Ermita de Santa Maria de Sales, Viladecans al Pla de les Deodates. Foto: AGC.
L’ermita de la Mare de Déu de Sales de Viladecans s’aixeca a l’alta edat mitjana, aprofitant els murs d’una vil·la romana del segle I aC, on es deuria conrear la vinya.[1]
El lloc de Sales es esmentat per primer cop l’any 986 quan el Comte Borrell permuta amb Sant Cugat unes terres que hi eren sota el domini del Castell d’Eramprunyà al lloc de “Sales” que limitava amb terres de Aludia, dona, a l’est, amb terres dels permutadors i amb una via al sud. Sembla que el monestir i el Comte agrupen millor els seus terrenys amb aquesta permuta.
L’alou de “Gaiano” o de Sales es menciona a les confirmacions papals dels béns del monestir del Vallés al 1002, al 1007 i al 1023, sent anomenat en aquest últim cas com a “Gevano” o Sales. Aquests dos topònims remeten a dos orígens: el romà “Gaiano” i el germànic: Sales.
Al 1002 Aeci i Vivà, almoiners de Recosind, vassall del Comte i senyor d’Almafar, donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres en aquest lloc, l’actual Sant Climent de Llobregat. Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane fan donació als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix.[2] El terme basílica, domum o casa indica que n’hi ha una comunitat. No està clar si eren altars d’un mateix lloc o capelles diferents.
En 1011 el Comte Ramon Borrell confirma els béns que els seus pares Borrell i Letgarda van donar a Sant Cugat a Castell de Félix. Entre d’altres, hi ha un alou a Canis Vallis (Viladecans) de Sant Clìment (Viladecans no tenia parròquia pròpia, però sí capelles com la de Sales, la de Sant Joan i la de Sant Llorenç de Canals).[3] Els béns comtals confronten amb el Castell d’Eramprunyà al nord, l’hort comtal de Sales a l’est, “lo pregon dels Gorgs i de la mar” i amb el Garraf.[4]
En 1060 Gerbert, fill d’Aeci i Transgòncia, de la familia dels Santmartí, amb la seva dona Ermesenda, donen a Sant Cugat l’alou que va ser dels seus pares excepte la heretat que Gerbert tenia a Sales pel seu germà Bardina.[5] Amb tots aquests noms ja veiem la confluència de cultures: l’Islam (Almafar), els gots(Recosind), francs (Ermessenda) y el Mediterrani (Aeci).
L’ermita de Santa Maria de Sales és documentada com a tal l’any 1143, quan es juren les disposicions testamentàries que va fer en 1141 el vicari del castell d’Eramprunyà, Guillem de Santa Oliva, marit d’Estefanía. Poc després, l’any 1147, la capella serà cedida a la canònica de la catedral de Barcelona pel llavors propietari, Bernat de Bleda, canonge. El 1175, després d’un plet amb els seus descendents, la propietat passarà a l’Hospital de la Seu.
Respecte a les pintures de la capella, del s. XII, Montserrat Pagés diu: “És molt més versemblant pensar que la capella, particular en origen, va ser ornamentada quan el seu propietari en tenia cura directa, que no pas quan va passar a engrossir els béns d’una institució que comptava amb moltíssimes esglésies i capelles i de les que s’ocuparia bàsicament en rebre les rendes”.[6]
L’església es va fent amb tot el que pot acabant amb la vida activa i autònoma de les dones. És el que va passar a mitjans del segle XI amb la reforma del Cluny, però a finals del segle XIII tornem a trobar dones que actuen per sí mateixes i fan ús dels seus béns amb el seu nom propi lligades a ermites i/o hospitals, dones laiques no sotmeses a una regla institucional com les beguines d’Europa que aquí es van anomenar, despectivament, beates.
Mare de Déu de Sales. Una de les marededéus amb la bola del món.
Per un document de1305 tenim constància que hi havia una comunitat d’unes tres o quatre deodates a Sales, al 1275. Les deodates tenien i administraven propietats En 1284 un matrimoni pagès de Sant Climent ven a Guilleuma deodata, representant de la comunitat, el seu alou franc que inclou terra de conreu, vinyes i oliveres, quedant-se en règim d’usdefruit, que afrontava amb un alou de la comunitat.
El document de 1305 ens diu que Guillem de Cànoves, rector de Sant Climent i tresorer episcopal, endemés de nebot del bisbe Ponç de Gualba, posa un plet contra les deodates pels drets que havia concedit l’anterior rector, Arnau de Closes a la llavors majorala Ròmia Mira. El tribunal decretà que les deodates no podien donar, vendre, permutar o establir en emfiteusi sense el consentiment exprés del prevere de Sant Climent i que aquest ha d’informar al bisbat si les Deodates fan mala administració dels béns de la capella.
Les tensions continuen. En 1314 Guilleuma Mira posa els béns de la capella de Sales sota el rector. Així sabem que disposaven de terres i de censos sobre terres, vinyes i camps i també sobre un obrador i les cases d’un argenter a Barcelona, probablement béns propis que haurien aportat elles. En 1315 Ponç de Gualba, un autèntic flagell per a les Deodates o Deodonades de Catalunya, posa la comunitat sota la seva autoritat encomanant-li a la majoral de l’ermita, Geralde de Queralt, que visquessin amb els vots de castedat i d’obediència.
En 1327 en una sentència arbitral sobre els termes i afrontacions del Castell d’Eramprunyà es cita el “rec de Sales” com a límit amb Viladecans, el que ens mostra que devia ser un lloc preuat, apte pel conreu i la pastura.
Probablement les deodates aprofitarien aquests camps per disposar d’herbes remeieres amb les que atendre als peregrins i als malalts. No és gens estrany que la capella es trobi prop d’un cementeri. Aquestes dones que seguien l’evangeli de Sant Joan, amb arrels de la cultura grega, ajudarien a marcar el pas per la vida dels seus pròxims i a alleugerir les condicions penoses de la existència.
La capella de Santa Maria de Sales al costat del cementiri. Foto: AGC
Malauradament, les continues tensions amb el nebot que vol fer-se càrrec dels béns que administren les deodates fan que el bisbe Ponç de Gualba, tot un senyor feudal, acabi expulsant-les entre el 1333 i el 1334[7].
Altres deodates van ser: Ròmia Pastaler, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres i Sibil·la de Sala.
A partir de 1341 ja només trobarem ermitans. Oficis de dones que ja només estaran en mans d’homes i de dones a ells sotmeses.
Porta amb inscripció de 1694. Foto: AGC
A les Deodates que, ben segur, tenien cura de la vida dels habitants propers.
Als i a les que van recollint la història de les dones espoliades i oblidades.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 7 de gener de 2021
[1] Solías, Josep Mª (1983). Excavacions a l’ermita de Nostra Senyora de Sales. Generalitat de Catalunya.
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. CCCXVI i CCCXVII
[3] Comas Via, Mireia (2016) “Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana”. Comunicacio1-Viladecans-IX-Trobada-Eramprunya-2016-3-1.pdf
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Molí «Font», junt al riu Ripoll a Jonqueres, on n’hi hauria els primitius molins del segle X, AGC, 2025
El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” degut a la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].
En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].
El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.
Can Feu, territori conegut com a «Sobarbar», AGC, 2025
Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.
L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.
Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.
Riu Ripoll, molí de la Garriga o d’en Torrella
El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.
Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.
El 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].
Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll
Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].
Ermita de Togores on ni hagueren Deodonades
Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort. La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]
Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].
Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.
En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].
El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020
Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20
[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36
Plaça Amalvígia a l’encreuament de la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat, 2020, AGC.
La plaça Amalvígia és una rotonda entre la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat que està dedicada, com el seu nom indica, a l’Amalvígia, una terratinent que, al segle X, era propietària d’un reg als terrenys propers on ara hi és l’ermita de Bellvitge.
Amalvígia és un nom femení d’origen gòtic compost originàriament dels elements amals ‘valenta’ i weig ‘lluita’”[i]. El reg d’Amalvígia es citat fins el segle XIII, quan es comença a anomenar l’ermita de Bellvitge.
Amalvígia no és un nom freqüent als documents del segle X. Considerem que seria la cunyada del vescomte de Barcelona, Ermenardus, a qui trobem amb el seu germà Udalard donant al 917 al monestir de Sant Cugat del Vallés, terres i propietats de Monistrol d’Anoia, en un lloc d’aiguabarreig entre l’Anoia i el Llobregat. Tres anys després, Amalvígia signa al costat d’Udalard donant un molí de Cervelló al mateix monestir de Sant Cugat[ii].
Amalvigia és una dona de la noblesa, sí, però també és una dona de frontera en un temps de canvis: el canvi d’era, el del domini, l’inici d’una documentació que perviu, la colonització des del Llobregat en aquest lloc de maresmes, conegut com a Banyols, unes terres que començaven a ser conreades gràcies a l’impuls d’una dona que ha donat origen al nostre nom i de la que podem sentir-nos orgullosos, l’Amalvigia, una dona recordada llargament i que segur que va ser valenta i va lluitar com tantes dones del nostre barri.
Segle XX, l’ermita de Bellvitge envoltada de camps de conreu i de pastura, una activitat mil·lenària.
L’escultura que es troba a la plaça d’Amalvigia, coneguda com “la sardana”, es diu, en realitat, La Bòbila. És de de Joan Junyer (1904-1994). Es va projectar com a commemoració de les que foren la base de les comunitats del Baix Llobregat i també com a símbol de consolidació i agermanament. Va ser inaugurada el 25 de juny de 1992[iii].
La Bòbila, conjunt escultòric de Joan Junyer a la plaça Amalvígia. 2020, AGC.
Més de mil anys separen les obres projectades amb l’Amalvigia de l’escultura que recorda el treball a les fàbriques dels voltants i la cooperació, des de l’esforç i la lluita, per a aconseguir unes millors condicions de vida per a totes i tots.
Plaça Amalvígia, 2020. AGC
[i] Moran, J. Institut d’Estudis Catalana a “Bellvitge 50”, comissió que va organitzar les celebracions i recollida d’informació del barri amb motiu dels seus 50 anys (1965-2015).
[ii] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, CSC, vol. IV, n. X de 28 ó 29 de febrer de 917 i n. XI de 6 de octubre de 920.
Teresa «la andariega». Puerta del monasterio de la Encarnación de Ávila.
Cuando hablamos de Teresa de Cepeda y Ahumada nos referimos a “la Santa”. Sí, fue elevada a los altares, pero antes sufrió el acoso de la “Santa» Inquisición. Así que dejaremos los calificativos y nos remitiremos a los hechos.
Teresa reformó el Carmelo para hacerlo un hogar pobre y sencillo donde pueda reinar la fraternidad entre las hermanas, para quienes ella escribe versos, coplillas o pequeñas obras de teatro, con el lenguaje ameno y llano que la caracteriza, para deleite y aprendizaje de las hermanas a quienes siempre les recuerda la importancia de cuidar la salud del cuerpo, de la mente y del espíritu. Se trata de no obsesionarse queriendo alcanzar metas a las que quizás no estamos destinadas y de seguir el amor que define San Pablo, aquel que es paciente, que no se irrita, no lleva cuentas del mal, no es envidioso ni engreído… esa es la atmósfera que ha de reinar en sus “conventillos”.
Murallas de Ávila y, al fondo, campanario del monasterio de la Encarnación.
Cuando divisamos el monasterio del Carmelo, donde Teresa pasó sus primeros años y llegamos después a la primera casa reformada de las descalzas: el convento de San José, austero y digno, una casa más entre las demás, entendemos de golpe lo que Teresa pretendió.
Portada del «conventillo» de Sant José, primera casa reformada, una más entre las de su entorno.
Teresa escribe su Libro de la Vida[1], por orden de sus confesores, antes de iniciar su reforma, tal como se lo pidieron por ver si la encontraban en falta. Teresa, inteligente, no habla de los dogmas de la Iglesia, muestra su vida desde una reflexión sincera, así como sus deseos de seguir los criterios más fundamentales del evangelio. No encontraron faltas, pero lo retuvieron. Aunque Teresa había hecho copias de su libro y las había repartido entre sus allegados, con lo que consiguió que personas influyentes en la corte la protegieran.
Interior del monasterio de la Encarnación. Ávila
En uno de sus viajes es acusada injustamente ante el tribunal inquisitorial de Córdoba, que no se atreve a condenarla debido a su gran prestigio y a que no encontraron un motivo claro de condena, pero deciden vigilarla de cerca para ver si caía en contradicción, extendiendo las sospechas a quienes la apoyaban.
El tribunal de Valladolid le cuelga el “sambenito” de “alumbrada”. Aunque tampoco la juzga en persona, ella sufrirá la amarga experiencia de que su obra sea mirada con recelo. Su Libro de la Vida será retenido durante toda su vida.
El tribunal de Sevilla, ante una falsa acusación, interroga a las hermanas descalzas y Teresa es retenida. Allí escribe el libro de las Moradas, retazos del Libro de la Vida que explican un camino de conocimiento de sí y de anhelo de más amor, movimientos que llevan a compartir alegría y preocupaciones, a la generosidad entre las hermanas y sus allegados. Un camino que es para todas y todos si nos abstraemos de los términos religiosos y antiguos que quizás no sabemos interpretar. Este tribunal califica la obra reformadora de la Santa como “doctrina nueva, supersticiosa y de embustes, semejante a la de los alumbrados”[2].
Patio del monasterio de la Encarnación
Después de largos meses Teresa puede partir para Castilla. Tiene ya sesenta años. A su sobrina le escribe “Las injusticias que se guardan en esta tierra es extraña, la poca verdad, las dobleces…”. El alto tribunal al que apeló la declaró inocente, quizás influenciado por la Corte. Teresa, además del dolor causado por el silencio de un confensor a quien ella consideró amigo, llega a enterarse de quienes la habían delatado y de las falsedades que sobre ella vertieron, lo que le hace sentir una pena profunda, aunque recuerda a sus hermanas la necesidad de desechar todo rencor y enemistad de su corazón.
Las mejores moradas interiores son aquellas donde reside el amor. El Señor lleva a las almas a estas moradas por muchos caminos, dice la Santa, este monumento y el siguiente forman un conjunto con esta frase.
Su Libro de la Vida saldrá a la luz después de que ella muriera como “Hija de la Iglesia”, podemos pensar que todo acabó bien para ella, pero hay que recordar que no sufrieron la misma suerte algunas de sus hermanas, perseguidas posteriormente por el tribunal y acosadas por los calzados que se oponían a la reforma o que San Juan de la Cruz, amigo incondicional de la Santa y de su reforma, escribe su Cántico Espiritual con su “Noche obscura del alma” encerrado en la prisión de los calzados, donde sufrió castigos y vejaciones.
Teresa, recordada por un misticismo evasivo que no tiene nada que ver con el amor que siente y enseña la Santa y que siempre mueve hacia los hermanos.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
L’Hospitalet, 15 de octubre de 2020.
Revisat i millorat el 14-10-2021
A l@s que han sido injustamente perseguid@s con envidias y falsedades (2020).
A quienes, a pesar de sentir celos y envidias, vuelven la mirada al amor (2021).
[1] Teresa de Jesús. (1957). Obras completas de Santa Teresa de Jesús. Madrid: Aguilar.
Placa amb el nom de la propietària del segle X, Amalvígia a la Plaça Amalvígia de l’Hospitalet. AGC
Amalvígia, documentada per primer cop l’any 995, és citada com a propietària d’un rec a la zona coneguda com “Banyols”, al terme de Provençana que actualment correspon a la marina de l’Hospitalet de Llobregat, on encara s’alça un vestigi de l’època, l’ermita de Bellvitge, on es van trobar restes d’una primitiva església del segle XI i diversos enterraments del segle XII.[1]
Segons Josep Moran, de l’Institut d’Estudis Catalans, Amalvígia és un nom got que significa: “dona valenta que lluita”.Amalvígia, probable dona del germà del vescomte de Barcelona al 920[2], devia ser la colonitzadora del lloc, ja que la seva possessió va generar un topònim i la zona va començar a ser coneguda amb aquest nom de dona.
«El rec d’Amalvígia» és citat fins el segle XIII, justament quan es comença a anomenar l’ermita de la marededéu de Benvige, Belvitja o Belvige, noms que van coexistint fins que s’arriba a l’actual de Bellvitge.[3]
De tot això ja hem parlat en altres articles.
Ara volem endinsar-nos en el canvi del nom d’Amalvígia al de Malvige, una suposició que va fer en Jaume Codina[4] i que tots hem anat repetint, però que, actualment, després d’haver estudiat amb atenció els documents entre els segles X i XIII relatius a Provençana i a l’entorn de Barcelona, podem qüestionar.
El primer document de compra-venda diu:
“D’Eló, dita Bonadona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere. Ponent. Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia, femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener”.[5]
El riu Llobregat va canviar de curs diversos cops. Al segle X corria de Ponent a Orient. El llobregadell, un antic curs del riu sense sortida al mar, passava sota l’ermita de Bellvitge, sobre aquest es faria el rec d’Amalvígia.
De les dones que surten en aquest document, hem pogut establert la identitat de Bonafilla, ja que en document de 1001 (ó 1002 segons datacions) es revén la propietat a un comprador de Provençals (Vives, fill de Llorenç, estudiat per P. Bonnassie[6]) especificant que Bonafilla era filla de Sisoald, probablement el vicari a qui el bisbe va infeudar la torre de la Granada en 951, i que Isarn era de Fodexo (Foix), tots dos personatges semblen tenir procedències frontereres.[7]
Castell de la Granada, un lloc de frontera. Foto: viquipèdia.
Les dues vendes (995 i 1001) tenen en comú les afrontacions, però al segon document el terreny està molt ben mesurat (l’únic de la zona en aquesta època que ho està), el que vol dir que la propietat i/o el comprador eren importats. Eló ven un camp de prat, mentre que Ferriol i Fremosa, amb Morató i Audesinda, venen, al tal Vives, terra amb casa, cort, pou i arbres, la propietat ha estat millorada, com veiem sovint en documents de l’època; darrera d’aquestes obres de millora sempre hi ha potents interessats en consignar molt bé les seves propietats. El comprador, Vives, probablement actuava al servei de la curia comtal i/o episcopal.
El mansum de Malvige, amb església, és citat en una venda de 1057, el document indica també que és una venda molt notòria i que els compradors estarien al servei de comtes i esglèsia. Hom creu que és el lloc d’Amalvigia i el de la primitiva capella, sota l’ermita de Bellvitge, del segle XI trobada a les excavacions de 1979-1981.
Així diu el document de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB):
“1057, maig, 8. Venda del mas de Malvige amb totes les seves pertinences i termes, prats i pastures, cases, sòls i el que hi ha damunt d’ells, arbres de diverses classes i una església, exceptuant la franquesa del comte, feta per Gomar i Otula, sa muller a Borrell Guimerà i a la seva muller Orúcia per trenta onces d’or cuit; està situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, comtat de Barcelona, al lloc que anomenen mas de Malvige.
Limita pel N amb la via que ve de Lanera i va cap a Cudines, per l’E amb l’alou de Gombal Guiscafret, amb l’alou de Berenguer Bernat de Colomer, amb l’alou de Sant Pere de Roda, amb l’alou d’Ermengol Geribert de Arigine i amb el rec, pel S amb el rec de Bertulera i amb l’alou de Bernat Ramon,i per l’O amb l’alou de Bonfill Oriz, amb l’alou de Pirofred de Roda Milà, i amb l’alou de Sant Cugat. El preu de la venda és de 30 unces d’or cuit. El delme del mas el té la Canònica de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè es cantin misses. Per raó de la venda, el comte rep un mul.” [8]
Banyols segueix estant més poblada i compta amb una vida activa i dinàmica, mentre que a Provençana (lloc on es situa l’actual ermita de Santa Eulàlia de Provençana) els tractes segueixen donant-se entre clergues que es relloguen càrrecs i propietats entre ells mateixos i/o amb els seus fills, ja que no podien tenir esposes, però sí tenien «concubines».
No trobem noms de dones soles al voltant de la “Vil·la Provençana”. En un estudi recent, els investigadors Bolós i Hurtado[9] distingeixen entre les “Vil·les”, de procedència romana com seria la de Provençana, i els “vilars” o “torres”, edificacions agràries amb espais comuns. Recordem que al 986 el Comte Borrell venia a Aurúcia Deodicata un terreny a Banyols al lloc conegut com “Torres”[10], el que justifica la nostra tesis de que les dones van tenir un paper rellevant en la colonització de Banyols.[11]
Per a situar-nos al context històric: en 1052 el bisbe de Barcelona, Guislabert jura fidelitat al Comte Ramon Berenguer I i a la seva nova dona Almodis de la Marca. Beneint aquesta unió, Guislabert accepta el repudi que havia fet el Comte sobre la seva segona dona, Blanca de Narbona, a la que va deixar tancada en un castell. Cap altre bisbat estava de part del Comte, conseqüentment, Guislabert rebrà les seves prebendes. Els nous comtes decreten, el 20 de novembre de 1054, la inviolabilitat de tots els drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[12]
Almodís de la Marca i Ramon Berenguer I representats al Liber Feudorum Major, un manuscrit del segle XII. Imatge: Viquipèdia.
En 1057 els nous Comtes aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri del joc i que els barons els jurin fidelitat, a canvi, han de fer concessions, amb la qual cosa el feudalisme s’instaurarà de ple, passant d’un poder més dispers repartit entre comtes, vescomtes, bisbats, abats i senyors al més centralitzat d’Església i Comtes. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. El mansum de Malvige n’és un bon exemple
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor que el podia sotmetre als «mals usos». El mansum de Malvige apareix envoltat de propietaris que impacten: Bernat Ramon és un dives o personatge ric de la ciutat molt proper a el bisbe Guislabert, el veiem sovint comprant a Quinçà (l’actual Centre d’Hospitalet on s’establí la finca de la Torre Blanca) i a Banyols. Berenguer Bernat i la casa d’Orís formen part dels senescals del Comte. A més de St. Cugat, trobem el monestir benedictí St. Pere de Roda, de gran poder feudal, dedicat a instaurar la reforma del Cluny i altres noms que desconeixem però que reconeixem com a senyorials. En cap altra transacció econòmica de la zona trobem tants noms d’aquest tipus junts.
L’Església sotmet la capella convertint-la en un feu. Tot apunta a que serà un lloc on el Comte (amb la franquícia que es reserva) i el bisbe tindrien dret d’allotjament amb les seves cavalcadures[13]. Un lloc on ja es guardava el gra, es protegia als animals, s’aprofitava un aigua canalitzada i s’enterrava als morts, activitats comunitàries que es van iniciar sota les franqueses dels Comtes (cartes de poblament que assegurava beneficis fiscals als nous habitants) i que comptaven amb la tasca reconeguda de dones que actuen per sí mateixes. Els guanys seran ara per la parròquia de Provençana, amb la seva església per refer, i per la nova Catedral amb les obres a punt de terminar (es consagrarà en 1058).
Entre les signatures, les de Mir Geribert i la seva dona Guilla, el que significa que la venda del mansum està relacionada amb els assumptes que van succeir en aquells dies. Borrell Guimerà és un magistrat descendent del Guimerà al que veiem permutant amb el monestir femení de St. Pere de les Puel·les en diverses ocasions, sempre en benefici propi. El cost de la venda, un preu molt elevat que demostra que la propietat era important, ens recorda a les trenta monedes de la traïció. Per la manera en què Mir Geribert, o qui redacta el seu testament en 1060, es refereix al Guímarà magistrat recordant-li les seves obligacions contractuals, es reafirma que el tal Guimarà era el que podríem anomenar un arribista i ens porta a pensar que qui va comprar el mansum el regentaria com un tràmit administratiu i lucratiu al servei d’una institució eclesial com la Canònica, que va prenent rellevància.
Signatura de Mir Geribert. Imatge del Centre d’estudis de Gavà.
L’ú de juliol de 1058 Mir Geribert, amb la seva dona, Guisla de Besora i els seus fills, Bernat i Gombau, lliurà als Comtes el castell del Port, tot íntegre, situat entre Enforcats a l’Est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al Nord, el litoral marí al Sud i el riu Llobregat a l’Oest (és a dir, Banyols), reconeixent una «culpam maximan quan contra vós comisimus»[14] i els jura fidelitat en presència del seu cosí, el bisbe Guislabert, posicionat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. Quan Mir Geribert lliurà les seves possessions als nous Comtes, exceptua un feu de l’Església, podria ser el mansum de Malvige que en 1057 apareix envoltat de senescals, dives i ordes religiosos que imposaven la reforma del Cluny controlant els bens.
Abadia de Cluny (Borgonya) Els monjos del Cluny intentaven reformar males pràctiques dels religiosos, però sovint abusant del seu poder.
El divuit de novembre de 1058 es consagra la catedral de Barcelona com a Catedral de la Santa Creu i de Santa Eulàlia. Comptarà per al seu sosteniment amb les pàries de Dénia, Mallorca i Menorca, confirmades el 26 de desembre de 1058 pel rei local Ali de Denia que sotmet els bisbes i bisbats d’aquestes poblacions a el de Barcelona.
El cisma és ja un fet, l’Església d’Orient queda sota el patriarca de Constantinoble i la d’Occident sota el papat. Les discussions sobre el que va suposar el feudalisme encara segueixen, el que no admet cap dubte és que els nous potents: senescals, magistrats, canonges, tots amb les seves milícies, expulsen la dona de la història.
Establim una hipòtesi que, si no pot ser demostrada, sí que està justificada. En Banyols, a finals de segle X i principis del XI, hi havia persones, entre les quals dones soles, que es van agrupar (si no ho estaven prèviament) per fer obres necessàries: recs, sitges, cases, corts, pous, horts … en una zona ben comunicada i amb prats per la pastura, on tindrien una petita església amb la seva sagrera. Un mansum i un prat a prop d’una via comercial que generava riquesa, on es podrien instal·lar guerrers amb les seves cavalcadures, al servei dels nous senyors que es fan amb els fluxos econòmics de la zona. Corrobora aquesta tesi el fet de que el prat quedarà, més endavant, vinculat a la Torre Blanca, on s’instal·laran milites al servei de la Canònica.
La Canònica, encarregada de les compres per evitar que ho fes el clergat, acaba deixant el poder en mans d’unes quantes famílies de la ciutat i potser això provoqui, en major mesura, la posterior irrupció de la burgesia que els mateixos gremis. Les diferències delimitades territorialment entre el domini comtal (Banyols) i l’episcopal (Provençana) es difuminen mentre va unificant-se el poder de l’Església amb el del capital.
En 1090, pocs anys abans de la consagració de l’església de Provençana, seran de nou venuts a un clergue: sagrers, corts, terres i vinyes del celler de la parròquia.[15] La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues, terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. L’absentisme de rector i l’arrendament de càrrecs continuarà i aquest serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla».
Santa Eulàlia de Provençana i la creu de terme. AGC
No està gens clar el canvi de nom entre Amalvigia i Malvige, ja que en 1051 encara s’anomenava el regadiu d’Amalvígia com es fa al testament de Bovet Renard en 1059, poc després de la venda de 1057 i com el tornem a veure en 1066 i 1067. De fet, el nom de Amalvigia és recordat en diverses ocasions fins al segle XIII (1211), quan el bisbe reclama el “delme d’Amalvigo, mentre que el nom de Malvige només surt, endemés de 1057, un altra cop, en un document de 1179 de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, a Santa Anna (Priorat on estaven adscrites les ordres religiós-militars). Era el mateix edifici anomenat de maneres diferents? Tenia diferents noms segons el propietari que el reclamava? El nom de Malvige no té res a veure amb el d’Amalvigia? Són preguntes que ens duen a seguir investigant.
Actual ermita de Bellvitge. AGC
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020
A les dones que, malgrat ser obviades, segueixen tenin coratge i empenta
[1] López i Mullor, A. (1988). Revista Identitats del museu d’Història de l’H. n. 1. “Excavacions a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”.
[4] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.
[5] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Pergamí de Ramón Borrell, 17 a Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 15.
[6] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.
[7] ACA, perg. Ramon Borrell, 63. Descarrega, o.c. doc. 19
[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB),segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, doc. 939. Descarrega, o.c., doc. 65
[9] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2020). Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.
[13] Com exemple d’aquesta pràctica: en 1060 el bisbe Guislabert enfeuda a Guisla de Besora i als seus fills les parròquies que van tenir el seu pare Gombau de Besora i el seu marit, Mir Geribert, a condició que prestin homenatge a bisbe i que alberguin les seves hosts i cavalleries.
[14]Mir Geribert s’havia fet amb les franquícies del Comte a Olèrdola, havia incitat als musulmans a no pagar al Comte les pàries, va llançar pedres contra el Palau Comtal i va incendiar la casa de senescal del Comte, Amat Edelric d’Orís.
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé
Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.
Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.
En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].
En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.
Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé
En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria, deixa, entre altres legats, una vinya a «Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria», l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].
Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.
En 987 na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga, “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills.Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].
També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].
En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].
Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.
L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].
Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.
Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga per terra en Auro Invento (Provençals)[9]. La influència que haguera pogut tenir el monestir femení en la zona minvarà, tot i que en 1008 en la confirmació de propietats que el papa fa a Sant Cugat es fa menció a l’alou de Sant Pere de les Puel·les a Aquallonga.
En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres al Mont Olorda i a la Vall Seca i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar a Aquallonga, a Cercitulo i a la Vall Seca i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10]. Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.
El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.
També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or [11]
En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[12], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.
Castell Rubí. Foto: Ramon Solé
Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.
Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.
El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[13].
Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors. Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.
Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020
A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.
[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.
[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI
[10]Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI
El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.
Ègara era Seu episcopal des de 450. El 615 es celebrà en aquest lloc un concili. L’últim esment és de 693, a l’acta del setzè concili de Toledo. No en tenim més notícies degut a les diferents invasions i a la corresponent pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.
El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.
Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.
St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.
St. Miquel i Sta. Maria al fons
St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots, protectora en la mort.
Sta. Maria era l’església baptismal, una primitiva basílica que va passar a ser catedral durant l’època visigòtica.
L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].
Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.
El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.
Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.
Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.
Parc Vallparadís, font Sta. María
El terme del “Castell de Terrassa” prendrà el relleu a la “Seu d’Ègara” el trobem citat, en diverses ocasions, des dels inicis del segle X. El 920 Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. El 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona que era Cabrera[2] (Osona)[3].
Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.
A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].
El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant”[5].
Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.
Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.
En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].
Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.
Dones segle X.
Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa” que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI, Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.
La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.
Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de St. Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altra entrada.
[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.
Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.
[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.
[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.
[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.
[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].
[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.
Provençana, segle XII. Original de Antoni Novell Bofarull. Conservat al Museu d’història de la ciutat de l’Hospitalet, publicat per Jaume Codina al primer volum de Els pagesos de Proveçana, p. 61, mapa 3.
A principis de segle XI les relacions de força comencen a canviar. Els guerrers dominen la frontera fent córrer els diners de les ràtzies. Alguns nobles propicien intercanvis comercials desplaçant riquesa cap a les urbs. Tots intenten fer tractes amb uns comtes i bisbes que saben negociar amb uns i altres per seguir mantenint els seus privilegis i que, per lliurar-se del domini eclesiàstic de Narbona, es llencen als braços de Roma. Els noms gots, com els de les dones soles, van desapareixent del mapa
Banyols va quedant en mans de la Seu de Barcelona, encara que sigui a nivell fiscal. En 1028 Regiat i Adelaida tornen a la Seu un alou en Banyols que Bonadona, germana del bisbe Vives (974-995), els va vendre. L’alou havia estat de Recesvind i per ordre comtal, a causa del robatori d’uns calzes d’or, va passar a la Seu i d’aquesta va passar “sense saber com» a la germana del bisbe (recordem que el bisbe Vives va fer vàries donacions i va deixar legats a familiars seus) i ara ells el retornen[1].
Al segle XI, amb el bisbe Aeci (995-1010) i tal com passa en altres episcopats, es va donant una separació entre els béns de la Catedral i els de la Canònica que es va consolidant propiciant el pas dels béns acumulats per la Seu (Bisbat i Catedral) a unes quantes mans privades. Les donacions, que al segle X es repartien entre la Catedral, els monestirs i diferents esglésies, es van concentrat ara en la Canònica per passar, poc després, a les ordres religiós-militars, tot i que la Canònica procurarà de nou concentrar capital.
Jaume Codina recull, a l’obra de Els pagesos de Provençana, la venda de 25 de juliol de 1017[2] o de 1016 (segons datacions)[3], de part de l’heretat a la Torre Blanca, de Guifré Carbonell i la seva dona Sinulo a Renard Bovet, però aquest topònim és, en aquest cas, referit a Provençals de Barcelona, tot i que els noms dels actuants ens són propers.
El 21 de novembre de 1013 Grudil·la, deovota[4], ven a Guifred anomenat «Carbonell» i a la seva dona «Sindul» la tercera part d’una terra que tenia per donació i que limitava amb el coll de Codines a l’Est (Enforcats o Creu Coberta), la «strata publica» al Nord, la via que va a Llanera al Sud i el torrent «que corre quan plou» a l’Oest[5]. És a dir, ens dona la demarcació de la part central de que ara és L’hospitalet.
Grudil·la, deovota (o femina deodicata com signa el document) és l’amiga d’Aurucia deodicata, la que va rebre el lloc que Aurúcia tenia al mercat de Provençana, la qual cosa és una evidència que els béns que van administrar dones soles van passar a mans d’homes (clergues o laics), de que els historiadors han obviat els noms de les dones i que recollir-los aporta quelcom en què indagar.
Si el rec d’Amalvígia, com està reconegut, és a l’inici de Banyols, Aurúcia Deovota, com van veure a una entrada anterior[6], és a l’inici de la documentació relativa a “Santa Eulàlia de Provençana” i de les referències a Quinçà (actual barri del Centre de l’Hospitalet) i les seves amigues Sínul i Grudelle Deovota ho són a la delimitació teritorial de Provençana i a la seva vida comercial.
Placa a la plaça Amalvígia del barri de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat.
Rescatant noms obviats de dones i el seu paper a la història.
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 34
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 47
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), 38, doc. 256
Ermita de Sales de Viladecans al «Pla de les Deodates». Foto: AGC
Los términos “deovotas” y “deodicadas” suelen confundirse con los más recientes y habituales de “deodonadas” o donadas. Empezaremos por situar estos últimos, que son como una degradación de los primeros.
Los donados y donadas se entregaban, o eran entregados por sus familias, a los monasterios y a otras instituciones religiosas para “darse” al cuidado de los miembros de la comunidad y al de otros servicios de atención a las personas, como ermitas y hospitales. Eran conocidos como “legos”, lo cual hacía referencia a una escasa preparación letrada y, por tanto, a un estrato social que no podía pagar estudios. Podían hacer votos religiosos, pero no formaban parte del clero.
Los términos “deovotas” y “deodicadas”, que vemos en los documentos de derecho altomedievales, ya se encontraron en las inscripciones funerarias de la Hispania visigótica[1] y remiten, por tanto, al inicio del cristianismo en Occidente. Un cristianismo que, en una sociedad no-letrada y menos preparada intelectualmente que Oriente, se transmite mediante ritos, gestos, maneras de obrar o cantos y frases que se repiten oralmente. Una inicial transmisión que se realizaba desde grupos dispersos en los que también participaban las mujeres.
Recordemos que el cristianismo nació gracias a las mujeres que seguían al Jesús del Evangelio, le acompañaron en su muerte de torturado y reconocieron, poco después, su presencia. El cristianismo, con su original idea evangélica de la libertad humana y de la igualdad de todos/-as como “hijos de Dios”, caló entre las mujeres y los esclavos. Fueron ellas las que motivaron la conversión de sus esposos e hijos (como Santa Helena con su hijo Constantino o Santa Mónica con San Agustín de Hipona) y fueron ellas las que promovieron comunidades donde se recitaba el nuevo credo y se repartía el pan con los pobres.
Una vez acabadas las persecuciones, las peregrinaciones a los lugares santos de Oriente fueron frecuentes, hubo mujeres que desafiaron las leyes que sobre la familia promulgaba el sistema creando grupos de célibes. Algunas de estas mujeres habían peregrinado a Oriente para aprender cómo vivían las primeras madres, diaconisas y eremitas cristianas, siguiendo los pasos de Melaniala la Mayor que, nacida hacia el 340 y viuda a los 22 años, emprende hacia el 371-372 un viaje de Roma a Alejandría con objeto de visitar los enclaves monásticos[2]. Otras mujeres hispanas bajo el amparo de la corte de Teodosio realizarán viajes semejantes a Constantinopla, Egipto y Palestina, como la noble Egeria.
Viaje de Egeria. Sello conmemorativo
En Cataluña conocemos algunas mujeres peregrinas, como Ingiraldaque hace testamento en 981 antes de marchar a Santa María de Inicio (Occitania) o na Melloque peregrina a Roma en 1002[3]. La Iglesia de Roma pronto empezará a condenar los viajes de las mujeres que sujetará al claustro o a la familia.
En los inicios del cristianismo, mujeres solas, viudas o doncellas, se consagraban a la castidad, como antes hacían las vírgenes que se entregaban a los templos de los dioses paganos, puede que en un intento de subsistencia ya que se exigía a las viudas no volver a casarse para conservar el legado marital y se enviaba a las jóvenes a matrimonios inciertos, con graves peligros durante el parto.
En estos siglos hay diferentes movimientos cristianos que posteriormente serán catalogados como heréticos, especialmente si contaban con la participación activa de las mujeres en la predicación y en la celebración. Hasta el siglo XI hay diaconisas[4], aunque la Iglesia las ha tenido en escasa o nula consideración.
Pero el periodo entre la antigüedad tardana y la alta edad media es largo y no disponemos de muchas noticias, aunque sabemos que en nuestra zona se establecieron y dominaron los godos, dejándose ayudar administrativamente por los romanos o que el cristianismo denominado “arriano”, perseguido desde los primeros concilios por la Iglesia Ortodoxa que lo consideraba herético, convivió aquí con un catolicismo romano que, en aquellos largos siglos, aunque recitara las fórmulas de Nicea, estaba lejos de Roma. Con la conversión generalizada promulgada por Recaredo se estableció una férrea alianza jurídica y administrativa entre los obispos (visigodos o romanos) y los reyes godos.
Hasta el siglo X y principios del XI, en la consideración hacia las mujeres, intervenía la tradición germánica en la que la mujer era más valorada porque establecía y mantenía los fuertes lazos familiares y estaba mejor amparada por las leyes godas, pudiendo disponer libremente de sus bienes, aunque se les exigía fidelidad. Los juramentos de fidelidad se hacían en nombre de la madre, en cambio, las adquisiciones de bienes y las herencias eran patrimoniales.
Las mujeres autodenominadas y reconocidas como “deovotas” y “deodicadas” hacían uso de sus bienes y actuaban bajo su propio nombre o renombre. Se ha querido ver en ellas una religiosidad diferente, en todo caso sólo podemos dar cuenta de lo que dicen los documentos y lo que vemos, en función de ellos, es una coherencia con la ética evangélica en los actos que se reflejan.
Documentalmente, encontramos esos términos añadidos a las hermanas de los monasterios benedictinos de St. Joan de Ter (o de las abadesas) el de St. Danielde Girona i el de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, estudiado por Montserrat Cabré[5]. Los encontramos asociados a ermitañas que vivían en los valles, en pequeñas celdas vinculadas a algún monasterio[6] normalmente femenino, aunque también masculino, como Sant Cugat, o mixto[7], como Madrona de Cervelló, algunos de los cuales estaban bajo la autoridad de una abadesa, pero algunas deberían habitar en cenobios domésticos.
Sant Jaume de Rifà a Sant Antoni de Vilamajor podria haver estat una comunitat mixta. Foto: Ramon Solé.
La monja cisterciense Sira Carrasquer apunta dos posibles causas del aumento de los cenobios domésticos entre las mujeres: la falta de confianza en un obispo que se disputa el poder con los nobles o la intención poco evangélica de sacerdotes escasamente preparados que sólo pretendían vivir holgadamente a costa de los diezmos. Es lo que vemos en nuestra historia local al encontrar notorias diferencias entre Banyols (con diferentes Deovotas como Virgília, Aurúcia o Honerada en Montjuïc) y Provençana (donde sólo hay clérigos). Pero, desde los primeros concilios, la Iglesia romana quería que los monasterios femeninos estuvieran bajo la tutela de los masculinos y que las mujeres no tuvieran parte activa en la predicación ni en la celebración, como aún se hacía entre algunas agrupaciones cristianas, lo que sería la razón principal de las violentas persecuciones contra grupos como cátaros o valdenses.
La apetencia de unificación de una Iglesia que nació imperial y se dividió entre Oriente y Occidente consigue eliminar todo lo que se oponga a ese poder más estructurado que para crecer, devora. En el siglo X esta unificación, que se dará a partir de la reforma del Cluny y de los procesos de feudalización entrado ya el siglo XI, aún está en ciernes y las mujeres de las diferentes corrientes cristianas y no cristianas convivían sin que observemos problemas entre ellas. A partir de la segunda mitad del s. XI no se mantiene esa libertad administrativa, la mujer “donada” entrará con su herencia o dote siendo, a partir del s. XII, la abadesa la que administra los bienes.
Los términos “deovotas” y “deodicadas” serán traducidos por los historiadores como “monjas”, cuya acepción trae significados muy diferentes, por lo que no deberían ser considerados similares. “Deovotas” y “Deodicadas”, aunque términos religiosos, hablan de libertad en la disposición de los bienes propios, en la opción personal que se materializa en un pacto entre las partes, de relaciones éticas que superan las diferencias de nacimiento.
Aquí en Catalunya y como vía abierta para profundizar encontramos, prácticamente, alguna Deovota, a finales del siglo X en cada río o riera, como la de Gallecs, junto al Besós, donde encontramos a “Ermessinda Deodicata”[8]
Riu Tenes entre Bigues i Parets, prop de la zona de Gallecs a on trobem a «Ermessinda Deodicada» als límits d’una permuta i d’una donació amb Sant Cugat al 979 i 985 respectivament. Foto: Ramon Solé
[1] Según un estudio de 1942 de Mn. Josep Vives, citado por M. Cabré en “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” en: VVAA (1989) Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Cultural Al-Mudayna, p. 169-182.
[2] Carrasquer Pedrós, S. (2003) Primeras madres occidentales (ss. I-VII) Génesis-Historia sociocultural-Espiritualidad. Matrología II. Burgos: Monte Carmelo.
[3] Udina i Abelló, A. La successió testada a la Catalunya altomedieval. docs. 23 i 59.
[4] S. Pablo habla ya de alguna diaconisa (Ro. 16:1) (Ti. 1, 3:11). Las diaconisas asistían a las mujeres en el bautizo por inmersión. Cuando se empezó a bautizar a los niños pudieron acabar con las diaconisas que, evidentemente hacían mucha más labor como la del predicar.
[5] Cabré i Pairet, M. (1985). El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. UB, tesis, vol. II doc. Arxiu del Monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP).
[6] Ordeig i Mata, R. (2001) “Cel·les monàstiques vinculades a Guifré el Pilós i la seva obra repobladora (vers 871-897)” Acta historia et archaeologica mediaevalia, n. 22
[7] Según Bonnassie un 12% de la población al s. X vivía en comunidades mixtas (1979, I: 233).
Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.
Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé
Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:
“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere. Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).
Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:
“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.
Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).
La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.
En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.
“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”[2].
Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920, quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades
Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.
El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).
Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final «i molts altres bons homes»[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].
Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.
Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida
La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10]ven en 1005 a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).
Les dones soles (que actuen amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: «Casta de Cercle[11]«, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.
Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.
[2] ACA, perg. Berenguer Ramón I, escriptura que dicta la comtessa Ermessenda cap el 1020 als pobles de Samalús, Corró d’Amunt i Corró d’Avall del Vallés a Bonnassie I, oc, 1979: 408.
[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.
[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951
[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.
[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.
[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.
[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75
[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.
[10]Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.
[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 