Archivo de la etiqueta: Monestirs

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Posted on por
4
Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt, l’ermita i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

  • El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.
  • El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar a la que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: «Viu el Vallés».

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé-

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.

[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189

[8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

Posted on por
5

Cristianismes a l’Edat Mitjana.

Montserrat des de Santa Cecília. AGC, 2022

L’origen del monestir de Montserrat és incert, hom el situa cap a finals del segle IX, quan comencem a tenir documentació escrita, però el més probable és que ja hi hagués vida al voltant del que serien petites cel·les amb les seves sitges i els seus llocs d’enterrament, com es demostra als llocs on es fan excavacions. Montserrat va suposar, en aquests temps, una enorme fita de l’avanç cristià pel comtat d’Osona-Manresa. Entre el 889-890 els reis francs donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1]

En 933 els Comtes Sunyer i Riquilda de Barcelona donen al monestir de Ripoll les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries. Els conflictes entre els diversos poders laics i eclesials seran freqüents.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

St. Pere de Monistrol o de la Roca a la Galera (Gaià), 2022

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat, AGC, 2021

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs), canviessin el nom pel de St. Pere i quedés sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5] 

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari. Al mig del jardí de l’abadia es troba la petita ermita de Sant Iscle i Santa Victòria, dues figures martirials de la Hispania visigòtica.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050, deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, el monestir de Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, el donen al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

La capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat va ser, avançada l’Edat Mitjana, un alberg i hospital de peregrins. Va quedar molt malmesa amb la guerra del francès, però va ser restaurada.

Capella de Sant Iscle a Montserrat. Foto e informació sobre la capella de la Diputació de Barcelona. Mapes del Patrimoni cultural.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels castells de Montserrat, junt al d’Otger que es menciona en 1042 junt a la capella de Sta. Magdalena, o el de Bonifaci o la Guàrdia de Collbató, vinculat a St. Miquel i la familia vescomtal de Barcelona, l’únic del que tenim unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

La torre d’Emma

Posted on por
7

Dones de l’Edat Mitjana.

Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat.

En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen «en precari» a Martí, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, per a que construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]

Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.

  1. Uns pares recordats: Sendred i Ema

En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts; limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dona vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on hi ha una torre de pedra i calç.[2]

Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
  • Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer

En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]

En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana prop de la zona de Banyols. Als límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]

  • Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.

Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]

Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]

En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]

Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere. Foto: Ramon Solé.

Ens crida l’atenció que Guillem Sendred, que havia fet tractes amb Sant Cugat, acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les bona part del seu llegat. Potser ho fa en record de les dones de la seva família. També cal tenir en compte la precarietat i les dificultats del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:

Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076)  i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]

La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.

Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.

  • Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.

Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.

La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.

Aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les amb propietats a Banyols, entre les que, al seu testimonial de 992, apareix la “torre de Sendred”, al sud de “Terrers Albos” (els actuals barris de Collblanc-Torrassa). Ho veiem millor als establiments que fa, ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).

Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.

En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]

Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.

Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.

Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto. Foto: Ramon Solé
  • La figura emblemàtica d’Emma

Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.

Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]

Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.

Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?

Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.

La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.

Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.

A l’Emma del barri de Bellvitge.

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258

[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)

[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95

[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403

[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).                                     

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424

[8] Descarrega, o.c, n. 107

[9] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),

[11] Descarrega, o.c, n.32

Dones del segle X al Baix Maresme.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalitzaxió de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Durant el segle X i principis de l’XI, trobem a Premià, Vilassar o Cabrera de Mar, com en altres indrets de Catalunya, dones que són reconegudes pel seu treball i que administren els seus propis béns, en companyia d’altres membres de la família o per sí mateixes. Volem deixar constància dels seus noms i del seu fer.

En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda[1] (Garsinda de Tolosa, esposa de Guifré II ó Guifré Borrell i mare de Riquilda de Narbona).

En 962 Mir “Llop” estableix al matrimoni format per Guifré i Aurundina a Premià. En 975 es renova aquest establiment amb Aurundina i els fills de Guifré, fent menció a que ambdós esposos plantaren vinya. En 986 Aurundina amb els seus fills ven una mujada de vinya a Emó (dona).[2]

Un altre matrimoni que veiem a Premià és el d’Auxili i Cixilo[3]. En dues ocasions compren (974 i 977) i en 986, com feia Aurundina, venen una part a Emó. Auxili signava la venda de 929. Aquests levites o lletrats que trobem signant documents, acostumen a ser uns propietaris mitjans.

Mir “Llobet” pot ser un dels fills de Galí i Ermengarda, senyors del castell d’Eramprunyà. Els terratinents que tenen propietats a diferents llocs del voltant de Barcelona són força habituals en aquest temps, com seguirem veient.

El matrimoni Isimbert-Emó i, més endavant, Emó sola, sembla ser d’aquesta baixa o mitjana noblesa, probablement família del vicari del Castell de Cabra, a la frontera del Penedès, Ervigi[4]. En 978 Amaltrud ven a Isimbert i Emó cases , corts, horts i arbres al terme de Premià que limiten amb Vilassar “Vila Azarí”, amb les ones del mar, amb Alella i amb el terme d’Arca per cinquanta sous.

Vilassar, castell i torre del s. X. Foto: arxiu Rasola.

La Seu de Barcelona tenia béns a Premià. Entre les nombroses deixes que fa el Comte Mir a la Seu en 965 (ó 966) es troben les esglésies de Primiliano i de Taliano (Teià), noms d’origen romà que mostren, junt els jaciments trobats, l’antiguitat dels llocs. La Seu adquireix, després de la presa d’Almansor (985), nombrosos béns. En 989 Elies, prevere, Altemir, Ermengarda i Bonadona, germans, empenyen al bisbe Vives el puig i la torre de Premià que limitava amb un torrent i dues vies, la que anava a la Vila i la que anava al Munt.[5]

Rieras del Maresme. «El Maresme, aigua e hidrografia». Centre de Recursos Pedagògics del Maresme.

En 985, al testament de Rami, mort en la escomesa, es deixava, entre diferents propietats, un alou en Marítima  (Premià) a Quintilo Deovota, amb la condició de que a la seva mort passés a Sant Pere de les Puel·les. Al testimonial de 991 (ó 992) d’aquest monestir femení, entre altres propietats que s’indiquen, n’hi ha una a Duos Rios (la riera del Far i la de Canyamars originen la d’Argentona), junt a l’alou d’Ervigi, vicari. En 997 Amaltrud, donarà a la Seu terres i vinyes a Mata (Mataró) com a marmessora d’Ervigi, vicari.[6]

En 992 Borrell empenya al bisbe Vives terres, vinyes, cases, corts, prats i arbres al terme de Vilassar per sis unces d’or. Limita amb la serra que va per Sant Mateu, passa pels Arcs i va cap a Mugent, a l’est amb la vila d’Agell (entre Cabrera i Mataró) i la mar i al sud pel mar i per la vila de Teià fins la serra de Sant Mateu. Borrell especifica que ho té pel seu pare o per compra que havia fet al seu senyor, el Comte Borrell i que si no pot abonar l’import, la penyora passarà al bisbe.[7] Segurament el va poder desempenyorar perquè aquest alou no figura al testament final del bisbe Vives (995), sí figura, en canvi, un alou de Premià, al lloc anomenat Perelló o Banyeres, que el bisbe deixà a la Seu.[8] L’alou havia estat de Sensenanda segons consta en una venda de 1009 entre dues dones (de Maria a Beliarda), on també trobem una altra dona: Ermegodo i la “terra de la Seu que havia estat de Sesenanda”. [9]

En 996 Elies i Bonadona venen a Guillem i Beliardis un alou que limita amb Sant Mateu, amb el riu de Cabrils, amb la mar i el sorral de Teià.[10]

En 997 els Comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir de Sant Cugat un alou anomenat Villare Teudbert a la Vila Vitamina (Palautordera) a canvi d’alous a Mata (Mataró), Argentona, Premià, Vilassar i Teià.

Al canvi de mil·lenni Amaltrud és marmessora del levita Guadamir, amb la seva filla Ermildis, abadessa (de Sant Pere de les Puel·les) i Trasoer que deixa a Sant Cugat un alou al castrum Olèrdola.[11] Emmo compra una terra a Premià a Guilarà, Argemir i Ória que limita amb vinya i terra de la compradora i terra de Sant Joan del cenobi (Sant Joan de les Abadesses).[12]

En 1002 Elies i Cusca venen a Ungil i Quixol dues peces de terra i una vinya a Premià. Entre els límits trobem noms coneguts com Bonadona o Llobató, el d’una altra dona, Dadil i el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que, en aquestes èpoques i a diferents indrets, trobem proper a propietats de dones.

El “senyor de Foix”, Borrell, tenia també propietats al Maresme, doncs al seu testament de 1017, abans de peregrinar a Roma, deixa el seu alou de Vilassar a la seva dona Adalet, i, entre altres, fa donacions a Sant Pere de les Puel·les, on té una filla. A una filla, Quixol, li deixa mig alou a Durios (Dosrius).[13]

No ens resulta estrany que la família del vicari Ervigi i la seva dona Amaltrud sigui la mateixa del castell de Cabra i la que té propietats al Maresme. En ambdós casos es menciona el fill gran, Guifré. També es possible que aquests noms com “Ervigi” sigui un renom que s’estableix en funció del seu rol. De fet Eroig o Ervigi sembla ser veguer o vicari comtal de molts llocs al voltant de Barcelona: Vallés, Maresme, Besós, Llobregat, al mateix temps.

En tot cas no és tan important determinar el “qui és qui”, a part de que sovint és impossible, per molt que ens agradi, com saber d’aquests rols.

Amaltrud és una mare de família que procura pels seus familiars i potser també pels seus pròxims, com veiem als testaments de les dones. La millor mostra ens la proporciona la seva filla Emma[14] reclamant al monestir de Sant Cugat, al seu testament de 1024, ser enterrada junt la seva estimada mare, Amaltrud. Els testimonis són Guifré, Amat (probablement un nebot) i Llobet. Noms que, sense poder determinar clarament qui són ens resulten clarament familiars.[15]

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 21-02-2021.

A les mares i filles de tots els temps.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 10

[2] Ibídem, n. 27 (962), n. 56 (975) i n. 71 (982)

[3] Ibídem, n. 52 (974), n. 58 (977) i n. 86 (986)

[4] Quan, en 980, el comte Borrell estableix a Ervigi amb la seva dona Amaltrud i el fill d’ambdós, Guifré, com a vicari del castell de Cabra, trobem entre les signatures a Isimbert, un nom no gaire freqüent. (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 186).

[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 79.

[6] Ibídem, n. 63 (985) i n.131 (997)

[7] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 123

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, n. 44.

[9] Baucells J., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fund. Noguera, 37, n. 120.

[10] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 161

[11] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCIV.  

[12] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 199

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 269.

[14] Emmo o Emma són les diferents formes en que el nom gòtic Emó  va evolucionant.

[15] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCCXII

Baio, qui alçà Sant Pere de Clarà.

Posted on por
Responder

Cristianismes a l’Edat Mitjana.

Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat

A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.

Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. Serien el mateix Baio?, ens preguntem.

També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).

Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).

Els reis francs donen també, a Frodoí i a la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

És el que devia passar amb Sant Pere de Clarà.

Argentona, capella romànica de Sant Pere de Clarà. Foto: Ricard Batllo a Catalunya Medieval https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-pere-de-clara-argentona-maresme/

Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.

Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.

De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X,  fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.

La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).

Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de Roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (a prop de Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.

Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.

Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny, poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.

“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”

El 1086 Adelaida, amb el seu fill Guadald, dota el monestir amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.

Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5]

La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.

El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]

Sant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. «El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc» (Argentona, El maresme).

En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi  tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]

Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?

El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]

Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?

Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.

Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.

[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?

[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,

[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1

[4] Mundó, Ascari “Baio i la Catalunya Carolíngia” Terme, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 67-74, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/273585

[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.

[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.

[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documentación, n. 48.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. XCII.

El Monestir de St. Pol de Mar, clau del Malvige de Provençana? Segles X-XII.

Posted on por
Responder
Antic monestir de Sant Pol de Mar. Foto: Ramon Solé.

Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.

En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].

En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de  Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.

Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]

En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.

En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].

Platja del Cavaió entre Arenys i Canet. Foto: Ajuntament d’Arenys.

St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10].  Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.

2012 visita a les troballes de St. Pere de Romeguera o St. Feliu de Canet.

Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.

Sant Pere de Riu o de Pineda. Foto: viquipèdia

Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.

En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. Set anys després Ermessenda demana precs per l’ànima del seu espòs Ramon Borrell, mort el 1017 i per la del seu fill, Berenguer Ramon I, difunt en 1035, a la congregació de Sant Víctor de Marsella a qui va unir St. Pol de Mar [13]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[14]

Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[15].

En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[16], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).

Torre Martina, villae entre St. Pol i Canet. Foto: viquipèdia.

El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[17], un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[18].

I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978, serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)[19] i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional («La Pobla»).

En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.

Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.

Sant Pol – Sant Jaume. Foto: Ramon Solé

Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 2-XI-2020

Als que preserven la natura i la història

[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.

[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).

[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169

[5] Pérez, 1998, o.c. doc. 12

[6] Ibídem, doc. 24.

[7] Círculo perquè les cases es disposaven al voltant de l’estany de Port, a redós de Montjuic.

[8] Udina i Martorell, Frederic, (1951), o.c. Doc. 183

[9] Pérez, 1998, o.c. doc. 17

[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.

[11] A Santa Susanna, http://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/historia/ i https://quimgraupera.blogspot.com/2010/01/santa-susanna-medieval.html

[12] Pérez, 1998, o.c. docs. 31 i 39

[13] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 83

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, doc. 818

[15] Pérez, 1998, o.c. docs. 47 i 49

[16] Els topònims que fan referències a far podrien indicar una xarxa de comunicació interior.

[17] Ibídem, doc. 119

[18] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. XI, n. 1751.

[19] Sobre els suposats canvis de nom entre Malvige i Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/07/damalvigia-a-malvige-i-de-malvige-a-bellvitge-molt-a-questionar/

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Posted on por
3

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre (del llatí, oliveres) i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.

En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.

El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.

Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.

Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.

El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).

El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.

Els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, després San Martí de Can Massaguer, vinculat al “Castell de Terrassa” el 916, quan Recosind i la seva dona Fruilo venen a Gelmir un alou amb un nom que remet a comunitats musulmanes o mossàrabs.[4.1.]

Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.

El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4.2.]

Sant Esteve de Castellar. Foto: Viquipèdia.

El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.

En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.

Esglèsia del Puig de la Creu. Foto: viquipèdia

En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]

Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.

Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda petita, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia.
Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.

Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].

Sant Feliu del Racó. Foto: viquipèdia.

En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9]  (de: “molinera”), una obra de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu  que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.

Sèquia Monar. Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.

Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.

Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.

Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].

Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 22-10-2020.

Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.

[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, doc. 9

[4.1.] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1

[4.2.] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 22

[6] Feliu i Montfort, Gaspar, 1971.El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 25 i 26.

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., docs. 28, 55 i 53

[8] Ibídem doc. 32

[9] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXIX

[10] DDAA, 2005. L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica. Rev. Plaça Vella, n. 50 (en línia).

[11] Bolòs, Jordi i Hurtado, 2020. Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

D’Amalvígia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar.

Posted on por
3
Placa amb el nom de la propietària del segle X, Amalvígia a la Plaça Amalvígia de l’Hospitalet. AGC

Amalvígia, documentada per primer cop l’any 995, és citada com a propietària d’un rec a la zona coneguda com “Banyols”, al terme de Provençana que actualment correspon a la marina de l’Hospitalet de Llobregat, on encara s’alça un vestigi de l’època, l’ermita de Bellvitge, on es van trobar restes d’una primitiva església del segle XI i diversos enterraments del segle XII.[1]

Segons Josep Moran, de l’Institut d’Estudis Catalans, Amalvígia és un nom got que significa: “dona valenta que lluita”. Amalvígia, probable dona del germà del vescomte de Barcelona al 920[2],  devia ser la colonitzadora del lloc, ja que la seva possessió va generar un topònim i la zona va començar a ser coneguda amb aquest nom de dona.

«El rec d’Amalvígia» és citat fins el segle XIII, justament quan es comença a anomenar l’ermita de la marededéu de Benvige, Belvitja o Belvige, noms que van coexistint fins que s’arriba a l’actual de Bellvitge.[3]

De tot això ja hem parlat en altres articles.

Ara volem endinsar-nos en el canvi del nom d’Amalvígia al de Malvige, una suposició que va fer en Jaume Codina[4] i que tots hem anat repetint, però que, actualment, després d’haver estudiat amb atenció els documents entre els segles X i XIII relatius a Provençana i a l’entorn de Barcelona, podem qüestionar.

El primer document de compra-venda diu:

“D’Eló, dita Bonadona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent. Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia, femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener”.[5]

El riu Llobregat va canviar de curs diversos cops. Al segle X corria de Ponent a Orient. El llobregadell, un antic curs del riu sense sortida al mar, passava sota l’ermita de Bellvitge, sobre aquest es faria el rec d’Amalvígia.

De les dones que surten en aquest document, hem pogut establert la identitat de Bonafilla, ja que en document de 1001 (ó 1002 segons datacions) es revén la propietat a un comprador de Provençals (Vives, fill de Llorenç, estudiat per P. Bonnassie[6]) especificant que Bonafilla era filla de Sisoald, probablement el vicari a qui el bisbe va infeudar la torre de la Granada en 951, i que Isarn era de Fodexo (Foix), tots dos personatges semblen tenir procedències frontereres.[7]

Castell de la Granada, un lloc de frontera. Foto: viquipèdia.

Les dues vendes (995 i 1001) tenen en comú les afrontacions, però al segon document el terreny està molt ben mesurat (l’únic de la zona en aquesta època que ho està), el que vol dir que la propietat i/o el comprador eren importats. Eló ven un camp de prat, mentre que Ferriol i Fremosa, amb Morató i Audesinda, venen, al tal Vives, terra amb casa, cort, pou i arbres, la propietat ha estat millorada, com veiem sovint en documents de l’època; darrera d’aquestes obres de millora sempre hi ha potents interessats en consignar molt bé les seves propietats. El comprador, Vives, probablement actuava al servei de la curia comtal i/o episcopal.

El mansum de Malvige, amb església, és citat en una venda de 1057, el document indica també que és una venda molt notòria i que els compradors estarien al servei de comtes i esglèsia. Hom creu que és el lloc d’Amalvigia i el de la primitiva capella, sota l’ermita de Bellvitge, del segle XI trobada a les excavacions de 1979-1981.

Així diu el document de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB):

“1057, maig, 8. Venda del mas de Malvige amb totes les seves pertinences i termes, prats i pastures, cases, sòls i el que hi ha damunt d’ells, arbres de diverses classes i una església, exceptuant la franquesa del comte, feta per Gomar i Otula, sa muller a Borrell Guimerà i a la seva muller Orúcia per trenta onces d’or cuit; està situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, comtat de Barcelona, al lloc que anomenen mas de Malvige.

Limita pel N amb la via que ve de Lanera i va cap a Cudines, per l’E amb l’alou de Gombal Guiscafret, amb l’alou de Berenguer Bernat de Colomer, amb l’alou de Sant Pere de Roda, amb l’alou d’Ermengol Geribert de Arigine i amb el rec, pel S amb el rec de Bertulera i amb l’alou de Bernat Ramon, i per l’O amb l’alou de Bonfill Oriz, amb l’alou de Pirofred de Roda Milà, i amb l’alou de Sant Cugat. El preu de la venda és de 30 unces d’or cuit. El delme del mas el té la Canònica de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè es cantin misses. Per raó de la venda, el comte rep un mul.” [8]

Banyols segueix estant més poblada i compta amb una vida activa i dinàmica, mentre que a Provençana (lloc on es situa l’actual ermita de Santa Eulàlia de Provençana) els tractes segueixen donant-se entre clergues que es relloguen càrrecs i propietats entre ells mateixos i/o amb els seus fills, ja que no podien tenir esposes, però sí tenien «concubines». 

No trobem noms de dones soles al voltant de la “Vil·la Provençana”. En un estudi recent, els investigadors Bolós i Hurtado[9] distingeixen entre les “Vil·les”, de procedència romana com seria la de Provençana, i els “vilars” o “torres”, edificacions agràries amb espais comuns. Recordem que al 986 el Comte Borrell venia a Aurúcia Deodicata un terreny a Banyols al lloc conegut com “Torres”[10], el que justifica la nostra tesis de que les dones van tenir un paper rellevant en la colonització de Banyols.[11]

Per a situar-nos al context històric: en 1052 el bisbe de Barcelona, Guislabert jura fidelitat al Comte Ramon Berenguer I i a la seva nova dona Almodis de la Marca. Beneint aquesta unió, Guislabert accepta el repudi que havia fet el Comte sobre la seva segona dona, Blanca de Narbona, a la que va deixar tancada en un castell. Cap altre bisbat estava de part del Comte, conseqüentment, Guislabert rebrà les seves prebendes. Els nous comtes decreten, el 20 de novembre de 1054, la inviolabilitat de tots els drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[12]

Almodís de la Marca i Ramon Berenguer I representats al Liber Feudorum Major, un manuscrit del segle XII. Imatge: Viquipèdia.

En 1057 els nous Comtes aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri del joc i que els barons els jurin fidelitat, a canvi, han de fer concessions, amb la qual cosa el feudalisme s’instaurarà de ple, passant d’un poder més dispers repartit entre comtes, vescomtes, bisbats, abats i senyors al més centralitzat d’Església i Comtes. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. El mansum de Malvige n’és un bon exemple

Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor que el podia sotmetre als «mals usos». El mansum de Malvige apareix envoltat de propietaris que impacten: Bernat Ramon és un dives o personatge ric de la ciutat molt proper a el bisbe Guislabert, el veiem sovint comprant a Quinçà (l’actual Centre d’Hospitalet on s’establí la finca de la Torre Blanca) i a Banyols. Berenguer Bernat i la casa d’Orís formen part dels senescals del Comte. A més de St. Cugat, trobem el monestir benedictí St. Pere de Roda, de gran poder feudal, dedicat a instaurar la reforma del Cluny i altres noms que desconeixem però que reconeixem com a senyorials. En cap altra transacció econòmica de la zona trobem tants noms d’aquest tipus junts.

L’Església sotmet la capella convertint-la en un feu. Tot apunta a que serà un lloc on el Comte (amb la franquícia que es reserva) i el bisbe tindrien dret d’allotjament amb les seves cavalcadures[13]. Un lloc on ja es guardava el gra, es protegia als animals, s’aprofitava un aigua canalitzada i s’enterrava als morts, activitats comunitàries que es van iniciar sota les franqueses dels Comtes (cartes de poblament que assegurava beneficis fiscals als nous habitants) i que comptaven amb la tasca reconeguda de dones que actuen per sí mateixes. Els guanys seran ara per la parròquia de Provençana, amb la seva església per refer, i per la nova Catedral amb les obres a punt de terminar (es consagrarà en 1058).

Entre les signatures, les de Mir Geribert i la seva dona Guilla, el que significa que la venda del mansum està relacionada amb els assumptes que van succeir en aquells dies. Borrell Guimerà és un magistrat descendent del Guimerà al que veiem permutant amb el monestir femení de St. Pere de les Puel·les en diverses ocasions, sempre en benefici propi. El cost de la venda, un preu molt elevat que demostra que la propietat era important, ens recorda a les trenta monedes de la traïció. Per la manera en què Mir Geribert, o qui redacta el seu testament en 1060, es refereix al Guímarà magistrat recordant-li les seves obligacions contractuals, es reafirma que el tal Guimarà era el que podríem anomenar un arribista i ens porta a pensar que qui va comprar el mansum el regentaria com un tràmit administratiu i lucratiu al servei d’una institució eclesial com la Canònica, que va prenent rellevància.

Signatura de Mir Geribert. Imatge del Centre d’estudis de Gavà.

L’ú de juliol de 1058 Mir Geribert, amb la seva dona, Guisla de Besora i els seus fills, Bernat i Gombau, lliurà als Comtes el castell del Port, tot íntegre, situat entre Enforcats a l’Est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al Nord, el litoral marí al Sud i el riu Llobregat a l’Oest (és a dir, Banyols), reconeixent una «culpam maximan quan contra vós comisimus»[14] i els jura fidelitat en presència del seu cosí, el bisbe Guislabert, posicionat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. Quan Mir Geribert lliurà les seves possessions als nous Comtes, exceptua un feu de l’Església, podria ser el mansum de Malvige que en 1057 apareix envoltat de senescals, dives i ordes religiosos que imposaven la reforma del Cluny controlant els bens.

Abadia de Cluny (Borgonya) Els monjos del Cluny intentaven reformar males pràctiques dels religiosos, però sovint abusant del seu poder.

El divuit de novembre de 1058 es consagra la catedral de Barcelona com a Catedral de la Santa Creu i de Santa Eulàlia. Comptarà per al seu sosteniment amb les pàries de Dénia, Mallorca i Menorca, confirmades el 26 de desembre de 1058 pel rei local Ali de Denia que sotmet els bisbes i bisbats d’aquestes poblacions a el de Barcelona.

El cisma és ja un fet, l’Església d’Orient queda sota el patriarca de Constantinoble i la d’Occident sota el papat. Les discussions sobre el que va suposar el feudalisme encara segueixen, el que no admet cap dubte és que els nous potents: senescals, magistrats, canonges, tots amb les seves milícies, expulsen la dona de la història.

Establim una hipòtesi que, si no pot ser demostrada, sí que està justificada. En Banyols, a finals de segle X i principis del XI, hi havia persones, entre les quals dones soles, que es van agrupar (si no ho estaven prèviament) per fer obres necessàries: recs, sitges, cases, corts, pous, horts … en una zona ben comunicada i amb prats per la pastura, on tindrien una petita església amb la seva sagrera. Un mansum i un prat a prop d’una via comercial que generava riquesa, on es podrien instal·lar guerrers amb les seves cavalcadures, al servei dels nous senyors que es fan amb els fluxos econòmics de la zona. Corrobora aquesta tesi el fet de que el prat quedarà, més endavant, vinculat a la Torre Blanca, on s’instal·laran milites al servei de la Canònica.

La Canònica, encarregada de les compres per evitar que ho fes el clergat, acaba deixant el poder en mans d’unes quantes famílies de la ciutat i potser això provoqui, en major mesura, la posterior irrupció de la burgesia que els mateixos gremis. Les diferències delimitades territorialment entre el domini comtal (Banyols) i l’episcopal (Provençana) es difuminen mentre va unificant-se el poder de l’Església amb el del capital.

En 1090, pocs anys abans de la consagració de l’església de Provençana, seran de nou venuts a un clergue: sagrers, corts, terres i vinyes del celler de la parròquia.[15] La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues, terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. L’absentisme de rector i l’arrendament de càrrecs continuarà i aquest serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla».

Santa Eulàlia de Provençana i la creu de terme. AGC

No està gens clar el canvi de nom entre Amalvigia i Malvige, ja que en 1051 encara s’anomenava el regadiu d’Amalvígia com es fa al testament de Bovet Renard en 1059, poc després de la venda de 1057 i com el tornem a veure en 1066 i 1067. De fet, el nom de Amalvigia és recordat en diverses ocasions fins al segle XIII (1211), quan el bisbe reclama el “delme d’Amalvigo, mentre que el nom de Malvige només surt, endemés de 1057, un altra cop, en un document de 1179 de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, a Santa Anna (Priorat on estaven adscrites les ordres religiós-militars). Era el mateix edifici anomenat de maneres diferents? Tenia diferents noms segons el propietari que el reclamava? El nom de Malvige no té res a veure amb el d’Amalvigia? Són preguntes que ens duen a seguir investigant.

Actual ermita de Bellvitge. AGC

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020

A les dones que, malgrat ser obviades, segueixen tenin coratge i empenta

[1] López i Mullor, A. (1988). Revista Identitats del museu d’Història de l’H. n. 1. “Excavacions a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”.

[2] Garcia-Carpintero, Àngels (2019). “Amalvigia i la irrigació catalana de l’any 1000” Bellvitge educa: http://bellvitgeeduca.blogspot.com/2019/07/amalvigia-i-la-irrigacio-catalana-lany.html

[3] Garcia-Carpintero, Àngels (2018). “D’Amalvígia a Bellvitge”. Bellvitge educa: https://www.blogger.com/blog/post/edit/5642500207925903110/8495056264863477395

[4] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[5] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Pergamí de Ramón Borrell, 17 a Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 15.

[6] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[7] ACA, perg. Ramon Borrell, 63. Descarrega, o.c. doc. 19

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB), segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, doc. 939. Descarrega, o.c., doc. 65

[9] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2020). Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

[10] Garcia-Carpintero, Àngels (2020). Banyols versus Provençana, Aurúcia Deodicata versus el bisbe Vives. Històries des de Bellvitge: https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/478

[11]Descarrega, o.c., doc. 6

[12] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[13] Com exemple d’aquesta pràctica: en 1060 el bisbe Guislabert enfeuda a Guisla de Besora i als seus fills les parròquies que van tenir el seu pare Gombau de Besora i el seu marit, Mir Geribert, a condició que prestin homenatge a bisbe i que alberguin les seves hosts i cavalleries.

[14] Mir Geribert s’havia fet amb les franquícies del Comte a Olèrdola, havia incitat als musulmans a no pagar al Comte les pàries, va llançar pedres contra el Palau Comtal i va incendiar la casa de senescal del Comte, Amat Edelric d’Orís.

[15] Descarrega, o.c., doc. 113

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Posted on por
1

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a «Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria», l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

En 987 na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga per terra en Auro Invento (Provençals)[9]. La influència que haguera pogut tenir el monestir femení en la zona minvarà, tot i que en 1008 en la confirmació de propietats que el papa fa a Sant Cugat es fa menció a l’alou de Sant Pere de les Puel·les a Aquallonga.

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres al Mont Olorda i a la Vall Seca i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar a Aquallonga, a Cercitulo i a la Vall Seca i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or [11]

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[12], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[13].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c. Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Feliu i Montfort, G., o.c. Vol. II, doc. 115

[12] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.

Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets a recordar.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir, en nom del seu fill Sendred, acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall), Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

En 964 Ermeniscle dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX. 

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.