La senyoria dels Castellvell és una de les més conegudes des dels seus orígens al segle X amb el vicari Sendred, Truitella i els seus fills: Ennec Bonfill, senyor de Gelida, origen dels Cervelló en casar-se la seva filla, Eliarda, amb Hug de Cervelló i Onofre Amat que, casat amb Riquilda, serà pare d’Otger dels Castellet i de Guillem Amat dels Castellvell.

En 938 Salomó, amb la seva esposa Virgília i els seus fills, Esteve i Oriola, venien a Sendred la meitat de dos molins al riu Anoia, al terme de Castellví de Rosanes, fent constar que tenien la propietat per aprisió. En 951 Sendred ven al seu fill Onofre Amat diversos béns com cases en Barcelona, una vinya a Bederrida (nom provençal de Les Corts) i un camp a Abrera. Aquestes són les primeres notícies d’una família que s’estendrà pel territori català aliant-se amb el poder polític més alt.

El castell termenat de Rosanes,[1] ubicat a Martorell i amb dominis a Abrera, Castellví de Rosanes, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires, Olesa i, al sud, Castellví de la Marca, comptava amb fortificacions com les de Benviure (Castellbisbal), Voltrerà (Abrera), la Torrassa de Sesrovires o les pròpies de Martorell com la del Clos i la de Griminella, de les que només queden restes. També n’hi havia l’església paleocristiana de Santa Margarida, prop d’on es bastirà la romànica del priorat de Sant Genís de Rocafort.

La parroquial de Santa Maria i el mercat de Martorell, sota el castell de Rodanes o de Rosanes, són documentats en 1033, en un judici entre l’abat de Sant Cugat i Mir Geribert pels béns de la seva família dels Santmartí. L’abat guanya, com era habitual. Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava dins de Santa Maria de Martorell dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clamava justícia.[2]

En aquells moments ja existia una vila que donaria bons rèdits, més destinats a l’acumulació i els excessos dels senyors que a la població. Els Castellvell, on diversos senyors es diran Guillem o Guillem Ramon, eren servidors directes dels comtes, manant hosts a les fronteres. En 1131 Guillem Ramon I de Castellvell (-1166) casà amb Mafalda, filla de Ramon Berenguer III. Al segle XII els territoris dels Castellvell s’amplien amb altres de les zones de conquesta a la nova frontera, prop de l’Ebre.

L’anomenada “conquesta” no només era fronterera i amb els sarraïns, també era interna en una església que, amb el poder civil, es feia forta eliminant tot el que no sotmetia. Un exemple al respecte és el del bisbe Ramon de Castellvell (-1199) que, dedicat a perseguir valdesos (de Pere Valdés), va litigar amb el monestir de Sant Pere de les Puel·les per la jurisdicció de la parròquia de Montmeló, excomunicant temporalment a la seva abadessa, Elisenda de Rocafort, i amb els parroquians de Santa Eulàlia del Camp.[3]

A la mort de l’últim hereu mascle del llinatge en 1205, Guillem Arbert de Castellvell, els territoris es repartiren entre les seves dues germanes: Guilleuma de Castellvell que mantindrà els territoris inicials del Llobregat i el Penedès i Alamanda, que heretà els nous territoris, unint-se als Santmartí i originant la baronia d’Entença.

Arbert de Castellvell (1179-1205) era molt proper a la cort de l’últim comte Ramon Berenguer IV, amb qui estava quan aquest va morir, i a la del seu fill i primer comte-rei Alfons II d’Aragó, conegut com “el Cast” o “el Trobador”. Les enormes despeses d’Arbert motivaren les queixes dels vilatans. El primer que farà Guilleuma, en fer-se càrrec de la Baronia i de la vila de Martorell, és posar ordre en l’administració dels territoris.

Guilleuma de Montcada, de Narbona i de Castellvell (-1228) era filla de Guillem de Castellvell II i de Balasqueta de Vilademuls (Pla de l’Estany al límit amb l’Empordà). Òrfena de mare amb pocs anys, va quedar amb els seus germans sota la tutela d’un oncle: l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls (-1194), molt proper al rei Alfons II.

El 1193 es va casar amb Guillem Ramon de Montcada i de Bearn, el Gran Senescal, amb qui tindrà un fill, Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn, esdevenint ella “Guilleuma de Montcada”. Un any després, Ramon de Montcada donà mort a l’arquebisbe al prat de matabous, prop del desaparegut castell de Montcada, probablement per la revolta d’alguns magnats contra Alfons II. Ramon és excomunicat “amb els seus”, però amb la possibilitat de rebre el perdó si fa peniténcia i li demana al nou bisbe i al Papa, com així fa, desapareixent uns anys (se suposa que va anar a les croades). Sense notícies seves, Guilleuma es casa amb el vescomte de Narbona, Eimeric III (-1239). Guilleuma, entre 1202 i 1208, és “Guilleuma de Narbona”.

Ja sabem que en 1205 heretà la baronia de Castellvell, és en aquest temps quan tornarà a aparèixer el primer marit. Entre 1205 i 1208 Guilleuma fa diverses transaccions, especialment amb la seva feudatària Guisla de Banyeres (del Penedès), repoblant i fortificant poblacions. En 1208, davant de la evidència de vida del primer marit, s’anul·la el segon matrimoni amb Eimeric III. És aquest mateix any quan, en presència de Bernat de Castellbisbal, Bernat de Castellvell i Guerau de Banyeres concedeix privilegis a la vila de Martorell, entre el Llobregat i l’Anoia. Aquestes concessions produiran grans beneficis a la població, sent respectades pels seus successors i mantenint-se vigents fins el segle XIX. En aquests anys es funda l’hospital de Sant Joan de Déu a la vila, del que encara queda la capella i es basteix la capella de Sant Bartomeu, de la que queden les restes al peu de l’anomenat “pont del diable” (o de Sant Bartomeu).[4] Guilleuma esdevindrà definitivament “Guilleuma de Castellvell” i actuarà ja només amb el seu fill.[5]

Són anys de persecucions i de migracions occitanes degudes a les croades contra els anomenats despectivament “càtars” i que no eren sinó grups cristians, com els valdesos, que no obeïen al papat ja que les dones eren igual que els homes en la celebració i predicació. Entre mig es donen conflictes entre les cases vescomtals en les que es veu implicada la casa de Bearn. El germà bessó de Guillem Ramon de Montcada, Gastó VI de Bearn, lluità al costat de Pere el  Catòlic a la batalla de Muret, morint poc després (1215) deixant el vescomtat de Bearn al seu germà, on es retirà fins la seva mort el 1223. Al seu testament, redactat en 1215 encomana al seu hereu legítim, el fill de Guilleuma, la protecció dels fills que havia tingut amb una altra dona.

Guillem II de Montcada i vescomte de Bearn serà el nou vescomte de Bearn fins la seva mort en 1229, un any després de la mort de la seva mare, de qui heretà la baronia de Castellvell. Casat amb Garsenda de Provença (-1268), fundadora del moviment «Fe i Pau» a la Gascunya, el seu fill, Gastó VII de Montcada i de Bearn, repartirà els seus dominis entre les seves quatre filles, mentre que la filla, Constança de Bearn (-1310), serà abadessa del monestir cistercenc de Cañas o «de la Luz» (La Rioja).

Guilleuma de Montcada i Bigorra (1245-1309), una de les filles de Gastó VII i Mata de Matha, comtessa de Bigorra, esdevindrà senyora de Montcada i de Castellvell heretant també drets de Vic, Muntanyola i Vacarisses. Va casar en 1291 amb l’infant Pere i, en morir aquest, amb Ramon de Cervelló. Exercí la seva autoritat, com la seva besàvia, sent coneguda com “la invicta Amazona”, en 1294 ordenà al prior de Montserrat que no molesti al prior de Sant Genís de Rocafort per cobrar els delmes de Olesa i Sacama. En no tenir descendència la senyoria de Montcada passà al seu nebot, Gastó VIII de Bearn i I de Foix.

Pel que veiem, les dones exercien la seva autoritat posant ordre als seus dominis i evitant els excessos de la violència i l’acumulació que veiem en els seus coetanis, fent que els beneficis reverteixen en bona part a la població, tot i així, els seus dominis passaran als seus fills, amb el cognom patern o, en absència de fills mascles, a altres branques, dissipant-se les seves empentes, però poc a poc les anem trobant.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15/08/2025

A les dones que exerceixen la seva autoritat en pro del bé comú

[1] El Castell d’Eramprunyà també era conegut com “Castell de Rodanes” degut al color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat.

[2] https://historiasdebellvitge.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/08/17/dels-frares-del-sac-a-les-dominiques-de-montsio/

[4] Clopas Batlle, I. (1944) Resumen histórico de Martorell relacionado con la historia de Catalunya, p. 56-62

[5] Garí, Blanca. «El matrimonio de Guillerma de Castellvell». Medievalia, 1983, n.º 4, pp. 39-49, https://raco.cat/index.php/Medievalia/article/view/269344.