Archivo de la etiqueta: Rec Comtal

De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Posted on por
Responder
Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, 2020

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]

Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.

Gual al riu Ripoll a Jonqueres, 2025

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]

En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort,  arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]

Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.

Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.

El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.

El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]  

Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de  Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.

La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.

Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).

Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX

Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]

Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]

El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]

Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé

La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.

Santa Maria de Jonqueres, arxiu Gavin

Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.

Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021

Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.

En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.

Claustre de Jonqueres i font, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025

[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)

[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[3] Puig i Ustrell, P., o.c., n. 109

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c., n. 222

[5] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA),n. 434.

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/08/13/dones-fortes-guilleuma-de-castellvell-i-guilleuma-de-montcada/

[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34

[8] Mas, Josep (1909-1914), LA., n. 2650

[9] Costa i Paretas, Maria Mercè. Pergamins…, o.c., n. 74

[10] Costa i Paretas, Maria Mercè. (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[11] https://enarchenhologos.blogspot.com/2013/03/laqueducte-roma-de-barcelona.html

[12] Costa i Paretas, Maria Mercè. “El segon monestir de Jonqueres i el molí d’en Carbonell” En: Anuari d’Estudis Medievals, vol. 2, 1998

El mestre de les fonts a Barcelona (1630-1650). Una dedicació al “bé comú” que ens fa pensar.

Posted on por
3
Jardins de la Tamarita a St. Gervasi, per on baixava el torrent del Frare Blanc, on n’hi havia una mina d’aigua. AGC, 2022 https://fontsaigua.com/2017/08/25/els-jardins-de-la-tamarita-de-barcelona/

En 1615 el Consell de de Barcelona, demanà al mestre de les fonts, Jeroni Matxí, que deixés el llibre que havia escrit sobre “els secrets de les fonts” per tal de ser copiat per a la ciutat. El tal Matxí, no ho va fer. I és que en arribar al terme de la seva vida laboral els mestres d’obres i d’altres oficis necessaris pel “bé comú” o públic podien demanar l’extensió del seu sou amb un pupil de la família, al que formaven per tal que continués la seva tasca, com va ser el cas de Matxí amb el seu gendre.

Uns anys més tard, en 1650, el mestre d’obres i de les fonts Francesc Socies, sense descendents familiars que continuessin el seu ofici, va accedir a la demanda, a canvi d’un sou mínim vitalici, estigués malalt o no i pogués treballar o no. El Consell va accedir a donar-li quan hagués lliurat el llibre. El mateix 1650 el lliurà, morint tres anys després.

El Consell de la Ciutat decidí conservar el manuscrit a la Casa de la Ciutat per tal de controlar qui tenia accés a un llibre que descrivia la xarxa hidràulica de la Barcelona Moderna. El 2022 s’ha fet públic aquest text dins d’una obra en la que diferents experts l’analitzen des de diferents vessants.[1]

Aquest és un resum d’una part d’aquest interessant llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta època i des del segle XIV, l’aigua procedia de pous, per l’ús domèstic; del Rec Comtal del Besós, per usos industrials (com els molins hidràulics per moldre el cereal) i de les mines que captaven l’aigua de Collserola, per beure (p. 12). L’aigua de boca era conduïda a la “caseta de les fonts o del convent de Jesús” des d’on es distribuïa a la ciutat (p. 16). Aquest convent, fundat el segle XV pels pares franciscans, estava situat extramurs de la ciutat. L’actual parròquia de Santa Maria de Gràcia és la seva derivació.

Convent de Jesús, Barcelona, ampliació d’un mapa de 1697

Francesc Socies va ser en primer lloc mestre de cases (1610) i entre 1620 i 1650 mestre de les fonts. Al seu testament, entre els seus béns, es troben una bona quantitat d’eines. Sense poder distingir quines eren pròpies i quines de la ciutat, disposa que es donin la meitat al Consell de la Ciutat.

Endemés del sou fixe que rebien per mantenir i millorar la xarxa de subministrament d’aigua amb les seves mines, canonades i fonts, així com les feines que comportaven la neteja del clavegueram, els mestres podien rebre el pagament de determinades obres fetes per a particulars o per altres organismes públics, com la que va fer en 1621 a la torre del cap del riu Llobregat (p. 53, nota 21).

La torre del cap del riu al mateix mapa de 1697

L’inici de la seva tasca amb les fonts de la ciutat va estar marcat per una gran abundància de pluges: “lo que fa venir les aigües a las fonts”. Socies va haver de fer front, llavors, a problemes relacionats amb les inundacions, però també va poder fer diverses obres destinades a particulars. En canvi, a partir de 1627, es va trobar amb uns anys de forta sequera, un tema en el que ens podem fixar per la nostra actualitat.

La primera mesura va ser tallar gairebé tots els subministraments particulars.

El Consell va pensar portar aigües des del Llobregat, una obra que ja es preveia llarga i costosa, no vàlida per a resoldre la situació del moment. Tot i els plans que es va fer en aquest i en altres moments, les aigües del Llobregat no arribaren a Barcelona fins a temps recents.

La solució més immediata va ser la de portar aigües des de la mina de la font Nova del torrent de Sant Gervasi, una obra que Socies havia començat l’any anterior, quan encara no patien sequera. En els treballs per disminuir els danys de la sequera intervingueren diferents mestres de cases i experts en obres hidràuliques del moment, com un caputxí, Jeroni Codina (p. 57).

Recreació de la captació d’aigües al segle XIX, un sistema hereu de segles anteriors

I aquesta és una noció que podem aprendre: la de les obres que es comencen preventivament i que seran de gran ajuda en temps de necessitat.

Una altra mesura va ser la de construir més molins de vent per reduir la dependència del Rec Comtal per a moldre el gra. N’hi havia dos molins d’aquest tipus a prop de la Creu Coberta bastits el 1584 però quedaren abandonats degut a les abundoses pluges d’anys anteriors. En 1628 es rehabiliten aquests molins.

Una altra conclusió que se’ns fa evident, la de la conservació preventiva dels béns que poden pal·liar els efectes negatius de les sequeres.

Un anys després, en 1629, es fan dos molins de vent nous a la muralla de Llevant (a l’actual parc de la Ciutadella). Tant per la manca d’aigua, com per les guerres i les epidèmies, es construeixen cinc nous molins de vent als voltants. El 1635 ja estaven fets, un d’ells pel mateix Socies, prop del convent de Santa Clara, al barri de la Ribera. Tot i així la ciutat continuà tenint problemes per a moldre uns cereals que comencen a escassejar.

Aqüeducte de Can Turull que portava les aigües de la font del Falcó, una mina coneguda en el temps del mestre de les fonts del segle XVII. https://fontsaigua.com/2017/08/07/laqueducte-de-can-turull-de-barcelona/

El llibre de Socies, ple de detalls sobre la seva feina, omet un episodi clau en la seva trajectòria, la excomunió que va patir ell i els Consellers que prenien les decisions sobre la seva feina. El conflicte es va iniciar en 1634, quan Socies tallà l’aigua de la Seu durant unes hores. Un dels capítols del llibre es dedica a analitzar aquesta qüestió (cap. 7: Guerres d’aigua i paper…, p. 247-287), l’autor (S. Gorostiza) assenyala, amb raó, que l’origen dels conflictes estava en la competència deslleial que la Seu feia en la compra-venda dels cereals i del pa.

El problema venia d’antic i resulta complex,[2] ja que la Seu tenia dues xarxes d’adquisició i distribució: La Pia Almoina, que es dedicava, entre altres temes, a l’alimentació dels pobres gestionant un immens patrimoni del seu “Hospital” i la “Casa de Caritat” del Capítol que havia de destinar una part dels ingressos pel mateix fi, amb el seu capital repartit entre algunes famílies de canonges. Tot plegat xocava amb el control de la venda de pa, amb el que el Consell de la Ciutat volia pal·liar els efectes negatius de sequeres i males collites.

L’excomunió va comportar moltes deliberacions i escrits. S’acabà després de dos anys, quan el Papa va dictaminar la innocència del mestre i de la ciutat. Socies, que optà pel silenci en el seu llibre, només recordarà que el dret a l’aigua de la Seu, era una compra que aquesta institució havia fet a la ciutat el 1355, deixant la informació del pas de les canonades per l’edifici. Com diu Gorostiza, no podem jutjar els motius del seu silenci, només cal recordar que l’excomunió comportava repercussions socials molt greus per a qui se li aplicava i pels seus pròxims.

A la capella romànica de Santa Llúcia hi havia el celler de la Canonja.

Socies continuà treballant. Aquell any netejà les clavegueres del carrer del Pi i va fer l’aljub (cisterna) de l’Hospital de la Santa Creu. El 1640 demana més recursos econòmics pels joves que li ajudaven, molt mal pagats i l’any següent treballà a la font de l’Àngel i fa front a les pèrdues d’aigua originades per robatoris. En 1642 Socies col·labora en la reparació de la torre de Montgat i en 1645, en la de les muralles del carrer Tallers, immersos en la Guerra dels Segadors o de Secessió, els mestres d’obres i d’altres enginys necessaris per l’abastament, com les fonts, eren molt necessaris per la defensa de la ciutat. Entre 1644 i 1647, per ampliar el subministrament d’aigua s’engeguen les obres d’una nova mina a la font de Pedralbes.

En 1650, quan acaba el seu llibre, Socies explica que aquella font Nova de Sant Gervasi que ell ja havia començat abans dels anys de sequera, va ajudar molt, ja que les de Nostra Senyora del Coll i del torrent de Falcó (Vallcarca) s’havien eixugat. Aquell any va ser descrit com “l’any de la misèria” per les males collites després de les sequeres, guerres i epidèmies. Evidentment també es van fer rogatives, baixant les relíquies de Sta. Madrona des de Montjuïc o les de St. Sever i en octubre, quan les pluges arribaren, es celebrà el Te Deum, eren les creences del segle.

En tots aquests anys de sequeres i crisis, mentre segueix treballant amb tota una colla de joves manobres a les fonts de Sarrià, St. Gervasi o del Coll, el mestre de les fonts va haver de reconduir alguns trams davant de les punxades que feien alguns particulars pel seu propi benefici.

Mina trobada a la finca de Sansalvador del Coll a principis del segle XXhttps://fontsaigua.com/2018/04/04/finca-de-sansalvador-del-coll-a-barcelona-amb-un-pou-daigua-mineral/

Una última conclusió la de pensar què passaria si tots i totes posessin pel davant el bé comú al benefici particular.

Socies va fer dos testaments un el 30 de setembre de 1652, en que deixava com executors testamentaris la seva dona, Elionor i el rector del Pi, on volia ser enterrat i l’altre, poc abans de morir, el juny de 1653 on disposa ser enterrat a l’església del convent de Santa Elisabet, deixant com a marmessors a la seva dona i als administradors de l’Hospital de la Santa Creu. Entre mig, en octubre de 1652, es posà fi al setge de Barcelona, les fonts s’havien de restaurar i adobar, no sabem el grau d’implicació que hauria tingut el nostre mestre, ni sabem el motiu del canvi en les disposicions per ser enterrat, potser en temps de malaltia va experimentar la necessitat d’atenció i cura que li va proporcionar l’Hospital (p. 71 i 72).

Pou de l’Hospital de la Santa Creu, avui Biblioteca de Catalunya. Foto: Ramon Solé

[1] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers.

[2] Serrahima, Pol “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de Caritat”. En: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930. Ajuntament de Barcelona: 2016.

El judici de Déu o l’Ordalia de Sentemir. Na Mello. Montcada, segle X.

Posted on por
Responder

Cristianismes Edat Mitjana.

El poderós monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé.

Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que Sentemir reclama el 19 de març de 988[1] convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar les mans al foc per algú.

Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, amb un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comporta aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que la seva dona ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.

Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.

El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.

Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, l’accepta. Sabien el que passaria, doncs era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir té unes propietats que el monestir cobeja, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels potents. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que ara passa a mans del poderós monestir. Les eines, els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…

La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, el cas és que Sentemir està segur que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova.

Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència, qui l’aplica i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, fer horts i disposar de prats per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que fa Na Mello al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].

Aiguabarreig del Ripoll amb el Llobregat, lloc idoni per la pastura. Foto: Ramon Solé

Na Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.

Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien al sí del cristianisme. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.

Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].

Maria Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant per la història en temps de confinament.

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2, doc. 106.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.  

[3] Ibídem, CCXXXIX

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39

[5] Mas, J., o.c., n. CCCXXIV.  

Dones i aigua al segle X. Els molins del Riu Sec.

Posted on por
1

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Riu Sec al seu pas per Montflorit (Cerdanyola). Fotografia: Ramon Solé

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea més real hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua i moldre el cereal.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicàvem que sovint un potent deixava una terra a canvi de que es fessin obres i se’ls hi retornés la meitat de la propietat amb les millores que se n’hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar una tasca, que feia el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan a final del segle X.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudart i la seva esposa Lívul. Al 973 permuten terres que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Als límits trobem el riu Ripoll i els alous de Dela, Lívul i Teudeverga.[3]

Per una altra permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, en 987, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que vèiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que en 983 feia una donació i tot seguit, una permuta amb Sant Cugat. Ja difunt a causa de la ràtzia, la seva germana continuarà les obres.[4]

Trobem altres homes i dones fent aquestes permutes en un temps en els que encara no es consignava el valor econòmic de les transaccions, sinó era entre potents. Eldemar, que permutava amb Sant Cugat en 983, també devia morir al 985, ja que el seu fill Ató dóna el 987 a Sant Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra, entre d’altres, de Sanla faber, constructor (segurament el pare de na Chixilo).[5]

A vegades veiem dones soles (Ermengarda al 982, Margarida al 984, Adalazis i Ana, mare de Seniofred al 989 o la mateixa Quixilo al 990). Trobem també algun matrimoni o matrimoni més una dona, mares amb els seus fills, grups de germans o grups de dones soles. Sembla que les dones tot i que poden actuar per sí mateixes, com de fet ho fan, tendeixen més a agrupar-se familiarment.

Pierre Bonnassie diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí n’hi devien viure els que es mencionen als límits. Anem, doncs, configurant identitats amb la conjunció de vàries dades: noms, filiació, dates, fets i llocs.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on veiem als límits la Chixilo, filla de Sanla faber i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, caiguts a la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, Ermengarda (propietària de molinars) i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta d’en Teudat i na Lívul.[6]

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

  • Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents i que aquells homes i aquelles dones eren també qui planificaven les feines.
  • Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.
  • Tercer, i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI, el paper de les dones, tant en les feines d’explotació agrària directa com en les de planificació i en les transaccions econòmiques de l’època.

Per acabar deixem constància de que el riu Sec, que ha estat, en temps recents, molt maltractat per la contaminació, actualment està sent millorat.

Mª Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

Riu Sec amb aigua. Foto: Ramon Solé

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories de Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.  https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/?fbclid=IwAR2BC2US4PFUxi5xoJ4ku9NPj7pEr3xiVXrMpPW7FxnZ5ZLV0fGavoq9sks

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX.

[4] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[5] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[6] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)

Na Chixilo. Una família de constructors de molins.

Posted on por
6

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

El Torrent de Tapioles. Foto de Ramon Solé

En 987, els marmessors testamentaris d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats als voltants del territori de Montem Chantanello (Montcada), proper al torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, límit entre Barcelona i Montcada.

Als límits d’aquest alou trobem el torrent de Aquaria Antigua en terra de Chixilo, filla de Sanla. A més de Chixilo trobem a les afrontacions a Recosind i a Salomon, noms gòtics i bíblics populars al segle X a les nostres terres[i].

L’Aquaria Antigua sembla fer referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que més endavant seria anomenada “Rec Comtal”[ii].

Però nosaltres volem parlar d’una dona propietària d’una terra per on passa un torrent: na Chixilo[iii], filla de Sanla. Podem saber alguna cosa més d’ella?

El nom de Chixilo és molt freqüent entre les dones de l’alta edat mitjana a la part nord de Catalunya i el trobem en diferents versions escrites: Quixilo, Quintilo, Quixol, Cixilane, Cixulo…, variacions força freqüents en una època en que la llengua oral anava fent un procés diferent al llatí dels documents transcrits.

Sabem que era filla de Sanla, un nom que tornem a veure, amb l’afegit de “faber”, en una donació que fa una altra dona, Na Ermengodo, a St. Cugat l’any 988[iv], Sanla faber era un constructor, un artesà, probablement dels molins i regs que canalitzaven l’aigua dels rius i torrents, irrigant una terra que s’anava fent apta pel conreu i la pastura.

Els historiadors expliquen que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i se’ls hi retornés la meitat de la propietat amb les millores que n’hi havien fet. Quixilo, dona, podria participar d’aquestes feines així com podia fer ús dels seus bens, ja que la llei gòtica considerava les dones com a part important dels clans familiars.

Trobem una Quixilo al 990 donant a Sant Cugat l’herència del seu germà Gigila, mort durant l’assalt d’Almansor “quan va anar a guardar la ciutat”. Uns mesos després aquesta Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a Sant Cugat per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit. A les afrontacions trobem a Sanla i hereus[v], el que representa un indici a afegir.

Però el que fa probable que aquesta Quixilo sigui la mateixa que la dels límits del testament de Seniofred de 987 és el fet de pertànyer a una família de constructors, doncs el seu germà Gigila, sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera, ja que, en 983, donava a St. Cugat “molinares cum suis capud aquis, et suos regos et subtus regos, et illorum discursis el insulas et gleres, et quantum habeo ego de ipso molino…”, a la zona del Ripollet, permutant, poc després, terres amb el mateix monestir[vi], segurament per a seguir construint.

Rec Comtal al seu pas per Montcada. Foto: Ramon Solé

Fins 985 en que tot es va capgirar i va ser Quixilo qui va continuar.

Maria Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

A les dones emprenedores de tots el temps.

[i] Mn. Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL  

[ii]Travesset i Queraltó, Magí. “l’origen del rec comtal i dels subministrament d’aigua a la Barcelona de l’època romana” Finestrelles, [en línia], 2000, Núm.13, p. 41-71 https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214581 [Consulta: 5-05-2020].

[iii] És freqüent que els noms gòtics de dona acabin en –o, mentre que els d’home ho fan en -a

[iv] Mas, oc, CSC, vol. IV, CLXXIX

[v] Ibídem, CCXIII i CCXXIV

[vi] Ibídem, CXXXIX i CXL