Mapa de Carreras Candi donde se puede ver la situación de las «Llanes Fenoses» en el margen izquierdo del río, donde estaría la «torre del río».
En 1079 Berenguer Ramón II (1058-1097) “el fraticida” y su asesinado hermano Ramón Berenguer II (1058-1082) se reparten los bienes heredados de su padre, entre los que encontramos un terreno con su mansión en Provenzana, los alodios de Port donde se alzaron “guardias” y los de Banyols, con las casas que habitó Mir Geribert (de la familia vizcondal) y sus pertenencias.[1] El término “guardia” hace referencia a una torre de vigilancia y comunicación.
Promotorio donde se alzó el «Castell de Port» desde donde se podía controlar las costas.
En 1134 el obispo de Barcelona establece a un clérigo en el Delta para que alce (o reconstruya) una torre de piedra y cal denominada “Esllampegada” que limitaba al sur con el mar, a poniente con un alodio del monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona y al norte con la vía que iba a Banyols[2] (la vía Lanera de la que hablamos anteriormente).[3]
La propiedad de St. Pere de les Puel·les en esta zona (mas Guardiola), era una entre otras que tenía en Banyols, donde, en el siglo X y principios del XI encontrábamos la presencia abundante de mujeres junto al monasterio femenino y el canal de Amalvígia. En 1059 Bovet Renard dejaba una propiedad en Las Landas que limitaba al norte con el Vall Antic y al sur con el canal de Amalvígia.[4] El territorio de “Landes” era el de la zona deltaica más cercana al río en Banyols o la Marina.
En 1147, en la segunda consagración del monasterio femenino de St. Pere, con Guisla de Llobregat (de una familia importante del Prat) como abadesa y la intervención de los obispos de Barcelona y de Vic, entre las muchas propiedades que se reconocen, aparece la “parroquia de Banyols” de Provenzana,[5] algo que no ha tenido la suficiente transcendencia en nuestra historia local, ya que “parroquia” conlleva, además de un señorío, una demarcación territorial.
El siglo XII es el de los “milites”, caballeros al servicio de una o varias instituciones laicas y religiosas. La preponderancia de las órdenes religioso-militares: Temple, Hospital y Santo Sepulcro y de otras propiamente religiosas como la reformadora del Císter (Valldaura del Vallés) o las canónicas, acaba con la acción femenina de lugares codiciados, aunque sea la de órdenes reconocidas como St. Pere, a las que se controla, reduce y somete.
La mitad de los habitantes de Provenzana del siglo XII son caballeros, algunos de sus descendientes serán los primeros masoveros o propietarios locales. En 1162 Aimeric de Perusia (Italia) daba al monasterio de Valldaura de Cerdanyola, para hacerse monje, un mas a Les Lanes que había comprado en 1157. Ramón y Ermesenda venden, en 1168, al prior de Valldaura, un mas en el mismo lugar que limitaba con una laguna al norte, el mar al sur y con propiedades de los monasterios de Santes Creus (al que se incorporó Valldaura del Vallés) y de Sta. Eulalia del Camp. En 1266 Pere de Ferrán da al prior de Sta. Anna (donde estaba adscrita la orden del Santo Sepulcro) el mas de Lanes, con una torre, un palomar, hombres, mujeres y censos.
Carrer de St. Pere on les germanes de St. Pere tenien esglèsia al seu càrrec, de la que ja no queda més que el nom. AGC, 2021
También de la segunda mitad del siglo XII, serán las primeras menciones a los Bellvís que tendrán en la Torrassa una concesión de los condes de Urgel y de Barcelona por su participación en las conquistas por tierras de Lérida. Encontramos a los Bellvís firmando diversos documentos relativos a las órdenes del Temple y del Hospital, siempre al servicio condal i/o real.
Castell de Bellvís a la Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat), desde donde se alcanza a divisar la Marina y el mar. AGC, 2022
En 1198 Pere de Bellvís firma, junto a Pere, sacristán de Osona y otros caballeros, un documento por el que se concede a la orden del Hospital parte de un canal que traía aguas del Llobregat, donde había algunos molinos del rey, para que lo prolonguen hasta Montjuïc y lo exploten, a cambio de que el monarca reciba la cuarta parte de los réditos.[6]
El Castell de Bellvís, como la Torre Blanca, tenía jurisdicción propia. Los Bellvís, encargados de “la defensa de la Marina”, recibían diezmos de los campesinos de los alrededores y de las parroquias de Sta. Eulalia de Provenzana y de St. Bartomeu de Sants. Aunque disponen de numerosas propiedades, no actúan como terratenientes, son militares y parecen asumir las funciones que anteriormente realizaba el Castell de Port, ahora en manos de particulares. La primera “casa fuerte” de Bellvís (siglos XII-XV) ya disponía de aspilleras y fosos abiertos.[7] El último descendiente de los Bellvís en Provenzana venderá o traspasará las propiedades a la cartuja de Montalegre en el siglo XIV.
Espitlleres del Castell de Bellvís, AGC, 2022
Hasta 1211 no había separación entre El Prat o Llanera y el actual Bellvitge. Pero en 1211 un nuevo cambio de cauce forma la Illa del Prat, dejando aislado este sector que en el siglo XVI se independizará de l’Hospitalet.
En 1408 Pere Palau establece a Arnau Viader (otra notable familia de El Prat) en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”.[8] Esta torre (Esllampegada o Llampada) es el preludio del actual faro del Llobregat o “torre del cap del riu” reedificada en el siglo XVI para proteger de los ataques de piratas y corsarios. La mujer en estos tiempos ya va estando sometida a la familia o al claustro.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-06-2023
A quienes escuchan las voces que reclaman justicia histórica en nuestros lugares emblemáticos, como el Castell de Bellvís o el faro del Llobregat.
[1] Baiges, Feliu i Salrach (dir.) (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI,de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN, ACA, 48-51, n. 99
[2] Mas, Josep, (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA), n. 1438
[5] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, p. 189-193
[6] Miret i Sans (1910=, Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229
[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[8] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 263
Montserrat des de Sta. Cecília al nord del massís. AGC, 2021
Les capelles i ermites properes a la basílica de Sta. Maria es troben a banda i banda del torrent “Mala” o de Sta. Maria. La regió sud és coneguda com a Tebes i la banda nord, Tebaida, noms que remeten al primitiu monaquisme que va néixer a Egipte.
La basílica-monestir de Montserrat. Foto: Dani Ortí, 2023
La majoria es bastiren a partir del segle XV, en coves i balmes de difícil accés. La més propera al monestir és la de Sta. Anna (de 1498), en podem veure les runes on s’estan fent excavacions. És prop del “camí de totes les ermites” que, des del monestir, pel “pas dels francesos”, duia a la més llunyana habitada, St. Jeroni. Sta. Anna era la parròquia dels ermitans, a la seva plaça baixaven diumenges i festius a celebrar, si no es feia missa solemne a Sta. María.
Sta. Anna, runes, excavacions i obres. Dani Ortí, 2023
Prop de St. Jeroni n’hi havia una ermita anomenada “Sta. Maria la més alta o del Tabor”. St. Jeroni va ser edificat o restaurat al segle XVI i reconstruït el 1891. Aquí n’hi havia el pou de glaç que conservava la neu pel monestir. Fins aquí arribava l’aeri durant el segle XX.
St. Jeroni. Dani Ortí, 2023
Les ermites tenien diverses estances, oratoris propers dedicats als pelegrins i altres construccions com cisternes i horts. Dues van ser utilitzades com a lloc de repòs, la de la Sta. Creu i Sta. Helena (mencionada el 1408 i reedificada el 1965) i la de St. Benet, ambdues a Tebaida, prop del monestir.
St. Benet tenia un altar dedicat a Sta. Escolàstica, els dos germans fundadors benedictins. L’actual capella és de 1927 i està adossada a l’antiga de 1536, de la que només queda una paret i la cisterna.
St. Benet, a un costat, una gran roca i a l’altre, el que queda de l’antiga capella, un mur, les escales i la cisterna. Dani Ortí, 2023
Les mencions més antigues esglésies de Montserrat són dels segles X-XI. Aquestes apareixen vinculades als castells de terme i es situaven en llocs més accesibles, prop dels camins. Montserrat va suposar una enorme fita de l’avanç comtal des d’Osona-Manresa envers les terres del Penedès i la manera d’assegurar el seu domini era mitjançant l’església que organitzava les parròquies des dels monestirs i les Canòniques.
Entre el 889-890 els reis francs donen els drets fiscals de Manresa a St. Pere de Vic. El 925 el bisbe de Vic cedeix al monestir de Ripoll els delmes de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell, de la que només queden unes restes.
Marganell, AGC, 2022
En 933 els Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa donen al monestir de Ripoll les esglésies de Sta. Maria, St. Iscle, St. Martí i St. Pere, les primeres “al cim”, al lloc on es bastirà la basílica, i les dues últimes al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tindria com a simples propietats agràries. La capella de St. Iscle i Sta. Victòria, sants venerats a la Hispània visigòtica, va ser reconstruïda i es troba dins del jardí dels monjos. De St. Martí es desconeix l’emplaçament i el de St. Pere és confús, sembla que seria el de.St. Pere de Monistrol, però no s’ha trobat l’emplaçament. L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”.[1]
St. Iscle i Sta. Victòria, postal antiga, arxiu Rasola.
El monestir de Sta. Cecília, més antic que el de Montserrat (documentat en una donació del 900), va ser dotat en 945 pels mateixos Comtes Sunyer i Riquilda i fins la mort d’aquesta, el 956 (igual que St. Pere de les Puel·les de Barcelona). Cesari (-982) és el primer abat reconegut. El 943 havia comprat a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al terme del castell de Marro de Manresa, on n’hi havia la domum de Sta. Cecília (el terme “domum” implica una comunitat) per damunt del lloc anomenat «Monesteriolo«. El 957 el bisbe de Vic, Guadamir, consagra aquest monestir, amb la condició de que segueixin la regla de St. Benet, restin sota l’obediència de Vic i li canviïn el nom al de St. Pere, però la veneració popular va aconseguir que el nom de Sta. Cecília perdurés. Dels litigis per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[2]
Sta. Cecília de Montserrat, AGC, 2021
L’abat Cesari és conegut per auto-proclamar-se arquebisbe en 956, tot i que no va ser reconegut. En 970 ho va aconseguir el bisbe de Vic, Ató, però va morir assassinat l’any següent.[3] Els conflictes interns entre les institucions de la mateixa església i d’aquesta amb els feudals són més freqüents que els que es donaren amb els sarraïns.
El castell de Marro és un dels castells termenats (marquen un terme) de Montserrat, amb un nom que remet al domini islàmic. L’edifici del castell subsistí fins la segona meitat del segle XV. Tenia dues torres, dos ponts de balança i una cisterna excavada a la roca. Sota aquest castell es bastirà la capella de St. Dimes (Tebaida) damunt del rocam, a la que s’accedia per una escala. L’ermità de St. Dimes amagà aquí la imatge de la marededéu durant la invasió francesa.[4] Aquesta ermita va ser reconstruïda el 1892 i recentment.
St. Dimes sota el castell de Marro. Gravat antic
La vila de Monistrol prendrà aquest nom al segle XIII, quan trobem anomenada la Bestorre, des d’on es controlava el pas per l’antic pont romànic. Algunes ermites s’esmenten en aquest temps de la reforma benedictina del Cister. Són les de St. Antoni (reedificada en 1490) i St. Salvador o “cova de les cabres”, a Tebaida, i la de St. Joan Baptista. Totes elles eren en balmes i devien ser molt més senzilles que les que es referen al temps del gòtic. Guillem d’Humboldt (1767-1835) descriu la de St. Salvador, en 1800, “com un gàbia d’ocells”[5].
St. Salvador. Dani Ortí, 2023
A la regió de “Tebes” podem accedir amb el funicular de St. Joan (1918), on les trobarem properes a la capella del mateix nom (bastida en 1869). En balmes contigües es troben la de St. Joan (documentada des de 1420) i la de St. Onofre habilitada en mig de dues columnes de roca. Si St. Salvador era com un niu, la de St. Onofre serà, per a Guillem d’Humboldt, “com un gàbia d’ocells”[6].
Capella i mirador de St. Joan, darrera estan les balmes o eremitoris. Dani Ortí, 2023
Molt a prop n’hi havia la de St. Jaume de la que en queden restes del mur penjat a la roca. A sota, ben amagada, Sta. Catarina i a dalt, la de Sta. Magdalena (reconstruïda el 1498) “furiosament combatuda pels aires”.[7]
Sta. Magdalena es menciona el 1042 com a capella del castell d’Otger, del que no en tenim informació ni en sabem l’emplaçament. Trobem esment d’ambdós noms junts en un programa de la reforma gregoriana dels monestirs. Aquesta regió, coneguda com “les magdalenes”, pertany a Collbató.
Sta. Magdalena, gravat antic
A Collbató podem veure les úniques restes d’aquells primers castells. El 999 els vescomtes de Barcelona, Udalard i Riquilda, fan donació d’uns alous que tenien al castell de Bonifaci o de La Guàrdia a la domum de St. Miquel de Montserrat que limitava amb el torrent Mal al nord, el riu Llobregat i Esparraguera a l’est, Hostalets de Pierola al sud i Sta. Maria del Bruc a ponent. El terme d’aquest castell, en mans dels vescomtes i del bisbat de Barcelona, abastava Collbató i El Bruc.
Restes del castell de Collbató. AGC, 2023
En 1048 el bisbe Guislabert (de la família vescomtal) consagra la capella de St. Miquel de Montserrat posant-la sota la Canònica de Barcelona. Al límit nord s’esmenta Sta. Maria (Montserrat) que devia estar refent-se. Al seu testament de 1062, deixa les capelles de Sta. Margarida de les Amenolelles i de St. Corneli de “Collo Betone” (Collbató) a St. Miquel i, conseqüentment a Sta. Maria.[8] La creu de terme de la plaça de St. Miquel indica el lloc d’entrada i sortida pels romeus de Collbató. La capella s’alçà de nou sobre l’antiga en 1870. L’edifici actual és del segle XX.
Antiga ermita de St. Miquel. Arxiu Rasola.
Els senyors de La Guàrdia, descendents de la família vescomtal, seran els feudals de la zona. “La Guàrdia sobre el Bruc”, documentada des de 931, s’anirà diferenciant de Collbató erigint el seu castell (actual “masia castell). Els La Guàrdia traspassaran, entre 1221 i 1224, l’església de St. Miquel de Vilaclara (El Bruc) a Sta. María de Montserrat amb el castell i la vila. El lloc de Vilaclara s’esmenta per primer cop en un establiment que fa St. Cugat en un alou amb torre al lloc de Vilaclara de Sta. Maria del Bruc.
Can Jorba, en el camí a la masia Castell de El Bruc i a Montserrat. AGC, 2023
El nombre de les ermites que es mencionen a les indicacions de les rutes[9] varia entre dotze i quinze, ja que alguns consideren que s’hauria d’incloure la de St. Miquel i la Sta. Cova, però són més les que han existit i s’han perdut.
Ruta de les ermites. Tot Montserrat. cat
A la Sta. Cova, refeta el 1864, és on la tradició diu que es va trobar la imatge de la marededéu, però l’únic que sabem del cert és que la Verge Bruna hi era el 1341, quan es va consagrar l’altar de Sta. Maria. La talla, d’un romànic tardà, és, com altres d’aquesta època, una “Theotokos” o majestat que, asseguda al tro, és ella mateixa un tro per l’infant. Mare i fill duen la bola del món a les mans. La imatge bruna és pròpia dels pelegrinatges que des de l’orient passaven pel nord d’Àfrica. En aquesta època ja es coneixia la escolania. Prop d’aquesta cova-ermita trobem la figura d’un St. Domènec, un sant d’aquests temps en els que la esglèsia permet només quatre ordes mendicats i predicadors.
La figura de St. Domenec a la baixada a la Sta. Cova. AGC, 2014
Alguns noms duen confusió per estar duplicats o per fer referència a oratoris propers, com el de St. Pere. El 1868 Joan Martí, prevere, escriví:
“Des de Sta. Caterina i a un tret de ballesta per la banda de migdia, hom descobria les runes de la capella de St. Pere amb la seva bona cisterna treballada en la pedra, única cosa que quedava de l’ermita, a més d’un arc de la porta d’entrada”.[10]
Una de les cisternes que aprofitaven l’aigua de pluja. Foto: Ramon Solé
Entre 1493 i 1811 els monjos benedictins de Valladolid es feren càrrec de Montserrat, a disgust de molts. D’aquests temps són les llegendes sobre els ermitans, però també els llibres de viatges amb referències literàries evocadores dels llocs. Montserrat va ser un dels primers llocs en tenir impremta. Totes van ser destruïdes a la guerra del francès, la majoria es referen, però la vida eremítica va ser suprimida en 1822, degut a uns fets luctuosos succeïts a la capella de la Trinitat (coneguda des de 1400).
[8] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 13, 69 i 122.
Castell d’Eramprunyà sobre Gavà. Foto: Martí Porterías
Bruguers o “Brugueris”, és el nom col·lectiu d’un arbust força abundant a aquest de Gavà i a altres indrets catalans: el bruc.
“Bruguers vell” és la primitiva capella on es venerava la marededéu de Bruguers, al sud del castell d’Eramprunyà, de la que només resta una paret.
Les restes de l’antiga capella de Bruguers vell. Martí Porterías.
En 1321 Guillemona, filla de Pasqual Messeguer, amb Dolça, Deodates de la capella de Sta. Maria de Bruguers de la parròquia de St. Miquel d’Eramprunyà, signen un rebut (arxiu parroquial de St. Boi), el que vol dir que la capella funciona i que les dones en tenien cura. Però, des de 1327, ja només trobarem preveres amb la seva dotació o “benefici”. El 1328 l’ardiaca de Barcelona designa a un frare de St. Agustí per a que celebri a Sta. Maria de Bruguers assignant-li els drets i pertinences de la capella on havia de viure.
Les restes de la que va ser parròquia de St. Miquel junt el castell. Martí Porterías.
Les Deodates o Deodonades (beguines en Europa) eren dones que duien una vida cristiana i austera, donada als altres en forma d’atenció a malalts, de predicar l’evangeli en llengua vernacular, d’ensenyar principalment a les nenes, una forma de vida lliure i compromesa que va ser perseguida per l’església catòlica que volia obediència i fer-se amb el patrimoni que gestionaven. Compaginaven la oració amb activitats com filar la llana, teixir, blanquejar la roba o preparar herbes remeieres.
Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona entre 1303 i 1334, acabarà amb la majoria d’aquestes comunitats seguint els mètodes propis de la inquisició, és a dir, indagant, en les parròquies que visita, entre els veïns i veïnes sobre la conducta dels parroquians i parroquianes i imposant penes.
De les Deodonades de Bruguers vell no en sabem res més però a la mateixa època Ponç de Gualba autoritzà els trasllat de la capella de Sta. Magdalena del Sitjar, com veurem, mentre acabava amb les comunitats de Deodonades dels voltants de Barcelona, com la de Sales (Viladecans); subjectava d’altres (no sense conflictes) com la de St. Joan de l’Erm de St. Just Desvern o la de Sta. Margarida de Valldonzella i rebia acusacions de curanderisme sobre algunes altres com Godaya, Deodata de St. Joan de Viladecans.
Ermita de Sales al Pla de les Deodates de viladecans. AGC, 2019
El lloc on actualment es venera la marededéu de Bruguers es deia, des de fa un mil·lenni, el Sitjar o “Ciliare”, de sitges o llocs on s’emmagatzemava el gra i altres productes i eines agrícoles, un lloc arrecerat, al camí que des de Begues duia al Penedès, de fàcil defensa per estar envoltat de penya-segats i des d’on es podien vigilar les contrades. Tant el castell d’Eramprunyà com el lloc del Sitjar i el de “Rocabruna” (urbanització de la mare de déu de Bruguers) són documentats des del segle X. Les excavacions han confirmat la presència humana en aquestes dates. Cal tenir en compte la importància de la extracció de mineral de ferro que existia entre els turons de Rocabruna, Les Orioles i Les Ferreres, que en aquests temps eren sota el domini del senyor d’Eramprunyà. Durant la època ibera i romana el material de ferro s’embarcava als vaixells que ancoraven a Les Sorres. Un material molt apreciat que es treballava a les fargues per a fer les eines dels pagesos i els estris dels cavallers.[1]
El castell d’Eramprunyà era en mans dels Santmartí des del segle X. Ferrer de Santmartí, últim senyor d’Eramprunyà d’aquesta nissaga, establí un benefici (pagament d’un prevere) per a la capella de Sta. Magdalena del Sitjar de la parròquia d’Eramprunyà, en la que s’havia de fer reformes, a principis del segle XIII. L’absis de l’actual capella de la Mare de Déu de Bruguers seria d’aquesta època.[2] Entre 1226 i 1247 Jaume I adquirí el castell quedant els castlans del moment, els Santa Oliva, sota el seu domini directe.
Absis de Sta. Maria de Bruguers o Sta. Magdalena del Sitjar. AGC, 2022
Després del segon concili de Lió de 1274 es gravà un 10% els delmes per la Santa Seu sobre els preveres i les esglésies. Aquest concili suprimí les ordes religioses i/o moviments que no hi eren sota el domini dels bisbes, especialment si eren femenins i/o mixtes. És una època de reformes que durà Ponç de Gualba als voltants de Barcelona. Després de les grans persecucions als moviments considerats herètics, s’inicien les aberrants i cruels pràctiques de la Inquisició. Només en aquest context, aplicat als interessos locals, s’entenen els canvis que afectaren a Bruguers vell i al Sitjar. Darrera de tot sempre hi ha un interès econòmic i, en aquest cas, un canvi social.
En la visita de Ponç de Gualba de 1309 a St. Pere de Gavà es deixa constància de que el capellà beneficiari de Sta. Magdalena “no té llicència” (una de les imposicions del moment és que els canonges havien d’anomenar els capellans, com es va fer a Bruguers vell). El rei efectuarà un nou nomenament. Entre 1310 i 1319 es produeixen successius canvis de capellans, dient que el lloc no interessava gaire, tot i que generava riqueses, potser demanaven més dotació, potser tot plegat era conseqüència dels canvis socials que s’estaven produint.
El lloc del Sitjar sota el castell d’Eramprunyà.
Saurina de Terrassa i Santa Oliva rebé el castell de la seva àvia, Saurina de Santa Oliva, que li va donar com a dot en 1273, quan casà amb Bernat de Centelles. Bernat era un home agressiu, endeutat i amb trifulgues amb altres senyors feudals. Tant és així que Saurina aconseguí del bisbe la separació marital, cosa que poques dones aconseguien, potser havia més interessos amagats, doncs el rei Jaume II li embargà el castell a Bernat, però Saurina tenia també els seus drets i així li semblaria més fàcil.
En 1323 Jaume II, necessitat de diners per a les seves conquestes a Sardenya i Còrsega, ven el castell d’Eramprunyà i el dret de patronat sobre la capella del Sitjar al seu tresorer i notari, Pere Marc, per 120.000 sous.
Pere Marc era senyor, des de 1305, del lloc conegut com “la Roca de Gavà” on vivien 40 famílies sense església, amb la qual cosa demanà dur l’església del Sitjar a la Roca al·legant que era un lloc “horrorós i de gran solitud”, cosa que resulta inversemblant i, com a mínim, una exageració.
Com es veu en aquest plànol el Sitjar estava (i està) junt al camí que enfila a Begues
Ponç de Gualba, autoritzà el trasllat imposant dues condicions: que tripliqués la dotació del capellà beneficiari (un capellà que ja era sota el seu control) i que mantingués el lloc del Sitjar amb la seva imatge i la seva advocació de Sta. Magdalena. Pere Marc deixà, al seu testament de 1338, una dotació per a que un dia a la setmana el prevere de la Roca fes missa al Sitjar en record d’ell mateix i del fundador Ferrer de Santmartí.
L’última castellana de Eramprunyà, Blanca de Centelles (-1349), filla de Saurina de Terrassa, es negà a rendir-li homenatge a un burgés, fins que hagué de claudicar sota l’amenaça de perdre tots els seus drets, però les desavinences continuaren fins que Pere Marc li comprà tots els drets, en 1337, per 140.000 sous (més del que va pagar al rei).[3] Blanca de Centelles, senyora del castell de Vallparadís que heretà de la seva mare, donà aquest castell de Terrassa a l’orde dels cartoixans en 1344, en morir el seu únic fill, abans de donar-li als senyors de Montcada amb els que també havia litigat.
Castell-Cartoixa de Vallparadís de la castlana Blanca de Centelles. AGC, 2022
Pere Marc deixà al seu hereu, Pere, el castell d’Eramprunyà i les seves propietats de València al seu segon fill, Jaume. Pere Marc II casà amb Magdalena que quedà vídua i amb un fill sordmut, ja que el marit i tres fills havien mort (potser per la pesta). En 1347 Pere Marc II fundà un benefici a la capella de Sta. Maria de Bruguers (Bruguers vell) reservant per a ell i els seus descendents el dret de patronat. Però l’altre germà, Jaume, poderós i amb prestigi a la cort, reclamà el castell al rei i li va ser concedit obligant a Magdalena a retre-li homenatge en 1352 i retirant-se aquesta a la casa forta de La Roca. En 1387 s’autoritzà a Jaume Marc (oncle d’Ausiàs Marc) a fer obres a la capella del Sitjar. La imatge de la marededéu de Bruguers que es venera a Gavà i de la que n’hi ha una reproducció al Sitjar, seria d’aquesta època.
Imatge romànica de la are de déu de Bruguers
En 1391 el Papa concedeix al rei Joan I les dues terceres parts dels delmes que la Santa Seu recaptava anualment de les esglésies catalanes, així sabem que la església de Sta. Maria de Bruguers i la del Sitjar seguien funcionant amb una renda similar, en canvi no es diu res de la capella de la Roca de Gavà. En una visita de 1406 es demana el Capbreu de les seves rendes. Aquí veiem que la Roca rebia censos d’un tros de terra del donat de Sta. Maria de Brugués, d’alguns pagesos més o menys benestants i els delmes del Sitjar en forma de diferents cereals i d’animals, un conjunt que mostra la seva riquesa. És a dir que bona part del que arreplegava el Sitjar servia per a mantenir la capella de La Roca. Al Capbreu, després d’anomenar els cereals: ordi, mestalls i altres blats en bona quantitat, s’afegeix: Kyrie eleyson, Christe eleyson.[4] Aquesta expressió demanant clemència resulta curiosa en un capbreu o registre de rendes. Evidentment la capella de La Roca vivia de la del Sitjar.
Conreus i vistes des del Sitjar. AGC, 2022
Probablement degut a la pesta el lloc de la Roca s’anà despoblant, la capella anà passant de mà en mà fins a no tenir més notícia.
A principis del segle XVI, els veïns de Gavà i Castelldefels decideixen finançar la reconstrucció de l’antiquíssim lloc del Sitjar. El 1509 s’autoritzà el senyor d’Eramprunyà a traslladar la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, “en lloc agrest” (ben cert) a l’ermita de Sta. Magdalena del Sitjar que seguia en peu tot i que necessitada d’algunes reformes. En aquesta ocasió es diu que és construïda “en lloc idoni”. La capella passà a dir-se com la vella capella de la Mare de Déu dels Bruguers, tot i que mai perdé el nom de Sta. Magdalena del Sitjar. Poc després l’edifici s’amplià un cor, capelles a banda i banda i una portalada gòtica que avui podem contemplar.[5] El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou afegí la casa annexa de l’ermità.
Portalada gòtica del Sitjar. Al costat, la casa de l’ermità. AGC, 2022
La capella fou destruïda parcialment durant l’esclat de la guerra de 1936, però va ser restaurada en 1960.
De les conclusions que es poden extreure veiem com el papa i els reis refermen llurs poders reforçant-se mútuament quan els convé. El nou amo d’Eramprunyà, Pere Marc respecta els drets del senyor feudal dels Santmartí. Els béns “patrimonials” que prenen el nom del pare passen sovint de mares i àvies a filles i nétes amb les dots. Les dones es resisteixen a acceptar les imposicions de reis, senyors i bisbes, però mentre dels primers encara poden treure una compensació econòmica més o menys adequada, a l’església només tenen la opció de claudicar.
Eramprunyà sobre l’ermita de Bruguers o del Sitjar. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-03-2023
A les Deodonades exterminades per la misogínia de l’església catòlica
[1] Capmany, Josep; Albaigés, Marc; Cano, Raúl; Cociña, Paula; Santmartin, Albert. «Les mines de ferro de Rocabruna (Gavà)». Materials del Baix Llobregat, 2004, Núm. 10, p. 71-78, https://raco.cat/index.php/Materials/article/view/137450.
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 280
[3] Sanahuja, Dolors “Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local” en: DDAA (2002). Les dones i la història al baix Llobregat I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cristina Borderías (ed.)
[4] Campmany, Josep (2016) “Les capelles de Santa Maria Magdalena a Gavà” IX Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 37-44.
[5] Artola Pino, Marta (2016) “La portalada de l’ermita de Bruguers. Conservació i possibles actuacions” Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 193-198
El terme de “Apierola Minoris” o Pierola , s’esmenta per primer cop en una donació que els comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa feren el 945 al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, poc després de la seva consagració, entre les que es trobava l’ermita de Sta. Margarida de les Amenolelles al castell de Bonifaci o de la Guàrdia de Montserrat (entre El Bruc i Collbató). I és que Hostalets de Pierola, i especialment l’església de St. Cristòfol de Canyelles de la que parlarem, està a l’Anoia, però limita amb el “montserratí”.
St. Cristòfol, al fons Montserrat. AGC, 2023
En 963, en una venda que fa Mir al pròcer Ennec Bonfill, senyor de Gelida, s’esmenta Apiera i Apierola als límits de Masquefa.[1] A la història de Pierola trobem noms de poderosos i no gaire pagesos propietaris, com veiem a d’altres llocs, potser el terreny no era molt adient per a que s’establís la pagesia.
El 995 Ansalones i Fremina venen a Guiteza i Amalvua un alou amb torre al terme de Cabrera (d’Anoia) que limitava al sud amb St. Cristòfol. Aquesta és la primera menció de la capella. Sembla que la zona seria, durant molts segles, un lloc amb alguns masos dispersos. El terreny abrupte que les rieres i torrents han deixat encimbellat i l’anomenada de castells i torres indiquen que una de les funcions de les construccions seria la de vigilància i comunicació, típica dels llocs de frontera.
Castell de Collbató, una torre de vigilància i comunicació que encara perdura. AGC, 2023
Els conreus serien de secà com la vinya que Guinedella, amb el seu fill Mir empenya a Ramón en Pierola en 1033.[2]
El 1041 Gerberga, abadessa del monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Girona (o St. Daniel) ven a Udalguer un alou amb terres, vinyes i una església als termes del castell de Pierola, Esparraguera i la Guàrdia, al lloc anomenat “St. Cristòfol de Canyelles”, amb el compromís de que si el seu germà Mir Ricolf o les seves germanes reclamessin al comprador llur heretat ella li vendria totes les hereditats paternes i maternes d’Osona, Barcelona, Berga i la Cerdanya per vuit unces d’or. En el seu testament de 1060 (no 1080 com es diu a la Catalunya Romànica) Udalguer cedeix l’alou de Canyelles amb les seves sagreres al monestir de St. Llorenç del Munt. En 1068 Otger, abat de St. Llorenç del Munt, fa un reconeixement de les propietats del monestir en Apierola, la serra propera a la fàbrega, les terres i vinyes que té Guillem Duran en la riera de Magarova (Masquefa) i la cuina i corral que té el vescomte Udalard en l’església de St. Cristòfol de Canelles.[3]La fàbrega indica un centre de producció vinculat al metall prop d’alguna riera.
Ferreria vella de Molló, AGC, 2020
Els vescomtes de Barcelona tenien propietats en Piera (probablement de la vescomtessa Gerberga, amb béns a Claramunt), però els comtes eren els principals senyors. En 1057 la contesa Ermessenda de Carcassona (-1058) es retira donant al seu nét Ramón Berenguer I (1023-1076) tots els seus castells (entre d’altres, el de Pierola) per mil unces d’or, una quantitat que devia ser simbòlica perquè va morir poc després. En 1059 el vescomte Udalard II dona a la seva esposa Guisla de Lluçà, anterior esposa del comte Berenguer Ramón I (1018-1035) i mare de R. Berenguer I, la meitat dels castells de Piera i de Castellet. En 1063 comtes i vescomtes s’intercanvien els castells de Piera i Castellet pel de Pierola. Sembla que els vescomtes surten perdent, no seria estrany ja que és la època del vassallatge i en la transacció n’hi ha una mare amb el seu fill, casat, aquest, amb Almodís de la Marca (1020-1071).[4]
Restes del castell de Freixe o de Castellet a Piera, AGC, 2021
Però no és la nostra intenció parlar dels poderosos, ja que aquests ja són prou reconeguts a la Història sinó de les dones que no s’esmenten i d’aquestes capelles enrunades que aviat perdrem de vista.
Hem vist que després del monestir femení de St. Daniel de Girona l’església de St. Cristòfol de Canyelles de Pierola va passar al monestir del Munt sobre Terrassa. En 1138 l’abat d’aquest monestir estableix al clergue Ramón Guillem amb un alou al lloc i una dominicatura, és a dir amb el dret de rebre censos de la zona, el que es correspon amb els fets documentats. Però en 1234 Jaume I confirma la Farga (o Fàbrega) de Pierola al monestir de St. Cugat. I és que el Comte Berenguer III (1082-1131) va annexionar el 1099 a St. Cugat alguns monestirs com el de St. Llorenç del Munt o el de Sta. Cecília, el que serà font de disputes, algunes violentes, com la protagonitzada pels familiars de l’abat de St. Cugat que deixen malferit al de St. Llorenç.
Ramon Berenguer III va afavorir la entrada de les ordes religioso-militars a Catalunya
En 1374 l’església de St. Cristòfol de Canyelles és refeta al lloc conegut com la “font de les fàbregues” amb les pedres d’una altra de la que no se sap el lloc exacte on era: St. Martí d’Urús. La església de St. Martí va ser venuda per Saurina al prior de Sta. Maria de Montserrat per cinc mil sous en 1253. Aquest lloc era un nucli de població o “quadra” anomenat Urús-Jussà del que es desconeix l’emplaçament.
Montserrat des de Hostalets de Pierola, AGC, 2023
En tot cas sembla que el lloc de Canyelles queda vinculat a una Farga, un servei necessari ja que es trobava a l’antic camí que anava de Vilafranca a Montserrat, una part del camí és avui el carrer Major de Hostalets. L’encreuament d’aquest carrer amb el carrer Església, part del camí d’Igualada a Barcelona, són l’inici d’aquest nucli de població i que l’acció inicial de les dones al començament de la documentació escrita és un fet inqüestionable. Tot va canviar aviat.
Segles més tard, a la Guerra del Francès, St. Cristòfol i St. Martí (les dues en una) va ser incendiada, va quedar abandonada i actualment està tan enrunada que no sembla probable que es reconstrueixi. Deixem les imatges i aquest petit resum per a què com a mínim pugui ser recordada.
St. Cristòfor de Canyelles al lloc de les fàbregues de Pierola
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-02-23
A les dones que tingueren –i tenen- cura de les esglésies sense que mai hagin estat reconegudes, ni per la història, ni per les diòcesis actuals.
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXVIII.
[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera, n. 240 (1033).
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., n. 313 (1041), 398 (1060) i 439 (1068).
[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera, n. 493 (1057), 541 (1059) i 586-587 (1063)
La Penya del moro o «Puig Aguilar» amb les restes de la torre medieval. AGC, 2023
St. Just Desvern és conegut als primers documentes medievals com “Villa Birce”, “Berç”, “Verç” i, finalment, Desvern.
La “Villa Birce” (St. Just i una bona part de St. Feliu de Llobregat) apareix esmentada per primer cop el 965 al llegat del prevere Joan que deixa a St. Cugat i en usdefruit al seu nebot, el també prevere, Foli (de “Folius”, nom llatí) una vinya amb els seus estris en aquest lloc i una part del camp que va ser de la seva àvia Ansilde a Tiano (nom amb el que es coneixia St. Feliu, adscrit a la parròquia de St. Just) al lloc de Fraters (actualment seu de la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Generalitat).[1]
Vistes des de la penya del moro, AGC, 2023
En primer lloc destaquem el paper d’Ansilde que seria una de les primeres persones en aprissionar terres al lloc, en uns temps en que els homes i les dones tenien drets i reconeixements similars d’acord amb les lleis gòtiques.
Posteriorment, en 987, després de la presa d’Almansor, Moció o Muç, fill de Fruià, que mor el 987 tornant de Còrdova amb el jutge Auruç i el matrimoni format per Trasovard i Ega, fa testament a Saragossa, veient-se morir. El seu testament, signat per Auruç i Ega, serà jurat a l’altar de Sta. Maria de la Vall Vitraria (Vallvidrera) a la qual deixa alguns llegats. A l’església de St. Just Desvern (Berse) li deixa el seu alou a Arbúcies, per que ho tinguin la seva dona, els seus fills i les seves filles en usdefruit. Entre altres disposicions, deixa a St. Pere de les Puel·les un hort que va ser de la seva mare i indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva d’Ermensinda.[2]
Sta. Maria de Vallvidriera. AGC, 2022
El jutge Auruç, un dels primers rescatats, va ocupar-se de portar captius de tornada. No va tenir aquesta sort la captiva Dadil que, al voltant del canvi de mil·lenni, assabentant-se que el seu fill era mort i enterrat a St. Miquel de Barcelona i sabent que ningú l’alliberaria, dona la meitat de les seves cases, corrals, terres i vinyes que tenia a St. Just Desvern (Vercio), en la torre de “Foret”, a la Seu de Barcelona i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[3]
La torre de Foret és la torre medieval que es va bastir al lloc on, entre els segles VII i III a C, hi havia un poblat iber dels laietans.
Sabem que els ibers habitaven en lloc elevats des d’on poder defensar-se, construint una muralla des de les que sortien les parets de les cases. A les excavacions arqueològiques de la Penya del moro s’ha trobat una placa de plom amb inscripcions d’escriptura ibèrica, un descobriment important ja que d’aquesta civilització es coneix l’alfabet, però encara no s’ha desxifrat el significat, ens caldria una pedra roseta.
Sobre les restes d’aquest poblat es va alçar la torre rodona, de la que encara queda la base i que devia servir de vigilància i comunicació entre les altres torres de l’entorn: la del Castell de Port a Montjuïc, les de la costa o les altres de Collserola, ja que des de dalt es domina tant la serralada litoral, com el Delta del Llobregat i bona part de l’anomenat “Pla de Barcelona”.
Però la paraula “torre”, como la de “castell” o “palau” designa en aquests temps tot un conjunt d’edificacions agrícoles que s’agrupen al voltant de la edificació principal feta de pedra, d’aquí que s’entengui que la dona Dadil, tenia diverses propietats en la “torre Foret”, la que ara anomenem torre de St. Just o torre del moro, com l’indret geogràfic de “la penya del moro”, en aquell temps conegut com “Puig Castellar”, com altres indrets amb evolucions toponímiques similars.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-01-2023
A les dones que treballaren la terra, que donaren testimoni, que patiren pels seus abans que per elles, que foren fidels… a les dones del segle X.
Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[1]
Làpida de Guifré Borrell (-911) AGC, 2019.
En base a otra inscripción funeraria se supone una segunda fundación. En la lápida de la tumba donde reposan los restos de Guillem de Bell·lloc (-1307), se dice que allí fueron trasladados los de Geribert Guitard y Rotlendis, fundadores en 1117 “cuando lo entregaron a la Iglesia romana”. Esta expresión sugiere que aún no estaba bajo el control del obispo. Geribert y Rotlendis son considerados los iniciadores del linaje de los Bell-lloc, ya que entregaron en esa fecha los diezmos del Castell de Bell-lloc y de su iglesia de St. Pere.[2
Castell de Bell-lloc en La Roca del Vallés. Postal antigua.
No hay documentación anterior a esta fecha referida a St. Pau, pero hemos encontrado que Geribert y Rotlendis habitaron en Quinçà, una zona de Provenzana cercana al núcleo poblacional de la Torre Blanca. En 1075 dieron a la Canónica un amplio alodio entre Banyols y Cornellá con casa, sagrario (lugar donde se guardaba el grano y se enterraba a los muertos), establos y árboles que tenían como compensación que les hizo Guillem Bernat (probablemente de los Claramunt) por litigios que tuvieron. El alodio limitaba con la vía que iba desde la Gavarra (Cornellá) a Banyols, la vía que iba al Llobregat, el alodio de St. Julià de Montjuïc y el de los hijos de Guifard (de Cornellá), a cambio de quedarse aquí mientras vivieran.[3]
St. Pau va quedar sota la protecció dels comtes de Bell-lloc. AGC, 2019.
En 1127 St. Pau del Camp quedará sometido a St. Cugat. En 1120 el obispo y los prohombres de la ciudad acusaron a la comunidad de llevar una vida disoluta, pero hemos de poner en cuestionamiento esos juicios de valor que no se sustentan en ninguna documentación.
Un proceso similar ocurrió con Sta. Eulalia del Camp que pasó a ser “de la Iglesia” en 1155 cuando el obispo le confirió los terrenos que la rodeaban quedando bajo canónicos de S. Agustín y con el mandato expreso de que “no pueden enterrar a nadie sin licencia del obispo”,[4] lo que indica claramente un interés más económico que moral. Sta. Eulalia del Camp quedará adscrita al priorato de Sta. Anna, con la orden del Santo Sepulcro. Alturo Perucho[5] nos dice que una mano eliminó toda la documentación anterior a esta fecha. Se desconoce el emplazamiento exacto de este monasterio que estaría entre St. Pere de les Puel·les y Sta. María del Mar.
Claustro de Sta. Anna en el centro de Barcelona. Foto: Ramon Solé
Aunque no sepamos apenas nada de la vida en el monasterio entre la primera y la segunda fundación, tenemos algunas menciones en documentos de compra-venta o testamentos, muchas de las cuales son relativas a Provenzana y Montjuïc. Este es un ejemplo: en 1022 Bernat Oliva y Emó (nombre femenino) daban a la Canónica el sitio de “St. Pau apóstol” que limitaba al norte con la “vía que va a St. Julià”, al este con Benveniste, hebreo, al sur con el estanque de Port y al oeste con Guitard Arnald.[6]
En 1155, Aimeric de Perusia, da a St. Pau la iglesia de St. Fruitós de Montjuïc, que limitaba a oriente con la vía que ascendía a St. Julià. Este caballero se hará posteriormente monje de Valldaura de Cerdanyola, uno de los primeros monasterios en instaurar la reforma del Císter, aunque tuvo una corta duración.
La extracción de piedra en Montjuïc se realizó desde el Imperio Romano. AGC, 2020
En Banyols (La Marina deltaica) el monasterio de Valldaura tenía propiedades gracias a diversas donaciones: el mismo Aimeric de Perusia compró un mas a Les Lanes en 1157 que da en 1162 para hacerse monje, Pere de Claramunt dejó bienes que tenía en Sta. Eulalia de Provenzana y Sta. María de Esplugues para la fundación de la Pia Almoïna y se hace monje de Valldaura en 1162 donando una tierra en el Port, un prisionero que murió en Algeria dio un alodio en Banyols por el que pleiteó la familia (a la que dieron una compensación), Pere de Agell da un prado en Banyols en 1182 en cuyos límites encontraremos juntos los topónimos de St. Pau y el “Hospital”, primera mención a un Hospital en Provenzana
En 1179, en una venta a Pere Bru, en Espodolla (actual parroquia de St. Isidro) encontraremos, cerca del Port y de propiedades de St. Cugat, un alodio que hace mención al Coll de Frares.[7] La riera dels Frares, cerca del cementerio de la ciudad, es un topónimo que perdura en el barrio de St. Josep, entre el de Sta. Eulalia y el del Centro. Pere Bru comprará de nuevo en 1184 en Espodolla un alodio por ciento diecinueve sueldos que limitaba al norte con la vía de Lanera (actual Carretera del Medio) y a poniente con un alodio del “Hospital” y esta será la segunda mención de este topónimo en Provenzana.
Puente bajo las líneas ferroviarias en St. Josep, uno de los accesos al cementerio de la ciudad. AGC, 2021
Pere Bru parece ser un propietario local que quiso engrandecer su patrimonio. Desgraciadamente, en 1194, Ermesenda, viuda de Pere Bru, con sus hijas Guilleuma, Saurina, María y Juana se ven obligadas a vender a Ramón Sallent, “a causa del hambre y la necesidad”, parte de lo que Pere había comprado.[8]
En 1188 en un establecimiento que hace el obispo en el alodio episcopal de Montjuïc a Pere de Marca y su esposa Nine, se cita en el límite norte a Pere de St. Pau y a Arnau, arriero (traginer).[9]
Caminos de Montjuïc por los que han atravesado gentes con duros oficios. AGC, 2020.
En 1210 St. Pau y Sta. Eulalia del Camp conDolça y Bernat de Banyols, madre e hijo, establecen a Joan Roig en Banyols para edificar un mas y cuidar de un campo con la condición de que los suyos serán hombres sólidos al servicio y fidelidad de los establecientes.
El siglo XIII será el de la construcción del precioso claustro de St. Pau, donde encontramos una combinación de elementos de origen bizantino y árabe.
Claustro románico de St. Pau. AGC, 2019,
St. Pau quedará adscrito al monasterio de Montserrat, en una historia de conflictos que se escapa a nuestro estudio y en 1617 pasará al monasterio de St. Pere de la Portella (Berguedà). En 1835 fue declarado parroquia urbana utilizando algunas de sus edificaciones como caserna militar.
En Provenzana encontramos el topónimo de la «riera dels Frares», hoy día el nombre de una calle que bajaba del cementerio e iba por la “carretera del Hospici” (actual calle de Miquel Romeu) a «la farola» (el far del Llobregat, en la Zona Franca) o, atravesando la Marina, a la torre del “cap del riu” (precedente del faro del llobregat) que controlaban los militares y al “Gual dels Tarongers”, un vado donde se podía cruzar el río en Viladecans, es decir una zona agrícola con unas vías comerciales propicias.
Barcelona, siglo XVIII con Montjuïc y la huerta de Provenzana. Las guerras nos dejaron estos planos antiguos.
Sabemos que Sta. Eulalia del Camp tenía un hospital y que el prior de St. Pau intervenía en la gestión del hospital de Olesa de Bonesvalls, pero, de momento, el origen del topónimo «hospital», que dará lugar al nombre de L’Hospitalet, suscita más preguntas que certezas, tanto para la desconocida historia de St. Pau y Sta. Eulalia del Camp como para nuestra propia historia local.
Olivera en el barrio de St. Josep de l’Hospitalet, restos de un pasado agrario en un lugar contaminado por tanto cemento armado. AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-09-2022
A quienes defienden nuestro maltratado patrimonio en L’Hospital
[1] Dalmases i Pons, David (1992). “Bibliografia sobre St. Pau del Camp de Barcelona. Aproximació a la seva fundació”
[2] Mutgé i Vives, J. (1993) “Notícies històriques sobre el monestir de St. Pau del Camp de Barcelona (1117-1212)”. Institució Milà i Fontanals, CSIC.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1281
[4] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1730
[5] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 8.
Piera, con el castell de Fontanet. Foto: Maria Isabel Alarcón, 2022
Historias de hace mil años
En 954 el vizconde de Barcelona Guitard da tierras y viñas a quince pobladores, a los que nombra uno por uno, en el término del “Castro Fontanedo” (Castillo de Fontanet de Piera) para que alcen una torre en el sitio de Freixano (Freixe).[1]
Afortunadamente para nosotros nos quedan vestigios de estos dos lugares. El Castillo de Fontanet, con la iglesia de Sta. María y la torre de Freixe junto a la ermita románica de St. Nicolau. La torre debía de ser un sitio de vigilancia y defensa de la zona que incluía diversos núcleos de población.
La torre de Freixe con la ermita románica de St. Nicolau, AGC, 2022
Piera, entre el Penedés, el valle del Llobregat y la falda de Montserrat, está atravesada por el río Anoia y por diferentes torrentes y rieras que han originado valles entre barrancos provocando que la población se disperse en diferentes núcleos como el de Bedorc, un nombre de origen desconocido donde se encuentra otra torre de defensa.
Restos de la torre del Bedorc, con una parte tectangular y otra redonda, AGC, 2022
El nombre de Piera proviene del latín “Apiarium” o colmenar. Situada en el camino que iba de Barcelona a Lérida atravesando el Llobregat por el puente de Martorell, se han hallado vestigios de época romana en Sant Jaume de Sesoliveres, Sta. Creu de Creixà o la Fortesa.
Sta. Creu de Creixà, junto a Monistrolde Anoia, era conocida como “Sta. Creu de Palau”. El término “Palau” señala a las explotaciones agrícolas que recogían los censos en época andalusí. Es probable que hubiera una continuidad de hábitats en esos siglos inciertos de los que apenas tenemos noticia escrita. También es de origen andalusí el nombre de “Can Mussarro” en Les Fandes, un terreno arcilloso junto a la riera Guinovarda por la erosión de las tierras.
Sta. Creu de Crixà, cerca de Monistrol d’Anoia, AGC, 2022
La casa vizcondal de Barcelona y la Iglesia (la Catedral y el poderoso monasterio de Sant Cugat del Vallés, brazo armado de la Sede, parecen repartirse “el pastel” de Piera, lo que será fuente de conflictos. El 1005 la vizcondesa Geriberga, mujer de Guitard, da a Sant Cugat diversos alodios que tenía en el término del castillo de Claramunt, en los sitios de Sta. María de Capellades (celda de St. Cugat), Carme y el Castell d’Orpí, con fuentes, llinars (campos de lino) y cañizares[2], lo que nos hace pensar que quizás la propiedad de Freixe en Piera le fue dada a Guitard por su esposa, cosa muy frecuente: una mujer con propiedades se casa con un guerrero con lo que el padre de ella se asegura la fidelidad y vasallaje. Un año después, el hijo de Guitard y Geriberga, el vizconde Udulard vende a su mujer Riquilda, hija del Conde Borrell, casas, tierras con árboles y un molino con sus riegos en el término de Fontaned, en el lugar de Freixe.Quizás Udulard había heredado de su madre y lo vendía a su esposa por necesitar liquidez. En todo caso cuando muere Riquilda da esas propiedades a su hijo, el obispo Guislabert. En una venta de 1037 se habla de viñas y bosques en el lugar de Freixe.[3] Todos estos documentos se encuentran en el archivo de Solsona, no se sabe por qué.
Restos del castillo de Freixe, AGC, 2022
Los litigios de la casa vizcondal con la Sede y con St. Cugat son frecuentes (Geribert, hermano de Udulard, en 986 y en 1011 y su hijo, Mir Geribert, reclamando las propiedades de los Santmartí que pertenecían a su esposa e hijo, son una muestra), pues, bien, también Guislabert, antes de ser obispo reclama en 1030 las propiedades del término de Claramunt que fueron de su abuela Geriberga, St. Cugat muestra las escrituras y, como siempre, gana el pleito. El juicio se celebró en Santa María de Monistrol de Anoia.[4] Guislabert, que en un principio apoyaba a su primo, Mir Geribert, en sus revueltas, se pondrá, siendo ya obispo, de parte del acuerdo entre los poderes más altos (Condes e Iglesia), consiguiendo a cambio algunas prebendas. En 1046 vende a su hermana Ermessenda su alodio de Freixe, en el término entre Fontanet y Cabrera (de Anoia) que había sido de su madre, Riquildis (-1040)[5]
Absis de St. Nicolau del Freixe sobre los muros del castillo. AGC, 2022
En fin, Sant Cugat ha quedado como el propietario histórico de estos lugares, pero debemos de tener en cuenta los números conflictos que se generaron.
Historias recientes, las de sus fuentes
Los restos conservados de Piera nos dan idea de las transformaciones que se sucedieron en la Edad Media. Si en los siglos X-XI la nueva articulación del territorio se produce alrededor de los castillos, que recogerán la nueva fiscalidad, a partir de los siglos XII-XIV, los asentamientos se agrupan en torno a las vías comerciales, donde se celebraban los mercados.
Montserrat des de el castillo del Bedorc. AGC, 2022
Las vías comerciales de Piera, abiertas desde antaño por los rebaños que bajaban del Pirineo propiciando el comercio con la ciudad, serían utilizadas, ampliadas y remodeladas para los nuevos menestrales: herreros, (una herrería o Farga se cita en 1031), ceramistas, vinícolas, tejedores…
Un estilo de vida rural que se mantuvo con pocos cambios hasta el pasado siglo XX. Afortunadamente para nosotros, podemos darnos una vuelta por el núcleo histórico de Piera y ver algunas de estas transformaciones del pasado.
Vinyes en Sta. Creu de Creixà. AGC, 2022
Bajo el castillo de Fontanet se establece el primer Rabal o “Raval Jussà” (de abajo). Aún se mantiene aquí la Casa conocida como de “la Volta”,[6] una casa con porches de piedra que disponía de una fuente y un abrevadero, más adelante utilizado como lavadero. En este barrio, conocido como “de los gatos”, comienzan las calles de S. Sebastián y del Sol que van desde el castillo a una de las puertas de entrada a la ciudad, hoy conocida como “Portal de Romanyà”.
Casa de la Volta i bassa (a baix està la font) Foto: Ramon Solé
Más adelante se ensancharon las murallas para hacer sitio al Mercadal, una zona con diferentes edificios emblemáticos, como la Casa de la Vila actual (anteriormente Cal Guerín) y la anterior con su campana y su reloj, enfrente de la cual se halla la Font del Peix, antiguamente de los leones, en la plaza donde estaba el mercado municipal en la segunda mitad del siglo XX.
Antiga font dels lleons, davant del mercat, pels caps de lleons que tenia a les columnes, avui coneguda com la font del peix, perquè només resta aquesta figura. Arxiu Rasola.
Regresando a la Edad Media, en la zona donde se establecían los mercados se instalaban las primeras instituciones religiosas de atención a la salud y a la educación, de las que el municipio de Piera es también un ejemplo en el que no entraremos en este breve recorrido. Alrededor de los porches del Mercadal(Voltes de la plaça) y de su comercio se instalan los hostales.
Voltes de la Plaça, on s’instal·lava el mercat. AGC, 2022
Dejando atrás el Rabal, yendo hacia la expansión que marca el paso de municipio a ciudad encontramos, bajo los jardines de Víctor Riu, la denominada “Font del Canyar de Piera” con dos niveles, uno de los cuales se hacía servir antiguamente de lavadero y, un poco más cerca de la estación de FFCC, la “Font Nova” que traía agua de una mina.[7] Víctor Riu, n empresario barcelonés que se dedicaba a la producción de gas y veraneaba con la familia en Piera, es un ejemplo de estos primeros colonizadores de segundas residencias de principios del siglo XX. Una práctica que se popularizará en los años 60.
El safareig i la font del Canyar de Piera. Arxiu Rasola
Acabaremos este pequeño recorrido por la historia y por el núcleo histórico de Piera en un paraje, entre las rieras Aguilera y Guinovarda, donde encontraremos, para pasar un rato agradable, la zona de picnic de la Font del Prat y la del Rossinyol.[8]
Font del Rossinyol. Foto: Ramon Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 30-08-2022
A Ramón, con quien tanto aprendo
[1] Bach, Antoni (1987) Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: El Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV) Generalitat de Catalunya. Doc. n. 1
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, CCCXXXVII (1005)
[3] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 4 (1037) y n. 5 (1040)
La bonica ermita romànica d’Espiells, amb la seva porta adovellada. AGC, 2022
Espiells pertany al municipi de St. Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). “Spiells” o “Spicellos” és una paraula que prové del llatí: “Speculum” que pot dir mirall o mirador (talaia), segurament era aquest el significat degut al petit turó que s’alça al lloc conegut avui en dia com “La Miranda d’Espiells”, des d’on es pot controlar la zona, avui en dia per vigilar els incendis.
La Miranda d’Espiells, dalt d’un petit turó. AGC, 2022.
En aquest turó s’ha trobat una necròpolis amb 18 tombes dels segles V-VIII.
No tenim gaire referències d’esglésies del temps visigot al Penedès, tot i que el nom de “Monistrol” remet a aquestes èpoques i Sta. Maria de Monistrol d’Anoia s’alça sobre un jaciment romà on es va trobar una necròpolis tardoantiga.
Les mencions més antigues de la zona són, justament, les de Monistrol de Anoia, actual veïnat de St. Sadurní que es troba, amb Espiells, a banda i banda de la carretera que mena a Masquefa, prop de Piera, un lloc fronterer que pertanyia al Castell de Subirats, controlat pels vescomtes de Barcelona.
Restes del Castell de Subirats, des d’on es controlava la Via Augusta. AGC, 2021
Aquets llocs es van anar guanyant després de la conquista del Bages. El primer que es feia era cristianitzar o transformar el cristianisme autòcton (hispano-got) pel franc-romanitzat que instauraven els monestirs, tal com ho veiem a la documentació del segle X.
La primera menció al lloc és de 917, quan el llavors vescomte de Barcelona, Ermenard, feia una donació a St. Cugat, així ho explicava Mn. Mas:
“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia i del riu Bitlles, on hi ha edificada l’església de Santa Maria, St. Pere i St. Joan comanant-li que lo abat i monjos preguen per ells i per Sunyer, comte i marqués, son senyor, i per sa esposa. Lo que donaren comença a Llevant pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes per on passa l’aigua de la pluja”. [1]
St. Pere Lavern, vinyes i cementiri, des de l’església. AGC, 2021
Les mencions a Sta. María, St. Pere i St. Joan semblen respondre a Sta. María de Monistrol, St. Pere Lavern i St. Joan Salerm, tot i que també podrien ser els tres altars de Sta. María. Malauradament de l’ermita romànica de Monistrol d’Anoia no en queda cap vestigi, ja que va ser completament refeta al segle XVI.
El lloc era preuat per ser a prop de l’aigua on s’instal·laven els molins hidràulics. El 992 Geribert, fill del ja difunt vescomte Guitard ven a St. Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al castell de Subirats, prop de l’alou de Sta. María de Monistrol (“Munistirolo”) per tres unces d’or cuit més terra junt a l’església de St. Joan de la Torre, prop dels Gorgs (podria fer referència a la torre romana prop de St. Pere Lavern).[2]
El Pla del Penedès des del turó d’Espiells. AGC, 2022
El 945, en la dotació que la comtessa Riquilda (dona del comte Sunyer) va fer al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’inclou l’església de St. Llorenç d’Hortons, al terme de Gelida, el que senyala la presencia de pagesos a les contrades abans de la conquesta dels francs i de la presència dels monestirs benedictins (en un altre article ja vam parlar dels litigis pel control de l’antic monestir de Sta. Cecilia per part del monestir de Ripoll).[3]
A St. Llorenç d’Hortons ens queda l’ermita romànica de St. Joan Samora, anomenat al 1163 com St. Joan Mora Greca, potser en una al·lusió a històries que reflecteixen la presència andalusina en aquestes contrades.
St. Joan Samora, ermita romànica de St. Llorenç d’Hortons. AGC, 2021
L’única ermita romànica que ha perviscut a St. Sadurní d’Anoia és la de St. Benet d’Espiells. Un nom que es troba ja en el 986 en els privilegis que el rei franc dona a St. Cugat, tot i que sabem que abans de que el monestir es faci amb les propietats n’hi havia gent que treballava les terres per aprisió.
També al recinte de St. Benet d’Espiells, s’han trobat restes funeràries dels segles XI-XIII que confirma la presència d’un espai religiós. El tipus de tombes de lloses o “cistes” és més propi de segles anteriors.
Campanar de St. Benet d’Espiells del segle XII. AGC, 2022
En 1063 St. Cugat estableix al matrimoni format per Umbert i Dalmizane al alou de Espiells amb l’església de St. Benet i la torre amb les seves terres i afrontacions a canvi d’un porc per Nadal (“baconem obtimum”) i de la meitat de l’església de la Sta. Creu i Sta. Maria de Masquefa amb el seu alou i altres alous i batllies que el matrimoni tenia, el monestir deixa aquestes propietats a la parella en règim d’usdefruit a canvi de pa, vi i fruits.[4]
La torre a la que aquí es fa referència deu ser una edificació on es guardava el gra i els estris d’una producció agrària de la que es recollia els censos per un o més senyors, no necessàriament una torre de defensa.
Doncs bé, aquesta petita i bonica ermita amb un campanar del segle XII, una porta adovellada i un petit racó al davant, un lloc amb aquesta història tan antiga, va ser greument desfigurada en encastar una masia al seu absis.
No tenim més comentaris que la mateixa reclamació del poble.
La casa edificada a l’absis de St. Benet d’Espiells. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2022
Als i a les que estimen el patrimoni i el reivindiquen per les futures generacions
[1] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, SC, vol. IV, n. X de 28 o 29 de febrer de 917
St. Pau del Camp, sepulcre de Guifré Borrell, AGC, 2019
Riquilda de Barcelona (-962) era filla dels comtes de Barcelona Guifré II ó Guifré Borrell (874-911) i Garsenda d’Empúries (segons Aurell)[1].
Guifré Borrell, fill primogènit de Guifré el Pilós i Guiniguilda d’Empúries, va esdevenir comte de Barcelona, Girona i Osona. En 898 pren per muller a Garsenda. Va seguir l’obra del seu pare, especialment a les terres a la dreta del riu Llobregat. Trobem a la comtessa Garsenda comprant propietats a Puritano (Empúries) juntament amb el seu marit en 910.[2]
No van tenir fills barons o, si els van tenir, no van sobreviure prou, només ho va fer una filla, la vescomtessa Riquilda de Narbona que el 933 casà amb el vescomte Odó I de Narbona. El comtat de Narbona era governat pels vescomtes que exercien el seu domini sobre l’arquebisbat, seu metropolitana dels bisbats occitans.
Narbona. Foto: viquipèdia
Els comptats que dominava Guifré II passaren, a la seva mort, a Sunyer.
Garsenda apareix com a primera marmessora del testament del seu marit, Guifré Borrell l’1 de desembre de 911.[3] Entre d’altres disposicions, el Comte dona la tercera part de la moneda que va encunyar sota precepte del rei franc a l’església de St. Pere de Vic. Garsenda es reuní, després d’enviudar, amb la seva filla a Narbona. Mare i filla juntes posseïen immensos dominis a Barcelona, Girona, al Rosselló o Empúries, que gestionen lliurement degut, principalment, al fet de que no existeixen fills barons.
El 916 Garsenda fa una donació al monestir de Ripoll de propietats que tenia a Osona, a Folgueroles i Centelles en memòria del seu marit.[4] En 919 compra a Emma, filla de Sisegot, unes propietats a Llagostera al comtat de Girona.[5] En 926 ven una peça de terra que té del seu marit a Folgueroles, al castell de Sant Llorenç.[6]
En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda.[7]
Riquilda, que gestiona els seus béns des de la Septimània (part occidental del Lenguadoc), ven en 936 terres que li va deixar el seu pare al Rosselló a Alaric i el seu alou d’Ullastret (Empúries) al comte Gausfred I.[8]
Riquilda de Narbona pren part a les negociacions del seu temps. En 940, amb altres magnats, signa un tractat de pau amb el califa de Córdoba, tal com va fer el comte Sunyer amb la intervenció del secretari del califa, el jueu Hasday, Riquilda li envià curiositats mitjançant Vernet, un home de la seva confiança, també jueu. El califa ho acceptà i els obsequià amb altres coses precioses. Amb aquests tractes s’acordava la treva i s’enfortia les relacions comercials.
El astrolabi és un instrument molt antic utilitzat pels àrabs.
El 955, ja vídua, presidí un plet a Narbona amb l’arquebisbe Aimeric (927-977)
Al seu testament de 962 deixà alous a l’abat de Ripoll i bisbe de Girona, Arnulf (-970) a condició de que edifiqui un monestir a Girona en el termini de dos anys, establint que «si no ho fa, l’alou de S. Boi (de Lluçanès) passarà a S. Pere de Vic» [9]. Riquilda, com veiem, és una dona que exerceix la seva autoritat.
La seva mare, Garsendis, comtessa, és una de les marmessores del testament de la seva filla. Si entre el casament de la comtessa Garsenda (898) i la mort de la filla Riquilda (962) disten 64 anys, la comtessa Garsenda devia ser molt jove en casar-se, com era habitual.
Garsenda serà una dona recordada. En una donació de 974 que fa Ennec Bonfill a St. Cugat d’una terra que fou de Centoll, en nom de Bella, a Garrosa (St. Vicenç dels Horts) s’esmenta el rec de Garsenda.[10]
Riquilda de Narbona és també un exemple de les unions que les dones feien amb homes d’un estament inferior. Filla de comtes és casada amb un vescomte, com faran les filles del comte Borrell i podem veure en nombrosos exemples. Les filles de la noblesa aporten béns i prestigi. Els seus fills seran educats, sovint, pels oncles materns, no en aquest cas, ja que Riquilda no tenia germans vius.
Portada de l’església de St. Miquel a la basílica de la Mercè, al carrer Ample de Barcelona. AGC, 2021
L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.
Detall del carrer de la Font de Sant Miquel, prop de la plaça St. Miquel. AGC, 21
La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.
Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936.
Capitell bizantí de l’església de St. Miquel. Foto M.A.C.
Al segle X era una de les poques esglésies intra murs de Barcelona, juntament amb la Seu, la de Sant Jaume (a l’actual plaça St. Jaume), la dels Sants Just i Pastor (potser la més antiga, amb la Seu) i Sant Celoni (capella del fossar de St. Just). Totes tenien els seus fossars.
Antiga església de St. Jaume, al fons la façana gòtica del Saló de Cent.
Molt a prop de la Seu, l’església de St. Miquel com, potser, les altres tres, podien fer nosa a un bisbat que es refermava amb la seva Canònica. Potser aquestes tenien una funció per a una població determinada (St. Miquel, per exemple, era molt apreciat pels francs com a protector davant la mort). L’interès principal, en tot cas, estava en controlar els delmes que rebien les esglésies i altres rèdits que es llegaven, especialment al moment de la mort. La Seu s’annexionarà St. Miquel com faria amb les altres. esglésies.
La Real Acadèmia de Bones Lletres, en un carreró prop de St. Just, amb la Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi van evitar que es destruís la façana gòtica de l’Ajuntament.
A principis del segle X trobem donacions importants a la Seu de Barcelona i al seu bisbe Teuderic, procedent de Vic, com la que van fer, en 938, Cast i la seva dona Atanàsia que donaren a la Seu unes terres a Montjuïc, al terme de la “Vila nova” a condició de que quedessin sota Teudiscle, sagristà de la Seu (el sagristà és una figura vinculada a l’hospital-alberg). En aquesta zona de vigilància del comerç marítim i terrestre s’establirà la família vescomtal que tindrà diversos conflictes amb la Seu (en 986 serà Geribert, germà del vescomte Udulard i, ja en el segle XI, el seu fill, Mir Geribert). Darrera d’aquests conflictes estaria la imposició d’una legitimitat i el control dels delmes.
Cap a mitjans del segle X, les donacions a St. Miquel són més abundoses, com la que fan, en 962, els marmessors de Teudiscle que donaren a la “font Onrada” (Montjuïc, a Poble Sec, molt a prop, ens queda el topònim del carrer). En 951 la comtessa Riquilda, vídua de Sunyer, fa importants donacions a St. Miquel, però n’hi ha moltes altres protagonitzades per dones (Engòncia, en 940, a Vilapicina; Lívulo, en 958, una vinya a Sabadell en memòria del seu fill, Ferrocint o Nevolenda, en 961, al Vallés).[1] Altres dones signen les donacions o fan de marmessores o de testimonis. Som al segle X i la dona podia fer ús dels seus béns i actuar en el seu propi nom, les lleis gòtiques així ho reconeixien.
Amalvígia, de la família vescontal, una dona propietària d’un reg en 995. Una plaça de L’Hospitalet de Llobregat duu el seu nom.
A finals del segle X, amb el bisbat de Vives (973-995), disminueixen les donacions a St. Miquel mentre que augmenten les que es fan a la Seu de Barcelona que s’annexionarà St. Miquel a principis del segle XI. Vives, com van fer els seus antecessors i faran els seus successors, promou l’establiment d’una Canònica junt a la Seu que disposarà d’Hospital y de Scriptorium. Amb ell augmentarà la documentació que legitimarà l’autoritat bisbal per sobre de les senyories amb esglésies pròpies, tot i que els bisbes són també uns senyors feudals que beneficien, principalment, les persones del seu entorn.
Santa Eulàlia, patrona de la ciutat a la façana gòtica del carrer de la Ciutat. AGC, 2021
Del fossar de St. Miquel, endemés de les troballes que el confirmen, tenim el testimoni d’una dona, Dadil que, pels volts del canvi de mil·lenni, sent en captivitat, s’assabenta que el seu fill és mort i soterrat a St. Miquel, fet que la mou a donar la meitats de les cases, corts, terres i vinyes que té a St. Just Desvern a la Seu i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[2]
A l’Arxiu Capitular de Barcelona consta un testament de 1005 d’un tal Guitard que erròniament s’ha considerat com el vescomte de Barcelona, encara que no hi ha cap element que el vinculi amb la família vescomtal i que consta que aquest ja no vivia el 997. El Guitard de 1005 reparteix el castell de Barberà entre la Seu i St. Miguel i deixà les seves armes i utensilis de guerra al clergat de la catedral i als monjos de St. Cugat, també deixa a Cusca, germana seva terres i propietats que al seu defalliment passaran al monestir femení de St. Pere de les Puel·les. Els marmessors d’aquest testament tant equilibrat, jurat sobre l’altar de Santa Columba de la Seu, són, entre d’altres, Aecio episcopus (-1010)i Cusca deovota. Els Comtes ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]
Sant Pere de les Puel·les, un dels pocs edificis religiosos que es van salvar a les desfetes del segle XIX. AGC, 2021.
En tenim altres exemples d’aquest traspàs que s’anava fent, d’una manera més aviat confusa. En 1015 Orfeta i el seu marit, Guilmon permuten amb l’església de St. Miquel unes vinyes prop de la “font Occua” (Montjuïc), en un altre document de la mateixa data, Sunifred, poeta i levita de la Seu, fa constar que aquella operació era «injusta», de manera que es reescriptura, però ara amb la Seu[4] que tenia molts interessos en les “vinyes episcopals” de Montjuïc.
La popular font del gat de Montjuïc era anomenada al segle X «fonte cova». Foto: Ramon Solé
Santa Maria del Mar, lloc d’enterrament preferit pels barcelonins, extra murs, va ser aviat traspassada, en 1006. Vinculada a la funció d’enterrament eren els albergs medievals. El 1023el bisbe dona diferents propietats a Barcelona, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel” que havia estat del jueu Isaac, fill de Gento, recentment batejat, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre.[5]
Entre 1027 i 1028 el comte Berenguer Ramon I (1017-1035) i la seva segona esposa Guisla de Lluçà (1012-1079) restitueixen a la Seu les rendes episcopals d’Ègara i li lliuren el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies[6] (el que no van aconseguir fer amb el poderós St. Cugat). A partir de llavors les donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i del seu entorn, fins que el papa el posi sota la seva tutela en 1072. Són exemples d’aquest traspàs d’esglésies envers la Seu que també absorbirà els hospitals sota la Pia Amoïna, acumulant un gran capital controlat pels canonges i les seves famílies.
En 1046 els comtes donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, tancant el procés d’annexió amb aquestes esglésies. En 1055 el bisbe Guislabert, amb els comtes als que havia jurat fidelitat, dona St. Miquel a la Canònica aquest traspàs que serà confirmat pel papa en 1104.
Façana romànica de la Seu, consagrada en 1058, poc després de l’annexió de St. Miguel
Al segle XI, doncs, ja era una de les déu parròquies de la ciutat. El temple seria reconstruït el 1147 quan és de nou consagrat pel bisbe, com St. Jaume. La portalada romànica, dels volts del 1200, va quedar amagada durant les successives remodelacions i es trobà durant l’enderroc de 1969, però no se sap que es va fer amb ella, només es conserva una fotografia.
St. Jaume, al carrer de la Ciutat, un lloc de peregrinació des dels inicis del cristianisme. AGC, 2021.
A finals del segle XIV, el Consell de Cent, que es reunia al pòrtic de l’antiga església de Sant Jaume, va encarregar una seu pròpia, el Saló de Cent. L’entrada es feia per l’actualment denominada façana gòtica, de la que encara podem contemplar alguns elements (salvats de la desfeta total gràcies a l’interès d’algunes persones i entitats), al carrer de la Ciutat. L’absis de la primitiva església de St. Jaume donava a l’actual façana neoclàssica de l’Ajuntament de Barcelona i un dels pòrtics a aquest carrer de la Ciutat.
La Real Acadèmia de Bones Lletres i la de Belles Arts de Sant Jordi van evitar la destrucció de la façana gòtica de l’Ajuntament, però la porta va quedar trencada. AGC, 2021
Per a fer l’actual plaça de St. Jaume i la nova façana de l’Ajuntament es va enderrocar, en 1823, l’antiga església de St. Jaume que va ser traslladada a l’emplaçament actual, al carrer St. Jaume, on n’hi havia el convent dels trinitaris alçat sobre una antiga sinagoga del Call Menor arran d’una de les persecucions als jueus, la del 1391. Cal no oblidar fets com aquests.
Església St. Jaume Barcelona, porta lateral que senyala la sinagoga que en un principi era aquest antic convent de trinitaris (o de conversos forçats) AGC, 2021
Amb el pas del temps es fan successives obres a St. Miquel, fins el 1835, quan deixà de ser esgésia parroquial quedant com a capella del consistori, que la fa enderrocar en 1868 per fer les oficines municipals.
Llavors, la portalada renaixentista de St. Miquel es va desmuntar i va ser traslladada a la basílica de la Mercè, al carrer Ample, on hi havia la primitiva església dels mercedaris. El campanar, amb afegits, es va col·locar a l’actual església de la Concepció, al carrer d’Aragó, on també seria traslladat el claustre gòtic del monestir de Santa Maria de Jonqueres.
Claustre de Jonqueres i campanar de St. Miquel a l’església de la Concepció. AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 18-05-2022
Als perseguits per les seves creences, sobre els que es va voler imposar l’oblit
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis UB. Documents n. 11 (938), 13 (940), 15 (951), 20 (958), 27 (961) i 28 (962)
[2] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo ed., p. 53
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 54, 55 i 66
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 434, entre 1027 i 1028, “sense data”.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 