Archivo de la etiqueta: Collserola

El mestre de les fonts a Barcelona (1630-1650). Una dedicació al “bé comú” que ens fa pensar.

Posted on por
3
Jardins de la Tamarita a St. Gervasi, per on baixava el torrent del Frare Blanc, on n’hi havia una mina d’aigua. AGC, 2022 https://fontsaigua.com/2017/08/25/els-jardins-de-la-tamarita-de-barcelona/

En 1615 el Consell de de Barcelona, demanà al mestre de les fonts, Jeroni Matxí, que deixés el llibre que havia escrit sobre “els secrets de les fonts” per tal de ser copiat per a la ciutat. El tal Matxí, no ho va fer. I és que en arribar al terme de la seva vida laboral els mestres d’obres i d’altres oficis necessaris pel “bé comú” o públic podien demanar l’extensió del seu sou amb un pupil de la família, al que formaven per tal que continués la seva tasca, com va ser el cas de Matxí amb el seu gendre.

Uns anys més tard, en 1650, el mestre d’obres i de les fonts Francesc Socies, sense descendents familiars que continuessin el seu ofici, va accedir a la demanda, a canvi d’un sou mínim vitalici, estigués malalt o no i pogués treballar o no. El Consell va accedir a donar-li quan hagués lliurat el llibre. El mateix 1650 el lliurà, morint tres anys després.

El Consell de la Ciutat decidí conservar el manuscrit a la Casa de la Ciutat per tal de controlar qui tenia accés a un llibre que descrivia la xarxa hidràulica de la Barcelona Moderna. El 2022 s’ha fet públic aquest text dins d’una obra en la que diferents experts l’analitzen des de diferents vessants.[1]

Aquest és un resum d’una part d’aquest interessant llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta època i des del segle XIV, l’aigua procedia de pous, per l’ús domèstic; del Rec Comtal del Besós, per usos industrials (com els molins hidràulics per moldre el cereal) i de les mines que captaven l’aigua de Collserola, per beure (p. 12). L’aigua de boca era conduïda a la “caseta de les fonts o del convent de Jesús” des d’on es distribuïa a la ciutat (p. 16). Aquest convent, fundat el segle XV pels pares franciscans, estava situat extramurs de la ciutat. L’actual parròquia de Santa Maria de Gràcia és la seva derivació.

Convent de Jesús, Barcelona, ampliació d’un mapa de 1697

Francesc Socies va ser en primer lloc mestre de cases (1610) i entre 1620 i 1650 mestre de les fonts. Al seu testament, entre els seus béns, es troben una bona quantitat d’eines. Sense poder distingir quines eren pròpies i quines de la ciutat, disposa que es donin la meitat al Consell de la Ciutat.

Endemés del sou fixe que rebien per mantenir i millorar la xarxa de subministrament d’aigua amb les seves mines, canonades i fonts, així com les feines que comportaven la neteja del clavegueram, els mestres podien rebre el pagament de determinades obres fetes per a particulars o per altres organismes públics, com la que va fer en 1621 a la torre del cap del riu Llobregat (p. 53, nota 21).

La torre del cap del riu al mateix mapa de 1697

L’inici de la seva tasca amb les fonts de la ciutat va estar marcat per una gran abundància de pluges: “lo que fa venir les aigües a las fonts”. Socies va haver de fer front, llavors, a problemes relacionats amb les inundacions, però també va poder fer diverses obres destinades a particulars. En canvi, a partir de 1627, es va trobar amb uns anys de forta sequera, un tema en el que ens podem fixar per la nostra actualitat.

La primera mesura va ser tallar gairebé tots els subministraments particulars.

El Consell va pensar portar aigües des del Llobregat, una obra que ja es preveia llarga i costosa, no vàlida per a resoldre la situació del moment. Tot i els plans que es va fer en aquest i en altres moments, les aigües del Llobregat no arribaren a Barcelona fins a temps recents.

La solució més immediata va ser la de portar aigües des de la mina de la font Nova del torrent de Sant Gervasi, una obra que Socies havia començat l’any anterior, quan encara no patien sequera. En els treballs per disminuir els danys de la sequera intervingueren diferents mestres de cases i experts en obres hidràuliques del moment, com un caputxí, Jeroni Codina (p. 57).

Recreació de la captació d’aigües al segle XIX, un sistema hereu de segles anteriors

I aquesta és una noció que podem aprendre: la de les obres que es comencen preventivament i que seran de gran ajuda en temps de necessitat.

Una altra mesura va ser la de construir més molins de vent per reduir la dependència del Rec Comtal per a moldre el gra. N’hi havia dos molins d’aquest tipus a prop de la Creu Coberta bastits el 1584 però quedaren abandonats degut a les abundoses pluges d’anys anteriors. En 1628 es rehabiliten aquests molins.

Una altra conclusió que se’ns fa evident, la de la conservació preventiva dels béns que poden pal·liar els efectes negatius de les sequeres.

Un anys després, en 1629, es fan dos molins de vent nous a la muralla de Llevant (a l’actual parc de la Ciutadella). Tant per la manca d’aigua, com per les guerres i les epidèmies, es construeixen cinc nous molins de vent als voltants. El 1635 ja estaven fets, un d’ells pel mateix Socies, prop del convent de Santa Clara, al barri de la Ribera. Tot i així la ciutat continuà tenint problemes per a moldre uns cereals que comencen a escassejar.

Aqüeducte de Can Turull que portava les aigües de la font del Falcó, una mina coneguda en el temps del mestre de les fonts del segle XVII. https://fontsaigua.com/2017/08/07/laqueducte-de-can-turull-de-barcelona/

El llibre de Socies, ple de detalls sobre la seva feina, omet un episodi clau en la seva trajectòria, la excomunió que va patir ell i els Consellers que prenien les decisions sobre la seva feina. El conflicte es va iniciar en 1634, quan Socies tallà l’aigua de la Seu durant unes hores. Un dels capítols del llibre es dedica a analitzar aquesta qüestió (cap. 7: Guerres d’aigua i paper…, p. 247-287), l’autor (S. Gorostiza) assenyala, amb raó, que l’origen dels conflictes estava en la competència deslleial que la Seu feia en la compra-venda dels cereals i del pa.

El problema venia d’antic i resulta complex,[2] ja que la Seu tenia dues xarxes d’adquisició i distribució: La Pia Almoina, que es dedicava, entre altres temes, a l’alimentació dels pobres gestionant un immens patrimoni del seu “Hospital” i la “Casa de Caritat” del Capítol que havia de destinar una part dels ingressos pel mateix fi, amb el seu capital repartit entre algunes famílies de canonges. Tot plegat xocava amb el control de la venda de pa, amb el que el Consell de la Ciutat volia pal·liar els efectes negatius de sequeres i males collites.

L’excomunió va comportar moltes deliberacions i escrits. S’acabà després de dos anys, quan el Papa va dictaminar la innocència del mestre i de la ciutat. Socies, que optà pel silenci en el seu llibre, només recordarà que el dret a l’aigua de la Seu, era una compra que aquesta institució havia fet a la ciutat el 1355, deixant la informació del pas de les canonades per l’edifici. Com diu Gorostiza, no podem jutjar els motius del seu silenci, només cal recordar que l’excomunió comportava repercussions socials molt greus per a qui se li aplicava i pels seus pròxims.

A la capella romànica de Santa Llúcia hi havia el celler de la Canonja.

Socies continuà treballant. Aquell any netejà les clavegueres del carrer del Pi i va fer l’aljub (cisterna) de l’Hospital de la Santa Creu. El 1640 demana més recursos econòmics pels joves que li ajudaven, molt mal pagats i l’any següent treballà a la font de l’Àngel i fa front a les pèrdues d’aigua originades per robatoris. En 1642 Socies col·labora en la reparació de la torre de Montgat i en 1645, en la de les muralles del carrer Tallers, immersos en la Guerra dels Segadors o de Secessió, els mestres d’obres i d’altres enginys necessaris per l’abastament, com les fonts, eren molt necessaris per la defensa de la ciutat. Entre 1644 i 1647, per ampliar el subministrament d’aigua s’engeguen les obres d’una nova mina a la font de Pedralbes.

En 1650, quan acaba el seu llibre, Socies explica que aquella font Nova de Sant Gervasi que ell ja havia començat abans dels anys de sequera, va ajudar molt, ja que les de Nostra Senyora del Coll i del torrent de Falcó (Vallcarca) s’havien eixugat. Aquell any va ser descrit com “l’any de la misèria” per les males collites després de les sequeres, guerres i epidèmies. Evidentment també es van fer rogatives, baixant les relíquies de Sta. Madrona des de Montjuïc o les de St. Sever i en octubre, quan les pluges arribaren, es celebrà el Te Deum, eren les creences del segle.

En tots aquests anys de sequeres i crisis, mentre segueix treballant amb tota una colla de joves manobres a les fonts de Sarrià, St. Gervasi o del Coll, el mestre de les fonts va haver de reconduir alguns trams davant de les punxades que feien alguns particulars pel seu propi benefici.

Mina trobada a la finca de Sansalvador del Coll a principis del segle XXhttps://fontsaigua.com/2018/04/04/finca-de-sansalvador-del-coll-a-barcelona-amb-un-pou-daigua-mineral/

Una última conclusió la de pensar què passaria si tots i totes posessin pel davant el bé comú al benefici particular.

Socies va fer dos testaments un el 30 de setembre de 1652, en que deixava com executors testamentaris la seva dona, Elionor i el rector del Pi, on volia ser enterrat i l’altre, poc abans de morir, el juny de 1653 on disposa ser enterrat a l’església del convent de Santa Elisabet, deixant com a marmessors a la seva dona i als administradors de l’Hospital de la Santa Creu. Entre mig, en octubre de 1652, es posà fi al setge de Barcelona, les fonts s’havien de restaurar i adobar, no sabem el grau d’implicació que hauria tingut el nostre mestre, ni sabem el motiu del canvi en les disposicions per ser enterrat, potser en temps de malaltia va experimentar la necessitat d’atenció i cura que li va proporcionar l’Hospital (p. 71 i 72).

Pou de l’Hospital de la Santa Creu, avui Biblioteca de Catalunya. Foto: Ramon Solé

[1] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers.

[2] Serrahima, Pol “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de Caritat”. En: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930. Ajuntament de Barcelona: 2016.

Las ruinas de Sant Vicenç del Bosc y de sus mujeres

Posted on por
Responder
Sant Vicenç del Bosc o de «Cercedol». Sant Cugat del Vallès.

El “Castrum Octavianum”, a ocho miliarios de Barcelona, era un asentamiento romano donde, según la tradición, murieron martirizados en el 304 Cugat, Sever, Juliana y Sempronia levantándose, entre los siglos V-VI, un lugar de culto que se convertiría en un lugar de peregrinación. Poco más sabemos hasta que queda bajo la Sede de Barcelona en el 878, cuando los francos conceden al obispo Frodoí el monasterio de St. Cugat que contará con el apoyo de los condes de Barcelona-Girona-Osona.

St. Cugat se convertirá en el brazo ejecutor de la Canónica eliminando todo vestigio de la anterior liturgia visigótica o mozárabe y reorganizando los territorios del Llobregat, el Penedés y el Vallés bajo el nuevo sello eclesial. Sus monjes empuñan la cruz, la pluma, con el uso del latín y la preponderancia del título escrito sobre los antiguos pactos orales y la espada, si conviene. Entre los siglos X-XII, será el principal señor feudal de ocho castillos-fortaleza y de cinco torres de vigilancia en la frontera: Bajo Llobregat (Castelldefels), Penedès y Anoia.[1]

Monestir de Sant Cugat. L’absis i el campanar són les parts més antigues.

Guifré Borrell o Guifré II concede en 904 privilegios al monasterio, de acuerdo con Teuderic, obispo de Barcelona entre 904 y 937. Guifré da a St. Cugat la iglesia de la Sta. Cruz (Cervelló) y confirma otras propiedades en los condados de Barcelona, Girona y Osona. Teuderic por su parte, concede los diezmos, el derecho de dar sepultura y las iglesias de St. Silvestre y Sta. Leda (Vallirana). Teuderic, procedente de Vic,adquiere bienes en la ciudad de Barcelona y en el Vallés. En 940 su sobrino Ermenir con su hermano Sendred y su esposa Transgoncia permutan con el obispo sucesor, Guilarà (937-959),todo lo que su tío había comprado en Barcelona, incluyendo lo que tenía en Aqualonga (Valldoreix), en el “Castillo” de Terrassa y en Caldes a cambio de la mitad de lo que Teuderic legó a la Sede en Cabrera (Collsacabra).[2]  

St. Cugat será el señor de las tierras que consigue gracias a las concesiones de condes y obispos y ratificadas por los reyes francos y papas, a las “donaciones” de propietarios que pasan a ser usufructuarios, a las transacciones que establece con quienes realizan mejoras técnicas o a los expolios que realiza mediante una documentación escrita que la otra parte no posee.

En 942 se celebra un juicio en el monasterio de St. Cugat presidido por su abad. Un tal Gustrimir, en nombre de su hijo Sendred, acusa a Escolástica de retener un viñedo en Cercedol o Cercitulo (el sitio de Collserola donde podemos observar las ruinas de St. Vicenç del Bosc). Ella se defiende diciendo que la tenía en nombre de su señor Riquer, difunto, pero al no poder demostrarlo con escrituras, es obligada a evacuar.[3]  

Cercedol, en sus inicios una mujer, Escolástica, obligada a evacuar.

En el siglo X encontramos grupos familiares que plantan en común. El 965 Juan y Rogada dan a St. Cugat tierras en Aqualonga, Valldoreix, en Llacera (primera mención a esta capilla de St. Cugat) (Mas, SC, LXVII-LXVIII).

Aunque el término Aqualonga es muy frecuente en el s. X, la iglesia de St. Cebrià de Valldoreix no aparecerá como parroquia hasta su consagración en 1046. En el siglo X hará las funciones de parroquia la ermita de St. Vicenç de Cercedol o Cercitulo (después St. Vicenç de Vallarec o del Bosc), como veremos.

Tras la razia de Almanzor (985), con la que encontraron la muerte los monjes (excepto uno que huyó con la documentación, según la tradición), St. Cugat recibe un precepto del rey franco que le confirma sus ya numerosísimos bienes en el Vallés Oriental y en el Occidental, así como en las zonas fronterizas. Estos bienes consistían en tierras con dependencias agrarias, animales, útiles, molinos, iglesias y fortalezas. Las tierras podían ser cultivadas o yermas, utilizadas como pasto o para la renovación de los cultivos.

El rey les concede la inmunidad y el derecho de elección de su propio abad, convirtiéndose, así, en un poderoso señor feudal que vive de numerosas y pródigas rentas. Ya en el siglo XI ese inmenso patrimonio comportará la posesión de un aparato militar y judicial propio. St. Cugat siempre gana los pleitos.

St. Cugat, un poderoso señor feudol que causó diversas extorsiones y numerosos litigios. Un poder que se alza en desmesura.

Las “donaciones”, para quedarse en la propia tierra o para ser enterrados a sagrado, aumentan. En 985 Spanla da en usufructo casa, corral, tierra, huerto y viñedos en Magerova (St. Cugat del Vallès) y un campo en Pozolls (“Puteolos”, Can Costa, Cerdanyola). Ricard y Flavia dan tierras que habían sido de Castellano y de Gonter en “Fero” (faro o torre en Cerdanyola). Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred y Cusca, tierra y viñas en Cercedol, Valldoreix siguiendo las disposiciones de Adalà, cuando fue a Barcelona, “donde murió cuando esta fue destruida por los sarracenos” (Mas, SC, CLII, CLIII y CLVI).

La presencia de mujeres “solas” (que actúan en su propio nombre) es frecuente en los documentos del siglo X. Encontramos varias en esta zona, algunas con el apelativo de “Deovota” o “Deodicada” y cercanas al monasterio de St. Pere de les Puel·les de Barcelona que necesitó más tiempo para rehacerse.

Las encontramos en los accesos a la “Fonte Calciata” (St. Llorenç de Font Calçada), cerca del torrente de Can Cabassa en la vía que iba de Sabadell a Martorell, donde se encontraron restos de una villa romana, también en Cercedol, en el valle Vidraria (Vallvidrera) y “ipsas Canales” (Castell de Canals).

Restos del molí de Canals, AGC, 2021

Pero St. Cugat se hará el mayor propietario de esta zona cercana a su término. En 986 Mir y Escolástica venden al abad de St. Cugat y obispo de Girona, Ot, tierra con casas, corral y árboles en el término de Aqualonga, junto a St. Pere de Rubí (Mas, LA, 83). En 987 Luvilo da a St. Cugat parte de su alodio de viña y tierra en Aqualonga, en el lugar conocido como Llaceres. En 990 los albaceas de Luvilo dan una parellada de tierra en “el prado”, en Aqualonga, En los límites encontramos a Llobeta y sus hijos y a Ermesinda y los suyos (Mas, SC, MCCXLI y CCXXV). “El prado” sin más apelativos remite a un lugar de uso comunal que, en manos de los poderosos feudales, como St. Cugat, dejará de serlo.

En 987 Marraziano permutó con St. Cugat tierras, casas y viñas que compró a Ermengarda, en cuyos límites se recuerda a Filmera, Barcelona, femina y Filicite o Filicie, difuntas, nombres que apuntan a la existencia de una comunidad femenina. En 988 Petrone, clérigo, da tierra a St. Cugat en Aqualonga, que limita con St. Pere (de les Puel·les).Simplicia, con sus hijos Madeix (subdiácono), Ausizia, Dazilo y Bonuç, vende a St. Cugat tierra en Cercedol, en el lugar de “les Corts” (que debía ser otro bien comunal). Berica (hombre) y Igilo (mujer) dan en Cercedol y Aqualonga. (Mas, SC, CLXXVI, CLXXXIV, CXCIV y CXCVI).

En 991 los albaceas de Suñer dan a St. Cugat tierra en Campanyà (primera mención de Sta. María de Campanyà). Suñer y su mujer, Estudia, permutan con St. Cugat tres tierras de Aqualonga en Campanyà, el valle del río Seco y el monte de Rimila y “el prado” con la fuente de Petro, en cuyos límites volvemos a encontrar en Llobeta y sus hijos (Mas, SC, CXXXI y CCXXXIII).

Santa Maria de Campanyà, AGC, 2022

El monasterio femenino cederá (por necesidad y/o presión) parte de su dominio a St. Cugat en 993, cuando Adelaida “Bonafilla”, con las hermanas Deovotas Ermetruit, Agudància, Ermelle y Quintol, permuta con St. Cugat tierras en Aqualonga por tierra en Provençals (Mas, SC, CCLVI).

En 995 Revella, viuda de Flavi (un guerrero), da la tercera parte de lo que su esposo le legó en Aqualonga y en Cercitulo. Nefridi y su mujer, Casta, dan tierras, viñedos, casas y árboles en el canal que limitan con tierras del mismo monasterio, con la vía pública, con el río Rubio y con alodios del veguer Seniofred de Rubí. El 996 Engoncia vende a St. Cugat una tierra en el término de Aqualonga que limita por todas partes con propiedades de St. Cugat excepto por el canal que va a los molinos (Mas, SC, CCLXVIII, CCLXX y CCLXXI).

La iglesia de St. Cebrià de Valldoreix se constituirá en parroquia en 1046. La primera parroquia de Valldoreix fue St. Vicenç de Vallarec o del Bosc, así se cita en 999 cuando Cixela (hombre) con Ermengola y Ermetruit permutan con St. Cugat unas viñas en Cercedol, en cuyos límites encontramos a Ermengarda Deodicada (Mas, SC, CCCII). Aquí vemos claramente cómo una ermita que hacía de parroquia y en cuyo entorno las mujeres tenían un papel destacado, acaba siendo absorbida por la iglesia patriarcal, desapareciendo sus nombres de la historia.

St. Vicenç del Bosc, parroquia del siglo X cuidada, muy probablemente por una mujer, Ermengarda Deodicada. AGC, 2024

Maria Àngels García-Carpintero, Terrassa, julio, 2024

A las mujeres de la historia cuyos nombres han sido obviados.

[1] Salrach, J. M. (1992) “Formació, organització i defensa del domini de St. Cugat en els segles X-XII”

[2] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentación, n. 4, 5, 6 y 12.

[3] Salrach, J. M. i Montagut, T. (dir.) (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval, segles IX-XI. FN. Textos jurídics, 2, plet n. 71

La penya del moro de St. Just Desvern. Un poblat iber i una torre medieval. El paper de les dones al segle X.

Posted on por
Responder

La Penya del moro o «Puig Aguilar» amb les restes de la torre medieval. AGC, 2023

St. Just Desvern és conegut als primers documentes medievals com “Villa Birce”, “Berç”, “Verç” i, finalment, Desvern.

La “Villa Birce” (St. Just i una bona part de St. Feliu de Llobregat) apareix esmentada per primer cop el 965 al llegat del prevere Joan que deixa a St. Cugat i en usdefruit al seu nebot, el també prevere, Foli (de “Folius”, nom llatí) una vinya amb els seus estris en aquest lloc i una part del camp que va ser de la seva àvia Ansilde a Tiano (nom amb el que es coneixia St. Feliu, adscrit a la parròquia de St. Just) al lloc de Fraters (actualment seu de la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Generalitat).[1]

Vistes des de la penya del moro, AGC, 2023

En primer lloc destaquem el paper d’Ansilde que seria una de les primeres persones en aprissionar terres al lloc, en uns temps en que els homes i les dones tenien drets i reconeixements similars d’acord amb les lleis gòtiques.

Posteriorment, en 987, després de la presa d’Almansor, Moció o Muç, fill de Fruià, que mor el 987 tornant de Còrdova amb el jutge Auruç i el matrimoni format per Trasovard i Ega, fa testament a Saragossa, veient-se morir. El seu testament, signat per Auruç i Ega, serà jurat a l’altar de Sta. Maria de la Vall Vitraria (Vallvidrera) a la qual deixa alguns llegats. A l’església de St. Just Desvern (Berse) li deixa el seu alou a Arbúcies, per que ho tinguin la seva dona, els seus fills i les seves filles en usdefruit. Entre altres disposicions, deixa a St. Pere de les Puel·les un hort que va ser de la seva mare i indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva d’Ermensinda.[2]

Sta. Maria de Vallvidriera. AGC, 2022

El jutge Auruç, un dels primers rescatats, va ocupar-se de portar captius de tornada. No va tenir aquesta sort la captiva Dadil que, al voltant del canvi de mil·lenni, assabentant-se que el seu fill era mort i enterrat a St. Miquel de Barcelona i sabent que ningú l’alliberaria, dona la meitat de les seves cases, corrals, terres i vinyes que tenia a St. Just Desvern (Vercio), en la torre de “Foret”, a la Seu de Barcelona i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[3]

La torre de Foret és la torre medieval que es va bastir al lloc on, entre els segles VII i III a C, hi havia un poblat iber dels laietans.

Sabem que els ibers habitaven en lloc elevats des d’on poder defensar-se, construint una muralla des de les que sortien les parets de les cases. A les excavacions arqueològiques de la Penya del moro s’ha trobat una placa de plom amb inscripcions d’escriptura ibèrica, un descobriment important ja que d’aquesta civilització es coneix l’alfabet, però encara no s’ha desxifrat el significat, ens caldria una pedra roseta.

Sobre les restes d’aquest poblat es va alçar la torre rodona, de la que encara queda la base i que devia servir de vigilància i comunicació entre les altres torres de l’entorn: la del Castell de Port a Montjuïc, les de la costa o les altres de Collserola, ja que des de dalt es domina tant la serralada litoral, com el Delta del Llobregat i bona part de l’anomenat “Pla de Barcelona”.

Però la paraula “torre”, como la de “castell” o “palau” designa en aquests temps tot un conjunt d’edificacions agrícoles que s’agrupen al voltant de la edificació principal feta de pedra, d’aquí que s’entengui que la dona Dadil, tenia diverses propietats en la “torre Foret”, la que ara anomenem torre de St. Just o torre del moro, com l’indret geogràfic de “la penya del moro”, en aquell temps conegut com “Puig Castellar”, com altres indrets amb evolucions toponímiques similars.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-01-2023

A les dones que treballaren la terra, que donaren testimoni, que patiren pels seus abans que per elles, que foren fidels… a les dones del segle X.

[1]Torra Pannón, Coral; Ochoa González, Juli. «El llegat del prevere Joan». Miscel·lània d’estudis santjustencs, 2002, Núm. 11, p. 5-50, https://raco.cat/index.php/MEST/article/view/40787

[2] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 5, n. 3

[3] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo, p. 53

Els torrents d’Esplugues i els casalots de Can Rigalt i la Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat

Posted on por
5
St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022

Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.

El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.

Des de Esplugues fins el mar. AGC, 2022

Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.

Can Rigalt està situat entre dos torrents que baixaven de St. Pere màrtir, AGC, 2022

El pedrís que senyorejava Can Rigalt, entre el torrent de les Oliveres i el del Neguit que conformen el Torrent Gornal, abastava una àmplia zona que incloïa terrenys del que ara és Sants, Esplugues, Pedralbes o Les Corts.

Horts urbans sota el torrent de Can Rigalt, AGC, 2022

El casal de Can Rigalt havia estat refet el 1693. En 1728 compra la finca Miquel Rigalt. La seva filla, Luisa Francisca de Rigalt, heretà la propietat i el seu marit, Joan de Girona, dona l’escut a la casa. En 1741 es reconstrueix el casal prenent la forma que té ara. Davant de l’edifici hi havia una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera.

Can Rigalt amb la font que hi havia al davant, antigament.

Actualment va deteriorant-se en mig dels litigis que, potser, és això el que busquen.

Can Rigalt actualment. AGC, 2022

La propietat de Can Rigalt es va anar segregant durant els segles XIX-XX. En ella es va instal·lar la companyia elèctrica de la Canadenca (ara FECSA), l’hospital de la Creu Roja, l’escola Puig Gairalt o el cementiri de Sants. Molt a prop hi era la torre Melina que va desaparèixer el 1992 amb la edificació d’un hotel que encara deu guardar els seus jardins.

El cementeri de Sants al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat, AGC, 2022

La casa i pedrís de Josefa Casas i Clavell, casada amb Josep Martí, va ser anteriorment una residència dels jesuïtes grans i/o malalts. En 1767, durant el regnat de Carles III, es promulga l’expulsió de la Companyia i poc després, el 1771, Josefa Casas compra el terreny, fa demolir l’antiga casa i edifica el seu palau. L’any abans Josefa Casas s’havia fet amb un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[1]

Edifici de la Pubilla Casas actualment integrat a un centre escolar. AGC, 2022

Recordem que en 1764 s’acaba la construcció d’un nou pont sobre el Llobregat a Molins de Rei i la reconstrucció i millora de la carretera de Madrid (avinguda Carlos III) havent dessecat els terrenys del que havia estat un camí de ferradura en mig de boscos i revitalitzant la zona, establint un hostal a Collblanc (antiga casa Bou) per a traginers i gent de tota mena en una època de bonança econòmica, mentre la casa de la Pubilla Casas hostatjava gent benestant.

Edifici a la carretera Collblanc de l’hospitalet de Llobregat. AGC, 2022

La casa era envoltada d’un gran jardí. Fins fa poc (1957, quan s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica) la rodalia de Pubilla Casas encara estava envoltada de vinya, amb algunes bòbiles i cases barates. Durant la guerra del francès va patir molts desperfectes i restà abandonada duran uns anys. Actualment el casalot de la Pubilla Casas és dintre el recinte d’una escola. Com element curiós cal destacar que l’antic celler des d’on es carregava el vi és avui la capella de la congregació que dirigeix l’escola.

El Casalot de Pubilla Casas. Foto Ajuntament l’Hospitalet, 1996

Can Rigalt i Pubilla Casas han conservat els cognoms de les seves pubilles.

Aquestes són dades que trobem fàcilment als documents de la nostra històrica local, però ens hem volgut fixar en una part no tant coneguda, la del relleu. Gairebé tots els torrents que baixaven pel nord-oest de l’Hospitalet, entre Pubilla Cases i el barri de St. Feliu, venien d’Esplugues que, com hem dit, era part de Provençana, tot i que amb la seva pròpia demarcació.

Horts urbans entre Can Serra i el sector St. Feliu de l’hospitalet. AGC, 2021

Altres torrents, com el de Cervera (o Clota), Nyac o els del Canyet al sector St. Feliu, conflueixen a la Riera de la Creu. Aquí trobarem Can Cervera, que encara existeix a Esplugues, tocant a l’Hospitalet i, més avall, altres torres senyorials com la Torre Cluset, la torre Serra i la Casa Alemany a Can Serra.

Can Cervera d’Esplugues en el límit de l’Hospitalet. Foto: Juan Manuel Díaz

Per sobre dels torrents de Can Clota (Esplugues) i Can Nyac (L’Hospitalet) es va construir a finals del segle XIX un gran aqüeducte per proveir d’aigua a algunes poblacions del Baix Llobregat i L’Hospitalet. Al costat de la nostra ciutat es conserva també la xemeneia d’una de les bòbiles que s’instal·laren a la zona per aprofitar les bones argiles dels torrents.[2]

Aqüeducte per sobre de Can Nyac a l’Hospitalet, prolongació del de Can Clota d’Esplugues. Foto Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 31-10-2022

Als i a les que van dedicar esforços per dur aigua per a bé de totes i tots i a qui s’esforça en mantenir aquests béns comuns.

[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[2] Per a més informació sobre l’aqüeducte: Fonts naturals, aigua, muntanya i més https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/28/laqueducte-de-la-clota-desplugues-de-llobregat-part-1/ i https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

“Terrers Albos”, els barris de Collblanc-Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat als segles X-XI.

Posted on por
1
Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.

Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).

Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]

Aqüeducte de Can Nyac a l’Hospitalet de Llobregat, obra civil del segle XIX (com el de Can Clota d’esplugues per a recollir les aigües de Sant Pere màrtir i dur-les al municipi i a altres del Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.

En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.

Detall d’un mapa del segle XVIII

El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).

La Torre Rodona de Can Vinyals a Les Corts, un dels pocs vestigis d’època medieval que queden en aquesta zona. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2017/11/24/la-masia-de-can-vinyals-de-la-torre-o-torre-rodona-de-les-corts-de-sarria-de-barcelona/

El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]

La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.

Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –Espodoia-) Foto: AGC, 2020

Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.

Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.

Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021

La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.

En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]

El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.

Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]

Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.

Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.

En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]

Sant Vicenç de Sarrià, foto antiga.

Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.

Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé

Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).

Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.

Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022

A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7

[2] Descarrega o.c. Doc. 8, 10 i 11

[3] “La torre d’Emma” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)

[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1

[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694

[9] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[11] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[12] Més informació de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana als segles X-XII a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[13] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1143 i 1162

L’ermita de Santa Eulàlia de Madrona del Papiol

Posted on por
Responder
Santa Eulàlia de Madrona o «La Salut» de Papiol. AGC, 2022

La muntanya de Madrona o “Puig Madrona” apareix esmentada molt abans que la capella de Santa Eulàlia de Madrona que es troba entre aquest municipi i Valldoreix (“Aqualonga” a l’edat mitjana). El camí que ens hi porta és un lloc d’accés a la serra de Collserola. Des del seu cim, tot i no ser molt alt (341 m.), es té una bona panoràmica de Barcelona i els seus voltants.

Vistes des del camí de les Escletxes a l’ermita de la Salut. Al fons, el mar. AGC, 2022.

El 1012 (ó 1013) els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats, una a Sant Andreu del Palomar i una altra a l’accés del “Riu Rubio” (riera de Rubí), per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, farraginals, arbres, fonts, desviacions de aigües, molins i estris. Algunes d’aquestes propietats havien sigut d’una dona, Eldovara i del seu fill Gelmir.  L’alou limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb terra de Sant Cugat al “Monte Gallinario” (Sant Quirze del Vallés), al sud amb el camí que “va cap a les muntanyes de Matrona i baixa cap el riu Llobregat” i a ponent amb el terme de Castellbisbal, abans dit Benviure. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[1]

El lloc era a la confluència de la riera de Rubí amb el riu Llobregat i havia estat treballat prèviament per la gent que el devia aprissionar al segle X. En 996 una altra dona, Engòncia venia a Sant Cugat una terra franca al territori d’Aqualonga, que limitava per totes bandes amb propietats del monestir del Vallés excepte a l’oest, que ho feia amb un rec que va als molins.

Sant Cebrià d’Aqualonga o de Valldoreix. AGC, 2021.

Els molins devien ser ja propietat comtal controlada pels veguers o vicaris, però el mateix any l’abat de Sant Cugat estableix un plet amb el veguer Seniofred de Rubí pel control de l’aigua que va al monestir. El monestir guanya el plet, el que evidencia el poder creixent d’una església més centralitzada i propera a Roma.

Riera i molí de Canals a Valldoreix-Sant Cugat. AGC, 2021.

En 1022 Ricolf dona a Sant Cugat i a la casa anomenada “Fermeria” alous, mobles i animals que tenia al terme d’Aqualonga i de Matrona, al lloc de Canals (la torre o castell de Canals es comunicava visualment amb el castell de Papiol, el de Castellbisbal o el de la Floresta, entre d’altres).

Mur que queda del castell de Canals. AGC, 2021

En 1043 Guillem Ermenir i la seva dona Ricarda venen a Inguiralda i Seniofred de Rubí (mare i fill) terres i altres béns a Sant Pere de Rubí per cinc unces d’or d’Hispània. Els límits de les propietats són: al nord la parròquia de Terrassa o Ègara, a l’est Sant Feliu de Vila Milans, Cercedol o Cercitulo (riera de Sant Cugat) o Aqualonga, al sud, Madrona i a ponent el “Kastrum episcopal”.[2]

Sant Feliuet de Vilamilans a Sant Quirze del Vallés. AGC, 2021

El 1047, el bisbe Guislabert consagra l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga posant-la sota la Seu, a la que confirma delmes, primícies, oblacions i espai de sagrera de diverses esglésies i de molts alous que eren sota l’església de St. Joan de “Castro Benviure” (Castellbisbal), excepte la capella de Sant Joan de Mora que era sota Sant Cugat.[3]

En 1058 Guillem de Voltrera llega al seu fill Gombau el castell del Llobregat sota domini del bisbe (Castellbisbal) amb un alou a Madrona.[4]

En 1060 el bisbe Guislabert infeuda a Guisla de Besora i als seus fills alguns castells i parròquies, entre les que n’hi havia la de Madrona, que havien estat del seu pare Gombau de Besora i/o del seu marit Mir Geribert, els fills de qui serien també senyors de Santmartí pel seu anterior matrimoni amb Adelaida de Santmartí, la condició és la de fer host i homenatge al bisbe i als seus successors, que li jurin fidelitat i que estableixen un clergue a la Seu.[5] Aquest és el primer esment a l’església de Madrona.

Interior de Santa Eulàlia de Madrona. AGC, 2021

El castell de Papiol és esmentat per primer cop en 1115 quan Ramon Berenguer III amb la seva dona Dolça de Provença encomanen als germans Arnau Pere i Bernat Pere dit castell a canvi de que els jurin fidelitat i prometin defensar-los, de tots excepte dels seus senyors més directes, Jordà (de Santmartí) i Ramon Mir.[6] Aquest “castell” encara no era l’edifici gòtic que avui podem contemplar sinó que estava format per dues torres i unes cases damunt la roca. Els comtes es reservaven, la torre quadrada de davant del Llobregat amb el seu porxo. [7]

Castell de Papiol. AGC, 2021.

En 1130, Berenguer IV concedeix al monestir de Sant Cugat les franqueses que van des del Coll de Madrona fins el mur de Sant Cugat i des de la riera Cercedol fins el riu Rubí, a les parròquies de Sant Cebrià d’Aqualonga, Santa Eulàlia de Madrona i Sant Pere d’Octavià (antiga capella enderrocada per edificar el mercat de Sant Cugat), endemés de les franqueses de Sant Llorenç de Font Calçada (Sant Cugat).[8] És l’època en que els comtes recolzen la reforma del Cluny i promouen i beneficien les ordes religiós-militars, també al monestir de Sant Cugat, amb molt poder a la demarcació de Barcelona. Papiol era un lloc estratègic entre la Vall del Llobregat i el Vallés, atorgat privilegis com les franqueses es promovia la defensa, el comerç i la recaptació a la zona

L’església de Santa Eulàlia de Madrona serà parroquial fins el 1315, quan el llavors senyor del castell de Papiol i el rector (amb qui, segons les visites pastorals, jugava a daus) demanen al rei el trasllat de la parròquia de Madrona a prop del castell (al costat de l’actual rectoria), sent anomenada, llavors, Santa Eulàlia de Papiol.

Rectoria vella de Papiol, propera al castell. AGC, 2021

L’ermita de Madrona quedarà sota les advocacions de Sant Pere i Santa Madrona, tot i que més endavant se li reconeixerà l’advocació amb la que era coneguda popularment: l’ermita de la marededéu de la Salut, cuidada per ermitans i actualment oberta al públic els diumenges gràcies a l’altruisme de persones voluntàries.

Fases i noms de l’ermita de Madrona. AGC, 2022

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-01-2022

A les persones que ens obren les ermites perquè les podem contemplar.

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[2] Baucells J., Fàbrega, A., o.c., vol. 38, n. 652

[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 519

[5] García-Carpintero, A. “La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/

[6] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 49, n. 464-465

[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 476-480

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCLXXIII

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Posted on por
1

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a «Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria», l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

En 987 na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga per terra en Auro Invento (Provençals)[9]. La influència que haguera pogut tenir el monestir femení en la zona minvarà, tot i que en 1008 en la confirmació de propietats que el papa fa a Sant Cugat es fa menció a l’alou de Sant Pere de les Puel·les a Aquallonga.

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres al Mont Olorda i a la Vall Seca i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar a Aquallonga, a Cercitulo i a la Vall Seca i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or [11]

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[12], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[13].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c. Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Feliu i Montfort, G., o.c. Vol. II, doc. 115

[12] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.

Noms de dones i aigua, segle X, Baix Llobregat i Vallés.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Bosc de la serra de Galliners a Sant Quirze del Vallés. Foto Ramon Solé

Una cosa que sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies[1].

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algú, el podem trobar actuant a diferents zones de les terres catalanes.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985; ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart oamb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec; com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat[2] mencionat en 1055 en una donació que fan Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues[3].

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione”, entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magerova (Cerdanyola) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració[4].

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.[5]

Gual del Llobregat. Foto: Saboga

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa al 987 i al 989 la trobem venent a Horta i Provençals, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar la dona anomenada Preciosa, que veiem al 975 al Vallés, al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que «és sobre la casa de Ferrocint».

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.[6]

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, aquell antic pas entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col·laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

En agraïment a les entitats i persones que tenen cura del medi ambient. Fotos Ramon Sole https://fontsaigua.wordpress.com/

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Als que tenen, han tingut i tindran cura del medi natural que ens dona vida.

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

[2] Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

[5] Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

[6] Ibídem CCXXXIV i CCXCIV