Plaça Amalvígia a l’encreuament de la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat, 2020, AGC.
La plaça Amalvígia és una rotonda entre la Rambla Marina i la Travessia Industrial de l’Hospitalet de Llobregat que està dedicada, com el seu nom indica, a l’Amalvígia, una terratinent que, al segle X, era propietària d’un reg als terrenys propers on ara hi és l’ermita de Bellvitge.
Amalvígia és un nom femení d’origen gòtic compost originàriament dels elements amals ‘valenta’ i weig ‘lluita’”[i]. El reg d’Amalvígia es citat fins el segle XIII, quan es comença a anomenar l’ermita de Bellvitge.
Amalvígia no és un nom freqüent als documents del segle X. Considerem que seria la cunyada del vescomte de Barcelona, Ermenardus, a qui trobem amb el seu germà Udalard donant al 917 al monestir de Sant Cugat del Vallés, terres i propietats de Monistrol d’Anoia, en un lloc d’aiguabarreig entre l’Anoia i el Llobregat. Tres anys després, Amalvígia signa al costat d’Udalard donant un molí de Cervelló al mateix monestir de Sant Cugat[ii].
Amalvigia és una dona de la noblesa, sí, però també és una dona de frontera en un temps de canvis: el canvi d’era, el del domini, l’inici d’una documentació que perviu, la colonització des del Llobregat en aquest lloc de maresmes, conegut com a Banyols, unes terres que començaven a ser conreades gràcies a l’impuls d’una dona que ha donat origen al nostre nom i de la que podem sentir-nos orgullosos, l’Amalvigia, una dona recordada llargament i que segur que va ser valenta i va lluitar com tantes dones del nostre barri.
Segle XX, l’ermita de Bellvitge envoltada de camps de conreu i de pastura, una activitat mil·lenària.
L’escultura que es troba a la plaça d’Amalvigia, coneguda com “la sardana”, es diu, en realitat, La Bòbila. És de de Joan Junyer (1904-1994). Es va projectar com a commemoració de les que foren la base de les comunitats del Baix Llobregat i també com a símbol de consolidació i agermanament. Va ser inaugurada el 25 de juny de 1992[iii].
La Bòbila, conjunt escultòric de Joan Junyer a la plaça Amalvígia. 2020, AGC.
Més de mil anys separen les obres projectades amb l’Amalvigia de l’escultura que recorda el treball a les fàbriques dels voltants i la cooperació, des de l’esforç i la lluita, per a aconseguir unes millors condicions de vida per a totes i tots.
Plaça Amalvígia, 2020. AGC
[i] Moran, J. Institut d’Estudis Catalana a “Bellvitge 50”, comissió que va organitzar les celebracions i recollida d’informació del barri amb motiu dels seus 50 anys (1965-2015).
[ii] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, CSC, vol. IV, n. X de 28 ó 29 de febrer de 917 i n. XI de 6 de octubre de 920.
Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.
A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.
El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.
Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.
El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.
J. Mº Madurell recull actes de segles passats.
En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).
Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.
El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió (1714) ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou.
El terra de l’ermita s’havia anat elevant successivament degut a l’enfonsament per l’acumulació de terres de sedimentació i d’arrossegaments pluvials. Durant s segles XVI-XVII es fan tres enllosats successius, fins que el 1718 el Vicari general dona llicència al rector de Provençana, Mn. Josep Carreras i Viladomat (Cardona, 1677 – l’Hospitalet, 1753), per reedificar-la de nou elevant la teulada uns 3 metres, ja que ja no es podia passar si no era ajupint-se.
A les notes de Mn. Guiu[1] veiem que n’hi havia un dèficit que s’anava arrossegant des del començament, per una altra banda sabem que Mn. Carrera (rector de Provençana-L’Hospitalet entre 1715-1747) i “home de negocis” com ho qualifica Jaume Codina,[2] tenia nombrosos plets oberts per delmes del Prat i amb els regidors de L’Hospitalet que l’acusaven de quedar-se els rèdits de l’administració de l’ermita, indispensables per a la seva conservació.
Alhora trobem un altre conflicte entre els mateixos actors per l’elecció de les aplegadores i dels administradors de l’ermita entre la pagesia de la Marina, elecció anual que exercia unilateralment el rector fins que el batlle va protestar públicament a la festa de la marededéu de Bellvitge de 1748, quan el vicari va proclamar les nominacions del rectos, obrint un plet per aquest motiu. El 1751 la cúria declarà nul·les aquestes eleccions, però el rector ja no exercia oficialment com a tal.
El 1769 Félix Bover (rector entre 1764 i 1783) acorda amb Pere Llunell, mestre d’obres, fer la paret nova de l’ermita de Bellvitge, derruir el sostre i la teulada vella, posar el terra al seu lloc, alçar el pis de l’ermita vella, posar bigues noves elevant la paret com el que ja s’havia fet entre 1764-65 i afegir una xemeneia que no estava concertada (suposem que a la casa annexa). Gràcies a l’interès d’aquest nou rector, l’ermita serà enllestida el 1777. La nova nau combinarà elements romànics, gòtics i barrocs.
Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.
Malauradament trenta anys i escacs més tard l’ermita tornarà a patir greus desperfectes amb la Guerra del Francés de 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich, de les masies de la Marina, donà una nova talla. Per una altra banda, durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades i algunes provoquen greus inundacions.[3]
1914. L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya amb la imatge que va donar la familia Golferichs
El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.
1937. L»ermita cremada
Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el «Tonet de Bellvitge».
1904. Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l»Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.
Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els «aplecs» de sardanes i les «caramelles» (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la «parròquia dels pagesos» i a la Mare de Deu se la coneixia com «la pageseta».
1963. Nens i nenes de l’Hospitalet a l’ermita de Bellvitge.
“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig” (L’Abans, 597).
El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser «batejada» amb el nom de «Eulàlia», en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).
1964. Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran
Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de «goigs a la Mare de Déu de Bellvitge».
1060. Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.
El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).
Anys 70. L’ermita amb porxos.
En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[4].
Campanya «Salvem l’ermita»
Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.
La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.
Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.
Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.
El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.
El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.
La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.
Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de «Bellvitge 50», l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.
Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: «Amics de l’Ermita». Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.
Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:
«Aguantaràs la tempesta
i tornaràs a florir,
quan l’amor de tot un poble
et retrobi al seu camí».
Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC
El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.
Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.
Ermita 2020. Foto: Quim Pons
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.
Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.
Alhora trobem un altre conflicte entre els mateixos actors per l’elecció de les aplegadores i dels administradors de l’ermita entre la pagesia de la Marina, elecció anual que exercia unilateralment el rector fins que el batlle va protestar públicament a la festa de la marededéu de Bellvitge de 1748, quan el vicari va proclamar les nominacions del rectos, obrint un plet per aquest motiu. El 1751 la cúria declarà nul·les aquestes eleccions, però el rector ja no exercia oficialment com a tal.
.
[1] Mn. Joaquim Guiu “Nostra Senyora de Bellvitge”. Arxiu parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
[2] Jaume Codina, 1987, Els pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat.
[4] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.
La marededéu de Bellvitge esculpida per Lau Feliu. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge
“María (forma helenizada de Maryäm, equivalente al hebreo Miryäm) de cuyo origen nada cierto sabemos, no juega ningún papel en los testimonios primitivos” (Hans Küng Ser cristiano: 582).
Soy una imagen de madre, me llaman Mare de Déu de Bellvitge o Nuestra Señora de Bellvitge, llevo conmigo una historia milenaria que habéis de saber, porque os podéis preguntar ¿para qué una imagen como esta?, ¿por qué le seguimos trayendo flores el 8 de septiembre?, ¿por qué muchos celebran sus acontecimientos especiales a sus pies? Yo os pregunto ¿por qué me seguís poniendo flores o velas, me cantáis y me pedís favor? Soy sólo una imagen.
Ahora tenéis muchas imágenes y todas corren veloces, la mía está quieta, sólo me mueven para arreglarme, ¿puede tener algún valor aún para vosotros mi imagen tallada? Me refiero a los que aún no me conocéis demasiado.
Parròquia Mare de Déu de Bellvitge després de l’ofrena de flors que es fa a l’ermita.
Mi nombre cristiano es María, en el evangelio soy la madre de Jesús. Embarazada de él corrí a visitar a mi prima Isabel, embarazada también, pero mayor que yo. Lucas, el evangelista que lo relata, puso en mi boca, un canto precioso: el Magnificat, en él me hace decir cosas como: “derroca a los poderosos del trono y ensalza a los humildes” o “a los ricos los despide vacíos”, me encanta ese canto, os lo recomiendo.
Ya sabéis que a muchas imágenes que llevan mi nombre, las visten majestuosamente y las sacan en procesiones cargadas de mantos y joyas, no es el caso de la de Bellvitge y me alegro, yo siempre fui una chica de pueblo.
1936. Imatge gran de la mare de Déu de Bellvitge donada per la familia Golferich de les masies de la Marina.
Las imágenes más parecidas a la mía son, como yo misma, alguna de las “marededéus trobades”. Tenemos casi mil años y somos de la época del arte románico, un arte sencillo, como yo. Entonces se utilizaban las imágenes para explicar cosas porque la gente no sabía leer ni escribir.
Como dice Joan Amades, somos incontables. Muchas llevamos nombres de lugares como este de “Bellvitge”: “Nuria”, “Montserrat” …, otras, nombres relacionados con la salud: “Remei”, con la fecundidad: “Llet” o con elementos de la naturaleza, principalmente el agua pero también lugares montañosos o boscosos: “Riera”, “Font”, “Mar”, “Roca” …, nombres que se repiten en pueblos de Cataluña, Valencia, Baleares y Aragón.
El nombre más habitual cuando nací era el de “Mercé”, como el de la patrona de Barcelona, un nombre que proviene del Mediodía francés, en cuya lengua de Oc, significa “si” o “merci”, es decir, expresa consentimiento. Esa lengua de Oc era, para los y las que la compartían, la propia patria, un signo de identidad y de pertenencia que algunos pretendieron aniquilar, y casi lo consiguen, pero la palabra “merci” persistió y sigue entre nosotros.
Las palabras son valerosas no se doblegan fácilmente.
Otras llevamos el nombre de “Roser”, un nombre con mucha tradición, como el rosal que aparece en la leyenda de Sant Jordi, porque en esa época se valoraba mucho la caballerosidad y el honor, es decir, la verdad, luego eso se fue perdiendo en medio de tantas rivalidades y ambiciones.
Imagen antigua de la marededéu de Bellvitge. En lugar del cetro lleva un rosal.
Los festejos en mi honor se fueron acoplando a las muestras de la alegría por la renovación de la vida, porque yo provengo de una historia aún más lejana, de cuando las primitivas civilizaciones veneraban, como aún se sigue haciendo en algunas culturas, a las diosas madres de la fecundidad y la fertilidad.
Estas imágenes, protectoras del mundo agrario y de sus cosechas, estaban muy extendidas entre los pueblos mediterráneos. En el mundo helénico con los “misterios eleusinos” que, fundamentados en el reencuentro de la diosa Deméter y su hija Perséfone[1] representaban la fertilidad de la tierra y el amor entre madre e hija, pero también entre los cartagineses, mediante el culto a Tànit[2], los fenicios, con Astarté o los bereberes y los guanches canarios[3].
Deesa mare. Museu Arqueològic de Catalunya.
Las “diosas madre”, los geniecillos y las ninfas de la naturaleza y del agua, propios de esas civilizaciones, arraigados entre las gentes a las que se cristianizaba con nuevos cultos y creencias, se irían mezclando con las convicciones y formas de vida que traían gentes emigradas del sur de Europa, portadores de cultos cristianos diversos que se iban expresando por medio de imágenes que fueron primero pintadas y luego esculpidas, de unas leyendas en las que suelen intervenir fuerzas vitales de la naturaleza como en los mitos antiguos y de cantos y danzas que se irían plasmando en unos poemas que luego serían los gozos, en la lengua del pueblo, dejando el latín para misas y dogmas.
Gozos en castellano de la calle Espaseria, 1819. Es curiosa la imagen romàntica y noucentista de la virgen.
De las “diosas madre” a las “marededéu” hay sólo un pequeño cambio en el significante y quizás no mucho cambio en el significado, por ello mis imágenes se fueron multiplicando sustituyendo en muchos casos las figuras de los santos. Cada lugar quería su propia marededéu.
Pero no soy una diosa, ya os lo he dicho, fui una chica de pueblo, que se hizo madre de manera algo forzada y prematura, una madre que debió llorar ante un hijo crucificado por los poderosos. No soy una diosa, pero de los que pedían favor y protección provengo. Los hombres me subieron a los altares, podéis bajarme de ellos y bailar conmigo para hacer lo que siempre ha hecho el pueblo llano ante mis imágenes, pedir, agradecer y resistir. Soy como una matrioska rusa, de mi interior se pueden ir sacando las diferentes expresiones que albergo, todas ellas fruto de vuestro deseo, esfuerzo y afecto.
Mi secreto
“Una Iglesia nunca debe basarse en María, la humilde doncella, para buscar su propia gloria” (H. Küng Ser cristiano, 588).
Yo soy cuando formo parte de vuestro deseo más profundo y de vuestro amor por los vuestros, por la tierra, por los oficios con los que nos hemos de ganar la vida, por la vida misma. Soy vida cuando procuráis vida.
No soy cuando me utilizan para luchar, para dominar, para alimentar el egoísmo de unos pocos, entonces soy sólo un humo que se disipa, el humo de vuestros propios malos pensamientos, de vuestros miedos y vacilaciones, de vuestras pocas ganas de verdad. Soy nada, como vuestra nada.
De la madre del profeta Jesús pasé a ser la “madre de Dios”, un título imponente, que hace callar y relega a las madres humanas como algo menor, un nombre con el que me elevan a los altares después de enmudecer a la mujer, como hicieron con Tácita muda[4].
Por eso yo os digo que cuando me encumbran y revisten de joyas y ornamentos me asfixian. Acordaros de mi origen mítico, una madre que llora por su hija raptada y de mi origen cristiano, una chica sencilla con una maternidad sobrevenida, ved en mí a todas las mujeres que sufrieron y sufren injustamente, reconoced que la única pureza es la del amor, un amor que llevó y lleva a muchas mujeres a la perdición. Acordaros de que, si soy, soy en la justicia. Y en la fiesta. Y en el amor.
La marededéu de Bellvitge al camí dels degotalls de Montserrat
Quizás habéis oído que algunos me nombran como “la virgen”, es algo contradictorio, al menos en sentido fisiológico ¿Cómo puede ser virgen alguien que ha sido madre? Antes, todas estas cosas eran tabú y no se podían hablar, hoy en día es más fácil y os lo voy a contar.
Eso de mi virginidad se impuso como un dogma, no nació del primitivo cristianismo, el de un grupo de judíos que afirmaron, como les dijeron unas mujeres que amaban al maestro, que mi hijo crucificado seguía vivo y lo extendieron a los cuatro vientos, fue después, los Padres de la Iglesia lo proclamaron en uno de aquellos primeros concilios, pero ¿qué podían saber ellos, en realidad? Sólo lo que sus creencias y su imaginación les decía. Para ellos, como para muchos entonces y durante muchos siglos, todo lo que tuviera que ver con el sexo era “pecado”. La mujer paría con dolor como fruto del pecado original… pero eso es otra historia.
Yo os digo que el único pecado es dañar, violentar, violar…
Muchos teólogos explican el sentido simbólico de mi virginidad como “integridad”, pero siguen hablando de lo que no saben. Mi hijo nació fruto del amor, del amor que me relata como una joven que se vio embarazada y dijo sí, del amor que le lleva a ocuparse de su prima como de ella misma, ese amor que se canta en el Magníficat, ese amor que hace justicia, una justicia preñada de misericordia. Mi hijo creció con el deseo de un amor más grande, de un amor para todos, de un amor que repara, que no soporta la mentira ni la crueldad contra las mujeres y por eso lo mataron.
No soy virgen, fui madre. Íntegra y honesta sí fui. Amé y fui amada, por eso sé de amor. Podéis miraros en mí, os reflejaré el amor que deseáis y sentís.
1990. Ofrena de flors a l’ermita de Bellvitge.
Podéis mirarme y podéis ver a María, la madre de un galileo crucificado por la alianza entre enemigos poderosos: los del imperio, sí, pero los suyos también; a una madre doliente acogida por los amigos y seguidores de su hijo; podéis ver el signo de una Iglesia poderosa e inmisericorde que se alza para dominar; pero también podéis ver el símbolo de anhelo de vida que otros muchos cantan y cuentan con devoción y cariño y podéis ver, detrás de todo ello, a tantos que sufrieron, podéis oír a civilizaciones que fueron arrasadas pero de las cuales aún nos llega una voz, la de la Pacha-mama, poderosa, ella sí. Os digo que estoy más cerca de ese símbolo que de las imágenes enjoyadas que asfixian el amor a la vida de la que fui portadora.
Podéis ver, debéis elegir.
2003, última restauració de l’ermita de Bellvitge. Ofrena floral.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 08-09-2020
A totes les dones que han demanat, cantat i agraït a la marededéu de Bellvitge.
[1] Raptada por Hades y llevada al inframundo, vuelve temporalmente, gracias al favor de Zeus.
[2] En Ibiza persistió su culto hasta la cristianización, en el s. II.
[3] Entre los que se refundó, en 2001, la “Iglesia del Pueblo Guanche”, que venera a la “Diosa madre”.
[4] Según la mitología romana “Tácita”, la ninfa del río antes llamada Lara o Lala por su inclinación a charlar, destapa un secreto, por lo que Júpiter le corta la lengua y manda a Mercurio que la encierre en los infiernos, éste, en el camino, la viola. Según la interpretación común, Lala es castigada, por usar la palabra de manera inadecuada y libre. Los varones, en las sociedades patriarcales son los únicos que pueden ejercer el poder de la palabra. Tras un largo tiempo en el inframundo, convertirán a Tácita en una deidad de las que, enterradas, sostienen el ciclo de la vida. La elevan a los altares considerando que el silencio es tan necesario para el gobierno de la nación como la elocuencia (reservada a los hombres). Cierto es que lo tácito del decir es, a veces, mucho más elocuente que las palabras, pero los altares no compensarán nunca la crueldad y, sin embargo, son un reconocimiento, un espejo donde mirarnos y recordar la voz que clama justicia, una voz que nunca conseguirán acallar, como la de María en el Magnificat.
Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.
L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.
L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya.
L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995).
Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.
Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].
L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.
1945. Foto: Mercedes Golferich.
Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.
“Santa María la Camperola
dolça pagesa dels nostres camps
no us fa tristesa viure tan sola
amb sense llànties i sense rams?
(….)
Alça’t Marina ben fervorosa
i de Bellvitge l’altar petit
omple’l de lliris i de mimosa
I de violes deixa’l guarnit.
Santa Maria la Pageseta
obriu encara la vostra mà
que ens beneeixi la vostra dreta
en nostra ruta vers el demà”.
Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].
També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.
1962. L’ermita inundada.
Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.
Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet
El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.
El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.
El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.
1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.
El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.
Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.
1966 Font de l’ermita de Bellvitge . Foto: Olga, Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.
Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.
Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.
Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.
“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”
Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de «l’ermitana» era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra «Pepeta» es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].
El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.
1966. La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020
Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.
[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.
[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.
[3] Casas, Joan (1980). Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979
[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 