La persecució contra els grups no sotmesos a Roma s’inicia des dels primers temps del cristianisme a l’Orient perseguint moviments com el gnosticisme que entenia la via de la salvació com a camí de coneixement o l’arrianisme, que promulgava que la segona persona de la Trinitat, el Crist, era més humana que divina; corrents que arribaren a les Gàl·lies i a Hispània, tot convivint amb altres tradicions. Cal remarcar que el que resultava intolerable als bisbes romans era la presència activa i reconeguda de dones en aquests grups.
Priscil·lià, un bisbe d’Àvila que havia estat instruït per una mestra gnòstica, serà el primer “heretge” cristià. Executat pel poder secular, morí decapitat amb alguns seguidors i algunes seguidores que ja en el segle IV foren acusades de bruixeria després de ser sotmeses a tortura, amb uns delictes que seran recurrents, com els de practicar avortaments o l’endevinació.
Veiem, doncs, que les acusacions de bruixeria venen de molt lluny i mostren una permanència i reiteració en els delictes. El braç executor és el secular, així l’església es renta les mans, però entra en relacions de dependència i conflictivitat amb el poder civil, que es quedarà amb els béns dels executats.
Els concilis dels segles VI i VII de Toledo insten a arrancar de sota-rel la “idolatria hispana” amenaçant amb diferents càstigs o “penitències” als bisbes que no s’hi dediquin amb rigor. I és que Hispània, amb part de la Septimània de la que la Catalunya Nord formava part, anava fent el seu propi camí, lluny dels centres de poder i influïts per les antigues tradicions paganes i per una litúrgia visigòtica que havia arrelat entre aquelles corrents del llunyà Orient que arribaren pel nord d’Àfrica des d’unes societats més tolerants i obertes.
Per una altra banda, en no estar els nous poders consolidats, l’acció de les dones, com les peregrinacions per conèixer com vivien els pares i les mares (Ammas) del desert o la cura de les ermites on es feia hostatge i s’enterraven els morts, era valorada i re-coneguda.
A finals del segle VIII trobem al bisbe català Feliu d’Urgell, condemnat per heretge en promoure una actitud més entenedora amb els musulmans, considerant que el Crist podria ser un fill “adoptat”, però als francs, promotors de l’església romana i de l’administració parroquial, no els interessava l’enteniment, sinó el domini. Feliu serà empresonat a Lyon fins la seva mort.[1]
Fets com aquests són els precedents de la Inquisició, que comença a actuar com a tal a finals del segle XII, amb la proclama de la croada contra els albigesos o “càtars”[2], grups cristians que vivien austerament seguint l’Evangeli, predicant en llengua vernacular i creant comunitats pròsperes gràcies al teixit de la llana i al comerç. En aquests grups, com entre els valdesos o “pobres de Lyon”[3], les dones predicaven i celebraven, és per aquest motiu, que el IV concili de Laterà (1215) els condemna. Els homes i les dones que en formaven part seran aniquilats de manera cruenta en la primera croada contra albigesos i valdesos. Al mateix temps es prohibeix la fundació de noves ordes femenines y la proliferació de dones a les branques religioses admeses. La persecució d’heretges o divergents i l’assetjament contra les dones són part d’un mateix procés d’un domini patriarcal, tot i que la part de les dones serà obviada.
Perseguides i acorralades, les persones que poden es desplacen a zones de Catalunya, Aragó i València adoptant cognoms locals. Entre 1231-1232 el dominic Raimon de Penyafort (1180-1275) arriba a Barcelona per constituir, amb Jaume I, la Inquisició al regne de Catalunya-Aragó. En aquests anys es dona la major persecució antiherética de refugiats occitans a terres d’Urgell i de Tarragona promogudes pel bisbe de Vic i l’arquebisbe de Tarragona. Al mateix temps els jueues van sent relegats de l’administració.
El 1252 Inocenci IV (1243-1254) emet la butlla Ad extirpanda justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin. Al mateix temps, firma una altra recolzant l’arquebisbe de Tarragona i l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Barcelona i l’abat del Temple no els donaven els delmes i primícies que segons ells els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència. El Papa insta a que ho arreglin i a que, si no en fan cas, els imposi penes canòniques. St. Pere havia generava riquesa i prosperitat al seu voltant al burg de St. Pere de Barcelona i a d’altres indrets on es feien càrrec de parròquies (Montmeló, La Palma de Cervelló) i de batllies i el Temple havia iniciat una gran banca que estimulà la cobdícia.
Les cruels pràctiques de la Inquisició rauen en la por i la sospita. Els tribunals itinerants comencen amb la interrogació forçosa als adults (homes a partir de catorze anys i nenes des dels dotze), fomentant la delació que, sense més proves i mantenint l’anonimat dels acusadors, donava peu a múltiples abusos.
Els càstigs podien ser de penitència, com el dejuni i la peregrinació; d’humiliació, penjant el “sambenito” o deixant sense capa o sense cabells a les dones; econòmic, amb una multa; físics, com la flagel·lació i la tortura d’algunes acusades; de presó, que comportava també la confiscació dels béns i de mort, mitjançant la foguera sota el braç secular. Tot era rigorosament recollit per escrit. Unes pràctiques aberrants que preludien les dels nazis.
El segon concili de Lió (1274), va confirmar els privilegis de només quatre ordres de mendicants i predicadors: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint-ne d’altres com els germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre molt popular a Barcelona que rebia nombrosos donatius. Després d’aquest concili, es va gravar un 10% més el delme per a la Santa Seu sobre béns i rendes de clergues, comunitats i esglésies.
El 1298 el Papa decreta el «Periculós«, amb què es prescriu l’estricta clausura femenina. Per a les germanes suposa, a més de la reclusió, el fre a la seva acció i deixar de veure o atendre els seus familiars, ni tan sols a la Cartoixa s’havia imposat una clausura rigorosa fins aleshores. Algunes comunitats aniran dilatant la seva aplicació, altres s’acolliran a regles més obertes, com l’agustina, que permetia una vida activa.
En 1299 el bisbe de Vic, Berenguer de Bellvís, seguint disposicions conciliars, ordena que ha de ser un sacerdot, i no un monjo, qui estigui a càrrec de les esglésies i mai una comunitat de dones o mixta. Al clergue canònicament acceptat com a “beneficiari” d’un altar, se li assignava una renda alimentària i una part dels beneficis que es generen i amb els que sobrevivien molts grups de dones. A partir de llavors moltes de les comunitats femenines desapareixen i les que sobreviuen, com Valldonzella o Montalegre, ho faran amb dificultats.
El concili de Viena de 1312 aboleix el Temple (en París, en 1310, el rei havia cremat cinquanta-quatre cavallers templers per quedar-se amb la seva fortuna) i condemna a les beguines i grups similars de dones que predicaven l’evangeli, atenien malalts o ensenyaven a nenes pobres tot vivint del seu treball, com blanquejar la roba o teixir. Totes van quedant sota domini de bisbes, rectors i/o abats de les branques masculines. En aquesta època comença el tancament de dones anomenades “penedides”, unes pràctiques que causen molt patiment. També es produeixen assalts als calls jueus.
En 1478 Ferran el catòlic imposa la Inquisició de Castella o “espanyola”, dedicada especialment a perseguir jueus i vigilar «conversos», però també homosexuals, musulmans, luterans, maçons i les anomenades “bruixes”. Les institucions catalanes mostren el seu rebuig a aquesta ingerència (carta dels consellers de Barcelona de 1483), tot i així el tribunal se instal·la en el que avui és museu Frederic Marès utilitzant part del Palau Reial Major com a presó i sales de tortura.
Amb el concili de Trento (1545-1563) i el mandat dels reis de Castella, s’acabarà aplicant l’estricta clausura a les comunitats religioses femenines. Algunes no ho acceptaran en no estar a les seves constitucions, com les agustines de Montalegre i s’extingiran. Altres aniran desapareixent en no tenir més mitjans de supervivència que les donacions. A Catalunya es van perdre catorze dels setze monestirs femenins del Cister entre 1452 i 1717.
Els tribunals romans es dedicaran a perseguir les corrents protestants i els lliurepensadors, amb teories més obertes i crítiques. En 1600 mor a la foguera el dominic Giordano Bruno i poc després Galileo morirà sota arrest domiciliari per recolzar les teories heliocèntriques de Copèrnic.
Sta. Teresa (1515-1582), vigilada per les seves arrels jueves i perseguida per alguns tribunals espanyols per “il·luminada”, es va lliurar degut a les seves bones relacions amb la Cort, però no va passar el mateix amb algunes de les seves seguidores. El seu “llibre de vida”, escrit per ordre dels seus confessors, que buscava com condemnar-la, va quedar confiscat, però va veure la llum gràcies a que havia fet algunes còpies per a persones influents en la Cort.[4]
Normalment s’anomena “caça de bruixes” als processos que es van succeir des d’aquests segles XV-XVI, també a les nostres terres, al Pirineu, a Prades, al Vallès…, perseguint dones guaridores que administraven herbes remeieres i/o parteres que atenien durant el part o ajudaven a no portar fills no desitjats al món. Ja hem vist que no ens ha d’estranyar que totes les acusacions, estretes sota tortura, siguin similars a tot arreu i en tots els temps, ni que el procediment del Sant Ofici de la Inquisició sigui el mateix que el de les croades, ni que fos el braç secular l’executor del foc o de la forca, ni que, al mateix temps, es persegueixen “moriscos”, jueus o les noves idees que posen en entredit l’estructura eclesial. La història sempre és la mateixa perquè la repressió és la mateixa, excepte pels desafortunats, que resulta única i pròpia.
La Inquisició Espanyola va ser abolida el 1812 a les Corts de Cadis, Ferran VII, la va restaurar però ja era molt feble. El 1834 la regent Maria Cristina abolí definitivament el tribunal de la inquisició espanyola. Els arxius secrets es van començar a obrir des de 1998, per ordre de Juan Pablo II.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13-10-2024
A totes aquelles persones que han patit la crueltat injustificada.
[1] “Félix d’Urgell, el primer heretge català”, a: https://historiasdebellvitge.com/2022/03/19/felix-durgell-el-primer-heretge-catala-i-el-joc-de-la-supremacia/
[2] Càtar és un nom despectiu que van posar els seus perseguidors, ells es consideraven simplement cristians, sent coneguts pel poble com “bons homes” i “bones dones”.
[3] Entre finals del segle XII i principis del XIII. Pere Valdés (1140-1216) abandonà la seva vida anterior per fundar la Fraternitat dels pobres de Lyon, no sent molt diferent al que va fer St. Francesc d’Assís, aquest grup va ser aniquilat per permetre que les dones prediquessin.
[4] “Santa Teresa de Jesús y la Inquisición española” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/15/teresa-y-la-inquisicion-espanola/
Històries des de Bellvitge. 