De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Posted on 2025-08-18 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, 2020

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]

Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]

En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort, arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]

Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.

Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.

El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.

El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]

Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.

La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.

Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).

Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX

Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]

Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]

El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]

Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé

La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.

Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.

Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021

Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.

En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025

[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)

[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[3] Puig i Ustrell, P., o.c., n. 109

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c., n. 222

[5] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA),n. 434.

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/08/13/dones-fortes-guilleuma-de-castellvell-i-guilleuma-de-montcada/

[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34

[8] Mas, Josep (1909-1914), LA., n. 2650

[9] Costa i Paretas, Maria Mercè. Pergamins…, o.c., n. 74

[10] Costa i Paretas, Maria Mercè. (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[11] https://enarchenhologos.blogspot.com/2013/03/laqueducte-roma-de-barcelona.html

[12] Costa i Paretas, Maria Mercè. “El segon monestir de Jonqueres i el molí d’en Carbonell” En: Anuari d’Estudis Medievals, vol. 2, 1998

Las ruinas de Sant Vicenç del Bosc y de sus mujeres

Posted on 2024-07-14 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Sant Vicenç del Bosc o de «Cercedol». Sant Cugat del Vallès.

El “Castrum Octavianum”, a ocho miliarios de Barcelona, era un asentamiento romano donde, según la tradición, murieron martirizados en el 304 Cugat, Sever, Juliana y Sempronia levantándose, entre los siglos V-VI, un lugar de culto que se convertiría en un lugar de peregrinación. Poco más sabemos hasta que queda bajo la Sede de Barcelona en el 878, cuando los francos conceden al obispo Frodoí el monasterio de St. Cugat que contará con el apoyo de los condes de Barcelona-Girona-Osona.

St. Cugat se convertirá en el brazo ejecutor de la Canónica eliminando todo vestigio de la anterior liturgia visigótica o mozárabe y reorganizando los territorios del Llobregat, el Penedés y el Vallés bajo el nuevo sello eclesial. Sus monjes empuñan la cruz, la pluma, con el uso del latín y la preponderancia del título escrito sobre los antiguos pactos orales y la espada, si conviene. Entre los siglos X-XII, será el principal señor feudal de ocho castillos-fortaleza y de cinco torres de vigilancia en la frontera: Bajo Llobregat (Castelldefels), Penedès y Anoia.[1]

Monestir de Sant Cugat. L’absis i el campanar són les parts més antigues.

Guifré Borrell o Guifré II concede en 904 privilegios al monasterio, de acuerdo con Teuderic, obispo de Barcelona entre 904 y 937. Guifré da a St. Cugat la iglesia de la Sta. Cruz (Cervelló) y confirma otras propiedades en los condados de Barcelona, Girona y Osona. Teuderic por su parte, concede los diezmos, el derecho de dar sepultura y las iglesias de St. Silvestre y Sta. Leda (Vallirana). Teuderic, procedente de Vic,adquiere bienes en la ciudad de Barcelona y en el Vallés. En 940 su sobrino Ermenir con su hermano Sendred y su esposa Transgoncia permutan con el obispo sucesor, Guilarà (937-959),todo lo que su tío había comprado en Barcelona, incluyendo lo que tenía en Aqualonga (Valldoreix), en el “Castillo” de Terrassa y en Caldes a cambio de la mitad de lo que Teuderic legó a la Sede en Cabrera (Collsacabra).[2]

St. Cugat será el señor de las tierras que consigue gracias a las concesiones de condes y obispos y ratificadas por los reyes francos y papas, a las “donaciones” de propietarios que pasan a ser usufructuarios, a las transacciones que establece con quienes realizan mejoras técnicas o a los expolios que realiza mediante una documentación escrita que la otra parte no posee.

En 942 se celebra un juicio en el monasterio de St. Cugat presidido por su abad. Un tal Gustrimir, en nombre de su hijo Sendred, acusa a Escolástica de retener un viñedo en Cercedol o Cercitulo (el sitio de Collserola donde podemos observar las ruinas de St. Vicenç del Bosc). Ella se defiende diciendo que la tenía en nombre de su señor Riquer, difunto, pero al no poder demostrarlo con escrituras, es obligada a evacuar.[3]

Cercedol, en sus inicios una mujer, Escolástica, obligada a evacuar.

En el siglo X encontramos grupos familiares que plantan en común. El 965 Juan y Rogada dan a St. Cugat tierras en Aqualonga, Valldoreix, en Llacera (primera mención a esta capilla de St. Cugat) (Mas, SC, LXVII-LXVIII).

Aunque el término Aqualonga es muy frecuente en el s. X, la iglesia de St. Cebrià de Valldoreix no aparecerá como parroquia hasta su consagración en 1046. En el siglo X hará las funciones de parroquia la ermita de St. Vicenç de Cercedol o Cercitulo (después St. Vicenç de Vallarec o del Bosc), como veremos.

Tras la razia de Almanzor (985), con la que encontraron la muerte los monjes (excepto uno que huyó con la documentación, según la tradición), St. Cugat recibe un precepto del rey franco que le confirma sus ya numerosísimos bienes en el Vallés Oriental y en el Occidental, así como en las zonas fronterizas. Estos bienes consistían en tierras con dependencias agrarias, animales, útiles, molinos, iglesias y fortalezas. Las tierras podían ser cultivadas o yermas, utilizadas como pasto o para la renovación de los cultivos.

El rey les concede la inmunidad y el derecho de elección de su propio abad, convirtiéndose, así, en un poderoso señor feudal que vive de numerosas y pródigas rentas. Ya en el siglo XI ese inmenso patrimonio comportará la posesión de un aparato militar y judicial propio. St. Cugat siempre gana los pleitos.

St. Cugat, un poderoso señor feudol que causó diversas extorsiones y numerosos litigios. Un poder que se alza en desmesura.

Las “donaciones”, para quedarse en la propia tierra o para ser enterrados a sagrado, aumentan. En 985 Spanla da en usufructo casa, corral, tierra, huerto y viñedos en Magerova (St. Cugat del Vallès) y un campo en Pozolls (“Puteolos”, Can Costa, Cerdanyola). Ricard y Flavia dan tierras que habían sido de Castellano y de Gonter en “Fero” (faro o torre en Cerdanyola). Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred y Cusca, tierra y viñas en Cercedol, Valldoreix siguiendo las disposiciones de Adalà, cuando fue a Barcelona, “donde murió cuando esta fue destruida por los sarracenos” (Mas, SC, CLII, CLIII y CLVI).

La presencia de mujeres “solas” (que actúan en su propio nombre) es frecuente en los documentos del siglo X. Encontramos varias en esta zona, algunas con el apelativo de “Deovota” o “Deodicada” y cercanas al monasterio de St. Pere de les Puel·les de Barcelona que necesitó más tiempo para rehacerse.

Las encontramos en los accesos a la “Fonte Calciata” (St. Llorenç de Font Calçada), cerca del torrente de Can Cabassa en la vía que iba de Sabadell a Martorell, donde se encontraron restos de una villa romana, también en Cercedol, en el valle Vidraria (Vallvidrera) y “ipsas Canales” (Castell de Canals).

Pero St. Cugat se hará el mayor propietario de esta zona cercana a su término. En 986 Mir y Escolástica venden al abad de St. Cugat y obispo de Girona, Ot, tierra con casas, corral y árboles en el término de Aqualonga, junto a St. Pere de Rubí (Mas, LA, 83). En 987 Luvilo da a St. Cugat parte de su alodio de viña y tierra en Aqualonga, en el lugar conocido como Llaceres. En 990 los albaceas de Luvilo dan una parellada de tierra en “el prado”, en Aqualonga, En los límites encontramos a Llobeta y sus hijos y a Ermesinda y los suyos (Mas, SC, MCCXLI y CCXXV). “El prado” sin más apelativos remite a un lugar de uso comunal que, en manos de los poderosos feudales, como St. Cugat, dejará de serlo.

En 987 Marraziano permutó con St. Cugat tierras, casas y viñas que compró a Ermengarda, en cuyos límites se recuerda a Filmera, Barcelona, femina y Filicite o Filicie, difuntas, nombres que apuntan a la existencia de una comunidad femenina. En 988 Petrone, clérigo, da tierra a St. Cugat en Aqualonga, que limita con St. Pere (de les Puel·les).Simplicia, con sus hijos Madeix (subdiácono), Ausizia, Dazilo y Bonuç, vende a St. Cugat tierra en Cercedol, en el lugar de “les Corts” (que debía ser otro bien comunal). Berica (hombre) y Igilo (mujer) dan en Cercedol y Aqualonga. (Mas, SC, CLXXVI, CLXXXIV, CXCIV y CXCVI).

En 991 los albaceas de Suñer dan a St. Cugat tierra en Campanyà (primera mención de Sta. María de Campanyà). Suñer y su mujer, Estudia, permutan con St. Cugat tres tierras de Aqualonga en Campanyà, el valle del río Seco y el monte de Rimila y “el prado” con la fuente de Petro, en cuyos límites volvemos a encontrar en Llobeta y sus hijos (Mas, SC, CXXXI y CCXXXIII).

El monasterio femenino cederá (por necesidad y/o presión) parte de su dominio a St. Cugat en 993, cuando Adelaida “Bonafilla”, con las hermanas Deovotas Ermetruit, Agudància, Ermelle y Quintol, permuta con St. Cugat tierras en Aqualonga por tierra en Provençals (Mas, SC, CCLVI).

En 995 Revella, viuda de Flavi (un guerrero), da la tercera parte de lo que su esposo le legó en Aqualonga y en Cercitulo. Nefridi y su mujer, Casta, dan tierras, viñedos, casas y árboles en el canal que limitan con tierras del mismo monasterio, con la vía pública, con el río Rubio y con alodios del veguer Seniofred de Rubí. El 996 Engoncia vende a St. Cugat una tierra en el término de Aqualonga que limita por todas partes con propiedades de St. Cugat excepto por el canal que va a los molinos (Mas, SC, CCLXVIII, CCLXX y CCLXXI).

La iglesia de St. Cebrià de Valldoreix se constituirá en parroquia en 1046. La primera parroquia de Valldoreix fue St. Vicenç de Vallarec o del Bosc, así se cita en 999 cuando Cixela (hombre) con Ermengola y Ermetruit permutan con St. Cugat unas viñas en Cercedol, en cuyos límites encontramos a Ermengarda Deodicada (Mas, SC, CCCII). Aquí vemos claramente cómo una ermita que hacía de parroquia y en cuyo entorno las mujeres tenían un papel destacado, acaba siendo absorbida por la iglesia patriarcal, desapareciendo sus nombres de la historia.

St. Vicenç del Bosc, parroquia del siglo X cuidada, muy probablemente por una mujer, Ermengarda Deodicada. AGC, 2024

Maria Àngels García-Carpintero, Terrassa, julio, 2024

A las mujeres de la historia cuyos nombres han sido obviados.

[1] Salrach, J. M. (1992) “Formació, organització i defensa del domini de St. Cugat en els segles X-XII”

[2] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentación, n. 4, 5, 6 y 12.

[3] Salrach, J. M. i Montagut, T. (dir.) (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval, segles IX-XI. FN. Textos jurídics, 2, plet n. 71

El molí paperer de l’Hospitalet que va passar a ser fàbrica tèxtil. Els canvis industrials als segles XIX-XX, el paper de les dones.

Posted on 2024-03-28 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Edifici molí al Torrent Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

1. L’Hospitalet pre-industrial. Mans entre fils, tints i fangs.

A L’Hospitalet, al segle XIX, trobem menció dels primers telers manuals de fusta al servei d’indústries tèxtils de Barcelona. Els propietaris teixidors que es mencionen són bàsicament homes, però probablement eren les dones les que hi treballaven, com es veu en aquest mural de la Riera de la Creu, prop del carrer Parral, on n’hi havia les “cases de Samada”. En 1846 encara n’hi havia 33 telers manuals, 25 eren els de Samada.

Mural a la Riera de la Creu que representa els telers de Samada a la Vila Vella. AGC

Així mateix, les puntaires, dones i nenes, treballaven a les cases en una economia totalment submergida, també al servei de fàbriques fora de L’Hospitalet. En 1853 el 20% de la població femenina de L’Hospitalet feia puntes de coixí. Algunes nenes ho feien a l’escola on la mestra les ensenyava complementant, amb els guanys de la venda, el seu migrat salari. Aquestes feines es concentren al sector de la Vila Vella, el nucli més proper a Cornellà, conegut actualment com a barri “Centre”.

Als “Prats d’Indianes” a la Marina, com “el prat vermell” a Port, on es tenyia de vermell, blanquejaven la roba al sol estenent-la sobre l’herba abans de ser tenyides i/o estampades. Seran el preludi de les primeres indústries auxiliars del tèxtil, elaborant algunes matèries primeres com tints o midons o preparant la roba. La continuïtat seran les fàbriques tèxtils que ocuparan un gran nombre de obreres, deixant les puntes de coixí com una feina residual.

El nom de l’escola «Prat de la Manta» de Sta. Eulàlia té, probablement, el seu orígen un dels Prats d’indianes de la zona

La principal activitat productiva de l’Hospitalet continuarà sent l’agricultura i ramaderia fins ben entrat el segle XX. Moltes de les primeres indústries es dedicaran a transformar els productes derivats d’aquestes activitats, com els fideus o les farines.

Altres indústries seran els forns de maons i rajoles (la fabricació pròpiament dita serà més tardana), les fassines (destil·leries), les dedicades al vidre o a la fusta i altres químiques com un molí de sofre o la de sabó dur (fent sosa a partir de la barrella que creixia als sorrals del Delta) que s’instal·len a Collblanc, encara despoblat, però ben comunicat per la carretera de Madrid.

A la zona deltaica es conreava i treballava el cànem, una feina que precisava un estancament d’aigua que comportava moltes malalties endèmiques i en la que encara es treballava manualment. En 1845 consten quatre espardenyers. [1]

2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.

Molí i bassa de l’actual museu paperer de Capellades. Foto: Ramon Solé

1819: Inauguració del Canal de la Infanta. Els camps seran irrigats amb les seves sèquies, el que comportarà una agricultura intensiva molt fèrtil i amb més necessitat de fem i d’adob industrial.

1825… Els salts d’aigua del Canal seran aprofitats per molins fariners al carrer Alps (1824) del futur barri de St. Josep, al salt del Lleonart de la Riera Blanca (1835) i al de la Bordeta (1838) i per molins de tints, com el de campetx que s’importava de les “índies”.

Les fàbriques pròpiament tèxtils, posteriors, aniran combinant la força de l’aigua amb generadors de vapor.

L’Hospitalet té uns 2.000 habitants

1832: Primera fàbrica de vapor en España al carrer Tallers de Barcelona, la Bonaplata, coneguda com el “Vapor”, indústria tèxtil amb fundició per a fabricar i reparar maquinària tèxtil. En 1835 va ser incendiada. Es prohibirà la instal·lació dins la ciutat emmurallada i la industrialització s’expandirà pel que abans eren pobles com St. Andreu o Sarrià i cap a ciutats properes com L’Hospitalet. El personal obrer serà molt vigilat.

1840: Millora de les comunicacions per carretera. Generalització de l’ús del carro, augment de bèsties de tiratge i de fem per l’agricultura. Tot es mou amb un precari equilibri que trontollava, com la mateixa societat. Els adobs, endemés de per les feines del camp, també s’utilitzen per adobar pells, tot era encara molt manual.

1844: Es menciona una primera bòbila (fabricació de materials de construcció i ceràmiques) a l’Hospitalet, on es fabriquen maons.

Bòbila residual al parc de les Planes a L’Hospitalet de Llobregat. AGC

1853: La Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la a un antic Prat de blanqueig, el “Prat dels maons” (el nom de maó podria indicar un tipus de tint propi de Balears, Casas, 1985: 14). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. En 1862 treballen 90 persones.

Aquesta empresa marxa aviat, però a les seves dependències s’instal·len altres indústries subsidiàries del tèxtil i el nom d’Aprestadora quedarà en un carrer que serà l’inici del nucli del barri de Santa Eulàlia, encara amb masies disseminades.

1854: A Sants, el “Vapor Nou” o “la España Industrial” dona feina a 1.500 persones, la seva població es multiplica ràpidament.

1855: Comença a funcionar el molí paperer del Torrent Gornal. Antoni Ferrer, nascut a Súria, però procedent de Carme (Anoia) i veí de Barcelona, adquirí un terreny amb un salt d’aigua al Torrent Gornal en 1852. Ferrer, que ja tenia una fàbrica tèxtil a Papiol, comparteix també la explotació d’un molí fariner a Molins de Rei. El molí és l’edifici més alt del moment.

L’edifici molí és seu, actualment, del centre d’estudis de l’Hospitalet. AGC.

1858: L’Hospitalet té prop de 3.000 habitants. A Barcelona s’aprova el pla d’eixampla que s’inicia enderrocant muralles i culminarà, a finals d’aquest segle XIX, annexionant-se els municipis que la envolten.

L’Hospitalet informa a Capitania que té sis fàbriques on hi treballen 105 homes, 17 dones, 25 nens i 10 nenes; probablement les dones eren més. N’hi ha una fàbrica de teixits pintats, “Torres i Vilaseca”, amb 16 homes, 4 dones, 6 nens i 4 nenes. Al molí paperer, en 1861, treballen 16 homes i 12 dones. Les jornades eren de 14 hores, les feines, manuals.

1862: Pau Ferrer i Mora, fill d’Antoni i nascut, com els seus germans, a Carme, es fa càrrec del molí, on hi viuen diverses famílies procedents de poblacions properes, però amb la mort prematura d’en Pau en 1865 i les incerteses que les pèrdues familiars provoquen, deixen el lloc i se’n tornen a la població d’origen o marxen a Sants on esperarien trobar millors feines. Probablement, el orígens de Carme, una població amb tradició paperera, eren els de la mare, que queda a l’ombra, sent, probablement qui comptava amb la xarxa de relacions a l’Anoia i Alt Penedés (Gelida).

Inicis del barri de Sant Josep, autèntic centre territorial de la ciutat, a partir de la zona industrial que neix entre indústries tèxtils, metal·lúrgiques, bòbiles i habitatges d’obrers d’una sola planta.

1877: L’Hospitalet es descrit així al cens de la província de Barcelona:

“… Tiene 3.643 habitantes, escuelas… fábricas de abonos artificiales, de harinas, de hilados, de lana y algodón, de productos refractarios, de tejas y ladrillos; posadas, tiendas de comestibles y café…” [2]

3. Canvi de segle, embranzida industrial. Dones propietàries.

1882: Una filla de Pau Ferrer, Leonor i el seu marit, Andreu Basté, descendent de la societat, “Sucesores de Andrés Basté”, inicien una fàbrica de filats i teixits de cotó, ampliant la propietat del molí. Aprofiten el salt del molí afegint un generador de vapor o caldera.[3]

La dona aporta el patrimoni, però és l’home qui el gestiona amb el seu nom.

1884: L’excés de pressió d’una caldera de la filatura de cotó de Martí Rodés causa un mort i un ferit. La fàbrica continua fins 1890.

1893: Inauguració del nou edifici de maó vist i tres plantes de Can Basté (preludi del Tecla Sala) al que queda annexionat l’antic molí, que serà destinat a tallers de fusteria, mecànic, d’electricitat, pintura i filatura.

Pont que comunica l’antic molí amb el nou edifici del Tecla Sala, biblioteca central de L’Hospitalet i centre de cultura i d’art. AGC.

En 1897 treballen 90 homes i 390 dones. En 1900 La fàbrica Basté participa en la Exposició Universal de París, on se la descriu com una “societat protectora dels treballadors”, guanyant una medalla de plata. En 1901 a la fàbrica ja n’hi havia sis-centes làmpades.

1900: L’Hospitalet té prop de 5.000 habitants. Mor a Barcelona Pau Sans i Guitart, enginyer industrial, especialista en màquines de vapor, poeta i polític nascut a L’Hospitalet el 1836.

1903: Fàbrica Godó i Trias, dedicada a la fabricació de sacs, a Sta. Eulàlia, tocant a la Gran Via (prop de l’actual barri de El Gornal).

1905: Can Trinxet “Unió Industrial Algodonera”, fàbrica dedicada a filats i teixits de cotó, a la carretera de Sta. Eulàlia. En 1923 hi treballen 1.115 homes i 1.078 dones.

1907: Sederia Can Vilumara

1911: L’Ajuntament de L’Hospitalet instal·la l’enllumenat elèctric substituint el de gas. L’electricitat, com l’aigua corrent o la cuina de gas substituint la llenya o el carbó, no es generalitza a les cases fins dècades després.

1913: Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 – L’Hospitalet de Llobregat, 1973) compra l’edifici de Can Basté. Tot i que la fàbrica serà gestionada pel seu marit i pels seus fills, cal destacar que ella no perd el nom ni la participació en les grans decisions, com a propietària.

1918: Al terme hi ha 12 bòbiles. L’Hospitalet és considerada «la bòbila de Barcelona».

El conjunt de fàbriques de maons de Cosme Toda on actualment s’edifiquen nous habitatges. AAGC

1923: El barri de Sta. Eulàlia concentra diverses indústries: Foneries, d’adobs, tèxtils… aprofitant l’excedent de mà d’obra de barris barcelonins propers, com Sants.

1929: El Metro arriba a Sta. Eulàlia

1930: 37.650 habitants. Arribaren més de 20.000 persones, principalment de Murcia i Almeria que habitaren especialment els barris de Collblanc-Terrassa, Santa Eulàlia i Centre. L’ocupació principal es repartia així:

Tèxtil: 3.585 persones

Construcció: 1.140 persones

Bòbiles: 445 persones

Metal·lúrgia: 638 persones

Treballadores de la Tecla Sala, 1945. Foto: Centre de l’estudis de L’Hospitalet.

Amb aquestes breus pinzellades de L’Hospitalet hem volgut ressaltar les figures de les dones que, en aquest període del pas de la pre-industrialització a la plena industrialització, van ser totalment relegades, sent realment un equip humà de primera magnitud a les llars, als camps o a les fàbriques i les primeres en incorporar els canvis a les seves llars.

Un estudi interessant seria el de les reivindicacions de les obreres que patiren, com en tots els àmbits de vida, el masclisme imperant tant per part d’encarregats que les controlaven com a les mateixes organitzacions sindicals.

El carrer Parral actualment, on n’hi havien les cases de Samada.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-03-2024
A les que estudien i expliquen la història sense oblidar el paper de les dones.

[1]
Les dades sobre la història de L’Hospitalet i les seves indústries són de
diverses publicacions de la ciutat, especialment les de Joan Casas: (1985). La formació
de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. CEL’H i (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la
historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[2] Voltes Bou, Pedro
(1977) Población y economía del
Hospitalet pre-industrial. El barón de Maldá, cronista de la transición a la
ciudad contemporánea. Museu d’Història de la Ciutat, p. 73.
[3]
La informació del molí paperer i la fàbrica tèxtil de Can Basté s’ha extret bàsicament del llibre de Natalia Piernas, Manuel Dominguez et al. (2023) Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí
paperer, Can Basté i Tecla Sala. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Col. Recerques / Retrats 11. També d’un article previ de Marta del Planell (2014).

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Posted on 2020-11-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Molí «Font», junt al riu Ripoll a Jonqueres, on n’hi hauria els primitius molins del segle X, AGC, 2025

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” degut a la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Can Feu, territori conegut com a «Sobarbar», AGC, 2025

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí de la Garriga o d’en Torrella

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

El 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Ermita de Togores on ni hagueren Deodonades

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort. La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Posted on 2020-10-22 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre (del llatí, oliveres) i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.

En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.

El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.

Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.

Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.

El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).

El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.

Els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, després San Martí de Can Massaguer, vinculat al “Castell de Terrassa” el 916, quan Recosind i la seva dona Fruilo venen a Gelmir un alou amb un nom que remet a comunitats musulmanes o mossàrabs.[4.1.]

Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.

El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4.2.]

Sant Esteve de Castellar. Foto: Viquipèdia.

El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.

En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.

Esglèsia del Puig de la Creu. Foto: viquipèdia

En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]

Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.

Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda petita, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia.
Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.

Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].

En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9] (de: “molinera”), una obra de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.

Sèquia Monar. Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.

Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.

Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.

Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].

Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 22-10-2020.

Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.

[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, doc. 9

[4.1.] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1

[4.2.] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 22

[6] Feliu i Montfort, Gaspar, 1971.El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 25 i 26.

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., docs. 28, 55 i 53

[8] Ibídem doc. 32

[9] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXIX

[10] DDAA, 2005. L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica. Rev. Plaça Vella, n. 50 (en línia).

[11] Bolòs, Jordi i Hurtado, 2020. Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Molins hidràulics