Parròquia de Sant Cosme i Sant Damià de El Prat de Llobregat. Art i Tradició.

Tot i que l’església parroquial de El Prat es posés, al segle XVI, sota l’advocació de St. Pere i St. Pau seguint la tradició de l’ermita de St. Pau, adossada a un mas fins que les riuades se l’emportaren, l’arribada d’immigració francesa que fugia de les guerres europees de religió i els episodis de pesta van arreplegar una gran part de la població sota els sants Cosme i Damià, metges i màrtirs venerats des del segle IV en la tradició cristiana d’Orient.

Les crisis endèmiques de febre i paludisme pròpies d’aquesta zona deltaica provoca que St. Cosme i St. Damià siguin considerats co-patrons de El Prat junt a St. Pere y St. Pau des de la creació de la mateixa parròquia de El Prat. Les festes de St. Cosme, a finals de setembre, arreplegaven més gent  que les de St. Pere i St. Pau, ja que a finals de juny el pagesos solen tenir més feina, així que a mitjans del segle XIX es va optar per donar-les com les oficials. Així doncs, podem pensar que la figura dels Sants metges era la més popular entre les classes més pobres, com St. Roc a Provençana, més en temps de pandèmies i per a grups forans i/o marginats que potser tenien més necessitat d’expressar les seves devocions i súpliques.

Els dos gegants que recorda St. Cosme i St. Damià i que acull el temple van ser presentats i beneïts el 26-9-2019, durant les festes patronals de El Prat, poc abans de la nova pandèmia del segle XXI.

Al carrer del riu Llobregat, davant el Parc Nou de El Prat, molt a prop de l’aeroport i del mateix Delta, s’alça l’església d St. Cosme i St. Damià de el Prat, ubicada al barri de St. Cosme, un barri obrer format i re-format en els anys 60 i 80.

La parròquia, com tantes altres ubicades als barris obrers dels voltants de Barcelona (el barri de St. Cosme es va crear en 1967), va acollir als anys 70 diferents reivindicacions obreres i veïnals.[1]

En aquest segle XXI, el rector Lluis Portabella (Barcelona, 1936), un dels guanyadors del premi Ciutat del Prat 2018 per la seva tasca integradora i la seva implicació en la vida social i cultural del barri Sant Cosme, ha procurat dignificar aquesta església funcional guarnint-la amb obres escultòriques i pictòriques d’artistes locals.

El campanar que podem observar davant de l’església va ser forjat en ferro i acer per l’escultor Josep Plandiura (Taradell, 1943) i la seva ajudanta Marta Chinchilla. Consta de tres cossos allargats i recaragolats que s’entrellacen a dalt.[2] L’obra es va inaugurar el 5 de maig de 2012. Planduria també va fer les portes d’accés al temple. El campanar està connectat a un rellotge que toca les hores i avisa d’alguns esdeveniments, però només durant el dia, respectant el descans de la nit. La campana més petita era de l’antiga església i infants la solien tocar per entrar al pati.

Els vitralls de la façana van ser projectats pel dibuixant, pintor i escultor Josep Ricart Garriga (Vic, 1946) i manufacturats en col·laboració amb el taller de vidre Grau Montserrat al 2007 (Xavier Grau). Són catorze figures de l’antic i del nou Testament.[3]  Grau Montserrat ja havia projectat i realitzat altres obres a la parròquia de St. Cosme, com el vitrall de la Capella del Santíssim.

El mateix 2007 Grau Montserrat va salvar, restaurar i adequar uns vitralls realitzats l’any 1968 per Vitralls Bonet per a l’antiga Parròquia Catòlica Alemanya Sant Albert Magne de Barcelona seguint el projecte original del pintor alemany Henryk Skudlik.[4] Aquests vitralls s’han adaptat als finestrals laterals de la nau. El 2009 Skudlik va dissenyar noves peces per completar el conjunt. El títol general de l’obra “vitralls apocalíptics” fan referència al patiment humà generat a la segona guerra mundial. El conjunt ha quedat representat amb “l’església patidora” i “l’església triomfant”, com a símbol d’esperança per la humanitat.[5]

La Pietat de l’altar major i el retaule del martiri que la envolta (en referència als sants Pere, Pau, Cosme i Damià) són obra del mateix Josep Ricart.[6] La pica baptismal, inaugurada el 2015, va ser obra del mateix Josep i de Sergi Ricard.

La parròquia de St. Cosme disposa d’un columbari on es depositen cendres dels difunts del barri, aquest espai va ser inaugurat i beneït el 2018, en el 50 aniversari del temple.

Aquesta església acull també imatges que les confraries fan servir a les processons, com la “borriquita”.

Amb aquestes obres d’art modern i popular la parròquia de St. Cosme ha assolit el que el seu mossèn pretenia, una dignitat que evoca la de patiment dels homes i dones empobrits i emmalaltits injustament per les circumstàncies de la vida.

El Parc Nou de El Prat, a tocar d’aquesta església que albira el futur sense renunciar a la tradició, ens dona oxigen per continuar la tasca de dignificar la vida.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-2-2024

A les dones i homes que dignifiquen la vida al seu voltant


[1] https://lannarie.blogspot.com/2011/11/lesglesia-de-sant-cosme-i-sant-damia.html

[2] https://www.somvalles.cat/noticia/21435/plandiura-exposa-a-sant-pere-el-campanar-del-prat-de-llobregat

[3] https://www.graumontserrat.com/creacio-vitralls/projectes-ricart-garriga/

[4] https://www.graumontserrat.com/restauracio-vitralls/sant-cosme-sant-damia-el-prat/

[5] https://www.graumontserrat.com/wp-content/uploads/2021/01/Taull-55-pp.16-19.pdf

[6] https://www.ccma.cat/3cat/video/4446831/embed/?tipus_embed=google

La processó laica del 15+1 de l’Hospitalet de Llobregat

Foto: Néstor Rives, 2019, «La fe sentida».

Al segle XV l’Església Catòlica aprofita les processons de les confraries gremials, amb els seus sants patrons, per teatralitzar la Pasqua, convertint-les en una manifestació que es fa sentir de diferents maneres a la Península.

Quinze van ser les persones d’origen andalús que, el 1977, reunides en un bar del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet i recordant amb nostàlgia les seves processons, sortiren al carrer amb un Sant Josep a sobre d’una taula per expressar la seva fe, sentint com els veïns i les veïnes els acompanyaven amb devoció. Iniciaren així l’única processó laica d’Espanya, denominada 15 + 1, els quinze del començament i el següent que s’incorpori, el poble, en si.

45 anys de la processó 15+1 a L’Hospitalet

Una ciutat en la qual les parròquies obreres d’aquells anys 70 combatien aquestes manifestacions religioses per considerar-les no pròpies d’una fe que intentava donar resposta a les necessitats socials, més d’acord amb «els signes dels temps» i allunyades d’una expressió més pròpia i sobrera.

Foto: Néstor Rives, 2019

Signes que mantenen l’esperit d’una cultura, un art i una expressió religiosa que passa de pares a fills. Signes que es veuen amb més força quan s’ha tret el mantell d’una església que va aprofitar el més pregon i més antic de l’ésser humà, per revestir-ho amb una confessió. Signes que van ser re-creats per l’art gòtic amb l’accent de la foscor, el dolor i la mort. Signes de tots els temps amb els que els humans s’han vinculat a la vida dels que ja no són entre nosaltres.

Amb aquesta mostra podem veure el contrast entre uns símbols que a alguns se’ns poden fer una mica estranys i el sentiment de qui mira, ad-mira, contempla, demana, lloa i canta, és a dir, de l’ésser humà amb la seva necessitat, la de demanar, sí, però també la de beneir i la d’agrair, sentint-se arrelat en unes tradicions que ja no importa d’on vénen, només que són les seves i que el segueixen encoratjant des del lloc on habiten, el seu propi cor.

Foto: Néstor Rives, 2019

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (texto)

amb fotos de Néstor Rives Palma, amb qui col·laboro.

Podeu trobar el seu projecte de 2019 «La fe sentida» a la seva web.

L’Hospitalet, Pascua, 2022.

A qui troba la manera d’expressar i viure els seus valors més pregons.

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al «Tractat dels Pirineus» (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre «Jardín de María»

L’obra s’articula en nou «llibres», dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com dels ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar als devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Hospital de Barcelona

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics, sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Palabra de madre. La marededéu de Bellvitge, significado cultural.

La marededéu de Bellvitge esculpida per Lau Feliu. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

“María (forma helenizada de Maryäm, equivalente al hebreo Miryäm) de cuyo origen nada cierto sabemos, no juega ningún papel en los testimonios primitivos” (Hans Küng Ser cristiano: 582).

Soy una imagen de madre, me llaman Mare de Déu de Bellvitge o Nuestra Señora de Bellvitge, llevo conmigo una historia milenaria que habéis de saber, porque os podéis preguntar ¿para qué una imagen como esta?, ¿por qué le seguimos trayendo flores el 8 de septiembre?, ¿por qué muchos celebran sus acontecimientos especiales a sus pies? Yo os pregunto ¿por qué me seguís poniendo flores o velas, me cantáis y me pedís favor? Soy sólo una imagen.

Ahora tenéis muchas imágenes y todas corren veloces, la mía está quieta, sólo me mueven para arreglarme, ¿puede tener algún valor aún para vosotros mi imagen tallada? Me refiero a los que aún no me conocéis demasiado.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge després de l’ofrena de flors que es fa a l’ermita.

Mi nombre cristiano es María, en el evangelio soy la madre de Jesús. Embarazada de él corrí a visitar a mi prima Isabel, embarazada también, pero mayor que yo. Lucas, el evangelista que lo relata, puso en mi boca, un canto precioso: el Magnificat, en él me hace decir cosas como: “derroca a los poderosos del trono y ensalza a los humildes” o “a los ricos los despide vacíos”, me encanta ese canto, os lo recomiendo.

Ya sabéis que a muchas imágenes que llevan mi nombre, las visten majestuosamente y las sacan en procesiones cargadas de mantos y joyas, no es el caso de la de Bellvitge y me alegro, yo siempre fui una chica de pueblo.

1936. Imatge gran de la mare de Déu de Bellvitge donada per la familia Golferich de les masies de la Marina.

Las imágenes más parecidas a la mía son, como yo misma, alguna de las “marededéus trobades”. Tenemos casi mil años y somos de la época del arte románico, un arte sencillo, como yo. Entonces se utilizaban las imágenes para explicar cosas porque la gente no sabía leer ni escribir.

Como dice Joan Amades, somos incontables. Muchas llevamos nombres de lugares como este de “Bellvitge”: “Nuria”, “Montserrat” …, otras, nombres relacionados con la salud: “Remei”, con la fecundidad: “Llet” o con elementos de la naturaleza, principalmente el agua pero también lugares montañosos o boscosos: “Riera”, “Font”, “Mar”, “Roca” …, nombres que se repiten en pueblos de Cataluña, Valencia, Baleares y Aragón.

El nombre más habitual cuando nací era el de “Mercé”, como el de la patrona de Barcelona, un nombre que proviene del Mediodía francés, en cuya lengua de Oc, significa “si” o “merci”, es decir, expresa consentimiento. Esa lengua de Oc era, para los y las que la compartían, la propia patria, un signo de identidad y de pertenencia que algunos pretendieron aniquilar, y casi lo consiguen, pero la palabra “merci” persistió y sigue entre nosotros.

Las palabras son valerosas no se doblegan fácilmente.

Otras llevamos el nombre de “Roser”, un nombre con mucha tradición, como el rosal que aparece en la leyenda de Sant Jordi, porque en esa época se valoraba mucho la caballerosidad y el honor, es decir, la verdad, luego eso se fue perdiendo en medio de tantas rivalidades y ambiciones.

Imagen antigua de la marededéu de Bellvitge. En lugar del cetro lleva un rosal.

Los festejos en mi honor se fueron acoplando a las muestras de la alegría por la renovación de la vida, porque yo provengo de una historia aún más lejana, de cuando las primitivas civilizaciones veneraban, como aún se sigue haciendo en algunas culturas, a las diosas madres de la fecundidad y la fertilidad.

Estas imágenes, protectoras del mundo agrario y de sus cosechas, estaban muy extendidas entre los pueblos mediterráneos. En el mundo helénico con los “misterios eleusinos” que, fundamentados en el reencuentro de la diosa Deméter y su hija Perséfone[1] representaban la fertilidad de la tierra y el amor entre madre e hija, pero también entre los cartagineses, mediante el culto a Tànit[2], los fenicios, con Astarté o los bereberes y los guanches canarios[3].

Deesa mare. Museu Arqueològic de Catalunya.

Las “diosas madre”, los geniecillos y las ninfas de la naturaleza y del agua, propios de esas civilizaciones, arraigados entre las gentes a las que se cristianizaba con nuevos cultos y creencias, se irían mezclando con las convicciones y formas de vida que traían gentes emigradas del sur de Europa, portadores de cultos cristianos diversos que se iban expresando por medio de imágenes que fueron primero pintadas y luego esculpidas, de unas leyendas en las que suelen intervenir fuerzas vitales de la naturaleza como en los mitos antiguos y de cantos y danzas que se irían plasmando en unos poemas que luego serían los gozos, en la lengua del pueblo, dejando el latín para misas y dogmas.

Gozos en castellano de la calle Espaseria, 1819. Es curiosa la imagen romàntica y noucentista de la virgen.

De las “diosas madre” a las “marededéu” hay sólo un pequeño cambio en el significante y quizás no mucho cambio en el significado, por ello mis imágenes se fueron multiplicando sustituyendo en muchos casos las figuras de los santos. Cada lugar quería su propia marededéu.

Pero no soy una diosa, ya os lo he dicho, fui una chica de pueblo, que se hizo madre de manera algo forzada y prematura, una madre que debió llorar ante un hijo crucificado por los poderosos. No soy una diosa, pero de los que pedían favor y protección provengo. Los hombres me subieron a los altares, podéis bajarme de ellos y bailar conmigo para hacer lo que siempre ha hecho el pueblo llano ante mis imágenes, pedir, agradecer y resistir. Soy como una matrioska rusa, de mi interior se pueden ir sacando las diferentes expresiones que albergo, todas ellas fruto de vuestro deseo, esfuerzo y afecto.

Mi secreto

“Una Iglesia nunca debe basarse en María, la humilde doncella, para buscar su propia gloria” (H. Küng Ser cristiano, 588).

Yo soy cuando formo parte de vuestro deseo más profundo y de vuestro amor por los vuestros, por la tierra, por los oficios con los que nos hemos de ganar la vida, por la vida misma. Soy vida cuando procuráis vida.

No soy cuando me utilizan para luchar, para dominar, para alimentar el egoísmo de unos pocos, entonces soy sólo un humo que se disipa, el humo de vuestros propios malos pensamientos, de vuestros miedos y vacilaciones, de vuestras pocas ganas de verdad. Soy nada, como vuestra nada.

De la madre del profeta Jesús pasé a ser la “madre de Dios”, un título imponente, que hace callar y relega a las madres humanas como algo menor, un nombre con el que me elevan a los altares después de enmudecer a la mujer, como hicieron con Tácita muda[4].

Por eso yo os digo que cuando me encumbran y revisten de joyas y ornamentos me asfixian. Acordaros de mi origen mítico, una madre que llora por su hija raptada y de mi origen cristiano, una chica sencilla con una maternidad sobrevenida, ved en mí a todas las mujeres que sufrieron y sufren injustamente, reconoced que la única pureza es la del amor, un amor que llevó y lleva a muchas mujeres a la perdición. Acordaros de que, si soy, soy en la justicia. Y en la fiesta. Y en el amor.

La marededéu de Bellvitge al camí dels degotalls de Montserrat

Quizás habéis oído que algunos me nombran como “la virgen”, es algo contradictorio, al menos en sentido fisiológico ¿Cómo puede ser virgen alguien que ha sido madre? Antes, todas estas cosas eran tabú y no se podían hablar, hoy en día es más fácil y os lo voy a contar.

Eso de mi virginidad se impuso como un dogma, no nació del primitivo cristianismo, el de un grupo de judíos que afirmaron, como les dijeron unas mujeres que amaban al maestro, que mi hijo crucificado seguía vivo y lo extendieron a los cuatro vientos, fue después, los Padres de la Iglesia lo proclamaron en uno de aquellos primeros concilios, pero ¿qué podían saber ellos, en realidad? Sólo lo que sus creencias y su imaginación les decía. Para ellos, como para muchos entonces y durante muchos siglos, todo lo que tuviera que ver con el sexo era “pecado”. La mujer paría con dolor como fruto del pecado original… pero eso es otra historia.

Yo os digo que el único pecado es dañar, violentar, violar…

Muchos teólogos explican el sentido simbólico de mi virginidad como “integridad”, pero siguen hablando de lo que no saben. Mi hijo nació fruto del amor, del amor que me relata como una joven que se vio embarazada y dijo sí, del amor que le lleva a ocuparse de su prima como de ella misma, ese amor que se canta en el Magníficat, ese amor que hace justicia, una justicia preñada de misericordia. Mi hijo creció con el deseo de un amor más grande, de un amor para todos, de un amor que repara, que no soporta la mentira ni la crueldad contra las mujeres y por eso lo mataron.

No soy virgen, fui madre. Íntegra y honesta sí fui. Amé y fui amada, por eso sé de amor. Podéis miraros en mí, os reflejaré el amor que deseáis y sentís.

1990. Ofrena de flors a l’ermita de Bellvitge.

Podéis mirarme y podéis ver a María, la madre de un galileo crucificado por la alianza entre enemigos poderosos: los del imperio, sí, pero los suyos también; a una madre doliente acogida por los amigos y seguidores de su hijo; podéis ver el signo de una Iglesia poderosa e inmisericorde que se alza para dominar; pero también podéis ver el símbolo de anhelo de vida que otros muchos cantan y cuentan con devoción y cariño y podéis ver, detrás de todo ello, a tantos que sufrieron, podéis oír a civilizaciones que fueron arrasadas pero de las cuales aún nos llega una voz, la de la Pacha-mama, poderosa, ella sí. Os digo que estoy más cerca de ese símbolo que de las imágenes enjoyadas que asfixian el amor a la vida de la que fui portadora.

Podéis ver, debéis elegir.

2003, última restauració de l’ermita de Bellvitge. Ofrena floral.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 08-09-2020

A totes les dones que han demanat, cantat i agraït a la marededéu de Bellvitge.


[1] Raptada por Hades y llevada al inframundo, vuelve temporalmente, gracias al favor de Zeus.

[2] En Ibiza persistió su culto hasta la cristianización, en el s. II.

[3] Entre los que se refundó, en 2001, la “Iglesia del Pueblo Guanche”, que venera a la “Diosa madre”.

[4] Según la mitología romana “Tácita”, la ninfa del río antes llamada Lara o Lala por su inclinación a charlar, destapa un secreto, por lo que Júpiter le corta la lengua y manda a Mercurio que la encierre en los infiernos, éste, en el camino, la viola. Según la interpretación común, Lala es castigada, por usar la palabra de manera inadecuada y libre. Los varones, en las sociedades patriarcales son los únicos que pueden ejercer el poder de la palabra. Tras un largo tiempo en el inframundo, convertirán a Tácita en una deidad de las que, enterradas, sostienen el ciclo de la vida. La elevan a los altares considerando que el silencio es tan necesario para el gobierno de la nación como la elocuencia (reservada a los hombres). Cierto es que lo tácito del decir es, a veces, mucho más elocuente que las palabras, pero los altares no compensarán nunca la crueldad y, sin embargo, son un reconocimiento, un espejo donde mirarnos y recordar la voz que clama justicia, una voz que nunca conseguirán acallar, como la de María en el Magnificat.