Archivo de la etiqueta: Dones segles X-XII

Dones del segle X al Baix Maresme.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalitzaxió de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Durant el segle X i principis de l’XI, trobem a Premià, Vilassar o Cabrera de Mar, com en altres indrets de Catalunya, dones que són reconegudes pel seu treball i que administren els seus propis béns, en companyia d’altres membres de la família o per sí mateixes. Volem deixar constància dels seus noms i del seu fer.

En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda[1] (Garsinda de Tolosa, esposa de Guifré II ó Guifré Borrell i mare de Riquilda de Narbona).

En 962 Mir “Llop” estableix al matrimoni format per Guifré i Aurundina a Premià. En 975 es renova aquest establiment amb Aurundina i els fills de Guifré, fent menció a que ambdós esposos plantaren vinya. En 986 Aurundina amb els seus fills ven una mujada de vinya a Emó (dona).[2]

Un altre matrimoni que veiem a Premià és el d’Auxili i Cixilo[3]. En dues ocasions compren (974 i 977) i en 986, com feia Aurundina, venen una part a Emó. Auxili signava la venda de 929. Aquests levites o lletrats que trobem signant documents, acostumen a ser uns propietaris mitjans.

Mir “Llobet” pot ser un dels fills de Galí i Ermengarda, senyors del castell d’Eramprunyà. Els terratinents que tenen propietats a diferents llocs del voltant de Barcelona són força habituals en aquest temps, com seguirem veient.

El matrimoni Isimbert-Emó i, més endavant, Emó sola, sembla ser d’aquesta baixa o mitjana noblesa, probablement família del vicari del Castell de Cabra, a la frontera del Penedès, Ervigi[4]. En 978 Amaltrud ven a Isimbert i Emó cases , corts, horts i arbres al terme de Premià que limiten amb Vilassar “Vila Azarí”, amb les ones del mar, amb Alella i amb el terme d’Arca per cinquanta sous.

Vilassar, castell i torre del s. X. Foto: arxiu Rasola.

La Seu de Barcelona tenia béns a Premià. Entre les nombroses deixes que fa el Comte Mir a la Seu en 965 (ó 966) es troben les esglésies de Primiliano i de Taliano (Teià), noms d’origen romà que mostren, junt els jaciments trobats, l’antiguitat dels llocs. La Seu adquireix, després de la presa d’Almansor (985), nombrosos béns. En 989 Elies, prevere, Altemir, Ermengarda i Bonadona, germans, empenyen al bisbe Vives el puig i la torre de Premià que limitava amb un torrent i dues vies, la que anava a la Vila i la que anava al Munt.[5]

Rieras del Maresme. «El Maresme, aigua e hidrografia». Centre de Recursos Pedagògics del Maresme.

En 985, al testament de Rami, mort en la escomesa, es deixava, entre diferents propietats, un alou en Marítima  (Premià) a Quintilo Deovota, amb la condició de que a la seva mort passés a Sant Pere de les Puel·les. Al testimonial de 991 (ó 992) d’aquest monestir femení, entre altres propietats que s’indiquen, n’hi ha una a Duos Rios (la riera del Far i la de Canyamars originen la d’Argentona), junt a l’alou d’Ervigi, vicari. En 997 Amaltrud, donarà a la Seu terres i vinyes a Mata (Mataró) com a marmessora d’Ervigi, vicari.[6]

En 992 Borrell empenya al bisbe Vives terres, vinyes, cases, corts, prats i arbres al terme de Vilassar per sis unces d’or. Limita amb la serra que va per Sant Mateu, passa pels Arcs i va cap a Mugent, a l’est amb la vila d’Agell (entre Cabrera i Mataró) i la mar i al sud pel mar i per la vila de Teià fins la serra de Sant Mateu. Borrell especifica que ho té pel seu pare o per compra que havia fet al seu senyor, el Comte Borrell i que si no pot abonar l’import, la penyora passarà al bisbe.[7] Segurament el va poder desempenyorar perquè aquest alou no figura al testament final del bisbe Vives (995), sí figura, en canvi, un alou de Premià, al lloc anomenat Perelló o Banyeres, que el bisbe deixà a la Seu.[8] L’alou havia estat de Sensenanda segons consta en una venda de 1009 entre dues dones (de Maria a Beliarda), on també trobem una altra dona: Ermegodo i la “terra de la Seu que havia estat de Sesenanda”. [9]

En 996 Elies i Bonadona venen a Guillem i Beliardis un alou que limita amb Sant Mateu, amb el riu de Cabrils, amb la mar i el sorral de Teià.[10]

En 997 els Comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir de Sant Cugat un alou anomenat Villare Teudbert a la Vila Vitamina (Palautordera) a canvi d’alous a Mata (Mataró), Argentona, Premià, Vilassar i Teià.

Al canvi de mil·lenni Amaltrud és marmessora del levita Guadamir, amb la seva filla Ermildis, abadessa (de Sant Pere de les Puel·les) i Trasoer que deixa a Sant Cugat un alou al castrum Olèrdola.[11] Emmo compra una terra a Premià a Guilarà, Argemir i Ória que limita amb vinya i terra de la compradora i terra de Sant Joan del cenobi (Sant Joan de les Abadesses).[12]

En 1002 Elies i Cusca venen a Ungil i Quixol dues peces de terra i una vinya a Premià. Entre els límits trobem noms coneguts com Bonadona o Llobató, el d’una altra dona, Dadil i el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que, en aquestes èpoques i a diferents indrets, trobem proper a propietats de dones.

El “senyor de Foix”, Borrell, tenia també propietats al Maresme, doncs al seu testament de 1017, abans de peregrinar a Roma, deixa el seu alou de Vilassar a la seva dona Adalet, i, entre altres, fa donacions a Sant Pere de les Puel·les, on té una filla. A una filla, Quixol, li deixa mig alou a Durios (Dosrius).[13]

No ens resulta estrany que la família del vicari Ervigi i la seva dona Amaltrud sigui la mateixa del castell de Cabra i la que té propietats al Maresme. En ambdós casos es menciona el fill gran, Guifré. També es possible que aquests noms com “Ervigi” sigui un renom que s’estableix en funció del seu rol. De fet Eroig o Ervigi sembla ser veguer o vicari comtal de molts llocs al voltant de Barcelona: Vallés, Maresme, Besós, Llobregat, al mateix temps.

En tot cas no és tan important determinar el “qui és qui”, a part de que sovint és impossible, per molt que ens agradi, com saber d’aquests rols.

Amaltrud és una mare de família que procura pels seus familiars i potser també pels seus pròxims, com veiem als testaments de les dones. La millor mostra ens la proporciona la seva filla Emma[14] reclamant al monestir de Sant Cugat, al seu testament de 1024, ser enterrada junt la seva estimada mare, Amaltrud. Els testimonis són Guifré, Amat (probablement un nebot) i Llobet. Noms que, sense poder determinar clarament qui són ens resulten clarament familiars.[15]

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 21-02-2021.

A les mares i filles de tots els temps.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 10

[2] Ibídem, n. 27 (962), n. 56 (975) i n. 71 (982)

[3] Ibídem, n. 52 (974), n. 58 (977) i n. 86 (986)

[4] Quan, en 980, el comte Borrell estableix a Ervigi amb la seva dona Amaltrud i el fill d’ambdós, Guifré, com a vicari del castell de Cabra, trobem entre les signatures a Isimbert, un nom no gaire freqüent. (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 186).

[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 79.

[6] Ibídem, n. 63 (985) i n.131 (997)

[7] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 123

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, n. 44.

[9] Baucells J., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fund. Noguera, 37, n. 120.

[10] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 161

[11] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCIV.  

[12] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 199

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 269.

[14] Emmo o Emma són les diferents formes en que el nom gòtic Emó  va evolucionant.

[15] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCCXII

Baio, qui alçà Sant Pere de Clarà.

Posted on por
Responder

Cristianismes a l’Edat Mitjana.

Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat

A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.

Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. Serien el mateix Baio?, ens preguntem.

També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).

Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).

Els reis francs donen també, a Frodoí i a la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

És el que devia passar amb Sant Pere de Clarà.

Argentona, capella romànica de Sant Pere de Clarà. Foto: Ricard Batllo a Catalunya Medieval https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-pere-de-clara-argentona-maresme/

Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.

Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.

De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X,  fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.

La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).

Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de Roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (a prop de Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.

Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.

Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny, poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.

“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”

El 1086 Adelaida, amb el seu fill Guadald, dota el monestir amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.

Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5]

La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.

El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]

Sant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. «El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc» (Argentona, El maresme).

En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi  tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]

Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?

El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]

Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?

Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.

Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.

[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?

[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,

[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1

[4] Mundó, Ascari “Baio i la Catalunya Carolíngia” Terme, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 67-74, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/273585

[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.

[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.

[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documentación, n. 48.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. XCII.

Sant Quirze del Vallés i la Serra de Galliners. Referències medievals.

Posted on por
Responder

Les dones i les primeres esglésies

Serra de Galliners. Foto: Ramon Solé

La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.

La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.

Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.

El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.

El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.

En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.

En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.

En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.

Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.

A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé

En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].

En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]

Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.

Sant Feliuet de Vilamilans. Foto: Fidel Rodríguez, al blog de «Terra, aigua i racons»: https://estimadaterra.wordpress.com/2018/01/17/lermita-de-sant-feliuet-de-vilamilans-a-sant-quirze-del-valles/

Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.

En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].

La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.

A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).

Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.

 “Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.

Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.

El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]

El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.

Torrent dels Alous. Foto: Ramon Solé

El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.

Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]

En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].

Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé

Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.

Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparegut.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020

A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història

[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.

[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV.  

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.

[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.

[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62

[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.

[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.

[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.

[10] Sobre Mas Duran: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/07/04/masia-de-mas-duran-de-sant-quirze-del-valles/ Sobre les masies de Sant Quirze del Vallés: http://www.favsq.org/historia/masies.html

[11] Sobre la font de les morisques: https://fontsaigua.wordpress.com/2020/08/13/parc-de-les-morisques-de-sant-quirze-del-valles/

[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: «Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,

[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.

[15] González, Muñoz, Javier Memòria d’intervenció arqueològica d’urgència a Can Barra: https://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/arxiu/qmem5191.pdf

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Posted on por
1

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Molí «Font», junt al riu Ripoll a Jonqueres, on n’hi hauria els primitius molins del segle X, AGC, 2025

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” degut a la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Can Feu, territori conegut com a «Sobarbar», AGC, 2025

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí de la Garriga o d’en Torrella

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

El 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Ermita de Togores on ni hagueren Deodonades

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort.  La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

La plaça Amalvígia i el conjunt escultòric de “La Bòbila” de Joan Junyer.

Posted on por
Responder
Plaça Amalvígia a l’encreuament de la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat, 2020, AGC.

La plaça Amalvígia és una rotonda entre la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat que està dedicada, com el seu nom indica, a l’Amalvígia, una terratinent que, al segle X, era propietària d’un reg als terrenys propers on ara hi és l’ermita de Bellvitge.

Amalvígia és un nom femení d’origen gòtic compost originàriament dels elements amals ‘valenta’ i weig ‘lluita’”[i]. El reg d’Amalvígia es citat fins el segle XIII, quan es comença a anomenar l’ermita de Bellvitge.

Amalvígia no és un nom freqüent als documents del segle X. Considerem que seria la cunyada del vescomte de Barcelona, Ermenardus, a qui trobem amb el seu germà Udalard donant al 917 al monestir de Sant Cugat del Vallés, terres i propietats de Monistrol d’Anoia, en un lloc d’aiguabarreig entre l’Anoia i el Llobregat. Tres anys després, Amalvígia signa al costat d’Udalard donant un molí de Cervelló al mateix monestir de Sant Cugat[ii].

Amalvigia és una dona de la noblesa, sí, però també és una dona de frontera en un temps de canvis: el canvi d’era, el del domini, l’inici d’una documentació que perviu, la colonització des del Llobregat en aquest lloc de maresmes, conegut com a Banyols, unes terres que començaven a ser conreades gràcies a l’impuls d’una dona que ha donat origen al nostre nom i de la que podem sentir-nos orgullosos, l’Amalvigia, una dona recordada llargament i que segur que va ser valenta i va lluitar com tantes dones del nostre barri.

Segle XX, l’ermita de Bellvitge envoltada de camps de conreu i de pastura, una activitat mil·lenària.

L’escultura que es troba a la plaça d’Amalvigia, coneguda com “la sardana”, es diu, en realitat, La Bòbila. És de de Joan Junyer (1904-1994). Es va projectar com a commemoració de les que foren la base de les comunitats del Baix Llobregat i també com a símbol de consolidació i agermanament. Va ser inaugurada el 25 de juny de 1992[iii].

La Bòbila, conjunt escultòric de Joan Junyer a la plaça Amalvígia. 2020, AGC.

Més de mil anys separen les obres projectades amb l’Amalvigia de l’escultura que recorda el treball a les fàbriques dels voltants i la cooperació, des de l’esforç i la lluita, per a aconseguir unes millors condicions de vida per a totes i tots.

Plaça Amalvígia, 2020. AGC

[i] Moran, J. Institut d’Estudis Catalana a “Bellvitge 50”, comissió que va organitzar les celebracions i recollida d’informació del barri amb motiu dels seus 50 anys (1965-2015).

[ii] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, CSC, vol. IV, n. X  de 28 ó 29 de febrer de 917 i n. XI de 6 de octubre de 920.

[iii] AVV Bellvitge, 2009. « La Bòbila de Joan Junyer » https://avbellvitge.wordpress.com/2009/11/26/150/

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 14-11-2020

Als i a les que han lluitat i lluiten per millorar la vida de totes i tots.

D’Amalvígia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar.

Posted on por
3
Placa amb el nom de la propietària del segle X, Amalvígia a la Plaça Amalvígia de l’Hospitalet. AGC

Amalvígia, documentada per primer cop l’any 995, és citada com a propietària d’un rec a la zona coneguda com “Banyols”, al terme de Provençana que actualment correspon a la marina de l’Hospitalet de Llobregat, on encara s’alça un vestigi de l’època, l’ermita de Bellvitge, on es van trobar restes d’una primitiva església del segle XI i diversos enterraments del segle XII.[1]

Segons Josep Moran, de l’Institut d’Estudis Catalans, Amalvígia és un nom got que significa: “dona valenta que lluita”. Amalvígia, probable dona del germà del vescomte de Barcelona al 920[2],  devia ser la colonitzadora del lloc, ja que la seva possessió va generar un topònim i la zona va començar a ser coneguda amb aquest nom de dona.

«El rec d’Amalvígia» és citat fins el segle XIII, justament quan es comença a anomenar l’ermita de la marededéu de Benvige, Belvitja o Belvige, noms que van coexistint fins que s’arriba a l’actual de Bellvitge.[3]

De tot això ja hem parlat en altres articles.

Ara volem endinsar-nos en el canvi del nom d’Amalvígia al de Malvige, una suposició que va fer en Jaume Codina[4] i que tots hem anat repetint, però que, actualment, després d’haver estudiat amb atenció els documents entre els segles X i XIII relatius a Provençana i a l’entorn de Barcelona, podem qüestionar.

El primer document de compra-venda diu:

“D’Eló, dita Bonadona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent. Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia, femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener”.[5]

El riu Llobregat va canviar de curs diversos cops. Al segle X corria de Ponent a Orient. El llobregadell, un antic curs del riu sense sortida al mar, passava sota l’ermita de Bellvitge, sobre aquest es faria el rec d’Amalvígia.

De les dones que surten en aquest document, hem pogut establert la identitat de Bonafilla, ja que en document de 1001 (ó 1002 segons datacions) es revén la propietat a un comprador de Provençals (Vives, fill de Llorenç, estudiat per P. Bonnassie[6]) especificant que Bonafilla era filla de Sisoald, probablement el vicari a qui el bisbe va infeudar la torre de la Granada en 951, i que Isarn era de Fodexo (Foix), tots dos personatges semblen tenir procedències frontereres.[7]

Castell de la Granada, un lloc de frontera. Foto: viquipèdia.

Les dues vendes (995 i 1001) tenen en comú les afrontacions, però al segon document el terreny està molt ben mesurat (l’únic de la zona en aquesta època que ho està), el que vol dir que la propietat i/o el comprador eren importats. Eló ven un camp de prat, mentre que Ferriol i Fremosa, amb Morató i Audesinda, venen, al tal Vives, terra amb casa, cort, pou i arbres, la propietat ha estat millorada, com veiem sovint en documents de l’època; darrera d’aquestes obres de millora sempre hi ha potents interessats en consignar molt bé les seves propietats. El comprador, Vives, probablement actuava al servei de la curia comtal i/o episcopal.

El mansum de Malvige, amb església, és citat en una venda de 1057, el document indica també que és una venda molt notòria i que els compradors estarien al servei de comtes i esglèsia. Hom creu que és el lloc d’Amalvigia i el de la primitiva capella, sota l’ermita de Bellvitge, del segle XI trobada a les excavacions de 1979-1981.

Així diu el document de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB):

“1057, maig, 8. Venda del mas de Malvige amb totes les seves pertinences i termes, prats i pastures, cases, sòls i el que hi ha damunt d’ells, arbres de diverses classes i una església, exceptuant la franquesa del comte, feta per Gomar i Otula, sa muller a Borrell Guimerà i a la seva muller Orúcia per trenta onces d’or cuit; està situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, comtat de Barcelona, al lloc que anomenen mas de Malvige.

Limita pel N amb la via que ve de Lanera i va cap a Cudines, per l’E amb l’alou de Gombal Guiscafret, amb l’alou de Berenguer Bernat de Colomer, amb l’alou de Sant Pere de Roda, amb l’alou d’Ermengol Geribert de Arigine i amb el rec, pel S amb el rec de Bertulera i amb l’alou de Bernat Ramon, i per l’O amb l’alou de Bonfill Oriz, amb l’alou de Pirofred de Roda Milà, i amb l’alou de Sant Cugat. El preu de la venda és de 30 unces d’or cuit. El delme del mas el té la Canònica de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè es cantin misses. Per raó de la venda, el comte rep un mul.” [8]

Banyols segueix estant més poblada i compta amb una vida activa i dinàmica, mentre que a Provençana (lloc on es situa l’actual ermita de Santa Eulàlia de Provençana) els tractes segueixen donant-se entre clergues que es relloguen càrrecs i propietats entre ells mateixos i/o amb els seus fills, ja que no podien tenir esposes, però sí tenien «concubines». 

No trobem noms de dones soles al voltant de la “Vil·la Provençana”. En un estudi recent, els investigadors Bolós i Hurtado[9] distingeixen entre les “Vil·les”, de procedència romana com seria la de Provençana, i els “vilars” o “torres”, edificacions agràries amb espais comuns. Recordem que al 986 el Comte Borrell venia a Aurúcia Deodicata un terreny a Banyols al lloc conegut com “Torres”[10], el que justifica la nostra tesis de que les dones van tenir un paper rellevant en la colonització de Banyols.[11]

Per a situar-nos al context històric: en 1052 el bisbe de Barcelona, Guislabert jura fidelitat al Comte Ramon Berenguer I i a la seva nova dona Almodis de la Marca. Beneint aquesta unió, Guislabert accepta el repudi que havia fet el Comte sobre la seva segona dona, Blanca de Narbona, a la que va deixar tancada en un castell. Cap altre bisbat estava de part del Comte, conseqüentment, Guislabert rebrà les seves prebendes. Els nous comtes decreten, el 20 de novembre de 1054, la inviolabilitat de tots els drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[12]

Almodís de la Marca i Ramon Berenguer I representats al Liber Feudorum Major, un manuscrit del segle XII. Imatge: Viquipèdia.

En 1057 els nous Comtes aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri del joc i que els barons els jurin fidelitat, a canvi, han de fer concessions, amb la qual cosa el feudalisme s’instaurarà de ple, passant d’un poder més dispers repartit entre comtes, vescomtes, bisbats, abats i senyors al més centralitzat d’Església i Comtes. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. El mansum de Malvige n’és un bon exemple

Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor que el podia sotmetre als «mals usos». El mansum de Malvige apareix envoltat de propietaris que impacten: Bernat Ramon és un dives o personatge ric de la ciutat molt proper a el bisbe Guislabert, el veiem sovint comprant a Quinçà (l’actual Centre d’Hospitalet on s’establí la finca de la Torre Blanca) i a Banyols. Berenguer Bernat i la casa d’Orís formen part dels senescals del Comte. A més de St. Cugat, trobem el monestir benedictí St. Pere de Roda, de gran poder feudal, dedicat a instaurar la reforma del Cluny i altres noms que desconeixem però que reconeixem com a senyorials. En cap altra transacció econòmica de la zona trobem tants noms d’aquest tipus junts.

L’Església sotmet la capella convertint-la en un feu. Tot apunta a que serà un lloc on el Comte (amb la franquícia que es reserva) i el bisbe tindrien dret d’allotjament amb les seves cavalcadures[13]. Un lloc on ja es guardava el gra, es protegia als animals, s’aprofitava un aigua canalitzada i s’enterrava als morts, activitats comunitàries que es van iniciar sota les franqueses dels Comtes (cartes de poblament que assegurava beneficis fiscals als nous habitants) i que comptaven amb la tasca reconeguda de dones que actuen per sí mateixes. Els guanys seran ara per la parròquia de Provençana, amb la seva església per refer, i per la nova Catedral amb les obres a punt de terminar (es consagrarà en 1058).

Entre les signatures, les de Mir Geribert i la seva dona Guilla, el que significa que la venda del mansum està relacionada amb els assumptes que van succeir en aquells dies. Borrell Guimerà és un magistrat descendent del Guimerà al que veiem permutant amb el monestir femení de St. Pere de les Puel·les en diverses ocasions, sempre en benefici propi. El cost de la venda, un preu molt elevat que demostra que la propietat era important, ens recorda a les trenta monedes de la traïció. Per la manera en què Mir Geribert, o qui redacta el seu testament en 1060, es refereix al Guímarà magistrat recordant-li les seves obligacions contractuals, es reafirma que el tal Guimarà era el que podríem anomenar un arribista i ens porta a pensar que qui va comprar el mansum el regentaria com un tràmit administratiu i lucratiu al servei d’una institució eclesial com la Canònica, que va prenent rellevància.

Signatura de Mir Geribert. Imatge del Centre d’estudis de Gavà.

L’ú de juliol de 1058 Mir Geribert, amb la seva dona, Guisla de Besora i els seus fills, Bernat i Gombau, lliurà als Comtes el castell del Port, tot íntegre, situat entre Enforcats a l’Est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al Nord, el litoral marí al Sud i el riu Llobregat a l’Oest (és a dir, Banyols), reconeixent una «culpam maximan quan contra vós comisimus»[14] i els jura fidelitat en presència del seu cosí, el bisbe Guislabert, posicionat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. Quan Mir Geribert lliurà les seves possessions als nous Comtes, exceptua un feu de l’Església, podria ser el mansum de Malvige que en 1057 apareix envoltat de senescals, dives i ordes religiosos que imposaven la reforma del Cluny controlant els bens.

Abadia de Cluny (Borgonya) Els monjos del Cluny intentaven reformar males pràctiques dels religiosos, però sovint abusant del seu poder.

El divuit de novembre de 1058 es consagra la catedral de Barcelona com a Catedral de la Santa Creu i de Santa Eulàlia. Comptarà per al seu sosteniment amb les pàries de Dénia, Mallorca i Menorca, confirmades el 26 de desembre de 1058 pel rei local Ali de Denia que sotmet els bisbes i bisbats d’aquestes poblacions a el de Barcelona.

El cisma és ja un fet, l’Església d’Orient queda sota el patriarca de Constantinoble i la d’Occident sota el papat. Les discussions sobre el que va suposar el feudalisme encara segueixen, el que no admet cap dubte és que els nous potents: senescals, magistrats, canonges, tots amb les seves milícies, expulsen la dona de la història.

Establim una hipòtesi que, si no pot ser demostrada, sí que està justificada. En Banyols, a finals de segle X i principis del XI, hi havia persones, entre les quals dones soles, que es van agrupar (si no ho estaven prèviament) per fer obres necessàries: recs, sitges, cases, corts, pous, horts … en una zona ben comunicada i amb prats per la pastura, on tindrien una petita església amb la seva sagrera. Un mansum i un prat a prop d’una via comercial que generava riquesa, on es podrien instal·lar guerrers amb les seves cavalcadures, al servei dels nous senyors que es fan amb els fluxos econòmics de la zona. Corrobora aquesta tesi el fet de que el prat quedarà, més endavant, vinculat a la Torre Blanca, on s’instal·laran milites al servei de la Canònica.

La Canònica, encarregada de les compres per evitar que ho fes el clergat, acaba deixant el poder en mans d’unes quantes famílies de la ciutat i potser això provoqui, en major mesura, la posterior irrupció de la burgesia que els mateixos gremis. Les diferències delimitades territorialment entre el domini comtal (Banyols) i l’episcopal (Provençana) es difuminen mentre va unificant-se el poder de l’Església amb el del capital.

En 1090, pocs anys abans de la consagració de l’església de Provençana, seran de nou venuts a un clergue: sagrers, corts, terres i vinyes del celler de la parròquia.[15] La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues, terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. L’absentisme de rector i l’arrendament de càrrecs continuarà i aquest serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla».

Santa Eulàlia de Provençana i la creu de terme. AGC

No està gens clar el canvi de nom entre Amalvigia i Malvige, ja que en 1051 encara s’anomenava el regadiu d’Amalvígia com es fa al testament de Bovet Renard en 1059, poc després de la venda de 1057 i com el tornem a veure en 1066 i 1067. De fet, el nom de Amalvigia és recordat en diverses ocasions fins al segle XIII (1211), quan el bisbe reclama el “delme d’Amalvigo, mentre que el nom de Malvige només surt, endemés de 1057, un altra cop, en un document de 1179 de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, a Santa Anna (Priorat on estaven adscrites les ordres religiós-militars). Era el mateix edifici anomenat de maneres diferents? Tenia diferents noms segons el propietari que el reclamava? El nom de Malvige no té res a veure amb el d’Amalvigia? Són preguntes que ens duen a seguir investigant.

Actual ermita de Bellvitge. AGC

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020

A les dones que, malgrat ser obviades, segueixen tenin coratge i empenta

[1] López i Mullor, A. (1988). Revista Identitats del museu d’Història de l’H. n. 1. “Excavacions a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”.

[2] Garcia-Carpintero, Àngels (2019). “Amalvigia i la irrigació catalana de l’any 1000” Bellvitge educa: http://bellvitgeeduca.blogspot.com/2019/07/amalvigia-i-la-irrigacio-catalana-lany.html

[3] Garcia-Carpintero, Àngels (2018). “D’Amalvígia a Bellvitge”. Bellvitge educa: https://www.blogger.com/blog/post/edit/5642500207925903110/8495056264863477395

[4] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[5] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Pergamí de Ramón Borrell, 17 a Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 15.

[6] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[7] ACA, perg. Ramon Borrell, 63. Descarrega, o.c. doc. 19

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB), segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, doc. 939. Descarrega, o.c., doc. 65

[9] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2020). Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

[10] Garcia-Carpintero, Àngels (2020). Banyols versus Provençana, Aurúcia Deodicata versus el bisbe Vives. Històries des de Bellvitge: https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/478

[11]Descarrega, o.c., doc. 6

[12] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[13] Com exemple d’aquesta pràctica: en 1060 el bisbe Guislabert enfeuda a Guisla de Besora i als seus fills les parròquies que van tenir el seu pare Gombau de Besora i el seu marit, Mir Geribert, a condició que prestin homenatge a bisbe i que alberguin les seves hosts i cavalleries.

[14] Mir Geribert s’havia fet amb les franquícies del Comte a Olèrdola, havia incitat als musulmans a no pagar al Comte les pàries, va llançar pedres contra el Palau Comtal i va incendiar la casa de senescal del Comte, Amat Edelric d’Orís.

[15] Descarrega, o.c., doc. 113

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Posted on por
1

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a «Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria», l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

En 987 na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga per terra en Auro Invento (Provençals)[9]. La influència que haguera pogut tenir el monestir femení en la zona minvarà, tot i que en 1008 en la confirmació de propietats que el papa fa a Sant Cugat es fa menció a l’alou de Sant Pere de les Puel·les a Aquallonga.

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres al Mont Olorda i a la Vall Seca i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar a Aquallonga, a Cercitulo i a la Vall Seca i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or [11]

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[12], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[13].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c. Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Feliu i Montfort, G., o.c. Vol. II, doc. 115

[12] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.

Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets a recordar.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir, en nom del seu fill Sendred, acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall), Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

En 964 Ermeniscle dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX. 

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell.

Posted on por
2

Els plets d’Adelaida de Sant Martí i Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

El 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat anava bé i que volia ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills, Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, el que no hauria fet s’ hi hagués hagut un potent al front en lloc d’una dona.

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a aconsellar que s’ho arreglessin entre ells.

L’abat tornà a reclamar aquestes terres el 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Va ser una de les seves últimes decisions abans de morir el mateix 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda, i Ermenganda, la dona del germà d’Udulard, Geribert, germanes ambdues de Ramon Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat de Sant Martí.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem esment de la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat. En aquest últim es surt amb la seva l’abat.

Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que era prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació, recordant els antics propietarios i/o habitants.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

En 1033, els noms de dones soles ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-9-2021

A les veus que continuen reclamant justícia

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII 

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

La Seu d’Ègara. Dones del segle X a Terrassa.

Posted on por
3

St. Pere de Terrassa

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. El 615 es celebrà en aquest lloc un concili. L’últim esment és de 693, a l’acta del setzè concili de Toledo. No en tenim més notícies degut a les diferents invasions i a la corresponent pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel i Sta. Maria al fons

St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots, protectora en la mort.

Sta. Maria era l’església baptismal, una primitiva basílica que va passar a ser catedral durant l’època visigòtica.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Parc Vallparadís, font Sta. María

El terme del “Castell de Terrassa” prendrà el relleu a la “Seu d’Ègara” el trobem citat, en diverses ocasions, des dels inicis del segle X. El 920 Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. El 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Dones segle X.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de St. Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altra entrada.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].