Archivo de la etiqueta: Obreres del tèxtil

3. Mutualitats de dones a l’Hospitalet. Qui va ser Mercè Rius.

Posted on por
Responder

L’absència del personatge principal és un incentiu per la recerca. (Luisa Murano)

Gravat de dones jugant a les cartes al llibre de Mary Nash. Les dones sempre han estat en relació.

La història de les conquestes feministes als inicis de la industrialització a les nostres terres comença amb diferents plets i revoltes, com hem vist als capítols anteriors,[1] que evidencien conflictes latents a les classes més baixes, però també entre les dones en conjunt i la societat que les relega.

Gràcies a les noves pràctiques d’educació que s’oferiran a les dones, des dels ambients catòlics, amb el doble objectiu de millorar la seva formació per tal de fer-la més bona treballadora, mare i esposa i de que no s’impliqui en els aldarulls obreristes del moment,[2] fins els més llibertaris, passant per totes les formacions polítiques d’aquest convuls segle XIX es crearan associacions de dones on s’impartirà una educació cultural i professional de millor qualitat.

Tot plegat conforma un procés una mica diferent al de les primeres mutualitats, la majoria d’homes, unes associacions que es conformen en prohibir les anteriors gremials (1833), que segueixen diferents camins, que són l’inici de moltes altres que vindran (Casinos, Centres Culturals, Corals, Ateneus, Sindicats, Cooperatives de consum…) i que no inclouran a les dones fins molts anys després, potser perquè elles tampoc hi eren als gremis.

En tot cas, també són l’inici de l’Institut Nacional de Previsió (INP), creat en 1908, i de les Caixes de Pensions. En 1856 s’indica que els fons sobrants de les Mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis i, en un document que es conserva a l’Arxiu de L’Hospitalet de cinc de juliol de 1939, l’INP, ja franquista, autoritza al president de la mútua de Sant Antoni de Pàdua de L’Hospitalet, creada en 1851, a tenir relacions amb les entitats bancàries donant al INP un resum mensual, el que constitueix una mostra documental de que el INP, futura Seguretat Social, no el va crear Franco. Cal tenir present que moltes entitats del tèxtil ja tenien la seva pròpia financera, com la sederia dels Vilumara o s’incorporaran a les Caixes de Pensions, com va fer la Mutualitat femenina de Santa Madrona (1900), incorporant-se en 1920.

Cal tenir present que totes eren sota una advocació religiosa, potser una manera de ser més acceptades socialment, com es feia amb les confraries, i d’accedir a l’espai públic amb el reconeixement social que implica, ja que la majoria feien les festes del seu patró o patrona al carrer.

Un exemple de que no són només la continuació dels gremis sinó també la de les confraries és la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, que es reunia a la Casa de sant Sebastià, convent dels frares menors de Barcelona, en 1819 per a fer la liquidació de contes i el canvi de Junta,[3] de la que resultarà el Montepío de Nostra Senyora de Bellvitge, que en 1836, després de la primera guerra carlina, acull també algunes despeses generades per la participació a la Milícia Nacional.[4] Aquesta associació era de Barcelona, tot i que es reunien sota aquesta advocació i venien a Bellvitge a celebrar la seva festa en Pasqua.

1819, acta de la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge

Com veiem, és una part interessant de la història molt poc coneguda. A Barcelona, per exemple, si en un principi n’hi havia unes 40 mutualitats, a finals del XIX eren 400 (Romero: 246, nota 13). Si les mutualitats, en general, han estat poc estudiades, les de les dones són gairebé ombres. A Barcelona es coneix una secció d’una mútua que era sota l’advocació de Santa Romana, que es reunia sota el rector i mai conjuntament amb els homes i el Mont de Pietat de Santa Madrona que es va crear el 1900 al Palau Meca del carrer Montcada per atendre en bones condicions el part de les dones amb menys recursos generant l’Institut de la dona que treballa i la  primera escola d’infermeres (1917). Donades les condicions prèvies de les dones, aquestes mutualitats sorgeixen sovint del proteccionisme, el que també forma part del nostre camí.

Amb les mutualitats es pretenia donar-se suport mutu, personal i familiar, en cas de malaltia (sempre que aquesta no fos “no vergonyant”, és a dir no s’incloïen les venèries), accident (no per baralles) o mort. Comptaven amb la presència de metges, visitadors i infermers a les seves juntes i agrupaven, principalment, a petits i mitjans mestres i oficials qualificats de diferents oficis. Els seus valors eren la previsió, la responsabilitat i la respectabilitat i l’objectiu principal, mantenir la seva especialització i els beneficis previs.

Per una altra banda, comencen a formar-se les primeres associacions obreres, amb treballadors no qualificats i jornalers que podien treballar simultàniament al sector primari com al productiu (el camp i el teler). L’objectiu d’aquests era tenir millor condicions de treball i aconseguir una certa especialització. És quan la indústria mecanitzada creix que la mà d’obra es torna un valor de mercat.

Per a les dones, l’objectiu principal era poder mantenir les seves famílies de manera independent evitant que els seus fills i les seves filles morin de gana i de fred, el que implicava ser reconegudes en el mercat laboral, en el que ja hi eren, però amb condicions de servitud. El moviment d’alliberament femení neix més d’aquesta ràbia i d’aquesta necessitat familiar, tan vital o més que les pròpies, que de la pròpia consciència d’esclavitud i menys encara (entre les classes populars) del dret a vot, tot i que aquest ha estat millor documentat.

Els primers processos associatius, són paral·lels i no incompatibles entre ells, participant mutualistes a les demandes d’obrers i jornalers de 1855 al Govern Civil i a les Corts, com la del dret d’associació, mentre que les dones, des de les primeres indústries tèxtils a Catalunya a Manresa i a Castellar del Vallès després de l’incendi del Vapor Bonaplata de Barcelona, inclouen en elles demandes que es afectaven directament, com la de les guarderies.[5]

A partir d’aquí la implicació de les dones en les reivindicacions obreres serà imparable, però no sempre ben rebuda pels obrers, que miren amb desconfiança la incorporació d’aquestes a les fàbriques, així com el seu treball als domicilis que rebaixen el preu del treball. Tot i que des de la direcció d’alguns moviments obrers, com el sector anarquista de la AIT, reconegui la igualtat de la dona (1872), el cert és que la hostilitat amb la que són tractades a les unitats de base farà que moltes dones busquin altres mtjans d’associació.

En 1881 es fa una gran vaga del teixit a l’Anoia que comença a Igualada, amb Josefa Aguilera, presidenta de les teixidores d’aquesta població, en demanda de l’augment de sou i la millora de les condicions laborals. Les dones van participar activament en la vigilància i control de les mercaderies, amb enfrontaments amb la patronal i la Guàrdia Civil, sent detingudes i condemnades setze obreres de Carme (població tèxtil a prop d’Igualada) d’entre 16 i 51 anys.

1885 sortida de les dones de Carme de la presó d’Igualada. Foto al llibre de Mary Nash

Aquell mateix any s’obre a Barcelona l’Escola de la dona, on es fan classes de tall i confecció, fent d’aquest ofici una professió reconeguda. Dues vies, la conflictiva i la més organitzada que acabaran confluint. Mentre que les associacions d’homes que van néixer d’un fil comú s’acabaran separant i diversificant.

Sobre el mutualisme a la nostra ciutat en Manuel Domínguez ja ha publicat un article ben documentat.[6] En fixar-nos en les tres primeres mutualitats de dones de l’Hospitalet de finals del segle XIX, tindrem un anàlisis diferent.

A l’arxiu de l’Hospitalet es conserva un registre de 1898 amb les associacions que n’hi havia i algunes dades de la seva fundació, és aquí on trobem una única dona, Mercè Rius, com a presidenta fundadora, l’ú de maig de 1885, de la mutualitat Mare de Déu de la Mercè amb dues-centes dotze afiliades. Les altres dues de dones eren la dels Dolors, amb el batlle del moment com a president en 1881 i dues-centes deu afiliades i la del Carme, sota el rector, en 1885 amb cent-vint mutualistes. A les carpetes que es guarden a l’arxiu sobre aquestes mutualitats, ja no trobem, en 1887, cap dona, el president de la dels Dolors serà el nou alcalde de la Junta Revolucionària Pau Mitjans i a la del Carme continua sent el rector, que també ho és, ara, a la de la Mercè. No és per tirar coets la presidència de Mercè Rius.

Relació de 1898 de l’Hospitalet de Llobregat, únic document en el que trobem a Mercè Rius com a fundadora de la mutualitat femenina de la Mercè en 1885

A les Juntes trobem noms de dones amb cognoms habituals a l’Hospitalet, la majoria són infermeres o visitadores, a vegades també trobem una secretària com Maria Mitjans als Dolors que comparteix càrrec amb el secretari, ja que a les tres n’hi ha un President, un Secretari i el metge, tots homes, tot i que la directora és, a vegades una dona, com Dolors Sanfeliu (cognom origen d’aquest sector a l’Hospitalet) a la del Carme o Antònia Cabanè a la de la Mercè, totes dues en 1887, quan es reglamenten les associacions a l’Estat Espanyol. En definitiva amb les dades que tenim a l’Hospitalet podem dir que les mutualitats de dones van ser, per a elles un dels passos del camí d’associació de les dones, encara no independents però sí en procés.

I arribem a la pregunta que ha mogut aquesta investigació que hem donat a conèixer en forma de trilogia… Qui era Mercè Rius?

En primer lloc, hem vist que si les primeres dones propietàries que trobem als cadastres i als registres fiscals solien ser de Barcelona, les que trobem a les Mutualitats, eren de L’Hospitalet, per tant també Mercè Rius ho devia ser. Trobem aquest cognom als inventaris i cadastres del segle XVIII (1713: torre d’Honorat Rius i Navarro, 1722: Batlle Pere Pau Rius, 1724: propietària Teresa Rius i Navarro) [7]  i com a segon cognom de Josep Barba i Rius (1830-1902), paleta que realitzava obres de manteniment al canal de la Infanta i que va arrendar un salt en 1867 quan tenia de 37 anys.[8] Fill de Josep Barba i Gavarró (ja en van parlar al capítol anterior d’ambdós), va ser mestre d’obres amb Enric Sagnier. El seu segon cognom, Rius, podria ser el de la seva mare, Mercè Rius, que tindria una mica més de setanta anys en 1885 (les dones es casaven joves) quan va fundar la mutualitat de la Mercè. Endemés del cognom, trobem a la família Barba vinculada a diferents associacions de l’Hospitalet i de Barcelona. Josep Barba i Rius era, en 1892, tresorer del Mont de Pietat provincial d’operaris d’edificació de Barcelona. Una família de paletes i mestres d’obra bé podrien tenir l’objectiu de vetllar pel suport en cas d’accident laboral creant i participant en mútues per aquest fi i bé podríem, amb la mare, haver fundat una per les dones.

Amb aquestes dades i suposicions no podem biografiar a Mercè Rius, però ella, com tantes dones anònimes o de les que només tenim el nom, forma part del moviment associatiu de les dones a L’Hospitalet, sent una petjada al camí del moviment feminista.

Amb ella arribem a la conclusió que el feminisme, que arriba de la mà de les revoltes de les dones i de les millores en la seva educació, inclou tant els sentiments de ràbia davant la submissió i la manca de recursos propis i familiars, com de les mesures “proteccionistes” que ajudaran a les dones a organitzar-se per sí mateixes, són matisos diferents als del moviment obrer i més semblants al d’alliberament de la esclavitud.

1900 manifestació obrera a Barcelona

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Per l’alliberament! Encara queda molt camí a fer…

[1] https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/ i https://historiasdebellvitge.com/2026/01/08/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius-2/

[2] Duch, Montserrat et al (2021) La Catalunya associada, 1868-1938. Universitat de València.

[3] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, p. 36 i doc. 36, p. 113-115

[4] Romero Marín, Juanjo. «Segmentación laboral y asociacionismo obrero. Barcelona, 1820-1855». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 1999, núm. XVII, p. 286, https://raco.cat/index.php/EHDAP/article/view/288038.

[5] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 163

[6] Domínguez, Manuel. «El mutualisme en l’època contemporània a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2024, núm. 38, p. 125-44.

[7] Álvarez Jáuregui, Clara (2011). “El conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII”. Beca del Museu i de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.  L’Hospitalet a l’inici del s. XVIII, homes i terres : cadastres de 1718 i 1724.  L’Hospitalet de Llobregat : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 1985

[8] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on por
1

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

2. Les dones del tèxtil a L’Hospitalet als inicis de la Industrialització, segle XIX.

Gravat d’una àvia ensenyant a teixir a la seva neta al llibre de 1988 de Mary Nash, p. 101

Després de segles en que les dones van ser sotmeses, relegades i recloses, com hem vist al capítol anterior,[1] les dones, que sempre han estat en relació, no tindran espais associatius propis reconeguts fins a finals del segle XIX.

Hi ha precedents reivindicatius, com els plets de les dones contra els gremis del tèxtil, una feina que feien en condicions servils amb els seus esposos i/o amb els mercaders i els mestres dels gremis, sense poder continuar les vídues amb el taller si no n’hi havia un fill major de dotze anys, o les diverses revoltes, algunes violentes, en les que protesten, tant per les condicions laborals, com per les crisis que afectaven a les seves famílies, com l’encariment dels preus de les subsistències o les lleves obligades dels seus joves fills obrers, de les que es podia lliurar qui tania poder adquisitiu.

protesta contra les lleves de soldats joves, fills d’obrers

A Catalunya, la posada en marxa de la industrialització generalitzada, amb el nou impuls de la maquinària i la necessitat de mà d’obra barata (dones i infants) amb jornades molt llargues i condicions infernals, juntament amb la pujada de preus i d’impostos per costejar els deutes de les guerres, provoquen entre 1833 i 1843, diverses revoltes de caire anticlerical, econòmic, obrerista… conegudes com a “bullangues”, amb gran participació de les dones. En la de 1835 incendien el Vapor Bonaplata (primera indústria d’aquest tipus a Barcelona). La de 1843, amb barricades i batalles als carrers, dura tres mesos i acaba amb un nou bombardeig sobre la ciutat. Entre d’altres qüestions, es reivindica el sufragi (masculí). En 1909 la frustració i la ràbia l’opressió que el capitalisme provoca entre les capes més pobres donarà lloc a la Setmana Tràgica. Ja ho veurem, de moment posem la mirada al segle XIX a L’Hospitalet.

1842 Bombardeig des de Montjuïc a Barcelona ordenat pel general Espartero

La industrialització començarà a l’Hospitalet a partir de la posada en marxa del Canal de la Infanta (1820) aplicada en principi al regadiu dels camps (amb més necessitat de fem i adobs), a la instal·lació de molins fariners (real, el primer) i als anomenats “prats d’indianes” on es blanqueja i/o es tenyeix la roba que necessitarà d’indústries subsidiàries com les del tint. En 1784 Josefa Casas Clavell (la Pubilla Casas) establia a un fabricant d’indianes al conegut “Prat de la Manta” a Santa Eulàlia, primer nucli industrial, amb Sant Josep i la Bordeta, de l’Hospitalet millor comunicat amb Sants. La indústria manufacturera tèxtil, vinculada als teixits i les blondes, ja existia.

En 1830 trobem a L’Hospitalet tres merceres o donadores (intermediàries entre les puntaires i els mercaders, una proporció molt alta per a la població que n’hi havia, el que mostra que aquesta era la primera i principal indústria manufacturera de la ciutat, tot i que poc pagada i gens reconeguda

«La nena obrera» de Joan Planella, al Museu d’Història de la Ciutat

En 1847 Paula Valls figura com a «mercader de sedas, hilos en madejas» entre els quatre mercers que trobem entre els principals contribuents al fisc. El primer Josep Barba i Gavarró, contribueix amb 215 rals, Paula Valls és la segona amb 166 rals i, en última posició, Manuel Mitjans i Teresa Bori,[2] amb 116.

Josep Barba és el quart contribuent més important de la ciutat i Paula la sèptima, el que indica que el negoci de les puntes era important, tot i així, Barba deixà el negoci, contribuint l’any següent per una taverna. Paula Valls, en canvi, serà, en 1848,la tercera contribuent més importants de la Indústria i el Comerç de l’Hospitalet, amb 195 sous;  Manuel Mitjans baixa la seva contribució a 100 sous i Teresa Bori a 25. Per damunt de Paula Valls només n’hi havia el propietari del Prat de Blanqueig que després serà l’Aprestadora Espanyola, Vicenç Cuiàs, i Joaquim Piera, majorista de productes colonials. Aquests, com la majoria de fabricants instal·lats a l’Hospitalet, molts del ram del tèxtil, amb telers i prats d’indianes on s’estenia la roba, eren de Barcelona. En canvi, aquests intermediaris, són de l’Hospitalet.

A Josep Barba i Gabarró i al seu germà Antoni, d’una família de paletes de l’Hospitalet, se’ls adjudicà, en una subhasta de 1843, la tasca d’enderrocar tota edificació que pogués ser utilitzada com a fortalesa (en funció de l’orde donada en 1837, després de la primera guerra Carlista). La família Barba que tenia mestres d’obra, comença així el seu ascens sòcio-econòmic, ja que tenien dret a quedar-se amb els materials derruïts i molta feina pel davant. S’enderrocaren els forts de Can Arús, Molinés (adjudicat al seu germà, Antoni Barba), Prats i “Quarter”. A partir de llavors ja trobem bòbiles, forns o rajoleries a l’Hospitalet, on treballaran homes, dones, nens i nenes. No oblidem el treball infantil.

Potser això explica la seva sortida del mercat de les blondes, en el que no devia tenir el mateix interès que Paula Valls, de la que sabem que en 1850 era vídua, natural de l’Hospitalet, tenia 68 anys i vivia, amb la seva filla Sibil.la, de 27 anys, també vídua, al carrer Major. Pensem, com Àngels Solà,[3]  que, donat el cognom i el negoci, Paula Valls devia ser família de la mare i de les ties de Rosa Creixells i Valls, però no la mare, com apunta Solà, més aviat una tieta. El cognom Valls vindria de l’avi matern de Rosa Creixells, un cognom que ja trobem a Hospitalet al cadastre de 1718.

Moltes dones hi contribuïen treballant de forma complementària a la resta de feines de la cura, de la llar i del camp, dedicant totes les hores en les que disposaven de llum i rebent a canvi sous de misèria, sent, en canvi, molt valorades les encaixares de l’Hospitalet, gràcies a dones com les de la família Valls, que van saber posar-se al capdavant de la gestió del negoci.

El liberalisme econòmic modernitza les antigues estructures, però sota el  capitalisme industrial, encara més ferotge amb el poble ras. El treball industrial mecanitzat implicarà a homes i a dones, però ells, endemés de ser majorment els propietaris, també seran els seus “capatassos” i, com assalariats, tindran millor sou. La dona obrera es converteix així en “esclava de l’esclau”

Cap el 1833 s’elimina l’antiga reglamentació sòcio-econòmica fonamentada en els gremis i poc després s’iniciaran les societats d’auxili mutu o Mutualitats -entre els homes.En 1840 comença a funcionar a Barcelona una associació de teixidors de cotó que es prohibeix aviat, passant, com altres, a la clandestinitat.

La primera notícia d’una fàbrica tèxtil que combina la força de l’aigua amb generadors de vapor a l’Hospitalet la trobem en 1833 quan es subhasta el prat d’indianes conegut com Prat de la Manta amb sis mujades de terra i un gran edifici amb totes les oficines corresponents, amb tres calderes grans de coure i una de plom i una sínia separada de la casa amb cadena i platets de ferro.[4]

La pressió als voltants de Barcelona augmenta a partir de la prohibició d’instal·lar aquestes grans indústries a la ciutat després de l’incendi de la Bonaplata (1835), veient-se afavorida amb les desamortitzacions liberals, les millores tecnològiques i l’arribada del tren (1854). Als cadastres trobem dones que tenen terres a l’Hospitalet, com la Pubilla Casas, Josepa Font, Adela Oliveres i d’altres que han donat nom als nostres carrers; als registres del segle XVIII ja hi constaven propietàries, però la majoria eren de Barcelona.

Mentre l’educació dels nens es fa més extensiva, les nenes continuen amb el  treball tèxtil, encara manufacturer i fet sovint a les cases. Entre 1845 i 1853 a L’Hospitalet n’hi ha diversos “teixidors” (la feina la devien fer les dones) propietaris de telers manuals, tots ells eren homes i la majoria en tenien només un. El grup més important de telers eren dels Samada (25) que haurien tingut una petita colònia industrial a l’actual carrer Parral del barri del Centre.[5] A Collblanc, una altra zona que s’industrialitza aviat, trobem un grup de vuit telers propietat de Pere Nolasc. Un propietari, Marià Margarit, tenia dos telers jacquard (que incorporen una màquina amb un moviment independent de l’ordit seguint el disseny d’unes targetes perforades, un principi de la informàtica.

Teler jacquard al museu tèxtil de Terrassa

Pels volts de 1850 ja trobem les primeres mutualitats -d’homes- a L’Hospitalet que es presenten com agrupacions de socors mutus, però que sovint acullen també altres motivacions de caire laboral i polític. Aquestes corporacions, inici dels futurs sindicats, de les cooperatives de consum i d’entitats sòcio-culturals, són aviat posats sota sospita per obreristes o per federalistes i catalanistes, sent sotmeses a restrictives normatives, però també són un preludi de les Caixes de Pensions i del Institut Nacional de Salut. En un document de 1856 recollit a l’arxiu de L’Hospitalet s’indica que els fons sobrants de les mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis. Aquest interès econòmic seria un factor important per a que aquestes associacions continuessin endavant, sent també -trenta anys més tard- per a les dones.

En 1853 n’hi havia prop de dues-centes puntaires registrades a L’Hospitalet (tot i que probablement eren més), que treballaven per a set fabricants de puntes de Barcelona (sis homes i una dona, Antònia Roca i Bosch), el que representava el 20% de la població femenina major de dotze anys, sent l’ocupació principal entre les dones més pobres. Aquests fabricants tenien cadascú entre 10 i 40 puntaires treballant (Casas, 1985: 16). Els amos eren de Barcelona, però les treballadores i les intermediàries o merceres eren d’aquí.

Aquell mateix anyLa Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la al camí de la Barca o del Prat, al prat de blanqueig conegut com “Prat dels maons”, del que es tenen notícies des dels anys trenta d’aquest segle. El nom de “maó” vindria d’un tipus de roba pròpia de les Balears (Casas, 1985: 14-16). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. L’Hospitalet tenia llavors sis fàbriques on hi treballaven 105 homes, 17 dones (a les cases devien ser moltes més), 25 nens i 10 nenes en jornades d’unes 14 hores.

En aquest temps trobem les primeres manifestacions obreres, amb la presència de dones del tèxtil. Durant el bienni progressista (1854-56) es donen diverses vagues i demandes obreres, com el dret d’associació o la de guarderies amb gran participació de les dones del tèxtil de Manresa i de Castellar del Vallés on ja funcionaven els «vapors».[6]

Com veiem, el feminisme que reivindicava la demanda del sufragi femení a Anglaterra o EE.UU. no es correspon amb la Espanya del moment. En 1860 el 86% de les dones espanyoles encara eren analfabetes i entre les que anaven a escola la majoria dedicava gran part del seu temps a les labors i la doctrina.

Prt d’un pagament a l’arquitecte municipal de L’Hospitalet, en 1860 per, entre d’altres, fer el pressupost de rehabilitació de l’escola i casa de la mestra municipal. Arxiu Municipal de L’Hospitalet.

En 1867 un fill de Josep Barba i Gavarró, Josep Barba i Rius, paleta de 37 anys que realitzava obres de manteniment al canal, arrenda el salt del torrent Gornal amb un edifici de fàbrica, dues casetes i un pati annex amb motor hidràulic per a instal·lar un molí de tint “campetx”, el que es farà en 1869.[7]

I així arribem a l’alçament de Cadis “La Gloriosa” que donarà pas al Sexenni democràtic(1868-74), amb Juntes revolucionàries a les poblacions que a l’Hospitalet liderarà Pau Mitjans Rodamilans, batlle (recordem que també un Mitjans -Manuel- feia de mercer). Es legalitza el dret d’associació pública sempre que estigui autoritzada pels poders locals, però els aldarulls i les revoltes continuaran entre una població descontenta i ofegada.

En 1870 trobem les primeres mestres de nenes a L’Hospitalet, amb les germanes franciscanes i les primeres mestres titulades de la nostra ciutat, Josefa Sans Guitart (germana de Pau Sans) i Mercedes Bori (cognom d’una altra mercera) i Vinyals, amb una instrucció mínima, tot i que les labors i la moral continuen sent la part més destacada en la educació de les nenes.[8] En aquesta data trobem ja les primeres associacions de dones a Madrid i a Barcelona, com la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de la Institución Libre de Enseñanza.

A L’Hospitalet n’hi ha algunes entitats d’obrers sota la Associació Internacional de Treballadors (AIT) de caire filo-anarquista, com la “Unió d’obrers de l’Hospitalet”. També es crea el Centre Econòmic Agrícola e Industrial de la vila de l’Hospitalet (Casino) amb els terratinents de l’Hospitalet i el Casino “Nova Harmonia” amb professionals joves, com Pau Sans o emprenedors de caire més progressista i sota el federalisme republicà. A partir de 1874, amb la nova restauració borbònica, les associacions obreres, queden de nou sota sospita, igual que les federals i republicanes, però es permet la continuïtat amb el control de les seves activitats i dels diners recaptats. Totes continuen sent d’homes.

Fins a finals del segle XIX no trobarem les mutualitats de dones a L’Hospitalet, ho veurem al següent i últim capítol d’aquesta trilogia sobre la industria tèxtil entre les dones de Catalunya i de L’Hospitalet.

Mural de dones teixint prop del Carrer Parral, on hi havia els telers de Samada, la primera colònia industrial de l’Hospitalet, tot i que elles no constin en lloc, elles hi eren al treball més bàsic.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2026

A les dones, com la meva mare, que s’han deixat les mans, els ulls i la vida cosint i teixint per a contribuir econòmicament a les nostres despeses.

[1] Cap. 1 Dones del textil abans del segle XIX  https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/

[2] En 1870 trobem a Mercedes Bori i Vinyals com una de les primeres Mestres de l’Hospitalet. https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

[3] Solà i Parera, Àngels. “Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic” a: Les dones i la història del Baix Llobregat, Barcelona: 2001, p. 315-336

[4]  «Avisos al público». Diario de Barcelona, 21-09-1833, p. 2111

[5] Casas, Joan (1985) La formació de la indústria a L’Hospitalet. Els antecedents i la primera embranzida (1789-1890). Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 16

[6] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 162-171

[7] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

[8] https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on por
3

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

«Las Hilanderas» de Velázquez. A l’art trobem els oficis de dones.
  1. Les dones del tèxtil abans de la plena industrialització.

Les dones han treballat des de sempre, normalment amb les seves famílies, al camp i a l’artesanat, combinant diferents tipus de feina, sense que hi hagués una separació entre producció i re-producció. Però, a les reglamentacions dels gremis, dirigits per homes, elles no consten, amb alguna excepció com el gremi de les filadores, treball pràcticament exclusiu de dones, o entre les brodadores, un ofici en el que podien ser mestres del seu art. En ser-les prohibit fer estudis reglamentaris des dels inicis de les universitats (segle XIV), les dones mai podran ser al capdavant d’un taller, exposant-se a sancions si ho feien.

Entre les clàusules matrimonials, als testaments, als plets, a la pintura i a la literatura, trobem la constància documental d’unes pràctiques que, sent habituals, són obviades. Algunes dones tindran oficis diferents dels familiars, tot i que elles, sempre necessitaran una figura masculina per damunt. Així per exemple un teixidor podia tenir la esposa treballant al seu teler o ser el representant de vàries dones que treballaven per a ell. Les dones mouen els telers però els «teixidors» són ells. Un ofici pràcticament femení, com el de les parteres o llevadores, també necessitarà un cirurgià en casos difícils i si no el cridava podien ser denunciades.

Una mostra iconogràfica del treball de les dones als telers pot ser la màquina de teixir punt que el clergue anglès, William Lee, va inventar en 1589 inspirant-se en els moviments de les mans de la seva esposa.  

El negoci de la llana, molt lucratiu al comerç català, comptà amb la gran participació de les dones quan s’introdueix al segle XIV, però quan es fa extensiu al segle XV les restriccions augmenten amb la prohibició a les vídues de continuar al capdavant del negoci familiar si no n’hi havia a la llar un fill mascle major de dotze anys, arribant a arrencar el teler si alguna dona desafiava la norma, com va passar a Barcelona en 1486.[1]

La participació de les dones als gremis i a les confraries serà sempre molt marginal i mai dirigint. Les dones no tindran possibilitat d’associació organitzada fins la plena industrialització de finals del XIX. Les seves lluites, des de diferents sectors, adoptaran el feminisme com a senyera comuna i transversal davant la incomprensió que troben arreu.

El “Plet de les dones” serà un precedent important, diverses vídues van mantenir litigis entre 1647 i 1664 contra els mestres velers (teixidors de seda) i la Confraria de Velers de Barcelona, davant la prohibició de poder exercir l’ofici als tallers familiars.

Igualment, els conflictes entre gremis i dones per a poder vendre les seves manufactures de manera independent seran també habituals durant els segles XVI i XVII. Les diferents normatives que publiquen els organismes públics van i venen a favor d’uns o d’unes altres en funció de les queixes.

Les dones de Barcelona protesten en 1682 quan els paraires (amos i encarregats de preparar la llana en brut i de que aquesta es filés abans de donar-la als teixidors) troben mà d’obra més barata a les viles rurals.

Altres protestes es succeiran, contra les dones, quan aquestes puguin accedir a feines que abans feien homes o contra les empreses amb millor maquinària que rebaixava costos, barrejant-se amb altres aldarulls per l’encariment de preus, les lleves i la corrupció que comportaven, etc.

L’Hospitalet era als inicis del segle XVIII una petita vila rural. Les successives guerres disminueixen i empobreixen la població. A la Guerra de Successió (1705) la Corona d’Aragó es decanta per l’arxiduc Carles(1685-1740). Els majors de 14 anys són mobilitzats. El poble de L’Hospitalet  emmagatzema el gra i la collita a l’església parroquial, però la precaució servirà de poc, doncs el 1706, durant el bloqueig de Barcelona, l’església és saquejada per la tropa. En 1713 es pacta la retirada de l’exercit austríac en una reunió secreta que es celebra a la nostra ciutat. Un fet anecdòtic sense transcendència pel poble, ja que aquests dos últims anys de setge “no n’hi havia res sembrat al poble”. Els soldats se’n duien tot el que trobaven com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se’n barraques.[2]

Els Decrets de Nova Planta, amb la supressió de les Institucions Catalanes, com el Consell de Cent, la castellanització i la centralització, impulsen la generació de censos per a pagar els deutes generats i per futures lleves. Aquests Cadastres del segle XVIII seran per a nosaltres una font d’informació.

Cap a mitjans de segle les millores en les comunicacions aconseguiran una embranzida comercial. L’Hospitalet començarà a créixer des de tres sectors: La Vila Vella, Santa Eulàlia – La Bordeta – Sant Josep i Collblanc, aquests últims més bé connectats amb Sants i amb diferències notables respecte de la Vila.

En aquest segle es comença a regular l’ensenyament públic per a nens i nenes de sis a nou anys, a càrrec dels Ajuntaments. Algunes matèries només seran per a nens, com la història, però la majoria seran comunes, la gran diferència estarà en el temps dedicat a la instrucció pròpiament dita (tot el temps escolar dels nens) i la dedicada, en el cas de les nenes, a les labors (la major part del seu temps) i això serà així, a Espanya, pràcticament fins la República -amb el posterior retrocés del franquisme. Una altra diferència curiosa entre la educació d’uns i de les altres ja des de l’antiguitat, és que la d’ells contempla l’exercici físic o els jocs d’estratègia, com els escacs, però no la de les nenes a les que s’ensenyen labors “per tal que no estiguin ocioses”, una expressió repetida al llarg dels segles amb la que es justifica donar una mínima instrucció a nenes pobres acollides als orfenats. L’oci no és cosa de noies ni de dones. 

En 1783 una cèdula promulgada per Carlos III ho deixava ben clar:

“Todo el tiempo que estén en la escuela se han de ocupar en sus labores. Las labores que las han de enseñar han de ser las que se acostumbran, empezando por las más fáciles, como Faja, Calceta, Punto de red, Dechado, Dobladillo, Costura, siguiendo después a coser más fino, bordar, hacer Encajes, y en otros ratos que acomodará la Maestra según su inteligencia, hacer Cofias o Redecillas, sus Borlas, Bolsillos, sus diferentes puntos, Cintas caseras de hilo, de hilaza de seda, Galón, Cinta de Cofias…”

Fins l’any  següent, 1784, les dones no podran obrir un taller o una botiga lliurement. Aquesta possibilitat que augmenta les possibilitats de supervivència de les dones, arriba amb l’orde que també permet, a totes les dones del regne, treballar en la manufactura de fils. La indústria manufacturera tèxtil necessitava la força de treball, poc remunerada, de dones i nenes.Tots aquests plans sempre es justifiquen “a fi de que la dona no estigui ociosa”, una realitat ben lluny de les tasques que les dones (des de ben petites i fins que són a punt de morir) desenvolupen activament a les llars i als negocis en tot temps i llocs.

El primer teler mecànic duia nom de dona: La Jenny

Així explicava el Baró de Maldà (1746-1819) (una altra font d’informació del XVIII) l’activitat de la ja gran indústria del tèxtil a Barcelona entre finals del XVIII i principis del XIX (la transcripció al català actual és pròpia).

“N’hi ha cent vint-i-cinc col·legis i gremis d’arts i oficis que agrupen uns 30.000 homes; trenta grans fàbriques d’indianes, sense comptar les que es van plantant de nou, totes de mocadors y robes pintades, sens comptar les petites de vàries manufactures de cotó, en què treballen dotze mil persones, i en les preparacions de tints de seda, fil y cotó, nou mil. Les labors de puntes, blondes, rets (malles per a recollir els cabells les noies) i altres coses, entretenen a unes quinze mil dones. Les manufactures de seda ocupen a dotze mil persones. Hi ha 524 telers de “estofa” (teixit amb relleu, tipus vellut), 834 de mitges i 2.693 de vetes, galons… Les manufactures de llana compten amb nou fàbriques, de panys, franel·les i altres teixits, a les de tiradors d’or i plata falsa treballen altres onze mil persones. Endemés de totes aquestes fàbriques n’hi ha altres d’olles de ferro colat, una de xocolata, de cera, de encerats, de cartes per a jugar, tenim molt despatx (comerç) dintre i fora del regne, així que es pot assegurar que, de les vint-i-quatre mil famílies que subsisteixen o viuen a Barcelona, vint-i-tres mil ho fan gràcies al comerç i al treball de les seves mans i les altres mil restants són de  la noblesa, que té cura de les seves hisendes i dels empleats del rei.[3]

Fixeu-nos que anomena “persones” a qui treballa a les diverses manufactures tèxtils (homes, dones, nens i nenes) però només són “homes” (30.000) els que integren els grups d’arts i oficis i només són dones les que es dediquen a les puntes (15.000), un ofici molt mal pagat i poc reconegut, és a dir, propi de dones. És només una observació, però la considerem prou significativa, així com la seva qualificació d’entreteniment aplicada només a l’activitat de dones.

El 1789 l’anunci de l’augment de preus del pa -blanc, mitjà i moreno (de pèssima qualitat)- provoca uns aldarulls protagonitzats majoritàriament per dones, en les que es cremen algunes barraques de pa i el Pastim. Al dia següent es torna al preu anterior, però s’augmenten els d’altres productes bàsics, com la carn, l’oli o el vi; les protestes són ara durament represaliades per la cavalleria. Tot i que s’arriba a un pacte amb el Conde d’Assalt, aquest és exiliat i el seu successor, el comte Lacy, entre d’altres represàlies, condemnarà a la forca a cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, coneguda com “la negreta”, amb dos fills petits. Els homes van ser esquarterats, però Josepa va ser enterrada a la Seu, ja que la comtessa de Clariana va proporcionar un vestit de monja per a poder-ho fer. Tot plegat ho relata el Baró de Maldà (entre el 28 de febrer i el mes de maig), des de una mirada compassiva envers la classe més pobre i molest davant dels enganys i de les traïdories. Aquestes revoltes van ser conegudes com els rebomboris del pa (Baró de Maldà: 447-458).

El país veí era en plena Revolució, amb una reivindicació dels drets que només eren pels homes. Olympe de Gouges (1748-1793), que defensà els drets de les dones, morirà decapitada, amb Maria Antonieta i Madame Roland, “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe, interferint en la Revolució.”

Primera pàgina dels drets de les dones que va portar a la forca a la seva defensora

El convuls segle XIX començarà aquí amb la “Guerra del francès” a la que seguirà la restauració borbònica, amb el recolzament l’Església catòlica, amb lapsus intermitents liberals i progressistes, com les Corts de Cadis (1812-14) i la Primera Constitució espanyola amb idees renovadores per a l’ensenyament públic que trigaran a aplicar-se o el Trienni Liberal (1820-23). Tanmateix, l’educació de les nenes, continuarà consistirà en labors i moral. El patriarcat i masclisme que acompanya a les institucions de poder espanyol condemnarà a la forca a Mariana Pineda (Granada, 1804-1831).

L’ambient d’anticlericalisme, especialment entre els sectors més populars, queda reflectit en un fet que explica l’ il·lustre redactor d’aquest temps. En 1800,una predicació a l’església del Carme de Barcelona sobre els càstigs de l’infern que recauran sobre ambdós sexes, provoca entre els assistents rialles, burles i censures (Baró de Maldà, 1800: 1487-1488).

Donada l’extensió del nostre anàlisis sobre el pre-feminisme a l’Hospitalet i les primeres associacions de dones (mutualitats), deixem aquí aquesta part prèvia.

A les dones que han protestat en tots temps per les injustícies contra elles i contra altres éssers divergents o vulnerables

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener 2026

Quan l’imperialisme avança de nou.

[1] Vinyoles, Teresa “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals” a Nash, Mary, et al. (1988) Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. II: 546-547

[3] Baró de Maldà, Calaix de Sastre, p. 3148-3149

Mura, els seus voltants i els seus oficis

Posted on por
Responder
Sant Martí de Mura. AGC, desembre, 2024

El 973 el comte Borrell fa una donació al monestir de Sant Llorenç de Munt sobre Terrassa d’un alou al comtat de Manresa, al terme de Nesplà per a que ho tinguin el prevere Ervigi, Constable i els seus hereus (SLLM, n. 42). És a dir, fa un establiment. Aquest alou limitava al nord amb Talamanca, a l’est amb l’alzina de Bonemir i la via, al sud amb el Montcau (“monte calvo” o muntanya pelada) i amb la Falconeria i a ponent amb el riu Sant Marti. La via devia ser la que actualment va des de Terrassa a Talamanca passant per Matadepera.

La Mola, el Montcau i Montserrat des de Sant Martí de Granera al Moianès, AGC, 2024

En aquest document trobem, endemés de les delimitacions termenals de Mura, els noms de referència. La riera de Sant Martí (advocació de la seva església) és la que conservarà el primer topònim d’una vall encara poc definida, la riera de Nespres, que envolta el nucli de la població. El “comtat de Manresa”, sense família vescomtal pròpia, conquistat desprès de la revolta hispana anti-franca (finals del segle IX), tenia unes característiques reconegudes, però no un domini jurídic. L’església i algunes famílies nobles amb els seus castlans, aniran fent aquestes funcions que quedaran ben lligades sota mans comtals a meitat del segle XI.

Representació del terme de Mura de Catalunya Romànica.

D’aquesta època és la primera menció a la parròquia de Sant Martí (1066), en una venda de terra, arbres, casa i trull al terme del Castell de Mura (“castro Murezero”, al lloc “Vila” (n. 426). El topònim “Murezero” remet més a “moros” que a “murs” i el de Vila indica la presència d’un grup poblacional o “sagrera” al voltant de la parròquia, de la que, afortunadament, ens queden restes d’aquell llunyà segle XI.

Restes de la primitiva esglèsia del segle XI

Rocafort, amb l’església de Santa Maria de Palau Vesa (“palau” és també un topònim que fa referència al domini andalusí, mentre que “devesa” assenyala una terra closa i vedada). Rocafort quedarà més sota el domini de la família del veguer Sala i Sant Benet del Bages.

Santa Maria de «Palau Vesa» o de Rocafort, 2021

Aquest seria el context històric-geogràfic, però ara, més que dels senyors i les seves batalles, volem parlar del poble i els seus oficis, donat que a Mura, com a altres pobles similars del voltant, en trobem vestigis de les ocupacions ancestrals de la gent que ha hagut de lluitar per la subsidència.

Tina del carrer Nou. El conreu de la vinya s’esmenta des del segle XI

I parlarem de les dones, tan oblidades. Un ofici que les dones han mantingut al llarg dels segles, és el de llevadores. Al timpà de Mura podem observar una llevadora al costat mateix de Sant Josep. És de finals del segle XII, quan l’església es va refer. Un temps en que les dones no eren encara tan represaliades. La representació del pessebre és una tradició ancestral d’aquests pobles, de la que a Mura es mantenen molts vestigis, com la dels populars tions. Podem passejar per veure els divertits tions, però no podem marxar de Mura sense contemplar la humil llevadora a l’altra banda dels reis. Ells adoren el nen, la llevadora va ajudar a portar-lo al món.

Timpà de Mura, els reis a un costat i la llevadora amb St. Josep a l’altre

Passejant per Mura trobarem moltes senyals de les feines agrícoles d’aquells petits pobles autosuficients que es mantenien dels seus recursos naturals i de les manufactures corresponents: el gra que podien conrear a les feixes de la muntanya, amb l’era per a batre’l i els molins per a moldre; els horts al costat de la riera, amb hortalisses i arbres fruiters; les vinyes i l’oli, amb les tines, les premses i els trulls; la ramaderia; la recol·lecció dels boscos, les carboneres i les construccions… amb la pedra, la fusta i els forns de calç.

Trull d’oli al passatge Camil Antoniette
Panel on s’explica com funcionaven les carboneres

De tot això trobarem en aquests pobles de “pedra”. Vull acabar amb uns altres oficis ancestrals de les dones, els relacionats amb el tèxtil; a Mura, l’establiment anomenat “La fàbrica”, avui centre cultural, va ser al segle XVIII un hospici i  fàbrica de filar i teixir la llana. La repressió envers les dones del tèxtil ve de lluny, de quan se les prohibí anar a la Universitat i fer-se càrrec dels telers (segle XIV), elles només podien teixir sota el domini d’un home o filar (feina menys reconeguda) així com rentar, planxar… (les feines més dures), les dones de millor nivell també podien brodar. Les escoles de nenes, molt posterior a les dels nens, consistien en “anar a costura”, filar, fer puntes… A Rocafort trobem a la mateixa època una escola de filadores. A la segona meitat del segle XIX les fàbriques tèxtils de Navarcles i Pont de Vilomara absorbirien molta població d’aquests pobles, això, junt a la fil·loxera, va provocar una despoblació que, en alguns llocs s’ha compensat amb les cases d’estiueig i el turisme rural.

Entrada a La fàbrica.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2025

Als i a les que passegen pels pobles observant i respectant l’entorn i la història que trobem als seus racons.

Font del poble amb mola. L’aigua per a rentar la roba, netejar ferides, beure, cuinar, moldre… sempre ha estat vinculada a les dones i les seves feines, tan menystingudes.

El molí paperer de l’Hospitalet que va passar a ser fàbrica tèxtil. Els canvis industrials als segles XIX-XX, el paper de les dones.

Posted on por
Responder
Edifici molí al Torrent Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

1.    L’Hospitalet pre-industrial.  Mans entre fils, tints i fangs.

A L’Hospitalet, al segle XIX, trobem menció dels primers telers manuals de fusta al servei d’indústries tèxtils de Barcelona. Els propietaris teixidors que es mencionen són bàsicament homes, però probablement eren les dones les que hi treballaven, com es veu en aquest mural de la Riera de la Creu, prop del carrer Parral, on n’hi havia les “cases de Samada”. En 1846 encara n’hi havia 33 telers manuals, 25 eren els de Samada.

Mural a la Riera de la Creu que representa els telers de Samada a la Vila Vella. AGC

Així mateix, les puntaires, dones i nenes, treballaven a les cases en una economia totalment submergida, també al servei de fàbriques fora de L’Hospitalet. En 1853 el 20% de la població femenina de L’Hospitalet feia puntes de coixí. Algunes nenes ho feien a l’escola on la mestra les ensenyava complementant, amb els guanys de la venda, el seu migrat salari. Aquestes feines es concentren al sector de la Vila Vella, el nucli més proper a Cornellà, conegut actualment com a barri “Centre”.

Als “Prats d’Indianes” a la Marina, com “el prat vermell” a Port, on es tenyia de vermell, blanquejaven la roba al sol estenent-la sobre l’herba abans de ser tenyides i/o estampades. Seran el preludi de les primeres indústries auxiliars del tèxtil, elaborant algunes matèries primeres com tints o midons o preparant la roba. La continuïtat seran les fàbriques tèxtils que ocuparan un gran nombre de obreres, deixant les puntes de coixí com una feina residual.

El nom de l’escola «Prat de la Manta» de Sta. Eulàlia té, probablement, el seu orígen un dels Prats d’indianes de la zona

La principal activitat productiva de l’Hospitalet continuarà sent l’agricultura i ramaderia fins ben entrat el segle XX. Moltes de les primeres indústries es dedicaran a transformar els productes derivats d’aquestes activitats, com els fideus o les farines.

Altres indústries seran els forns de maons i rajoles (la fabricació pròpiament dita serà més tardana), les fassines (destil·leries), les dedicades al vidre o a la fusta i altres químiques com un molí de sofre o la de sabó dur (fent sosa a partir de la barrella que creixia als sorrals del Delta) que s’instal·len a Collblanc, encara despoblat, però ben comunicat per la carretera de Madrid.

A la zona deltaica es conreava i treballava el cànem, una feina que precisava un estancament d’aigua que comportava moltes malalties endèmiques i en la que encara es treballava manualment. En 1845 consten quatre espardenyers. [1]


2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.

Molí i bassa de l’actual museu paperer de Capellades. Foto: Ramon Solé

1819:  Inauguració del Canal de la Infanta. Els camps seran irrigats amb les seves sèquies, el que comportarà una agricultura intensiva molt fèrtil i amb més necessitat de fem i d’adob industrial.

1825… Els salts d’aigua del Canal seran aprofitats per molins fariners al carrer Alps (1824) del futur barri de St. Josep, al salt del Lleonart de la Riera Blanca (1835) i al de la Bordeta (1838) i per molins de tints, com el de campetx que s’importava de les “índies”.

Les fàbriques pròpiament tèxtils, posteriors, aniran combinant la força de l’aigua amb generadors de vapor.

L’Hospitalet té uns 2.000 habitants

1832:  Primera fàbrica de vapor en España al carrer Tallers de Barcelona, la Bonaplata, coneguda com el “Vapor”, indústria tèxtil amb fundició per a fabricar i reparar maquinària tèxtil. En 1835 va ser incendiada. Es prohibirà la instal·lació dins la ciutat emmurallada i la industrialització s’expandirà pel que abans eren pobles com St. Andreu o Sarrià i cap a ciutats properes com L’Hospitalet. El personal obrer serà molt vigilat.

1840:  Millora de les comunicacions per carretera. Generalització de l’ús del carro, augment de bèsties de tiratge i de fem per l’agricultura. Tot es mou amb un precari equilibri que trontollava, com la mateixa societat. Els adobs, endemés de per les feines del camp, també s’utilitzen per adobar pells, tot era encara molt manual.

1844:  Es menciona una primera bòbila (fabricació de materials de construcció i ceràmiques) a l’Hospitalet, on es fabriquen maons.

Bòbila residual al parc de les Planes a L’Hospitalet de Llobregat. AGC

1853: La Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la a un antic Prat de blanqueig, el “Prat dels maons” (el nom de maó podria indicar un tipus de tint propi de Balears, Casas, 1985: 14). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. En 1862 treballen 90 persones.

Aquesta empresa marxa aviat, però a les seves dependències s’instal·len altres indústries subsidiàries del tèxtil i el nom d’Aprestadora quedarà en un carrer que serà l’inici del nucli del barri de Santa Eulàlia, encara amb masies disseminades.

1854: A Sants, el “Vapor Nou” o “la España Industrial” dona feina a 1.500 persones, la seva població es multiplica ràpidament.

1855:  Comença a funcionar el molí paperer del Torrent Gornal. Antoni Ferrer, nascut a Súria, però procedent de Carme (Anoia) i veí de Barcelona, adquirí un terreny amb un salt d’aigua al Torrent Gornal en 1852. Ferrer, que ja tenia una fàbrica tèxtil a Papiol, comparteix també la explotació d’un molí fariner a Molins de Rei. El molí és l’edifici més alt del moment.

L’edifici molí és seu, actualment, del centre d’estudis de l’Hospitalet. AGC.

1858: L’Hospitalet té prop de 3.000 habitants. A Barcelona s’aprova el pla d’eixampla que s’inicia enderrocant muralles i culminarà, a finals d’aquest segle XIX, annexionant-se els municipis que la envolten.

L’Hospitalet informa a Capitania que té sis fàbriques on hi treballen 105 homes, 17 dones, 25 nens i 10 nenes; probablement les dones eren més. N’hi ha una fàbrica de teixits pintats, “Torres i Vilaseca”, amb 16 homes, 4 dones, 6 nens i 4 nenes. Al molí paperer, en 1861, treballen 16 homes i 12 dones. Les jornades eren de 14 hores, les feines, manuals.

1862: Pau Ferrer i Mora, fill d’Antoni i nascut, com els seus germans, a Carme, es fa càrrec del molí, on hi viuen diverses famílies procedents de poblacions properes, però amb la mort prematura d’en Pau en 1865 i les incerteses que les pèrdues familiars provoquen, deixen el lloc i se’n tornen a la població d’origen o marxen a Sants on esperarien trobar millors feines. Probablement, el orígens de Carme, una població amb tradició paperera, eren els de la mare, que queda a l’ombra, sent, probablement qui comptava amb la xarxa de relacions a l’Anoia i Alt Penedés (Gelida).

Molí de Carme junt a la riera. AGC.

Inicis del barri de Sant Josep, autèntic centre territorial de la ciutat, a partir de la zona industrial que neix entre indústries tèxtils, metal·lúrgiques, bòbiles i habitatges d’obrers d’una sola planta.

1877: L’Hospitalet es descrit així al cens de la província de Barcelona:

            “… Tiene 3.643 habitantes, escuelas… fábricas de abonos artificiales, de harinas, de hilados, de lana y algodón, de productos refractarios, de tejas y ladrillos; posadas, tiendas de comestibles y café…” [2]

3. Canvi de segle, embranzida industrial. Dones propietàries.

1882: Una filla de Pau Ferrer, Leonor i el seu marit, Andreu Basté, descendent de la societat, “Sucesores de Andrés Basté”, inicien una fàbrica de filats i teixits de cotó, ampliant la propietat del molí. Aprofiten el salt del molí afegint un generador de vapor o caldera.[3]

La dona aporta el patrimoni, però és l’home qui el gestiona amb el seu nom.

1884: L’excés de pressió d’una caldera de la filatura de cotó de Martí Rodés causa un mort i un ferit. La fàbrica continua fins 1890.

1893: Inauguració del nou edifici de maó vist i tres plantes de Can Basté (preludi del Tecla Sala) al que queda annexionat l’antic molí, que serà destinat a tallers de fusteria, mecànic, d’electricitat, pintura i filatura.

Pont que comunica l’antic molí amb el nou edifici del Tecla Sala, biblioteca central de L’Hospitalet i centre de cultura i d’art. AGC.

En 1897 treballen 90 homes i 390 dones. En 1900 La fàbrica Basté participa en la Exposició Universal de París, on se la descriu com una “societat protectora dels treballadors”, guanyant una medalla de plata. En 1901 a la fàbrica ja n’hi havia sis-centes làmpades.

1900:  L’Hospitalet té prop de 5.000 habitants. Mor a Barcelona Pau Sans i Guitart, enginyer industrial, especialista en màquines de vapor, poeta i polític nascut a L’Hospitalet el 1836.

1903: Fàbrica Godó i Trias, dedicada a la fabricació de sacs, a Sta. Eulàlia, tocant a la Gran Via (prop de l’actual barri de El Gornal).

1905: Can Trinxet “Unió Industrial Algodonera”, fàbrica dedicada a filats i teixits de cotó, a la carretera de Sta. Eulàlia. En 1923 hi treballen 1.115 homes i 1.078 dones.

1907:  Sederia Can Vilumara

1911:  L’Ajuntament de L’Hospitalet instal·la l’enllumenat elèctric substituint el de gas. L’electricitat, com l’aigua corrent o la cuina de gas substituint la llenya o el carbó, no es generalitza a les cases fins dècades després.

1913:  Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 – L’Hospitalet de Llobregat, 1973) compra l’edifici de Can Basté. Tot i que la fàbrica serà gestionada pel seu marit i pels seus fills, cal destacar que ella no perd el nom ni la participació en les grans decisions, com a propietària.

1918: Al terme hi ha 12 bòbiles. L’Hospitalet és considerada «la bòbila de Barcelona».

El conjunt de fàbriques de maons de Cosme Toda on actualment s’edifiquen nous habitatges. AAGC

1923:  El barri de Sta. Eulàlia concentra diverses indústries: Foneries, d’adobs, tèxtils… aprofitant l’excedent de mà d’obra de barris barcelonins propers, com Sants.

1929:  El Metro arriba a Sta. Eulàlia

1930:  37.650 habitants. Arribaren més de 20.000 persones, principalment de Murcia i Almeria que habitaren especialment els barris de Collblanc-Terrassa, Santa Eulàlia i Centre. L’ocupació principal es repartia així:

Tèxtil:           3.585 persones

Construcció: 1.140 persones

Bòbiles:         445 persones

Metal·lúrgia:  638 persones

Treballadores de la Tecla Sala, 1945. Foto: Centre de l’estudis de L’Hospitalet.

Amb aquestes breus pinzellades de L’Hospitalet hem volgut ressaltar les figures de les dones que, en aquest període del pas de la pre-industrialització a la plena industrialització, van ser totalment relegades, sent realment un equip humà de primera magnitud a les llars, als camps o a les fàbriques i les primeres en incorporar els canvis a les seves llars.

Un estudi interessant seria el de les reivindicacions de les obreres que patiren, com en tots els àmbits de vida, el masclisme imperant tant per part d’encarregats que les controlaven com a les mateixes organitzacions sindicals.

El carrer Parral actualment, on n’hi havien les cases de Samada.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-03-2024

A les que estudien i expliquen la història sense oblidar el paper de les dones.



[1]
Les dades sobre la història de L’Hospitalet i les seves indústries són de
diverses publicacions de la ciutat, especialment les de Joan Casas: (1985). La formació
de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. CEL’H i (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la
historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[2] Voltes Bou, Pedro
(1977) Población y economía del
Hospitalet pre-industrial. El barón de Maldá, cronista de la transición a la
ciudad contemporánea. Museu d’Història de la Ciutat, p. 73.

[3]
La informació del molí paperer i la fàbrica tèxtil de Can Basté s’ha extret bàsicament del llibre de Natalia Piernas, Manuel Dominguez et al. (2023) Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí
paperer, Can Basté i Tecla Sala. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Col. Recerques / Retrats 11. També d’un article previ de Marta del Planell (2014).



 







El camí de Gaudí de la colònia Güell de la Colònia Güell. Recordant les obreres.

Posted on por
2

Inici del «camí de Gaudí» amb el banc batejat com «sinofós«.

La Colònia Güell, a Sta. Coloma de Cervelló, però més a prop de St. Boi, és un recinte industrial que s’ha conservat prou bé gràcies a que no s’ha modificat gaire la seva estructura urbana.

Encara queda una part de la superfície agrícola i natural que la envoltava, amb alguns camps de conreu a un extrem (fi del carrer Monturiol, prop de la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera, 1893-1919) i pinars prop de la cripta i de les antigues escoles i casa “del mestre”.

Plataners davant de Can Soler de la Torre

Passejar per la colònia Güell resulta molt agradable per la bellesa del seu conjunt arquitectònic i artístic en mig d’aquest ambient mig rural i històric, tot i que ens sobta que, entre els seus carrers, monuments i edificis, només l’antic convent de les monges recorda la presència activa de les dones.

Les carmelites es van fer càrrec dels infants de les treballadores i dels malalts, sent la primera escola del conjunt. El seu edifici, avui casal d’avis, és un dels més senzills i austers.

Antic convent-dispensari i escola de les monges, avui casal d’avis

Eusebi Güell (1846-1918), propietari de la masia i pedrís de Can Soler de la Torre que el seu pare Joan Güell (1800-1872), havia comprat el 1860, impulsà el 1890 la creació del conjunt industrial i d’habitatge amb notable component artístic, gràcies a la immensa fortuna acaparada per l’indià Joan Güell. Eusebi dotà la colònia d’avantatges socials com la cooperativa de consum, l’escolarització i l’assistència mèdica, sent, endemés, un mecenes de l’art.

Antiga cooperativa de consum, avui oficina d’informació

Aquest model paternalista d’empresari era el millor que es podia donar en aquella època convulsa i opressiva que ancorava les seves arrels en el colonialisme i la tirania i provocà les revolucions obreres i les guerres de principis del segle XX.

Ho portem a la memòria mentre caminem per l’anomenat “camí de Gaudí”.

Pl. Isidre Grañé, sindicalista afussellat el 1939, sota el camí de Gaudí

Un camí que va des de la fonda, a l’entrada a la fàbrica, fins l’anomenada “cripta” que en realitat va ser una església inacabada de Gaudí. El camí va seguint el curs d’un torrent que baixa des del bosc que hi ha a l’entrada més propera a la torre Salvana (anomenat de Joaquim Folguera, poeta nascut en aquest indret), fins el Llobregat.

És un bonic sender que fan servir els veïns i les veïnes de la colònia.

Entrada a la colònia Güell prop de la Torre Salvana d’origen medieval

Encara que dugui el nom de Gaudí, aquest no el devia utilitzar massa, ja que va abandonar aviat el projecte inicial, com feia amb molts altres, donat l’augment de costos que implicaven les grans edificacions que imaginava. Tot i així, la Colònia Güell es va enllestir gràcies al treball d’altres arquitectes i de molts artesans, mestres d’obra i treballadors.

El camí de Gaudí amb obres de pedra fetes amb la técnica del trencadís

És aquesta obra més humil, però que segueix les petjades del gran arquitecte, la que trobem en aquest camí, entre les tanques sinuoses de pedra, els embornals (sumideros) fets amb composicions de pedra i la volta del petit pont del torrent sota les escales d’inici.

Pont sobre el torrent que segueix el camí de Gaudí

Al principi-final n’hi ha un banc que s’ha batejat como “sinofós” per l’expressió “si no fos per…” típica de la gent gran, donat que és utilitzat especialment pels jubilats.

Recinte industrial de la colònia Güell

Però jo penso en les obreres que entraven en la fàbrica encara a fosques i feien els seus torns i sortien fatigades i de nou a fosques i corrien contentes a casa a seguir amb les feines de la cura i de l’estalvi a la llar, rentant, cosint o teixint. I li posaria a aquest banc el del “alletament”. Potser les àvies o les minyones portarien aquí els nadons que encara havien de ser alletats, potser les mares sortirien un moment de la fàbrica per donar el pit i jo els hi diria, amb la meva millor veu, a cau d’orella, a dins d’aquell cargol en el que potser el gran no es va fixar mai, un dels poemes del neguit del jove i malalt, Joaquim Folguera, com aquest de “hora del sol”:

“… Després una profunda fadiga ens ha vingut;

llavors la donzella, cansada, s’ha assegut

i ha pres un bell infant sobre la falda càlida

i li posava un bes damunt la cara pàl·lida…”

Camps de conreu davant la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-11-23

A les obreres i als poetes que les veuen i pensen.