Archivo de la etiqueta: Dones a recordar

Fent memòria de les capelles perdudes de Montjuïc

Posted on por
Responder
Antiga capella de la marededéu del Port a principis de segle. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectivas de la Marina (1977)

En articles anteriors ja hem parlat de Montjuïc com a “mont dels jueus” [1], un lloc on enterraven els seus morts, ja que no ho feien prop de les sinagogues, per aquest motiu trobem altres Montjuïc a altres pobles i ciutats. No sabem des de quan eren a Barcelona, però sí sabem que era una població més antiga que la que romanitzava a partir del segle X amb l’impuls dels comtes i vescomtes, aquests últims senyors del castell de Port.[2] En diferents excavacions, però principalment en les de 2001, s’han trobat restes d’aquest antic fossar dels jueus, malgrat els danys causats per l’extracció de pedra i l’espoli que va patir al s. XIV.

Làpida hebrea trobada a l’antic fossar dels jueus de Montjuïc. Foto: Ajuntament de Barcelona.

Ara volem fer memòria de les ermites i capelles que n’hi havia en aquest turó on la gent enterrava els seus morts, on es treballava des de molt antic en feines molt dures, com la dels molers, que treien pedra per dur-la a la ciutat, on es comerciava pels camins de l’antic port que el delta del Llobregat va acabar inutilitzant i on es lluitava, donada la seva posició privilegiada per la vigilància que es podia fer de l’antic estuari del riu i el port de Les Sorres de Gavà, on es donaven -en aquesta època- els principals intercanvis comercials.

Cisterna i vil·la romana de Can Valls, a Gavà, on n’hi hauria, des del temps romans imperials l’antic por de Les Sorres, on es comercialitzava el vi i altres productes. AGC, 2022
  1. Sant Julià i el fossar dels jueus

L’església més important era la de St. Julià. A mitja falda de Montjuïc, limitava amb els termes de l’església dels Sants Just i Pastor i de la desapareguda de St. Miquel, pel costat de la ciutat i amb l’església de St. Fruitós a l’altra banda de la muntanya. Estava comunicada amb la ciutat per un camí que sortia de la porta del Castell Nou, que controlaven els vescomtes, i passava per St. Pau del Camp.

Barcelona vers l’any mil, es veu el camí que sortint de la ciutat, passa per St. Pau i mena cap a Montjuïc i a l’església de St. Julià. Segurament el mateix camí que farien els jueus per enterrar els seus morts.

Comencem a tenir noticia d’aquesta església a finals del segle X. El 995 el bisbe Vives llega a Sant Julià de “Monte Judaico” un alou que va ser del clergue Oruç, junt el Llobregat.[3] El 1006, Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara venen a Joan, levita, una vinya que tenien per com-plantació amb la basílica de St. Julià, a la vila de Sants[4]. El terme “basílica” indica que n’hi havia una comunitat.

El 1022 Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or al lloc de “Sant Pau apòstol”, extramurs de la ciutat (St. Pau del Camp) que limitava a l’est amb terra de Benevinisti hebreu, al sud amb l’estany i la mar, a ponent amb les terres de Guitard de la prole d’Arnall (a Banyols) i al nord amb “la via que va a St. Julià”.[5]

Ja amb aquestes dues dades veiem com les comunitats agràries mencionades al segle X i principis del XIè que treballaven al voltant d’una església o capella on tenien les seves sitges i enterraven els seus morts, van quedant al segle XI en les mans d’un poder eclesiàstic més centralitzat que es fa amb les rendes.

St. Julià serà la parròquia a la que estava adscrit l’antic cementiri de Montjuïc. Ho trobem en 1073 quan Boni Ysaac, fill de Rabbí Judà, ven a un levita el seu alou a Montjuïc, a la parròquia de St. Julià; al límit oriental es parla de la via que va “de la ciutat a la muntanya i de la muntanya a la ciutat” i al meridional el “farell”.[6] La funció d’aquest far, ja mencionat el 963, era en aquells temps la d’establir contacte visual amb les torres de vigia de les muntanyes del Garraf.

Les restes del Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021

La constància documental de l’antic fossar dels jueus la trobem el 1091quan el comte Berenguer Ramon II retorna a la Canònica totes les vinyes que aquesta tenia a Montjuïc per la donació que havia fet el comte Ramon Berenguer I amb la seva muller Almodís a la parròquia de St. Miquel (annexionada a la Seu) i de les que ell s’havia apropiat. Als límits trobem la “Font Cova” (Font del Gat) i el “Far”, com a la donació de 963 i a l’est “l’antic cementeri dels jueus”.[7]

Antic fossar dels jueus a les primeres excavacions de 1945. Foto: Ajuntament de Barcelona.

El 1301 hi ha documentada l’existència de dues Deodonades que atenien l’església i en 1323 sabem que les capelles de St. Bertran i Sta. Madrona eren sota la seva jurisdicció. En aquests temps es prohibeix pasturar a la ciutat (entre la riera d’Horta i la de Sants, exceptuant que els carnissers de Barcelona puguin tenir llur bestiar al prat del fossar dels jueus o del Llobregat). Els conflictes entre els ramats de la ciutat i els pagesos locals (a Provençana, per exemple) serà una constant.

Ermita de Bellvitge a mitjans del s. XX. Un lloc de la Marina deltaica molt apte per les pastures.

Al segle XIV l’església de Sant Julià era un lloc popular, ens diu Carreras Candi.[8] Però no podem oblidar que finals d’aquest segle augmenten les persecucions dels jueus que es veuen obligats a abandonar llur cementiri. Només si es convertien es podien quedar, algunes sinagogues es transformen en capelles i les seves làpides van ser utilitzades per construir els palaus gòtics de la ciutat.

El 1487 Lluís Desplà fa reedificar St. Julià, però ja des de principis del segle XVI serà considerada només capella ermitana, sent repartit el seu terme entre l’església dels Sants Just i Pastor i les de Sta. Maria del Mar, Sta. Maria del Pi i Sta. Maria de Sants.

En aquest lloc apartat residia, en aquests últims anys, el botxí de la ciutat. Va ser enderrocada el segle XVII, quan es va bastir el castell de Montjuïc.

  • Sant Fruitós, després Santa Madrona?

En 1050 es juren les disposicions testamentaries de Bonfill, levita, a Sta. Maria del Pi, mana vendre l’alou que té al “Monte Iudaico”, al convent de St. Fruitós, per ajudar amb les obres de diferents esglésies i deixar llegats a diferents persones, principalment als seus fills, que devien ser petits ja que disposa que, si mor la mare d’aquests, els seus germans tinguin cura d’ells.[9]

En 1061 Mir, fill de Ramon i d’Aigane, amb la seva dona Ermengarda, pares de Ramon Mir, venen terres, vinyes, cases, corts, horts, pastures, prats, fonts i arbres de diverses classes i l’església de St. Fruitós a Montjuïc i a Banyols a dos matrimonis. Ramon Mir deixarà aquests béns al jutge Ramon Guitard. En 1097 Ramon Guitard i els canonges de la Seu permuten el que els havia deixat Ramon Mir a Provençana per dues parts de l’església de St. Fruitós de Montjuïc, un alou amb una torre antiga, fonts i olivars en aquest lloc que limitava amb St. Julià i altres vinyes i terres prop del Port, a Enforcats i Banyols.[10]

Posteriorment, en 1154, aquest convent va ser lliurat a St. Pau del Camp. En 1160 el bisbe estableix a Mir de Montjuic i a la seva dona, Ana, al terme de St. Fruitós, on trobem, al nord, el camí que va a Port.[11]

Sant Pau del Camp un dels monestirs més antics, amb un origen incert, potser d’epoca visigòtica. AGC, 2019

En 1323 la capella, pertanyent ja a la parròquia de Sant Julià, té una situació pròspera. Alguns autors, com Carreras Candi, pensen que aquesta capella prengué al segle XVI, quan sembla desaparèixer, l’advocació de Santa Madrona, tot i que una capella amb aquest nom ja existia el 1406.

La de Sta. Madrona (una capella amb aquest nom és actualment al recinte del Palau Albéniz) és la història de les guerres que durant els segles XVII-XVIII es dugueren a terme contra la ciutat des d’aquests indrets, contínuament desfeta i reedificada, va anar passant per diferents ordes religioses.

Capella de Sta. Madrona al Palau Albéniz de Montjuïc. Foto: R. Solé

El lloc de Sta. Madrona és conegut també per les seves pedreres de les que encara queden restes com al Teatre Grec i les fonts properes, com la popular Font del Gat, esmentada ja el 963 com a «Fonte Cova».

  • La capella del castell del Port. La marededéu dels pescadors.

A les excavacions de 1984 i, anteriorment, en 1929, es van trobar, en aquesta àrea del sector sud i més a ponent de Montjuïc (Zona Franca), restes de poblament i producció dels ibers (sitges) i romans (pedrera)

En 1020 Guifré de Mediona, fill del veguer, Eroig, que entre 970 i 975 comprava aigua i terra a l’estany de Port, dona a la Canònica cinc peces de terra i mig estany al lloc que “els avantpassats anomenaren Port”, més la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes.[12] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[13] potser sobre el comerç en general.

El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb el bisbe Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. Devia ser una persona important, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb un afegit del lloc d’on és). En aquesta permuta trobem esmentat el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard, mare del vescomte d’Udalard i de Geribert) i, en la permuta que fa Casta, “La vall d’Ermengarda”, el que ens mostra el reconeixement de les dones en aquells remots temps.[14]

La vescomtessa Ermengarda (filla del comte Borrell i dona de Geribert) deixa, al seu testament de 1030, entre altres moltes donacions, tot el blat que té al Port per la capella de la Mare de Déu del Port.[15]

Ermita de Bellvitge a la Marina deltaica. El conreu de cereals i les pastures van ser el més comú en aquestes terres durant segles, fins la construcció del Canal de la Infanta al segle XIX.

Aquesta capella, que avui trobem com a parròquia, devia ser la capella del castell de Port i com a tal va quedar en mans privades. Si als segle XI el terme del castell de Port formava part de la parròquia de Provençana, en segles posteriors serà dins del terme parroquial de Santa Maria de Sants.

A prop seu eren les cases dels pescadors, un lloc anomenat “Fraga” en 1159. El terme de “Vilanova del Port” d’aquesta zona en 938, quan Cast dona terres i propietats a la Seu, serà substituït per aquest de “Fraga” que remet, més que als pescadors, a una indústria de la forja, a una fraga, potser a un molí. En tot cas el castell de Port, amb la capella, ja no serà més que un pedrís rural privat.

Els residus que deixava el riu van ser un constant problema des del temps dels romans, els recs (com els que es van trobar en 2009 en fer les obres de la línia nou a Foneria[16] o el que es menciona al 995 amb el nom d’Amalvigia) deurien ser, més que per portar aigua, per treure-la, fins que va arribar un moment en que l’estany de Port no tenia sortida. Llavors es va fer servir un port a l’altra banda de la muntanya, que ja s’utilitzava al temps dels romans per dur la pedra extreta de Montjuïc amb la que es van fer els principals monuments (com la medusa de Provençana) o la muralla.

Restes de la pedrera que és damunt l’actual cementiri, vista des del castell de Port. AGC, 2021

En 1397 els habitants de “Fraga”, a Montjuïc, clamen pels prejudicis causats per les aigües corrompudes. La necessitat de millorar les sèquies de l’estany és una constant. Els terratinents de la època moderna aprofitaran per conrear cànem i lli, el que va fer augmentar les malalties entre la població.

L’antiga capella del Port va ser enderrocada durant la guerra de successió i refeta el 1716. Aviat s’estableix la “Casa Antúnez”, origen de la barriada de Can Tunis. Quan Carreras Candi escriu (1902) ens diu que la capella quedà durant el segle XIX en estat d’abandó i sufragària de Sants i d’Hostafrancs. No sabia que el 1911 es traslladaria a la plaça Cardenal Casañas, ni que el 1939, després de ser cremada, es tornaria a bastir, sent inaugurada en 1941.

Entrada de l’actual parròquia de la Mare de Déu del Port, on es recorda aquest passat mariner. AGC, 2020
  • Capella i pedreres de St. Ferriol

El primer esment el trobem en 1228 en el testament d’Agnès, filla de Pere Grony, que deixa setanta sous a la capella, tot i que seria molt més antiga, ens diu Carreras Candi. D’aquestes dates són les primeres organitzacions dels molers. Recordem que la indústria de la pedra estava repartida per tota la muntanya.

Trobem la capella de St. Ferriol en un gravat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), estaria a la falda de la muntanya, entre Sta. Madrona i el mar, damunt d’unes pedreres que s’esmenten en 1402 a l’arxiu de l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona.

En aquest gravat del segle XVII es situa les capelles de St. Ferriol i de Sta. Madrona.

L’ermita de St. Ferriol devia desaparèixer cap el segle XVII, període en que s’intensifiquen les guerres a la ciutat.

  • La capella i les hortes de Sant Bertran

L’antiga ermita de Sant Bertran, existent des d’inicis del segle XIV, estava situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc (vorejant el mar), aquest “camí de St. Bertran” pujava a la zona del Morrot, la part més escarpada i propera al mar i era molt utilitzat pels molers que solien estimbar les pedres al camí, per aquest motiu s’havia d’arreglar sovint. L’any 1338 els consellers de Barcelona arreglaren aquest “camí de Fraga” posant roques. En 1992 es van trobar en aquest lloc del Morrot restes d’un taller de jaspi d’època prehistòrica.

Al segle XV la capella tenia un ermità. Al segle XVI necessitava ser reparada, al costat n’hi havia una cas o “botiga” que servia per a incomunicar persones sospitoses de patir alguna malaltia epidèmica. Al segle XVII tornava a estar en bones condicions i acudien parelles que volien tenir criatures.

En alguns mapes de l’època, que les guerres ens han deixat, es fa esment de les capelles de Santa Madrona, St. Ferriol o de la del Port, també de la de St. Bernat que en 1697 apareix denominat com “Hermitage”.

Mapa de 1706 on surt l’Hermitatge de St. Bernat.

L’ermita va donar nom al “portal de St. Bernat” (avui de Sta. Madrona) i a les hortes que hi havia al peu de la muntanya, abans conegudes com les Hortes de Sant Pau. Amb l’assecament del Cagalell, aquesta zona va esdevenir una de les àrees més importants de producció agrícola i fructícola.

Entre la porta de Santa Madrona i Montjuïc estan els jardins de Les Hortes de Sant Bernat. AGC, 2021

En 1714 St. Bertran va ser un refugi pels barcelonins que fugien dels bombardejos contra la ciutat. Va desaparèixer a la guerra del francès.

Les Hortes de Sant Bertran, una zona rica en fonts, va ser un lloc d’esbarjo molt popular entre els barcelonins del segle xix  i principis del xx de la que actualment només queda el record del nom en un petit jardí prop de les Drassanes. Després de la construcció de la Ciutadella, la platja destinada a la zona de banys era la que hi havia a les Hortes de Sant Bertran.

I aquí acabem el nostre recorregut per les capelles perdudes de Montjuïc; hem intentat fer memòria dels perseguits, dels proscrits, dels empestats, de les dones de fa mil anys, de la gent que ha treballat dur traient pedra, forjant, pescant, pasturant, conreant una terra que havien de dessecar, lluitant en les guerres que els manaven, protegint-se dels seus efectes, refent tot el que les malifetes humanes i els desastres naturals devastaven i donant més vida i gaudint quan s’ho podien permetre.

Gravat del segle XVI. Tristement l’acció de la guerra va anar fent-se amb la muntanya que donava aigua de vida als habitants de Barcelona i dels seus voltants

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13-02-2022

A ells i a elles, de qui fem memòria.

[1] García-Carpintero, A. (2020)“Montjuïc, el mont dels jueus, al segle X” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/15/montjuic-el-mont-dels-jueus-s-x/

[2] García-Carpintero, A. (2021) “El castell de Port a Montjuïc” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/

[3] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, doc. 158

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 70 (1006) i vol. 38, n. 342 (1022)

[6] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1240

[7] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1541

[8] Carreras Candi (1902) “Lo Montjuïc de Barcelona”, capítol VI, “les capelles de Sant Julià, Sant Fruitós, Sant Ferriol i Sant Bertran”.

[9] Feliu i Salrach, o.c., vol. 19, n. 364

[10] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 1024 (1061) i vol. 41, n. 1636 (1097)

[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1820.

[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n. 324

[13] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328

[15] García-Carpintero, Àngels (2020) “El monestir de Santa Maria de Castell de Félix” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/13/el-monestir-de-santa-maria-de-castell-de-felix/

[16] Ravotto, A. i d’altres (2016) “La transformació del medi natural en el paisatge agrícola durant l’època antiga. L’exemple del jaciment de Foneria (Barcelona)”.

“Terrers Albos”, els barris de Collblanc-Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat als segles X-XI.

Posted on por
1
Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.

Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).

Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]

Aqüeducte de Can Nyac a l’Hospitalet de Llobregat, obra civil del segle XIX (com el de Can Clota d’esplugues per a recollir les aigües de Sant Pere màrtir i dur-les al municipi i a altres del Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.

En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.

Detall d’un mapa del segle XVIII

El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).

La Torre Rodona de Can Vinyals a Les Corts, un dels pocs vestigis d’època medieval que queden en aquesta zona. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2017/11/24/la-masia-de-can-vinyals-de-la-torre-o-torre-rodona-de-les-corts-de-sarria-de-barcelona/

El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]

La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.

Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –Espodoia-) Foto: AGC, 2020

Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.

Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.

Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021

La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.

En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]

El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.

Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]

Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.

Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.

En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]

Sant Vicenç de Sarrià, foto antiga.

Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.

Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé

Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).

Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.

Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022

A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7

[2] Descarrega o.c. Doc. 8, 10 i 11

[3] “La torre d’Emma” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)

[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1

[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694

[9] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[11] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[12] Més informació de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana als segles X-XII a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[13] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1143 i 1162

100 històries des de Bellvitge.

Posted on por
2

Inventari d’un itinerari en temps de confinament.

29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.

«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020

Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.

Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.

Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.

Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.

Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.

Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.

Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.

Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.

L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020

Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.

Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.

Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.

Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.

Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.

A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021

La “Pepa” i la primera República a l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
Responder

Eixamples vuitcentistes, revoltes, contra-revoltes i un nomenclàtor a revisar.

1.- L’eixample de la Fabregada.

L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.

El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.

Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021

Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]

Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el «Prim de Reus» com li deien a la seva estàtua.

Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.

2.- L’eixample del mercat. Records liberals.

Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]

La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.

El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.

L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.
  • La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat

Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.

Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.

Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]

Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.

A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.

Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.

Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6] 

El mercat ja cobert als inicis del s. XX.

La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]

La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.
  • La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar

En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.

Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de «la Rectoria». AGC, 2021.

A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.

Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]

On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).

Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.

Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.

1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.

Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.

Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.

Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.

Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)

  • El Carrer príncep de Bergara

El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]

El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.

Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa de 1927. AGC, 2020
  • El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet

Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?

«Granada triste está
porque Mariana Pineda
a la horca va
porque Pedrosa y los suyos
sus verdugos son,
y esta ha sido su venganza
porque Mariana de Pineda
su amor no le dio».

Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.

Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021

A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209

[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.

[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas

[5] Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.

[6] Bagán Luis V. “L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat” https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2012/01/11/la-font-de-la-placa-de-la-constitucio/

[7] Solé, Ramon. “Fonts naturals, aigua, muntanya i més” https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.

[9] Casas i Fuster, Joan (1986), o.c., p. 35

La torre d’Emma

Posted on por
7

Dones de l’Edat Mitjana.

Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat.

En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen «en precari» a Martí, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, per a que construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]

Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.

  1. Uns pares recordats: Sendred i Ema

En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts; limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dona vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on hi ha una torre de pedra i calç.[2]

Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
  • Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer

En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]

En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana prop de la zona de Banyols. Als límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]

  • Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.

Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]

Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]

En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]

Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere. Foto: Ramon Solé.

Ens crida l’atenció que Guillem Sendred, que havia fet tractes amb Sant Cugat, acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les bona part del seu llegat. Potser ho fa en record de les dones de la seva família. També cal tenir en compte la precarietat i les dificultats del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:

Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076)  i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]

La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.

Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.

  • Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.

Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.

La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.

Aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les amb propietats a Banyols, entre les que, al seu testimonial de 992, apareix la “torre de Sendred”, al sud de “Terrers Albos” (els actuals barris de Collblanc-Torrassa). Ho veiem millor als establiments que fa, ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).

Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.

En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]

Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.

Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.

Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto. Foto: Ramon Solé
  • La figura emblemàtica d’Emma

Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.

Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]

Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.

Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?

Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.

La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.

Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.

A l’Emma del barri de Bellvitge.

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258

[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)

[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95

[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403

[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).                                     

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424

[8] Descarrega, o.c, n. 107

[9] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),

[11] Descarrega, o.c, n.32

Cap a la consciència feminista en Bellvitge, amb Pura Fernández García i les dones del seu entorn.

Posted on por
2
Mercé Olivares, Mª Àngels, Montse Abolafia, Nelly Peydró, Rosi i Toñi Ruiz, març 2020
  • Resum fet a partir de la taula rodona organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge a la Biblioteca Bellvitge el dia 06-03-2020, amb la participació de Montse Abolafia (moderadora), Mercè Olivares, Nelly Peydró i les germanes Rosi i Toñi Ruiz Palomero.

Una de les primeres organitzacions de dones del Partit Comunista en Espanya o del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partits polítics clandestins entre els anys 40-70, van ser les “Comissions de Solidaritat” per visitar als presos. Algunes dones com Pura Fernández (Cambil, Jaén, 1927- L’Hospitalet,1997) s’adonen de la militància política dels seus marits quan aquests són empresonats. Elles són les úniques que poden visitar als presos. Pura comença, per iniciativa pròpia, la seva consciència política anant amb una altra dona a visitar el bisbe i el delegat de govern. Una dona del PSUC la convida a integrar-se al partit donada la seva empenta i capacitat de lideratge.

Mercè Olivares, que va ser companya de partit de Pura i regidora de sanitat del primer Ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1974-79), ens explica que els moviments democràtics de dones dels partits comunistes dels anys 60 s’arreplegaven sota el “Consejo Mundial por la Paz” organitzat des de Moscú, en el que, a més de les “dones democràtiques”, participaven estudiants i intel·lectuals.  En 1968 Pura va anar a Moscú per participar en una trobada d’aquest moviment i va tornar molt decebuda dient que tot eren paraules i folklore. Pura era dona d’instint, de reflexió i d’acció conjunta.

El PSUC començava a organitzar les Comissions Obreres (CCOO) als centres de treball, Mercè Olivares recorda que van ser les dures condicions laborals, com el fet de que hi havia molt treball sense legalitzar,  la precarietat del treball de la dona en casar-se o tenir fills o les importants diferències de salari entre homes i dones pel mateix treball, les que van provocar la presa de consciència de la necessitat d’actuar en conjunt per canviar-les.

Mercè, amb les altres dones que hem organitzat la trobada per parlar de la lluita obrera i feminista de Pura i de les seves companyes, recordava el diferent tarannà de les dones en aquells anys, on el risc de patir la repressió violenta del franquisme era candent. Ella recorda el caire de festa espontani que compartien amb Pura i altres dones, ens diu que se sentia segura anant a la barraca de Pura i Felipe en el barri de la Bomba, potser degut a l’ambient de camaraderia que es respirava. Amb ella hem cantat algunes de les cançons que recordava de aquells llunyans anys 60.

Hem recordat les contradiccions que es vivien entre els homes, que mentre defensaven els drets de les dones de paraula, tenien actitud masclistes a la llar o, inclús, al sí del partit. Alguns homes no volien que les seves dones participessin de la vida i les accions del partit ja que, si ho feien, qui cuidaria dels infants? Un fet que s’entén davant de la repressió que patien les famílies. Tot i així elles es van implicar.

1971, inundacions al barri. Les dificultats són l’inici de les lluites per a millorar.

Si a les fàbriques s’organitzaven les CCOO, al barri eren a les Comissions de barri, on participaren activament les dones, però en les accions més que en les reunions de les juntes que es feien al vespre quan ells tornaven de la feina i elles eren a casa preparant el sopar. Durant el dia hi havia una presència massiva de dones, elles sortien a reclamar serveis, sovint amb les seves criatures. A Bellvitge les dones es manifestaven durant el dia demanant que aturessin les obres dels blocs de pisos que no deixarien espai per construir els equipaments que necessitaven. Ells, quan tornaven de la feina, tiraven la formigonera a terra, però les obres van acabar definitivament un matí, quan una dona va pujar damunt de la formigonera amb la seva criatura.

1975. Foto: Mauricio Martínez Espada. Un testimoni de la vida al barri en aquells anys ple de dones joves amb infants.

Pura, que participava de la Comissió de Barri promoguda pel PSUC amb el mètode de la recollida de signatures i la pressió institucional, no es feia problemes de participar en altres accions endegades per altres sectors com la cooperativa que des d’una Associació de pares i mares de la parròquia de Bellvitge Nord es va organitzar per disposar d’una llar d’infants. Pura, amb una altra companya, ajudaren un noi d’un altre partita a escapar, ja que podia patir greus represàlies, rebent amonestacions del seu propi partit. Ella deia “Donde haya una lucha que yo crea justa, allí estaré”.

La llar d’infants Tin-Tin, avui «El passeig» va néixer com a projecte de «Guarderia laboral».

La necessitat de treballar de la dona va portar a la creació d’escoles bressol. La cooperativa Tin-tín nasqué com a resposta a aquesta necessitat. Comptà amb el suport del treball no remunerat de moltes noies i dones als seus inicis. Es va convertir en l’actual llar pública “El passeig”, però el procés va durar anys. Rosi Ruiz Palomero que està en aquesta escola des dels inicis ens parla del que va ser la lluita de les treballadores per tenir unes millors condicions laborals i de l’impuls que sempre han donat al treball amb les famílies.

Als cartells de les assemblees de barri ja es tenia en compte la presència d’homes i dones i els serveis necessaris per fer-les, com l’atenció als infants.

Als anys 70 les reivindicacions de les dones ja eren ben presents, tot i que les del propi moviment feminista podien semblar diferents a les que demanaven les obreres en torn al treball i a la vida als barris, es va anar veient que tot formava part d’una mateixa lluita. Les jornades catalanes de la dona de 1976 va aglutinar diferents realitats de les dones donant forma a una necessitat d’alliberament comú. Una d’aquestes era la lluita pel control del cos.

1976. Primeres Jornades Catalanes de la Dona.
Mercé Olivares era a la taula.

A Bellvitge les lluites per les millores de la Sanitat era, en aquests primers anys del barri, una lluita de dones amb el suport de personal sanitari. A finals del franquisme començaren a sorgir els centres de Planificació Familiar i les xerrades d’informació sexual, acabant amb un dels tabús més forts per a les dones. Aquesta lluita arreplegava dones de les diferents associacions de veïns. Mercè Olivares destaca el paper de les Vocalies de Dones en aquest camí cap a la consciència feminista. Maribel García Barraqueta aporta la seva experiència en relació a aquest despertar del millor coneixement del propi cos i la necessitat de fer camins plegades per ser més lliures a l’hora de prendre decisions.

1978, revista Comité Acció Unificada Bellvitge. Les dones de les diferents AAVV es van unir en les lluites per la millora de la sanitat.

Toñi Ruiz ens explicà la seva percepció com a nena que era quan es feien les reunions clandestines a casa seva amb el seu pare Antonio Ruiz que va ser regidor al primer Ajuntament democràtic de l’Ajuntament, en alguna de les quals havia participat Julio Anguita. Les seves vivències ja li van conformar un tipus de consciència diferent a la que es conava entre les noies de la seva edat. Des de joveneta s’ha implicat en accions socials i de cura de la salut.

Nelly Peydró amiga personal de Pura destaca que Pura no va tenir cap càrrec, però representa a moltes dones anònimes, les que van emigrar deixant les cases que habitaven en un lloc on passaven gana per venir a un lloc inhòspit, on no tenien res, les que s’ajuntaren de manera espontània per fer front comú a les adversitats, les que mai deixaren de cantar, les que en cada moment de la història i segons el lloc on viuen han estat on havien d’estar com les que des de les AMPES han continuat promovent, a partir de la instauració de la democràcia, una millor vida al barri.

Els Carnavals van ser unes de les reivindicacions dels anys 80. A la foto: Associació familiars malalts mentals de l’Hospitalet (afemhos).

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Escrit el 8-març-2020. Revisat i publicat: 8-març-2021

A les dones de Bellvitge, a les reivindicadores de qualsevol lloc i temps

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Posted on por
Responder

Les dones i les primeres esglésies.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pel que molts s’interessaran.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral «a prop de les canyes», pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals, venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere de Cerdanyola. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. L’any següent Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en «una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet» que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar, ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, que voldrem dilucidar en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills.

Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores dels segles X i XI

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

Pura Fernández (Jaén, 1927- Barcelona,1997). Conciencia y Lucha. Obrera y feminista.

Posted on por
1
Pura Fernández, pensadora i activista.

“Donde haya una lucha que sea justa, allí estaré” (Pura Fernández)[1]

Partimos de la base de que pensar –esa reflexión por la que se dialoga consigo mismo, se plantea cuestiones y se busca cómo resolverlas- es una actividad distribuida a lo largo y a lo ancho de las distintas capas sociales. Según Hannah Arendt la incapacidad de pensar es independiente del grado de cultura y no es sinónimo de falta de inteligencia, ya que, inversamente, se puede encontrar gente inteligente que prefiere seguir las normas a pensar y decidir por sí mismas. Por otra parte, las buenas personas, lo son por ser capaces de oír a su conciencia, algo que sucede porque están habituadas a pensar por sí mismas.Esta reflexión que hace Maite Larrauri hablando sobre Arendt y la libertad.[2] podemos aplicarla perfectamente a Pura Fernández.

La filósofa Simone Weil dice que la cuestión primordial para el ser humano es la del bien y el mal. Muchos se substraen a ese tema que nos problematiza la existencia evadiéndose y negando que eso les preocupe o delegando en instancias colectivas (la religión, el partido…)[3] pero sólo el espíritu crítico permite al ser humano “renovar el pacto original del espíritu con el universo”.[4]

Pura es espíritu crítico, capacidad de pensar y de actuar en consecuencia. Indignación ante la injusticia que sufren propios y extraños. Empatía que encuentra mecanismos eficaces capaces de mover voluntades. Liderazgo.

Para entender la trayectoria de Pura habremos de conocer los pasos que siguió junto a su marido, Felipe Cruz, de la misma manera que precisamos conocer su contexto espacio-temporal. Ella trascendió los límites familiares, pero debemos conocerlos, por eso enmarcaremos su lucha en el cuadro de su vida. Una vida acompañada por otras mujeres: compañeras, vecinas, amigas.

  • Jaén

1927   Nace en un cortijo de Cambil (Jaén). El padre es jornalero. Ella es la mayor de cuatro hermanos. A los nueve años entra a servir.

1935   Emigran a Jaén movidos por el hambre. El padre trabajará en Fomento.

1936   Felipe Cruz, con quince años, tras ayudar a recoger heridos y muertos de un bombardeo, escapa a las montañas para combatir, acaba la guerra como teniente, cargo que no le será reconocido en vida.

1943   Pura y Felipe se fugan a Linares, así son reconocidos como pareja. Ese año nace su primer hijo, Pepito, que con ocho meses padecerá una meningitis que le dejará graves secuelas.

1945   Nace su hija, Rosa.

  • La Bomba

1948   Detienen a compañeros de Felipe de las Juventudes Comunistas de Jaén y él, lampista, emigra a Barcelona. Pura piensa que viene por trabajo. Unos meses después viene ella con sus dos hijos, su padre y su hermano. En Valencia disfruta de la playa junto a su hermano. En el tren alguien les habla del barrio de “la Bomba”, un sitio con árboles y huertos donde podrían instalarse, delante del cuartel de Lepanto (hoy Ciudad de la Justicia).

En Barcelona pasan unos días durmiendo en la calle al no querer ella dormir en las pensiones que había en Barcelona, donde se ejercía la prostitución, con hambre, ya que no podían cocinar lo que habían traído del pueblo. – ¡Cuánto hemos pasado!, decía a menudo, recordándolo.

Se instalan en la Bomba, un barrio de barracas que se fue conformando alrededor de una encrucijada entre dos calles, cerca de Can Pi (actual Gran Vía II) donde entonces había una masía con una bomba para sacar el agua y dos barracas. Las casas se “traspasaban” ilegal y fraudulentamente. Ellos la “adquirieron” a cambio de arroz y azúcar.

1966, cases de La Bomba, foto: AML’H.

Felipe trabaja en la fábrica textil de la España Industrial, donde junto a otros compañeros inician las primeras células obreras, encargándose él de la propaganda y de la captación de nuevos miembros.

1952   Celebración del Congreso Eucarístico en Barcelona, se vallan los barrios de barracas para que no se vean desde la Gran Vía.[5]

Barris de barraques a l’actual Gran Vía II. Foto: Hna. Carmen Rodés, stj.

1955   Acoge y ayuda a Carmen, una mujer que vino del pueblo repudiada por el marido porque, para ayudarlo a él y a sus hijos, tuvo que prostituirse. Pura se indignó mucho por este hecho, sentía la necesidad de contarlo.

1957   Felipe es detenido en la segunda huelga contra la subida del coste del billete del tranvía junto a más de 50 militantes del PSUC que fueron torturados en Vía Layetana. Pura se entera de que su marido es comunista, aunque aún no sabe bien lo que esto representa. Convence a alguna otra mujer para buscar ayuda. Van a hablar con el obispo que les da un vale para comida y con el gobernador que no les da nada. Los compañeros, dada su iniciativa y actitud, la invitan a entrar al PSUC.

1958   Instalan una “vietnamita” (multicopista con el sistema de ciclostil). Imprimen letras de canciones revolucionarias. A Pura le gustaba -y se le daba bien- cantar. Cantaba mucho. También le gustaban las flores.[6]

Felipe i Pura con su hija Rosa en el barrio de la Bomba.

1961   Nueva detención de Felipe por repartir propaganda. Pura y Rosa trabajaban limpiando las paradas del mercado de Santa Eulalia y Rosa lo ve. Registran la barraca, pero no encuentran el ciclostil que tenían oculto entre la vivienda y una higuera. Allí siguió hasta 1968. Cuando quieren detener a Pura, las vecinas y los vecinos la protegen, echando en cara a los policías que se la quieran llevar y lo evitan. Su hija Rosa destaca la solidaridad entre los vecinos y vecinas de la Bomba.

Dejan a Felipe apalizado en la calle Alambra, como señuelo para coger a quien se le acercara, pero quien lo hizo fue su hija, a la que se llevaron, junto a su padre, a la comisaría de Vía Layetana. Felipe tuvo que ver cómo los policías se metían con su hija. Él fue torturado durante 15 días. Cada día le traían ropa limpia y un bocadillo y se llevaban la ropa manchada de sangre. De aquí pasó a la Modelo y a prisiones de Zaragoza y Cáceres. Rosa, traumatizada, pasa un tiempo con una familia de Toulouse. Mientras, Pura tiene a su tercer hijo, Felipillo.

1963   Indulto para Felipe a causa de la muerte del papa Juan XXIII

1964   Fundación de CCOO en la parroquia de Sant Medir. Asisten 300 trabajadores, del metal, textil, químicas, etc. Ángel Rozas clasifica el sector de las mujeres que asistieron como “amas de casa”, Pura dice que eso ya lo son sin necesidad de reunirse, añadiendo que «ellas ya decidirán lo que quieran ser«.

Junto a otras mujeres de L’Hospitalet, como Mercè Olivares, Impulsa y constituyen el movimiento de Mujeres democráticas. Entre otros, asistieron a esas jornadas (1967, parroquia de Sant Isidre de l’Hospitalet con Mn. Carrera como rector) Manuela Carmena o Montserrat Roig. Pura, con el movimiento de mujeres, apoya las huelgas de SEAT, proponiendo hacer acciones concretas.

1965   Testimonio de cómo se constituye la cooperativa de la Bomba y del papel destacado de Pura y de otras mujeres anónimas, entre ellas una mujer joven “con acento gallego” que se presta para guardar niños. Es un ejemplo de las muchas que forman la base de la lucha de las mujeres.[7]

1966   Se constituye la Cooperativa la Bomba[8], para buscar una solución de habitabilidad digna. Algunos, como Felipe y Pura, vendrían a vivir al barrio de Bellvitge, otros, al final del proceso, irán al barrio del Gornal.

Portada del boletín de 1968 que recoge la historia del barrio de la Bomba

1967   Fiesta del uno de mayo en Torre Baró. Detienen a más de treinta personas por reunión no autorizada, entre ellos, Pura y Felipe. Ella pasa cuatro días detenida, Felipe, tres meses y pierde su trabajo.

Felipe no quería que Pura participara de las luchas porque entonces ¿quién cuidaría de los hijos? En una ocasión la deja durmiendo en la calle por llegar tarde tras asistir a una reunión. Dejamos constancia de ello como ejemplo del machismo imperante en todos los sectores sociales. Igualmente ella siempre quiso a Felipe.

1968   El 23 de abril, preparando el uno de mayo en la parroquia de Sant Isidre (Santa Eulalia) son nuevamente detenidos militantes del PSUC y CCOO, entre ellos Pura y Felipe. Pura asistía a esta reunión representando a les “Dones democràtiques”. Pasan tres días incomunicados en la Vía Layetana. Pura veía pasar a su marido, nuevamente torturado.

Después, él pasa seis meses en la Modelo y Pura tres meses en la Trinidad donde aprende a leer a partir de las etiquetas de alimentos. Manuela Carmena es su abogada y será su maestra improvisada.

Manuela Carmena vivió un tiempo en los bloques del barrio de Gran Vía.

Mientras están en la cárcel, Felipe, hijo, es enviado a París, con los padres de Nelly Peydró. Rosa cuida de su hermano mayor discapacitado.

Participa en el Congreso Internacional por la Paz de Moscú en representación de las Mujeres Democráticas Vuelve muy decepcionada de lo que ella considera que es únicamente hablar y folklore.

  • Bellvitge

1969,  Bellvitge, se entregan las llaves del primer bloque de la Avenida Europa, llamado “Zeus”. Se construyó rápidamente y sin los acabados necesarios, lo que constituye una de los primeros motivos de protestas. En un local de la planta baja se reúnen los socios de la cooperativa. Pura idea crear espacios compartidos donde realizar actividades diarias relativas a los cuidados en cooperación, un sueño que no pudo ver realizado y con el que se avanzó a su época.      

Bloques de la Avenida Europa junto a las vías del tren de Vilanova y la Calle Campoamor.

A partir de 1969 comienzan las luchas por los equipamientos y servicios que se necesitaban: transportes, escuelas, sanidad… El método, desde la Comisión de barrio que impulsa la AVV de Bellvitge Norte y en la que participa Pura y personas afines a CCOO-PSUC (aún clandestino), era la recogida de firmas y la presión institucional, pero Pura apoya otras luchas que impulsan otros sectores, como la “guardería”[9] que se promueve desde la parroquia (Pura ayuda en los inicios limpiando los locales con Carmen Ruíz Palomero, luego se retira).

Reivindicaciones por la “guardería” Tin-tín

Después de algunas de las inundaciones que se produjeron en el barrio en 1971 (la peor), 1972 o 1974 Pura y Felipe protagonizan una curiosa y creativa manera de manifestación y denuncia, se ponen a pescar en uno de los charcos.[10]

1970. Avenida Europa

Ella apoya cualquier lucha que considere justa, como la de evitar que se construyera el bloque que se edificó después de paralizar las obras de la torre del Paseo que promueven los denominados autónomos, o defiende y ayuda a algún miembro de otros partidos, siendo amonestada por ello por algunos de sus compañeros de partido.

1976, reivindicaciones delante de la torre del Paseo.

A veces se entra en contradicción con los propios vecinos, como la oposición de algunos al local del Centre d’Esplai Bellvitge o a la ubicación de la escuela Ramón Muntaner. Aunque no sepa qué repuesta es la mejor, Pura no huye de las contradicciones ni se refugia en lo que dice su partido. A nivel teórico sigue bastante la opinión política de Felipe, pero en las luchas es su instinto, serán su pensar y su sentir los que guían su posicionamiento y acción.

Pura “no calla ni debajo del agua”, replica a los que la recriminan desde el machismo de la época. Podemos preguntarnos el porqué de esta frase, ¿por qué había de callar? La respuesta es simple: por ser mujer.

En 1976 participa en la Jornada de les dones del moviment feminista en la UB. Ella acude como representante del movimiento vecinal. El lema fue “Lo que es personal es político”, algo que puede resumir la trayectoria de Pura. Les dones de l’Hospitalet presentaron un comunicado: “Participació de la dona a la vida ciutadana: la dona als barris”, en el que se ponía énfasis en la necesidad de servicios colectivos que facilitaran la doble jornada de la mujer y en la participación de esta en los cargos de decisión.[11] Dos aspectos aún candentes.

1976. Primeras jornadas catalanas de la dona en el paraninfo de la Universidad de Barcelona

Promueve la unificación entre las asociaciones vecinales del barrio, mediante el CUAMB (Comité Unificado de Acción Municipal de Bellvitge). Realiza acciones conjuntas con otras mujeres para mejorar la salud en el barrio como la puesta en marcha de un centro de Planificación familiar en un local de la calle Campoamor. Con otras mujeres de las Vocalies de Dones reclama los servicios necesarios, la adecuada recogida de basuras o la canalización de las cloacas.

En 1981 muere Felipe. En los años previos Felipe se enfrentó a la dirección del PSUC por la renuncia al leninismo y los pactos de la Moncloa promovidos desde el eurocomunismo, Pura se apuntó con él al PCC, pero volvió al PSUC en 1989. Esta separación produjo mucho desgarro y a ella le provocó mucho dolor.

1982. Luchas por la mejora de las escuelas protagonizadas principalmente por mujeres.

Cuando apenas podía bajar a la calle, continuaba teniendo un plato de comida para quien viniera a su casa, decía que era su manera de contribuir a la lucha.

Antes de morir, en 1997, pasó unos años en Piera, con sus flores y con un nuevo compañero, también por ello fue criticada. Ella decía: – ¿Qué quieren que me entierre con él?

Fallece en 1997.

Antes de morir y tras su fallecimiento se le hicieron diversos homenajes. Quienes la conocían sabían que no se rendía, destacan su humanidad y su honestidad, defendiendo siempre la justicia y la libertad.

Homenaje que le hizo la Escuela de Solfeo y Banda de Bellvitge «Los amigos de la Música».

En 2007 Francisco Pareja que fue Concejal del barrio explica en una entrevista cómo las mujeres tomaron consciencia del feminismo a partir de la lucha por las diversas necesidades con las que se encontraron.[12]

En 2010, promovido por el Consell de dones de l’Hospitalet se le hizo un “donanatge” en el Centro de Salud que lleva su nombre.

Centre d’Urgències i de diagnóstic per la imatge Pura Fernández de l’Hospitalet de Lllobregat.

Pura Fernández, una mujer que admiramos por su coraje y que nos representa por su entrega capaz de romper barreras y poner al descubierto, junto a la miseria que el capitalismo provoca, la gran noticia de la solidaridad humana.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Para la taula rodona celebrada el 06-03-2020 a la Biblioteca Bellvitge: “La lluita feminista a Bellvitge: Pura Fernàndez i altres companyes”, organitzada per la AVV Independent de Bellvitge.

[1] La mayor parte de los datos han sido extraídos de la entrevista que en 1995 realizó Joan Camós a Pura que estuvo acompañada por su hija Rosa y por Jaume Valls. Un resumen de esta entrevista, que se encuentra en el Arxiu Històric de l’Hospitalet, está recogido en el libro de 2007 L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió: lluita antifranquista. CEL’H, p. 342-344.

[2] Larrauri, M. (2001). La libertad según Hannah Arend. Filosofia para profanos. Ed. Tandem.

[3] Weil, S. “Esta guerra es una guerra de religiones” en Escritos de Londres y últimas cartas. Trotta, 2000.

[4] Final del texto: Reflexiones sobre las causas de la opresión y la libertad de S. Weil.

[5] En 1974 las mujeres del barrio romperán las vallas de uralita. Historia provisional del barrio de la bomba, l’Hospitalet de Llobregat. AVV Bellvitge, 2010 https://barriodelabomba.wordpress.com/

[6] Peydró, Nelly (2016) Homenaje a Pura Fernández en el cincuenta aniversario de Bellvitge. CEL’H. Quadern d’estudi n. 30.

[7] Fragmentos del boletín Ideal editado por El Hogar Social de Casa Antúnez y publicados en el libro de Elies Ortíz Garrido Relat d’una experiencia. Barri de Can tunis, editado por Claret el 1997. Documento del CEL’H a Bellvitge 50 en enero de 2015: http://bellvitge2015.blogspot.com/2015/01/barrio-de-la-bomba.html

[8] Se editó un boletín informativo en diciembre de 1968 en el que se explica la historia de la Cooperativa. En él Pura y Felipe expresan sus inquietudes sobre la Cooperativa y sobre lo que preveían que les quedaba por luchar en Bellvitge. https://barriodelabomba.wordpress.com/tag/boletin-de-la-cooperativa/

[9] Usamos el nombre que se les daba entonces a las escuelas infantiles.

[10] Entrevista a Francisco Pareja, II, museu d’història de l’Hospitalet, https://www.youtube.com/watch?v=EEtGsyZV5FY

[11] Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament l’Hospitalet, p. 48-53.

[12] Entrevista a Francisco Pareja, IV, museu d’història de l’Hospitalet,  https://www.youtube.com/watch?v=acxy3MQ7gRs

Dones del segle X al Baix Maresme.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalitzaxió de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Durant el segle X i principis de l’XI, trobem a Premià, Vilassar o Cabrera de Mar, com en altres indrets de Catalunya, dones que són reconegudes pel seu treball i que administren els seus propis béns, en companyia d’altres membres de la família o per sí mateixes. Volem deixar constància dels seus noms i del seu fer.

En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda[1] (Garsinda de Tolosa, esposa de Guifré II ó Guifré Borrell i mare de Riquilda de Narbona).

En 962 Mir “Llop” estableix al matrimoni format per Guifré i Aurundina a Premià. En 975 es renova aquest establiment amb Aurundina i els fills de Guifré, fent menció a que ambdós esposos plantaren vinya. En 986 Aurundina amb els seus fills ven una mujada de vinya a Emó (dona).[2]

Un altre matrimoni que veiem a Premià és el d’Auxili i Cixilo[3]. En dues ocasions compren (974 i 977) i en 986, com feia Aurundina, venen una part a Emó. Auxili signava la venda de 929. Aquests levites o lletrats que trobem signant documents, acostumen a ser uns propietaris mitjans.

Mir “Llobet” pot ser un dels fills de Galí i Ermengarda, senyors del castell d’Eramprunyà. Els terratinents que tenen propietats a diferents llocs del voltant de Barcelona són força habituals en aquest temps, com seguirem veient.

El matrimoni Isimbert-Emó i, més endavant, Emó sola, sembla ser d’aquesta baixa o mitjana noblesa, probablement família del vicari del Castell de Cabra, a la frontera del Penedès, Ervigi[4]. En 978 Amaltrud ven a Isimbert i Emó cases , corts, horts i arbres al terme de Premià que limiten amb Vilassar “Vila Azarí”, amb les ones del mar, amb Alella i amb el terme d’Arca per cinquanta sous.

Vilassar, castell i torre del s. X. Foto: arxiu Rasola.

La Seu de Barcelona tenia béns a Premià. Entre les nombroses deixes que fa el Comte Mir a la Seu en 965 (ó 966) es troben les esglésies de Primiliano i de Taliano (Teià), noms d’origen romà que mostren, junt els jaciments trobats, l’antiguitat dels llocs. La Seu adquireix, després de la presa d’Almansor (985), nombrosos béns. En 989 Elies, prevere, Altemir, Ermengarda i Bonadona, germans, empenyen al bisbe Vives el puig i la torre de Premià que limitava amb un torrent i dues vies, la que anava a la Vila i la que anava al Munt.[5]

Rieras del Maresme. «El Maresme, aigua e hidrografia». Centre de Recursos Pedagògics del Maresme.

En 985, al testament de Rami, mort en la escomesa, es deixava, entre diferents propietats, un alou en Marítima  (Premià) a Quintilo Deovota, amb la condició de que a la seva mort passés a Sant Pere de les Puel·les. Al testimonial de 991 (ó 992) d’aquest monestir femení, entre altres propietats que s’indiquen, n’hi ha una a Duos Rios (la riera del Far i la de Canyamars originen la d’Argentona), junt a l’alou d’Ervigi, vicari. En 997 Amaltrud, donarà a la Seu terres i vinyes a Mata (Mataró) com a marmessora d’Ervigi, vicari.[6]

En 992 Borrell empenya al bisbe Vives terres, vinyes, cases, corts, prats i arbres al terme de Vilassar per sis unces d’or. Limita amb la serra que va per Sant Mateu, passa pels Arcs i va cap a Mugent, a l’est amb la vila d’Agell (entre Cabrera i Mataró) i la mar i al sud pel mar i per la vila de Teià fins la serra de Sant Mateu. Borrell especifica que ho té pel seu pare o per compra que havia fet al seu senyor, el Comte Borrell i que si no pot abonar l’import, la penyora passarà al bisbe.[7] Segurament el va poder desempenyorar perquè aquest alou no figura al testament final del bisbe Vives (995), sí figura, en canvi, un alou de Premià, al lloc anomenat Perelló o Banyeres, que el bisbe deixà a la Seu.[8] L’alou havia estat de Sensenanda segons consta en una venda de 1009 entre dues dones (de Maria a Beliarda), on també trobem una altra dona: Ermegodo i la “terra de la Seu que havia estat de Sesenanda”. [9]

En 996 Elies i Bonadona venen a Guillem i Beliardis un alou que limita amb Sant Mateu, amb el riu de Cabrils, amb la mar i el sorral de Teià.[10]

En 997 els Comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir de Sant Cugat un alou anomenat Villare Teudbert a la Vila Vitamina (Palautordera) a canvi d’alous a Mata (Mataró), Argentona, Premià, Vilassar i Teià.

Al canvi de mil·lenni Amaltrud és marmessora del levita Guadamir, amb la seva filla Ermildis, abadessa (de Sant Pere de les Puel·les) i Trasoer que deixa a Sant Cugat un alou al castrum Olèrdola.[11] Emmo compra una terra a Premià a Guilarà, Argemir i Ória que limita amb vinya i terra de la compradora i terra de Sant Joan del cenobi (Sant Joan de les Abadesses).[12]

En 1002 Elies i Cusca venen a Ungil i Quixol dues peces de terra i una vinya a Premià. Entre els límits trobem noms coneguts com Bonadona o Llobató, el d’una altra dona, Dadil i el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que, en aquestes èpoques i a diferents indrets, trobem proper a propietats de dones.

El “senyor de Foix”, Borrell, tenia també propietats al Maresme, doncs al seu testament de 1017, abans de peregrinar a Roma, deixa el seu alou de Vilassar a la seva dona Adalet, i, entre altres, fa donacions a Sant Pere de les Puel·les, on té una filla. A una filla, Quixol, li deixa mig alou a Durios (Dosrius).[13]

No ens resulta estrany que la família del vicari Ervigi i la seva dona Amaltrud sigui la mateixa del castell de Cabra i la que té propietats al Maresme. En ambdós casos es menciona el fill gran, Guifré. També es possible que aquests noms com “Ervigi” sigui un renom que s’estableix en funció del seu rol. De fet Eroig o Ervigi sembla ser veguer o vicari comtal de molts llocs al voltant de Barcelona: Vallés, Maresme, Besós, Llobregat, al mateix temps.

En tot cas no és tan important determinar el “qui és qui”, a part de que sovint és impossible, per molt que ens agradi, com saber d’aquests rols.

Amaltrud és una mare de família que procura pels seus familiars i potser també pels seus pròxims, com veiem als testaments de les dones. La millor mostra ens la proporciona la seva filla Emma[14] reclamant al monestir de Sant Cugat, al seu testament de 1024, ser enterrada junt la seva estimada mare, Amaltrud. Els testimonis són Guifré, Amat (probablement un nebot) i Llobet. Noms que, sense poder determinar clarament qui són ens resulten clarament familiars.[15]

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 21-02-2021.

A les mares i filles de tots els temps.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 10

[2] Ibídem, n. 27 (962), n. 56 (975) i n. 71 (982)

[3] Ibídem, n. 52 (974), n. 58 (977) i n. 86 (986)

[4] Quan, en 980, el comte Borrell estableix a Ervigi amb la seva dona Amaltrud i el fill d’ambdós, Guifré, com a vicari del castell de Cabra, trobem entre les signatures a Isimbert, un nom no gaire freqüent. (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 186).

[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 79.

[6] Ibídem, n. 63 (985) i n.131 (997)

[7] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 123

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, n. 44.

[9] Baucells J., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fund. Noguera, 37, n. 120.

[10] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 161

[11] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCIV.  

[12] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 199

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 269.

[14] Emmo o Emma són les diferents formes en que el nom gòtic Emó  va evolucionant.

[15] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCCXII

La puntaire de Can Creixells.

Posted on por
1
La Masia de Can Creixells a la Marina de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: AVV Bellvitge.

Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge).

Institut Europa a Bellvitge, als terrenys on hi havia la masia de Can Creixells. AGC, 2020

Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls; germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora. 

Homenatge a les puntaires a Sant Boi de Llobregat. Foto: AGC, 2021.

Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.

Puntaires de Malgrat. Museu de la punta d’Arenys de Mar. Foto: museu de les puntes d’Arenys de Mar.

El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.

Aprenent a fer puntes de coixí al Casal Artesà d’Hostafrancs.

La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]

1906. La puntaire catalana, presentada com la dona hàbil i forta. la realitat era que les treballadores solien ser pobres i molt sovint, nenes.

La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica, la Gran del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.

Inicis de l’ofici de puntaire. Foto: Montserrat Zaragozà Torner.

El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.

«El Globo» 26-01-1912

En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]

El disseny, la base del treball de les puntes. Foto: Montse Zaragozà Torner

A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.

A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg temps amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]

Les blondes, els brodats, el ganxet… treballs que les nostres àvies ens van regalar com les millors joies del nostre aixovar. Foto: AGC.

Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.

Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.

La puntaire d’Arenys de Mar que abans mirava el mar. Foto: AGC, 2014

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21

A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.

A les emprenedores, tan menystingudes.

A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.

[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.

[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.

[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.