Archivo de la etiqueta: Edat Mitjana

Es negaren a ser recloses. Les agustines de Montalegre.

Posted on por
2
La «font de les monges», record de la comunidad femenina de Montalegre, prop de la Conreria, en estat d’abandonament. AGC, 2023

Entre el Vallés i el Maresme n’hi ha una muntanya dita Montalegre que es podria traduir per “Mons Alacris” (que vol dir “alegre” però també fàcil, planer, amè, lleuger… i que més endavant (segle XV) es coneixerà com a “Mons Hilaris” (que només vol dir alegre o rialler).[1] El primer i més antic sentit remet, com molts primers topònims, al seu relleu, amb uns turons suaus, uns boscos verds i el mar. Un lloc que s’ha preservat en el seu estat natural, potser per ser terra de ningú, estant com està al límit de tres comarques i tres poblacions: Barcelonès (Badalona), Maresme (Tiana) i el Vallès oriental (Sant Fost de Campsentelles).

Situació de la font de les monges al límit de la Serralada Marina

Un entorn amable amb visibles restes molt antigues (roques del neolític i poblats ibers) que serien aprofitades per les poblacions medievals que s’agrupaven en indrets arrecerats, prop de l’aigua i que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), bastint alguna torre de vigilància que després podria ser un recinte emmurallat i reconstruint petits llocs de culte, on guardaven el gra i enterraven els morts, espais sagrats cuidats sovint per dones als primers segles del primer mil·lenni.

Actualment aquest lloc és conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, però pertanyent al terme parroquial de Sant Fost de Campsentelles), onn’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, amb una comunitat de Deodonades,documentada des de finals del segle XII, a la casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles a l’indret conegut com “la font de les monges”, on més fàcilment es troba aigua en aquesta zona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto: F. Javier Aranda «Randy»

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven l’evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball i de la gestió dels seus béns, aportats sovint per elles mateixes (moltes eren de famílies benestants) i/o rebuts en donacions, com podia ser de les parròquies que administraven, tal com els primers bisbes els van encarregar.

Les germanes de Montalegre rebien una contribució de les parròquies de de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles, on duien a terme la seva activitat. També a Vilassar de Dalt, on s’han trobat tombes medievals prop de la capella de St. Salvador de Can Boquet, n’hi hagueren Deodonades.

Tombes de Can Boquet, a la Serralada Marina. AGC, 2023.

En 1199 trobem Deodonades a les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de la Moguda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2] Els béns patrimonials van passant dels pares al primogènit, oblidant que la transmissió sovint provenia de les mares i esposes i perdent de vista les genealogies maternes en prendre les dones els cognoms dels marits.Trobem constància del monestir femení de la casa de Montalegre en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, fan donació de diverses terres i confirmen a la seva priora les seves possessions. La donació serà confirmada pel bisbe en 1247 [3].

La casa de Santa Maria de Montalegre va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de St. Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma. Dotze és un número important per aquest tipus de comunitat. En 1256 el bisbe posa la comunitat sota la regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies i els dona alguns drets sobre la parròquia de Sant Fost.

Gran bassa d’aigua de mina que rega els horts de la Cartoixa de Montalegre als abans coneguts com «horts de les monges». Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/06/26/cartoixa-de-montalegre-de-tiana/

Però mig segle després tot s’estroncarà, perquè? En 1215 el Papa havia prohibit la fundació de noves ordes femenines frenant, endemés, la proliferació de noves cases de les branques religioses admeses així com la incorporació de noves novícies. Un dels mecanismes serà la imposició d’una clausura estricta que les comunitats reconegudes dilataran. Moltes dones trobaran la manera de dur la seva tasca en uns espais propis i més lliures, tot i que aviat es veuran obligades a quedar sotmeses als bisbes i rectors, a una regla i al claustre. Les canongesses agustines es regien d’una manera diferent que les comunitats monacals, com les benedictines, però cap d’elles volien una clausura estricta que no els deixava veure ni als seus familiars més propers, ni la Cartoixa es regia tan durament als primers segles.

En 1286, sent priora Geralda de Penyafort, Ramon de Sentmenat fa donació d’un terreny a la font, prop del castell, on estava l’ermita, el que indica la continuïtat de l’activitat de les canongesses. Però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats femenines, va retirar a la comunitat de Montalegre els drets concedits pel bisbe Arnau, traspassant, els béns que elles administraven, als rectors i als clergues beneficiaris dels altars i disminuint, per tant, les possibilitats de subsistir.

Escultura a l’antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019

El conflicte amb aquest bisbe, encarregat llavors de les obres de la Catedral de Barcelona, provoca que després de passar els anys més durs de la pesta negra i malgrat haver comprat en 1348 els drets senyorials de les terres de Campsentelles, la priora Blanca Desgatell (o «de Gacell», -1400) vengui, en 1362, el convent i l’ermita a la comunitat de canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Les agustines marxen al Raval de Barcelona, instal·lant-se a les cases de “la Cervellona” (moltes dones eren anomenades només amb un renom), al carrer de Natzaret, prop del monestir femení cistercenc de Valldonzella, que havia passat per una situació molt similar.[4] Allí inauguren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre amb la imatge que portaren.

L’ermita de Sant Fost va ser traspassada a uns ermitans que la van cedir a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, de qui ho va adquirir, el 1415, la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per la noble Blanca Centelles.[5] Els cartoixans de Terrassa van fer vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota aquella ermita, al mas Rovira, quedant la primera casa com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de La Conreria. És a partir d’aquest temps que l’advocació de “Montalgre” es fa derivar de “Mons Hilaris”.

La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, les propietats i les rendes de Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, enriquint-se i expandint-se posteriorment. [6]  En 1504 Sant Cebrià de Cabanyes és unit a Sant Fost. Aquest és un clar exemple de com els béns que administraven comunitats femenines passen a una església que ja és totalment patriarcal i masclista.

Església antigua de Sant Fost de Campsentelles.

A les agustines de Montalegre, ja assentades a Barcelona, se’ls hi van afegir, el 1438, les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes difícils de trobar al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (a Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos i trasllats es fan amb resistències, el que vol dir que no eren decisions pròpies i lliures, sinó obligades per a poder subsistir. Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.

El concili de Trento (1545-1563) donà amplis poders als bisbes per intervenir a les comunitats religioses femenines obligant-les definitivament a la clausura. Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu. La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. Altres comunitats monàstiques com Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, les clarisses o Valldonzella, discutiran aquesta reforma, però finalment van haver de sotmetre’s. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos de professes agustines i el 1593 el Papa decreta l’extinció de l’orde donant les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona.

Antiga casa de la Caritat, edificada sobre l’antic convent de les agustines de Mont-alegre, després Seminari. AGC, 2023

A finals del segle XVIII, amb l’expulsió dels jesuïtes, el seminari es traslladà a l’església i convent de Betlem, a les Rambles, quedant l’edifici anterior buit fins que es va fer el pati Manning, destinant-se a usos militars fins que passa a titularitat pública com a hospici i “Casa de la Caritat” en 1802 i fins 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i queda aquest lloc per a oficines de la Diputació de Barcelona. De l’antic convent de les agustines només ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat.

Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019

L’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Sta. Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església que es publica a la seva web, es parla de les monges agustines, però no dels motius de la seva «extinció».

El 1568 va ser enderrocat l’antic convent-granja de La Conreria sent ampliat i construït amb l’estructura actual i reformant-se el 1799. L’edifici va tenir diversos usos fins que, a partir del 1942, va ser seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies de la Generalitat de Catalunya.

Del pas de les agustines per la Conreria ens queda el topònim de “la font de les monges”, molt popular al segle XIX, quan la Conreria era un hotel-restaurant. Avui en dia la font i tot el conjunt és en estat ruinós. [7] Un grup ecologista, “La Xopera” de St. Fost de Campsentelles, l’intenta protegir i restaurar.

Les dones no renunciaren a crear espais propis de comunitat, pregària i acció buscant altres camins, com les “Elisabets” que sota l’advocació de Santa Isabel d’Hongria creen noves institucions de cura i ensenyament.

Antiga casa dels infants orfes al carrer Elisabets, prop de Montalegre. AGC, 2023

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

26-05-2022. A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes

25-04-2025. A les moltíssimes dones que han estat tancades en contra de la seva voluntat

[1] Un monjo cartoixà (1970) “La Mare de Déu a Montalegre” Tiana.

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 141 i 157

[4] El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina. https://historiasdebellvitge.com/2022/05/22/el-monestir-de-valldonzella-un-exemple-de-resistencia/

[5] María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres i Blanca de Centelles (-1349), l’última d’aquesta nissaga, fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís

[6] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[7] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

Posted on por
1
Restes de l’ermita de Valldonzella al camí de la creu d’Olorda. AGC, 2022

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.[1]

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències.

Restes de la masia de Valldonzella, probablement el lloc on habitaren les germanes. AGC, 2022

El topònim “Vall donzella” suggereix que devia ser un cenobi femení molt antic.

Santa Maria de Valldonzella és anomenada per primer cop en un llegat de 1175, tot i que el culte devia ser anterior. En aquest document signa un prevere, Arnau, i una priora, Ermessenda.[2] A partir d’aquest moment trobem diverses referències, com altres donacions, establiments o uns plets sobre una olivera i una vinya, entre el monestir i l’altar de Sta. Magdalena de la Seu,[3]  evidentment guanya els plets la Seu. Tot plegat dona idea de que els recursos de Valldonzella, una zona de boscos i conreus regats per torrents i per la riera “jocundi” (la Salut), eren valuosos. Ja en 1162 Valldonzella havia donat la pedra per refer Santa Maria de Vallvidrera.

La font de Santa Margarida amb aigua procedent d’una mina. AGC, 2022

En aquests temps la comunitat estava formada per Deodonades, dones vídues o joves que es lliuraven a sí mateixes amb part dels seus béns (tenim documents de 1206 i de 1218 que ho confirmen). La primera abadessa coneguda és Ermessenda de Muredé, que signa un document de lliurament de dues novícies (1218) amb cinc Deodonades més, una d’elles era Sança de Plegamans.[4]

Els primers cenobis que s’establien sobre antics llocs d’eremites, a les valls o a peu dels camins principals, on s’atenien viatgers i peregrins, no seguien una regla determinada i podien ser mixtes, el que motiva que acabin sent suprimits i/o absorbits per una església que demanarà, per damunt de tot, obediència.

Camí de la creu d’Olorda i edificacions de Valldonzella. AGC, 2022

Aquesta vida més autònoma veu el seu final en 1226, quan el bisbe Berenguer de Palou i el seu capítol de canonges donen Santa Maria de Valldonzella a l’orde del Cister, una orde reformada de St. Benet que se introduïa entre les ordes mendicants i els grups que reclamaven, donant testimoni, més austeritat i una predicació de l’evangeli amb llengua vernacular en la que participaven les dones, principal motiu per a ser perseguides.

Aquest primer cenobi de les valls serà anomenat “Valldonzella la vella”, “Santa Margarida” o “Valldonzella de dalt”, per diferenciar-la de la de “Valldonzella de baix”, que quedarà en mans del mateix bisbe que les va sotmetre, sent posteriorment coneguda com «la torre del bisbe».

Valldonzella de Baix pertanyia al segle XIII al bisbe Berenguer de Palou

Les dones de Valldonzella, com tantes altres, hauran de sotmetre-se’n al masclisme eclesial estructurat sota tres caps: el bisbe, l’abat de Santes Creus i els rectors pertinents. El bisbe tindrà dret a escollir l’abadessa, l’abat de la branca masculina podrà imposar la seva disciplina i controlar els seus béns i els rectors, recaptarien els delmes.

Algunes d’elles eren filles de la noblesa, com l’abadessa Berenguera de Cervera que signa, en 1237 [5] amb onze germanes més, la adhesió a l’orde del Cister imposada per bisbe. En 1255 el papa Alexandre IV concedeix permís per cantar oficis a porta oberta, un indici de que les monges tenien una relació de proximitat amb el seu entorn, però, en 1261 el bisbe Berenguer les posa sota l’obediència de l’abat de Santes Creus i del bisbat indicant la fórmula d’obediència que havien de dir.[6]  Moltes no devien continuar, ja que només es mantindran Sança de Plegamans i dues més. Van haver de portar monges de Vallbona que ja pertanyien al Cister per iniciar el procés.

Per decisió del bisbe, seran traslladades en 1269 prop de la ciutat, com fan amb altres ordes femenines. L’excusa és la inseguretat en un temps de revoltes de la noblesa contra el rei, però el motiu principal sempre és tenir el control del seu fer i dels béns que gestionen. Mai és decisió d’elles, moltes es resistiren, com devia passar a Valldonzella, on una llegenda explica que la mare de déu del cor tornà a la vall en tres ocassions.

Imatge de la mare de déu del cor o de la tendresa venerada a Valldonzella. Segons un estudi de Joan Ainaud se sap que la imatge originària va ser pintada sobre un pergamí del s. XI.

Tanmateix, la ciutat, centre de epidèmies i de guerres, sempre resultarà més mortal. S’establiran a uns camps de “Creu Coberta” o Enforcats (cruïlla de camins entre Montjuïc, Provençana i Sants), és a dir a l’actual Plaça Espanya, prop d’una de les entrades a Barcelona, la de St. Antoni, on s’instal·len provisionalment en una casa, bastint poc després el monestir.

1700 Barcelona, mapa antic. Es pot veure el monestir de Valldonzella entre el portal de St. Antoni i Montjuïc, on avui està la Pl. Espanya.

Com establiment fora murs, la comunitat femenina s’ocuparà d’assistir els viatgers que es quedaven a les portes de la ciutat. En el mateix recinte monàstic es basteix una residència que serà utilitzada per moltes persones, però només ens queda constància dels allotjaments reials.

Els reis són protectors des dels seus inicis. Jaume I concedí una dotació anual de blat per la seva manutenció (el que no caldria quan elles disposaven dels seus propis recursos). Jaume II, en 1291, confirmarà el dret de moltura a un dels seus molins al Rec Comtal, afegint drets al mercat de Piera i els delmes de St. Esteve de Parets. En 1308 ja n’hi havia 35 monges.

Santa Maria de Valldonzella als Enforcats. Dibuix d’un mapa de 1563

L’església de Valldonzella la vella, sota l’advocació de Sta. Margarida, segueix funcionant. Les monges defensaran la seva propietat, tot i que en 1340 es veuran obligades a cedir als senyors de Sant Feliu i a la Almoina de la Catedral la quarta part del seu bosc a fi de que aquests puguin tallar arbres i fer carbó per a ús del seu forn i de la seva farga.

Als murs que envolten el recinte s’han trobat restes que indiquin que al lloc hi hauria hagut un assentament romà. AGC, 2022

El primer “antipapa” (Clement VII) concedeix, en 1387, que es pogués celebrar a porta oberta a la seva església en temps d’entredit pas previ a la excomunió). En 1416, un altre papa d’Avinyó, el “papa Lluna” (Benet XIII) les afavoreix amb la rectoria de Sta. Creu d’Olorda.

En 1403 és enviada com abadessa Constança de Cabrera (-1433), molt bé relacionada amb el rei Martí l’Humà, de qui va ser consellera matrimonial, casant-se aquest, en segones núpcies i sense descendència viva, amb Margarida de Prades, neboda de Constança. Llavors les monges ja arribaven al mig centenar. Pocs mesos després de casar-se i sobre alimentat per una “dieta procreadora” el rei morí al monestir. Uns anys després, Margarida de Prades (1387-1429), vídua per segon cop, s’hi retirà com a monja. Morí al monestir de Bonrepòs (Morera de Montsant) víctima de la pesta. El de Constança va ser un llarg i pròsper abadiat que mostra com les dones, malgrat les subjeccions imposades, troben maneres de fer-se valdre i de millorar els seus recursos.[7]

El 10 de març de 1458, el rei de Navarra, D. Joan, governador de la Corona d’Aragó i lloctinent d’Alfons el magnànim, germà seu, que moriria uns mesos després, és a dir el que aviat seria el rei Joan II, trobant-se a L’Hospitalet de Provençana, posa sota la seva protecció el monestir amb les seves famílies i béns. No sabem què feia a L’Hospitalet, estava pendent de bastir-se l’església de Sta. Eulàlia de Mérida, que no es feia per l’absència continuada del rector de Provençana i que el rei Joan manaria fer dos anys després, eren temps de litigis per l’ús de les pastures entre els carnissers de Barcelona i els locals, temps dels conflictes del remences i estava a punt d’esclatar l’anomenada “guerra civil catalana” o guerra de successió entre el mateix Joan i el seu fill, Carles de Viana. Però, potser havia vingut a caçar o pescar al Delta.

En 1462, en plena guerra civil i amb l’abadessa malalta, les monges es refugien a la ciutat. Per tal d’alleugerir la precària situació que patien, fan establiment dels seus edificis i terres a Valldonzella la vella, el que els comportarà conflictes, deu anys més tard, amb el reformador general de l’orde.

Valldonzella «la vella». Ermita, torre i masia edificades posteriorment.

La imposició de clausura als monestirs femenins del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert on es feia posada. La situació es va alleugerir una mica, entrat ja el segle XVII, amb la intervenció del rei Felip. Cal dir que l’intent de forçar la clausura venia ja de molt abans (1298: “Decretal Periculoso”) i que la seva implantació provocà una minva d’aquells “espais de dones” que havien florit entre els segles XI-XIII. A Catalunya es van perdre 14 de 16 monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717. Només es mantingueren Sta. Maria de Valldaura, al Berguedà i Valldonzella a Barcelona.[8]

Durant la a guerra dels Segadors (1640-43), les monges abandonen el monestir i es traslladen novament dins la ciutat, sent destruït el monestir el 1652 al setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure al Priorat de Natzaret que pertanyia a Poblet. A l’actual carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella, encara queda el portal.

Portal de l’antic convent de Natzaret, priorat de Poblet als seus inicis, al carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella AGC, 2021

Valdonzella la vella resta en mans privades, es converteix en masia i es divideix en dos pisos, el de baix, destinat a celler i el de dalt, a església. El culte es manté fins el 1865 en que es tancà degut al mal estat de l’edifici.

Durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir en diverses ocasions. L’any 1847, les poques monges supervivents tornen a reunir-se residint-hi fins la Setmana Tràgica (1909) en que tornen a fugir sent el convent, com tants altres, destruït pel foc.

L’any 1911 es comencen les obres del nou monestir que actualment és a St. Gervasi de Cassoles, al carrer del Cister. Durant la guerra civil espanyola va ser destinat a preventori antituberculós, després fou restaurat i retornat al seu ús. Des de 1999, una part del monestir es ocupat per diverses dependències de la Universitat Ramon Llull.

Actual església i monestir de Sta. Maria de Valldonzella al carrer del Cister.

Per acabar un últim apunt, sembla que els monestirs femenins cistercencs catalans van ser establerts, estratègicament, a zones de frontera. Dos tipus de fronteres: la del sud, vinculada a la expansió de terres conquistades a l’islam i la del nord, per on entraven els moviments considerats herètics per una església que eliminava tot el que no sotmetia. Segurament van fer una funció, en un temps que ara caldria renovar, en tot cas forma part de la història de les dones, del que han fet les dones i del que ens han fet.

Gessamins del monestir al carrer de Claraval. Bernart de Claravall (1090-1153) va ser un reformador i difusor de la orde del Cister, molt tradicionalista s’oposà a les idees d’Abelard i establí la dependència de les dones del Cister respecte a un abat masculí, no és un personatge que vulguem destacar, ens quedem amb l’olor dels gessamins.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-05-2022

A les germanes que han mantingut el seu llegat d’humanitat i bon fer.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCCXXVI

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII n. 2127 (any 1183) i 2374-75 (any 1204).

[4] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 502-524.

[5] Mas, J. Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona, doc. II

[6] Álvarez, Robert (2022) Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 81

[7] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Base.Mas, Josep (1909-1914).

[8] Obiols, Montserrat (2005) El monacat femení en la Catalunya Medieval. Santa Maria de Valldaura (1241-1399) Tesi UB dirigida per Mª Milagros Rivera Garretas

La Seu d’Ègara i els castells de Terrassa

Posted on por
Responder
St. Miquel i St. Pere de Terrassa. AGC, 2022

Aquest article és una continuació i ampliació del que vam fer el 2020.[1]

El nom d’Ègara sembla provenir d’un mot iber, una llengua de la que es coneix l’escriptura però que encara no s’ha pogut desxifrar, és citat com “Egosa” al s. II aC per l’historiador romà Claudi Ptolomeu.

Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de les esglésies de St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les civilitzacions que habitaren aquest lloc des del neolític, ibers, romans, gots, àrabs i francs que anomenaven hispans als autòctons.

Castell de Vallparadís de Terrassa, damunt la riera (avui parc) del mateix nom. AGC, 2022

El nom de St. Pere remet a les antigues viles romanes o “mansió”, llocs que servien de refugi als caminants. St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots al moment de la mort i Sta. Maria, l’església baptismal, era una advocació que, a l’origen del cristianisme, tenia el mateix valor que la dels apòstols.

Les restes funeràries trobades mostren la implantació d’un primitiu cristianisme que es transmetia a les “domus ecclesiae”, és a dir a les cases on s’iniciava els catecúmens amb la nova litúrgia, es batejava i s’enterrava amb els nous ritus que es donaven amb la pervivència dels antigues costums paganes.

Antiga piscina baptismal de la Seu d’Ègara, ben bé com uns banys. Foto: viquipèdia.

Ègara va ser Seu episcopal des de 450 degut a la divisió que va fer el bisbe de Barcelona entre la part més meridional o litoral (bisbat de Barcelona) i l’interior (bisbat de Terrassa). St. Cugat d’Octavià, St. Menna, Sta. Maria d’Artés, Sta. Maria de Martorell, St. Feliuet de Vilamilans, Sta. Maria de Santiga o St. Feliu del Racó, eren sota la seva demarcació.[2]

Els bisbats eren la continuïtat administrativa de l’imperi romà, els centres que recaptaven impostos. Està documentat que el 592, en època visigòtica, Barcelona recaptava els impostos de Tarraco, Gerunda, Ègara et Emporiae.En 615 es celebra un concili en Ègara. En 693 encara trobem la signatura d’un bisbe egarenc.

L’antiga rectoria d’Ègara, que havia estat la residència del bisbe, es va alçar sobre una vil·la romana. Actualment és l’entrada al recinte i un petit museu explicatiu del conjunt.

Les primeres edificacions cristianes d’Ègara aprofitarien l’antiga vila romana, de la que se sap que tenia adossada dos patis amb “impluvium” (sostre inclinat que recollia l’aigua de la pluja en una cisterna). Les restes cristianes del segle IV han estat localitzades a la primitiva basílica de Sta. Maria que ja deuria ser habitada per una comunitat.

Recreació del palau episcopal amb l’impluvi i la piscina

Durant el període episcopal la basílica de Sta. Maria es va convertint en una catedral, un edifici amb tres naus i un baptisteri als peus de la nau central, es construeix l’edifici funerari de St. Miquel connectat amb la Seu i l’església de St. Pere que tancarà el recinte com a parròquia i cementiri de la contrada.

Absis de St. Miquel i Sta. Maria. AGC, 2022

Tot i les funcions específiques dels edificis, el conjunt era una unitat, amb un pati i un pou al centre i diferents zones de trànsit. Un lloc excepcional per observar la història i l’art, perquè, si bé podem estudiar el que arqueòlegs i historiadors ens comuniquen o llegir els documents que ens han arribat, res pot substituir la contemplació del lloc en silenci i amb els nostres sentits oberts.

Part frontal de St. Miquel i Sta. Maria. AGC, 2022

Les pintures més antigues de les que encara queden unes restes són les de l’absis del conjunt funerari de St. Miquel, amb icones dels segles V-VI contemporànies a les pintures coptes i siríacs, llocs des d’on es va expandir el cristianisme i a les bizantines d’altres llocs. Les de la cúpula de Sta. Maria, amb un dibuix octogonal al mig, són del segle VI. Gràcies a la restauració del 2010, podem contemplar el “retaule petri” dels segles VI-VII de St. Pere.

Retaule de St. Pere del segle VI. AGC, 2022

La part central interior de St. Miquel amb la cúpula il·luminada per quatre finestres i sostinguda per vuit columnes és magnífica i la entenem millor quan contemplem exteriorment aquest edifici amb nou elements: la part quadrada del mig, una mica més alta, té un sostre a quatre vessants i és al mig d’una creu grega amb les teulades a tres vessants, a les quatre cantonades més baixes les cobertes són a dues vessants. L’absis té una coberta a set vessants. Aquesta senzillesa i bellesa alhora, ajuntant simbolisme i funcionalitat, és pròpia de l’arquitectura d’orient que té el seu origen al pensament grec.

Interior de St. Miquel amb les seves columnes. AGC, 2022

Al subsòl està la cripta dedicada a St. Celoni, un autèntic tresor amagat amb un petit altar amb una creu grega. Aquest edifici és el que ha tingut menys transformacions i recorda, al seu interior, a una mesquita.

Altar de la cripta de St. Celoni, sota St. Miquel, amb una creu grega com la que forma l’edifici. AGC, 2022

Durant el període de dominació andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments, inclús en l’administració fiscal que continuarien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara. Es recapta pels nous senyors que introduirien, per part seva, noves millores en les tècniques de conreu.

En 916 Recosind i la seva dona Fruilò venen a Gelmir terra al castell de Terrassa, l’alou de “Vila d’Alí” (Castellar del Vallés). que limita amb terres de dues dones: Ilulo i Esther, noms que suggereixen la convivència cultural.[3]

El 966 Fruiló donava a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i a l’Avellanet entre el riu Ripoll, Ullastrell, Voltrerà (Abrera) i el bosc de Gaià, un ampli alou al sud de Terrassa.[4]

Finestra àrab d’un lateral de St. Miquel. AGC, 2022

D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval. El terme palau, amb diverses variacions, era força freqüent a la zona. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència als espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal seria el “Palau Jussà”, sota les esglésies de St. Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[5]

Torre del Palau de Terrassa

Recordem que en 801 l’arquebisbat de Narbona concedeix privilegis al bisbe de Barcelona, Frodoí d’origen franc. Els francs canviaran l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere que era sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got de Terrassa, perquè batejaven i exercien el seu ministeri independentment.

El concili de Troyes (878) confirmà alguns béns a l’església de Barcelona, la majoria eren a la falda meridional del Montseny i havien estat en mans de gots que havien aprisionat terra d’acord amb els privilegis concedits pels reis francs en el seu avanç. Al concili s’enfortí la figura de Guifré el Pilós, al costat dels francs. El bisbat de Barcelona prendrà rellevància assumint el d’Ègara.

Trobem anomenat el “Castell de Terrassa” o Castell-Palau a partir del segle X i en mans dels comtes. Es va alçar sobre les restes d’una vil·la romana a una cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara. La torre que queda és la del homenatge, datada de l’any 1000, que donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. La indústria tèxtil de Terrassa s’inicia aquí, al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits a Itàlia o cap a Orient. La parròquia de la Vila continuarà sent la de St. Pere i el nom de Ègara es perdrà.

Restes de la muralla de la Vila a Terrassa. Foto: Ramon Solé

Si el Castell-Palau tenia una funció més aviat comercial, el Castell-Cartoixa, sobre la riera de Vallparadís, tindrà la defensiva, mostrant encara aquests elements com el fossar o les espitlleres.

Castell de Vallparadís, espitlleres en ziga-zaga. AGC, 2022

En 1110 el comte Berenguer III ven als que seran els Terrassa un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là.

Interior del Castell-Cartoixa de Vallparadís , seu del museu de Terrassa. AGC, 2022

Al mateix temps Sta. Maria de Terrassa és consagrada (1112) quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalització, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Serà en aquest temps quan es bastirà l’obra romànica de Sta. Maria i St. Pere.

Sta. Maria, atri del s. XII. AGC, 2022

El conjunt de la Seu d’Ègara amb el castell-cartoixa, actual museu de Terrassa, és un bon lloc per trobar-nos amb l’amalgama d’arrels que som.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27-02-2022

A les mares treballadores, autèntiques transmissores culturals.

[1] García-Carpintero, Àngels (2020) “La Seu d’Êgara. Dones del segle X a Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/07/29/la-seu-degara-terrassa/

[2] Coma i Ainsa, J. (coord) (2021). La Seu d’Ègara. Esglésies de St. Pere de Terrassa. Museu de Terrassa.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1

[4] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[5] Soler, J. i Ruiz, V. (1999) “Els palau de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia”

El Port de les Sorres i la cisterna romana de Gavà.

Posted on por
Responder
Cisterna romana de Can Valls a Gavà. AGC, 2022

El Delta del Llobregat no existia fa uns tres mil anys ja que la línia de la costa era molt més endins i el riu Llobregat acabava en una mena d’estuari. Els canvis climàtics que la terra ha patit, junt a l’activitat humana, com la desforestació, van fer que el Delta s’anés formant fa uns dos mil anys. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”[1], no és estrany, doncs, que el port que van fer servir civilitzacions antigues i que servia per transportar la pedra de Montjuïc a la ciutat ja no funcionés, tot i que ens queda el topònim del Port.

Placa i restes del castell de Port a Montjuïc, davant la parròquia de la marededéu del Port. AGC, 2021

Fins el segle V els vaixells ancoraven al port conegut com «Les Sorres» (a Km. i mig a l’interior de l’actual platja de Castelldefels i a tres Km. de la de Gavà):

“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]

La formació del Delta entre els segles V i XX

Endemés de la sedimentació que portava el riu, aquest va anar canviant de llera en diferents moments, creant diferents braços i estanys, com el de “Círculo” en Montjuïc o el de Lanera, entre St. Boi i El Prat, documentat des del 965. La via de Llanera (actualment Carretera del Mig) era un camí transitat i comercial que probablement seguia una antiga llera del riu y els prats de Llanera un ampli terreny guanyat al mar entre St. Boi i El Prat. En 1211 un nou canvi de llera deixa aïllada l’illa de Banyols, futur Prat de Llobregat.

El Cap del riu, cobert per la sedimentació del Delta, serà, durant el segle XIV, lloc de partida de naus (1343, el rei Pere “El Cerimoniós” cap a Mallorca contra Jaume III) i d’arribada (1355, naus genoveses en la seva lluita pel control del comerç marítim). El Delta oferia un lloc on aixoplugar-se per la vegetació, on proveir-se d’aigua dolça i on exercir el pillatge, per aquest motiu al segle XVI es refà l’antiga torre del cap del riu al marge de ponent de l’actual curs del riu, on està actualment, dins del consorci de la la Zona Franca.

La «farola» o far del Llobregat als anys 60

Als anys seixanta del segle XX, l’extracció massiva de pedra i sorra va fer que es perdessin moltes restes arqueològiques de la zona, malgrat tot, l’empeny i la dedicació d’alguns estudiosos locals aconseguiren treure a la llum diferents restes de vaixells i de materials d’emmagatzemament com àmfores que són una mostra d’aquesta activitat comercial a les platges, prop del Delta.[3]

Restes de la vil·la romana de Can Valls a Gavà. AGC, 2022

També s’han trobat restes arquitectòniques romanes prop d’aquella primera línia d’ancoratge de “Les Sorres”, la més important és la gran cisterna d’aigua de la vil·la romana de Can Valls de Gavà, dalt del turó marítim de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat, cap el mar i cap a l’interior seguint el riu Llobregat, que llavors era navegable. Les troballes de Can Valls fan pensar que, més que una vil·la rústica, com d’altres de la època, podria ser un lloc portuari.

Interior de la gran cisterna romana de Gavà. AGC, 2022

En 1990, durant les obres de construcció del canal olímpic, es va trobar un vaixell medieval (probablement de la segona meitat del s. XIV) que es dedicava al transport de peix (segurament en conserva, degut a les salines que es feien en aquesta zona) i que es devia enfonsar en el que llavors eren els aiguamolls de la desembocadura del Llobregat. Es va catalogar com la troballa número deu (“Les Sorres X”) i actualment el podem contemplar al museu marítim de les Drassanes de Barcelona. [4]

Museu marítim de Barcelona. Vaixell medieval. AGC, 2021

L’any 2018 es va començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques que estaven en un estat més precari i es van fer noves excavacions arqueològiques, principalment de la cisterna romana. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.

2020 exposició al Museu Marítim de Barcelona de «Les Sorres X. Un vaixell medieval» https://www.mmb.cat/blog/el-museu/premi-seleccio-fad-intervencions-efimeres-per-a-lexposicio-les-sorres-x-un-vaixell-medieval/

Al poc temps arribà la pandèmia i ens hagueren de quedar a casa; ara que ja podem sortir, aquest és un bon lloc per visitar amb el màxim respecte i millor si ho fem acompanyats de qui ens ho pot explicar, amb les visites que organitza el museu de Gavà, per exemple; un lloc que, tot i que ja és conegut, serà un autèntic descobriment per a nosaltres.

Vil·la romana de Can Valls. Gavà. AGC, 2022

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-02-2022

(Revisat i corregit 1-2-2023)

Als i a les que han treballat amb dures condicions de vida i als i a les que procuren donar-les a conèixer..

[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.

[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.

[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.

[4] VVAA (1992) Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. Castelldefels, Baix Llobregat. Ed. Generalitat de Catalunya.

Entre Santa Eulàlia de Provençana i la “de Mérida” (s. XIV – XV). El contrapunt de l’ermita de Bellvitge.

Posted on por
2
Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.

A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]

Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.

La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.

A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).

Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.

El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.

Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.

Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]

Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021

En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5]  

L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.

En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).

El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.

1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.

En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.

Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.

La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.

Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia

El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.

El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella s’ha anat despoblant mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6] 

El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres, també concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.

Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia una funció social i que no havia separació entre civil i religiós, mentre que, per una altra banda, l’absència del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.

El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]

L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu una imatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.

Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021

Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]

En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.

Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020

El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021

Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.

[1] García-Carpintero, Àngels: “Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XIII” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138

[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.

[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2

[5] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 208.

[6] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 248, 262 i 281-284

[7] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 282 i 344

[8] Álvarez Jáuregui, Clara (2009) “Les ordinacions de 1475” Museu d’història de l’Hospitalet.

[9] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 402

[10] Valcárcel, A. (2011) L’ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 42 Transcripció dels rebuts de Jaume Huguet

[11] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 419

Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XIII

Posted on por
4

Santa Eulàlia de Provençana, AGC, 2019

La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)

Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle IV a la Hispània visigòtica, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]

Pergamí de 908 on s’esmenta la «Vila Provençana» AMLH

En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.

Les estribacions de Sant Pere Màrtir i Montserrat al fons, sobre un Hospitalet densificat que no deixa espais per respirar. AGC, 2021.

En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.

El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.

Racó al costat de l’ermita. La rectoria al fons. AGC 2021

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.

Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.

Base romànica d’una columna invertida que no se sap d’on prové. AGC, 2021

En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.

Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als «mals usos». L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]

Ermita de la marededéu de Bellvitge. AGC, 2021

En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]

En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.

Interior de l’ermita de Provençana amb la imatge de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. Les peregrinacions eren fomentades per l’església. AGC, 2019

En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]

El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]

Timpà i capitels diferents entre sí i rústics però romànics. AGC, 2019

En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]

Absis romànic emcapsat en el nou temple parroquial. AGC, 2021

La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]

En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]

En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]

Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]

Es pot veure part de la inscripció de 1201. AGC, 2919

El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021

A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6

[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590

[3] García-Carpintero, M. Àngels “Aurúcia la de Santa Eulàlia Provençana. Dones segle X” A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, doc. 70

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 242

[6] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 680 i 687

[7] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[8] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[9] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[10] García-Carpintero, M. Àngels. “D’Amalvigia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar? A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/07/damalvigia-a-malvige-i-de-malvige-a-bellvitge-molt-a-questionar/

[11] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1301

[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1447 i 1659

[13] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 110, 113 i 114

[14] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1597

[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)

[16] El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum  (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.

[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.

[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.

[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)

[20] Mas, J. LA, o.c., vol. XII, n. 2691

[21] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 80 i Pagés (1992), o.c., p. 593

[22] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 102

Una ermita d’ermitanes, ermitans, de donades i donats

Posted on por
2
Ermita de Bellvitge amb la casa annexa dels ermitans a principis del segle XX

Des de 1375 hi ha notícia de que en un edifici annex a l’ermita hi vivia un ermità que tenia l’obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar la mujada de terra que els corresponia.

El primer ermità del que en tenim constància és un donat, Pau Genover, ell i un fuster, Joan Ramón, preocupats per donar acollida als que per aquí passaven, demanen permís al bisbe per a construir un nou Hospital (alberg de peregrins) a la sagrera de l’antic hospital de Provençana. Aquest petit Hospital dona origen al nom de la nostra ciutat.

 “Aquests dos humils personatges protagonitzen –sobretot el primer– la pàgina més bella i transcendent de la història del terme: la naixença del petit hospital que havia de donar nom a la localitat.” “Seria edificat a la sagrera de L’Hospital de Provençana i tindria com a finalitat donar almoina i acollir els pobres i miserables. De fet, més que un hospital es tractava d’un alberg. El permís els fou concedit. El primer administrador fou el mateix Pau Genover.”[1]

El nou Hospital es construiria al voltant de 1420, prop de la capella de Santa Càndida, que suplia la manca de parròquia en la zona on s’aglutinava “la Pobla”, fins que va ser construïda l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.

Il·lustració a L’Hospitalet, notícia geogràfica de 1969

L’esclavatge anirà desapareixerà els primers anys del segle XVI, sent substituït per la immigració de gascons i occitans. En la dècada de 1540 arriba un gran nombre d’immigrants del sud de França, com ja havia succeït en altres èpoques. Els forans, però, sempre es miren amb més recel i més si els autòctons es troben en mig de litigis interns. La secessió del Prat respecte d’Hospitalet provoca que l’ermita de Bellvitge sigui controlada pels prohoms del nucli urbà.

 “També és francès l’ermità de Bellvitge, Samsó de Frexera, que el 1547té una seriosa topada amb els jurats. Aquests – Pere Mercer, Joan Portella i Pere Modolell – presenten denúncia al vicari general contra dit ermità, casat i amb fills, que té bodegó de pa i vi a l’ermita i roba raïms i fruits dels camps. L’ermita,  diuen, ha de ser casa d’oració i en canvi és una cova de lladres.(…) El vicari general estén un manament contra l’ermità perquè deixi l’ermita en sis dies. Aleshores l’ermità diu –per escrit- que hi és amb llicència dels prohoms d’El Prat.”[2] 

L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX a «Geografiia de Catalunya«.

El 24 de setembre de 1718, pocs dies després de beneir la capella de Santa Maria de Bellvitge, que s’ha d’alçar de nou, es dóna llicència a Ignacio Jorba, per servir d’ermità.[3]

En 1768 trobem descrites algunes de les obligacions dels ermitans. En aquell temps havien de complir amb les tasques encomanades pel bisbat. Com la resta dels mortals de l’època, no ho tenien gaire fàcil.

“El dia 1 de maig de 1768 es fa l’elecció del nou ermità de Bellvitge, després de la mort de Miquel Cerqueda pel març d’aquest mateix any. El rector Fèlix Bover, reunit, a la rectoria amb el batlle, els regidors i el síndic procurador, ha elegit i nomenat per ermità i custodi de l’ermita i capella de Nostra Senyora de Bellvitge Ramon Cerqueda,solter, sastre, juntament amb sa mare, Francesca Flamant, amb tots els drets i emoluments de què han gaudit els precedents ermitans, pare i avi de dit Ramon.

Tot seguit ens descriu les obligacions de l’ermità que resumim: Ha de servir i custodiar la capella esmentada, tenint cura de la seva neteja de manera que sempre estigui neta, escombrada i esteranyinada, i netes també les llànties i les bacines.

Ha de vigilar que es mantingui el respecte per la capella com a lloc sagrat, que és no fent-la servir de magatzem ni de dormitori i no ha de permetre que s’hi cometin indecències de paraules i accions. Ha d’obrir i tancar la porta sempre que calgui.

Els ermitans han de portar una vida devota i exemplar. L’ermità, sa mare i família hauran de resar cada dia almenys una part de rosari, confessar i combregar almenys una vegada cada mes i cuidar que no falti aigua beneïda a la pica.

Haurà d’assistir cada diumenge i en les festivitats solemnes a les misses de la parròquia i servir-les, si ho vol el rector, assistir a l’ensenyament de la doctrina donant bon exemple als seglars i a altres exercicis cristians que es facin a la parròquia.

Haurà d’assistir als funerals, tant de pobres com de rics per portar la creu així com a les processons. Han de tractar amb humilitat i bones maneres els devots de Bellvitge.

Poden ser remoguts del càrrec si no compleixen.”[4]

La Il·lustració catalana descrivia així el paper de l’ermità de finals del segle XIX.

“Lo santuari està cuidat per un ermità de l’elecció del rector y autoritats del Hospitalet, té allí casa franca y mena un xic de terra que l’ajuda a passar.”

1891. Dibuix de Joan Roca a la Il·lustració catalana.

Treballar la terra del voltant i tenir l’ermita cuidada i endreçada. Feines en les que treballaven les dones que, al mateix temps, tenien cura de petits i grans..

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa, un pou i una font que es feia anar amb una maneta hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.[5]

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel reprodueix una conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de «l’ermitana» com l’anomenàvem els primers veïns del barri, era petita i no tenia aigua ni llum. Ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, mentre que el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells i els seus fills van anar al pis que els hi van donar al primer edifici del barri de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, però la seva sogra «Pepeta» es va quedar en aquella casa fins que va morir.[6]

1904. Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes amb els seus fills. Anton Tubau, «el Tonet de Bellvitge», el del mig, nascut el 1895 i la seva mare «pepeta» amaguen en 1936 la imatge petita de Nostra Senyora.

Així ho explica Antonio Valcárcel:

“Esperanza nació en Barcelona en 1931, pero, al casarse en 1959 con Vicente Gimeno Nolla, vino a vivir a la casa del ermitaño, donde ya residía el marido con su familia. En esta casa nacen cuatro de sus hijos. Recuerda cuando se hizo el primer bloque de Bellvitge, donde ahora vive, y la gran fiesta que organizaron los promotores de la construcción.

Su hijo nos habla de sus recuerdos de infancia al lado de la Ermita. Recuerda muy bien que en la Ermita se celebraban muchas bodas de gente importante, que venían en coches de caballos. También recuerda que había numerosas celebraciones en fechas señaladas, en las que ponían mesas y sillas en el exterior y la gente se quedaba a comer.

Esperanza nos habla con cariño y añoranza de la Ermita, pero también dice que era duro vivir en una casa sin luz ni agua, donde se metían unas ratas muy grandes. Mientras ella vivió en la casa, no se hicieron reformas. Su suegra, Josefa Nolla, “Pepeta”, siguió viviendo en la casa hasta su muerte, poco tiempo después de irse el matrimonio joven a uno de los pisos de los nuevos bloques de Bellvitge.

Nos cuenta que la Ermita estaba muy aislada; todo eran campos hasta la Avenida del Carrilet. Ella iba a trabajar a una fábrica de hilaturas que estaba en la Remonta. Iba caminando, por lo que había de levantarse a las 5 de la mañana. Su marido, Vicente, trabajaba con el “pagès”, repartiendo alfalfa con un caballo muy bonito que se llamaba Galán.

Nos ofrecen varias fotos. Entre ellas, la de su boda en la Ermita el año 1959, y la que está tejiendo al lado del pozo”.

Esperanza Gil, l’última ermitana de Bellvitge teixint al costat del pou.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-09-2021

A les mans de les dones, sempre ocupades al llarg dels segles.

[1] Codina, Jaume. (1987). Els pagesos de Provençana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. I, p. 208.

[2] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 571

[3] Valcárcel, Antonio (2011) La ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 199

[4] Valcárcel, 2011, p. 110

[5] García-Carpintero, Àngels.(2020). Històries des de Bellvitge wordpress: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge

[6] Valcárcel, 2011, p. 138

Dels “frares del sac” a les dominiques de Montsió.

Posted on por
2
Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.
  • Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada

Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants, procedents molts d’ordes religioso-militars, tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.

Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona

La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.

  • Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe

Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155 quan el bisbe de Barcelona, Ramon de Castellvell (-1199) que perseguia valdesos i havia excomunicat temporalment a l’abadessa de Sant Pere per a fer-se amb la jurisdicció parròquia de Montmeló, que elles administraven, li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.Tot plegat va comportar les queixes dels parroquians que van fer rectificar al bisbe.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I). 

Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.

El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.

Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.

La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.
  • Les germanes dominiques. El suport reial.

El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent. La seva germana, Blanca, va posar en marxa el seu llegat.

El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.

Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. «Sala dels cavalls». 1858. Arxiu de Barcelona.

L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”,  prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]

«Corralet» de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.

Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.

Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.

Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.

Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.

Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.

Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020

Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.

Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.

Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.

El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.

Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.

Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra,  edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.

Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021

El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar,  el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.

Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.

L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.

Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:

  • 1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)
  • 1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.
  • 1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.
  • 1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.
  • 1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.
  • 1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.
  • 1950 Trasllat a Esplugues.
  • 2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.

Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.

Claustre de Montsió. Postal antiga.

Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.

Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.

Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005

A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021

[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.

[6] García-Carpintero, Àngels, 2021, històries des de Bellvitge: “Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[7] És el temps de les “bullangues” motivades per la crueltat dels carlins a Reus.

De l’Antic Llunell al museu d’Història de l’Hospitalet. El paper d’en Lluís Layola.

Posted on por
3
Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.

Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.

Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé

Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.

Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.

La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.

Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.

Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]

Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.

Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]

Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.

Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.

L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.

Gravat de la «Casa Espanya» que es va trobar tant abandonat com l’edifici.

Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]

Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.

En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.

El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.

L’HOME DEL CARRO

Són quarts de vuit del matí.

El dia just s’esbadella.

L’home va damunt del carro

i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,

ara són munts de deixalles,

blocs de ciment enlairats

occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,

té un xic trista la mirada,

recorda el temps que visqué

lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer

dels estols que abans passaven

per anar a segar alfals

enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font

de l’ermita solitària

amb la Verge camperola

Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà

el duu arrelat a l’ànima

i el fogar dels sentiments

s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí

el cavall tiba i avança

per un laberint de blocs

escampats com una taca.

L’home del carro es difon

engolit dins de la xarxa,

enyoradís de la pau

de les albades llunyanes.

Ramon Fernández Jurado

1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021

A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66

[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.

[4] García-Carpintero, Àngels. “la fonts de l’ermita de Bellvitge” Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 203-207.

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Posted on por
Responder

Les dones i les primeres esglésies.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pel que molts s’interessaran.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral «a prop de les canyes», pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals, venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere de Cerdanyola. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. L’any següent Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en «una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet» que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar, ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, que voldrem dilucidar en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills.

Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores dels segles X i XI

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)