Archivo de la etiqueta: Segles XIX-XX

3. Mutualitats de dones a l’Hospitalet. Qui va ser Mercè Rius.

Posted on por
Responder

L’absència del personatge principal és un incentiu per la recerca. (Luisa Murano)

Gravat de dones jugant a les cartes al llibre de Mary Nash. Les dones sempre han estat en relació.

La història de les conquestes feministes als inicis de la industrialització a les nostres terres comença amb diferents plets i revoltes, com hem vist als capítols anteriors,[1] que evidencien conflictes latents a les classes més baixes, però també entre les dones en conjunt i la societat que les relega.

Gràcies a les noves pràctiques d’educació que s’oferiran a les dones, des dels ambients catòlics, amb el doble objectiu de millorar la seva formació per tal de fer-la més bona treballadora, mare i esposa i de que no s’impliqui en els aldarulls obreristes del moment,[2] fins els més llibertaris, passant per totes les formacions polítiques d’aquest convuls segle XIX es crearan associacions de dones on s’impartirà una educació cultural i professional de millor qualitat.

Tot plegat conforma un procés una mica diferent al de les primeres mutualitats, la majoria d’homes, unes associacions que es conformen en prohibir les anteriors gremials (1833), que segueixen diferents camins, que són l’inici de moltes altres que vindran (Casinos, Centres Culturals, Corals, Ateneus, Sindicats, Cooperatives de consum…) i que no inclouran a les dones fins molts anys després, potser perquè elles tampoc hi eren als gremis.

En tot cas, també són l’inici de l’Institut Nacional de Previsió (INP), creat en 1908, i de les Caixes de Pensions. En 1856 s’indica que els fons sobrants de les Mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis i, en un document que es conserva a l’Arxiu de L’Hospitalet de cinc de juliol de 1939, l’INP, ja franquista, autoritza al president de la mútua de Sant Antoni de Pàdua de L’Hospitalet, creada en 1851, a tenir relacions amb les entitats bancàries donant al INP un resum mensual, el que constitueix una mostra documental de que el INP, futura Seguretat Social, no el va crear Franco. Cal tenir present que moltes entitats del tèxtil ja tenien la seva pròpia financera, com la sederia dels Vilumara o s’incorporaran a les Caixes de Pensions, com va fer la Mutualitat femenina de Santa Madrona (1900), incorporant-se en 1920.

Cal tenir present que totes eren sota una advocació religiosa, potser una manera de ser més acceptades socialment, com es feia amb les confraries, i d’accedir a l’espai públic amb el reconeixement social que implica, ja que la majoria feien les festes del seu patró o patrona al carrer.

Un exemple de que no són només la continuació dels gremis sinó també la de les confraries és la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, que es reunia a la Casa de sant Sebastià, convent dels frares menors de Barcelona, en 1819 per a fer la liquidació de contes i el canvi de Junta,[3] de la que resultarà el Montepío de Nostra Senyora de Bellvitge, que en 1836, després de la primera guerra carlina, acull també algunes despeses generades per la participació a la Milícia Nacional.[4] Aquesta associació era de Barcelona, tot i que es reunien sota aquesta advocació i venien a Bellvitge a celebrar la seva festa en Pasqua.

1819, acta de la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge

Com veiem, és una part interessant de la història molt poc coneguda. A Barcelona, per exemple, si en un principi n’hi havia unes 40 mutualitats, a finals del XIX eren 400 (Romero: 246, nota 13). Si les mutualitats, en general, han estat poc estudiades, les de les dones són gairebé ombres. A Barcelona es coneix una secció d’una mútua que era sota l’advocació de Santa Romana, que es reunia sota el rector i mai conjuntament amb els homes i el Mont de Pietat de Santa Madrona que es va crear el 1900 al Palau Meca del carrer Montcada per atendre en bones condicions el part de les dones amb menys recursos generant l’Institut de la dona que treballa i la  primera escola d’infermeres (1917). Donades les condicions prèvies de les dones, aquestes mutualitats sorgeixen sovint del proteccionisme, el que també forma part del nostre camí.

Amb les mutualitats es pretenia donar-se suport mutu, personal i familiar, en cas de malaltia (sempre que aquesta no fos “no vergonyant”, és a dir no s’incloïen les venèries), accident (no per baralles) o mort. Comptaven amb la presència de metges, visitadors i infermers a les seves juntes i agrupaven, principalment, a petits i mitjans mestres i oficials qualificats de diferents oficis. Els seus valors eren la previsió, la responsabilitat i la respectabilitat i l’objectiu principal, mantenir la seva especialització i els beneficis previs.

Per una altra banda, comencen a formar-se les primeres associacions obreres, amb treballadors no qualificats i jornalers que podien treballar simultàniament al sector primari com al productiu (el camp i el teler). L’objectiu d’aquests era tenir millor condicions de treball i aconseguir una certa especialització. És quan la indústria mecanitzada creix que la mà d’obra es torna un valor de mercat.

Per a les dones, l’objectiu principal era poder mantenir les seves famílies de manera independent evitant que els seus fills i les seves filles morin de gana i de fred, el que implicava ser reconegudes en el mercat laboral, en el que ja hi eren, però amb condicions de servitud. El moviment d’alliberament femení neix més d’aquesta ràbia i d’aquesta necessitat familiar, tan vital o més que les pròpies, que de la pròpia consciència d’esclavitud i menys encara (entre les classes populars) del dret a vot, tot i que aquest ha estat millor documentat.

Els primers processos associatius, són paral·lels i no incompatibles entre ells, participant mutualistes a les demandes d’obrers i jornalers de 1855 al Govern Civil i a les Corts, com la del dret d’associació, mentre que les dones, des de les primeres indústries tèxtils a Catalunya a Manresa i a Castellar del Vallès després de l’incendi del Vapor Bonaplata de Barcelona, inclouen en elles demandes que es afectaven directament, com la de les guarderies.[5]

A partir d’aquí la implicació de les dones en les reivindicacions obreres serà imparable, però no sempre ben rebuda pels obrers, que miren amb desconfiança la incorporació d’aquestes a les fàbriques, així com el seu treball als domicilis que rebaixen el preu del treball. Tot i que des de la direcció d’alguns moviments obrers, com el sector anarquista de la AIT, reconegui la igualtat de la dona (1872), el cert és que la hostilitat amb la que són tractades a les unitats de base farà que moltes dones busquin altres mtjans d’associació.

En 1881 es fa una gran vaga del teixit a l’Anoia que comença a Igualada, amb Josefa Aguilera, presidenta de les teixidores d’aquesta població, en demanda de l’augment de sou i la millora de les condicions laborals. Les dones van participar activament en la vigilància i control de les mercaderies, amb enfrontaments amb la patronal i la Guàrdia Civil, sent detingudes i condemnades setze obreres de Carme (població tèxtil a prop d’Igualada) d’entre 16 i 51 anys.

1885 sortida de les dones de Carme de la presó d’Igualada. Foto al llibre de Mary Nash

Aquell mateix any s’obre a Barcelona l’Escola de la dona, on es fan classes de tall i confecció, fent d’aquest ofici una professió reconeguda. Dues vies, la conflictiva i la més organitzada que acabaran confluint. Mentre que les associacions d’homes que van néixer d’un fil comú s’acabaran separant i diversificant.

Sobre el mutualisme a la nostra ciutat en Manuel Domínguez ja ha publicat un article ben documentat.[6] En fixar-nos en les tres primeres mutualitats de dones de l’Hospitalet de finals del segle XIX, tindrem un anàlisis diferent.

A l’arxiu de l’Hospitalet es conserva un registre de 1898 amb les associacions que n’hi havia i algunes dades de la seva fundació, és aquí on trobem una única dona, Mercè Rius, com a presidenta fundadora, l’ú de maig de 1885, de la mutualitat Mare de Déu de la Mercè amb dues-centes dotze afiliades. Les altres dues de dones eren la dels Dolors, amb el batlle del moment com a president en 1881 i dues-centes deu afiliades i la del Carme, sota el rector, en 1885 amb cent-vint mutualistes. A les carpetes que es guarden a l’arxiu sobre aquestes mutualitats, ja no trobem, en 1887, cap dona, el president de la dels Dolors serà el nou alcalde de la Junta Revolucionària Pau Mitjans i a la del Carme continua sent el rector, que també ho és, ara, a la de la Mercè. No és per tirar coets la presidència de Mercè Rius.

Relació de 1898 de l’Hospitalet de Llobregat, únic document en el que trobem a Mercè Rius com a fundadora de la mutualitat femenina de la Mercè en 1885

A les Juntes trobem noms de dones amb cognoms habituals a l’Hospitalet, la majoria són infermeres o visitadores, a vegades també trobem una secretària com Maria Mitjans als Dolors que comparteix càrrec amb el secretari, ja que a les tres n’hi ha un President, un Secretari i el metge, tots homes, tot i que la directora és, a vegades una dona, com Dolors Sanfeliu (cognom origen d’aquest sector a l’Hospitalet) a la del Carme o Antònia Cabanè a la de la Mercè, totes dues en 1887, quan es reglamenten les associacions a l’Estat Espanyol. En definitiva amb les dades que tenim a l’Hospitalet podem dir que les mutualitats de dones van ser, per a elles un dels passos del camí d’associació de les dones, encara no independents però sí en procés.

I arribem a la pregunta que ha mogut aquesta investigació que hem donat a conèixer en forma de trilogia… Qui era Mercè Rius?

En primer lloc, hem vist que si les primeres dones propietàries que trobem als cadastres i als registres fiscals solien ser de Barcelona, les que trobem a les Mutualitats, eren de L’Hospitalet, per tant també Mercè Rius ho devia ser. Trobem aquest cognom als inventaris i cadastres del segle XVIII (1713: torre d’Honorat Rius i Navarro, 1722: Batlle Pere Pau Rius, 1724: propietària Teresa Rius i Navarro) [7]  i com a segon cognom de Josep Barba i Rius (1830-1902), paleta que realitzava obres de manteniment al canal de la Infanta i que va arrendar un salt en 1867 quan tenia de 37 anys.[8] Fill de Josep Barba i Gavarró (ja en van parlar al capítol anterior d’ambdós), va ser mestre d’obres amb Enric Sagnier. El seu segon cognom, Rius, podria ser el de la seva mare, Mercè Rius, que tindria una mica més de setanta anys en 1885 (les dones es casaven joves) quan va fundar la mutualitat de la Mercè. Endemés del cognom, trobem a la família Barba vinculada a diferents associacions de l’Hospitalet i de Barcelona. Josep Barba i Rius era, en 1892, tresorer del Mont de Pietat provincial d’operaris d’edificació de Barcelona. Una família de paletes i mestres d’obra bé podrien tenir l’objectiu de vetllar pel suport en cas d’accident laboral creant i participant en mútues per aquest fi i bé podríem, amb la mare, haver fundat una per les dones.

Amb aquestes dades i suposicions no podem biografiar a Mercè Rius, però ella, com tantes dones anònimes o de les que només tenim el nom, forma part del moviment associatiu de les dones a L’Hospitalet, sent una petjada al camí del moviment feminista.

Amb ella arribem a la conclusió que el feminisme, que arriba de la mà de les revoltes de les dones i de les millores en la seva educació, inclou tant els sentiments de ràbia davant la submissió i la manca de recursos propis i familiars, com de les mesures “proteccionistes” que ajudaran a les dones a organitzar-se per sí mateixes, són matisos diferents als del moviment obrer i més semblants al d’alliberament de la esclavitud.

1900 manifestació obrera a Barcelona

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Per l’alliberament! Encara queda molt camí a fer…

[1] https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/ i https://historiasdebellvitge.com/2026/01/08/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius-2/

[2] Duch, Montserrat et al (2021) La Catalunya associada, 1868-1938. Universitat de València.

[3] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, p. 36 i doc. 36, p. 113-115

[4] Romero Marín, Juanjo. «Segmentación laboral y asociacionismo obrero. Barcelona, 1820-1855». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 1999, núm. XVII, p. 286, https://raco.cat/index.php/EHDAP/article/view/288038.

[5] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 163

[6] Domínguez, Manuel. «El mutualisme en l’època contemporània a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2024, núm. 38, p. 125-44.

[7] Álvarez Jáuregui, Clara (2011). “El conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII”. Beca del Museu i de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.  L’Hospitalet a l’inici del s. XVIII, homes i terres : cadastres de 1718 i 1724.  L’Hospitalet de Llobregat : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 1985

[8] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

Algunes masies de La Marina que hem perdut

Posted on por
2
Bellvitge, anys 70, camps de la Rambla Marina i masia de Cal Rei. Foto: Mauricio Martínez Espada (MME)

Com a continuació i contraposició de l’últim article dedicat a les masies de La marina que perduren[1], oferim aquest record de les que ja no hi són.

2009, l’hotel s’estava fent i la masia es deixava perdre. Foto: AVV

Des del barri de Bellvitge fem record de les masies que hi eren a prop -i al mig- del barri que es va anar conformant als anys 60-70. No és qüestió d’enyorament, ja que no havien viscut els anys daurats de La Marina, sinó de justícia.

Llaurant les terres de la Rambla Marina. MME

Cal Rei va persistir al bell mig de Bellvitge, a la Rambla Marina, l’última zona del barri que es va urbanitzar. Mauricio Martínez Espada va deixar unes fotografies dels anys 70, belles, però d’un trist record.[2]

Rambla Marina, anys 80. Cal Rei persiste mentre s’urbanitza la zona. Foto: AVV

Els camps de conreu van persistir mentre pogueren, especialment els primers anys, abans de les inundacions de 1971. Els primers habitants compraven verdures directament als pagesos, jo era petita i recordo que menjàvem moltes faves, m’agradaven crues.

Pagesos treballant a l’Avda. Mare de Déu de Bellvitge, carrer Prat, anys 70. AVV

A la zona sud, on es va començar a edificar el barri, prop de la fàbrica dels blocs prefabricats, a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, per on baixava un rec que es va convertir en claveguera, n’hi havia:

Avd. Mare de Déu de Bellvitge, 1969-70, els recs agraris a’anaven convertint en clavegueres. Foto: AVV

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, una antiga vaqueria sota la Gran Via i Cal Xic de la Barca, una mica més cap a l’oest, foren expropiades als anys 70 quan es va fer la Ronda Litoral. De Can Jaume la Vidala o Cal Terol·lo només quedava alguna paret prop de les cotxeres de TMB.

Cal Miquel Ros, anys 80, AVV

A la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes masies que els primers habitants van conèixer: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge n’hi havia el camp de La Màquina[3] i la masia de Can Bengala, una vaqueria. Cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i Can Pere Massagué. Cap a l’Avinguda Fabregada i el carrer Portugal, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa. Les masies i els camps convivien amb les fàbriques que s’anaven instal·lant a la zona i en les que hi treballaríem algunes veïnes.

1967. Can Bengala, Avda. M. D. Bellvitge-Trv. Industrial. Foto: AVV

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig, prop de l’avinguda Pau Casals, al passatge Can Polític, n’hi havia Can Marcé i al carrer Pau Casals, Can Durban. “Polític” era un renom d’un pagés de l’Hospitalet.

Cases del Carrer Vilardosa, prop de Can Polític. AGC, 2021

A la Carretera del Mig, coneguda com a “camí del Mig que va a la barca de Banyols” des de 1211, n’hi havia moltes, prop de la Rambla de la Marina: Cal Cabo o Cal Miquel del Cos, al costat de Ca la marieta, que encara perdura, n’hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[4] A tocar de l’avinguda Mare de Déu de Bellvitge  n’hi havia Cal Millonari i Cal Fortunat, que havien estat dedicats a l’exportació d’enciams. Al carrer Cobalto: Cal Bielet del Garro.

1952. Cal Cabo, a la crtra. del Mig, entre el carrer Femades i la Rambla Marina. Foto: Albert Graells
Cal Bielet del Garro.

Tocant a l’ Avinguda Carrilet, s’han enderrocat fa poc algines que quedaven per alçar més edificis d’habitatges, com Can Salvador del Roig, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, d’una de les famílies de pagesos de la Marina, els Colominas, Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet, a l’Avinguda Carrilet, 343 i la propera Can Mas (Cal Senyor).[5]

Noves edificacions a l’Avda. Carrilet-Camí de la Riereta. AGC, 2022

A la zona nord de Bellvitge, límit amb el barri del Gornal, existien dos nuclis de població: el carrer Miquel Romeu i el de Campoamor, amb cases que havien estat generalment d’autoconstrucció. Els serveis del carrer Campoamor compensaren les carències dels inicis de Bellvitge mentre que el carrer Miquel Romeu ens comunicava amb el barri de Sant Josep i els seus serveis. En aquesta zona n’hi havia Can Madorell (no Can Modolell de la Torre, de la que queda la Talaia, amb els seus camps.

Can Madorell, prop del carrer Campoamor. Foto: MME

Can Creixells. A l’Avinguda Europa amb el carrer França (avui Institut Europa). Hi va néixer la reconeguda puntaire Rosa Creixells i Valls, d’una família de puntaires (les Valls) molt rellevant.[6] A prop seu n’hi havia Ca l’Hospici o Casa Tubau, per aquí baixava l’antic camí que duia al Far i a la platja de L’Hospitalet.

Can Creixells, avui Institut Europa de Bellvitge

Al polígon Pedrosa (Gran Via Sud), on encara queda Cal Gotlla, n’hi havia d’altres com Can Matxacot, a tocar de la via del tren de Vilanova i Can Cisó.

Can Matxacot o «Metge Cot»

Entre la Feixa Llarga i el riu Llobregat, on encara perduren algunes masies, n’hi havia Cal Gardimany, sota la Torre Gran. A prop, separades pels camps i connectades a través de camins de terra, hi havia Cal Pepet l’Islenyo (o Manel Nolla, a l’actual Mercabarna).

Cal Pepet l’Islenyo a les instal·lacions de l’actual Mercabarna.

Al que ara és la Zona Franca n’hi havia moltes més com Cal Puig, Cal Noiet, Cal Pebrot o Cal Pelat, Ca l’Enric o Cal Passa el riu vell, entre moltes altres, de les que només queda el record en forma de noms, renoms i d’algunes imatges que persones e institucions han recollit.

Algunes masies que n’hi havia mentre s’edificava el barri de Bellvitge. AVV

Es podria fer un monument amb tots els seus noms, és de justícia.

A les pageses i als pagesos de La Marina

Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 21/04/2025

[1] “La Marina de l’Hospitalet, masies que perduren”, https://historiasdebellvitge.com/2025/04/14/la-marina-de-lhospitalet-masies-que-encara-perduren/

[2] “La malaurada història de Cal Rei” https://historiasdebellvitge.com/2021/01/14/la-malaurada-historia-de-cal-rei-al-bell-mig-de-bellvitge/

[3] L. V. Bagan L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/tag/la-maquina/

[4] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

[5] Els pagesos de La Marina i l’ermita de Bellvitge. Can Salvador del Roig. https://historiasdebellvitge.com/2021/02/13/els-pagesos-de-la-marina-del-llobregat-i-lermita-de-bellvitge/

[6] Sobre Rosa Creixells i Valls i la seva família, Amalvígia, grup de dones Bellvitge: https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/04/13/maria-rosa-creixells-i-valls-1840-1914-puntaire-de-lhospitalet/

Més informació i fotografies a:

Marcé i Sanabra, Francesc, 1980 «Una mirada a la Marina d’ahir», Museu de l’Hospitalet

Baños, Julio, 1997, «Imatges retrospectives de la Marina», Diputació de Barcelona

Piera, Marta, 2011, «Les Masies de l’Hospitalet», Museu de l’Hospitalet

El cinematògraf Robert i l’Imperial, els cinemes “Paradiso” de l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
1
Cinematògraf Robert al café de Cal Carreter. Font: Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMLH).

Les primeres projeccions de “cinema” van arribar a l’Hospitalet el 1907 amb Joan Monrós i Ràfuls (L’Hospitalet, 1862-1930), a la casa coneguda com “Cal Carreter” del carrer Major de l’Hospitalet (abans número 109 i ara 63).

Cal Carreter era propietat de Joan Durban que en 1891 havia ampliat i remodelat l’edifici afegint el pis superior amb la balconada i el coronament semicircular que li va donar un aspecte singular. Malauradament d’aquest edifici històric ja no en queda res, excepte els records. Els Durban tenien una masia a la Carretera del Mig cantonada Pau Casals, potser aquesta casa l’havien comprat com una manera d’ampliar els seus recursos econòmics.

Joan Monrós vivia en aquest edifici on tenia un cafè a la planta baixa. El cafè oferia també animació amb diferents espectacles i és en aquest context que inicia les projeccions d’un cinema mut molt primitiu.

El Carrer Major a principis del segle XX. Un café era ja un bon negoci. AMLH

El cinema ja havia arribat a Barcelona el 1895 inspirant-se en el que s’iniciava al mateix temps a París com el “Teatre Robert Houdin”, dirigit per Georges Mèlies o el cinematògraf dels germans Lumière.[1]

Segons l’informe tècnic de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, en 1912, tenia capacitat per a 150 persones. Al interior hi havia instal·lació d’aigua, amb la corresponent boca i manega, i dos extintors. També disposava de dos ventiladors elèctrics. La cabina de projecció es trobava fora del local i n’estava aïllada per una paret de 50 cm. Tenia una xemeneia de ventilació i una regadora damunt de I’aparell projector per apagar possibles incendis. La cabina era prou allunyada de les portes, que s’obrien cap enfora.[2]

Cartell de 1913. AMLH.

El cafè de Cal Carreter va continuar obert fins 1928, dos anys abans de morir Joan Monrós. Posteriorment, l’edifici va ser convertit en un magatzem tèxtil i, més endavant, en un taller d’estampació. La seva façana encara es mantenia fins 1994 quan va ser enderrocat per a construir un bloc de pisos.

Edifici de Cal Carreter abans de ser enderrocat. AMLH.

En 1911 Lluis Oliveras Norta, de 22 anys, sol·licita permís a l’Ajuntament per a instal·lar, al xamfrà de les actuals Rambles amb el carrer Barcelona, un local expressament dedicat a cinematògraf.

Recordem que la família Oliveras era propietària de la finca anomenada “Cal Tres” i, per tant, dels terrenys on s’obriria la Rambla Just Oliveras, que llavors començava a urbanitzar-se.

Cal Tres era el pedrís on s’obriria la Rambla Just Oliveras. AMLH.

El local “provisional” es va instal·lar davant d’on hi haurien les cotxeres dels “Oliveres”, un negoci del seu parent, Just Oliveras i Prats (l’Hospitalet, 1887-1938)[3], avui seu de la cooperativa Abacus. En Lluis Oliveras arrendà el local a Joan Monrós a fi de que aquest li arranqués un negoci en el que no tenia experiència. Aquest primer cinema, pròpiament dit, es va dir “Imperial”.

Rambla Just Oliveras als anys 20, a mà esquerra es veu la façana de l’Imperial (de perfil), al fons la Torre Puig, que després seria la clínica Gajo. AMLH.

Durant dos anys (1911-1913) el Robert, al que la gent del poble seguia anomenant Cal Carreter, i l’Imperial van compaginar les seves programacions. Des de 1914 no es tenen més notícies del primer, sembla que la relació entre Monrós i Lluis Oliveras es va trencar.

El Cinema Imperial era un edifici senzill i funcional, inicialment d’estètica modernista, «reflex del model oríginal de París, bressol del cinema, però més a prop d’una sala de varietats» [4] estava format per dos cossos, el d’entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció, i una gran nau on hi havia el pati de butaques amb capacitat per a set-cents espectadors. Tenia sis obertures de sortida, extintors i una primitiva instal·lació elèctrica. Va funcionar fins 1933 ja que, en 1924, en Lluis Oliveras obrí un nou local, més modern i confortable, al carrer Baró de Maldà, el Cine Oliveras, amb el que l’Imperial va anar perdent força.

Plànol de la façana del cinema Imperial. Imatge proporcionada per Jorge Urbano, arquitecte de la nostra ciutat.

L’edifici de l’Imperial va ser reconvertit en el Garatge Oliveras, que comptava amb sortidor de benzina i va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per a construir, com no, un gran bloc de pisos.

L’imperial convertit en garatge. Foto: CEL’H.

Al quadern d’estudi del Centre d’estudis de l’Hospitalet de 1996 podreu trobar molta informació sobre aquests i altres cinemes de la nostra ciutat. En aquest article he volgut recollir els inicis d’aquest element cultural i emblemàtic que és el cinema, una font d’informació, quan no n’hi havia d’altres medis visuals i de formació, ja que va ajudar a conèixer i a gestionar les pròpies emocions en un temps de molta repressió en tots els àmbits humans.

Són anys, el primer terç del segle XX, d’importants canvis polítics, socials, tecnològics…, el cinema es feia sonor, ja no es necessitava un mestre tocant el piano darrera del teló del corral de comèdies que era el primer cinema ni algú altre que fes sorolls ambientals, com es recull en 1947.[5] La economia agrària i d’oficis manuals donava pas a la industrial on les màquines s’imposarien. Un bon exemple és el de les famílies Durban i Oliveres, emparentades pel casament de l’empresari i polític català Just Oliveras i Prats amb la Josefa Durban i Casas.

Cotxeres dels «Oliveres». Avui centre comercial de llibres i papereria.

Tot plegat unes pinzellades d’aquells temps complexos i convulsos en el que un poble d’economia agrària, on tothom es coneix i molts estan emparentats, es transformà en una gran ciutat al servei –com sempre- de la gran metròpoli.

El cinema Oliveras que es mantigué, al carrer Baró de Maldà, fins el 1989.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 10-01-2022

A la gent humil que ha gaudit i gaudeix del bon cinema

[1] Núria Toril i Oscar Garcés (1996) “El cinema a l’Hospitalet. De l’espectacle de fira a la multisala (1907-1996) Centre d’estudis de l’Hospitalet, quadern n. 13-14

[2] Marcé i Sanabra, Francesc(1994). “Joan Monrós i Ràfuls” a: Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.285-285.

[3] El 1921 s’inaugura la línia entre l’Hospitalet Centre i la plaça d’Espanya de Barcelona. El 1927 va connectar amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat

[4] Urbano, Jorge (1996) comentaris arquitectònics a alguns cinemes de l’Hospitalet (quadern d’estudi 13-14 del CEL’H, o.c.)

[5] “Perfiles sentimentales” El cine de “Cal Carreter”, p. 16 del butlletí n. 2 del Casino de l’Hospitalet de desembre de 1947. Aquests butlletins propietats del Sr. Joan Rosell, van ser recollits i enquadernats per Josep Rosell Ventura, antic president d’aquesta societat.

L’abans i l’avui de l’Escorsa al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
Responder
La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.

Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.

Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.

El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.

El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.

El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.

Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.
Emblema de «Aceros Escorsa». Foto: Blog de Provençana: http://provenzana.blogspot.com/2012/03/foneria-escorsa-i_31.html

A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”. 

El tercer fill, Alexandre  (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica  que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.

En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.

Logo del centre social Hamsa.

La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]

1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.

La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)

A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.

Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021

Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.

L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.

Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021

Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.

[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.

De mestres de l’Hospitalet: Miquel Romeu i familiars

Posted on por
2
Cases del carrer Miquel Romeu de l’Hospitalet, a tocar de la carretera de Barcelona (barri de Sant Josep)

Miquel Romeu i Madorell (l’Hospitalet, 1848-1923) va ser un bon mestre de l’Hospitalet, un carrer de la nostra ciutat duu el seu nom en el seu record.

Anem a veure perquè.

Obtingué la plaça de magisteri en propietat en Barcelona però decidí venir a l’Hospitalet. Per aconseguir-ho va haver de renunciar als drets adquirits, descendí dues categories en l’escalafó i oposità de nou per entrar en el nivell professional que l’interessava. Tot i així passà deu anys en altres llocs fins que aconseguí ocupar la plaça de mestre municipal que deixà vacant el seu oncle matern. No es va arribar a jubilar, exercí 43 anys educant infants hospitalencs guanyant-se el respecte i estima de tot el poble.

Ajuntament (des de 1885 on s’ubicaren les escoles municipals) i antiga església a l’altra banda.

Un dels seus objectius va ser eradicar les baralles a pedrades que s’organitzaven els dijous entre el jovent dels pobles veïns (dijous a les tardes feien festa a l’escola). Potser no ho va aconseguir del tot però la violència minvà i com a mínim els de l’Hospitalet ja no eren els que les començaven. Com ho aconseguí? Amb paciència, interès i bon humor, imagino. Segons explica Marcé i Sanabra[1], els dijous se’n duia els alumnes a fer berenades, aprenien de la natura, la poesia, l’art, les ciències i de la pròpia relació que s’establia mentre els inculcava sentiments de respecte envers la natura, ells mateixos i els altres.

El 1907 es van obrir dues escoles d’adults a la ciutat, una d’elles per Miquel Romeu. El 1919, en fer setanta anys, el poble de l’Hospitalet li expressà el seu agraïment en una manifestació espontània. Uns dies després, l’Ajuntament el declarà fill predilecte i acordà posar el seu nom a un carrer, com així va fer.

L’Hospitalet al 1925, quan va rebre el títol de Ciutat.

El seu fill, Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), a qui anomenaven Sr. Miquelet per a diferenciar-lo del pare, va seguir les passes del seu progenitor, exercí a Barcelona, però el 1918 obrí pel seu compte l’escola Romeu, al carrer Església, 10. A la segona República intervingué a la política sent regidor de l’Ajuntament per l’esquerra el que li va comportar haver-se d’exiliar el 1939. Quan pogué tornà a Barcelona, però ja no es pogué dedicar a la seva professió. Un any abans de morir va donar els seus llibres a la biblioteca municipal que llavors era tancada perquè una caixa d’estalvis havia obert una. Els llibres que es van salvar de la depuració franquista són a l’actual biblioteca de Can Sumarro. Als darrers anys es va dedicar a fer un recull d’anècdotes, costums i històries de la gent de l’Hospitalet amb les seves professions, els seus motius… Algunes d’aquestes han estat recollides i publicades per Matilde Marcé i Piera.

Ajuntament de l’Hospitalet. El segon per l’esquerra és Miquel Romeu Mumany. AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da (Abans de 1936)

I qui era l’oncle que va fer que Miquel Romeu Madurell vingués a l’Hospitalet? Era, Joan Baptista Madorell i Badia, un dels fills de Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX.

De l’oncle matern no en tenim gaires notícies, però si sabem d’aquest besavi de la nissaga educadora de la nostra ciutat. Pels volts del 1793 es traslladà a l’Hospitalet i feu construir una casa d’un pis i golfes al carrer Major, 119, on va començar donant classes. Durant la guerra del francès va lluitar contra l’invasor a les ordres del guerriller Manso, de seguida es va guanyar la seva amistat i confiança sent anomenat Ajudant de Camp.

En acabar la guerra tornà a fer-se càrrec de l’escola.

A la primera carlinada (1833-1840) hagué de fugir perquè, havent lluitat ells amb les forces realistes, li van calar foc a la porta de casa seva. Els cent trenta alumnes que llavors tenia vagaven pels carrers fins que es contractà un altre mestre l’ú de setembre, però eren tantes les diferències amb l’antic mestre que l’Ajuntament va haver de fer front a un munt de peticions per a que hi tornés. Es va reunir al poble i es va fer una votació, el Sr. Miquel Madorell obtingué trenta-un volts i l’altre mestre, un, així que l’Ajuntament li demanà que tornés (llavors ell donava classes a Sants).

El prestigi de l’escola de nens de l’Hospitalet s’estengué per altres poblacions, fins i tot de Vilafranca del Penedès venien alumnes que es podien quedar en règim de pensionat. Arribaren a tenir vint-i-sis forasters que hi menjaven i hi dormien. Cal tenir en compte que el mestre amb plaça pública no podia cobrar dels fills de l’Hospitalet, però sí dels foranes.

Aquest iniciador de la saga de mestres Romeu-Madurell, va tenir vint-i-cinc fills (suposem que amb diferents esposes), tres d’ells es dedicaren a l’educació[2], el més petit dels que el van sobreviure (la mortalitat infantil era molt elevada), mestre de l’Hospitalet com ell, va ser l’oncle matern del Miquel Romeu que donà el seu nom a un carrer de la ciutat.

Can Sumarro, masia del segle XVI de l’Hospitalet de Llobregat, va ser donada a la ciutat pel seu últim propietari, el Dr. Prats. Acull algunes col·leccions donades a la ciutat com la dels Madurell o la de Mn. Homar. AGC, 2021.

Anem a veure ara com eren l’escoles de l’Hospitalet durant el temps en que Miquel Madurell pare i el seu fill foren mestres de nens.

En 1836 l’Ajuntament aprovà fer, del pis de l’antic Hostal, una sala-escola. L’Hostal era a la Placeta del rei o “Plaça de la font”, anomenada així perquè, a la part de baix, n’hi havia una font i un abeurador. Per aconseguir diners el Comú ven alguna parcel·la a Collblanc, destina el recapte d’impost de la carn a aquest fi i demana aportacions. L’estat de l’edifici era molt precari perquè la teulada es va enfonsar i van haver de posar bigues noves al cap de dos anys. Aquella escola era només per a nens que aprenien comptes, llegir i escriure i instrucció religiosa, bàsicament. El 1854 hi assistien més de 150 alumnes.

Casa al carre Major. No podria ser així l’antic Hostal?

El 1859 l’ajuntament contracta una mestra per a nenes i un mestre de pàrvuls, que cobraven una quantitat molt inferior. Les nenes es dedicaven, bàsicament, a fer puntes de coixí que després es venien donant una part a la mestra. L’any següent es lloga una casa al carrer Major, propietat del Baró de Maldà. Dos anys després es lloga una altra casa, al mateix carrer, pels pàrvuls.

El 1864 s’habilita l’edifici de l’Hostal per a la Casa Consistorial, que s’havia quedat petita i tenia un estat de conservació deficient, amb l’inconvenient afegit de que estava davant del campanar, allí s’instal·la, llavors, l’escola de nenes. La font, l’abeurador i un pas per carros continuaven a la part de baix. Dos anys abans s’havia aprofitat el local del costat de la carnisseria, que era del Comú, per acollir els 112 nens d’aquell any.

Aquest conjunt, Ca La Vila Vella, estaria a la cruïlla del carrer Xipreret amb el carrer Major i es mantingué fins el 1884, quan s’alçà el nou edifici consistorial, on anirien també les tres escoles públiques (nens, nenes i pàrvuls), al costat de l’antiga església, que existí fins la Guerra Civil.[3]

Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida i infants (abans de 1936)

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 17-09-2021

Als i a les mestres de l’Hospitalet que s’han implicat amb paciència i dedicació en l’educació dels infants i joves de la ciutat.

[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 445-453

[2] Domínguez López, Manuel (2021) “Miquel Madorell, un arquitecte de l’Hospitalet poc conegut” en: http://localmundial.blogspot.com/2021/05/miquel-madorell-un-arquitecte-de.html

[3]Marta del Planell (2011) “Aproximacions històriques de l’ensenyament públic a l’Hospitalet (1574-1931)” Centre d’estudis de l’Hospitalet. Quadern n. 24 i Joan Casas (1986) “Passejades per la vila vella” a: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

La “Pepa” i la primera República a l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
Responder

Eixamples vuitcentistes, revoltes, contra-revoltes i un nomenclàtor a revisar.

1.- L’eixample de la Fabregada.

L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.

El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.

Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021

Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]

Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el «Prim de Reus» com li deien a la seva estàtua.

Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.

2.- L’eixample del mercat. Records liberals.

Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]

La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.

El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.

L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.
  • La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat

Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.

Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.

Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]

Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.

A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.

Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.

Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6] 

El mercat ja cobert als inicis del s. XX.

La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]

La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.
  • La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar

En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.

Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de «la Rectoria». AGC, 2021.

A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.

Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]

On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).

Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.

Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.

1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.

Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.

Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.

Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.

Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)

  • El Carrer príncep de Bergara

El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]

El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.

Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa de 1927. AGC, 2020
  • El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet

Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?

«Granada triste está
porque Mariana Pineda
a la horca va
porque Pedrosa y los suyos
sus verdugos son,
y esta ha sido su venganza
porque Mariana de Pineda
su amor no le dio».

Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.

Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021

A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .

[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209

[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.

[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas

[5] Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.

[6] Bagán Luis V. “L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat” https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2012/01/11/la-font-de-la-placa-de-la-constitucio/

[7] Solé, Ramon. “Fonts naturals, aigua, muntanya i més” https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.

[9] Casas i Fuster, Joan (1986), o.c., p. 35

De la “Casa Alta” a Can Buxeres. L’Hospitalet rural, les seves transformacions i els seus beneficis.

Posted on por
Responder
Can Buxeres en l’actualitat. AGC

Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.

1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metàl·lica que feia pujar l’aigua del pou..

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]

Entrada principal al parc. AGC, 2021.

El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.

El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.

1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.

Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan  el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.

Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.

Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]

“ … A part d’amunt de la vila,

d’arbres i vinyes voltada,

coneguda pels del poble

amb el nom de la Casa-Alta

veig, grandiosa, senyorial,

i amb ses antigues muralles,

la Masia en que nasquí…

i on la mare em bressolava!

Amb els fills dels masovers

Com corríem i saltàvem

Per les vinyes i per l’era

I per tota l’encontrada!…”

Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.

Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.

L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.

Jardins laterals i torre. AGC, 2020.

Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.

Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.

Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.

Glorieta. AGC, 2020

L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.

El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.

També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.

«La familia» d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.

El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.

Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020

Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.

Horts urbans de Can Buxeres

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.

A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.

[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 1-3.

Les restes de la «bòbila de Catalunya»: Can Batllori, Can Llopis i Cosme Toda de l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
Responder
L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.

Com «la bòbila de Catalunya» era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.

La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.

La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.

La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.

Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.

Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de «cairó català», igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, les cases dels directors de Cosme Toda i de Can Llopis són adjacents.

Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.

Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]

Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas

Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]

Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.

Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.

La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.

Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021

Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.

Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.

A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.

Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).

A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.

La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021

Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021

A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.

A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.

[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.

[2] Piernas, Natalia (2015) Cosme Toda, patrimonio Industrial en l’Hospitalet. https://www.nataliapiernas.com/patrimonio-industrial/cosme-toda-patrimonio-industrial-en-lhospitalet/

[3] Giménez, P. et. al. (1992). Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Remunta de l’Hospitalet. Dels Fatjó i els Brugarolas als Angulo.

Posted on por
1
Entrada al recinte de la Remunta, 2021, AGC.

Al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, amb el carrer Famades (abans carrer Angulo i ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà, hi ha, dins del recinte de la Remunta, la masia coneguda amb el mateix nom.

Els seus orígens són del segle XVII. A la llinda de la porta trobem la data de 1691. Antigament era coneguda amb els noms d’antics propietaris: Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo. Històries relacionades com veurem.

Part posterior de la Masia de la Remunta. AGC, 2021

Els Fatjó eren propietaris des del 1600 de la masia del mateix nom de Rubí (de la que avui només en queden alguns vestigis). Aquesta masia passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. El 1833, amb la desamortització l’adquirí la família Brugarolas, amb el que ja anem veient la relació entre noms que ens són propers aquí a l’Hospitalet.

La fàbrica d’olis industrials Brugarolas, fundada el 1885, va obrir la primera factoria a l’Hospitalet, instal·lant-se a Can Cluset (actual barri de Can Serra). A la dictadura de Primo de Ribera es va nacionalitzar i va ser expropiada per la CAMPSA (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA)[1]. El 1974 es traslladen a Rubí on obren una nova fàbrica.

Can Brugarolas darrera les vies del tren de l’Hospitalet i la Torre de Can Cluset al fons (la que té la torratxa)

Les nostres relacions amb Rubí venen de lluny, ja que els senyors del Castell de Rubí tenien propietats als Banyols de Provençana des del segle XI. La masia de Can Fatjó era, en 1312, el mas Gombau que pagava delmes al senyor de Rubí.

la família Agustí Fatjó rep la masia de la Remunta per herència materna, amb la qual cosa el cognom Fatjó desapareix. Els següents propietaris, els Angulo Agustí eren propietaris del molí de Can Fatjó (Rubí).

Manuel d’Angulo i Ante, militar nascut a Popayán (actualment Colòmbia) dirigí la gestió del patrimoni i jugà un paper destacat en la construcció del Canal de la Infanta, promogut per terratinents particulars com ell. El seu fill, Isidor d’Angulo i Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1812 – l’Hospitalet, 1854) va ser un economista agrari i terratinent resident a l’Hospitalet, com a mínim des de 1842. En 1846 introduí la cria de cucs de seda a la seva Torre “Melich”[2] i el conreu de la morera (potser d’aquí li va venir la idea al batlle Tomás Giménez pel casalot de Can Bori). A més de la introducció de noves tècniques i conreus feia divulgació mitjançant la Revista de Agricultura Práctica, que dirigí en 1853.

1987. El Pedrís de la Remunta amb la masia.Luís Bagan: imatges retrospectivas de la ciutat.

Tot i que era un burgès i que el nostre propòsit és fer memòria de les dones que han passat a l’oblit, no podem deixar de reconèixer la feina de gestió que va fer en temps difícils, les renovacions que va aportar, així com la implicació cultural i política que li va dur a estudiar el sistema repressiu de les presons i a escriure una memòria on criticava l’aïllament penitenciari.[3]

Un germà seu, Manuel d’Angulo, militar, va vendre el pedrís d’unes 40 mujades de terra, amb la seva masia, a l’Estat per a remunta d’artilleria. La remunta consistia en comprar, criar i vendre cavalls per satisfer les necessitats de l’exercit. El 1883 la remunta de l’Hospitalet es va suprimir però es restableix de nou al cap de pocs anys. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la llavors propietària, Mercedes Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1904, quan es va reestructurar passant a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.

La Remunta de l’Hospitalet. Postal antiga.

El pedrís disposava de diferents instal·lacions: quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, residència i fins i tot una capella i estava envoltada de camps de conreu i d’arbres que creixien a la vora del Canal de la Infanta.[4]

2012. Encara es veu la capella del recinte.

L’ambient agrícola perdurà fins els anys 60, quan el número de cavalls es va anar reduint. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. A finals del segle XX, les representacions de Sant Jordi al Parc de Can Boixeres encara disposaven dels forts cavalls de la Remunta.

El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que l’Ajuntament ha rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant, destruint patrimoni artístic-cultural i natural, com la capella de la Remunta o el imponent “Pi de la Remunta”.

La Masia de la Remunta actualment en estat deplorable. AGC, 2021.
Una antiga cavallerissa rehabilitada com a seu d’un esplai de la ciutat i els pisos nous que envolten el recinte que, de cop, s’ha fet petit. AGC, 2021.

A la plaça de Catalunya una de les escultures eqüestres de Frederic Marés reprodueix un model de perxeró de la Remunta. La va fer el 1929 i es va passar quinze dies prenent apunts mentre els soldats aguantaven o vigilaven els cavalls.[5]

Escultura de Frederic Marés. El model per aquest cavall que hem vist sovint a la Plaça Catalunya era de la Remunta de l’Hospitalet.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 9-6-2021

Als i a les que es fan sensibles als patiments injustos i innecessaris dels presos.

[1] Castillo, Ireneu (2020) “La Campsa una pisoteada tapa y la gasolinera del Casino del Centro”. Memento Mori. https://ireneu.blogspot.com/2020/11/tapa-gasolinera-casino.html

[2] Una descendent dels Melich de Sant Just, Francesca, nascuda el 1727, casà amb Josep Fatjó.

[3] Solà, Àngels (1990) “Manuel i Isidor d’Angulo, representants de la burgesia agrària catalana de la primera meitat del segle XIX”.

[4] Bagán Nebot, Luís, L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 11.

Can Gotlla, una masia des-naturalitzada.

Posted on por
1
Can Gotlla a 2015. AGC

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba la masia o casa (ja no és una masia) de Can Gotlla, molt reformada.

Era una masia del tipus anomenat basilical, amb teulada a les dues vessants laterals, típic dels llocs plujosos dels segles XVII i XVIII, abans molt corrent a la contrada. Les reformes que s’afegien, com la elevació del cos del mig o «golfes» ens recorda la masia de Can Alós de Santa Eulàlia de la que parlàvem a l’anterior entrada o la de Cal Miquel del Ros. A aquesta també se li ha afegit un cos lateral.

Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, de 1980.  

No es coneix la data concreta de construcció. La primera referència escrita és d’un llistat de masies que va fer l’Ajuntament el 1863 i que Marcé i Sanabra recull al llibret de 1980. No fa molts anys que encara estava envoltada de camps. Va estar habitada fins el setembre de 1993[1].

Del Llibre: Cop d’ull als motius de l’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé i Piera. Ateneu de Cultura Popular.

És abandonada i en pocs anys el seu estat empitjora entrant en un procés de decadència. Els tècnics de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat que van fer el pla de protecció del patrimoni de l’Hospitalet reclamaren el 2001 una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc. Aquesta intervenció trigaria 7 anys. [2]

Imatge de 1994 que apareix a la fitxa 84 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001).

El 2006 es presentà el projecte de restauració i el Consorci de la Gran Via s’encarregà d’executar-lo al 2008, convertint-la en un centre de serveis per les empreses que s’instal·lessin en el districte de negocis de la Gran Via.

Cal Gotlla, avui seu del Consorci pel PDU Gran Vía , 2021, AGC

D’acord amb les observacions de Jordi de la Pinta (Quadern d’estudi, n. 31, de 2017, del Centre d’estudis de l’Hospitalet), i tal com es veu en alguna foto antiga, tenia dos marques de rellotges de sol a la façana, als costats del balcó, un d’ells amb vareta, que la restauració no ha tingut en compte.

Actualment forma part del Consorci de la Reforma de la Gran Via a l’Hospitalet, des d’on es fan els plans coneguts com el PDU Gran Via que ja ha canviat un paisatge en el que convivien algunes indústries, cases i espais amb vegetació per la sobrevalorada i fantasmagòrica Plaça Europa. Ara aquests plans es volen fer extensius a la zona agrària de la marina. L’única resta que ens queda a l’Hospitalet del nostre passat, un espai que hauria de ser considerat sagrat per a les necessitats que tenim els éssers vius.

Cal Gotlla, 2021, AGC.

L’antiga masia de Cal Gotlla va ser profundament reformada. Tot i ser un BCIL, de l’antic edifici només es conserva la silueta. Com ens recorda L. V. Bagan, al seu inestimable blog de l’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectivas de la ciutat, Gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Potser el nom de la masia vingui d’aquest ocell. Recordem també que molt a prop, a Montjuïc, tenim el veïnat de “la font de la guatlla”, a tocar de l’actual Caixa-fòrum.[3]

Cal Gotlla, part posterior, 2021, AGC.
Guatlla o «codorniz» de la Manxa. Foto: Àngel Sánchez-Miguel

Tot i que es poc probable que el nom o motiu de «Gotlla», vingui de la semblança de la casa amb aquesta au, cal recordar que la zona agrària que encara perdura a la Marina és un lloc clau per la pervivència de les aus que venen i van al Delta.

Mª Àngeles García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 9-maig-2021.

Als i a les que s’estimen i tenen cura de la Natura, que és per a totes i tots.

[1] Baños Soria, Julio (1997) Imatges retrospectives de la Marina. Zona Franca i polígon industrial Pedrosa. Les indústries, les platges, les masies, els barris… Diputació Barcelona.

[2] Lluís V. Bagan: L’Hospitalet de Llobregat Imatges retrospectives d’una ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/01/15/cal-gotlla/

[3] https://ajuntament.barcelona.cat/sants-montjuic/es/el-distrito-y-sus-barrios/la-font-de-la-guatlla/historia-de-la-font-de-la-guatlla