutilización de la maquinaria, manifestaciones y enfrentamientos con las cargas policiales.
1976. Hormigonera que los vecinos tiraban al suelo cuando volvían de trabajar. Durante el día eran las mujeres las que protestaban. Se dejó de trabajar el día en que una mujer subió con su hijo en brazos encima de la hormigonera. Foto AAVV.
Se consiguió frenar la edificación de esta torre, aceptando la construcción de un último, aunque algunos, organizados en torno a las AAVV de la Marina, San Roque y Campoamor, se opusieron vivamente a la construcción de este último bloque, pero ya no contaban con la mayoría que se opuso a la torre y se prosiguió con la revisión y propuestas del nuevo Plan Parcial que fue aprobado por la Corporación Metropolitana en mayo del 1977.
En 1979 se celebraron las primeras elecciones municipales y la vida asociativa del barrio cambió, organizándose en diversas entidades y colectivos como las AMPAS de las escuelas, los esplais y grupos de jóvenes, el grupo ecologista, los amigos de la música, las escuelas de adultos, las fiestas del barrio…
Paseo de los pinos. Denominado así porque los plantaron los propios vecinos tras impedir la construcción de más bloques de cemento en el barrio. Foto: AGC, 2015.
Pero antes un grupo de vecinos dejó constancia de su hacer auto-gestionado poniendo manos a la obra de nuevo y alzando una fuente en aquel sitio donde se realizaban las asambleas del porrón.
1979. Inauguración de la fuente que construyeron los vecinos de Bellvitge. Foto: autoria desconocida.
Así lo explicaron algunos vecinos.
“La fuente fue construida por los propios vecinos. Las piedras de la pica las trajimos del rio Besos a indicación de uno de los vecinos que la construyeron”.
Pica con piedras del Besós. 2021.
“Los primeros bancos se recuperaron de la chatarra, se trasladaron y se repararon con medios propios”.
Placa commemorativa. 2021.
“Así se inauguró la fuente en 1979, el Alcalde Ignacio Pujana la quería inaugurar y por el camino le dijimos que ya lo habíamos hecho con vino, que volviera cuando nos conectaran el agua. El vino nos lo donaron las casetas de la fiesta mayor”.
La fuente y una parte del paseo entre los jardines infantiles i la llar d’infants «El passeig». Fotos 2021: AGC
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 17-1-2021
A los vecinos y las vecinas que pusieron su esfuerzo al servicio del barrio.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 