Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on 2026-01-04 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

«Las Hilanderas» de Velázquez. A l’art trobem els oficis de dones.

Les dones del tèxtil abans de la plena industrialització.

Les dones han treballat des de sempre, normalment amb les seves famílies, al camp i a l’artesanat, combinant diferents tipus de feina, sense que hi hagués una separació entre producció i re-producció. Però, a les reglamentacions dels gremis, dirigits per homes, elles no consten, amb alguna excepció com el gremi de les filadores, treball pràcticament exclusiu de dones, o entre les brodadores, un ofici en el que podien ser mestres del seu art. En ser-les prohibit fer estudis reglamentaris des dels inicis de les universitats (segle XIV), les dones mai podran ser al capdavant d’un taller, exposant-se a sancions si ho feien.

Entre les clàusules matrimonials, als testaments, als plets, a la pintura i a la literatura, trobem la constància documental d’unes pràctiques que, sent habituals, són obviades. Algunes dones tindran oficis diferents dels familiars, tot i que elles, sempre necessitaran una figura masculina per damunt. Així per exemple un teixidor podia tenir la esposa treballant al seu teler o ser el representant de vàries dones que treballaven per a ell. Les dones mouen els telers però els «teixidors» són ells. Un ofici pràcticament femení, com el de les parteres o llevadores, també necessitarà un cirurgià en casos difícils i si no el cridava podien ser denunciades.

Una mostra iconogràfica del treball de les dones als telers pot ser la màquina de teixir punt que el clergue anglès, William Lee, va inventar en 1589 inspirant-se en els moviments de les mans de la seva esposa.

El negoci de la llana, molt lucratiu al comerç català, comptà amb la gran participació de les dones quan s’introdueix al segle XIV, però quan es fa extensiu al segle XV les restriccions augmenten amb la prohibició a les vídues de continuar al capdavant del negoci familiar si no n’hi havia a la llar un fill mascle major de dotze anys, arribant a arrencar el teler si alguna dona desafiava la norma, com va passar a Barcelona en 1486.[1]

La participació de les dones als gremis i a les confraries serà sempre molt marginal i mai dirigint. Les dones no tindran possibilitat d’associació organitzada fins la plena industrialització de finals del XIX. Les seves lluites, des de diferents sectors, adoptaran el feminisme com a senyera comuna i transversal davant la incomprensió que troben arreu.

El “Plet de les dones” serà un precedent important, diverses vídues van mantenir litigis entre 1647 i 1664 contra els mestres velers (teixidors de seda) i la Confraria de Velers de Barcelona, davant la prohibició de poder exercir l’ofici als tallers familiars.

Igualment, els conflictes entre gremis i dones per a poder vendre les seves manufactures de manera independent seran també habituals durant els segles XVI i XVII. Les diferents normatives que publiquen els organismes públics van i venen a favor d’uns o d’unes altres en funció de les queixes.

Les dones de Barcelona protesten en 1682 quan els paraires (amos i encarregats de preparar la llana en brut i de que aquesta es filés abans de donar-la als teixidors) troben mà d’obra més barata a les viles rurals.

Altres protestes es succeiran, contra les dones, quan aquestes puguin accedir a feines que abans feien homes o contra les empreses amb millor maquinària que rebaixava costos, barrejant-se amb altres aldarulls per l’encariment de preus, les lleves i la corrupció que comportaven, etc.

L’Hospitalet era als inicis del segle XVIII una petita vila rural. Les successives guerres disminueixen i empobreixen la població. A la Guerra de Successió (1705) la Corona d’Aragó es decanta per l’arxiduc Carles(1685-1740). Els majors de 14 anys són mobilitzats. El poble de L’Hospitalet emmagatzema el gra i la collita a l’església parroquial, però la precaució servirà de poc, doncs el 1706, durant el bloqueig de Barcelona, l’església és saquejada per la tropa. En 1713 es pacta la retirada de l’exercit austríac en una reunió secreta que es celebra a la nostra ciutat. Un fet anecdòtic sense transcendència pel poble, ja que aquests dos últims anys de setge “no n’hi havia res sembrat al poble”. Els soldats se’n duien tot el que trobaven com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se’n barraques.[2]

Els Decrets de Nova Planta, amb la supressió de les Institucions Catalanes, com el Consell de Cent, la castellanització i la centralització, impulsen la generació de censos per a pagar els deutes generats i per futures lleves. Aquests Cadastres del segle XVIII seran per a nosaltres una font d’informació.

Cap a mitjans de segle les millores en les comunicacions aconseguiran una embranzida comercial. L’Hospitalet començarà a créixer des de tres sectors: La Vila Vella, Santa Eulàlia – La Bordeta – Sant Josep i Collblanc, aquests últims més bé connectats amb Sants i amb diferències notables respecte de la Vila.

En aquest segle es comença a regular l’ensenyament públic per a nens i nenes de sis a nou anys, a càrrec dels Ajuntaments. Algunes matèries només seran per a nens, com la història, però la majoria seran comunes, la gran diferència estarà en el temps dedicat a la instrucció pròpiament dita (tot el temps escolar dels nens) i la dedicada, en el cas de les nenes, a les labors (la major part del seu temps) i això serà així, a Espanya, pràcticament fins la República -amb el posterior retrocés del franquisme. Una altra diferència curiosa entre la educació d’uns i de les altres ja des de l’antiguitat, és que la d’ells contempla l’exercici físic o els jocs d’estratègia, com els escacs, però no la de les nenes a les que s’ensenyen labors “per tal que no estiguin ocioses”, una expressió repetida al llarg dels segles amb la que es justifica donar una mínima instrucció a nenes pobres acollides als orfenats. L’oci no és cosa de noies ni de dones.

En 1783 una cèdula promulgada per Carlos III ho deixava ben clar:

“Todo el tiempo que estén en la escuela se han de ocupar en sus labores. Las labores que las han de enseñar han de ser las que se acostumbran, empezando por las más fáciles, como Faja, Calceta, Punto de red, Dechado, Dobladillo, Costura, siguiendo después a coser más fino, bordar, hacer Encajes, y en otros ratos que acomodará la Maestra según su inteligencia, hacer Cofias o Redecillas, sus Borlas, Bolsillos, sus diferentes puntos, Cintas caseras de hilo, de hilaza de seda, Galón, Cinta de Cofias…”

Fins l’any següent, 1784, les dones no podran obrir un taller o una botiga lliurement. Aquesta possibilitat que augmenta les possibilitats de supervivència de les dones, arriba amb l’orde que també permet, a totes les dones del regne, treballar en la manufactura de fils. La indústria manufacturera tèxtil necessitava la força de treball, poc remunerada, de dones i nenes.Tots aquests plans sempre es justifiquen “a fi de que la dona no estigui ociosa”, una realitat ben lluny de les tasques que les dones (des de ben petites i fins que són a punt de morir) desenvolupen activament a les llars i als negocis en tot temps i llocs.

El primer teler mecànic duia nom de dona: La Jenny

Així explicava el Baró de Maldà (1746-1819) (una altra font d’informació del XVIII) l’activitat de la ja gran indústria del tèxtil a Barcelona entre finals del XVIII i principis del XIX (la transcripció al català actual és pròpia).

“N’hi ha cent vint-i-cinc col·legis i gremis d’arts i oficis que agrupen uns 30.000 homes; trenta grans fàbriques d’indianes, sense comptar les que es van plantant de nou, totes de mocadors y robes pintades, sens comptar les petites de vàries manufactures de cotó, en què treballen dotze mil persones, i en les preparacions de tints de seda, fil y cotó, nou mil. Les labors de puntes, blondes, rets (malles per a recollir els cabells les noies) i altres coses, entretenen a unes quinze mil dones. Les manufactures de seda ocupen a dotze mil persones. Hi ha 524 telers de “estofa” (teixit amb relleu, tipus vellut), 834 de mitges i 2.693 de vetes, galons… Les manufactures de llana compten amb nou fàbriques, de panys, franel·les i altres teixits, a les de tiradors d’or i plata falsa treballen altres onze mil persones. Endemés de totes aquestes fàbriques n’hi ha altres d’olles de ferro colat, una de xocolata, de cera, de encerats, de cartes per a jugar, tenim molt despatx (comerç) dintre i fora del regne, així que es pot assegurar que, de les vint-i-quatre mil famílies que subsisteixen o viuen a Barcelona, vint-i-tres mil ho fan gràcies al comerç i al treball de les seves mans i les altres mil restants són de la noblesa, que té cura de les seves hisendes i dels empleats del rei.[3]

Fixeu-nos que anomena “persones” a qui treballa a les diverses manufactures tèxtils (homes, dones, nens i nenes) però només són “homes” (30.000) els que integren els grups d’arts i oficis i només són dones les que es dediquen a les puntes (15.000), un ofici molt mal pagat i poc reconegut, és a dir, propi de dones. És només una observació, però la considerem prou significativa, així com la seva qualificació d’entreteniment aplicada només a l’activitat de dones.

El 1789 l’anunci de l’augment de preus del pa -blanc, mitjà i moreno (de pèssima qualitat)- provoca uns aldarulls protagonitzats majoritàriament per dones, en les que es cremen algunes barraques de pa i el Pastim. Al dia següent es torna al preu anterior, però s’augmenten els d’altres productes bàsics, com la carn, l’oli o el vi; les protestes són ara durament represaliades per la cavalleria. Tot i que s’arriba a un pacte amb el Conde d’Assalt, aquest és exiliat i el seu successor, el comte Lacy, entre d’altres represàlies, condemnarà a la forca a cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, coneguda com “la negreta”, amb dos fills petits. Els homes van ser esquarterats, però Josepa va ser enterrada a la Seu, ja que la comtessa de Clariana va proporcionar un vestit de monja per a poder-ho fer. Tot plegat ho relata el Baró de Maldà (entre el 28 de febrer i el mes de maig), des de una mirada compassiva envers la classe més pobre i molest davant dels enganys i de les traïdories. Aquestes revoltes van ser conegudes com els rebomboris del pa (Baró de Maldà: 447-458).

El país veí era en plena Revolució, amb una reivindicació dels drets que només eren pels homes. Olympe de Gouges (1748-1793), que defensà els drets de les dones, morirà decapitada, amb Maria Antonieta i Madame Roland, “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe, interferint en la Revolució.”

Primera pàgina dels drets de les dones que va portar a la forca a la seva defensora

El convuls segle XIX començarà aquí amb la “Guerra del francès” a la que seguirà la restauració borbònica, amb el recolzament l’Església catòlica, amb lapsus intermitents liberals i progressistes, com les Corts de Cadis (1812-14) i la Primera Constitució espanyola amb idees renovadores per a l’ensenyament públic que trigaran a aplicar-se o el Trienni Liberal (1820-23). Tanmateix, l’educació de les nenes, continuarà consistirà en labors i moral. El patriarcat i masclisme que acompanya a les institucions de poder espanyol condemnarà a la forca a Mariana Pineda (Granada, 1804-1831).

L’ambient d’anticlericalisme, especialment entre els sectors més populars, queda reflectit en un fet que explica l’ il·lustre redactor d’aquest temps. En 1800,una predicació a l’església del Carme de Barcelona sobre els càstigs de l’infern que recauran sobre ambdós sexes, provoca entre els assistents rialles, burles i censures (Baró de Maldà, 1800: 1487-1488).

Donada l’extensió del nostre anàlisis sobre el pre-feminisme a l’Hospitalet i les primeres associacions de dones (mutualitats), deixem aquí aquesta part prèvia.

A les dones que han protestat en tots temps per les injustícies contra elles i contra altres éssers divergents o vulnerables

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener 2026

Quan l’imperialisme avança de nou.

[1] Vinyoles, Teresa “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals” a Nash, Mary, et al. (1988) Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. II: 546-547

[3] Baró de Maldà, Calaix de Sastre, p. 3148-3149

Josefa Casas i Clavell, una pubilla amb escut propi

Posted on 2025-01-31 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Casal i Escola de la «Pubilla Casas». AGC, 2022

En primer lloc cal deixar constància que el terme “pubilla” no és equivalent a la d’hereu, ja que aquest ho és sempre com a primogénit i la pubilla només ho serà en absència de fills mascles. Per una altra banda, si es casa els béns seran gestionats normalment pel marit, que li donarà el cognom si no n’hi ha una clausula legal al respecte. A l’Hospitalet tenim Can Rigalt, que tot i conservar el cognom de la pubilla Rigalt, també se la coneix com Can Girona, cognom del marit que va deixar l’escut. A la marina de Cornellà, junt a L’Hospitalet, tenim Can Manso que també era de l’esposa del general i també té l’escut del general.[1]

El que sorprèn de Josefa Casas i Clavell, la nostra pubilla més honorífica, és que ella conserva el seu cognom, donant també un escut propi que sembla del moment en que ella apareix, si observem les imatges de les casetes, potser es deu al fet de romandre soltera.

La història del casalot de la Pubilla Casas s’ha d’emmarcar en els afers del segle XVIII, que comencen amb l’anomenada “Guerra de Successió”, en morir Carles II “l’encantat” sense descendència i quedar el tro espanyol amb dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles, de la casa d’Àustria, amb Catalunya, Anglaterra i Holanda com aliats. L’Hospitalet va jugar un paper en 1713 del que ja en vam parlar.[2] Per a Catalunya va significar una pèrdua d’institucions pròpies i de llibertats. S’imposaran dures normes (Decret de Nova Planta) que reprimiran, entre d’altres drets, l’ús de la llengua pròpia. Però, pels adeptes al règim i/o pels que no es van significar com austracistes, la guerra suposarà uns majors guanys i un ascens social.

A partir de 1716 es fan cadastres per tal de centralitzar els impostos, aquesta font d’informació, valuosa per a tots nosaltres, facilitarà també la delimitació de termes i la generació de nous mapes. La torre de la Pubilla Casas, tot i pertànyer al terme de L’Hospitalet, es situa més a la vora d’Esplugues de LLobregat.

Esplugues (“espelunques”, coves) defineix el seu territori entre turons, torrents que baixen vers l’Hospitalet i Cornellà. En 1716, en el Capbreu o relació censal de la parròquia Santa Magdalena d’Esplugues, trobem definit el seu terme.

“El terme de Esplugues (…) afronta a Sol ixen amb lo Coll de Finestrelles i amb lo torrent Gornal fins al Hospitalet. A Migdia amb lo camí Reial que va de Barcelona al Hospitalet i passa per la Gavarra dins al torrent fondo de Cornellà. A Ponent part amb lo terme de St. Joan Despí i amb lo torrent de Cuadramont avui dit de la Font Santa i part amb lo terme de St. Just Desvern. A Tramuntana amb la serra de St. Just del Puig Marrubí fins al Puig De Ossa o de St. Pere Màrtir.”[3]

St. Pere màrtir, davant la torre de la Pubilla Casas. 2025

Al cens trobem alguns propietaris benestants, com el notari Josep Cervera, que viu a Barcelona i té casa (Can Cervera) en un despoblat sobre el terme de l’Hospitalet, altres cases properes, com la d’Oliveres (del segle XVII), en el despoblat del “camí ral” i alguns pagesos distingits, com Joan Casas, que viu amb la dona, tres fills, un mosso i una criada.

Malgrat l’augment dels preus i la inestabilitat general, la segona meitat del segle XVIII és un període de creixement i millora de la producció agrària i dels inicis de la industrialització que beneficiarà a alguns i durà molta població rural als entorns de les grans ciutats. Una època en la que es fan obres mig privades que acabaran sent públiques com la primera portada d’aigües a L’Hospitalet, justament des d’Esplugues (1730).[4]

En 1764 s’acaba la construcció d’un pont de granit vermell sobre el Llobregat a Molins de Rei. Al mateix temps s’anaven dessecant terrenys mig pantanosos a la Marina. Aquí dalt es transforma el que havia estat un camí de “ferradura”, apte pel bestiar, que s’ enfangava i s’enfonsava sovint, en una “carretera” (per on circulen convenientment les carretes) que facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid.

Serà la “carretera de Madrid” (avui, avinguda Carlos III) que donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passarà a 717). L’imponent pont durarà fins les inundacions de 1971. La “Carretera de Collblanc”, com se la coneix a L’Hospitalet, passarà per l’antic “Hostal de la Creueta”, instal·lat a finals del segle XVII, per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet serà indemnitzat, així com Can Rigalt (o Girona) que, refet en 1741, va quedar dividit.[5]Aquesta important via de comunicació entre Barcelona i Sant Just, creuant Provençana i delimitant el sud d’Esplugues, provocarà un augment de la població, del comerç i de la industrialització de la zona.

Can Rigalt, a l’altra banda de la carretera de Collblanc. Abandonada. 2022

Entre 1769 i 1819, Rafael d’Amat i de Cortada, el cinquè Baró de Maldà per successió de la seva mare, la també pubilla, Teresa Cortada i de Senjust, descriu els llocs pels que passa i/o on habita en temporades, com és el cas d’Esplugues (Can Cortada) i d’Hospitalet (Can Xerricó). Can Cortada, com altres cases riques d’Esplugues: Can Ramoneda, Can Pi (feu de Sant Pere de les Puel·les) o el Mas Colomer (posteriorment Can Casanovas, on s’instal·laran les dominiques de Mont-sió en 1947, eren, són, a la Sagrera prop de l’església parroquial de Santa Magdalena. Totes aquestes cases tenien. al temps del baró. eres i pallisses, arreus de pagés, graners amb gra i llegums i cellers i botes per traspassar el vi.

Can Pi. Esplugues, junt a l’esglèsia. 2022

També Can Xerricó deuria ser important, però d’aquesta només ens queda el nom d’un carrer, prop de la plaça de l’església de L’Hospitalet.

Tot i que assenyala que la torre de la Pubilla Casas (casa i terrenys) pertany al terme de l’Hospitalet, el baró descriu aquesta propietat quan es refereix a Esplugues.

Així ho feia (amb el català de la època):

“La torre de la Pubilla Casas, que és del terme del poble de l’Hospitalet, cerca de la de Girona, a l’altre costat de la carretera, un poch distant, a quatre vents, pintada de bermell, tancada ab un primorós rexat al devant y dos grans zafareigs ab un lleó en cada un a la vora trayent aigua de la boca (…) més enllà la torre Soldevilla o de La Marina (torre Melina)”.[6]

Una de les basses de la torre. AGC, 2025

En canvi, en parlar de l’Hospitalet no diu res d’aquesta torre sinó del lloc on s’aixecà, conegut com “Can Nadal” i ubicat “dins i fora de L’Hospitalet”, alies la “torre dels Pares”[7], ja que tenia hisenda la Companyia de Jesús on hostatjaven jesuïtes malalts o vells.

En 1767 Carlos III ordena l’expulsió dels jesuïtes i la expropiació dels seus béns, que són posats a la venda. Josefa Casas comprà aquesta propietat en 1770 i demana permís al comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues per portar aigües dels torrents de les Cucales i dels Albarells, per a regar les extenses terres de secà de la hisenda, on es conreava vinya, convertint-les en jardins i horta.^[8]

Bassa gran i una mostra de l’exuberància que devia haver. 2025

Poc després, farà derruir l’antic edifici per a bastir el casalot classicista que encara avui podem contemplar a la Carretera de Collblanc i que actualment és una escola. En 1774 la casa ja tenia capella pròpia,[9] tota una immensa balconada que ja no hi és i un espai apte per guardar les carrosses.

La Pubilla Casas, en aquesta mansió a la que dona vida i color, hostatjava gent benestant del moment, com autoritats civils i eclesiàstiques que feien estada abans d’entrar a la ciutat i on es reunien amb regidors i persones d’alt i mitjà nivell.

Josefa Casas, actuant en nom propi, va saber aprofitat les circumstàncies i acumulà guanys gestionant els seus recursos i reunint la “casta” religiosa, econòmica i política del moment.

El casal que va fer edificar Josefa Casas. 2025

En arribar la Revolució Francesa, Josefa, que ja era una anciana rica, continuava administrant el seu legat. Però altres guerres ja es posaven en marxa mentre el temps de la Pubilla, com el de la Il·lustració, que per aquí va passar molt superficialment, ja declinava.

L’edifici i els seus masovers van patir “la guerra del francès”:

“En la dita tarda va pujar un divisió de tropes de Barcelona i des de la carretera tiraren los francesos un tiro al masover de la casa nova i d’en Capella[10], dit Gervasi Xacó, o el Xaconet, i lo feriren mortalment; truquen a la casa de la pubilla Casas i obligaren a obrir al masover que estava amb la sua família a dalt de les golfes, de prompte li pegaren un cop de sabre al braç i després dos tiros al cap, quedant difunt.”[11]

La casa restà abandonada molts anys.

Figura de Sant Miquel al costat de l’escala interior original de l’edifici

Des de 1920 el nom de “Pubilla Casas” es va donar a un barri de l’Hospitalet.

En 1926, Feliu Elias, un crític d’art, embadalia davant de les dues terrasses i els dos grans brolladors a banda i banda de la casa i del portal que donava accés als ja desapareguts jardins. Tot i valorant l’edifici i els seus voltants, no s’està de definir a la dona que ho va fer possible com “la nena Casas”.[12] És un exemple d’aquest masclisme que encara patim.

Nom d’un almirall del temps de Josefa Casas, que va predre batalles i moltes vides. De veritat es mereix el nom d’un carrer?

El nom de la Pubilla es va donar a una plaça del barri en 1933, quan l’última propietària, vídua de Cunill, va cedir a l’Ajuntament part dels terrenys de la finca a canvi d’una reducció d’impostos i de que la casa fos d’ús escolar.

De nou la Guerra i els seus horrors quan a la casa s’instal·là una Txeca, durant l’anomenada “Guerra Civil”.[13]

Quan, el 1957, s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica, la zona ja havia anat canviant les vinyes per les bòbiles, les empreses tèxtils i algunes cases barates que havien de respondre al projecte d’urbanització de “casa-jardí” de l’insigne arquitecte de la nostra ciutat, Ramon Puig Gairalt. La immigració massiva i la conseqüent especulació es van acabar imposant, però encara podem veure a les cruïlles dels carrers, els angles dels carrers radials que projectà.

L’any 1964, les Serventes del Cor de Jesús van fundar el Col·legi Sant Josep Obrer per a nenes a l’edifici, responent a la voluntat de la seva última propietària, la vídua de Cunill. Part de la casa, amb el jardí capdavanter, la reixa, les basses i la mina per on arribava l’aigua de Sant Pere màrtir, encara hi són i el que queda continua sent digne d’admirar. L’antic celler és avui la capella de l’escola i del barri, un lloc pregon que ens porta el silenci dels i de les que ja no hi són.

Des de l’any 1995, la geganta de l’Aula de Cultura I de la Florida ha estat batejada amb el nom de geganta Pepa, en record de Josefa Casas. Donades les seves circumstàncies hem de considerar a la nostra Pubilla una autèntica “geganta”, ja que ella, que va actuar per sí mateixa, ha donat nom a un barri que és tota una població limítrof que batega de vida, especialment si passes per l’escola a l’hora de la sortida d’infants i adolescents.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 31/01/2025

A la genealogia materna d’aquesta història, la Pubilla Casas, dona emprenedora i forta, la vídua que va posar la condició de l’educació i la congregació que va néixer a Vic amb voluntat d’ensenyar a nenes obreres.

[1] Sobre Can Rigalt: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat Sobre Cal Manso: https://historiasdebellvitge.com/2021/04/07/can-manso-i-els-femades-entre-lhospitalet-i-cornella/

[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/11/la-guerra-de-successio-a-lhospitalet/ a partir de:Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.

[3] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès. Recull de notes de Mn. Esteve Carbonell, p. 19-20.

[4] Sobre la portada d’aigües a L’Hospitalet: https://historiasdebellvitge.com/2024/10/24/quan-laigua-va-arribar-a-lhospitalet/

[5] Sobre aquest antic hostal i Collblanc: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[6] “Calaix de Sastre” Baró de Maldà (1750-1819) Baro_de_Malda_Calaix_de_Sastre.pdf, p. 3233

[7] “Calaix de Sastre” … p. 3241

[8] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[9] Codina, Jaume (1988) “Els pagesos de Provençana”, vol. III, p. 151

[10] A prop del casal de la Pubilla Casas n’hi havia la “torreta dels capellans”, on es va establir els serveis de la parròquia del lloc de Santa Gemma, tot i que els serveis religiosos es feien a la capella de l’escola. No sabem si és la mateixa de “Cal Capellà”: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/11/29/cal-capella/

[11] Esplugues, entre la Guerra de Successió i la Guerra del Francès… p. 37

[12] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges…p. 56

[13] https://lestacarevista.wordpress.com/2020/09/21/pubilla-cases/

L’Hospitalet segle XVIII, les seves -possibles- capelles

Posted on 2024-12-29 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.

En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.

A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.

L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.

De la parròquia del Centre i de la ermita de Bellvitge no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre de 1852 dictarà el trasllat dels cementiris a les afores. El de 1789 estava encara, com a la Edat Mitjana, prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital, amb la seva capella, de Sta. Càndida, la última notícia d’aquesta capella és de 1606 quan es diu que estava en mal estat. Si continuava en 1789 seria com a capella del cementiri.

Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri

La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alós i Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]

Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

A la Torre del cap del riu, bastida el 1566, tot i que tenim referències des del segle XII, quan es menciona la “Torre Esllampegada” i al segle XIV “Torre Llampada”, sabem que es construí una capella en 1577. La torre va se destruïda i re-construïda durant les guerres dels segles XVII-XVIII. El segle XIX es basteix el far i un barri al voltant conegut com “La Farola”. No sabem si la capella estaria contemplada entre les que s’esmenten en 1789.

A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.

A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]

El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella

En 1798 trobem informació als dietaris del Baró de Maldà en parlar de L’Hospitalet durant les festes de Sant Roc d’una nova capella, dedicada a la marededeu del Carme a la Torre Andrade, al límit de Cornellà, que pertanyia als marquesos de la Ciutadella.

En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]

Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]

Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.

Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta,[10] al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, es dedicarà més endavant a remunta d’artilleria per l’exercit.

La capella de la Remunta recentment derruïda

Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.

Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.

Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.

Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]

Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.

Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.

Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, a que venien, entre d’altres, gent del Samontà, d’Esplugues o de Sarrià, ho relata el Baró de Maldà al seu “Calaix de sastre”. L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans del convent dominic de Santa Caterina de Pedralbes, es destruirà per a fer d’aquesta zona un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia.[15]

El mateix podem dir de la capella de Santa Maria del Port, de la que també parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet. El castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]

Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.

Així tenim com a segures o molt probables, deu capelles (deixant de banda la parròquia i la ermita de Bellvitge, així com la capella de la Mercè de Collblanc que és posterior):

Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada però amb alguna mena de capella u d’oratori
Torre Melina o Soldevilla amb la capella de la Pau
Can Rigalt
Pubilla Cases (aquestes tres, a la carretera de Collblanc)
La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
St. Pere Màrtir
Sta. Maria del Port
La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
MD Carme. Torre Andrade (límit Cornellà)

I com a insegures respecte del temps que ens ocupa, tot i que històriques:

Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
Sta. Maria de Bellvís
St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
Capella de la torre del cap del riu.
St. Josep del convent carmelita del barri de St. Josep
Can Colom
La Torre Gran
Cal Gotlla

Si algú té més informació que la doni, gràcies.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024

Revisat i corregit: 25 gener, 2025

A les persones que posen el seu desig en les devocions.

[1] Santa Eulàlia de Mérida: https://historiasdebellvitge.com/2021/11/17/entre-santa-eulalia-de-provencana-i-la-de-merida-s-xiv-xv-el-contrapunt-de-lermita-de-bellvitge/

[2] Can Alós: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/06/lhospitalet-de-llobregat-les-seves-perdues-patrimonials-ca-nalos/

[3] Sta. Eulàlia de Provençana: https://historiasdebellvitge.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.

[5] Can Rigalt i Pubilla Casas: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[6] Collblanc: l’hostal de la creu, una capella i un cementiri desubicat: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[7] Els Bellvís: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/26/els-bellvis-de-la-torrassa/

[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.

[10] La Remunta: https://historiasdebellvitge.com/2021/06/08/la-remunta-de-lhospitalet-dels-fatjo-i-els-brugarolas-als-angulo/

[11] Can Colom: https://historiasdebellvitge.com/2021/12/04/can-colom-de-santa-eulalia-hospitalet-de-llobregat/

[12] La “Torre Gran”: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/27/les-esquerdes-de-la-torre-gran-de-lhospitalet-de-llobregat/

[13] ADB, n. 37247 de març de 1780

[14] St. Pau del Camp, el primer hospital de Provençana i els camins de la marina: https://historiasdebellvitge.com/2022/09/28/sant-pau-del-camp-y-el-primer-hospital-de-provenzana/

[15] “Terrers Albos”: https://historiasdebellvitge.com/2022/01/31/terrers-albos-els-barris-de-collblanc-torrassa-de-lhospitalet-de-llobregat-als-segles-x-xi/

[16] El castell de Port a Montjuïc https://historiasdebellvitge.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/

La Guerra de Successió a L’Hospitalet

Posted on 2021-09-11 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’anomenada “Guerra de Successió” va ser una autèntica guerra europea.

En morir Carles II “El encantat” sense descendència, el tro espanyol va tenir dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, del clan dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles de la casa d’Àustria que contava amb l’aliança d’Anglaterra i Holanda.

La corona d’Aragó es va decantar per aquest últim, el que va motivar –entre altres fets- els dos setges a Barcelona, un entre 1705 i 1706 en el que el poble i l’església d’Hospitalet ja va patir saquejos i l’últim de 1713-1714.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida. Desmuntada el 1936

A la mort de l’emperador d’Àustria, José I en 1711, l’Arxiduc Carles puja al tro europeu, el que fa retrocedir a anglesos i holandesos davant del considerable augment de poder que aquest tindria.

El 1713 es signa la pau d’Utrecht amb la que Gibraltar i Menorca restarien en mans angleses, algunes possessions espanyoles d’Europa passarien a la casa d’Àustria, Felip V seria proclamat rei d’Espanya i la corona d’Aragó perdria la seva hegemonia. El mateix any, a un lloc de l’Hospitalet, es pacta la retirada de les tropes amb la promesa de que no n’hi hauria represàlies pels que havien lluitat al bàndol dels que es donaven per vençuts, com havien fet molts catalans. A Barcelona decideixen resistir, seran 14 mesos de lluita desigual.

1713. Acord signat a l’Hospitalet per la evacuació de les tropes.

És un petit resum d’unes circumstàncies molt complexes que ens serveix per emmarcar algunes conseqüències i fets de l’Hospitalet d’aquells anys.

L’exercit dels assetjants acampava al Delta i, com es de suposar, prenien tot el que els convenia, menjar i tot tipus de béns com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se barraques. Altres cases foren ocupades pels càrrecs militars i per l’hospital militar.

Les tres esglésies del moment: la parroquial, Vellvitja i Provençana són devastades pels enemics que prengueren metalls, campanes i ornaments.

El 1706 el Consell del Comú (nou assistents) convoca un nou Consell amb tots els propietaris que es celebrà el 1707 amb l’assistència de 51 hospitalencs (molts eren petits propietaris i masovers) i 7 de fora (no assistí cap barceloní), el fi era imposar un trentè per fer front als “intolerables i grandíssims gestos fets pel Comú en servei de Sa Majestat Don Carlos per defensar la pàtria de les invasions franceses” (aquesta guerra era hereva d’una altra anterior i continuarà amb la «guerra del francés» i l’ambició de França).

Els propietaris barcelonins protestaren per aquesta decisió però finalment s’arribà a un acord. Alguna cosa anirien recollint perquè en 1710 són beneïdes tres campanes a l’església de Santa Eulàlia de Mérida (pensem que les campanes era un servei de comunicació molt important).

Jaume Codina dona compte d’alguns oficis de l’època: endemés dels pagesos, masovers, jornalers o mossos i pastors, trobem a Bartomeu Calopa, músic, Josep Pahissa i Duran, fill del barber Miquel, que serà incorporat a l’exercit com a cirurgià morint defensant Barcelona o el Dr. Francesc Troch apotecari, barber-cirurgià i metge doctorat a Tolosa de Llenguadoc, que va exercir a l’Hospitalet tota la seva vida professional, entre 1703 i 1759, quan va morir.

A l’ermita de Bellvitge la situació general empitjora amb les riuades. A l’octubre de 1713 les inundacions arriben fins a Montjuïc. La crescuda va ser aprofitada per atacar la guarnició que estava a Can Navarro a la Marina.[1]

Al 1714 ja no hi havia sembrats, només hi quedaven unes poques famílies a l’Hospitalet i les masies del terme eren inhabitades, despoblades o desertades.

A partir del Decret de Nova Planta de 1714 molts documents seran redactats en castellà, El Prat es convertirà en “El Prado”, Hospitalet en “Hospitalete” i un poble de la vora serà “San Vicente de los Huertos”.[2]

La colla de trabucaires d’en jaume Duran de l’Hospitalet a la conmemoració del conveni de l’Hospitalet en 2013

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-9-2021

A les víctimes de tantes guerres i a metges, infermers i músics.

[1] Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714) En: Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 544-570

De la “Casa Alta” a Can Buxeres. L’Hospitalet rural, les seves transformacions i els seus beneficis.

Posted on 2021-06-13 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.

1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metàl·lica que feia pujar l’aigua del pou..

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]

El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.

El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.

1969. A: *L’Hospitalet Notícia Geogràfica.* Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.

Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.

Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.

Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]

“ … A part d’amunt de la vila,

d’arbres i vinyes voltada,

coneguda pels del poble

amb el nom de la Casa-Alta

veig, grandiosa, senyorial,

i amb ses antigues muralles,

la Masia en que nasquí…

i on la mare em bressolava!

Amb els fills dels masovers

Com corríem i saltàvem

Per les vinyes i per l’era

I per tota l’encontrada!…”

Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.

Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.

L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.

Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.

Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.

Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.

L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.

El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.

També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.

«La familia» d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.

El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.

Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020

Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m² cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.

A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.

[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 1-3.

l’Hospitalet de Llobregat: les seves pèrdues patrimonials, Ca n’Alós.

Posted on 2021-05-06 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ca n’Alós. Foto: Centre excursionista de Catalunya

Ca n’Alós era una de les masies més antigues de l’Hospitalet de Llobregat. Es trobava una mica més amunt de l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Per sobre de l’espai que ocupava, ja a la Torrassa, dos carrers recorden avui els cognoms dels dos primers propietaris: Alós i Ponsich.

1958. Església de Santa Eulàlia de provençana i Can Alós, darrere. Foto: CEL’H.

El primer propietari de la masia va ser en Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” que el 1703 comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església. [1]

L’ermita romànica de Provençana restaurada. AGC.

Potser aquesta venda està relacionada amb la necessitat del Comú de recaptar fons, doncs el 1702 s’havia establert que L’Hospitalet havia de pagar un “donatiu” al rei de 320 lliures degut a les guerres del moment (el setge de Barcelona de 1697 per l’exèrcit francès a l’anomenada “Guerra dels nou anys” va produir la destrucció parcial de l’Hospitalet). Per tractar de com fer-ho, aquell mateix any, es va reunir el Consell a la Casa Comunal (no sabem on exactament), fins al decret de Nova Planta (1716) es comptava amb la participació en l’Administració de tots els estaments socials: propietaris urbans, l’anomenat “braç major” o jurats en cap, propietaris residents a la marina (pocs) o “braç mitjà” i menestrals i comparets amb caseta pròpia a la vila o “braç menor´”, les dones quedaven fora, excepte les vídues, com a caps de família. Estava clar que les aportacions que ja es feien com la del trenté de les collites eren insuficients.

L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, al Centre, va substituir com a parròquia a la de Provençana. Va ser cremada el 1937.

Poc després es va reunir al convent de Santa Catarina de Barcelona, un consell extraordinari de terratinents de l’Hospitalet (52 persones, entre les quals alguns locals, molts barcelonins i altres de poblacions properes), amb un únic tema, com fer front al pagament de les 320 lliures.

Es van revisar els arrendaments (carnisseria, fleca, l’hostal de la vila, el del Cap del Riu, els camps…), es va establir un nou hostal-tenda-fleca a Collblanc i es va refer el que n’hi havia a la Carretera de la Bordeta, convertint-lo també en fleca. [2]Malgrat tot, no era prou ni per pagar una part considerable de les 320 lliures, el que sí es podria fer amb aquesta venda. Fem constar que, en aquesta reunió extraordinària només n’hi havia homes, alguns d’ells exercint com a procuradors de les vídues.

Can Ramonet, a la carretera de Santa Eulàlia, ja derruït, antic Hostal de Provençana

Més endavant s’establirà el Cadastre sobre les propietats per recaptar més fons per pagar les despeses de les Guerres (endemés d’enviar soldats). A la relació del Cadastre de 1724, on s’especifica com es reparteix el pagament dels 43.887 Reales de Ardites que l’Hospitalet ha d’abonar a l’exercit i Principat de Catalunya, consta que la finca de Joan d’Alós té un parcer, terres, casa, bestiar i diferent personal que treballa pel parcer, per tot plegat ha de pagar 41 lliures, 13 sous i 9 diners[3], el que la situa en un terme mitjà respecte de les altres propietats que n’hi havia al municipi.

Ca n’Alós. 1969: L’Hospitalet, notícia geogràfica.

El 1757 s’establí una concòrdia entre el rector de Santa Eulàlia de Mérida (actual Centre) i els veïns de Provençana per reedificar l’ermita. S’hi col·locà una campana i na Josefa Alós presentà al barber Josep Soler per a ermità.

Pocs anys després, el 1785, el propietari és Juan de Ponsich i Alós qui, segons sembla, va manar construir la Creu de Terme[4] que encara existeix davant l’ermita, a peu del camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell.[5]

Creu de terme al Passatge de Ca n’Alós, al costat de l’església i davant de la Vanguard.

A l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) es conserva un mapa a color de 1782 sobre el Curs baix del riu Llobregat amb la següent descripció: “Mapa en que se representa como el Rio Llobregat antiguamente tenía su alveo en la oriental division del teritorio, que en el dia divide el Termino y Parroquia del Hospitalet, de la de Port que es Parroquia de Sans, y como en el decurso del tiempo haviendo dicho Rio (cerca de los anyos de 1080 i 1090) hecho salto, tomó su curso por la parte occidental de dicho territorio del Hospitalet”.

Plànol del curs baix del Llobregat, s. XVIII, ICGC

S’assenyalen tres camins que travessen l’Hospitalet en sentit longitudinal.

El camí de Provençana, que duia al pont romà de Martorell, actualment carrer de Santa Eulàlia, carrer d’Enric Prat de la Riba i carrer Major. Aquesta via separa la Marina del Samontà. Cal situar Ca n’Alós en aquest eix.

La “Carretera de la Barca”, que actualment coneguem com Camí del Mig, on s’establiran moltes masies de la Marina. Aquest camí duia a la barca de passatge de Sant Boi.

El Gual dels Tarongers o camí del Prat, que anava des dels espais del Delta a Viladecans fins a Montjuïc, passant prop de l’ermita de Bellvitge, vora una llera del riu.

En aquest plànol trobem la masia de Can Alós (encerclada), darrera de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, entre les poques cases que llavors n’hi havia (unes 60 cases).

Can Alós apareix citada a la relació de 1863 feta per l’Ajuntament de l’Hospitalet que recull Francesc Marcé i Sanabra al llibret: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies (1980). Segons les tipologies de masies que va establir Danés i Torras i que l’autor local recull, seria una masia amb teulada a dues aigües (façanes laterals), pròpies d’indrets plujosos i humits, evolucionada perquè s’ha aixecat un espai que deuria servir de magatzem.

Al número 274, del 15 de desembre de 1891, de La Il·lustració Catalana, primera revista gràfica catalana (1880-1894). L. Mercader parla de les vistes de la casa de la Torrassa (castell de Bellvís) i de la “vella casa Alós” a la confluència entre Sants, la Bordeta i l’Hospitalet, junt a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, des d’on ja no es veu més que els camps de la Marina.[7]

L’antiga església de Provençana també va ser cremada al 1937. Foto: blog de Provençana

Les màquines de vapor van canviar el paisatge amb l’arribada dels trens de les línees de Martorell i de Vilafranca i les transformacions industrials posteriors. Ca n’Alós va quedar davant la via ferroviària, en mig de fàbriques.

En aquest plànol de L’Hospitalet de 1970 es veu Ca n’Alós. Foto: Fidel Rodríguez, fill de Vda. Fidel Rodríguez, imprenta que va editar vàries publicacions de la ciutat..

En 1961 se suprimí el pas a nivell i s’inaugurà el pas inferior de la Carretera Santa Eulàlia que comunica amb Sant Josep i l’Hospitalet Centre.

1961. Pas que passa sota les vies del tren entre Santa Eulàlia i Sant Josep.

Pont actual entre Sant Josep i Santa Eulàlia, amb un pas de peatons millor habilitat.

Hi ha una petita gravació del NO-DO que ens dona una imatge de la masia Alós en aquell moment, prop d’algunes bòbiles i fàbriques que anaven transformant la ciutat. Per celebrar el moment el règim va deixar anar 7.000 coloms missatgers.

NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)

L’últim masover de Ca n’Alós va ser Andreu González Dumenjó. Va viure a la casa amb la seva dona, Isabel Guasch, els avis i les dues primeres filles, Isabel (1961) i Francina (1962), nascudes a la masia, fins el 1969. l’Andreu, de jove, encara anava a vendre verdures al Born. Al final de la seva estada, ja havien deixat el conreu dels camps.

Can Alós nevat. Foto: familia González-Guasch

Ca n’Alós subsistí fins els anys 70, quan va ser desmuntada (amb el beneplàcit de l’Ajuntament) pedra a pedra per la família Cahué (amos de la Vanguard) que la havia comprat recentment a la família Ponsich.[9]

1969. Ca n’Alós darrera de la Vanguard. Foto: AMHLAF0027460

El Nadal de 1969-1970 s’inaugurà una exposició de dibuixos de Josep Soler Jové (1934) al Museu de la Ciutat. Es va editar un llibre, a la introducció es deia: “… les places ja no són com eren, les masies desapareixen, els camps s’urbanitzen. Era precís deixar constància històrica d’un ambient que canvia massa ràpidament”.

La última notícia és de 2004, quan, amb motiu de la construcció del projecte de la línia d’alta velocitat, sub-tram de La Torrassa-Sants, es va realitzar una prospecció arqueològica superficial dels terrenys afectats. Només es va poder localitzar un mur en un talús de la via del tren, on estava ubicada la antiga masia de Ca n’Alós. La zona és de gran importància ja que pertany a la línia quaternària, situada entre la fàbrica Vanguard i la sitja trobada a La Torrassa, on han sortit les restes arqueològiques més importants pel que fa a l’època romana.[10] Al talús de la via del tren existeixen unes cavitats, actualment tapades, que podrien respondre a cavitats realitzades als anys 20 del segle XX com a habitatge.[11] Malauradament l’activitat arqueològica no va continuar.

Ca n’Alós estaria entre el Pont de la Vanguard i la fàbrica. Foto presa des del carrer de Ca n’Alós ja a la Torrassa.

Ca n’Alós era una masia que va ser engolida per les transformacions industrials descontrolades. Els seus propietaris eren terratinents barcelonins, com a molts que aquí hi tenien masies i, després, indústries.

Després de passejar pel lloc on estava ubicada no ens estranya que els seus últims propietaris se l’enduguessin. On? No ho sabem. Tot canvia i és normal, però massa ràpid i sense la cura de recollir els testimonis dels que ens han precedit. Hem de córrer com va fer el dibuixant Joan Soler Jové per a donar notícia del que l’Hospitalet va ser, potser encara som a temps de defensar el que queda del nostre patrimoni.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 06-05-2021

Als i a les que defensen el patrimoni de la nostra maltractada ciutat.

[1] El topònim «Pedrosa» dona nom a un polígon industrial, actualment comercial, de Santa Eulàlia.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 504-506

[3] Com a conseqüència de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta es va tancar la CECA de Barcelona, establint les equivalències entre la moneda catalana i la castellana.

[4] L’havia de fer en Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però no ho va fer, deixant constància al seu testament de 1508. (Madurell, J. M. 1977. Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Museu d’Història de la ciutat. p. 27)

[5] Blog de Provençana, 10/10/2010: http://provenzana.blogspot.com/2010/10/la-creu-de-terme-de-provencana.

[6] Bagán, L. L’Hospitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/la-torrassa-masies-indrets/

[7] Domínguez, Manuel. “Bellvís, Bellvitge i Provençana. El patrimoni de l’Hospitalet a finals del segle XIX”: http://localmundial.blogspot.com/2020/07/bellvis-bellvitge-i-provencana-el.html

[8] Sobre la propera conversió de la Vanguard en hotel i habitatges: El far.cat de 27/01/2021, https://elfar.cat/art/35201/el-emblematico-edificio-de-la-vanguard-dara-paso-a-un-hotel-de-tres-estrellas

[9] Domínguez Manuel, «Què se h’ha fet de Ca n’Alós?», setembre, 2020 http://localmundial.blogspot.com/2020/09/que-se-nha-fet-de-ca-nalos.html

[10] De la Pinta, J. L. (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet”. Butlletí del Centre d’estudis de la Natura del Barcelonès Nord, any VII, núm. 1, p. 69-85

[11] Diputació Barcelona. Mapes del patrimoni Cultural. Ca l’Alós, jaciment, l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Montlló Bolart, fitxa 08101-257 de 15/11/201

Cal Manso i els Femades, entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat

Posted on 2021-04-07 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.

Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.

Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.

A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.

Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.

“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.

Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.

Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]

El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.

En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.

En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.

Per cert, cal dir que tot i lluitar contra els francesos no deixà d’introduir les novetats que dugueren com el conreu de la patata.[2]

Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües.

D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?

Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.

A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.

Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a «L’Hospitalet és escola». Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.

Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[3].

Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.

Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.

És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.

L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021

Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.

[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona, p. 20.

[2] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història. Ajuntament de l’Hospitalet, p. 61.

[3] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

Per saber més sobre José Manso i Solà: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/12816/jose-manso-sola

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Segles XVII-XVIII