Archivo de la etiqueta: Esglésies catalanes

Dones fortes: Guilleuma de Castellvell i Guilleuma de Montcada

Posted on por
1
Castell de Rosanes sobre Martorell. Foto: Martí Porteries

La senyoria dels Castellvell és una de les més conegudes des dels seus orígens al segle X amb el vicari Sendred, Truitella i els seus fills: Ennec Bonfill, senyor de Gelida, origen dels Cervelló en casar-se la seva filla, Eliarda, amb Hug de Cervelló i Onofre Amat que, casat amb Riquilda, serà pare d’Otger dels Castellet i de Guillem Amat dels Castellvell.

En 938 Salomó, amb la seva esposa Virgília i els seus fills, Esteve i Oriola, venien a Sendred la meitat de dos molins al riu Anoia, al terme de Castellví de Rosanes, fent constar que tenien la propietat per aprisió. En 951 Sendred ven al seu fill Onofre Amat diversos béns com cases en Barcelona, una vinya a Bederrida (nom provençal de Les Corts) i un camp a Abrera. Aquestes són les primeres notícies d’una família que s’estendrà pel territori català aliant-se amb el poder polític més alt.

El castell termenat de Rosanes,[1] ubicat a Martorell i amb dominis a Abrera, Castellví de Rosanes, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires, Olesa i, al sud, Castellví de la Marca, comptava amb fortificacions com les de Benviure (Castellbisbal), Voltrerà (Abrera), la Torrassa de Sesrovires o les pròpies de Martorell com la del Clos i la de Griminella, de les que només queden restes. També n’hi havia l’església paleocristiana de Santa Margarida, prop d’on es bastirà la romànica del priorat de Sant Genís de Rocafort.

Sant Genís de Rocafort. Foto: Martí Porteries

La parroquial de Santa Maria i el mercat de Martorell, sota el castell de Rodanes o de Rosanes, són documentats en 1033, en un judici entre l’abat de Sant Cugat i Mir Geribert pels béns de la seva família dels Santmartí. L’abat guanya, com era habitual. Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava dins de Santa Maria de Martorell dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clamava justícia.[2]

Murs antics de Santa Maria de Martorell, AGC, 2025

En aquells moments ja existia una vila que donaria bons rèdits, més destinats a l’acumulació i els excessos dels senyors que a la població. Els Castellvell, on diversos senyors es diran Guillem o Guillem Ramon, eren servidors directes dels comtes, manant hosts a les fronteres. En 1131 Guillem Ramon I de Castellvell (-1166) casà amb Mafalda, filla de Ramon Berenguer III. Al segle XII els territoris dels Castellvell s’amplien amb altres de les zones de conquesta a la nova frontera, prop de l’Ebre.

L’anomenada “conquesta” no només era fronterera i amb els sarraïns, també era interna en una església que, amb el poder civil, es feia forta eliminant tot el que no sotmetia. Un exemple al respecte és el del bisbe Ramon de Castellvell (-1199) que, dedicat a perseguir valdesos (de Pere Valdés), va litigar amb el monestir de Sant Pere de les Puel·les per la jurisdicció de la parròquia de Montmeló, excomunicant temporalment a la seva abadessa, Elisenda de Rocafort, i amb els parroquians de Santa Eulàlia del Camp.[3]

A la mort de l’últim hereu mascle del llinatge en 1205, Guillem Arbert de Castellvell, els territoris es repartiren entre les seves dues germanes: Guilleuma de Castellvell que mantindrà els territoris inicials del Llobregat i el Penedès i Alamanda, que heretà els nous territoris, unint-se als Santmartí i originant la baronia d’Entença.

Arbert de Castellvell (1179-1205) era molt proper a la cort de l’últim comte Ramon Berenguer IV, amb qui estava quan aquest va morir, i a la del seu fill i primer comte-rei Alfons II d’Aragó, conegut com “el Cast” o “el Trobador”. Les enormes despeses d’Arbert motivaren les queixes dels vilatans. El primer que farà Guilleuma, en fer-se càrrec de la Baronia i de la vila de Martorell, és posar ordre en l’administració dels territoris.

Esgrafiats típics d’algunes cases de Martorell. En aquesta es reflecteix la vida a pagés.

Guilleuma de Montcada, de Narbona i de Castellvell (-1228) era filla de Guillem de Castellvell II i de Balasqueta de Vilademuls (Pla de l’Estany al límit amb l’Empordà). Òrfena de mare amb pocs anys, va quedar amb els seus germans sota la tutela d’un oncle: l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls (-1194), molt proper al rei Alfons II.

El 1193 es va casar amb Guillem Ramon de Montcada i de Bearn, el Gran Senescal, amb qui tindrà un fill, Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn, esdevenint ella “Guilleuma de Montcada”. Un any després, Ramon de Montcada donà mort a l’arquebisbe al prat de matabous, prop del desaparegut castell de Montcada, probablement per la revolta d’alguns magnats contra Alfons II. Ramon és excomunicat “amb els seus”, però amb la possibilitat de rebre el perdó si fa peniténcia i li demana al nou bisbe i al Papa, com així fa, desapareixent uns anys (se suposa que va anar a les croades). Sense notícies seves, Guilleuma es casa amb el vescomte de Narbona, Eimeric III (-1239). Guilleuma, entre 1202 i 1208, és “Guilleuma de Narbona”.

L’antic castell de Montcada

Ja sabem que en 1205 heretà la baronia de Castellvell, és en aquest temps quan tornarà a aparèixer el primer marit. Entre 1205 i 1208 Guilleuma fa diverses transaccions, especialment amb la seva feudatària Guisla de Banyeres (del Penedès), repoblant i fortificant poblacions. En 1208, davant de la evidència de vida del primer marit, s’anul·la el segon matrimoni amb Eimeric III. És aquest mateix any quan, en presència de Bernat de Castellbisbal, Bernat de Castellvell i Guerau de Banyeres concedeix privilegis a la vila de Martorell, entre el Llobregat i l’Anoia. Aquestes concessions produiran grans beneficis a la població, sent respectades pels seus successors i mantenint-se vigents fins el segle XIX. En aquests anys es funda l’hospital de Sant Joan de Déu a la vila, del que encara queda la capella i es basteix la capella de Sant Bartomeu, de la que queden les restes al peu de l’anomenat “pont del diable” (o de Sant Bartomeu).[4] Guilleuma esdevindrà definitivament “Guilleuma de Castellvell” i actuarà ja només amb el seu fill.[5]

La reconstruida capella de l’antic hospital que es va fer en temps de Guilleuma de Castellvell. AGC, 2024
Restes de la capella de Sant Bartomeu al pont de Martorell, 2024

Són anys de persecucions i de migracions occitanes degudes a les croades contra els anomenats despectivament “càtars” i que no eren sinó grups cristians, com els valdesos, que no obeïen al papat ja que les dones eren igual que els homes en la celebració i predicació. Entre mig es donen conflictes entre les cases vescomtals en les que es veu implicada la casa de Bearn. El germà bessó de Guillem Ramon de Montcada, Gastó VI de Bearn, lluità al costat de Pere el  Catòlic a la batalla de Muret, morint poc després (1215) deixant el vescomtat de Bearn al seu germà, on es retirà fins la seva mort el 1223. Al seu testament, redactat en 1215 encomana al seu hereu legítim, el fill de Guilleuma, la protecció dels fills que havia tingut amb una altra dona.

Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn serà el nou vescomte de Bearn fins la seva mort en 1229, un any després de la mort de la seva mare, de qui heretà la baronia de Castellvell. Casat amb Garsenda de Provença (-1268), fundadora del moviment «Fe i Pau» a la Gascunya, el seu fill, Gastó VII de Montcada i de Bearn, repartirà els seus dominis entre les seves quatre filles, mentre que la filla, Constança de Bearn (-1310), serà abadessa del monestir cistercenc de Cañas o «de la Luz» (La Rioja).

Guilleuma de Montcada i Bigorra (1245-1309), una de les filles de Gastó VII i Mata de Matha, comtessa de Bigorra, esdevindrà senyora de Montcada i de Castellvell heretant també drets de Vic, Muntanyola i Vacarisses. Va casar en 1291 amb l’infant Pere i, en morir aquest, amb Ramon de Cervelló. Exercí la seva autoritat, com la seva besàvia, sent coneguda com “la invicta Amazona”, en 1294 ordenà al prior de Montserrat que no molesti al prior de Sant Genís de Rocafort per cobrar els delmes de Olesa i Sacama. En no tenir descendència la senyoria de Montcada passà al seu nebot, Gastó VIII de Bearn i I de Foix.

Pel que veiem, les dones exercien la seva autoritat posant ordre als seus dominis i evitant els excessos de la violència i l’acumulació que veiem en els seus coetanis, fent que els beneficis reverteixen en bona part a la població, tot i així, els seus dominis passaran als seus fills, amb el cognom patern o, en absència de fills mascles, a altres branques, dissipant-se les seves empentes, però poc a poc les anem trobant.

Santa Margarida de Martorell, AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15/08/2025

A les dones que exerceixen la seva autoritat en pro del bé comú

[1] El Castell d’Eramprunyà també era conegut com “Castell de Rodanes” degut al color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat.

[2] https://historiasdebellvitge.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

[4] Clopas Batlle, I. (1944) Resumen histórico de Martorell relacionado con la historia de Catalunya, p. 56-62

[5] Garí, Blanca. «El matrimonio de Guillerma de Castellvell». Medievalia, 1983, n.º 4, pp. 39-49, https://raco.cat/index.php/Medievalia/article/view/269344.

L’Hospitalet segle XVIII, les seves -possibles- capelles

Posted on por
2
L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.

En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.

A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.

L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.

De la parròquia i de la ermita no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc, com a parròquia del barri del “Centre” i com a ermita de Bellvitge-Gornal. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre dictà el trasllat dels antics cementiris a les afores. El de 1789 és el que n’hi havia prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital amb la seva capella de Sta. Càndida.

Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri

D’aquesta capella sabem que en 1606 estava “indecenter”, després de que l’acord signat en 1564 amb les Devotes de la tercera orde de St. Francesc o menoretes, per arreglar l’hospital i tenir cura dels malalts, no es fes efectiu. No sabem si aquesta capella, tan propera a l’església parroquial, continuava fent les funcions que feia a altres temps, quan la parroquial era a l’altre extrem.

La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alós i Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]

Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels  jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.

El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella

A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]

En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]

Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]

Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.

Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta, al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. Més endavant es dedicaria a remunta d’artilleria per l’exercit. De la història i usos d’aquest pedrís també en vam parlar.[10] Aquí ens interessa destacar que probablement la capella existiria al segle XVIII.

La capella de la Remunta recentment derruïda

Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.

Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.

Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.

Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]

Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.

Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.

Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, de fet la seva primera menció és en una venda que la dona Senior, que havia patit la pèrdua dels seus a la presa d’Almansor, fa en 986 al bisbe Vives a Terrers Blancs. En aquesta zona de la vall de Quart (Torrent Gornal) la Seu de Barcelona començarà a organitzar la parròquia de Provençana que limita amb aquest turó.[15] L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans de Santa Caterina de Pedralbes, es va destruir per convertir la zona en un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia. D’aquesta capella i de la de Santa Maria del Port, ens parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet i és que el terme del castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]

Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.

Així doncs, tenim, entre probables i segures, aquestes catorce capelles:

  • Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada, però amb alguna mena d’oratori
  • Torre Melina o Soldevilla, amb la capella de la Pau
  • Can Rigalt a la carretera de Collblanc
  • Pubilla Cases a la carretera de Collblanc
  • La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
  • La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
  • St. Pere Màrtir
  • Sta. Maria del Port
  • La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
  • Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
  • Sta. Maria de Bellvís
  • St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
  • St. Josep, del convent carmelita del barri de St. Josep
  • Can Colom

Si algú té més informació que la doni, gràcies.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024

revisat i corregit: 19 gener, 2025

A les persones que posen el seu desig en les devocions.

[1] Santa Eulàlia de Mérida: https://historiasdebellvitge.com/2021/11/17/entre-santa-eulalia-de-provencana-i-la-de-merida-s-xiv-xv-el-contrapunt-de-lermita-de-bellvitge/

[2] Can Alós: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/06/lhospitalet-de-llobregat-les-seves-perdues-patrimonials-ca-nalos/

[3] Sta. Eulàlia de Provençana: https://historiasdebellvitge.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.

[5] Can Rigalt i Pubilla Casas: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[6] Collblanc: l’hostal de la creu, una capella i un cementiri desubicat: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[7] Els Bellvís: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/26/els-bellvis-de-la-torrassa/

[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.

[10] La Remunta: https://historiasdebellvitge.com/2021/06/08/la-remunta-de-lhospitalet-dels-fatjo-i-els-brugarolas-als-angulo/

[11] Can Colom: https://historiasdebellvitge.com/2021/12/04/can-colom-de-santa-eulalia-hospitalet-de-llobregat/

[12] La “Torre Gran”: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/27/les-esquerdes-de-la-torre-gran-de-lhospitalet-de-llobregat/

[13] ADB, n. 37247 de març de 1780

[14] St. Pau del Camp, el primer hospital de Provençana i els camins de la marina: https://historiasdebellvitge.com/2022/09/28/sant-pau-del-camp-y-el-primer-hospital-de-provenzana/

[15] “Terrers Albos”: https://historiasdebellvitge.com/2022/01/31/terrers-albos-els-barris-de-collblanc-torrassa-de-lhospitalet-de-llobregat-als-segles-x-xi/

[16] El castell de Port a Montjuïc https://historiasdebellvitge.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/

Monistrol de Calders, un passeig per la seva història i les seves escultures

Posted on por
1
Avinguda del Dr. Tarrés, davant de Can Solà

A l’entrada de Monistrol de Calders ens trobem tot un seguit d’escultures d’acer entremig de gran plataners i davant de la masia de Can Solà. Si donem una volta pel poble anirem veient moltes més, com la «ballarina sobre les ones» a la plaça Mn. Pere Tarrés.

«Ballarina sobre les ones» a la plaça Mn. Pere Tarrés, entrada al poble.

El petit poble té la concentració d’escultures més alta de Catalunya gràcies a la donació d’un fill seu, l’empresari Félix Estrada Saladich (1901-1997) que residì els últims anys de la seva vida al pedrís de «El Pedregar»de Bellaterra.

«Joventut», a un dels carrers del poble

Fundador de «muebles La Fàbrica», entre d’altres empreses, Estrada va ser un mecenes de l’art. Entre els anys 50 i 70 organitzà biennals d’art. La majoria d’obres que trobem a Monistrol són fruits d’aquests concursos, excepte algunes que són de l’escultor suís Charles Collet (Ginebre, 1902-Barcelona, 1983), per això trobem diferents autors, estils i materials.

Dona asseguda, a l’entrada del parc del Serrat

Algunes de les escultures que hi havia al jardí del Pedregar de Bellaterra van ser donades a Monistrol el 2016 i en 2018 començaren a arribar trenta-vuit d’aquestes obres. El 2021 el poble organitzà una trobada d’artistes que van deixar les seves obres impresses a les parets, com aquesta dita que ens pot fer pensar.

Una dita que ens pot fer pensar…

Aquí farem un repàs a la història de Monistrol de Calders il·lustrant-la amb els elements artístics-culturals i naturals del poble.

El primer mas del que es té constància és el de Guardiola, actual rectoria de l’església de Sant Feliu. Aquest nom fa referència a les antigues torres de vigilància i comunicació, com devia ser aquesta, al servei del castell de Calders, al que pertanyia.

Mas La Guàrdia, actualment rectoria de Sant Feliu de Monistrol de Calders

Torres medievals que van ser abans andalusines que cristianes, com ho indica clarament el topònim de la Mussarra que dona nom a un torrent i a una església romànica. El terme fa referència al de «Almuzara», d’origen àrab, un fossar on es podia instal·lar un molí.

L’aiguadera, a la plaça Nova, on n’hi havien els antics safareigs. Des de temps immemorials les dones s’han cuidat i se’n cuiden de les feines d’aigua.

El casal parroquial, que duu el nom de Jaume Mussarra, és obra de Josep Pla, conegut com “el Farràs”, mestre d’obra admirador de l’arquitectura àrab. L’edifici és de 1934, quan es va independitzar el poble del de Calders i es va fer servir com a teatre i cinema.

Casal parroquial amb arquitectura d’estil àrab i casa amb la façana il·lustrada

Endemés de Sant Pere de la Mussarra, Monistrol comptava amb una altra capella, la de Sant Joan Baptista. Aquesta advocació indica que n’hi hauria una comunitat ascètica, un petit monestir o Monistrol (“monesteriolo”) que hauria donat nom al poble. El terme de Sant Joan perdura a la riera que travessa el poble.

Pont del rector a la riera de Sant Joan

Potser aquesta església de Sant Joan estaria a la plaça de la Pedrera, on actualment trobem l’edifici de Ca la Miquela, amb dues rodes de molí a l’entrada. La Miquela estava casada amb un mestre d’obres de Granera, Ramon Comas que el 1844 comprà al descendents de Can Comas les restes de l’antiga capella per fer un nou edifici.

Ca la Miquela i Cal Pere Negre, el nucli vell de Monistrol

En aquest document de compra venda es fa constar que la capella pertanyia a des de temps remots als Guardiola i que el 1444 la propietaria era Isabell Guardiola. Els Guardiola cavallers al servei dels senyors de Calders, tenien concedida la explotació de l’aigua de la riera de Sant Joan el segle XV. El 1593 la pubila dels Guardiola es casa amb l’hereu dels Solà, amos de dos molins, constituint la família més rica e important del poble. Al segle XX la família Solà instal·larà una fàbrica tèxtil a la riera de Sant Joan, on abans tenia els molins.

La «Fàbrica Nova», riera de sant Joan, rec i, al final, l’obra escultórica: «monolit».

Una activitat molt important en aquests temps més recents va ser l’explotació industrial de les pedreres que tradicionalment s’havien utilitzat per a la construcció. Prop de l’aiguabarreig de la riera de la Golarda o d’en Marfà amb la de Sant Joan, conformant el riu Calders, trobem el lloc de “El Collet”, amb les restes de l’antiga pedrera de l’Estrada i, al costat de la riera, una font que encara raja.

Restes de l’antiga pedrera l’Estrada, prop de la riera Golarda

Pagesos, veremadors i picapedrers, antics oficis d’un poble que ara ens mostra les tradicions i les restes del passat més recent en forma d’un art que albira un nou futur amb més respecte per l’entorn natural.

«La verema», per damunt de la plaça Nova.

Podem trobar més informació de les escultures en aquest enllaç: RCCAAC: https://taller.iec.cat/rcic/fitxa_una.asp?id_fitxa=127

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, juny, 2024

Als artistes i a les artistes que visibilitzen les dones i les seves múltiples ocupacions

Antigues esglésies de St. Pere d’Ègara i de Terrassa. Sta. Eulàlia i St. Sadurní.

Posted on por
Responder
Sta. Maria d’Ègara i St. Miquel, antiga «domus», basílica i Seu episcopal.

Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de l’antiga “Seu d’Ègara”. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les diverses civilitzacions, malgrat que el domini canviï de mans i de llengua. Les seves esglésies de Sta. Maria, l’edifici funerari annex de St. Miquel i la de St. Pere, que disposa de cementiri i aglutina la parròquia, són prou coneguda gràcies a les excavacions, els estudis i la conservació dels edificis.

No són tan conegudes les desaparegudes (en 1601) esglésies de St. Sadurní i Sta. Eulàlia, documentades per primer cop en 1016, quan el comte Berenguer Ramon I (-1035), fill de Ramon Borrell (-1017) i  d’Ermessenda de Carcassona (-1057), amb la seva primera esposa, Sança, ven un alou que limitava amb el torrent de Vallparadís “al terme de Terrassa, davant d’Ègara i de l’església de St. Sadurní”. El document va ser signat a Sta. Eulàlia, d’Ègara.[1] No sabem quines funcions feien aquestes dues esglésies tan a prop de la Seu d’Ègara.

A la mort de Ramon Borrell, la comtessa Ermessenda governà amb el seu fill. En 1028, quan tot just inicia la majoria d’edat i poc després de casar-se en segones núpcies amb Guisla de Lluçà (-1079), Berenguer Ramon I restitueix a la Canònica de Barcelona tots els alous de terres, vinyes, cases, corts, arbres i aigües que són o han estat d’aquesta institució, dins els termes d’Ègara i de Terrassa, llevat de la seva parròquia. A canvi, el comte rep del bisbe Deodat un mul que val deu onzes d’or (ACB, n. 417-418). Probablement aquesta parròquia és la de St. Pere. El terme de “St. Pere” substituirà progressivament el d’Ègara.

St. Pere i St. Miquel d’Ègara

Poc després de la mort de Berenguer Ramon I, les comtesses Ermessenda, que torna a governar amb el seu net, Ramon Berenguer I (-1076), i Guisla de Lluçà donen en 1036 a la Canònica de Barcelona l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara. (ACB, n. 121, addenda al document de 1009 de restauració de la vida canonical i n. 533 en un document de donació del bisbe Guislabert d’acord amb les comtesses esmentades i el comte Ramon Berenguer I, fill de Sança). Sembla que a cada nova situació de la família comtal es renoven els pactes amb la Seu de Barcelona, que té el ple domini sobre l’antiga Seu d’Ègara.

En 1043, en una venda a Rubí, apareixen junts els noms d’Ègara i de Terrassa (ACB, n. 652), però el d’Ègara es perdrà, quedant el de Terrassa, que aglutina la vila a redós del Castell-Palau, sota el terreny de la Seu, i el de Ègara-St. Pere, que defineix la població que s’instal·la al nord i el terme de les parròquies rurals que havien estat sota el domini de l’antiga Seu d’Ègara.

«Torre del Palau», restes de l’antiga vila fortificada de Terrassa

En 1110 el comte Berenguer III (1082-1131) ven als que seran “els Terrassa” un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là. Les obres romàniques de St. Pere i Sta. Maria són d’aquest temps dels cavallers o senyors feudals.

Castell Vallparadís, actualment, museu

Sta. Maria, una advocació que va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, es consagra el 1112 (o 1113), quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalitat, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Les esglésies de Sta. Maria i St. Pere, així com la de St. Julià de Terrassa[2], amb els seus cementiris queden sota “la seva mare”, la Seu de Barcelona. S’exceptuen les esglésies de Sta. Eulàlia i St. Sadurní que ja eren sota la Canònica.[3]  En aquests temps es van diferenciant dos dominis econòmics: el de la Canònica, que controlen unes quantes famílies de canonges i l’ardiaca del Capítol i el de la Seu, amb l’Hospital de pobres que donarà origen a la Pia almoina, que acumularà un gran capital.

Restes romàniques de Sta. Maria de la Seu d’Ègara

Si la Seu d’Ègara i el castell de Vallparadís queden ben protegits pel relleu, no passa el mateix amb el que anomenem “Castell-Palau”, del que ens queda la torre del homenatge. Datada de l’any 1000, es devia alçar sobre les restes d’una anterior torre de defensa, alçada sobre una vil·la romana en una important cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara.

La torre del Palau donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. Aquí s’inicia la indústria tèxtil de Terrassa. Al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits cap a Itàlia o cap a Orient. El 1228 Jaume I atorga el privilegi a la vila de Terrassa que el camí de Manresa-Barcelona passi pel seu centre, cal no oblidar que el monarca estava immers en baralles amb poderosos feudals com Guillem de Montcada i necessitava establir aliances amb altres feudals i el poble.

El Castell-Palau es dedicava a recavar els rèdits de l’agricultura i el comerç, com devia ser als seus orígens andalusins. La seva església de St. Fruitós, documentada des del segle XIII, era al servei d’aquest centre administratiu i judicial. Dins l’església es guardaven les mesures del gra. L’església tenia un porxo que s’aguantava per un pilar amb una argolla per subjectar els presos. Sota el porxo es tractaven temes públics i es celebraven mercats i fires. El lloc s’omplia de captaires i de noies que anaven amb la filosa a guaitar i xerrar, el que tenien prohibit quan era dia de mercat (Cardús, 1960: 97-101).

Restes del «Castell Palau» al museu del Castell de Vallparadís.

Els reis de la corona catalano-aragonesa feien estada al Castell-Palau. El 1343 el rei Pere ven el castell i la vila de Terrassa als Muntanyola, que esdevindran els senyors. En 1345  Blanca de Centelles, última descendent de la nissaga dels Terrassa, fundà la cartoixa de Vallparadís, potser va trobar que seria una honrosa sortida pels seus béns. Aviat la corona catalano-aragonesa quedaria absorbida per la nova entronització de Castella.

El 1562 hi ha un intent de divisió en dues “universitats” (municipalitats) per part dels “hòmens de la vila i terme de Terrassa”: la pròpia de Terrassa i la de St. Pere amb set parròquies rurals de la seva demarcació: St. Miquel i Sta. Maria de Toudell amb St. Martí de Sorbet (Viladecavalls) St. Vicenç de Jonqueres i St. Julià d’Altura (Sabadell), St. Quirze i St. Feliuet de Vilamilans, a més d’altres cases i propietats al nucli de St. Pere (avui barri).[4]

Una de les plaques nominatives de les cases del carrer Major de St. Pere.

És un intent de donar independència a la que seria la població de St. Pere, a qui se li concedeixen alguns privilegis com la “carnisseria” del terme o el dret de disposar d’hostal, fleca i tavernes. (Cardús, 1960: 49). Aquesta “universitat” de St. Pere de Vallparadís, que arreplegava el conjunt de la demarcació, era presidida pel batlle de Terrassa, però des de 1551, quan l’església de St. Fruitós és derruïda en favor de la obertura del  nucli de la vila, els vilatans s’arrepleguen en una confraria, “Minerva”, recolzada des de Roma, potser amb la intenció de no perdre la centralitat que donava l’antic Palau.

El primer esment de les “cases de St. Pere” és de 1576 quan la propietària era Eleonor Vilar (Cardús, 1960: 52). En 1583 un hostaler basteix una casa propera a l’església de St. Pere, encara quedava espai lliure prop de la capella de Sta. Eulàlia, a llevant. Es compradors de les  parcel·les van ser nou pagesos: sis de la mateixa parròquia i els altres de Castellar, Mura i Matadepera, dos paraires, dos bracers, un sabater, un fuster, un rajoler i un hostaler pagès.

En 1583 encara trobem menció a Sta. Eulàlia d’Ègara en les afrontacions d’una parcel·la al barri de St. Pere, però en 1601Sta. Eulàlia d’Ègara i l’església de St. Sadurní seran destruïdes i utilitzades les pedres per construir el pont de St. Pere que uniria aquest sector més elevat i allunyat amb el nucli de la vila. Al mateix temps el bisbe disposa que la parroquialitat de St. Pere d’Ègara passi a la nova parròquia del St. Esperit de Terrassa que aglutinarà els dos termes.

Pont de St. Pere sobre Vallparadís, fet amb les pedres de Sta. Eulàlia i St. Sadurní d’Ègara

Tot i així, St. Pere continua exercint com a parròquia de la seva població, en 1637 té 44 masies i el carrer de St. Pere 23 cases. Fins el 1904 no es disgregà definitivament el municipi de St. Pere d’Êgara,

En 1622 el Castell-Palau era venut a la municipalitat pel senyor del moment. L’edifici limitava amb el carrer Gavatxons (conegut al segle XIV com “el vall de St. Fruitós”), el carrer Cremat, antigament dit de Palau, les cases, la plaça, les fonts i l’hort del castell. A l’edifici comunal encara s’encunyava moneda sota l’emblema “Castrum Terrassa”. L’any 1891 l’edifici del es destrueix en benefici de la Plaça on s’alça l’església del St. Esperit (Cardús, 1960: 62-63 i 86).

Torre del Palau darrera de la Plaça vella, una ampliació que es va menjar l’antic Palau.

[1] Cardús, Salvador (1960) Terrassa medieval. Visió històrica. Ajuntament de Terrassa, p. 31

[2] St. Julià d’Altura que estarà sota el domini de St. Pere d’Ègara fins el 1904

[3] DDAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Oc. i Or. Enciclopèdia Catalana, p. 232

[4] A mitjans del segle XIX Viladecavalls i St. Quirze esdevenen municipis.

Parròquia de Sant Cosme i Sant Damià de El Prat de Llobregat. Art i Tradició.

Posted on por
2

Tot i que l’església parroquial de El Prat es posés, al segle XVI, sota l’advocació de St. Pere i St. Pau seguint la tradició de l’ermita de St. Pau, adossada a un mas fins que les riuades se l’emportaren, l’arribada d’immigració francesa que fugia de les guerres europees de religió i els episodis de pesta van arreplegar una gran part de la població sota els sants Cosme i Damià, metges i màrtirs venerats des del segle IV en la tradició cristiana d’Orient.

Les crisis endèmiques de febre i paludisme pròpies d’aquesta zona deltaica provoca que St. Cosme i St. Damià siguin considerats co-patrons de El Prat junt a St. Pere y St. Pau des de la creació de la mateixa parròquia de El Prat. Les festes de St. Cosme, a finals de setembre, arreplegaven més gent  que les de St. Pere i St. Pau, ja que a finals de juny el pagesos solen tenir més feina, així que a mitjans del segle XIX es va optar per donar-les com les oficials. Així doncs, podem pensar que la figura dels Sants metges era la més popular entre les classes més pobres, com St. Roc a Provençana, més en temps de pandèmies i per a grups forans i/o marginats que potser tenien més necessitat d’expressar les seves devocions i súpliques.

Els dos gegants que recorda St. Cosme i St. Damià i que acull el temple van ser presentats i beneïts el 26-9-2019, durant les festes patronals de El Prat, poc abans de la nova pandèmia del segle XXI.

Al carrer del riu Llobregat, davant el Parc Nou de El Prat, molt a prop de l’aeroport i del mateix Delta, s’alça l’església d St. Cosme i St. Damià de el Prat, ubicada al barri de St. Cosme, un barri obrer format i re-format en els anys 60 i 80.

La parròquia, com tantes altres ubicades als barris obrers dels voltants de Barcelona (el barri de St. Cosme es va crear en 1967), va acollir als anys 70 diferents reivindicacions obreres i veïnals.[1]

En aquest segle XXI, el rector Lluis Portabella (Barcelona, 1936), un dels guanyadors del premi Ciutat del Prat 2018 per la seva tasca integradora i la seva implicació en la vida social i cultural del barri Sant Cosme, ha procurat dignificar aquesta església funcional guarnint-la amb obres escultòriques i pictòriques d’artistes locals.

El campanar que podem observar davant de l’església va ser forjat en ferro i acer per l’escultor Josep Plandiura (Taradell, 1943) i la seva ajudanta Marta Chinchilla. Consta de tres cossos allargats i recaragolats que s’entrellacen a dalt.[2] L’obra es va inaugurar el 5 de maig de 2012. Planduria també va fer les portes d’accés al temple. El campanar està connectat a un rellotge que toca les hores i avisa d’alguns esdeveniments, però només durant el dia, respectant el descans de la nit. La campana més petita era de l’antiga església i infants la solien tocar per entrar al pati.

Els vitralls de la façana van ser projectats pel dibuixant, pintor i escultor Josep Ricart Garriga (Vic, 1946) i manufacturats en col·laboració amb el taller de vidre Grau Montserrat al 2007 (Xavier Grau). Són catorze figures de l’antic i del nou Testament.[3]  Grau Montserrat ja havia projectat i realitzat altres obres a la parròquia de St. Cosme, com el vitrall de la Capella del Santíssim.

El mateix 2007 Grau Montserrat va salvar, restaurar i adequar uns vitralls realitzats l’any 1968 per Vitralls Bonet per a l’antiga Parròquia Catòlica Alemanya Sant Albert Magne de Barcelona seguint el projecte original del pintor alemany Henryk Skudlik.[4] Aquests vitralls s’han adaptat als finestrals laterals de la nau. El 2009 Skudlik va dissenyar noves peces per completar el conjunt. El títol general de l’obra “vitralls apocalíptics” fan referència al patiment humà generat a la segona guerra mundial. El conjunt ha quedat representat amb “l’església patidora” i “l’església triomfant”, com a símbol d’esperança per la humanitat.[5]

La Pietat de l’altar major i el retaule del martiri que la envolta (en referència als sants Pere, Pau, Cosme i Damià) són obra del mateix Josep Ricart.[6] La pica baptismal, inaugurada el 2015, va ser obra del mateix Josep i de Sergi Ricard.

La parròquia de St. Cosme disposa d’un columbari on es depositen cendres dels difunts del barri, aquest espai va ser inaugurat i beneït el 2018, en el 50 aniversari del temple.

Aquesta església acull també imatges que les confraries fan servir a les processons, com la “borriquita”.

Amb aquestes obres d’art modern i popular la parròquia de St. Cosme ha assolit el que el seu mossèn pretenia, una dignitat que evoca la de patiment dels homes i dones empobrits i emmalaltits injustament per les circumstàncies de la vida.

El Parc Nou de El Prat, a tocar d’aquesta església que albira el futur sense renunciar a la tradició, ens dona oxigen per continuar la tasca de dignificar la vida.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-2-2024

A les dones i homes que dignifiquen la vida al seu voltant

[1] https://lannarie.blogspot.com/2011/11/lesglesia-de-sant-cosme-i-sant-damia.html

[2] https://www.somvalles.cat/noticia/21435/plandiura-exposa-a-sant-pere-el-campanar-del-prat-de-llobregat

[3] https://www.graumontserrat.com/creacio-vitralls/projectes-ricart-garriga/

[4] https://www.graumontserrat.com/restauracio-vitralls/sant-cosme-sant-damia-el-prat/

[5] https://www.graumontserrat.com/wp-content/uploads/2021/01/Taull-55-pp.16-19.pdf

[6] https://www.ccma.cat/3cat/video/4446831/embed/?tipus_embed=google

Paseando por San Cosme de El Prat. “Dones Sàvies”

Posted on por
Responder
Bassa Parc Nou. AGC, 2023

Los Santos Cosme y Damián, médicos y mártires del siglo IV según la tradición cristiana de oriente, fueron muy populares y venerados, especialmente en tiempos de pandemias y más por grupos foráneos o marginados que necesitaban de amparo mutuo, como fue el caso de Provenzana.

“Un punt marginats, els immigrants francesos s’agrupen (finals del segle XVI) en forma similar als naturals: en una confraria parroquial i sota el patronatge de St. Roc, advocat contra la pesta (…) La iniciativa serà secundada pels mossos francesos de la nova parròquia de El Prat que ultra la pesta han de lluitar contra l’endèmia del paludisme i que es posaran sota l’advocació dels sants metges Cosme i Damià.”  

Santos Cosme y Damián con su representación gigantera. AGC, 2023

San Cosme y San Damián son co-patronos de El Prat junto a St. Pere y St. Pau. Sus fiestas se celebran a finales de septiembre. Pero actualmente S. Cosme es más conocido por ser un barrio un tanto marginal, como aquella primera cofradía de Provenzana.

A pesar de la mala fama debida a algunas circunstancias sobradamente conocidas, S. Cosme no deja de ser un barrio obrero como tantos otros que se alzan alrededor de las grandes ciudades. Sólo que el hecho de ser cercano al aeropuerto hace que sus edificios no sean excesivamente altos como otros barrios de este tipo. Pero S. Cosme tiene, además, algún tesoro poco conocido y no en exceso visitado como lo sería de estar en otro lugar.

Campanar de la parroquia de St. Cosme. El Prat. AGC, 2023

En primer lugar, está el Parc Nou un gran espacio natural del Delta con árboles frondosos que no fueron talados porque tan cerca del aeropuerto no se podría edificar, con diferentes áreas para jugar, hacer deporte, pasear, almorzar, refrescarse, bailar o meditar, todo eso he visto hacer hoy mismo, y como no, también se puede hacer fotos y se podría dibujar o pintar. Si aún no habéis estado os lo recomiendo.

Parc Nou, un espacio con mucha sombra. AGC, 2023

Enfrente mismo está la parroquia de los santos Cosme y Damián, con un campanario moderno que reclama nuestra atención, aunque todo es un conjunto moderno, pero armónico y bello que impide que nos vayamos sin recorrerlo todo, porque esa parroquia está inmersa en ese espacio natural que es de El Prat, pero dentro de St. Cosme, no lo olvidemos, un St. Cosme natural del que pocas referencias nos dan.

«La copa» de St. Cosme, una antigua torre de aigua. AGC, 2023

Afortunadamente para mí, era domingo por la mañana y las puertas de la parroquia estaban abiertas, y esta que mira, recoge y escribe y que normalmente persigue el románico y otras cosas antiguas se ha quedado encantada contemplando el relieve de nuestros médicos santos entre dos caballeros gigantes, la fiesta de antaño, con sus súplicas y peticiones y las actuales, con esa angustia existencial que no sabemos cómo expresar.

¿Y qué decir de ese plafón con una Piedad en medio del relato de los mártires? No os voy a dar datos sobre quién lo hizo, cómo y cuándo, espero poder transmitir la admiración que he sentido al encontrar este conjunto de volúmenes y colores entre el blanco destello del deseo de vida.

El bello mural de la piedad de St. Cosme. AGC, 2023

Ya me iba, cuando un cicerón espontáneo me ha preguntado si me ha gustado, le he dicho que sí y mi guía me ha indicado la figura de la virgen María,

  • ¿la moreneta?, he preguntado – sí, la he visto.
  • No, esa no, la otra la que está abajo con Jesús en el borriquillo.

He vuelto a entrar y desde la barrera, como en los toros, he visto las figuras procesionales de las que mi amable guía tanto orgullo sentía.

  • Gracias, son muy bonitas, pero bastaba con la sonrisa.
Figuras de religiosidad popular que mueven a la espiritualidad. AGC, 2023

He seguido la calle buscando el lugar emblemático conocido como “la copa”, una antigua torre de agua que ocupa el espacio de una antigua masía, porque esas sí que desaparecieron con la edificación del barrio. Antes de llegar me he encontrado con el mural que reclama no olvidar la violencia de género y he recordado aquel grupo de mujeres de St. Cosme que encontré en las redes: “Les dones sàvies”. Sí, hacen falta más voces de donas sabias, hace falta gente que las recoja y las de a conocer, gente que pinte sus rostros y fotografíe sus brazos y manos para que, como en un espejo, se nos adentre su mirada y nos mueva al deseo de dar más vida, de cuidar la vida.

Mural contra la violencia de género en St. Cosme. AGC, 2023

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio, 2023

A las donas sabias, comunicativas y pacificadoras de todos los tiempos

L’Hospitalet de Llobregat: dues Santa Eulàlia?

Posted on por
2
Sta. Eulàlia Provençana. AGC, 2019

Les llegendes martirials (“martyr” prové del grec i vol dir testimoni) ens han arribat plenes d’excessos i d’informacions creuades. Són històrics aquests fets:

  • Les persecucions als cristians durant els primers anys del cristianisme. Les últimes van ser les decretades per Dioclecià i executades a la Península per Dacià entre el 303-304 de la nostra era.
  • El culte a les figures martirials i les seves relíquies promogut des de les antigues esglésies visigòtiques, afavorint les peregrinacions.
  • Algunes restes arqueològiques i algunes dades documentades d’aquests primers cultes.
La màrtir Eulàlia i St. Jaume, un sant associat al culte dels màrtirs. Interior de l’ermita romànica de Provençana. AGC, 2019

De la màrtir emeritense de dotze anys, Eulàlia, tenim aquestes referències:

El Governador Aurelio Prudenci Clement (348-410), probablement de Calahorra, cristià i poeta al final dels seus dies va escriure catorze poemes, inspirats en les actes martirials, que es van publicar el 404 amb el nom de “Peristephanon liber”, un d’ells està dedicat a la màrtir Eulàlia. Arribat fins els nostres dies, el poemari, pròxim temporalment als fets, dona compte de l’antiguitat del seu culte i fa probable que existís una Eulàlia executada a Mérida durant les persecucions.

Aquests himnes es van propagar per Europa i el Nord d’Àfrica, fent-se ressò d’ells pràcticament tots els textos posteriors, com els de St. Agustí, St. Gregori de Tours, l’oracional visigòtic de la litúrgia mossàrab o la mateixa litúrgia catòlica, així com l’imaginari iconogràfic de diverses èpoques i estils. Tant els escrits com les imatges pretenen oferir un model, en aquest cas el de la noia verge que s’enfronta al poder donant raó de la seva fe.

Romanç o «seqüència» de Sta. Eulàlia, any 880

El segon text és del 635: “La vida de los Santos Padres emeritenses” que, inspirat en una història del segle IV, relata la “passió Sancte Eulalie Vigines”. Si d’aquesta narració traiem les dades màgiques i/o dubtoses del martiri i ens fixem només en noms, fets i circumstàncies, trobem elements que mostren arrels històriques poc conegudes:

  • Al text es menciona Calpurniano, governador de Lusitania, com a jutge del procés contra la noia Eulàlia i s’han trobat restes arqueològiques que corroboren la existència d’aquest personatge.[1]
  • Un fet curiós, i més per a nosaltres, és que Eulàlia viatjava amb una altra verge que la tutelava, Júlia, a Promtiano, a trenta-vuit milles de Mérida, al lloc de Lusitania que limitava amb la Bètica.[2]
  • També trobem un mestre, “Donat” i un confessor (només els bisbes ho eren), Félix, al davant de la comunitat de verges en Prontiano.

El nom de Donat remet al donatisme, una corrent cristiana del nord d’Africà (Cartago, Numídia…) que promulgava un rigor més gran entre el clergat. Finalitzades les persecucions, continuaren rebutjant el domini de l’Emperador. Sentint-se hereus dels màrtirs, no acceptaren el bisbe escollit, Cecilià, al que consideraven “traditor”. Cecilià, ardiaca quan el bisbe anterior (Félix) abjurà per eludir el martiri, va lliurar els llibres sagrats que Dioclecià manà eliminar. El conflicte entre els partidaris de Donat i els de Cecilià s’estén. Els emperadors, caps de l’església, condemnen el “donatisme” com a heretgia. L’església perseguida es torna aviat perseguidora dels seus propis fidels.

St. Agustí amb els donatistes. Il·lustració a la capilla dels invàlids. Viquipèdia.

Darrera dels moviments que la imaginació fa créixer, sempre n’hi ha les condicions materials de la existència, com va ser en aquell cas la llunyania d’una zona immersa en lluites tribals respecte d’un poder centralitzat que només els considerava per a recaptar impostos i hosts.

El viatge de dues donzelles, una més joveneta acompanyada d’una altra que la tutela, remet a les comunitats femenines dels primers temps amb donzelles, dones consagrades i vídues que encara no seguien una regla fixada.

Amb la entrada de les tribus nord-africanes a la Península, alguns cristians es converteixen a l’Islam i uns altres continuen amb la seva fe (mossàrabs) pagant un tribut més alt per a mantenir les seves esglésies. Alguns d’aquests fugen al nord peninsular amb una part de les relíquies dels seus màrtirs, propagant el seu culte i propiciant les peregrinacions.

El text del 660, atribuït al bisbe Quirze de Barcelona, d’una Santa Eulàlia de Barcelona, és una recreació del poema de Prudenci. El 2004 l’església la va treure del martirologi deixant-la com a santa popular.

Representació de la Santa Eulàlia barcelonina

I arribem a Santa Eulàlia de Provençana, anomenada així el 986 quan el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana», que limitava amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port (Montjuïc) i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada Deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[3] Els matrimonis que, al final dels seus dies, viuen en castedat i/o es fan monjos, eren una realitat en aquells temps. El lloc de “Torres” era a Espodolla (actual ciutat de la justícia).

Tot i que el 908 es fa esment de la “vila Proventiana”, la de 986 és la primera referència a un culte i apareix vinculat a dones que tenien cura de les esglésies i dels enterraments fins que l’església va acabar amb la seva tasca.

La troballa casual d’un cap de Medusa sota la rectoria propera a l’ermita de Provençana indica que podria haver-se establert una església visigòtica sobre una necròpolis romana, com va passar a molts llocs, però no s’ha fet mai una recerca arqueològica. El nostre topònim de Provençana sembla derivar d’un Proventius, que seria el propietari d’una vil·la romana, però això és una hipòtesi, n’hi ha massa similitud entre el topònim “Promtiano”  i el de “Provintiana”, com per no preguntar-nos si no podria ser aquest l’origen. Per una altra banda, el culte a Sta. Eulàlia de Provençana hauria pogut arribar a nosaltres des de Provença, que aviat es va fer ressò de la màrtir emeritense.

Cap de medusa trobat a principis del segle XX durant unes obres a la rectoria de provençana. AGC, 2020, Museu Arqueològic de Catalunya

La Catedral de Barcelona va ser consagrada en 1058 sota les advocacions de la Santa Creu (la que ja tenia) i Sta. Eulàlia (de Barcelona, de la que el bisbe Frodoí va dir, el 878, que “trobà” les seves restes a Sta. Maria de les Arenes (o del Mar) i no a l’Agris Provincialis» (Sta. Eulàlia del Camp) on les havia buscat prèviament. Amb aquestes “troballes”, de nou romanitzades, l’església franca s’imposava eliminant tot vestigi de l’anterior litúrgia visigòtica-mossàrab.

La primera església i parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, al barri d’aquest nom, està sota l’advocació de la màrtir de Mérida ja que l’himne de Quirze no va tenir ressò fàctic fins la consagració de la Seu. La posterior de Sta. Eulàlia de Mérida (segle XV-XVI), al barri del centre, també, no només perquè dugui aquest nom, sinó perquè la volgueren posar sota la invenció barcelonesa, però finalment es va decidir que seria consagrada a l’única que pot ser autèntica.

Evolució de l’escut de l’Hospitalet a una revista de 1969 de l’Ajuntament. Amb els símbols de la palma i de la creu barcelonina de Sta. Eulàlia. Forma part del procés iconogràfic.

Quines conclusions podem treure?

  • Si n’hi hagué una màrtir Eulàlia, va ser la de Mérida
  • La de Barcelona és una “inventio” o recreació sobre els primers textos
    • Els mites, com el de la medusa, en els que les dones podem trobar reflectida la nostra força (de la mirada en aquest cas), degeneren en llegendes que el patriarcat aprofita per a manipular consciències
  • La primera vida monàstica femenina, de la que en tenim molt poques referències a les nostres terres es troba documentada als petits i concrets detalls d’alguns documents i escrits.

Als que indaguen en la història, l’art i la cultura, destriant els petits detalls.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 20-05-2023

[1] Castro Mateos, A. (2012) “La construcción de lo sagrado. Santa Eulalia de Mérida y su extensión por el Levante español”. Tesis. Universidad de Cáceres.

[2] Sabio González, R. “Eulalia de Mérida y la villa de nombre Ponciano o Prontiano” en: Eulalia (Mérida, 2017)

[3] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 6

Parets del Vallés, siglos IX-XI

Posted on por
1
Torre de Malla, entonces denominado «Vilatzir». AGC, 2022

En el concilio de Troyes de 878, celebrado con la coronación de Luis el Tartamudo (846-879), se reparten los bienes del derrotado marqués Bernardo de Gotia (-878) y se confirma al obispo Frodoí y a la Sede de Barcelona las propiedades que había dado Carlos el Calvo en el Vallés que habían sido de los clérigos Tirso de Barcelona y otro que, bajo el auspicio de Bayo (Rojo o castaño), magnate hispano-godo de Terrassa, bautizaban y ejercían su ministerio siguiendo el rito hispano o mozárabe. De los bienes que fueron de Bernardo de Gotia, además de la tercera parte de los impuestos sobre las mercancías y el derecho de acuñar la tercera parte de la moneda, se concede la villa Romanos (Vallromanes), con “Villaricello” por encima, junto a la iglesia de St. Esteve (casa que será conocida como “Vilatzir”, nombre de un prócer del siglo XIII, y como Torre de Malla desde 1548) y la villam Rodaldi (Vilarrosal), más cerca de Gallecs.[1]

Santa María de Gallecs, en Mollet, un sitio agrícola privilegiado gracias a los acuíferos de Mollet, que dan nombre a esta población («mojado») AGC, 2022

En 904 se consagra St. Esteve de Parets que es dotada con numerosas villae (núcleos de población con edificios dispersos) en su zona de influencia. Entre otras se mencionan la villa Spina, por encima de St. Esteve, las de Breda y Parietes (ambas designaciones acompañan a St. Esteban hasta que se acabe adoptando la de Parets), la villa Reudaldo (Rosal), medio alodio en Gallecs, la villa de St. Martí, la de Palaudàries en “el sitio de los pagos”, la de Marciá donde está St. Valerià y el campo de Teudemunda.[2] Cada sitio parece tener su propia iglesia o capilla.

St. Esteve de Parets o de Breda con au absis románico. Foto: Ramón Solé https://estimadaterra.wordpress.com/2019/02/15/esglesia-de-parets-del-valles/

Todo un despliegue topográfico que nos invita a unir nombres antiguos con sitios actuales. Recogeremos estos y otros lugares que aparecen cercanos en los documentos de la época y veremos el papel que ejercen los propietarios.

En 923 Auxili vende al obispo Teuderic por cuarenta sueldos (una cantidad importante) sus bienes y derechos en la villa Roudaldi (Rosal) quedándose en régimen usufructuario.[3] Vemos, pues, que la Catedral de Barcelona es una gran propietaria en Parets y su área de influencia al lado izquierdo del río Tenes.

El monasterio de St. Cugat del Vallés recibirá bastantes donaciones en la zona: En 945 Guisalec y su esposa Splandonia dan a St. Cugat en la Villa Ariulf o Valldario (Valldoriolf en Vilanova del Vallés). En 946 Sendred y Elisabet dan un amplio alodio de tierras y viñas entre Lliçà d’avall, Vilanova del Vallés, Lliçà d’amunt…, en los límites encontramos a María, Tortora y Escolástica. En 949 Justo da “por mandamiento de su padre” en Perafita (Vilanova). En 979 Delà permuta “por voluntad de Dios” tierra, casas, corrales, árboles, agua y riegos en Gallecs, en cuyos límites vemos a “Ermessinda Deodicada” y sus hijas. En 990 el prócer Ennec Bonfill dará a St. Cugat un alodio en Palau de Plegamans en cuyo límite oriental se menciona Palaudàries y “la sumitat de la Serra que és sobre Vila Rosal”. En 993 Ermengarda “Bonadona” y Eldregodo dan a St. Cugat tierra con huerto en Parets, limita al este con la sierra sobre la Villa Parietes, al sur con St. Vicenç i Sta. Leda (primera mención a la iglesia de Mollet), al oeste con la “Villa Alurí (Vilatzir) y al norte con la strada que va a Gallecs.[4] Vilatzir, con su capilla de St. Iscle,quedará en manos de St. Cugat y de señores feudales.

Palaudàries, Llicà d’amunt. AGC, 2021

El 968 el monasterio de St. Pol de Mar, bajo el obispado y la casa vizcondal de Girona, se unifica con el de St. Feliu de Guixols, quedando ambos bajo la regla benedictina y recibiendo, entre otros privilegios y donaciones del rey franco, un alodio en Parietes.[5] En 982 el abad de St. Pol permutará este alodio con Mayer y Ermessenda por diversas tierras entre Mollet, Moguda y Martorelles, en las afrontaciones encontramos a Chixilo, Guisla, Odesinda y Ermegodo.[6]

La Sede y St. Miquel siguen recibiendo donaciones: Oriol, clérigo, da en 977 a la iglesia de St. Miquel de Barcelona tierra, viñedos, casas, corrales y huertos con árboles, para quedarse como en usufructo en Vilarzir (Torre de Malla), una de las viñas es la que plantó “Gotmar et fraters seus”. En 981 Guitard hace importantes donaciones testamentarias a varias iglesias, entre las cuales, la Sede y a St. Miquel. A Sta. María del Mar deja bienes en la Torre de Malla que fueron de Adalvira. [7]

La Torre de Malla, hoy, como ayer, una finca agrícola AGC, 2022

La presencia reconocida de las mujeres en el siglo X es una constante.

En 1005 el obispo Aecio permuta con Guillem, hijo de Mayer y Ermesenda la capilla de St. Martí de Martorelles por una tierra con casales y una onza de oro cerca de Sta. María (Martorelles). En 1007, fallecido Guillem, se hace entrega de una tierra en Martorelles a la Sede de Barcelona y de una viña a St. Miquel. En 1008 Bulgará y Bonesind, sacerdotes y Guillem, laico, testimoniarán delante del juez Oruç a favor de la mujer de Guillem, Beliarda, que, habiendo perdido las escrituras correspondientes a consecuencia del paso de Almanzor en 985, es reconocida como legal propietaria de lo que poseía anteriormente con Guillem. Son diversos lugares entre Parets y Martorelles. El testimonio se jura sobre la capilla de St. Martí de Martorelles (actual Can Suñer).[8]

Riera de Can Sunyer en Martorelles. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/04/12/la-romantica-riera-de-can-sunyer-de-martorelles/

En 1207, en la segunda consagración de St. Esteve de Parets (no sabemos por qué hubo dos, lo único que constatamos es el valor documental de los topónimos que aparecen en este tipo de actas), entre las muchas donaciones que se hacen, encontramos numerosos monasterios y órdenes religioso-militares, como la del Temple, o familias feudales como la de los Montcada, principales receptores de los privilegios de las franquicias condales, también a St. Pere de les Puel·les junto a St. Jaume de Viladordila (Can Masferrer a partir de 1678 cuando esta familia la compró) y el “campo de la Deovota” (¿quizás el campo de Teudemunda de 904?), en todo caso la de St. Pere, como fue la de St. Joan de las abadesas hasta que no la depredaron, es siempre una presencia fructífera y pacífica no entrando en litigios más que con las instituciones eclesiales que quieren estar por encima de su propia gestión.

El río Tenes a su paso por Parets. Un río que se està recuperant amb la dedicació de molts. Foto: Ramon Solé

A las mujeres que realizan los trabajos del campo.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio caluroso del 2022.

[1] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 5, n. 1

[2] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Occidental i Oriental. Enciclopèdia Cat.

[3] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, n. 8

[4] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. XX (945), XXI (946), XXIV (949), CXXIII (979), CCVII (990) y CCLIII (993)

[5] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII), n. 6

[6] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, n. 139

[7] Feliu i Montfort, G. (1971). o.c., n. 54 y 59.

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 68 (1005), n. 90 y 91 (1007) y 108 (1008)

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

Posted on por
1
Portada de l’església de St. Miquel a la basílica de la Mercè, al carrer Ample de Barcelona. AGC, 2021

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

Detall del carrer de la Font de Sant Miquel, prop de la plaça St. Miquel. AGC, 21

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936.

Capitell bizantí de l’església de St. Miquel. Foto M.A.C.

Al segle X era una de les poques esglésies intra murs de Barcelona, juntament amb la Seu, la de Sant Jaume (a l’actual plaça St. Jaume), la dels Sants Just i Pastor (potser la més antiga, amb la Seu) i Sant Celoni (capella del fossar de St. Just). Totes tenien els seus fossars.

Antiga església de St. Jaume, al fons la façana gòtica del Saló de Cent.

Molt a prop de la Seu, l’església de St. Miquel com, potser, les altres tres, podien fer nosa a un bisbat que es refermava amb la seva Canònica. Potser aquestes tenien una funció per a una població determinada (St. Miquel, per exemple, era molt apreciat pels francs com a protector davant la mort). L’interès principal, en tot cas, estava en controlar els delmes que rebien les esglésies i altres rèdits que es llegaven, especialment al moment de la mort. La Seu s’annexionarà St. Miquel com faria amb les altres. esglésies.

La Real Acadèmia de Bones Lletres, en un carreró prop de St. Just, amb la Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi van evitar que es destruís la façana gòtica de l’Ajuntament.

A principis del segle X trobem donacions importants a la Seu de Barcelona i al seu bisbe Teuderic, procedent de Vic, com la que van fer, en 938, Cast i la seva dona Atanàsia que donaren a la Seu unes terres a Montjuïc, al terme de la “Vila nova” a condició de que quedessin sota Teudiscle, sagristà de la Seu (el sagristà és una figura vinculada a l’hospital-alberg). En aquesta zona de vigilància del comerç marítim i terrestre s’establirà la família vescomtal que tindrà diversos conflictes amb la Seu (en 986 serà Geribert, germà del vescomte Udulard i, ja en el segle XI, el seu fill, Mir Geribert). Darrera d’aquests conflictes estaria la imposició d’una legitimitat i el control dels delmes.

Cap a mitjans del segle X, les donacions a St. Miquel són més abundoses, com la que fan, en 962, els marmessors de Teudiscle que donaren a la “font Onrada” (Montjuïc, a Poble Sec, molt a prop, ens queda el topònim del carrer). En 951 la comtessa Riquilda, vídua de Sunyer, fa importants donacions a St. Miquel, però n’hi ha moltes altres protagonitzades per dones (Engòncia, en 940, a Vilapicina; Lívulo, en 958, una vinya a Sabadell en memòria del seu fill, Ferrocint o Nevolenda, en 961, al Vallés).[1] Altres dones signen les donacions o fan de marmessores o de testimonis. Som al segle X i la dona podia fer ús dels seus béns i actuar en el seu propi nom, les lleis gòtiques així ho reconeixien.

Amalvígia, de la família vescontal, una dona propietària d’un reg en 995. Una plaça de L’Hospitalet de Llobregat duu el seu nom.

A finals del segle X, amb el bisbat de Vives (973-995), disminueixen les donacions a St. Miquel mentre que augmenten les que es fan a la Seu de Barcelona que s’annexionarà St. Miquel a principis del segle XI. Vives, com van fer els seus antecessors i faran els seus successors, promou l’establiment d’una Canònica junt a la Seu que disposarà d’Hospital y de Scriptorium. Amb ell augmentarà la documentació que legitimarà l’autoritat bisbal per sobre de les senyories amb esglésies pròpies, tot i que els bisbes són també uns senyors feudals que beneficien, principalment, les persones del seu entorn.

Santa Eulàlia, patrona de la ciutat a la façana gòtica del carrer de la Ciutat. AGC, 2021

Del fossar de St. Miquel, endemés de les troballes que el confirmen, tenim el testimoni d’una dona, Dadil que, pels volts del canvi de mil·lenni, sent en captivitat, s’assabenta que el seu fill és mort i soterrat a St. Miquel, fet que la mou a donar la meitats de les cases, corts, terres i vinyes que té a St. Just Desvern a la Seu i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[2]

A l’Arxiu Capitular de Barcelona consta un testament de 1005 d’un tal Guitard que erròniament s’ha considerat com el vescomte de Barcelona, ​​encara que no hi ha cap element que el vinculi amb la família vescomtal i que consta que aquest ja no vivia el 997. El Guitard de 1005 reparteix el castell de Barberà entre la Seu i St. Miguel i deixà les seves armes i utensilis de guerra al clergat de la catedral i als monjos de St. Cugat, també deixa a Cusca, germana seva terres i propietats que al seu defalliment passaran al monestir femení de St. Pere de les Puel·les. Els marmessors d’aquest testament tant equilibrat, jurat sobre l’altar de Santa Columba de la Seu, són, entre d’altres, Aecio episcopus (-1010)i Cusca deovota. Els Comtes ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Sant Pere de les Puel·les, un dels pocs edificis religiosos que es van salvar a les desfetes del segle XIX. AGC, 2021.

En tenim altres exemples d’aquest traspàs que s’anava fent, d’una manera més aviat confusa. En 1015 Orfeta i el seu marit, Guilmon permuten amb l’església de St. Miquel unes vinyes prop de la “font Occua” (Montjuïc), en un altre document de la mateixa data, Sunifred, poeta i levita de la Seu, fa constar que aquella operació era «injusta», de manera que es reescriptura, però ara amb la Seu[4] que tenia molts interessos en les “vinyes episcopals” de Montjuïc.

La popular font del gat de Montjuïc era anomenada al segle X «fonte cova». Foto: Ramon Solé

Santa Maria del Mar, lloc d’enterrament preferit pels barcelonins, extra murs, va ser aviat traspassada, en 1006. Vinculada a la funció d’enterrament eren els albergs medievals. El 1023el bisbe dona diferents propietats a Barcelona, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel” que havia estat del jueu Isaac, fill de Gento, recentment batejat, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre.[5]

Entre 1027 i 1028 el comte Berenguer Ramon I (1017-1035) i la seva segona esposa Guisla de Lluçà (1012-1079) restitueixen a la Seu les rendes episcopals d’Ègara i li lliuren el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies[6] (el que no van aconseguir fer amb el poderós St. Cugat). A partir de llavors les donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i del seu entorn, fins que el papa el posi sota la seva tutela en 1072. Són exemples d’aquest traspàs d’esglésies envers la Seu que també absorbirà els hospitals sota la Pia Amoïna, acumulant un gran capital controlat pels canonges i les seves famílies.

En 1046 els comtes donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, tancant el procés d’annexió amb aquestes esglésies. En 1055 el bisbe Guislabert, amb els comtes als que havia jurat fidelitat, dona St. Miquel a la Canònica aquest traspàs que serà confirmat pel papa en 1104.

Façana romànica de la Seu, consagrada en 1058, poc després de l’annexió de St. Miguel

Al segle XI, doncs, ja era una de les déu parròquies de la ciutat. El temple seria reconstruït el 1147 quan és de nou consagrat pel bisbe, com St. Jaume. La portalada romànica, dels volts del 1200, va quedar amagada durant les successives remodelacions i es trobà durant l’enderroc de 1969, però no se sap que es va fer amb ella, només es conserva una fotografia.

St. Jaume, al carrer de la Ciutat, un lloc de peregrinació des dels inicis del cristianisme. AGC, 2021.

A finals del segle XIV, el Consell de Cent, que es reunia al pòrtic de l’antiga església de Sant Jaume, va encarregar una seu pròpia, el Saló de Cent. L’entrada es feia per l’actualment denominada façana gòtica, de la que encara podem contemplar alguns elements (salvats de la desfeta total gràcies a l’interès d’algunes persones i entitats), al carrer de la Ciutat. L’absis de la primitiva església de St. Jaume donava a l’actual façana neoclàssica de l’Ajuntament de Barcelona i un dels pòrtics a aquest carrer de la Ciutat.

La Real Acadèmia de Bones Lletres i la de Belles Arts de Sant Jordi van evitar la destrucció de la façana gòtica de l’Ajuntament, però la porta va quedar trencada. AGC, 2021

Per a fer l’actual plaça de St. Jaume i la nova façana de l’Ajuntament es va enderrocar, en 1823, l’antiga església de St. Jaume que va ser traslladada a l’emplaçament actual, al carrer St. Jaume, on n’hi havia el convent dels trinitaris alçat sobre una antiga sinagoga del Call Menor arran d’una de les persecucions als jueus, la del 1391. Cal no oblidar fets com aquests.

Església St. Jaume Barcelona, porta lateral que senyala la sinagoga que en un principi era aquest antic convent de trinitaris (o de conversos forçats) AGC, 2021

Amb el pas del temps es fan successives obres a St. Miquel, fins el 1835, quan deixà de ser esgésia parroquial quedant com a capella del consistori, que la fa enderrocar en 1868 per fer les oficines municipals.

Llavors, la portalada renaixentista de St. Miquel es va desmuntar i va ser traslladada a la basílica de la Mercè, al carrer Ample, on hi havia la primitiva església dels mercedaris. El campanar, amb afegits, es va col·locar a l’actual església de la Concepció, al carrer d’Aragó, on també seria traslladat el claustre gòtic del monestir de Santa Maria de Jonqueres.

Claustre de Jonqueres i campanar de St. Miquel a l’església de la Concepció. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 18-05-2022

Als perseguits per les seves creences, sobre els que es va voler imposar l’oblit

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis UB. Documents n. 11 (938), 13 (940), 15 (951), 20 (958), 27 (961) i 28 (962)

[2] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo ed., p. 53

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 54, 55 i 66

[4] Baucells o.c., n. 240 i 241

[5] Baucells, o. c., n. 368

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 434, entre 1027 i 1028, “sense data”.

Fèlix d’Urgell, el primer “heretge” català, i el joc de la supremacia

Posted on por
1
St. Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell) Foto de Fidel Rodríguez a: https://estimadaterra.wordpress.com/2021/11/21/monestir-de-sant-serni-de-tavernoles-de-les-valls-de-valira-alt-urgell/

Les invasions sarraïnes no van portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

St. Miquel de Terrassa, un dels millors exemples de l’arquitectura visigòrica. AGS, 2022

La contraofensiva franca a la invasió musulmana va ser molt més destructiva a la Occitània (de la que l’actual Catalunya Nord formava part), tant que no en tenim gaire notícia d’aquests temps foscos en que les lluites internes i les de la re-conquesta van resultar devastadores per a la població.

L’església de la Hispània visigòtica provenia de la ortodòxia dictada als primers concilis d’Orient que, tot i rebutjar –sense condemnar- la tradició gnòstica (o “del coneixement”), venia amarada de la filosofia grega, més que de la pròpia tradició hebrea. En aquests concilis es van condemnar algunes corrents, com la del maniqueisme, que prenia principis perses. En el fons el que es volia era el sotmetiment a un Imperi que utilitzava la religió per aglutinar poder.

Il·lustració sobre el 1r. concili de Nicea, 381, amb l’emperador Constantí al mig. Foto: viquipèdia

L’església hispana havia fet el seu propi camí lluny de Roma. L’església goda de Narbona quedarà sota el domini franc que, com imperi que s’anava fent, pren el seu control com instrument d’expansió. Entre mig dels grans jocs de poder, els interessos i les creences de diferents persones i grups, unes tindran més èxit, sent recolzades pels grans i altres quedaran anorreades.

És en aquest context que cal situar la teoria, gens innovadora per a l’església hispano-goda, de l’adopcionisme, que propugnava, entre d’altres, el bisbe Fèlix (o Feliu) d’Urgell (bisbe entre 781 i 799), home respectat per la seva autenticitat de vida i pels seus coneixements. La teoria que el bisbe Fèlix expressa en una “carta a un sarraí”, un escrit perdut, consisteix en contemplar la segona persona (Crist) com un fill “adoptat” en la carn. La idea es fonamenta en la predicació dels primers pares de la Església i és moguda per la raó i pels intents d’acostament a altres visions, com la musulmana.

Fèlix d’Urgell per David Paniagua

La clau de l’ortodòxia és sempre la obediència i el sotmetiment. L’església, com fan altres institucions, perdona els errors, per molt greus que aquests puguin ser, però no perdona el pensament propi ni l’elecció del lliure camí al seu sí.

Els mitjans per fer-lo callar, ens són familiars, primer afalagar per convèncer, és el que intenta Alcuí de York, amb una carta del 790 en la que el lloa per la seva pietat i li demana que abandoni les seves idees, però Fèlix, com el bisbe Elipand de Toledo i mols altres que els seguien, es senten segurs en la seva tradició i no volen negar el que veuen clar.

Alcuí de York, al centre. Foto: viquipèdia

Carlemany convoca el concili de Ratisbona, celebrat el 791, al que porten, per la força, al nostre bisbe. Com que ell no es desdiu, l’empresonen i li cremen tots els seus escrits. Els bisbes hispànics acudeixen al rei demanat clemència però, amb aquesta bona intenció, enforteixen el poder polític sobre l’església.

Carlemany convoca un nou concili que es celebrarà dos anys més tard a Frankfurt i ofereix a Feliu el perdó i als bisbes hispans l’alliberament dels sarraïns, si deixen les antigues doctrines i es sotmeten als nous ritus.

Cripta a l’interior de St. Miquel de Terrassa, amb un petit altar i una creu grega. AGC, 2022

Ells, segurs com estaven de la seva independència i tement més els francs que els sarraïns, fan veure que es sotmeten, per a lliurar-se dels càstigs, però no ho fan, ni al seu interior ni a les seves celebracions, que continuen com abans.

Félix marxa amb els hispans, sabent que estaria vigilat, s’amagà a les muntanyes. Alcuí atacà sistemàticament totes les pràctiques visigòtiques. El 799 un enviat seu va a l’encontre de Feliu i el convenç de que vingui a Aquisgrà, a la cort de Carlemany (coronat per l’església com a Emperador un any després), per a tenir una discussió entre els dos.

El Papa i el Rei-Emperador, reforçant-se mutuament (tot i que no sempre d’acord)

El rei el lliura a l’església per que el castiguin, Feliu torna a desdir-se de les seves idees però, igualment, és empresonat a Lió. Allà quedarà aïllat a la presó del Papa sent custodiat pel bisbe de Narbona i per un altre català: Agobard, fins la seva mort envers l’any 811. La supremacia de la església franca va acabar no només amb “l’error hispà”, sinó també amb tota l’església visigòtica, els seus costums, els seus ritus…, de tradició molt antiga i més a prop de la primigènia font del cristianisme.

Interior de l’església visiòtica de Sant Miquel de Terrassa que deuria tenir, al seu origen, un ús funerari. AGC, 2022

Un exemple una mica confús per les poques dades fiables que es tenen és el del monestir de Sant Serni (o St. Sadurní) de Tavèrnoles, a l’Alt Urgell, on la comunitat de frares va quedar dividida entre els més grans i afins a l’adopcionisme, que van marxar a una capella allunyada, Sant Sadurní de Llanera, actualment al municipi de Torà (La Segarra), i els més joves, que van instaurar el monacat benedictí a Sant Serni. En aquest monestir s’ha conservat una còpia de la carta que Fèlix va escriure retractant-se de les seves doctrines.

St. Serni de Torà, abans de Lanera (La Segarra) foto: viquipèdia

És, justament, per tot el que va anar en contra de l’adopcionisme, com les cartes d’Alcuí, a Feliu i als seus feligresos i seguidors o el tractat de “sant” Agobard “contra el dogma de Feliu”, que ens ha arribat la controvèrsia i el que succeí a qui no va renunciar als seus principis, el bisbe Feliu d’Urgell. Segons Agobard, Feliu continuava transmetent les seves idees a la presó.

«Sant» Agobart, va ser també implacable contra els jueus

Però tot i que es van silenciar aquestes doctrines, més raonables que les imposades per la ortodòxia, el poble humil, que sol guardar-se molt bé d’expressar les seves idees, les va retenir com una petita llum en mig de les tenebres del dogmatisme i de la violència sistèmica del poder més gran i, més endavant, sorgirien altres corrents, perquè l’aigua sempre busca una sortida.

Cal escoltar la remor de l’aigua, la trobarem allà baix, no lluny del camí, però fora dels marges.

Conèixer el passar il·lumina el nostre present mostrant com la supremacia adopta uns mecanismes similars, que la més gran violència sempre la infligeix el poder més gran i que cal qüestionar el relat del poder i els seus dogmes.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-03-2022

Als i a les que mantenen l’esperit crític

  • Informació treta del llibre de Ventura, Jordi (1963). Els heretges catalans. Premi Josep Txart, 1962 Barcelona: Selecta, de l’article de Climent Miró i Tuset del 2013 “El xoc cultural del món carolingi amb el visigot: el cas d’Urgell” i d’altres fonts històriques.