Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.
Archivo de la etiqueta: Deovotes i Deodicades
Dones religioses de l’antigüitat visigòtica i de l’alta edat mitjana que podien estar o no adscrites a un monestir i/o a una regla, feien ús dels seus bens i actuaven en el seu propi nom.
2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC
Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.
L’ermita actual
Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.
Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]
La façana barroca
La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.
La façana barroca, AGC, 2020
D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.
Els porxos
Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.
Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020
Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.
En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.
Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024
El xiprer
A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.
AGC, 2021
Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.
També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.
Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.
Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024
L’ermita i el barri
En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.
Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.
Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.
– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.
– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.
– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]
– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.
– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.
– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.
– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.
– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.
Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024
El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.
[1]Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz.Ed. Claret, 2019
La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1]El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)
Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle IV a la Hispània visigòtica, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]
Pergamí de 908 on s’esmenta la «Vila Provençana» AMLH
En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.
Les estribacions de Sant Pere Màrtir i Montserrat al fons, sobre un Hospitalet densificat que no deixa espais per respirar. AGC, 2021.
En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.
El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.
Racó al costat de l’ermita. La rectoria al fons. AGC 2021
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.
Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, AmalricAeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred.[7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.
Base romànica d’una columna invertida que no se sap d’on prové. AGC, 2021
En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als «mals usos». L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]
Ermita de la marededéu de Bellvitge. AGC, 2021
En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]
En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.
Interior de l’ermita de Provençana amb la imatge de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. Les peregrinacions eren fomentades per l’església. AGC, 2019
En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]
El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]
Timpà i capitels diferents entre sí i rústics però romànics. AGC, 2019
En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]
Absis romànic emcapsat en el nou temple parroquial. AGC, 2021
La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]
En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]
En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]
Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]
Es pot veure part de la inscripció de 1201. AGC, 2919
El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021
A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590
[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)
[16] El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.
[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.
[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.
[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)
Restes de l’antic Castell de Port a montjuïc. AGC, 2021.
L’antic “castell de Port”, del que només en queden unes restes, era una estructura de vigilància d’un lloc amb una important activitat comercial generada al voltant de l’antic port romà, quan les ciutats romanes com Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) o Tarragona es comunicaven per vaixell (entre el segle V aC i el segle I).
Es trobava a la vessant sud-oest d’aquest massís de pedra sorrenca que és Montjuïc, damunt del fossar de la Pedrera del cementiri. Un enclavament idoni per la seva visibilitat cap el mar i cap al Delta del Llobregat que no s’ha de confondre amb la fortificació que n’hi ha dalt de la muntanya.
Pedrera i fossar que la extracció de pedra va generar. AGC, 2021.
Estava situat entre dues vies que són esmentades sovint: al nord la de Provençana una via pública “que va pertot” i al sud la que es descriu, en 1078 com “la recta via que va de la ciutat al mar”.[1]
El camí de l’erparver duu al castell de Port. la pedrera al fons. AGC, 2021.
No l’hem d’imaginar com un típic castell medieval d’una època més avançada, sinó com una estructura amb diverses edificacions com habitatges (al voltant de l’estany del Port, a la zona anomenada “Cercle”), altres de producció (vi) i d’emmagatzemament (sitges), a prop d’alguna sagrera com podia ser la de Sant Julià, on s’enterraven, des de molt antic, els jueus i amb alguna torre de vigilància, com deuria ser aquesta de la que només queden les restes.
Restes de la torre del castell de port a Montjuïc que encara es podia veure a 1910
El curs del Llobregat va anar canviant sovint de llera, un que havia desembocat a Montjuïc no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port. Els recs que n’hi havia a la zona devien aprofitar aquests cursos morts, com el d’Amalvígia, que trobem mencionat el 995 a la zona propera de Banyols i que es troba al mateix camí del sud que va a “Cercle”.[2]
Els primers documents que parlen de l’activitat comercial de la zona són del segle X i ja els vam exposar en una entrada anterior.[3] El Delta havia avançat pels dipòsits arrossegats pel riu inutilitzant aquest port i ancorant els vaixells al port de les Sorres (Gavà). Tot i així a Montjuïc es devia conservar algun sistema d’il·luminació doncs el 963 es parla d’un far prop de la “Fonte Cova” (font del gat) i, segons Carme Miró, el topònim “llampegada” o “esllampegada”, que trobem a Provençana, també en deu fer referència.[4]
Vistes des de les restes del castell de Port: memorial contra el nazisme al fossar de la Pedrera i l’actual zona de mercaderies del port.
El castell de Port, com a tal, no és mencionat fins inicis del segle XI. Els topònims del segle X, parlen d’una “Vila Nova” o nova concentració al raval de Barcino (938), de l’aigua (estany) que adquireix entre el 970 i el 975 el vicari o veguer del comte, Erovigi (Eroig o Ervigi), de “Cercle” (978), de “Port” (984) i del conreu de vinyes (996). També coneixem nombrosos noms de jueus i jueves que devien ser els primers habitants del massís conegut com “Mont dels jueus” que en aquesta època eren “propietat” del comte.
Cementiri jueu i tomba de Lluís Companys al fossar de la pedrera on s’enterraren moltes víctimes del franquisme.
El comte, amb els seus braços executors: el veguer i els vescomtes, són els principals propietaris al segle X, tot i que també veiem, des de molt aviat, a l’església amb els monestirs de Sant Cugat i el bisbat adquirint possessions en aquesta zona i en la propera de Banyols, on es donava un dinamisme que devia estar lligat a la pastura, amb diverses mencions a prats i recs. La presència de diverses “Deovotes” o “Deodicades” a Banyols durant el segle X podria relacionar-se amb les propietats que anirà gestionant el monestir de Sant Pere de les Puel·les que no actuarà com a tal fins entrat el segle XI.
La primera menció del “Portum” o “Circulum”, ja entrat el segle XI, és de 1014, quan el bisbe Deodat amb la canònica, i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt) venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard i germà d’Udalard, també va exercir com a vescomte mentre el seu germà va ser captiu) terra amb cases i vinyes que limiten amb dues vies al nord i al sud, amb terra de Geribert, fill de Gondemar, a l’est i amb el Llobregat a ponent. Deodat ho tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (un altre vicari comtal). El preu és de cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[5] Segons l’historiador Ruiz-Domènec, un preu força abusiu que Ermenganda paga per ser a prop de la seva germana Riquilda, dona del vescomte Udalard.[6]
Estany de la Foixarda a Montjuïc. Foto: Ramon Solé
En 1020 Guifré de Mediona, fill d’aquell veguer de 970 i 975, anomenat Eroig, dona a la canònica cinc peces i mig estany de terra al Port, amb la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes, ja que totes les peces limiten amb propietats de Geribert i la seva dona Ermengarda, inclosa l’última que era a la vall de Cannelles (Olèrdola).[7] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[8] potser sobre el comerç en general.
Camins d’ara que tal vegada van ser camins d’ahir. AGC, 2021.
El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. Endemés de les moltes possessions que s’indiquen, trobem que ella i en Gondemar devien ser uns personatges importants, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb una referència al lloc d’on és, com veiem amb molts homes). En aquesta permuta trobem, endemés de les dues vies, un altre rec amb nom de dona: el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard i mare d’Udalard i Geribert) i en la permuta que fa Casta s’anomena “La vall i terra d’Ermengarda”.[9] Veiem com el protagonisme de les dones encara perdura al primer tram del segle XI.
Al testament d’Ermengarda de 1029, entre els nombrosos béns i les moltes donacions s’esmenta per primer cop la capella de la Mare de Déu del Port i, per últim cop, el monestir de Santa Maria de Castelldefels amb el que es va fer el monestir de Sant Cugat.[10]
L’antiga ermita de la Marededéu del Port. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectives de la Marina.
A més de la capella del Port trobem esment de la de Sant Julià, enderrocada el segle XVII quan es va bastir el “castell” de Montjuïc, i el lloc de “Sant Pau apòstol” el 1022 quan Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or que limitava amb la via que anava a Sant Julià al nord, terra de Benevinisti, hebreu a l’est, l’estany i la mar al sud i les terres de Guitard de la prole d’Arnall (a Banyols) a ponent. Guitard Arnau (o Arnallis) i la seva dona Richildis faran poc després una permuta amb la canonja donant el seu alou de Cercle.[11]
El 1021 El jueu Benveniste empenyora a Ermengarda (no sabem quina, ja que el nom és freqüent) terra situada a prop de Santa Maria del Pi i a l’estany que limitava amb terra erma de “Monte Judaigo” per un deute de 38 cafissos d’ordi que havia de tornar la festa de Sant Félix de Girona (ú d’agost). El 1022 el comte Berenguer Ramon I i la seva dona Sança venen a Ramon, fill del difunt Guifré, unes terres i vinyes a Montjuïc que es va adjudicar el comte per l’adulteri del jueu Isaac, fill de Gento, amb una cristiana. Per la venda d’aquestes propietats amb la d’unes cases amb torres heretades al Regomir, obtindrà 300 sous d’argent, el valor d’una bona espasa, d’un escut i de sis cafissos d’ordi que devien a la Canònica. Posteriorment la canònica vendrà al mateix Ramon Guifré la propietat que tenia empenyorada als comtes.[12]
Muralles de Barcelona., on n’hi havia la porta del «Regomir». AGC.
Tot plegat ens retorna a l’inici del cercle de poder que hem traçat: el del comte, que té els jueus com a propietat, i el de la Seu que, amb la seva canònica, es va fent amb un domini molt superior a qualsevol altre, una riquesa que acabarà quedant en unes quantes mans privades (un inici de la burgesia).
Com exemple del que diem: el 1048 Bonfill Miró i la seva dona Quixol venen una vinya “amb l’assentiment del bisbe” al lloc conegut com a “Vinyes episcopals”. En tot cas, serà a partir d’aquests moviments d’apropiació i control per part de l’església que les dones perdran el reconeixement i la capacitat de gestió que tenien en èpoques anteriors.
Acabarem la nostra anàlisi amb una data significativa dels canvis que ja s’havien donat, l’ú de juliol de 1058 Mir Geribert (fill de Geribert i Ermengarda), amb la seva dona, Guisla de Besora, i els seus fills, Bernat Mir i Gombau Mir, lliura als Comtes el castell del Port exceptuant l’alou que tenien en feu pel bisbe Guislabert, cosí seu, reconeixent una «culpam maximan quan contra vós comisimus» i els jura fidelitat en presència del bisbe Guislabert, decantat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. S’especifica que el terme era al peu de Montjuïc, entre Enforcats (cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc) a l’est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al nord, el litoral marí al sud i el riu Llobregat a l’oest (és a dir, Banyols). En 1057 el bisbe havia infeudat el “mansum de Malvige”, seria aquest el feu que s’exceptua?[13]
Si Banyols (la part més propera a la ciutat) era sota l’àrea d’influença del castell de Port com anem veiem, més que de Provençana, a la que serà sotmesa amb la infeudació del 1057, la parròquia de Provençana serà finalment la que tingui el domini de Banyols i del terme del castell de Port, que anirà passant de mà en mà fins la seva decadència.
Placa que va fer posar l’AVV del Port en record del castell del segle XI. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-07-2021
Als que han mantingut les seves creences i tradicions malgrat les persecucions.
[4] Miró i Alaix, Carme (2009) “El castell de Port a Montjuïc: un enclavament estratègic per la consolidació del territori (segles XI-XV)” XI congrés de Història de Barcelona.
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 37, n. 225
[6] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, p. 57-58.
[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 324
[8] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).
[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328
[11] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 342 i 351
[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 334, 356 i 357
[13] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 524.
El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc
El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.
Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.
No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.
En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pel que molts s’interessaran.
La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.
El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard,Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).
En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.
Restes del castell de Montjuïc al 1910
Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.
Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.
En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.
Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.
En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.
Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral «a prop de les canyes», pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]
A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.
En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals, venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere de Cerdanyola. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.
En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]
Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.
I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.
Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.
Mir Geribert donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.
En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. L’any següent Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en «una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet» que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]
No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar, ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, que voldrem dilucidar en un altre article.
Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills.
Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021
En memòria de les dones treballadores dels segles X i XI
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6
[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)
[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Molí «Font», junt al riu Ripoll a Jonqueres, on n’hi hauria els primitius molins del segle X, AGC, 2025
El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” degut a la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].
En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].
El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.
Can Feu, territori conegut com a «Sobarbar», AGC, 2025
Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.
L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.
Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.
Riu Ripoll, molí de la Garriga o d’en Torrella
El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.
Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.
El 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].
Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll
Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].
Ermita de Togores on ni hagueren Deodonades
Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort. La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]
Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].
Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.
En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].
El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020
Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20
[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana
En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir, en nom del seu fill Sendred, acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].
Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall), Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.
En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]
Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.
Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.
En 964 Ermeniscle dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.
Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez.
En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa,Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.
En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].
En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà, quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].
En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.
Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé
Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].
Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia,Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]
En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].
Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé
En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.
Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]
Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé
Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.
[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.
[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)
[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.
[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.
[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX.
[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.
[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI
Provençana, segle XII. Original de Antoni Novell Bofarull. Conservat al Museu d’història de la ciutat de l’Hospitalet, publicat per Jaume Codina al primer volum de Els pagesos de Proveçana, p. 61, mapa 3.
A principis de segle XI les relacions de força comencen a canviar. Els guerrers dominen la frontera fent córrer els diners de les ràtzies. Alguns nobles propicien intercanvis comercials desplaçant riquesa cap a les urbs. Tots intenten fer tractes amb uns comtes i bisbes que saben negociar amb uns i altres per seguir mantenint els seus privilegis i que, per lliurar-se del domini eclesiàstic de Narbona, es llencen als braços de Roma. Els noms gots, com els de les dones soles, van desapareixent del mapa
Banyols va quedant en mans de la Seu de Barcelona, encara que sigui a nivell fiscal. En 1028 Regiat i Adelaida tornen a la Seu un alou en Banyols que Bonadona, germana del bisbe Vives (974-995), els va vendre. L’alou havia estat de Recesvind i per ordre comtal, a causa del robatori d’uns calzes d’or, va passar a la Seu i d’aquesta va passar “sense saber com» a la germana del bisbe (recordem que el bisbe Vives va fer vàries donacions i va deixar legats a familiars seus) i ara ells el retornen[1].
Al segle XI, amb el bisbe Aeci (995-1010) i tal com passa en altres episcopats, es va donant una separació entre els béns de la Catedral i els de la Canònica que es va consolidant propiciant el pas dels béns acumulats per la Seu (Bisbat i Catedral) a unes quantes mans privades. Les donacions, que al segle X es repartien entre la Catedral, els monestirs i diferents esglésies, es van concentrat ara en la Canònica per passar, poc després, a les ordres religiós-militars, tot i que la Canònica procurarà de nou concentrar capital.
Jaume Codina recull, a l’obra de Els pagesos de Provençana, la venda de 25 de juliol de 1017[2] o de 1016 (segons datacions)[3], de part de l’heretat a la Torre Blanca, de Guifré Carbonell i la seva dona Sinulo a Renard Bovet, però aquest topònim és, en aquest cas, referit a Provençals de Barcelona, tot i que els noms dels actuants ens són propers.
El 21 de novembre de 1013 Grudil·la, deovota[4], ven a Guifred anomenat «Carbonell» i a la seva dona «Sindul» la tercera part d’una terra que tenia per donació i que limitava amb el coll de Codines a l’Est (Enforcats o Creu Coberta), la «strata publica» al Nord, la via que va a Llanera al Sud i el torrent «que corre quan plou» a l’Oest[5]. És a dir, ens dona la demarcació de la part central de que ara és L’hospitalet.
Grudil·la, deovota (o femina deodicata com signa el document) és l’amiga d’Aurucia deodicata, la que va rebre el lloc que Aurúcia tenia al mercat de Provençana, la qual cosa és una evidència que els béns que van administrar dones soles van passar a mans d’homes (clergues o laics), de que els historiadors han obviat els noms de les dones i que recollir-los aporta quelcom en què indagar.
Si el rec d’Amalvígia, com està reconegut, és a l’inici de Banyols, Aurúcia Deovota, com van veure a una entrada anterior[6], és a l’inici de la documentació relativa a “Santa Eulàlia de Provençana” i de les referències a Quinçà (actual barri del Centre de l’Hospitalet) i les seves amigues Sínul i Grudelle Deovota ho són a la delimitació teritorial de Provençana i a la seva vida comercial.
Placa a la plaça Amalvígia del barri de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat.
Rescatant noms obviats de dones i el seu paper a la història.
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 34
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 47
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), 38, doc. 256
Ermita de Sales de Viladecans al «Pla de les Deodates». Foto: AGC
Los términos “deovotas” y “deodicadas” suelen confundirse con los más recientes y habituales de “deodonadas” o donadas. Empezaremos por situar estos últimos, que son como una degradación de los primeros.
Los donados y donadas se entregaban, o eran entregados por sus familias, a los monasterios y a otras instituciones religiosas para “darse” al cuidado de los miembros de la comunidad y al de otros servicios de atención a las personas, como ermitas y hospitales. Eran conocidos como “legos”, lo cual hacía referencia a una escasa preparación letrada y, por tanto, a un estrato social que no podía pagar estudios. Podían hacer votos religiosos, pero no formaban parte del clero.
Los términos “deovotas” y “deodicadas”, que vemos en los documentos de derecho altomedievales, ya se encontraron en las inscripciones funerarias de la Hispania visigótica[1] y remiten, por tanto, al inicio del cristianismo en Occidente. Un cristianismo que, en una sociedad no-letrada y menos preparada intelectualmente que Oriente, se transmite mediante ritos, gestos, maneras de obrar o cantos y frases que se repiten oralmente. Una inicial transmisión que se realizaba desde grupos dispersos en los que también participaban las mujeres.
Recordemos que el cristianismo nació gracias a las mujeres que seguían al Jesús del Evangelio, le acompañaron en su muerte de torturado y reconocieron, poco después, su presencia. El cristianismo, con su original idea evangélica de la libertad humana y de la igualdad de todos/-as como “hijos de Dios”, caló entre las mujeres y los esclavos. Fueron ellas las que motivaron la conversión de sus esposos e hijos (como Santa Helena con su hijo Constantino o Santa Mónica con San Agustín de Hipona) y fueron ellas las que promovieron comunidades donde se recitaba el nuevo credo y se repartía el pan con los pobres.
Una vez acabadas las persecuciones, las peregrinaciones a los lugares santos de Oriente fueron frecuentes, hubo mujeres que desafiaron las leyes que sobre la familia promulgaba el sistema creando grupos de célibes. Algunas de estas mujeres habían peregrinado a Oriente para aprender cómo vivían las primeras madres, diaconisas y eremitas cristianas, siguiendo los pasos de Melaniala la Mayor que, nacida hacia el 340 y viuda a los 22 años, emprende hacia el 371-372 un viaje de Roma a Alejandría con objeto de visitar los enclaves monásticos[2]. Otras mujeres hispanas bajo el amparo de la corte de Teodosio realizarán viajes semejantes a Constantinopla, Egipto y Palestina, como la noble Egeria.
Viaje de Egeria. Sello conmemorativo
En Cataluña conocemos algunas mujeres peregrinas, como Ingiraldaque hace testamento en 981 antes de marchar a Santa María de Inicio (Occitania) o na Melloque peregrina a Roma en 1002[3]. La Iglesia de Roma pronto empezará a condenar los viajes de las mujeres que sujetará al claustro o a la familia.
En los inicios del cristianismo, mujeres solas, viudas o doncellas, se consagraban a la castidad, como antes hacían las vírgenes que se entregaban a los templos de los dioses paganos, puede que en un intento de subsistencia ya que se exigía a las viudas no volver a casarse para conservar el legado marital y se enviaba a las jóvenes a matrimonios inciertos, con graves peligros durante el parto.
En estos siglos hay diferentes movimientos cristianos que posteriormente serán catalogados como heréticos, especialmente si contaban con la participación activa de las mujeres en la predicación y en la celebración. Hasta el siglo XI hay diaconisas[4], aunque la Iglesia las ha tenido en escasa o nula consideración.
Pero el periodo entre la antigüedad tardana y la alta edad media es largo y no disponemos de muchas noticias, aunque sabemos que en nuestra zona se establecieron y dominaron los godos, dejándose ayudar administrativamente por los romanos o que el cristianismo denominado “arriano”, perseguido desde los primeros concilios por la Iglesia Ortodoxa que lo consideraba herético, convivió aquí con un catolicismo romano que, en aquellos largos siglos, aunque recitara las fórmulas de Nicea, estaba lejos de Roma. Con la conversión generalizada promulgada por Recaredo se estableció una férrea alianza jurídica y administrativa entre los obispos (visigodos o romanos) y los reyes godos.
Hasta el siglo X y principios del XI, en la consideración hacia las mujeres, intervenía la tradición germánica en la que la mujer era más valorada porque establecía y mantenía los fuertes lazos familiares y estaba mejor amparada por las leyes godas, pudiendo disponer libremente de sus bienes, aunque se les exigía fidelidad. Los juramentos de fidelidad se hacían en nombre de la madre, en cambio, las adquisiciones de bienes y las herencias eran patrimoniales.
Las mujeres autodenominadas y reconocidas como “deovotas” y “deodicadas” hacían uso de sus bienes y actuaban bajo su propio nombre o renombre. Se ha querido ver en ellas una religiosidad diferente, en todo caso sólo podemos dar cuenta de lo que dicen los documentos y lo que vemos, en función de ellos, es una coherencia con la ética evangélica en los actos que se reflejan.
Documentalmente, encontramos esos términos añadidos a las hermanas de los monasterios benedictinos de St. Joan de Ter (o de las abadesas) el de St. Danielde Girona i el de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, estudiado por Montserrat Cabré[5]. Los encontramos asociados a ermitañas que vivían en los valles, en pequeñas celdas vinculadas a algún monasterio[6] normalmente femenino, aunque también masculino, como Sant Cugat, o mixto[7], como Madrona de Cervelló, algunos de los cuales estaban bajo la autoridad de una abadesa, pero algunas deberían habitar en cenobios domésticos.
Sant Jaume de Rifà a Sant Antoni de Vilamajor podria haver estat una comunitat mixta. Foto: Ramon Solé.
La monja cisterciense Sira Carrasquer apunta dos posibles causas del aumento de los cenobios domésticos entre las mujeres: la falta de confianza en un obispo que se disputa el poder con los nobles o la intención poco evangélica de sacerdotes escasamente preparados que sólo pretendían vivir holgadamente a costa de los diezmos. Es lo que vemos en nuestra historia local al encontrar notorias diferencias entre Banyols (con diferentes Deovotas como Virgília, Aurúcia o Honerada en Montjuïc) y Provençana (donde sólo hay clérigos). Pero, desde los primeros concilios, la Iglesia romana quería que los monasterios femeninos estuvieran bajo la tutela de los masculinos y que las mujeres no tuvieran parte activa en la predicación ni en la celebración, como aún se hacía entre algunas agrupaciones cristianas, lo que sería la razón principal de las violentas persecuciones contra grupos como cátaros o valdenses.
La apetencia de unificación de una Iglesia que nació imperial y se dividió entre Oriente y Occidente consigue eliminar todo lo que se oponga a ese poder más estructurado que para crecer, devora. En el siglo X esta unificación, que se dará a partir de la reforma del Cluny y de los procesos de feudalización entrado ya el siglo XI, aún está en ciernes y las mujeres de las diferentes corrientes cristianas y no cristianas convivían sin que observemos problemas entre ellas. A partir de la segunda mitad del s. XI no se mantiene esa libertad administrativa, la mujer “donada” entrará con su herencia o dote siendo, a partir del s. XII, la abadesa la que administra los bienes.
Los términos “deovotas” y “deodicadas” serán traducidos por los historiadores como “monjas”, cuya acepción trae significados muy diferentes, por lo que no deberían ser considerados similares. “Deovotas” y “Deodicadas”, aunque términos religiosos, hablan de libertad en la disposición de los bienes propios, en la opción personal que se materializa en un pacto entre las partes, de relaciones éticas que superan las diferencias de nacimiento.
Aquí en Catalunya y como vía abierta para profundizar encontramos, prácticamente, alguna Deovota, a finales del siglo X en cada río o riera, como la de Gallecs, junto al Besós, donde encontramos a “Ermessinda Deodicata”[8]
Riu Tenes entre Bigues i Parets, prop de la zona de Gallecs a on trobem a «Ermessinda Deodicada» als límits d’una permuta i d’una donació amb Sant Cugat al 979 i 985 respectivament. Foto: Ramon Solé
[1] Según un estudio de 1942 de Mn. Josep Vives, citado por M. Cabré en “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” en: VVAA (1989) Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Cultural Al-Mudayna, p. 169-182.
[2] Carrasquer Pedrós, S. (2003) Primeras madres occidentales (ss. I-VII) Génesis-Historia sociocultural-Espiritualidad. Matrología II. Burgos: Monte Carmelo.
[3] Udina i Abelló, A. La successió testada a la Catalunya altomedieval. docs. 23 i 59.
[4] S. Pablo habla ya de alguna diaconisa (Ro. 16:1) (Ti. 1, 3:11). Las diaconisas asistían a las mujeres en el bautizo por inmersión. Cuando se empezó a bautizar a los niños pudieron acabar con las diaconisas que, evidentemente hacían mucha más labor como la del predicar.
[5] Cabré i Pairet, M. (1985). El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. UB, tesis, vol. II doc. Arxiu del Monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP).
[6] Ordeig i Mata, R. (2001) “Cel·les monàstiques vinculades a Guifré el Pilós i la seva obra repobladora (vers 871-897)” Acta historia et archaeologica mediaevalia, n. 22
[7] Según Bonnassie un 12% de la población al s. X vivía en comunidades mixtas (1979, I: 233).
Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana.
Gallecs, un àrea al Vallés Oriental Sud molt anomenada al segle X. Foto: Ramon Solé
Des de la tradició visigòtica, abans que la reforma benedictina s’instaurés plenament, hi havia monestirs, escampats per les valls catalanes, que eren petites celles o casetes agrupades com les “laures” d’Orient. Els “monistrols” dels temps visigòtics no eren els imponents edificis que associem a la paraula monestir, més aviat serien ermites, a vegades cases fetes de fusta i fang, de les que no ens ha quedat vestigi, també podien ser coves.
Lliçà d’Amunt. Sant Baldiri. (St. Baldiri era una figura molt apreciada pels Provençals, gens coneguda a la Hispènia visigótica) Foto: R. Solé.
Algunes d’aquestes primeres comunitats eren mixtes o dobles, podrien dir “familiars”. Tot i que hi haguessin clergues i algun prevere, l’abadessa tenia un paper importat i res es feia sense consultar “la que governa les verges de Crist”[1] Aquestes verges podien ser religioses o seglars, així s’entén que algunes dones autodenominades i reconegudes com a “Deovotes i Deodicades” es podien consagrar sense perdre la capacitat de fer ús dels seus propis bens. No oblidem que també les vídues podien entrar a formar part d’una vida domèstica o eremita que es fonamentava en un pacte entre les parts. Això passava i així està recollit a les actes dels concilis de l’època visigòtica. No és estrany que continués aquest estil de vida durant uns segles plens d’incerteses. Més endavant la reforma carolíngia ho transformà tot.
Sabem que s’establien als llocs on hi havia cultes primitius o antics, aprofitant el que s’hagués conservat, a prop de les vies de pas, dels rius i l’aigua. Manuel Riu les va estudiar a les valls del Pirineu i Ordeig i Mata a Osona i Berga.
Riu Mogent. La Roca del Vallés. Foto: R. Solé.
La falda del Montseny deuria ser un lloc que permetia la vida a les petites comunitats de camperols, al voltant de petites esglésies-ermites que serien absorbits pel poderós monestir benedictí de Sant Cugat i pels bisbats, que establien les demarcacions parroquials.
Del riu Congost i la riera Mogent neix el Besós que més avall es trobarà amb el Tenes i, passat Mollet, amb la riera de Caldes, més avall, el riu Ripoll. Un lloc propici per la pesca i per enclavar molins hidraúlics a l’Edat Mitja. R. Solé
En parlar del Montseny ja vèiem com un grup de gent venien en 941 al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous. Probablement eren una comunitat mixta. L’únic que sabem del cert, és que en aquest monestir hi hauria una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV.
Baixem a la zona sud-est del Vallés Oriental. Al 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat terres i vinyes a Lliçà d’Avall o «Licano subteriore» i a Perafita (un lloc no gaire precís entre Granollers i la Roca), entre els límits apareix Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. Els antropònims que trobem: Servodei,Sinleva, Guitard, Tórtora, Maria, Escolástica, Ferrucio… homes i dones considerats per igual.
Santa Maria de Gallecs va passar, com altres ermites, al poderós monestir de Sant Cugat. R. Solé.
Les donacions que es feien als monestirs i esglésies sovint eren per a conservar la propietat en règim d’usdefruit, és a dir, que ja no podien vendre-la i que havien de pagar una tasca acordada. En aquest, com en d’altres casos que observem, després de la donació important venen tot un seguit d’altres més petites, com si tot el veïnat es veiés obligat a posar la seva part en joc.
Deixem constància d’algunes: en 945 Guisalec i la seva dona Splandonia donen a Sant Cugat a la “Vila Ariulf” o Valldario (entre Granollers i la Roca). En 949 és Just qui dóna “per manament del seu pare”. En 956 Salomon ila seva dona, Revella donen a Sant Cugat cases, corts, ferragenal, hort i arbres a la zona de Gallecs, en un dels límits apareix la “eixida comú” (entrada a les cases) i s’anomena a Gontard “Bonhome”. El 963, els marmessors d’aquest Gontard: Sisoald, Geribert i Oriol donaran a Sant Cugat un alou a Gallecs.[3]
El 965 Deudat, Oriola[4], Adolf i Martí donen una vinya a Vilanova de la Roca, seguint les disposicions de Silici. En 974 Guifred, anomenat “Abas”, marmessor d’Adaulf, levita, dona terra a Sant Cugat a la vila Romanedo (Vallromanes), a Gallecs i a Orreos més dos bous, vi i eines[5].
St. Vicenç de Vallromanes abans va estar dedicada a Sant Bartomeu. Foto: R. Solé.
El 972 Ervigi, mort a Jerusalem, fa donacions a l’església de Sant Miquel de Barcelona del que posseïa a Sant Miquel de Martres a Caldes de Montbui fent donacions també a la Seu i a diferents esglésies de les seves propietats a Vallromanes, Vilanova de la Roca… Oriol, prevere, dóna en 977 a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra, vinyes, cases, corts i horts amb arbres, per quedar-se en usdefruit a Vilarzir (torre de Malla), una de les vinyes era la que va plantar “Gotmar et fraters seus”, aquests fraters sonen a comunitat religiosa. També Guitard fa importants donacions a diverses esglésies el 981, entre elles, dóna a Santa Maria del Mar bens a la Torre de Malla que van ser d’Adalvira[6].
Torre de Malla a Parets del Vallés, avui finca particular. Foto: R. Solé
En 979 Delà permuta “per voler de Déu” terra, cases, cort, arbres, aigua, recs i cap de rec a Gallecs, al límits trobem a “Ermessinda Deodicada”. En 983 Bellit dóna a Sant Cugat diverses propietats a Sant Menat (Sentmenat), Granollers, Santiga (Santa Maria l’Antiga a Santa Perpetua de la Moguda) i altres llocs. El 990, en morir Bellit, els marmessors: Spanesinda, Adroer i Sperandéu, donen a Sant Cugat un alou a Llerona.[7]
Santa Maria de Llerona a les Franqueses del Vallés. Foto: R. Solé
Les donacions testamentàries s’entenen, donada la necessitat de ser enterrat “a sagrat”, també es ferien en altres “rituals de pas”, com naixements i casaments o podrien respondre a la necessitat –obligació- de vendre quedant-se en usdefruit. Els benedictins han passat a la història per allò del ”ora et labora”, una frase mai escrita a les seves regles, però el que van implementar és l’obediència total a l’abat. Inclús les religioses havien de quedar sota el poder masculí, cosa a la que elles es van resistir.
No és el que veiem encara al segle X, entre una gent que potser estava fent el pas de quedar sota un monestir benedictí com el de Sant Cugat, que contava amb el reconeixement dels Comtes i/o sota el bisbat que anava arreplegant esglésies i organitzant el territori mitjançant les demarcacions parroquials.
No podem determinar si eren comunitats monàstiques, perquè qui ha transmès el testimoni escrit era la institució que els va absorbir i anul·lar. Només queden els seus noms, alguns d’aquests han originant topònims, com la “Vall d’Ariulf”, avui un centre d’interpretació històrica i natural de la Roca del Vallés, la “Vall d’Oriola”, origen del nom Valldoreix, llavors conegut com Aqualonga o el lloc de “Gallecs”, potser degut a un tal Galí “gallec”, pare d’Auxili que el 923 ven al bisbe Teuderic de Barcelona els seus drets a Parets del Vallés[8].
La Vall d’Ariulf. Ajuntament de la Roca del Vallés. Foto: gencat.cat
El 984 l’abat de Santa Maria de Ripoll dóna al de Sant Cugat terres, torre i cort a Montjuïc i a Banyols, on trobàvem, als límits, a Virgilia i a Orúcia Deodicades. A canvi, rep de Sant Cugat terres i vinyes a la Vall d’Arnulf, a Corró i a Granollers. A final de segle, la zona del voltant de Barcelona sembla el tauler d’un joc a punt de començar. Tots els potents permuten entre ells.
En 993 Ermengarda “Bona Dona” i Na Eldregodo donen a Sant Cugat terres i horts que tenen a Parets que limiten amb l’església de Sant Vicenç i Santa Leda de Mollet, amb la “Vila Alvir” (Vilarzil o Torre Malla), amb el torrent i la via que passa per Gallecs i va a la torre d’en Guifred.[9]
El riu Tenes al seu pas per lliçà d’Amunt. Foto: R. Solé.
Les dades que aquí hem consignat són només una petita mostra que mostren:
La consideració més igualitària envers les dones al segle X i el paper rellevant que elles van jugar.
La presència a les nostres valls de comunitats familiars que treballaven i administraven en comú i de comunitats mixtes cristianes que seguien una espiritualitat més lliure.
La necessitat de recollir uns noms que evoquen aquesta presència poc coneguda per la història.
La constant que va sorgint en aquest treball, amb el que només preteníem donar a conèixer a dones que actuaven al s. X, és que, quan s’imposa un poder més gran, les dones i les dissidències són reprimides i obviades.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 