2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC
Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.
L’ermita actual
Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.
Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]
La façana barroca
La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.
La façana barroca, AGC, 2020
D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.
Els porxos
Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.
Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020
Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.
En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.
Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024
El xiprer
A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.
AGC, 2021
Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.
També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.
Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.
Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024
L’ermita i el barri
En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.
Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.
La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.
El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]
Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.
Gual al riu Ripoll a Jonqueres, 2025
En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]
En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort, arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]
Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.
Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.
El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.
El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]
Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.
La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.
Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).
Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX
Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]
Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]
El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]
Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé
La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.
Santa Maria de Jonqueres, arxiu Gavin
Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.
Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021
Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.
En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.
Claustre de Jonqueres i font, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025
[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)
[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.
[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34
Absis de Santa Margarida del Mujal, junto a un restaurante de Can Parellada, AGC, 2021
Santa Margarida del Mujal és una ermita romànica que actualment es troba al sud de Terrassa, al polígon industrial de Can Parellada. El lloc del Mujal (Modial, mesura de grans) s’esmenta per primer cop en 1001 al límit d’una venda a Feulines (antiga quadra de Can Palet) anomenat llavors “Vila Filali” (Vilafilar) sota Ègara.[1] El lloc de Feulines passà a domini del monestir del monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa quan els comtes Ramon Borrell i Ermessenda donen a Guifred un alou consistent en una “hostalitat” amb terres, vinyes, prats, pastures, camins, canals, aigües i arbres en aquest lloc, rebent a canvi un cavall.[2] Sembla que seria un establiment d’acollida que beneficiaria al monestir del Munt, sobre els que els comtes havien recuperat el control que anteriorment donaren a Sant Cugat.
L’església és coneguda des de 1037 com “Santa Eugènia, Santa Margarida i Santa Susanna”, així s’anomena en la donació testamentària a Sant Pere d’Ègara d’un alou a Feulines.[3] El monestir de Sant Llorenç rebé donacions per a la l’església de Santa Eugènia, amb els altars de Santa Margarida i Santa Susanna, de la família de Queruç i Oria.[4] Aquest matrimoni havia comprat propietats al lloc de la domumde Santa Eugènia[5] que traspassà als seus fills amb l’encàrrec de que es cuidessin de la església i de que després de la seva mort, passés al Munt. La paraula domum indica que n’hi havia una comunitat. En 1056, un descendent, Mir Queruç de Terrassa, continua deixant Santa Eugènia, en usdefruit al seu germà Ramon, i a Sant Llorenç després, aquest document es troba a l’arxiu de la Seu de Barcelona (ACB, 904).
Santa Margarita del Mujal, bien cuidada, 2021
La canònica agustina de Santa Maria d’Ègara, més a prop que el monestir del Munt, atenia el servei religiós d’aquesta capella que, durant els segles XII-XIII, anà prenent l’advocació preferent de Santa Margarida. La canònica entra en conflictes amb l’abat de Sant Llorenç, fins que el 1233 s’acorda que Santa Maria es farà càrrec de les funcions religioses a canvi de donar al Munt un cens anual de cera. Aquí veiem com els potents es disputen les rendes de les capelles, i més si aquestes eren regides per comunitats de dones.
A començament del segle XIII, a Santa Margarida de Mujal, n’hi havia una comunitat mixta de donades i donats, sota l’abadessa Guillema de Brancaque adquirí diverses propietats per compra o donacions mostrant la prosperitat de la comunitat. A partir de 1252 passarà a ser un priorat femení de Santa Maria de Terrassa adoptant la regla de Sant Agustí. En 1254 Arnau Vidal i la seva esposa Pereta, donen a Santa Margarida del Mujal el que tenien al voltant d’aquesta capella pel monestir de Sant Llorenç del Munt, amb consentiment del seu abat, a fi de que edifiquessin i augmentessin la població i els béns, el que mostra que al segle XIII aquestes comunitats eren estimades.
Santa Maria d’Ègara, una canónica que s’anava fent amb el control de les comunitats religioses femenines. 2022
Les comunitats agustines tenien una vida activa, atenent vianants, malalts i pobres, predicant i ensenyant o tenint cura de les esglésies, però serà per poc temps. El 1303, el bisbe Ponç de Gualba clausura la casa i desterra a la priora, Elisenda Basea, i a les monges Ròmia de Villana i Maria Amat, a la propera capella de Santa Magdalena de Puigbarral amb unes acusacions que no podem tenir en compte, ja que aquest bisbe “reformador” es dedicava a acabar amb les comunitats de dones substituint-les per clergues beneficiaris. A les visites pastorals de la època, molts són els acusats de “fornicadors”, d’adulteri o de tenir concubines (els clergues), però només elles són tancades, per tant no es tracta de si les acusacions tenien fonament o no, d’acord amb la moral de la època, sinó de les diferents conseqüències sobre uns o sobre unes altres.
Santa Magdalena del Puigbarral, en un pedrís privat, 2025
El concili de Viena de 1311 prohibí el beguinatge, molt estès per Europa, per “errors” propers a la heretgia, perseguint aquestes comunitats lliures i condemnant a beguines i begards a morir a la foguera. No és estrany, doncs que la nova comunitat de donades (1311), s’extingís aviat. En 1344 la cartoixa de Vallparadís (Terrassa) reconeix que la seva fundadora, Blanca de Centelles li ha pagat 50 sous per una demanda contra els béns d’Alemanda Sarroca, Deodonada de Santa Margaria del Mujal per contractes que havia fet sense estar autoritzada.[1] El 1421, a falta d’ornaments i llibres, el nou bisbe autoritzà la captació d’almoines per a la capella de Santa Margarida que “havia estat casa de monges”
Santa Magdalena de Puigbarral està situada al nord-est de Terrassa i al sud de Matadepera, entre la riera de les Arenes i el barri de la Font de l’Espardenyera, en terrenys del parc agro-forestal de Terrassa. Reconstruïda a mitjans del segle XX, és actualment inaccessible en trobar-se dins d’una propietat particular emmurallada. Tot i així, el carrer del “torrent de les monges”, prop de la font de l’Espardenyera, recorda aquesta comunitat femenina.
Font de l’Espardanyera a la zona de Puigbarral, 2024
En 1244 la casa tenia també Deodonades sota la canònica de Santa María. Les dones expulsades pel bisbe Ponç de Gualba de la comunitat de Santa Margarida es van acollir en aquesta capella, però per poc temps, en 1318 la capella és lliurada a un donat, sota la canònica de Santa Maria de Terrassa. Les que quedaven iniciaran la comunitat de magdalenes de Barcelona.
«Torrent de les monges», un topónim per tota una història amagada.
En 1358 Pere el Cerimoniós dona el permís per a fundar una casa per acollir a “prostitutes que volien canviar de vida” en Barcelona, seran les conegudes com “magdalenes” o penedides. El Consell de Cent, que empara llavors algunes comunitats de dones no volgudes a l’església aprofitant-les sovint pels hospitals de la ciutat, posarà els mitjans econòmics per a fer-ho. És molt probable que aquesta comunitat s’iniciés amb les magdalenes de Puigbarral i la causa no va ser tant el suposat penediment com el càstig que van rebre d’una església misògina que expulsà les comunitats religioses femenines dels seus llocs d’origen i de la història. Sense recursos per sobreviure, s’hauran d’acollir en cases on són recloses i condemnades a viure de “la caritat” o abandonar, la qual cosa és difícil si no es tenen recursos. En 1450 s’hi afegí la comunitat de Santa Magdalena de Conangle de Roda de Ter, quedant aquesta capella amb un ermità. Les situacions a diferents indrets de Catalunya són similars.
La casa de les magdalenes de Barcelona estava a la riera de Sant Joan, prop de l’antic hospital de Santa Marta, on probablement devien ajudar. L’edifici es va enderrocar al XIX per a fer la Via Laietana. Una segona casa es fundarà el 1410 sota l’advocació de Santa María Egipciana, darrera l’antic monestir del Carme, on trobem el nom del “carrer de les Egipcíaques”.
Altres situacions semblants que trobem al Vallès Occidental i Barcelona:
La comunitat de Deodonades de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal,que atenia l’hospital de mesells (leprosos) de Martorell,va rebre la visita de Ponç de Gualba en 1303, en la que es reconeix que “tenen bona fama entre la població”, tot i així aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí, serà incorporada a la de Montalegre de Barcelona en 1450 malgrat les resistències. D’aquesta capella ja no en queda res, tot i que la família de la masia Can Ribot conservava una talla de Santa Magdalena.[7] Les canongesses de Montalegre s’extingiran al segle XVI en no acceptar una imposició que no estava a les seves constitucions, la del claustre.
Can Ribot i Can Canyadell al fons, on n’hi hauria la capella de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal, 2022
A l’ermita de Togores (vora l’actual Torre del Canonge), documentada el 1035, n’hi havia, al segle XIV, donades que depenien de Sant Llorenç del Munt. [8]
L’ermita del Puig de la creu de Castellar del Vallés, documentada des de 1193, rebia donacions entre els segles XIV i XVI. Cap al segle XVI restà abandonada, però es celebra l’aplec de Santa Margarida. Hom creu que seria un monestir de dones.
Ermita de Puig de la Creu en Castellar del Vallés, 2022
L’advocació de Santa Margarida, com la de Santa Magdalena remet a comunitats de dones i la majoria segueixen el mateix procés, com va passar amb la comunitat de l’hospital de Santa Margarida i Sant Llàtzer de Barcelona, dedicada a l’atenció de mesells. Les dones, beguines, es van acollir a l’orde jerònima seguint la regla de Sant Agustí sent finalment recloses malgrat la seva oposició.
Santa Magdalena de Puigbarral sota Sant Llorenç del Munt, 2022
Parròquia d’Esplugues des del parc de Can Fàbregues. AGC, 2021
El territori d’Esplugues (“espelunques” o coves) es caracteritza per ser abrupte, entre torrents que baixen de Sant Pere màrtir, a l’extrem occidental de la serra de Collserola. Un territori que antigament formava part de Provençana, que tenia al nord el mateix límit del turó de Sant Pere màrtir (“Mons Ursa” o “Puig Ossa”).
Sant Pere màrtir des de la torre de Pubilla Casas. 2025
La via Augusta, entre Barcino i Provençana, passava per “Inforcats”, cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc (l’actual plaça Espanya) per anar cap a Cornellà. Un altre ramal anava des de Creu Coberta fins el coll de Finestrelles (“in extremis”) per unir-se amb el camí que venia de Sarrià i Pedralbes.
Els coneguts «3 molins» al turó de «Finestrelles», 2024
En aquesta via es bastirà l’església consagrada a Santa Maria Magdalena a redós d’un cementiri on s’organitzarà la “sagrera” o nucli parroquial. El camí continuaria fins la vall de Verç (Sant Just Desvern) i la riera de la Salut (Vall Jocundi), entre Barcelona i el Baix Llobregat, on es trobava amb el camí que seguia el curs del Llobregat per anar al pont de Martorell (Ad Fines), per on es podia creuar el riu. Una zona de turons on s’han trobat restes romanes.[1]
Sant Pere màrtir des de la penya del moro de Sant Just. 2023
En la consagració de Santa Magdalena d’Esplugues de 1103[2] es delimita el seu terme que anava des del camí de la Gavarra (La Clota, entre l’Hospitalet i Cornellà) fins el puig Marrobí o “Guardiola” (turó entre Esplugues i Sant Just), aquests termes d’origen andalusí indiquen que hi hauria hagut una torre de guaita. Al turó de “Picalquers”, per sobre de Santa Magdalena, es bastirà la casa fortificada del mateix nom, documentada des del segle XII i després coneguda com a “torre dels lleons”. Al seu voltant s’establirà un altre nucli poblacional conegut com “Raval de Sant Mateu”, sota el domini d’aquest senyor feudal.
Santa Magdalena d’Esplugues va estar durant molts segles sota el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, un fet conegut, però poc reconegut.
Rectoria al carrer Montserrat. Un domini de Sant Pere de les Puel·les, 2021
A l’acta de consagració d’aquest monestir barceloní amb més de mil anys de vida, en 945, trobem la dotació de propietats a diferents territoris de Barcelona i voltants, entre d’altres, alguns propers a Esplugues, com Bederrida (nom provençal de Les Corts). El bisbe de Barcelona, Guilarà, dota a les germanes amb els delmes de la parròquia de Montmeló, de les que elles es faran càrrec, malgrat les dificultats que posteriorment posaran els bisbes i els seus “clergues beneficiats” que no voldran tenir damunt seu l’autoritat de l’abadessa. I és que als segles IX i X les parròquies podien ser encomanades a monestirs femenins, una de tantes històries silenciades de dones.
Santa Magdalena de Sant Pere de les Puel·les, 2021
En 992 en la reparació testimonial de les escriptures del monestir, que es van perdre amb la ràtzia d’Almansor, trobem aquestes dotacions inicials i d’altres a prop, com un “pontonar” (pas) a “Forcatos”, la torre de Sendred (Banyols,), Terrarios Albos (Collblanc), Bederrida, Sarrià, o el “Monte Iudayco” i d’altres prop del Llobregat com Cornellà, Sant Boi (Alcalá), on s’encarregaven de l’església de Sant Pere o La Palma (de Cervelló), una ermita que mantindrà Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII. Tot i que Esplugues, com a tal, no apareix, sí trobem esment als primers terratinents coneguts, com Dac i la seva esposa Quintilo, que donava a l’església de Sant Miguel de Barcelona, en 964 terres a Esplugues.[3]
Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló, sota el domini de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. 2021
Altres personatges que s’esmenten en la consagració de 1103, com el prevere Ansulf, Amalric o Giscafred, són habituals als documents relatius a Provençana, com el testament de Riquilda de 1054.[4] En 1055 Giscafred i la seva dona, Adelaida, donen a la Canonja un alou a Esplugues que limita al nord amb el torrent de Gotremon, avui de la Fontsanta, entre Esplugues i Sant Just.[5] “Gotremon” és un nom d’origen germànic, probablement de dona (Goltregod). Molts noms femenins es vinculen, als inicis de l’Edat Mitjana, amb elements d’aigua, com recs, molins, guals o, en aquest cas, torrents.
Can Clota, entre Esplugues, Cornellà i L’Hospitalet. 2022
Amb aquests documents anem configurant el territori i les seves relacions. En 1096 els esposos Ricard Giscafred i Ermengarda donen als priors de Sant Pere de Casserres i de Sant Ponç de Corbera un alou en el terme d’Esplugues, a la parròquia de Provençana, que limitava al nord amb el mont Ossa, el Guardiol o Puig Marrobí, a l’est amb el coll de Finestrelles i el torrent d’Apiera (que baixava vers la Torre Melina, actual hotel rei Juan Carlos de Sarrià, un territori segregat de l’actual Hospitalet), al sud amb el camí de Barcelona a la Gavarra i a l’oest de nou el torrent de Gotremon.[6]
Parc dels torrents a la vessant sud. AGC, 2025
El 1147, amb Guisla de Llobregat com a abadessa, es consagra de nou el monestir, l’església de St. Pere serà confirmada com a parròquia de Barcelona i regida per dos sacerdots elegits per l’abadessa. El claustre romànic ja estava construït. A l’acta es reconeixen els drets sobre la parròquia de Montmeló i la seva església, així com altres dominis, entre els que trobem “la parròquia de Banyols de Provençana”, Esplugues, Cornellà, St. Joan Despí o Sant Boi. El 1174 el Papa confirma els privilegis de Sant Pere, entre els quals, la “parròquia de Banyols”.[7] (Paulí: 189-193). La menció a la parròquia de Banyols no ha tingut prou transcendència, donat que “parròquia” comporta una demarcació territorial. La família de l’abadessa Guisla, els Llobregat, tenien propietats al Prat.
Antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, l’edifici va ser un dels pocs de caire religiós respectat a la «Guerra Civil». 2021
En un Capbreu (registre de censos) de finals del segle XIV, moltes propietats es corresponen encara amb els llocs del testimonial de 992 i la consagració de 1147, com Banyols, Barcelona, Esplugues, St. Boi, St. Joan Despí i d’altres. A Barcelona s’amplien les muralles i a St. Pere s’alcen les galeries gòtiques del claustre superior, del qual en queda una resta perduda a Terrassa. El 1380 Pere IV, necessitat de liquiditat, ven al monestir el dret a pastura que tenia a les parròquies de Montmeló, Esplugues i Palaudàries per gairebé sis mil sous.[8]
Part del claustre gòtic de Sant Pere de les Puel.les a un carrer de Terrassa, cap cartell ho indica. 2024
Si a la història de monestirs poderosos com Sant Cugat trobem un munt de litigis en els que el monestir és part, jutge i escrivà del relat, a Sant Pere veiem relacions pacífiques i duradores. Els conflictes només vindran donats per la jerarquia que vol el seu control. Un fet que mostra el seu tarannà, és el de 1292 quan Guilleuma de Queralt, abadessa de St. Pere, ordena al seu administrador que, si els rèdits sobre les seves propietats a Esplugues de Llobregat i rodalies, que havia venut a Ermessenda de Peralba, no arribaven als cinc-cents sous anuals prescrits, els complementi com sigui. L’endemà l’abadessa ordena que siguin restituïts a Ermessenda els rèdits que va donar a St. Pere.[9]
Can Ramoneda, del segle XIV, reformada posteriormente, pagava censos a Sant Pere
Un dels primers topònims associats al monestir de Sant Pere és el de “Torrenova”, per damunt de la Torre Blanca de L’Hospitalet. Aquí trobem un dels habituals espolis de les institucions eclesiàstiques més potents envers les dones. El 1198 Ermessenda de Torrenova i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’orde del Sant Sepulcre per dues terres, una a Banyols, anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’orde guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute.[10] Sant Pere de les Puel·les continuà amb la propietat, ja que en 1368 estableix a Guerau Duran en Provençana, al lloc dit “Torre Nova” d’Esplugues.[11]
Claustre de les dominiques de Montsió a l’edifci de Can Casanovas, 2021
Una de les principals riqueses d’Esplugues era la seva aigua que, des de les seves mines abastien altres territoris, com Barcelona i l’Hospitalet. El baró de Maldà en va deixar constància als seus escrits.
Can Cortada, on feia estada el Baró de Maldà, 2021
Santa Maria d’Esplugues quedarà sota la jurisdicció de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona pràcticament fins el segle XIX, el que significa que les cases que rodejaven l’església, com Can Ramoneda (avui museu Estrada-Salarich) o Can Pi, a la Sagrera des del segle XIV, encara existents, així com els rectors per la rectoria, pagaven censos al monestir femení.
Can Pi, masia del segle XIV al costat de l’església a la que va cedir part dels seus terrenys. 2021
La primitiva església, refeta al segle XVI, va ser cremada durant la Guerra Civil, però al seu voltant trobem les antigues cases, tot i que reformades. La part posterior de la rectoria, al carrer Montserrat, ens retorna al passat.
El carrer Montserrat, un tros medieval, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-02-2025
A les germanes de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona
[1]Solías, Josep M. (1997) La romanització del territori meridional de la colonia Barcino. El cas de la vall de la riera de Sant Just Desvern (Baix llobregat)
[2] Sanahuja, Dolors i Vilardell, Roser (1984) Aproximació a la història d’Esplugues de Llobregat. Ajuntament d’Esplugues, p. 55.
[2] “Enforcats”, avui Creu Coberta, encreuament entre Sants, Provençana i Montjuïc
[3] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010), n. 32
[4] Baucells i Fàbrega, (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelonasegle XI, n. 870.
[9] Baucells i Reig, Josep (1984). El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, p. 122.
[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 635
[11] Capbreu de St. Pere de les Puel·les, 1367-70.
El Casal i Escola de la «Pubilla Casas». AGC, 2022
En primer lloc cal deixar constància que el terme “pubilla” no és equivalent a la d’hereu, ja que aquest ho és sempre com a primogénit i la pubilla només ho serà en absència de fills mascles. Per una altra banda, si es casa els béns seran gestionats normalment pel marit, que li donarà el cognom si no n’hi ha una clausula legal al respecte. A l’Hospitalet tenim Can Rigalt, que tot i conservar el cognom de la pubilla Rigalt, també se la coneix com Can Girona, cognom del marit que va deixar l’escut. A la marina de Cornellà, junt a L’Hospitalet, tenim Can Manso que també era de l’esposa del general i també té l’escut del general.[1]
El que sorprèn de Josefa Casas i Clavell, la nostra pubilla més honorífica, és que ella conserva el seu cognom, donant també un escut propi que sembla del moment en que ella apareix, si observem les imatges de les casetes, potser es deu al fet de romandre soltera.
L’escut de la pubilla Casas. 2025
La història del casalot de la Pubilla Casas s’ha d’emmarcar en els afers del segle XVIII, que comencen amb l’anomenada “Guerra de Successió”, en morir Carles II “l’encantat” sense descendència i quedar el tro espanyol amb dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles, de la casa d’Àustria, amb Catalunya, Anglaterra i Holanda com aliats. L’Hospitalet va jugar un paper en 1713 del que ja en vam parlar.[2] Per a Catalunya va significar una pèrdua d’institucions pròpies i de llibertats. S’imposaran dures normes (Decret de Nova Planta) que reprimiran, entre d’altres drets, l’ús de la llengua pròpia. Però, pels adeptes al règim i/o pels que no es van significar com austracistes, la guerra suposarà uns majors guanys i un ascens social.
A partir de 1716 es fan cadastres per tal de centralitzar els impostos, aquesta font d’informació, valuosa per a tots nosaltres, facilitarà també la delimitació de termes i la generació de nous mapes. La torre de la Pubilla Casas, tot i pertànyer al terme de L’Hospitalet, es situa més a la vora d’Esplugues de LLobregat.
Esplugues (“espelunques”, coves) defineix el seu territori entre turons, torrents que baixen vers l’Hospitalet i Cornellà. En 1716, en el Capbreu o relació censal de la parròquia Santa Magdalena d’Esplugues, trobem definit el seu terme.
“El terme de Esplugues (…) afronta a Sol ixen amb lo Coll de Finestrelles i amb lo torrent Gornal fins al Hospitalet. A Migdia amb lo camí Reial que va de Barcelona al Hospitalet i passa per la Gavarra dins al torrent fondo de Cornellà. A Ponent part amb lo terme de St. Joan Despí i amb lo torrent de Cuadramont avui dit de la Font Santa i part amb lo terme de St. Just Desvern. A Tramuntana amb la serra de St. Just del Puig Marrubí fins al Puig De Ossa o de St. Pere Màrtir.”[3]
St. Pere màrtir, davant la torre de la Pubilla Casas. 2025
Al cens trobem alguns propietaris benestants, com el notari Josep Cervera, que viu a Barcelona i té casa (Can Cervera) en un despoblat sobre el terme de l’Hospitalet, altres cases properes, com la d’Oliveres (del segle XVII), en el despoblat del “camí ral” i alguns pagesos distingits, com Joan Casas, que viu amb la dona, tres fills, un mosso i una criada.
Malgrat l’augment dels preus i la inestabilitat general, la segona meitat del segle XVIII és un període de creixement i millora de la producció agrària i dels inicis de la industrialització que beneficiarà a alguns i durà molta població rural als entorns de les grans ciutats. Una època en la que es fan obres mig privades que acabaran sent públiques com la primera portada d’aigües a L’Hospitalet, justament des d’Esplugues (1730).[4]
En 1764 s’acaba la construcció d’un pont de granit vermell sobre el Llobregat a Molins de Rei. Al mateix temps s’anaven dessecant terrenys mig pantanosos a la Marina. Aquí dalt es transforma el que havia estat un camí de “ferradura”, apte pel bestiar, que s’ enfangava i s’enfonsava sovint, en una “carretera” (per on circulen convenientment les carretes) que facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid.
Serà la “carretera de Madrid” (avui, avinguda Carlos III) que donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passarà a 717). L’imponent pont durarà fins les inundacions de 1971. La “Carretera de Collblanc”, com se la coneix a L’Hospitalet, passarà per l’antic “Hostal de la Creueta”, instal·lat a finals del segle XVII, per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet serà indemnitzat, així com Can Rigalt (o Girona) que, refet en 1741, va quedar dividit.[5]Aquesta important via de comunicació entre Barcelona i Sant Just, creuant Provençana i delimitant el sud d’Esplugues, provocarà un augment de la població, del comerç i de la industrialització de la zona.
Can Rigalt, a l’altra banda de la carretera de Collblanc. Abandonada. 2022
Entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat i de Cortada, el cinquè Baró de Maldà per successió de la seva mare, la també pubilla, Teresa Cortada i de Senjust, descriu els llocs pels que passa i/o on habita en temporades, com és el cas d’Esplugues (Can Cortada) i d’Hospitalet (Can Xerricó). Can Cortada, com altres cases riques d’Esplugues: Can Ramoneda, Can Pi (feu de Sant Pere de les Puel·les) o el Mas Colomer (posteriorment Can Casanovas, on s’instal·laran les dominiques de Mont-sió en 1947, eren, són, a la Sagrera prop de l’església parroquial de Santa Magdalena. Totes aquestes cases tenien. al temps del baró. eres i pallisses, arreus de pagés, graners amb gra i llegums i cellers i botes per traspassar el vi.
Can Pi. Esplugues, junt a l’esglèsia. 2022
També Can Xerricó deuria ser important, però d’aquesta només ens queda el nom d’un carrer, prop de la plaça de l’església de L’Hospitalet.
Tot i que assenyala que la torre de la Pubilla Casas (casa i terrenys) pertany al terme de l’Hospitalet, el baró descriu aquesta propietat quan es refereix a Esplugues.
Així ho feia (amb el català de la època):
“La torre de la Pubilla Casas, que és del terme del poble de l’Hospitalet, cerca de la de Girona, a l’altre costat de la carretera, un poch distant, a quatre vents, pintada de bermell, tancada ab un primorós rexat al devant y dos grans zafareigs ab un lleó en cada un a la vora trayent aigua de la boca (…) més enllà la torre Soldevilla o de La Marina (torre Melina)”.[6]
Una de les basses de la torre. AGC, 2025
En canvi, en parlar de l’Hospitalet no diu res d’aquesta torre sinó del lloc on s’aixecà, conegut com “Can Nadal” i ubicat “dins i fora de L’Hospitalet”, alies la “torre dels Pares”[7], ja que tenia hisenda la Companyia de Jesús on hostatjaven jesuïtes malalts o vells.
En 1767 Carlos III ordena l’expulsió dels jesuïtes i la expropiació dels seus béns, que són posats a la venda. Josefa Casas comprà aquesta propietat en 1770 i demana permís al comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues per portar aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells, per a regar les extenses terres de secà de la hisenda, on es conreava vinya, convertint-les en jardins i horta.[8]
Bassa gran i una mostra de l’exuberància que devia haver. 2025
Poc després, farà derruir l’antic edifici per a bastir el casalot classicista que encara avui podem contemplar a la Carretera de Collblanc i que actualment és una escola. En 1774 la casa ja tenia capella pròpia,[9] tota una immensa balconada que ja no hi és i un espai apte per guardar les carrosses.
La Pubilla Casas, en aquesta mansió a la que dona vida i color, hostatjava gent benestant del moment, com autoritats civils i eclesiàstiques que feien estada abans d’entrar a la ciutat i on es reunien amb regidors i persones d’alt i mitjà nivell.
Josefa Casas, actuant en nom propi, va saber aprofitat les circumstàncies i acumulà guanys gestionant els seus recursos i reunint la “casta” religiosa, econòmica i política del moment.
El casal que va fer edificar Josefa Casas. 2025
En arribar la Revolució Francesa, Josefa, que ja era una anciana rica, continuava administrant el seu legat. Però altres guerres ja es posaven en marxa mentre el temps de la Pubilla, com el de la Il·lustració, que per aquí va passar molt superficialment, ja declinava.
L’edifici i els seus masovers van patir “la guerra del francès”:
“En la dita tarda va pujar un divisió de tropes de Barcelona i des de la carretera tiraren los francesos un tiro al masover de la casa nova i d’en Capella[10], dit Gervasi Xacó, o el Xaconet, i lo feriren mortalment; truquen a la casa de la pubilla Casas i obligaren a obrir al masover que estava amb la sua família a dalt de les golfes, de prompte li pegaren un cop de sabre al braç i després dos tiros al cap, quedant difunt.”[11]
La casa restà abandonada molts anys.
Figura de Sant Miquel al costat de l’escala interior original de l’edifici
Des de 1920 el nom de “Pubilla Casas” es va donar a un barri de l’Hospitalet.
En 1926, Feliu Elias, un crític d’art, embadalia davant de les dues terrasses i els dos grans brolladors a banda i banda de la casa i del portal que donava accés als ja desapareguts jardins. Tot i valorant l’edifici i els seus voltants, no s’està de definir a la dona que ho va fer possible com “la nena Casas”.[12] És un exemple d’aquest masclisme que encara patim.
Nom d’un almirall del temps de Josefa Casas, que va predre batalles i moltes vides. De veritat es mereix el nom d’un carrer?
El nom de la Pubilla es va donar a una plaça del barri en 1933, quan l’última propietària, vídua de Cunill, va cedir a l’Ajuntament part dels terrenys de la finca a canvi d’una reducció d’impostos i de que la casa fos d’ús escolar.
De nou la Guerra i els seus horrors quan a la casa s’instal·là una Txeca, durant l’anomenada “Guerra Civil”.[13]
Bigues i finestrals de la casa. 2025
Quan, el 1957, s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica, la zona ja havia anat canviant les vinyes per les bòbiles, les empreses tèxtils i algunes cases barates que havien de respondre al projecte d’urbanització de “casa-jardí” de l’insigne arquitecte de la nostra ciutat, Ramon Puig Gairalt. La immigració massiva i la conseqüent especulació es van acabar imposant, però encara podem veure a les cruïlles dels carrers, els angles dels carrers radials que projectà.
L’any 1964, les Serventes del Cor de Jesús van fundar el Col·legi Sant Josep Obrer per a nenes a l’edifici, responent a la voluntat de la seva última propietària, la vídua de Cunill. Part de la casa, amb el jardí capdavanter, la reixa, les basses i la mina per on arribava l’aigua de Sant Pere màrtir, encara hi són i el que queda continua sent digne d’admirar. L’antic celler és avui la capella de l’escola i del barri, un lloc pregon que ens porta el silenci dels i de les que ja no hi són.
La capella i antic celler. 2025
Des de l’any 1995, la geganta de l’Aula de Cultura I de la Florida ha estat batejada amb el nom de geganta Pepa, en record de Josefa Casas. Donades les seves circumstàncies hem de considerar a la nostra Pubilla una autèntica “geganta”, ja que ella, que va actuar per sí mateixa, ha donat nom a un barri que és tota una població limítrof que batega de vida, especialment si passes per l’escola a l’hora de la sortida d’infants i adolescents.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 31/01/2025
A la genealogia materna d’aquesta història, la Pubilla Casas, dona emprenedora i forta, la vídua que va posar la condició de l’educació i la congregació que va néixer a Vic amb voluntat d’ensenyar a nenes obreres.
[8] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.
[9] Codina, Jaume (1988) “Els pagesos de Provençana”, vol. III, p. 151
[10] A prop del casal de la Pubilla Casas n’hi havia la “torreta dels capellans”, on es va establir els serveis de la parròquia del lloc de Santa Gemma, tot i que els serveis religiosos es feien a la capella de l’escola. No sabem si és la mateixa de “Cal Capellà”: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/11/29/cal-capella/
[11] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès… p. 37
El 973 el comte Borrell fa una donació al monestir de Sant Llorenç de Munt sobre Terrassa d’un alou al comtat de Manresa, al terme de Nesplà per a que ho tinguin el prevere Ervigi, Constable i els seus hereus (SLLM, n. 42). És a dir, fa un establiment. Aquest alou limitava al nord amb Talamanca, a l’est amb l’alzina de Bonemir i la via, al sud amb el Montcau (“monte calvo” o muntanya pelada) i amb la Falconeria i a ponent amb el riu Sant Marti. La via devia ser la que actualment va des de Terrassa a Talamanca passant per Matadepera.
La Mola, el Montcau i Montserrat des de Sant Martí de Granera al Moianès, AGC, 2024
En aquest document trobem, endemés de les delimitacions termenals de Mura, els noms de referència. La riera de Sant Martí (advocació de la seva església) és la que conservarà el primer topònim d’una vall encara poc definida, la riera de Nespres, que envolta el nucli de la població. El “comtat de Manresa”, sense família vescomtal pròpia, conquistat desprès de la revolta hispana anti-franca (finals del segle IX), tenia unes característiques reconegudes, però no un domini jurídic. L’església i algunes famílies nobles amb els seus castlans, aniran fent aquestes funcions que quedaran ben lligades sota mans comtals a meitat del segle XI.
Representació del terme de Mura de Catalunya Romànica.
D’aquesta època és la primera menció a la parròquia de Sant Martí (1066), en una venda de terra, arbres, casa i trull al terme del Castell de Mura (“castro Murezero”, al lloc “Vila” (n. 426). El topònim “Murezero” remet més a “moros” que a “murs” i el de Vila indica la presència d’un grup poblacional o “sagrera” al voltant de la parròquia, de la que, afortunadament, ens queden restes d’aquell llunyà segle XI.
Restes de la primitiva esglèsia del segle XI
Rocafort, amb l’església de Santa Maria de Palau Vesa (“palau” és també un topònim que fa referència al domini andalusí, mentre que “devesa” assenyala una terra closa i vedada). Rocafort quedarà més sota el domini de la família del veguer Sala i Sant Benet del Bages.
Santa Maria de «Palau Vesa» o de Rocafort, 2021
Aquest seria el context històric-geogràfic, però ara, més que dels senyors i les seves batalles, volem parlar del poble i els seus oficis, donat que a Mura, com a altres pobles similars del voltant, en trobem vestigis de les ocupacions ancestrals de la gent que ha hagut de lluitar per la subsidència.
Tina del carrer Nou. El conreu de la vinya s’esmenta des del segle XI
I parlarem de les dones, tan oblidades. Un ofici que les dones han mantingut al llarg dels segles, és el de llevadores. Al timpà de Mura podem observar una llevadora al costat mateix de Sant Josep. És de finals del segle XII, quan l’església es va refer. Un temps en que les dones no eren encara tan represaliades. La representació del pessebre és una tradició ancestral d’aquests pobles, de la que a Mura es mantenen molts vestigis, com la dels populars tions. Podem passejar per veure els divertits tions, però no podem marxar de Mura sense contemplar la humil llevadora a l’altra banda dels reis. Ells adoren el nen, la llevadora va ajudar a portar-lo al món.
Timpà de Mura, els reis a un costat i la llevadora amb St. Josep a l’altre
Passejant per Mura trobarem moltes senyals de les feines agrícoles d’aquells petits pobles autosuficients que es mantenien dels seus recursos naturals i de les manufactures corresponents: el gra que podien conrear a les feixes de la muntanya, amb l’era per a batre’l i els molins per a moldre; els horts al costat de la riera, amb hortalisses i arbres fruiters; les vinyes i l’oli, amb les tines, les premses i els trulls; la ramaderia; la recol·lecció dels boscos, les carboneres i les construccions… amb la pedra, la fusta i els forns de calç.
Trull d’oli al passatge Camil Antoniette
Panel on s’explica com funcionaven les carboneres
De tot això trobarem en aquests pobles de “pedra”. Vull acabar amb uns altres oficis ancestrals de les dones, els relacionats amb el tèxtil; a Mura, l’establiment anomenat “La fàbrica”, avui centre cultural, va ser al segle XVIII un hospici i fàbrica de filar i teixir la llana. La repressió envers les dones del tèxtil ve de lluny, de quan se les prohibí anar a la Universitat i fer-se càrrec dels telers (segle XIV), elles només podien teixir sota el domini d’un home o filar (feina menys reconeguda) així com rentar, planxar… (les feines més dures), les dones de millor nivell també podien brodar. Les escoles de nenes, molt posterior a les dels nens, consistien en “anar a costura”, filar, fer puntes… A Rocafort trobem a la mateixa època una escola de filadores. A la segona meitat del segle XIX les fàbriques tèxtils de Navarcles i Pont de Vilomara absorbirien molta població d’aquests pobles, això, junt a la fil·loxera, va provocar una despoblació que, en alguns llocs s’ha compensat amb les cases d’estiueig i el turisme rural.
Entrada a La fàbrica.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025
Als i a les que passegen pels pobles observant i respectant l’entorn i la història que trobem als seus racons.
Font del poble amb mola. L’aigua per a rentar la roba, netejar ferides, beure, cuinar, moldre… sempre ha estat vinculada a les dones i les seves feines, tan menystingudes.
Esperanza Gil, la última ermitaña de Bellvitge, tejiendo junto al pozo. Foto: 1964.
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan comença a haver-hi fonts públiques l’aigua serà traginada amb carros i d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de Can Riera, masia de 1684 a L’Hospitalet. AGC, 2022
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la tercera part de l’aigua que aquest faria portar des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la plaça Mn. Homar, on devia estar l’hort del rector. A sota, el carrer de la rectoria. AGC, 2024
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” [2]: s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes des del pont d’Esplugues, horts de Can Clota. AGC, 2022
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia. La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Així es va imaginar Francesc Marcé i Sanabra la primera font del comú. Del llibre 25 imatges…
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut, a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Tenim imatges de l’antiga església de Sta. Eulàlia de Mérida però no d’aquella marededéu de la Font de la Salut que albergava.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú que va ser refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa n’hi havia, davant de l’edifici, una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. En aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
Can Rigalt, amb aquesta font ben representativa de la Il·lustració
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (masia coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet, a finals del segle XIX, es construirà aquí l’aqüeducte de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de Can Nyac entre l’Hospitalet i Esplugues, es veu Can Cervera. Foto: Ramon Solé
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant una part pel seu ús. El mateix va fer el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sanfeliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la fonteta de Can Buxeres i «can Sisco», AGC, 2021
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 aquesta empresa començà a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117 estava fins fa poc la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat.
Casa de les aigües a Collblanc. Foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Pl. Constitució al Carrer Major. AGC, 2022
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent comença a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa feta en 1905 a iniciativa d’alguns veïns
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaura afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les aigües a la plaça del Repartidor. Un bé comú que perdura. AGC, 2022
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: «Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII».Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la història de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.
– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.
– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.
– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]
– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.
– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.
– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.
– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.
– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.
Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024
El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.
[1]Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz.Ed. Claret, 2019
Restes de l’aqüeducte romà a la porta del bisbe de Barcelona. AGC.
En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]
L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.
Carrer St. Miquel, record de la font que duia el seu nom. AGC.
Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]
Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643), en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.
Restes del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Ramon Solé
Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]
Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.
Sembla que la popular cançó de la font del gat s’hauria fet per la font-abeurador del barri de la Rivera (St. Agustí vell), molt més anterior que la de Montjuïc. AGC.
En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).
Carrer St. Honorat, on n’hi havia el Call jueu i la font. AGC.
En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).
En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.
L’aigua a la Seu de Barcelona. Ramon Solé
En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).
Font de Sta. Anna a la porta de l’Àngel. Ramon Solé.
I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.
Font de Sant Just o de Fiveller. AGC.
En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.
La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.
En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.
Font de Sta. Maria del Mar o «dels senyors». AGC.
Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).
A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).
A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.
La marededéu del Coll o de «Font-rúbia»
Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel
Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.
[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV.
[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.
[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.
A l’entrada de Monistrol de Calders ens trobem tot un seguit d’escultures d’acer entremig de gran plataners i davant de la masia de Can Solà. Si donem una volta pel poble anirem veient moltes més, com la «ballarina sobre les ones» a la plaça Mn. Pere Tarrés.
«Ballarina sobre les ones» a la plaça Mn. Pere Tarrés, entrada al poble.
El petit poble té la concentració d’escultures més alta de Catalunya gràcies a la donació d’un fill seu, l’empresari Félix Estrada Saladich (1901-1997) que residì els últims anys de la seva vida al pedrís de «El Pedregar»de Bellaterra.
«Joventut», a un dels carrers del poble
Fundador de «muebles La Fàbrica», entre d’altres empreses, Estrada va ser un mecenes de l’art. Entre els anys 50 i 70 organitzà biennals d’art. La majoria d’obres que trobem a Monistrol són fruits d’aquests concursos, excepte algunes que són de l’escultor suís Charles Collet (Ginebre, 1902-Barcelona, 1983), per això trobem diferents autors, estils i materials.
Dona asseguda, a l’entrada del parc del Serrat
Algunes de les escultures que hi havia al jardí del Pedregar de Bellaterra van ser donades a Monistrol el 2016 i en 2018 començaren a arribar trenta-vuit d’aquestes obres. El 2021 el poble organitzà una trobada d’artistes que van deixar les seves obres impresses a les parets, com aquesta dita que ens pot fer pensar.
Una dita que ens pot fer pensar…
Aquí farem un repàs a la història de Monistrol de Calders il·lustrant-la amb els elements artístics-culturals i naturals del poble.
El primer mas del que es té constància és el de Guardiola, actual rectoria de l’església de Sant Feliu. Aquest nom fa referència a les antigues torres de vigilància i comunicació, com devia ser aquesta, al servei del castell de Calders, al que pertanyia.
Mas La Guàrdia, actualment rectoria de Sant Feliu de Monistrol de Calders
Torres medievals que van ser abans andalusines que cristianes, com ho indica clarament el topònim de la Mussarra que dona nom a un torrent i a una església romànica. El terme fa referència al de «Almuzara», d’origen àrab, un fossar on es podia instal·lar un molí.
L’aiguadera, a la plaça Nova, on n’hi havien els antics safareigs. Des de temps immemorials les dones s’han cuidat i se’n cuiden de les feines d’aigua.
El casal parroquial, que duu el nom de Jaume Mussarra, és obra de Josep Pla, conegut com “el Farràs”, mestre d’obra admirador de l’arquitectura àrab. L’edifici és de 1934, quan es va independitzar el poble del de Calders i es va fer servir com a teatre i cinema.
Casal parroquial amb arquitectura d’estil àrab i casa amb la façana il·lustrada
Endemés de Sant Pere de la Mussarra, Monistrol comptava amb una altra capella, la de Sant Joan Baptista. Aquesta advocació indica que n’hi hauria una comunitat ascètica, un petit monestir o Monistrol (“monesteriolo”) que hauria donat nom al poble. El terme de Sant Joan perdura a la riera que travessa el poble.
Pont del rector a la riera de Sant Joan
Potser aquesta església de Sant Joan estaria a la plaça de la Pedrera, on actualment trobem l’edifici de Ca la Miquela, amb dues rodes de molí a l’entrada. La Miquela estava casada amb un mestre d’obres de Granera, Ramon Comas que el 1844 comprà al descendents de Can Comas les restes de l’antiga capella per fer un nou edifici.
Ca la Miquela i Cal Pere Negre, el nucli vell de Monistrol
En aquest document de compra venda es fa constar que la capella pertanyia a des de temps remots als Guardiola i que el 1444 la propietaria era Isabell Guardiola. Els Guardiola cavallers al servei dels senyors de Calders, tenien concedida la explotació de l’aigua de la riera de Sant Joan el segle XV. El 1593 la pubila dels Guardiola es casa amb l’hereu dels Solà, amos de dos molins, constituint la família més rica e important del poble. Al segle XX la família Solà instal·larà una fàbrica tèxtil a la riera de Sant Joan, on abans tenia els molins.
La «Fàbrica Nova», riera de sant Joan, rec i, al final, l’obra escultórica: «monolit».
Una activitat molt important en aquests temps més recents va ser l’explotació industrial de les pedreres que tradicionalment s’havien utilitzat per a la construcció. Prop de l’aiguabarreig de la riera de la Golarda o d’en Marfà amb la de Sant Joan, conformant el riu Calders, trobem el lloc de “El Collet”, amb les restes de l’antiga pedrera de l’Estrada i, al costat de la riera, una font que encara raja.
Restes de l’antiga pedrera l’Estrada, prop de la riera Golarda
Pagesos, veremadors i picapedrers, antics oficis d’un poble que ara ens mostra les tradicions i les restes del passat més recent en forma d’un art que albira un nou futur amb més respecte per l’entorn natural.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 