Sant Sadurní de Subirats i Na Gueraua Codines, sanadora del segle XIV.

El Castell de Subirats agrupava diferents nuclis, com el de St. Sadurní, 2022

Sant Sadurní d’Anoia va ser “de Subirats” fins que es va independitzar en 1764. Al segle XIII conformava “Universitat” o “Comú” (Ajuntament) amb els pobles de St. Pau d’Ordal, St. Pere de Subirats i St. Pere Lavern i, des de molt antic (documentat des del 917), era part del “Castell de Subirats”, un castell termenat (que agrupava un terme), controlat en aquests temps per la família vescomtal de Barcelona, del que ja en vam parlar.

La primera referència que trobem de l’església de Sant Sadurní de Subirats, on s’agruparà un nucli poblacional, és de 1080 quan Guisla de Santmartí, vídua de Mir Geribert, d’aquesta família vescomtal, fa donació del pa i vi que té al castell de Lavit. L’emplaçament de Sant Sadurní, a l’antic camí romà que comunicava Barcino amb Tarraco passant per Martorell, era un bon lloc per les comunicacions i el comerç que afavorien els nous dominadors, els francs, com ho manifesta l’advocació a Sant Sadurní (de Tolosa).

Riu Bitlles, afluent de l’Anoia, al seu pas per Lavit. 2022

El pas del riu Anoia, que neix a l’Alta Segarra i desemboca al Llobregat en Martorell, amb les seves rieres i torrents, facilitava la producció agrícola de la vinya i de l’oli i la instal·lació de molins hidràulics per a moldre el gra. Tenim moltes referències a molins medievals en aquesta zona, com ja vam explicar.[1]

En 1196 trobem un nou molí junt a la quadra de Vilarnau, on s’aixecarà la capella de la marededeu de Vilarnau.[2] D’aquest conjunt, davant de l’indret de les caves Codorniu, però a l’altra banda del riu, només queden un parell de murs i altres restes difícils de classificar. L’indret és conegut com “Molí del Racó” (avui polígon industrial). En 1536 n’hi havia un molí fariner, del que encara trobem referències en 1813, quan també n’hi haurà un molí paperer propietat dels amos de Can Guineu (renom de la família Mir).

Restes de Vilarnau a Sant Sadurní, 2024

Els vestigis més antics que podem contemplar són a Espiells, amb la seva ermita romànica que reclama el seu absis i el turó de la Miranda on es va trobar una necròpolis dels segles V-VIII, anteriors al cementiri del segle IX de l’església de Sant Benet, una advocació que torna a indicar la reorganització en parròquies que feien els primers monestirs, que seguien la regla d’aquest sant. 

St. Benet d’Espiells, 2023
Espiells reclama el seu absis

Els llocs de Can Codorniu o el de Can Catassús, en el camí vers el turó d’Espiells[3], són coneguts des del segle XVI. Tot i que la història de la producció vinícola és més antiga, no trobem molts vestigis medievals a St. Sadurní. Els més antics són d’època moderna.

Can Catassús, 2024

El primer carrer, a partir del que s’articula el nucli poblacional, on n’hi ha l’edifici de l’actual Ajuntament, amb el suggestiu nom de “Carrer dels cavallers”, entre mig d’altres carrers antics com el de St. Pere o St. Antoni (iniciador de la vida monàstica), flanquejava una de les portes d’entrada, la de ponent, on trobem un arc construït en 1650 que, després de diferents trasllats i desfetes, s’ha reconstruït a la plaça del “Pont Romà”, nom que porta a confusió, ja que l’origen és un pont del segle XVIII ja desaparegut, d’aquí que ara es conegui com a plaça de “l’arc romà”, però ni el pont ni el arc ho eren.

Al nucli històric trobem Can Guineu, un edifici del segle XIX, com la fassina que té al davant i que, ubicat al carrer Hospital, havia estat pròpiament un hospital de pobres. L’antiga casa pairal, comprada per la família Mir en 1703 a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, era coneguda com “Hospital vell” i tenia una fornícula amb una llàntia d’oli que alimentaven els mateixos veïns.[4]

Can Guineu, al carrer Hospital de St. Sadurní. 2024

Si passegem pel nucli de Sant Sadurní trobarem una immensitat de caves i molts edificis modernistes, però per anar a la Edat Media haurem de recórrer a la història que no deixa rastre, com la de les dones. Aquí en tenim una:

A principis del segle XIV, una sanadora de la parròquia de Subirats, Gueraua Codines és acusada en St. Pere Lavern com a “endevina”. Cridada a St. Cugat pel bisbe exterminador de comunitats de dones a les nostres contrades, Ponç de Gualba, la dona admet que diagnostica malalties observant símptomes com la orina, el pols o la febre i que, al mateix temps que dona consells i remeis diu algunes oracions. Reconeix que no és metge (cap dona ho podia ser, ja que tenien prohibit anar a la Universitat), per això si la si la malaltia no remetia aconsellava d’anar a un metge.

Vistes des de St. Pere Lavern, 2022

La condemnen a estar, durant unes celebracions religioses, davant de tothom sense capa i a no realitzar més aquestes pràctiques.

El curiós d’aquest cas és que ella es presenta, tres anys després, per explicar al bisbe que no ha pogut deixar d’aconsellar i donar remei a qui li demana, doncs té molts pacients que la busquen i ella no es pot negar, però que ja no fa conjurs. A les preguntes del bisbe respon que va aprendre d’un metge sarraí que li va ensenyar a Vilafranca. De moment la deixaren continuar amb les seves pràctiques. No sabem com va acabar però si que va viure molts anys alleugerint els mals dels seus propers.

No és la primera dona que trobem en aquestes situacions, el més destacable és la seva manifesta autoritat que la porta a donar raó del seu saber fer.[5]

Restes de la «torrota del moro» a St. Pere Lavern. 2022

Mari Àngeles García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025

A les dones sanadores i a les que donen raó del seu saber.


[1] Més informació a: “St. Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit”: https://historiasdebellvitge.com/2020/08/10/sant-pere-de-subirats/

[2] Llorac i Santis, Salvador. “La parròquia i església de Sant Sadurní d’Anoia, olim Subirats, des dels seus orígens fins al moment actual”. Miscel·lània penedesenca, vol. 19, p. 179-00, https://raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/63817.

[3] Sobre Espiells: https://historiasdebellvitge.com/2022/08/25/espiells-malaurada-mostra-de-les-desfetes-patrimonials/

[4] Glòria Roig i Carme Ballesta Els Noms dels carrers de la vila de Sant Sadurní d’Anoia. En: Miscel·lània Penedesenca. Sant Sadurní d’Anoia, núm. 19 (1995), p. 241-280

[5] VVAA. (1984) Processos de l’arxiu diocesà de Barcelona, vol. I p. 38-39, 63-65 i 109-111. Generalitat de Catalunya. VVAA (2012) Moments històrics de les dones a Catalunya, p. 66-67 Institut Català de les Dones. Generalitat de Catalunya.

Mura, els seus voltants i els seus oficis

Sant Martí de Mura. AGC, desembre, 2024

El 973 el comte Borrell fa una donació al monestir de Sant Llorenç de Munt sobre Terrassa d’un alou al comtat de Manresa, al terme de Nesplà per a que ho tinguin el prevere Ervigi, Constable i els seus hereus (SLLM, n. 42). És a dir, fa un establiment. Aquest alou limitava al nord amb Talamanca, a l’est amb l’alzina de Bonemir i la via, al sud amb el Montcau (“monte calvo” o muntanya pelada) i amb la Falconeria i a ponent amb el riu Sant Marti. La via devia ser la que actualment va des de Terrassa a Talamanca passant per Matadepera.

La Mola, el Montcau i Montserrat des de Sant Martí de Granera al Moianès, AGC, 2024

En aquest document trobem, endemés de les delimitacions termenals de Mura, els noms de referència. La riera de Sant Martí (advocació de la seva església) és la que conservarà el primer topònim d’una vall encara poc definida, la riera de Nespres, que envolta el nucli de la població. El “comtat de Manresa”, sense família vescomtal pròpia, conquistat desprès de la revolta hispana anti-franca (finals del segle IX), tenia unes característiques reconegudes, però no un domini jurídic. L’església i algunes famílies nobles amb els seus castlans, aniran fent aquestes funcions que quedaran ben lligades sota mans comtals a meitat del segle XI.

Representació del terme de Mura de Catalunya Romànica.

D’aquesta època és la primera menció a la parròquia de Sant Martí (1066), en una venda de terra, arbres, casa i trull al terme del Castell de Mura (“castro Murezero”, al lloc “Vila” (n. 426). El topònim “Murezero” remet més a “moros” que a “murs” i el de Vila indica la presència d’un grup poblacional o “sagrera” al voltant de la parròquia, de la que, afortunadament, ens queden restes d’aquell llunyà segle XI.

Restes de la primitiva esglèsia del segle XI

Rocafort, amb l’església de Santa Maria de Palau Vesa (“palau” és també un topònim que fa referència al domini andalusí, mentre que “devesa” assenyala una terra closa i vedada). Rocafort quedarà més sota el domini de la família del veguer Sala i Sant Benet del Bages.

Santa Maria de «Palau Vesa» o de Rocafort, 2021

Aquest seria el context històric-geogràfic, però ara, més que dels senyors i les seves batalles, volem parlar del poble i els seus oficis, donat que a Mura, com a altres pobles similars del voltant, en trobem vestigis de les ocupacions ancestrals de la gent que ha hagut de lluitar per la subsidència.

Tina del carrer Nou. El conreu de la vinya s’esmenta des del segle XI

I parlarem de les dones, tan oblidades. Un ofici que les dones han mantingut al llarg dels segles, és el de llevadores. Al timpà de Mura podem observar una llevadora al costat mateix de Sant Josep. És de finals del segle XII, quan l’església es va refer. Un temps en que les dones no eren encara tan represaliades. La representació del pessebre és una tradició ancestral d’aquests pobles, de la que a Mura es mantenen molts vestigis, com la dels populars tions. Podem passejar per veure els divertits tions, però no podem marxar de Mura sense contemplar la humil llevadora a l’altra banda dels reis. Ells adoren el nen, la llevadora va ajudar a portar-lo al món.

Timpà de Mura, els reis a un costat i la llevadora amb St. Josep a l’altre

Passejant per Mura trobarem moltes senyals de les feines agrícoles d’aquells petits pobles autosuficients que es mantenien dels seus recursos naturals i de les manufactures corresponents: el gra que podien conrear a les feixes de la muntanya, amb l’era per a batre’l i els molins per a moldre; els horts al costat de la riera, amb hortalisses i arbres fruiters; les vinyes i l’oli, amb les tines, les premses i els trulls; la ramaderia; la recol·lecció dels boscos, les carboneres i les construccions… amb la pedra, la fusta i els forns de calç.

Trull d’oli al passatge Camil Antoniette
Panel on s’explica com funcionaven les carboneres

De tot això trobarem en aquests pobles de “pedra”. Vull acabar amb uns altres oficis ancestrals de les dones, els relacionats amb el tèxtil; a Mura, l’establiment anomenat “La fàbrica”, avui centre cultural, va ser al segle XVIII un hospici i  fàbrica de filar i teixir la llana. La repressió envers les dones del tèxtil ve de lluny, de quan se les prohibí anar a la Universitat i fer-se càrrec dels telers (segle XIV), elles només podien teixir sota el domini d’un home o filar (feina menys reconeguda) així com rentar, planxar… (les feines més dures), les dones de millor nivell també podien brodar. Les escoles de nenes, molt posterior a les dels nens, consistien en “anar a costura”, filar, fer puntes… A Rocafort trobem a la mateixa època una escola de filadores. A la segona meitat del segle XIX les fàbriques tèxtils de Navarcles i Pont de Vilomara absorbirien molta població d’aquests pobles, això, junt a la fil·loxera, va provocar una despoblació que, en alguns llocs s’ha compensat amb les cases d’estiueig i el turisme rural.

Entrada a La fàbrica.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025

Als i a les que passegen pels pobles observant i respectant l’entorn i la història que trobem als seus racons.

Font del poble amb mola. L’aigua per a rentar la roba, netejar ferides, beure, cuinar, moldre… sempre ha estat vinculada a les dones i les seves feines, tan menystingudes.

Maria Luna, reina i llum dels països catalans

Maria Luna davant de St. Martí de Sogorb. Foto: viquipèdia

Si Martí “l’Humà” (1356-1410) és l’últim comte-rei del llinatge català, Maria Luna (1358-1406), la seva esposa, podria ser la primera reina dels “països catalans”, amb la corona d’Aragó i les terres annexionades de les illes i València.

Corona d’Aragó, segle XIV

Hereva de la casa de Luna d’Aragó, amb propietats a Sogorb (Segorbe, prop de Sagunto) i altres llocs, va ser compromesa en 1360 en morir el seu pare, Lope de Luna, amb l’infant Martí, segon fill de Pere “el Cerimoniós” (1319-1387).

Amb vuit anys va entrar en la cort d’Elionor de Sicília (1325-1375), tercera esposa del rei Pere i mare dels dos fills que serien reis: Joan I “el Caçador” (1350-1395), casat amb Violant de Bar (1365-1431), en contra del desig del seu pare, i el mateix Martí, el seu promès-nen.

Regne de Sicília a l’Edat Mitjana. Viquipèdia

El tretze de juny de 1372 es celebra l’enllaç a la catedral de Barcelona. Maria serà mare de l’infant Martí, rei de Sicília (1374-1409) i de dos fills i una filla que van morir petits, com farien els seus dos nets (de dos casaments del seu fill). Fets habituals, però no per això menys dolorosos.

El seu llinatge està doblement emparentat amb els Papes d’Avinyò. El del pare amb l’últim d’aquests, Benet XIII, nascut a Illueca (Aragó) i refugiat fins la mort a Peníscola, considerat antipapa i conegut com “el Papa Lluna”. El de la mare, Brianda d’Agout o Got, d’Aquaviva, Provença, amb el primer, Climent V (nascut Bertran de Got en 1264 i finat en Avinyò en 1314). Aquest Papa, en braços del rei de França, Felip IV, ha de ser recordat per permetre cremar vius, el deu de maig de 1310, cinquanta-quatre cavallers de l’orde del Temple, tal com volia el rei per quedar-se amb els seus béns, enviant a canvi a la foguera, sota demanda de l’església, a Margarita Porete, per un llibre que havia escrit i que tindria molta repercussió espiritual: El mirall de les ànimes simples. El record de les atrocitats comeses per aquest primer Papa del Cisma d’Occident mostra les tenebres on la noble reina Maria Luna destacarà amb llum pròpia per la seva defensa de pobres i exclosos.

El gener de 1387 mor Pere el Cerimoniós. El seu primogènit, Joan I, coronat com a nou rei, atorga al seu germà, Martí, el nou títol de duc de Montblanc, un càrrec senyorial que el situa sobre altres nobles i només per sota el rei.

El rei Joan I atorgant privilegis a la Vila de Berga. Foto: AGC, 2023

No ho va tenir fàcil, Maria Luna, ni amb la poderosa església ni amb la seva pròpia família. El 1391 l’infant Martí ordena a un comissionat per que aconsegueixi que la seva esposa signi a Barcelona la venda de les viles de -Elx i Crevillent per sufragar l’expedició a Sicília (n. 765).[2] I és que el jove Martí, en casar amb Maria de Sicília, va esdevenir rei i ell i el seu pare marxaren deixant a Maria al davant del patrimoni familiar.

Expansió catalana pel mediterrani, segle XIV

Les preocupacions de la noble dama s’estenen a totes les persones, independentment de les seves creences. En 1392 demana als jurats d’Algímia (Almonestir) que prestin aigua als “moros” per regar llurs camps, degut a la sequera que imperava (n. 771), no serà l’únic cop que miri pel benestar de la població musulmana, com per la jueva i no només per les seves obligacions.

En 1395 demana al batlle de Montblanc que no executi a un jove reu sense comprovar que és major de vint-i-cinc anys i que, si es considera que pot ser menor, com ella creu, faci un nou procés amb un procurador adient (n.797).

Montblanc, ciutat enmurellada. Viquipèdia

El 1396, en morir el Joan I sense descendència masculina, Maria reclama el tro pel seu marit i per ella mateixa, el que també van fer Violant de Bar, que va fingir que esperava un fill de Joan I i la filla d’aquesta, casada amb Mateu de Foix. Maria, amb les tropes lleials a Martí, aconsegueix frenar les tropes del compte de Foix que entraren en Catalunya i part d’Aragó entre 1396 i 1397, demanant al mateix temps al seu marit que torni aviat de Sicília (n. 807).

Martí tornà en 1397, però ella continua fent-se càrrec, com a lloctinent, d’algunes qüestions del govern. Com a devota cristiana demana al Papa que enviï visitadors als menorets (tercera orde franciscana, sempre sota vigilància i sospita) i que s’eviti la prostitució entre les hostes (n. 808).

Martí i Maria esdevindran els nous reis de Aragó, Mallorca, València i Sicília, comtes de Barcelona i ducs de Montblanc sent coronats en Saragossa en 1999. Respectuosos amb les institucions pròpies dels comtats catalans, com la Diputació General (Generalitat), Maria envia cartes al seu fill explicant com ha anat el jurament i expressa el seu agraïment a les Corts (n. 812 i 820).

Maria no tremola davant dels enemics, demana al poderós Ramon Alemany de Cervelló que executi al comte d’Empúries, tal com ha manat el rei (n. 826).

Com a totes les vides, les alegries són tan presents com les penes, Maria anuncia amb alegria al Consell de la Ciutat de Barcelona, el naixement del seu primer net, prepara els festejos de la coronació, sense deixar de donar el condol a la comtessa de Peralta per la pèrdua d’un fill (n. 827, 828 i 830).

En 1399 informa al rei Martí que ha aconseguit posar el comte de Foix sota la seva obediència, així com d’altres bones relacions que ha establert, d’acord amb les institucions aragoneses (n. 833 i 834). Per altra banda, no dubta en recriminar a R. Alemany de Cervelló que no ho hagi fet el que li va manar, acusant-lo de mirar més pels seus interessos que pels de la corona (836).

Poc després mor la seva jove Maria de Sicília (1363-1401) i el seu primer net. L’infant Martí es tornarà a casar amb Blanca de Navarra (1387-1441) de la que naixerà un altre nen que morirà amb quatre anys, però serà després de morir Maria.

La petició més notòria de la reina Maria Luna i més digna de ser recordada és la que fa en 1403 a Benet XIII demanant una butlla (que mai s’emetrà) en favor de l’abolició dels mals usos que pateixen els pagesos de remença en les senyories eclesials, unes pràctiques abominables i escandaloses que provoquen servituds injustes i impròpies de cristians (n. 853).

Miniatura medieval, pagesos de remença sota l’administrador del senyor que els sometia a la servitut. Viquipèdia.

Els pagesos ja havien acudit als reis (Joan I i Martí) demanant protecció i aquests havien donat algunes mesures, però la davallada econòmica provocada per la expansió mediterrània, les guerres i les pestes els posen en una situació de dependència respecte del finançament dels senyors mantenint, a canvi, els seus privilegis.

Maria pro-cura la vida dels seus súbdits. En 1405 demana la col·laboració dels jurats municipals de Girona, de les institucions eclesiàstiques i de les aljames de jueus per a construir el pont de pedra de St. Miquel de Fluvià evitant morts (n. 872). És el romànic de Besalú amb diverses reformes degut als aiguats.

Pont romànic de Besalú, refet en nombroses ocassions a causa de les riuades. Foto: Ramon Solé

En 1406, poc abans de morir, exhorta vehement al rei Martí, sense estalviar retrets a la seva passivitat, a anar a València a fi de pacificar les bandositats que posen en perill la ciutat. Poc després, amonesta al bisbe de València per vexar els jueus de Morvedre, mogut per la seva avarícia. Li avisa que ha envaït la seva jurisdicció i que si persisteix informarà al Papa (n. 878 i 879).

Inici de les Corts a Sogorb, quan el rei anà a pacificar València d’acord amb la petició de la reina.

Maria ja no es trobava bé, la mort la troba a Villareal, camí a Segorbe per a reunir-se amb el seu espòs. Va deixar tots els seus béns al seu fill, que morirà poc després i en usdefruit al rei Martí, que encara va tenir temps de casar-se de nou amb la jove Margarida de Prades, però aquesta ja és una altra història.

De Maria de Luna ens quedem amb el seu bon nom, les seves virtuts, malgrat les dissorts que va haver de patir i, especialment, amb les seva fermesa per enfrontar-se al poder més alt defensant la justícia per tothom.

A les dones que s’enfronten als estaments més alts protegint els més fràgils.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9 de novembre de 2024


[1] Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417). Fundació Noguera, col. Diplomataris, n. 1190.

[2] Els documents, si no especifiquem res més que el números, són recollits a la Col·lecció de documents de la Cancelleria de la Corona d’Aragó (1291-1420). Textos catalans publicats per la Universitat de València en 2013.

Cómo leer el libro: “Una historia de las mujeres desde la Provençana Medieval y Sant Pere de les Puel·les de Barcelona”

Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.

– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.

– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.

– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]

– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.

– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.

– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.

– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.

– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.

Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024

El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.


[1] Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz. Ed. Claret, 2019

Las ruinas de Sant Vicenç del Bosc y de sus mujeres

Sant Vicenç del Bosc o de «Cercedol». Sant Cugat del Vallès.

El “Castrum Octavianum”, a ocho miliarios de Barcelona, era un asentamiento romano donde, según la tradición, murieron martirizados en el 304 Cugat, Sever, Juliana y Sempronia levantándose, entre los siglos V-VI, un lugar de culto que se convertiría en un lugar de peregrinación. Poco más sabemos hasta que queda bajo la Sede de Barcelona en el 878, cuando los francos conceden al obispo Frodoí el monasterio de St. Cugat que contará con el apoyo de los condes de Barcelona-Girona-Osona.

St. Cugat se convertirá en el brazo ejecutor de la Canónica eliminando todo vestigio de la anterior liturgia visigótica o mozárabe y reorganizando los territorios del Llobregat, el Penedés y el Vallés bajo el nuevo sello eclesial. Sus monjes empuñan la cruz, la pluma, con el uso del latín y la preponderancia del título escrito sobre los antiguos pactos orales y la espada, si conviene. Entre los siglos X-XII, será el principal señor feudal de ocho castillos-fortaleza y de cinco torres de vigilancia en la frontera: Bajo Llobregat (Castelldefels), Penedès y Anoia.[1]

Monestir de Sant Cugat. L’absis i el campanar són les parts més antigues.

Guifré Borrell o Guifré II concede en 904 privilegios al monasterio, de acuerdo con Teuderic, obispo de Barcelona entre 904 y 937. Guifré da a St. Cugat la iglesia de la Sta. Cruz (Cervelló) y confirma otras propiedades en los condados de Barcelona, Girona y Osona. Teuderic por su parte, concede los diezmos, el derecho de dar sepultura y las iglesias de St. Silvestre y Sta. Leda (Vallirana). Teuderic, procedente de Vic,adquiere bienes en la ciudad de Barcelona y en el Vallés. En 940 su sobrino Ermenir con su hermano Sendred y su esposa Transgoncia permutan con el obispo sucesor, Guilarà (937-959),todo lo que su tío había comprado en Barcelona, incluyendo lo que tenía en Aqualonga (Valldoreix), en el “Castillo” de Terrassa y en Caldes a cambio de la mitad de lo que Teuderic legó a la Sede en Cabrera (Collsacabra).[2]  

St. Cugat será el señor de las tierras que consigue gracias a las concesiones de condes y obispos y ratificadas por los reyes francos y papas, a las “donaciones” de propietarios que pasan a ser usufructuarios, a las transacciones que establece con quienes realizan mejoras técnicas o a los expolios que realiza mediante una documentación escrita que la otra parte no posee.

En 942 se celebra un juicio en el monasterio de St. Cugat presidido por su abad. Un tal Gustrimir, en nombre de su hijo Sendred, acusa a Escolástica de retener un viñedo en Cercedol o Cercitulo (el sitio de Collserola donde podemos observar las ruinas de St. Vicenç del Bosc). Ella se defiende diciendo que la tenía en nombre de su señor Riquer, difunto, pero al no poder demostrarlo con escrituras, es obligada a evacuar.[3]  

Cercedol, en sus inicios una mujer, Escolástica, obligada a evacuar.

En el siglo X encontramos grupos familiares que plantan en común. El 965 Juan y Rogada dan a St. Cugat tierras en Aqualonga, Valldoreix, en Llacera (primera mención a esta capilla de St. Cugat) (Mas, SC, LXVII-LXVIII).

Aunque el término Aqualonga es muy frecuente en el s. X, la iglesia de St. Cebrià de Valldoreix no aparecerá como parroquia hasta su consagración en 1046. En el siglo X hará las funciones de parroquia la ermita de St. Vicenç de Cercedol o Cercitulo (después St. Vicenç de Vallarec o del Bosc), como veremos.

Tras la razia de Almanzor (985), con la que encontraron la muerte los monjes (excepto uno que huyó con la documentación, según la tradición), St. Cugat recibe un precepto del rey franco que le confirma sus ya numerosísimos bienes en el Vallés Oriental y en el Occidental, así como en las zonas fronterizas. Estos bienes consistían en tierras con dependencias agrarias, animales, útiles, molinos, iglesias y fortalezas. Las tierras podían ser cultivadas o yermas, utilizadas como pasto o para la renovación de los cultivos.

El rey les concede la inmunidad y el derecho de elección de su propio abad, convirtiéndose, así, en un poderoso señor feudal que vive de numerosas y pródigas rentas. Ya en el siglo XI ese inmenso patrimonio comportará la posesión de un aparato militar y judicial propio. St. Cugat siempre gana los pleitos.

St. Cugat, un poderoso señor feudol que causó diversas extorsiones y numerosos litigios. Un poder que se alza en desmesura.

Las “donaciones”, para quedarse en la propia tierra o para ser enterrados a sagrado, aumentan. En 985 Spanla da en usufructo casa, corral, tierra, huerto y viñedos en Magerova (St. Cugat del Vallès) y un campo en Pozolls (“Puteolos”, Can Costa, Cerdanyola). Ricard y Flavia dan tierras que habían sido de Castellano y de Gonter en “Fero” (faro o torre en Cerdanyola). Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred y Cusca, tierra y viñas en Cercedol, Valldoreix siguiendo las disposiciones de Adalà, cuando fue a Barcelona, “donde murió cuando esta fue destruida por los sarracenos” (Mas, SC, CLII, CLIII y CLVI).

La presencia de mujeres “solas” (que actúan en su propio nombre) es frecuente en los documentos del siglo X. Encontramos varias en esta zona, algunas con el apelativo de “Deovota” o “Deodicada” y cercanas al monasterio de St. Pere de les Puel·les de Barcelona que necesitó más tiempo para rehacerse.

Las encontramos en los accesos a la “Fonte Calciata” (St. Llorenç de Font Calçada), cerca del torrente de Can Cabassa en la vía que iba de Sabadell a Martorell, donde se encontraron restos de una villa romana, también en Cercedol, en el valle Vidraria (Vallvidrera) y “ipsas Canales” (Castell de Canals).

Restos del molí de Canals, AGC, 2021

Pero St. Cugat se hará el mayor propietario de esta zona cercana a su término. En 986 Mir y Escolástica venden al abad de St. Cugat y obispo de Girona, Ot, tierra con casas, corral y árboles en el término de Aqualonga, junto a St. Pere de Rubí (Mas, LA, 83). En 987 Luvilo da a St. Cugat parte de su alodio de viña y tierra en Aqualonga, en el lugar conocido como Llaceres. En 990 los albaceas de Luvilo dan una parellada de tierra en “el prado”, en Aqualonga, En los límites encontramos a Llobeta y sus hijos y a Ermesinda y los suyos (Mas, SC, MCCXLI y CCXXV). “El prado” sin más apelativos remite a un lugar de uso comunal que, en manos de los poderosos feudales, como St. Cugat, dejará de serlo.

En 987 Marraziano permutó con St. Cugat tierras, casas y viñas que compró a Ermengarda, en cuyos límites se recuerda a Filmera, Barcelona, femina y Filicite o Filicie, difuntas, nombres que apuntan a la existencia de una comunidad femenina. En 988 Petrone, clérigo, da tierra a St. Cugat en Aqualonga, que limita con St. Pere (de les Puel·les).Simplicia, con sus hijos Madeix (subdiácono), Ausizia, Dazilo y Bonuç, vende a St. Cugat tierra en Cercedol, en el lugar de “les Corts” (que debía ser otro bien comunal). Berica (hombre) y Igilo (mujer) dan en Cercedol y Aqualonga. (Mas, SC, CLXXVI, CLXXXIV, CXCIV y CXCVI).

En 991 los albaceas de Suñer dan a St. Cugat tierra en Campanyà (primera mención de Sta. María de Campanyà). Suñer y su mujer, Estudia, permutan con St. Cugat tres tierras de Aqualonga en Campanyà, el valle del río Seco y el monte de Rimila y “el prado” con la fuente de Petro, en cuyos límites volvemos a encontrar en Llobeta y sus hijos (Mas, SC, CXXXI y CCXXXIII).

Santa Maria de Campanyà, AGC, 2022

El monasterio femenino cederá (por necesidad y/o presión) parte de su dominio a St. Cugat en 993, cuando Adelaida “Bonafilla”, con las hermanas Deovotas Ermetruit, Agudància, Ermelle y Quintol, permuta con St. Cugat tierras en Aqualonga por tierra en Provençals (Mas, SC, CCLVI).

En 995 Revella, viuda de Flavi (un guerrero), da la tercera parte de lo que su esposo le legó en Aqualonga y en Cercitulo. Nefridi y su mujer, Casta, dan tierras, viñedos, casas y árboles en el canal que limitan con tierras del mismo monasterio, con la vía pública, con el río Rubio y con alodios del veguer Seniofred de Rubí. El 996 Engoncia vende a St. Cugat una tierra en el término de Aqualonga que limita por todas partes con propiedades de St. Cugat excepto por el canal que va a los molinos (Mas, SC, CCLXVIII, CCLXX y CCLXXI).

La iglesia de St. Cebrià de Valldoreix se constituirá en parroquia en 1046. La primera parroquia de Valldoreix fue St. Vicenç de Vallarec o del Bosc, así se cita en 999 cuando Cixela (hombre) con Ermengola y Ermetruit permutan con St. Cugat unas viñas en Cercedol, en cuyos límites encontramos a Ermengarda Deodicada (Mas, SC, CCCII). Aquí vemos claramente cómo una ermita que hacía de parroquia y en cuyo entorno las mujeres tenían un papel destacado, acaba siendo absorbida por la iglesia patriarcal, desapareciendo sus nombres de la historia.

St. Vicenç del Bosc, parroquia del siglo X cuidada, muy probablemente por una mujer, Ermengarda Deodicada. AGC, 2024

Maria Àngels García-Carpintero, Terrassa, julio, 2024

A las mujeres de la historia cuyos nombres han sido obviados.


[1] Salrach, J. M. (1992) “Formació, organització i defensa del domini de St. Cugat en els segles X-XII”

[2] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentación, n. 4, 5, 6 y 12.

[3] Salrach, J. M. i Montagut, T. (dir.) (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval, segles IX-XI. FN. Textos jurídics, 2, plet n. 71

Viladecavalls, un patrimoni històric i natural a conservar

Pilars de terra a la riera de Gaià, al seu pas per Viladecavals

Bona part dels primers topònims medievals fan referència a característiques del relleu. Si Viladecans (vila de “cannis” o de canyes), indica un terreny d’aiguamolls, Viladecavalls (vila de “cavallis”) no fa referència, com s’ha pensat sovint, a una notable presència de cavalls, sinó als encavalcaments de serres i turons que han format els torrents i les rieres que travessen aquest municipi.

La principal riera és la de Gaià, que neix a la serra de l’Obac. Un dels seus subministraments són els caus d’en Guitard,  una formació càrstica (de roques solubles a l’aigua) per on aflora l’aigua de la pluja uns dies després de la seva caiguda. En un tram d’aquesta riera trobem les formacions geològiques conegudes com “pilars de terra”, una meravella amagada i poc coneguda. Al voltant d’aquesta riera que travessa el municipi per l’est i d’alguns dels torrents que en ella aboquen, trobarem indicis dels primers assentaments.

Al torrent del Llor, que desemboca en Guanteres (o Gonteres), hi ha les restes mig enrunades d’un molí hidràulic a l’indret conegut com “El Molinot”, on es van trobar restes ibèriques i romanes.[1] Malauradament la font i l’aigua d’aquest torrent van ser contaminades per l’abocador.[2]

Restes del molinot, un entorn molt degradat.

A l’est de la riera de Gaià, al límit amb Terrassa, Can Tries, amb l’església romànica de Santa María de Toudell, on es van trobar restes d’enterraments primitius denominats “sepulcres de fossa”. El torrent del Salt que travessa aquest indret naixia al destruït turó del “Roc Blanc”, del que queda el nom i la pedra que el recorda i circulava entre penya-segats donant vida a nombroses deus i fonts desaparegudes amb la urbanització i la industrialització del sector.

Per damunt de Can Tries, Can Mitjans de la Guardiola, que remet a una possible torre de guàrdia, donat el seu emplaçament privilegiat i el cognom de un llinatge de cavallers (els Guardiola) mencionats des del segle XI.

Can Mitjans de la Guardiola, per damunt de la riera de Gaià.

I al sud, Can Mir, amb l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, on es van trobar restes ibèriques romanes i a prop, el que queda del castell de Toudell.

Restes del castell de Toudell, prop de l’ermita de Sant Miquel

Al nord de Viladecavalls, la serra de Coll Cardús, on podem gaudir millor de la natura, ja que és un connector ecològic entre els parcs naturals de Montserrat i Sant Llorenç de Munt-l’Obac on trobem molt patrimoni històric i natural, com l’anomenada “Pedra Degollada” o els forns i la font de Can Margarit.

Des de Coll Cardús, per la vessant de Vacarisses, a l’oest, circula el torrent de Sant Jaume, límit natural amb Olesa, que s’unirà amb la riera de Gaià al sud, desembocant junts al Llobregat amb el nom de riera del Morral o de la Costa.

Ja que la informació general està a l’abast,[3] només hem contextualitzat per mostrar la presència i l’acció de les dones als inicis de la documentació dels llocs emblemàtics de Viladecavalls.

El 986, en la reparació documental del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi ha la deixa que va fer un tal Guntred de l’alou de Toldello (Santa Maria), som ja a la Edat Mitjana i trobem un nom got vinculat a aquest més antic de Toudell. Sant Cugat, braç armat del bisbat de Barcelona, s’obria pas amb nombroses propietats que li són lliurades per quedar-se en usdefruit, ser enterrat “a sagrat” i, en alguns casos, també sota coacció o extorsió.

Potser aquest Guntred o el Gonter que trobem a la documentació de la zona, va donar nom al topònim de Guanteres o Gonteres. En la primera documentació només veiem noms i renoms tant en homes com en dones. Més endavant, els homes començaran a incorporar un cognom que fa referència al lloc o als pares, mentre que les dones només ho fan si són d’alt nivell.

El primer document a considerar per la història és de 1065, quan Bonfill Sanla dona a la seva esposa, Guisla diferents alous que tenia a les parròquies de Santa Eulàlia Provençana, Sant Andreu del Palomar o Terrassa (terres, vinyes, cases i sagrer) endemés de, entre moltes altres propietats, l’alou de Toudell amb una torre de pedra i cal, la seva església i el camí entre ambdues edificacions que abans es podien visualitzar entre elles (castell i església).

Sant Miquel de Toudell

Entre les signatures trobem les de Sicards (dona) i Bonfill Guillem de Castellvell. Bonfill Sanla i Guisla serien vassalls directes dels Castellvell (a ell i als seus senyors els trobem signant molts documents de la zona). Tots es fan servils, però ells són als primers graons de la piràmide feudal que ofegarà i escanyarà als de baix, especialment quan els senyors es multipliquen.

L’alou de Toudell limitava a l’est amb el terme de Terrassa y el coll de “Boni Astri”, al sud amb la parròquia de Oleastrelli (Ullastrell), a l’oest amb “Villa de Cavallis” i al nord amb “Villa de Gaiano”. Entre les signatures, les de Bonfill Guillem i Sicardis. Al final s’afegeix una addenda dient que aquest alou, si Guilla no s’ha tornar a casar, passarà al fill que l’hagi cuidat més i, si cap fill l’ha cuidat, serà per Sant Cugat.[4] Potser aquest afegit va ser del propi Sant Cugat. Era habitual que les vídues conservessin els béns heretats només si no es tornaven a casar, però la puntualització dels fills, no la trobem normalment.

Aquestes afrontacions diferencien entre Toudell (castell amb l’ermita de Sant Miquel, accessible) la Villa de Cavallis o Viladecavalls i la Villa de Gaià, que deu ser la de Santa Maria de Toudell, d’un impressionant i bell romànic, al que no es pot accedir normalment, al quedar dins la masia de Can Tries.

El primer document que menciona Santa Maria de Toudell és de 1086, quan Sicard dona a Sant Cugat i a aquesta església el seu alou a Masquefa que comprà a Mir Bonfill i Guisla. Sembla que són els mateixos protagonistes de 1065. Santa Maria de Toudell quedarà al segle XIII sota el priorat de Santa Maria d’Egara, quan l’església afavoria les canòniques de St. Ruf i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades per un diminutiu i/o per la seva relació familiar.

Santa Maria de Toudell a Can Trias

Aprofitant les antigues construccions, com les torres de pedra i calç que es mencionen sovint, es basteixen les ermites i els “castells” o cases fortes com el de Toudell (amb l’església de St. Miquel), el primer documentat i del que només queden unes restes que aviat cauran si no es protegeixen.

El Castell Sobirà era a la serra del Sorbet, amb l’església de Sant Martí, una advocació molt apreciada pels francs. Sant Martí del Sorbet va ser consagrat el 1096. A l’acta es diu que va ser edificada pels habitants, dins el terme de Sant Pere d’Ègara, parròquia que aglutinava altres fora de Terrassa, com segles abans ho havia fet la Seu d’Ègara. Gerbert Hug i la seva esposa Letgarda donen el cementeri i l’espai de sagrera, un pedrís on n’hi havia un mas en el que viu Sicard i els seus fills. Aquesta dona, amb el mateix nom que la de Castellvell, potser tenia cura de l’església, com era habitual.[5]

Sant Martí del Sorbet, dalt d’un dels turons del municipi

Del Castell Jussà només se sap que era en mans dels senyors de Viladecavalls, es considera que podria estar al lloc on queden unes restes conegudes com “la torre”,[6] a sobre del pont de la carretera d’Olesa. Aquestes restes, de les que aviat no quedaran res, podien ser les d’una torre de vigilància prèvia. Molt a prop tenim St. Jaume de Castelló, a Olesa, però just al límit de Viladecavalls, a la mateixa riera de Sant Jaume, un lloc molt antic, anomenat sovint com “Castelló”, on es va trobar una necròpolis visigòtica.

El “castell” de la Borrumina o Barrumbina, al nord i prop del turó de Gonteres, el trobem mencionat el 1114 en una definició que fa la filla de Ramon Gonteres. Sembla que a finals del segle XVIII només quedava una paret. A Gonteres, com a altres indrets de Viladecavalls s’han trobat restes paleontològics.

Jaciment paleontològic de Can Gonteres, a la riera de Gaià.

Aquestes edificacions eren sota el castell de Terrassa i les esglésies de St. Pere i Santa Maria d’Egara, però a partir del segle XIII les propietats es disgreguen havent de fer front els pagesos als múltiples censos.

El municipi de Viladecavalls serà segregat de Terrassa a mitjans del segle XIX, afegint-se alguns masos del sud que havien pertangut a Ullastrell. És un poble recent amb molta història antiga que va sent recollida pels estudiosos del lloc i divulgada per un Ajuntament que hauria de posar més interès en conservar el que encara queda d’un patrimoni històric i natural important.

Can Sanahuja, al sud, prop d’Ullastrell

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, Terrassa, 23 de juny de 2024

Fotografies de Ramon Solé i de l’autora

Als que s’entesten en cuidar del patrimoni cultural i natural dels nostres entorns.


[1] Nolla, J. M. 1994 “Protohistòria i mon romà. Una aproximació arqueològica”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.

[2] Del Campo Capilla, Juan Luis, 1995. “Fonts de Viladecavalls”. Quadern n. 3 d’història de Viladecavalls. Ajuntament Viladecavalls.

[3] DDAA, 1991. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. FN, n. 420

[5] DDAA Catalunya Romànica. El Vallés, vol. XVIII, p. 278, transcripció de l’acta de consagració.

[6] Del Campo Capillas, Juan .Luis. (1994). “Camins vells de Viladecavalls”. Quadern n. 1 d’història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls

Antigues esglésies de St. Pere d’Ègara i de Terrassa. Sta. Eulàlia i St. Sadurní.

Sta. Maria d’Ègara i St. Miquel, antiga «domus», basílica i Seu episcopal.

Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de l’antiga “Seu d’Ègara”. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les diverses civilitzacions, malgrat que el domini canviï de mans i de llengua. Les seves esglésies de Sta. Maria, l’edifici funerari annex de St. Miquel i la de St. Pere, que disposa de cementiri i aglutina la parròquia, són prou coneguda gràcies a les excavacions, els estudis i la conservació dels edificis.

No són tan conegudes les desaparegudes (en 1601) esglésies de St. Sadurní i Sta. Eulàlia, documentades per primer cop en 1016, quan el comte Berenguer Ramon I (-1035), fill de Ramon Borrell (-1017) i  d’Ermessenda de Carcassona (-1057), amb la seva primera esposa, Sança, ven un alou que limitava amb el torrent de Vallparadís “al terme de Terrassa, davant d’Ègara i de l’església de St. Sadurní”. El document va ser signat a Sta. Eulàlia, d’Ègara.[1] No sabem quines funcions feien aquestes dues esglésies tan a prop de la Seu d’Ègara.

A la mort de Ramon Borrell, la comtessa Ermessenda governà amb el seu fill. En 1028, quan tot just inicia la majoria d’edat i poc després de casar-se en segones núpcies amb Guisla de Lluçà (-1079), Berenguer Ramon I restitueix a la Canònica de Barcelona tots els alous de terres, vinyes, cases, corts, arbres i aigües que són o han estat d’aquesta institució, dins els termes d’Ègara i de Terrassa, llevat de la seva parròquia. A canvi, el comte rep del bisbe Deodat un mul que val deu onzes d’or (ACB, n. 417-418). Probablement aquesta parròquia és la de St. Pere. El terme de “St. Pere” substituirà progressivament el d’Ègara.

St. Pere i St. Miquel d’Ègara

Poc després de la mort de Berenguer Ramon I, les comtesses Ermessenda, que torna a governar amb el seu net, Ramon Berenguer I (-1076), i Guisla de Lluçà donen en 1036 a la Canònica de Barcelona l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara. (ACB, n. 121, addenda al document de 1009 de restauració de la vida canonical i n. 533 en un document de donació del bisbe Guislabert d’acord amb les comtesses esmentades i el comte Ramon Berenguer I, fill de Sança). Sembla que a cada nova situació de la família comtal es renoven els pactes amb la Seu de Barcelona, que té el ple domini sobre l’antiga Seu d’Ègara.

En 1043, en una venda a Rubí, apareixen junts els noms d’Ègara i de Terrassa (ACB, n. 652), però el d’Ègara es perdrà, quedant el de Terrassa, que aglutina la vila a redós del Castell-Palau, sota el terreny de la Seu, i el de Ègara-St. Pere, que defineix la població que s’instal·la al nord i el terme de les parròquies rurals que havien estat sota el domini de l’antiga Seu d’Ègara.

«Torre del Palau», restes de l’antiga vila fortificada de Terrassa

En 1110 el comte Berenguer III (1082-1131) ven als que seran “els Terrassa” un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là. Les obres romàniques de St. Pere i Sta. Maria són d’aquest temps dels cavallers o senyors feudals.

Castell Vallparadís, actualment, museu

Sta. Maria, una advocació que va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, es consagra el 1112 (o 1113), quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalitat, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Les esglésies de Sta. Maria i St. Pere, així com la de St. Julià de Terrassa[2], amb els seus cementiris queden sota “la seva mare”, la Seu de Barcelona. S’exceptuen les esglésies de Sta. Eulàlia i St. Sadurní que ja eren sota la Canònica.[3]  En aquests temps es van diferenciant dos dominis econòmics: el de la Canònica, que controlen unes quantes famílies de canonges i l’ardiaca del Capítol i el de la Seu, amb l’Hospital de pobres que donarà origen a la Pia almoina, que acumularà un gran capital.

Restes romàniques de Sta. Maria de la Seu d’Ègara

Si la Seu d’Ègara i el castell de Vallparadís queden ben protegits pel relleu, no passa el mateix amb el que anomenem “Castell-Palau”, del que ens queda la torre del homenatge. Datada de l’any 1000, es devia alçar sobre les restes d’una anterior torre de defensa, alçada sobre una vil·la romana en una important cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara.

La torre del Palau donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. Aquí s’inicia la indústria tèxtil de Terrassa. Al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits cap a Itàlia o cap a Orient. El 1228 Jaume I atorga el privilegi a la vila de Terrassa que el camí de Manresa-Barcelona passi pel seu centre, cal no oblidar que el monarca estava immers en baralles amb poderosos feudals com Guillem de Montcada i necessitava establir aliances amb altres feudals i el poble.

El Castell-Palau es dedicava a recavar els rèdits de l’agricultura i el comerç, com devia ser als seus orígens andalusins. La seva església de St. Fruitós, documentada des del segle XIII, era al servei d’aquest centre administratiu i judicial. Dins l’església es guardaven les mesures del gra. L’església tenia un porxo que s’aguantava per un pilar amb una argolla per subjectar els presos. Sota el porxo es tractaven temes públics i es celebraven mercats i fires. El lloc s’omplia de captaires i de noies que anaven amb la filosa a guaitar i xerrar, el que tenien prohibit quan era dia de mercat (Cardús, 1960: 97-101).

Restes del «Castell Palau» al museu del Castell de Vallparadís.

Els reis de la corona catalano-aragonesa feien estada al Castell-Palau. El 1343 el rei Pere ven el castell i la vila de Terrassa als Muntanyola, que esdevindran els senyors. En 1345  Blanca de Centelles, última descendent de la nissaga dels Terrassa, fundà la cartoixa de Vallparadís, potser va trobar que seria una honrosa sortida pels seus béns. Aviat la corona catalano-aragonesa quedaria absorbida per la nova entronització de Castella.

El 1562 hi ha un intent de divisió en dues “universitats” (municipalitats) per part dels “hòmens de la vila i terme de Terrassa”: la pròpia de Terrassa i la de St. Pere amb set parròquies rurals de la seva demarcació: St. Miquel i Sta. Maria de Toudell amb St. Martí de Sorbet (Viladecavalls) St. Vicenç de Jonqueres i St. Julià d’Altura (Sabadell), St. Quirze i St. Feliuet de Vilamilans, a més d’altres cases i propietats al nucli de St. Pere (avui barri).[4]

Una de les plaques nominatives de les cases del carrer Major de St. Pere.

És un intent de donar independència a la que seria la població de St. Pere, a qui se li concedeixen alguns privilegis com la “carnisseria” del terme o el dret de disposar d’hostal, fleca i tavernes. (Cardús, 1960: 49). Aquesta “universitat” de St. Pere de Vallparadís, que arreplegava el conjunt de la demarcació, era presidida pel batlle de Terrassa, però des de 1551, quan l’església de St. Fruitós és derruïda en favor de la obertura del  nucli de la vila, els vilatans s’arrepleguen en una confraria, “Minerva”, recolzada des de Roma, potser amb la intenció de no perdre la centralitat que donava l’antic Palau.

El primer esment de les “cases de St. Pere” és de 1576 quan la propietària era Eleonor Vilar (Cardús, 1960: 52). En 1583 un hostaler basteix una casa propera a l’església de St. Pere, encara quedava espai lliure prop de la capella de Sta. Eulàlia, a llevant. Es compradors de les  parcel·les van ser nou pagesos: sis de la mateixa parròquia i els altres de Castellar, Mura i Matadepera, dos paraires, dos bracers, un sabater, un fuster, un rajoler i un hostaler pagès.

En 1583 encara trobem menció a Sta. Eulàlia d’Ègara en les afrontacions d’una parcel·la al barri de St. Pere, però en 1601Sta. Eulàlia d’Ègara i l’església de St. Sadurní seran destruïdes i utilitzades les pedres per construir el pont de St. Pere que uniria aquest sector més elevat i allunyat amb el nucli de la vila. Al mateix temps el bisbe disposa que la parroquialitat de St. Pere d’Ègara passi a la nova parròquia del St. Esperit de Terrassa que aglutinarà els dos termes.

Pont de St. Pere sobre Vallparadís, fet amb les pedres de Sta. Eulàlia i St. Sadurní d’Ègara

Tot i així, St. Pere continua exercint com a parròquia de la seva població, en 1637 té 44 masies i el carrer de St. Pere 23 cases. Fins el 1904 no es disgregà definitivament el municipi de St. Pere d’Êgara,

En 1622 el Castell-Palau era venut a la municipalitat pel senyor del moment. L’edifici limitava amb el carrer Gavatxons (conegut al segle XIV com “el vall de St. Fruitós”), el carrer Cremat, antigament dit de Palau, les cases, la plaça, les fonts i l’hort del castell. A l’edifici comunal encara s’encunyava moneda sota l’emblema “Castrum Terrassa”. L’any 1891 l’edifici del es destrueix en benefici de la Plaça on s’alça l’església del St. Esperit (Cardús, 1960: 62-63 i 86).

Torre del Palau darrera de la Plaça vella, una ampliació que es va menjar l’antic Palau.

[1] Cardús, Salvador (1960) Terrassa medieval. Visió històrica. Ajuntament de Terrassa, p. 31

[2] St. Julià d’Altura que estarà sota el domini de St. Pere d’Ègara fins el 1904

[3] DDAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Oc. i Or. Enciclopèdia Catalana, p. 232

[4] A mitjans del segle XIX Viladecavalls i St. Quirze esdevenen municipis.

El montserratí, castillos y torres medievales de defensa y vigilancia

Castillo de los Castellvell, señores feudales de la zona que rodea Montserrat

En un artículo anterior nos referimos al “montserratí”[1] o área que rodea Montserrat con municipios de diferentes comarcas que están vinculados a esta formación rocosa, geográfica, histórica o culturalmente.

Es algo que comprobamos sobre el terreno con la observación des de diferentes posiciones de la silueta “serrada” de esta montaña emblemática que, aunque pudiéramos considerarla una unidad, siempre estuvo dividida, al menos desde que tenemos documentación (alrededor del año 1000).

La zona central de Cataluña: Bages,sur de Osona y del Berguedà, quedó separada de la Gòtia tras la revuelta antifranca (826-827) protagonizada por Aissó y Guillem con el apoyo de tropas sarracenas, partidarios de Berà. Bernat de Septimània, esposo de Duoda y conde de Barcelona entre los años 826 y 832 sofocó la rebelión ganando prebendas con ello, aunque posteriormente sería destituido por intrigas de la corte. Recuperaría su título y sus bienes entre 835 y el 844, cuando moriría decapitado por traición.

Torrota de Vacarisses

La zona estuvo fuera del dominio franco ya que tras la muerte de Ludovico Pío el Imperio queda fragmentado entre sus tres hijos, reinando finalmente Carlos el Calvo (-877) en Occitania. Su conquista representará la posibilidad de ampliar las fronteras hacia el Penedès y hacia La Segarra-Urgel.

Es un área donde abundan los topónimos de origen árabe, como el de “guardia” o “guardiola” (torre de defensa) o el de “cirera”, que significa “luminaria” y señala a las torres de vigilancia y comunicación que encontramos en la cima de montículos, también denominados faros o talayas, un sistema de señales muy necesario en una población tan dispersa.

El castillo de Sacama y la iglesia de St. Pere a Olesa de Montserrat

La arqueología y la toponimia dan muestras de la continuidad de los hábitats, así como de los nuevos establecimientos que progresivamente irán buscando zonas bien irrigadas (como las que responden al topónimo “Palau”[2] de origen musulmán) y comunicadas, dejando atrás aquellos montículos de difícil acceso y fácil vigilancia donde se instalaban castillos y torres.

En las vías que rodean Montserrat, siguiendo los cursos del Llobregat y el Anoia, encontramos fortificaciones desde donde se podría vigilar y controlar el comercio y los impuestos. El mismo fin que tenían los romanos cuando utilizaron la fuerza de los esclavos para construir caminos.

Castellolí, en l’Anoia, un puesto importante de vigilancia y defensa.

Entrado ya el siglo XI encontramos mayor presencia de iglesias que responden a la nueva organización en parroquias y “sagreras”, aunque hay algunas ermitas muy antiguas (alrededor siglo V) que apuntan a una vida monástica con la que se implantó el primer cristianismo que aquí nos llegó desde Oriente a través del norte de África.

De algunas de estas edificaciones sólo quedan sus ruinas o sus nombres (ya que fueron muy transformadas). Veremos algunos ejemplos.

En el norte de Montserrat tenemos castillos como el de Castellbell (feudales que dominaron la zona), el de Castellet (St. Vicenç) o el de Castellgalí, con nombres que ya indican la función de sus orígenes.

Murallas de los restos del castillo de Castellgalí

Entre 889-890 los reyes francos dieron los derechos fiscales de Manresa al obispo de St. Pere de Vic que cederá en 925 al monasterio de Ripoll los diezmos de St. Pere de Vilamarics (“villa Milech” o “Mèlik”) construida sobre una villa romana entre St. Vicente de Castellet, Castellbell y Marganell. Aquí vemos como una propiedad de probable origen musulmán se convierte en una iglesia.

Restos de la iglesia de St. Pere de Vilamarics o «vila Mèlik»

En 951 el papa confirma al monasterio de Ripoll las propiedades de Manresa con sus monesteriolos. Pese a que ya eran pequeños cenobios, Ripoll las tendrá como simples propiedades agrarias. El monasterio de Sta. Cecília (Marganell), más antiguo que el de Montserrat, recibe más donaciones de los fieles. Cesáreo (-981), primer abad reconocido, compró el 942 a su tía Druda y a su primo, Ansulf, por diez onzas de oro, un alodio en el castillo de Marro, más adelante representará uno de los tres intentos de independencia respecto del arzobispado de Narbona. Los litigios entre el abad Oliba de Ripoll y Sta. Cecília por el control de la montaña de Montserrat fueron frecuentes, lo que parece responder a diferencias entre el norte carolingio y estas áreas con mayor presencia musulmana e hispano-goda en las que se dieron intentos de entendimiento (como el “adopcionismo” que promulgaba Félix de Urgel) que serían cercenados.  

El castillo de “Marro”, junto con el de Otger, citado junto a una capilla de Sta. Magdalena en un documento de 1042, son algunos de los primeros mencionados y de los cuales sólo sobrevive el de la Guardia de Collbató que, como el de Bonifacio o de la Guardia del Bruc (del que sólo quedan ruinas junto a los restos de la ermita de “St. Pau Vell”) quedó bajo el obispado y los vizcondes de Barcelona, con sus propios litigios.

Castell de «Guàrdia» de Collbató, uno de los que aún perduran, bajo la mitra de Barcelona

En esta zona sur (la parte norte del Baix Llobregat) encontramos numerosas fortificaciones como el castillo de Sacama (Olesa, con la capilla de St. Pere), los de Espadas y Esparraguera, citados ambos en 985 cuando son entregados a St. Pere de Vic, el de St. Jaume de Castellví de Rosanes (los poderosos feudales de la zona), el de Rosanes en Martorell (así denominado por las arcillas rojizas del Llobregat) o el de Abrera o “Voltrerà” (que significa “cerca del agua”).

Montserrat des del castillo de Rosanes de los poderosos Castellví. Foto: Martí Porterias

Ya en el Alt Penedès, tenemos el de Gelida y en l’Anoia otros varios como el Castell de Cabrera (d’Anoia), el de Masquefa (junto a la capilla de St. Pere), el de Castellolí y, más alejados, los de Piera o el de Ódena. Es en esta zona, cerca de las vías desde las que se amplían las fronteras, donde encontraremos un mayor número de fortificaciones que merecen un estudio propio.

Montserrat des del castillo de Gelida (Anoia)

[1] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2024/02/28/mes-lluny-o-mes-a-prop-montserrat-a-prop/

[2] En St. Andreu de la Barca (o de “aigüestosses”) hay una zona así denominada.

Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 16-03-2024

A quienes aman la historia y el patrimonio

Todas las fotos, excepto la que hemos indicado el autor, son de Ramón Solé y de la autora

Savassona, entre roques i canalitzacions d’aigua

Cisterna d’aigua excavada a la roca i vistes del cingles de Tavertet des de St. Feliuet i del riu Ter

El parc natural de les Guilleries-Savassona es troba entre les cingles de Tavertet, tancant el curs del riu Ter, la vall de Sau i els contraforts més occidentals del massís de les Guilleries.

Al pla i turó de Savassona (Tavérnoles), per damunt de la plana de Vic, trobem grans roques de gres despreses a causa de la erosió, sobre les que s’han fet algunes investigacions que sovint es barregen amb fantasioses llegendes.

Un dels grans blocs de pedra

El conjunt arqueològic de Savassona dona mostra la continuïtat d’habitats entre diferents civilitzacions des del neolític fins l’edat mitjana. Un fet històric que podem contemplar fent volar una mica la imaginació però sense oblidar les necessitats vitals, fonament de gran part de les accions humanes.

Havent observat de lluny el castell-casa forta de Savassona, una finca privada que compta amb una ermita romànica, St. Pere de Savassona, ens dirigim cap a St. Feliuet, també romànica i bastida sobre roca dalt del turó.

Castell de Savassona amb la seva capelleta i ermita de St. Pere de Savassona

El primer que observem són algunes lloses de l’antic camí medieval amb les roques que el custodien (algunes d’elles amb marques que no sabem interpretar) i amb els marges de pedra seca que humilment ha posat la pagesia de tot temps per a poder conrear les feixes que forma aquest relleu.

Camí medieval, on ja trobem roques gravades i marges de pedra seca

El camí ens parla del treball humà amb les seves dificultats i enginys.

Arribem a una esplanada i ja divisem la primera gran roca anomenada “el Dau” on s’han trobat sitges amb restes de ceràmica i de fauna que han permès classificar els materials entre els segles II i VI aC (Edat de Metalls – Ibèric) i fa pensar que la part inferior de la roca seria utilitzada com habitatge.

El gran bloc de pedra anomenat «el Dau»

No és l’únic gran bloc de pedra, però sí el més gran. En moltes d’aquestes grans roques trobem petits forats que ha fet l’aigua i que servirien, així mateix, per recollir-la. Aquestes roques mostren la necessitat de refugi i d’aigua.

A l’esplanada trobem algunes de les pedres analitzades i batejades que han estat picades per la mà humana que ha gravat en elles, en èpoques més llunyanes o més properes, símbols culturals que remeten al desig i les pors.  Uns gravats que mouen la nostra curiositat, inici de tot pensament.

Esplanada on es troben la majoria de roques i rocam de St. Feliuet a dalt

Al mig de l’esplanada trobem una bassa i alguns recipients aprofitats per recollir aigua (un tronc buidat, un antic safareig…) que permeten sobreviure la fauna. Un espai apte per portar ramats i per acollir animalons silvestres.

Aquí trobem dues pedres amb nom. La més llunyana, la “de l’home o del nen” té una figura humana gravada, creus i algunes cavitats amb recs, donant compte, de nou, de les reutilitzacions d’espais i objectes. Al mig, l’anomenada “de les bruixes” amb un munt de creus i figures simbòliques gravades que, igualment, van des del neolític fins el període medieval.

Figura humana gravada a la «pedra de l’home»

Tot i que trobem un munt de llegendes i explicacions dels rituals de les anomenades “bruixes”, només tenim documentat que en aquest lloc el baró de Savassona, descendent dels vescomtes de Cabrera-Osona, va fer assassinar, al segle XVII, a la forca, a tretze dones de Viladrau acusades de bruixeria,[1] com passava amb altres moltes que van patir aquest feminicidi tan cruel com injust.

L’anomenada «pedra de les bruixes»

De nou ens trobem amb historietes semblants davant de la “pedra del sacrifici”, amb unes canaletes i el que sembla una cisterna per recollir l’aigua sobre les que molt s’ha especulat. L’únic cert és que es va utilitzar per fer enterraments al Neolític, ja que s’han trobat dos sepulcres de fosa i restes de ceràmica. És probable que també s’hagués utilitzat com habitatge.

L’anomenada «pedra del sacrifici» amb una cisterna que deuria recollir l’aigua

Des d’aquest racó, amb altres roques que semblen llocs on es podria compartir àpats, feines i refugi, enfilem per una graonada documentada al segle XI, com les capelles de St. Pere i St. Feliuet de Savassona.

Graonada medieval de St. Feliuet

Dalt del turó trobem, al voltant de l’ermita, tres cisternes-basses excavades a les roques que recullen aigua de pluja i donen de beure als petits animalons. La més gran la veiem només deixar la graonada, junt a l’ermita. A dalt del turó trobem una cisterna excavada a la roca, amb uns recs i algunes tombes antropomorfes, pròpies de la Edat Mitjana. Des d’aquí podem observar el riu Ter i les impressionants cingleres de Tavertet. A la banda del migdia una altra cisterna i un petit racó per contemplar Les Guilleries.

Un racò per contemplar el paisatge dalt de les roques aprofitades per recollir aigua

El recorregut per aquest paratge, un autèntic museu al aire lliure, ens permet prendre contacte amb els nostres passats, amb les necessitats biològiques i existencials de l’ésser humà en contacte amb la natura.

Les dues capelles medievals indiquen una la hospitalitat (St. Pere, noms que remeten a les antigues villae romanes, a peu de camí) i l’altre, bastida damunt la roca i amb aquest nom martirial, a la vida eremítica.

Per acabar volem recordar que l’ermita de St. Feliuet de Savassona, va ser reparada en 1962 pel Centre Excursionista de Vic. Cal agrair el que grups com aquests feien en aquells temps foscos del franquisme per tal de mantenir viva la nostra aigua cultural (edificis, camins, llengües…)

L’ermita de St. Feliuet de Savassona sobre el rocam que ens parla de la vida de les nostres avantpassades i des d’on podem albirar la natura que ens envolta

Maria Àngels García-Carpintero, 29/02/2024

Als que cuiden de la natura i la cultura.


[1] https://www.ara.cat/estils/tornen-bruixes-catalunya-6-activitats-invocar_130_4842633.html

Hostalric a l’edat mitjana. El paper de les dones.

La vila, les murelles i algunes torres (Ananà i dels Frares al final) des de la pujada al castell-fortalessa, on queden les restes medievals.

A la confluència del riu Tordera amb la riera d’Arbúcies, sobre un cingle de pedra basàltica (formada per un volcà, com els de la Garrotxa) es va bastir el castell, les torres de guàrdia i les muralles de la vila d’Hostalric.

Encara que té dues àrees ben definides: el castell-fortalesa i la vila, s’ha de veure tot com un conjunt, amb les torres que el flanquegen i els portals d’entrades i sortides.

Torre i portal de Barcelona, al camí ral que comunicava Barcelona i Girona

La història del “castell d’Hostalric” o de la població emmurallada te diferents moments històrics, dels que en queden algunes restes i  la documentació de la que rescatem alguns noms de dones i el seu paper, sovint obviat.

Mafalda Pulla-Calabria, comtesa de Barcelona (s. XI)

El primer cop que trobem Hostalric a la documentació és el 1106 quan Guerau Ponç II (vescomte de Cabrera entre 1106 i 1131) jura fidelitat als comte Berenguer III, fill de Mafalda de Pulla-Calàbria (1060-1111)[1], per les fortaleses de Blanes, Argimon (Sta. Coloma de Farnés) i Cabrera (Collsacabra, entre Osona, la Garrotxa i la Selva), tal com havia fet el seu pare. Ponç I (-1105) anys enrere. Ponç II es compromet amb aquest document a no bastir cap castell a Hostalric, on segons consta al document n’hi havia un hostal anomenat “Quota”, potser així el comte s’assegurava el seu domini. Uns mesos després el mateix Ponç II, que es defineix com a fill de Letgarda de Tost (-1094), amb la seva dona Elvira, estableixen a la suda de Balaguer.[2]

La font dels gegants, amb el comte R. Berenguer II i la seva dona Mafalda de Pulla-Calabria.

D’aquests dos documents ja podem extreure alguns aspectes importants per l’estudi del paper de les dones, com són:

  • Els juraments de fidelitat, i sovint la filiació, es fan en nom de la mare, la única figura segura sobre la que es pot jurar.
  • A la Edat Mitjana les dones són reconegudes, trobem esment dels seus noms i no només el seu rol familiar com es farà al temps del gòtic.
  • Els nombrosos béns que van adquirir els Cabrera venen de les seves aliances amb comtes i reis i de la participació a les batalles (com podia ser el cas de Balaguer), però també de les aliances matrimonials que els fan augmentar i afermear. És el que anirem veient ara.

El vescomtat de Cabrera té els seus orígens en els comtes de Girona, concretament en Amat de Montsorniu (-1035), la seva filla, Ermessenda de Montsorniu (-1057), casà amb Guerau de Cabrera (-1050). El matrimoni fundà el monestir de St. Salvador de Breda, prop del castell de Montsorniu, ambdós edificis seran els centres neuràlgics dels Cabrera.[3]

El seu fill, Ponç I de Cabrera adquirí de la seva dona, Letgarda de Tost, el vescomtat d’Àger (La Noguera, Urgell) que passarà al seu fill Ponç II que esdevindrà vescomte de Cabrera i d’Àger. Veiem, així, com als béns de Girona i Osona se’ls afegeixen els d’Urgell, degut a les aliances matrimonials i a les aportacions de les dones. A Urgell augmentaran amb les de Marquesa, filla del comte Ermengol VII i casada el 1194 amb un altre descendent de la nissaga, Ponç III de Cabrera (-1205). El seu fill Guerau IV (-1229) va entrar en litigis amb la seva cosina Aurembiaix d’Urgell (-1231). les disputes fan que a vegades les propitats es perdin, tot i que els hereus les poden recuperan amb noves alliances.

Sta. Maria de Hostalric de origen romànico.

Amb aquests exemples veiem que, si bé l’hereu duu el nom i l’escut de la casa familiar i manté el lloc d’origen, algunes filles, a les que es dota per guanyar aliances amb cavallers que defensaran les propietats, transmeten un patrimoni no menys important que passarà al marit sempre que no s’hagi establert alguna clàusula restrictiva al respecte.

Fent-se el comte de Barcelona amb Girona i Osona, els vescomtes adquiriran un poder massa gran que provocarà més lluites internes que les pròpies de la conquesta i farà que els béns adquirits, com també la vida, es perdin en algunes ocasions.

Aviat finalitza els temps del comtes. Els reis provocaran guerres tant o més cruentes que les dels senyors feudals. Així entenem que la següent notícia rellevant d’Hostalric sigui de 1242 quan el rei Jaume I atorga privilegis per establir un mercat a Hostalric que quedarà en mans dels Cabrera.

Mural que recorda els privilegis que Jaume I va donar a la vila d’Hostalric que controlaran els Srs. de Cabrera.

Durant el segle XIII s’abandonen moltes estructures defensives que s’havien situat als turons, canviant-les per les noves viles on s’estableixen els menestrals i creix el comerç. És el que passa a Hostalric, una ciutat que s’emmuralla al segle XIV amb la pedra basàltica de color negrós de la colina. Els Cabrera, sota la corona catalana –encara- establiran la seu judicial i administrativa a Hostalric, un lloc a peu de camí ral (Via Augusta amb els romans) entre Girona i Barcelona, l’anomenat camí de França on en temps pretèrits hi havia hagut, justament, un hostal. No trigaran en fer-se amb la corona espanyola, però aquesta ja és una història en la que no entrarem.

Les murales i les principals torres, més o menys reconstruïdes són del segle XIV, quan s’organitzen els mercats a les viles.

De l’antic castell de la època de prosperitat pels senyors de Cabrera i per Hostalric només queden les restes de dues torres rodones en el camí que puja al castell-fortalesa, bastit, derruït i reconstruït amb les guerres que assolaren Catalunya a partir del segle XV.

La més antiga i alta de les que es conserven (s. XIII) està separada del conjunt (“torre albarrana”). Era una torre defensiva a l’entrada de la vila, posteriorment coneguda com “dels frares”. Tenia una cisterna a la part alta, espai pels soldats al mig i un magatzem per munició i intendència a la part baixa.

Torre «dels frares», una de les més grans i millor consevades de Catalunya.

Altres torres del mateix temps de les muralles (algunes reconstruïdes posteriorment) són la de Barcelona, al costat del portal del mateix nom que donava accés al camí ral; la torre Ararà, la més vistosa ja que acaba en matacans en lloc de merlets, utilitzada com a presó o la de la plaça dels Bous on n’hi havia la plaça dels bestiar, una altra entrada junt a la de les hortes (la millor conservada) i la de les vinyes.

Entre els trams de les muralles n’hi ha altres torres que duen el nom de les cases a les que estaven adossades. La que es diu “Cabrera” estava junt a l’hospital. Els hospitals-hostals medievals realitzaven una tasca important, necessària i lucrativa en aquestes viles comercials.

Deixem el castell que es basteix a època moderna per les visites turístiques, ja que està molt ben conservat i explicat. D’èpoques antigues és més el que no-sabem que el que sabem, en tot cas com sempre, volem tenir present el paper de les dones.

El castell-fortalessa d’Hostalric, centre de nombroses batalles des del segle XVI

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7-12-2023, fotos de l’autora,

Als veïns i veïnes d’Hostalric que conseven i transmeten la seva història.


[1] Albertí, Elisenda (2018). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí ed., p. 31-36

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M. (dir.) (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, n. 364 i 366

[3] Mallorquí, Elois (2004) “Els vescomtes de Cabrera, senyors de les Guilleries fins el mar” Revista de Girona.