Les primeres projeccions de “cinema” van arribar a l’Hospitalet el 1907 amb Joan Monrós i Ràfuls (L’Hospitalet, 1862-1930), a la casa coneguda com “Cal Carreter” del carrer Major de l’Hospitalet (abans número 109 i ara 63).
Cal Carreter era propietat de Joan Durban que en 1891 havia ampliat i remodelat l’edifici afegint el pis superior amb la balconada i el coronament semicircular que li va donar un aspecte singular. Malauradament d’aquest edifici històric ja no en queda res, excepte els records. Els Durban tenien una masia a la Carretera del Mig cantonada Pau Casals, potser aquesta casa l’havien comprat com una manera d’ampliar els seus recursos econòmics.
Joan Monrós vivia en aquest edifici on tenia un cafè a la planta baixa. El cafè oferia també animació amb diferents espectacles i és en aquest context que inicia les projeccions d’un cinema mut molt primitiu.
El cinema ja havia arribat a Barcelona el 1895 inspirant-se en el que s’iniciava al mateix temps a París com el “Teatre Robert Houdin”, dirigit per Georges Mèlies o el cinematògraf dels germans Lumière.[1]
Segons l’informe tècnic de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, en 1912, tenia capacitat per a 150 persones. Al interior hi havia instal·lació d’aigua, amb la corresponent boca i manega, i dos extintors. També disposava de dos ventiladors elèctrics. La cabina de projecció es trobava fora del local i n’estava aïllada per una paret de 50 cm. Tenia una xemeneia de ventilació i una regadora damunt de I’aparell projector per apagar possibles incendis. La cabina era prou allunyada de les portes, que s’obrien cap enfora.[2]
El cafè de Cal Carreter va continuar obert fins 1928, dos anys abans de morir Joan Monrós. Posteriorment, l’edifici va ser convertit en un magatzem tèxtil i, més endavant, en un taller d’estampació. La seva façana encara es mantenia fins 1994 quan va ser enderrocat per a construir un bloc de pisos.
En 1911 Lluis Oliveras Norta, de 22 anys, sol·licita permís a l’Ajuntament per a instal·lar, al xamfrà de les actuals Rambles amb el carrer Barcelona, un local expressament dedicat a cinematògraf.
Recordem que la família Oliveras era propietària de la finca anomenada “Cal Tres” i, per tant, dels terrenys on s’obriria la Rambla Just Oliveras, que llavors començava a urbanitzar-se.
El local “provisional” es va instal·lar davant d’on hi haurien les cotxeres dels “Oliveres”, un negoci del seu parent, Just Oliveras i Prats (l’Hospitalet, 1887-1938)[3], avui seu de la cooperativa Abacus. En Lluis Oliveras arrendà el local a Joan Monrós a fi de que aquest li arranqués un negoci en el que no tenia experiència. Aquest primer cinema, pròpiament dit, es va dir “Imperial”.
Durant dos anys (1911-1913) el Robert, al que la gent del poble seguia anomenant Cal Carreter, i l’Imperial van compaginar les seves programacions. Des de 1914 no es tenen més notícies del primer, sembla que la relació entre Monrós i Lluis Oliveras es va trencar.
El Cinema Imperial era un edifici senzill i funcional, inicialment d’estètica modernista, «reflex del model oríginal de París, bressol del cinema, però més a prop d’una sala de varietats» [4] estava format per dos cossos, el d’entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció, i una gran nau on hi havia el pati de butaques amb capacitat per a set-cents espectadors. Tenia sis obertures de sortida, extintors i una primitiva instal·lació elèctrica. Va funcionar fins 1933 ja que, en 1924, en Lluis Oliveras obrí un nou local, més modern i confortable, al carrer Baró de Maldà, el Cine Oliveras, amb el que l’Imperial va anar perdent força.
L’edifici de l’Imperial va ser reconvertit en el Garatge Oliveras, que comptava amb sortidor de benzina i va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per a construir, com no, un gran bloc de pisos.
Al quadern d’estudi del Centre d’estudis de l’Hospitalet de 1996 podreu trobar molta informació sobre aquests i altres cinemes de la nostra ciutat. En aquest article he volgut recollir els inicis d’aquest element cultural i emblemàtic que és el cinema, una font d’informació, quan no n’hi havia d’altres medis visuals i de formació, ja que va ajudar a conèixer i a gestionar les pròpies emocions en un temps de molta repressió en tots els àmbits humans.
Són anys, el primer terç del segle XX, d’importants canvis polítics, socials, tecnològics…, el cinema es feia sonor, ja no es necessitava un mestre tocant el piano darrera del teló del corral de comèdies que era el primer cinema ni algú altre que fes sorolls ambientals, com es recull en 1947.[5] La economia agrària i d’oficis manuals donava pas a la industrial on les màquines s’imposarien. Un bon exemple és el de les famílies Durban i Oliveres, emparentades pel casament de l’empresari i polític català Just Oliveras i Prats amb la Josefa Durban i Casas.
Tot plegat unes pinzellades d’aquells temps complexos i convulsos en el que un poble d’economia agrària, on tothom es coneix i molts estan emparentats, es transformà en una gran ciutat al servei –com sempre- de la gran metròpoli.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 10-01-2022
A la gent humil que ha gaudit i gaudeix del bon cinema
[1] Núria Toril i Oscar Garcés (1996) “El cinema a l’Hospitalet. De l’espectacle de fira a la multisala (1907-1996) Centre d’estudis de l’Hospitalet, quadern n. 13-14
[2] Marcé i Sanabra, Francesc(1994). “Joan Monrós i Ràfuls” a: Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.285-285.
[3] El 1921 s’inaugura la línia entre l’Hospitalet Centre i la plaça d’Espanya de Barcelona. El 1927 va connectar amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat
[4] Urbano, Jorge (1996) comentaris arquitectònics a alguns cinemes de l’Hospitalet (quadern d’estudi 13-14 del CEL’H, o.c.)
[5] “Perfiles sentimentales” El cine de “Cal Carreter”, p. 16 del butlletí n. 2 del Casino de l’Hospitalet de desembre de 1947. Aquests butlletins propietats del Sr. Joan Rosell, van ser recollits i enquadernats per Josep Rosell Ventura, antic president d’aquesta societat.
Històries des de Bellvitge. 