60 años de vida, cuidadora de mis hijos, padres..., maestra jubilada, pedagoga y logopeda. Escritora siempre en ciernes, aprendiz de todo, enseño lo que sé.
El carrer dels Espilons a Monistrol de Llobregat, comunicava el riu amb la muntanya. AGC.
El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet[1], indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.[2]
Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.
Així és com al Bages en trobem diferents Monistrols dels que poc ens queda, però el conjunt d’indicis són vestigis confluents envers un mateix sentit.
Una capella de Sant Pere de Monistrol de Montserrat és citada el 933 quan els comtes Sunyer i Riquilda donen al monestir de Ripoll les capelles de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya, on ja n’hi havia la de Santa Cecília.
En 942 l’abat d’aquest monestir, Cesari, comprà als seus familiars Ansulf i Druda, una propietat al “castell de Marro” (desaparegut) que passava per les roques que eren sobre el lloc que diuen “Monesteriol”. En 945 els comptes doten el monestir de Sta. Cecilia i el bisbe de Vic el consagra demanant que es canviï el nom pel de St. Pere, tot i que el nom de Sta. Cecília es va conservar.
Sta. Cecilia, al peu de Montserrat. AGC.
L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”. Dels conflictes per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[3] Aquí volem aprofundir en aquests monistrols que ens remeten a un cristianisme primitiu, anterior al de la conquesta franca i anorreat per aquests.
Aquesta capella de St. Pere podria haver estat al lloc de l’actual de St. Pere de Monistrol com diu Albert Benet, tot i que alguns interpreten que podria ser la de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà. El lloc és citat en 925, quan el bisbe de Vic cedeix els delmes al monestir de Ripoll, de l’ermita només queden unes restes a Monistrol de Montserrat, entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell.
Església i carrer de St. Pere a Monistrol de Montserrat. AGC.
Cal tenir present que els eremitoris de la primera època s’instal·laven, com en altres muntanyes rocoses, a peu de la muntanya. Les nombroses capelles montserratines, aixecades en llocs de difícil accés, són molt posteriors a aquests eremitoris de tradició hispano-goda, per tant és difícil saben en quin lloc exacte estaria aquest St. Pere “a peu de la muntanya de Montserrat”.
Agulles de la Magdalena, a la regió de Tebes. Foto: viquipèdia. La capella de Sta. Magdalena, prop de la de St. Joan i St. Onofre estava construida a l’antic castell d’Otger.
“Monistrolet” de Rajadell és esmentat des de 978 en la descripció del terme de Manresa. L’actual església de Sta. Maria de monistrolet no conserva cap vestigi de la romànica citada des de 1023, però s’han trobat restes romans a la rectoria i a un camp a prop, per on passava el camí ral, una antiga via romana que comunicava Guissona amb la Segarra (el que avui és l’Eix Transversal). Les vies de comunicació i la presència d’aigua són una constant en aquests llocs on la vida perviu de civilització en civilització.
L’església de Monistrolet de Rajadell adosada a la rectoria. AGC.
Molt a prop tenim els vestigis romans de St. Amanç (una advocació cristiana molt antiga), a banda i banda de l’autopista, amb una part d’habitatge i una part de producció,[5] el que mostra la continuïtat de l’habitat. És a dir ni els musulmans eren tant sanguinaris com se’ns ha fet creure (en tot cas ho eren tots), ni van ser els monestirs cristians romanitzats els que van “re-poblar”; la gent ja hi era, amb els seus costums i la seva organització, només que un poder es va imposar sobre un altre liquidant, endemés, el seus vestigis.
Vestigis romans de St. Amanç a Rajadell. AGC.
Monistrol de Calders (ara al Moianès) és un altre d’aquests llocs. L’actual església barroca de St. Feliu no ens indica res del possible passat remot, però embolcallada a l’església n’hi ha l’actual casa parroquial, coneguda com a “mas Guardiola”. Els termes de “Guàrdia” (torre de defensa) o de “Cirera” (far) són freqüents a la comarca i assenyalen la llarga presència sarraïna que podrien haver utilitzat les esglésies visigòtiques com llocs defensius. En Rajadell trobem l’ermita de St. Miquel de la cirera i a Monistrol de Calders la coneguda com “St. Pere de la Mussarra” o de la “Almuzarra”, de clara arrel àrab.
St. Feliu de Monistrol de Calders i la rectoria. AGC
De la derruïda capella de Sant Pere de Monistrol, coneguda com St. Pere “de les Cigales” o de la Roca, a la zona de la Galera de Gaià, una reconstrucció de la capella barroca, s’han trobat elements de la capella romànica, però, més importat encara, són les troballes que s’han fet molt a prop, al lloc conegut com “les Feixes de Monistrol” on s’ha trobat restes d’un poblat i d’un mas medieval vinculat a una ferreria i, una mica més enllà, una necròpolis visigòtica, el que prova de nou la pervivència de la vida malgrat el canvi de poder.
St. Pere de Monistrol de la Galera de Gaià, en estat ruinós. AGC
Potser aquest fet que manifesta l’arqueologia és el gran descobriment que ens ha d’obligar a canviar la manera d’explicar la història. Els poders canvien, les cultures s’imposen, la base treballadora perviu assimilant o rebutjant les imposicions, mantenint els noms, com la seva memòria cultural. Al castell de Gaià, amb la campanya de 2022 de «Prospeccions als Monistrols del Bages», amb motiu d’esclarir l’origen del topònim Monistrol i verificar aquesta pervivència visigòtica-islàmica, s’han trobat restes d’època ibèrica.[6]
Blocs ciclopis associats a un poblat ibèric anterior al castell medieval de Gaià. AGC.
Aquesta església de St. Pere de Gaià era documentada originàriament (des de 959 i segons Albert Benet) com de “St. Joan apòstol”, però en ser “cedida” a Sant Pere de Vic, el bisbe li canvià el nom pel de St. Pere. Manuel Riu ja va indicar que les advocacions dels monestirs tenien un significat a considerar: St. Joan Baptista, com St. Joan de Ter o “de les abadesses”, indicava ascesis, St. Pere indicaria que havia un alberg sobre una antiga vila romana i Sta. Maria era el nom que escollien els prelats. Benet es pregunta com és que aquesta era dedicada a St. Joan apòstol, però no resulta estrany si considerem que St. Joan era l’evangelista que millor coneixia del pensament grec, una figura molt apreciada al primitiu cristianisme oriental, pel seu simbolisme. Un cristianisme sobre el que la romanització –amb la figura de St. Pere- s’anava imposant.
L’abandonada ermita de St. Pere de Monistrol de Gaià assenyala la continuïtat humana i cultural
Per cert de “Sant Pere de les cigales”, al Bages, en trobem també a Navàs, on s’han trobat tombes antropomorfes i sitges excavades en roca, així com restes d’un primitiu altar.
Fora del Bages n’hi ha “Monistrol d’Anoia”, de Sant Sadurní d’Anoia, documentat al segle X, al terme del castell de Subirats,[7] un lloc de frontera, com els del Bages. L’església de Santa Maria de Monistrol d’Anoia està assentada sobre el solar d’un jaciment romà on s’ha trobat una necròpolis tardoantiga, el que reforça la idea de que hi hagués un primitiu monestir on ara és la parròquia.[8]
Olesa Bonesvalls. La vinya és un conreu antic mantingut al llarg dels segles al Mediterrani. Foto: Avenc del Garraf.
En una visita al Museu de Història de Catalunya, li vaig dir a la meva néta mentre anaven passant per les successives etapes: -Quan manaven aquests, els anteriors seguien existint, tot i que de vegades havien de dissimular. – Sí, veritat?, és el que jo pensava. Perquè no ens ho expliquen així a l’escola?
A la meva néta, Judith, i a les que, com ella, es fan preguntes i canviaran els relats que es fan des del punt de vista dels dominadors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-05-2022
[1] Benet i Clarà, Albert (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”
[2] DDAA (2014) “El Bages en els inicis de l’edat mitjana (segles V-IX): estat de la qüestió i noves propostes de recerca arqueològica”.
[8] Sales, Jordina (2007) “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII) els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès. Una valoració territorial”
Parc de la Marquesa a la Ctra. de Collblanc, davant de St. Ramon, entre la Travessera de Collblanc i la de les Corts. AGC, 2022
El temple de Sant Ramon Nonat, situat a la carretera de Collblanc, just davant d’aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, s’ubica al territori de Les Corts de Barcelona, però, com a parròquia, pertany a l’arxiprestat de Torrassa-Collblanc. En contraposició, uns metres més enllà tenim, al mateix Hospitalet i des de 1878, el cementiri de Sants. D’on ve aquest embolic?
Detall del cementeri de Sants al barri de Collblanc de l’Hospitalet. AGC, 2022
Sabem que són poblacions limítrofes separades només per aquesta carretera, al nord i per la Riera Blanca, a l’est. La divisió entre Sants i aquest sector del que avui és l’Hospitalet va ser molt confusa, trobant-se el nucli de Sants als censos de l’Hospitalet del segle XVIII. Recordem que el terme de Provençana va ser, durant molts segles, molt més ampli que l’actual municipi de l’Hospitalet, comptant amb El Prat, Les Corts, Pedralbes, Esplugues, Sants o Montjuïc, territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.
Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell bofarull i adaptació de Valentí Julià,.
En 1601 el bisbe intervingué en un plet que mantenien el rector de Provençana amb el del Pi (de la que Sta. Maria de Sants era sufragaria) pels límits de les seves parròquies (el que volia dir recollir delmes i primícies). A la part nord no n’hi havia problema, la Riera Blanca era un límit natural. El document diu que “pertany a Hospitalet el que va del camí ral que travessa aquesta riera fins l’hostal dit de Sants”. La major dificultat estava al sector deltaic o la Marina, on es delimita que la zona que va des de l’hostal de Sants fins la muntanya de Montjuïc i la torre del Llobregat, on n’hi havia el corral dels carnissers de Barcelona, queda per la parròquia del Pi i la sufragaria de Sants, tot i que la torre, com a tal, i les cases adherents són de l’Hospitalet.[1] L’hostal de Sants era el de la Bordeta, a tocar de la Riera Blanca pel sector sud.
Antic hostal de la Bordeta, després Cal Ramonet
En 1684 Miquel Oliver de la Torre, un dels cinc hisendats més rics de la vila agrícola que era la nostra ciutat, va sol·licitar als regidors de L’Hospitalet obrir un hostal al servei de viatgers i traginers a l’antic ramal de la Via Augusta (actual Travessera de Collblanc) amb botiga, taverna i fleca, com el de que hi havia a la Bordeta. El permís va arribar el 1693, després de moltes negociacions sobre el control dels fluxos econòmics que l’establiment generaria. Miquel Oliver comprà terra prop de l’hostal i fa aixecar “l’Hostal de la Creueta”, dit així perquè devia haver-hi alguna creu de terme, ja que es trobava entre les poblacions de Sants, Sarrià-Les Corts i el mateix Hospitalet.
La Riera Blanca a l’alçada de la Ctra. de Collblanc, inici del terme de l’Hospitalet, AGC, 2022
Malauradament la guerra de Successió comportà moltes pèrdues i Miquel Oliver va haver de vendre, en 1726, dos anys abans de morir, l’hostal i la peça de terra adjunta al Comú per eixugar els seus deutes hipotecaris. Es llogarà a Jaume Torres, taverner i ciutadà de Barcelona, amb els censos establerts. Pensem que l’Ajuntament (el Comú o la Universitat) de l’Hospitalet fins èpoques recents ha estat més aviat pobre de recursos per fer front a les despeses que se li demanaven, especialment en temps de guerres i de crisis.
L’antic hostal era al lloc on es bastirien els «gratacels» de Ramon Puig Gairalt. Són considerats els primers gratacels de l’estat espanyol. Foto: AGC, 2022
A finals del s. XVIII es basteix un imponent pont de granit vermell a Molins de Rei que durà fins les inundacions de 1971. Al mateix temps es fan les obres que eixamplen el “camí de Dalt” de Provençana. La nova carretera facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid, ja que l’antic camí, la Travessera de Collblanc que enllaçava amb la Travessera de Les Corts, s’enfangava i s’enfonsava sovint degut al pas dels nous elements industrials que havia de suportar i que a Collblanc eren per les bòbiles o rajoleries i les fàbriques de sabó, d’aiguardent, de teixits o de vidre, entre d’altres.
El Carrer Farnés, al Parc de la Marquesa, cantonada amb la Travessera de Collblanc duu el nom d’un dels primers industrials afincats a la zona. Foto: AGC, 2022
Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passa a 717), Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc, on només hi havia, als segles XVII-XVIII, alguna masia, poques cases, la torre de Can Rigalt i l’hostal. La “Carretera de Collblanc” travessarà l’antic hostal per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet va ser indemnitzat, també Can Rigalt va quedar dividit; en canvi, el que ara és el parc de la Marquesa, que era travessat per l’antic ramal de la Via Augusta o Travessera, quedarà agrupat, perdent aquesta part de l’antic camí.
La torre Barrina, una casa colonial al parc de la Marquesa, una casa d’indians bastida pels Farnés. AGC, 2022
L’hostal quedarà en mal estat després de la guerra del francès i haurà de refer-se. La construcció del Canal de la Infanta (1819) seguirà aquesta via i donarà un nou impuls a l’arribada de nous veïns i a la imminent industrialització.
Que hi hagués la carretera no vol dir que fos ben urbanitzat aquest raval de Barcelona i de l’Hospitalet per a una escassa població (1855: setze famílies) on els propietaris de les terres, les botigues i les indústries, eren barcelonins. El nostre hostal de titularitat municipal anirà perdent força davant d’altres establiments més ben equipats de serveis, com el “Mesón Nuevo de San Antonio” al mateix Collblanc o “l’Hostal de la Morera” a Sants.
Alguns edificis de la Ctra. de Collblanc encara recorden a aquell anitc hostal desaparegut. AGC, 2022.
En 1852 es vengué l’hostal de Collblanc que llavors era una casa molt vella amb baixos i un pis, una quadra i un estable per als cavalls, obtenint tretze mils rals de billó que serien destinats al nou cementiri que s’instal·là al lloc anomenat “Terra d’Escudelles” (l’actual cementiri de Sant Josep), ja que una orde real prohibia enterrar a les sagreres, com es feia des de segles.
La línia fèrria de Barcelona a Molins de Rei (1853) agreujà les dificultats de comunicació entre aquest sector i el de Torrassa i Santa Eulàlia respecte del Centre de l’Hospitalet; per aquest motiu el 1874 alguns veïns d’aquests barris sol·liciten ser agregats a Barcelona. No ho van aconseguir i van haver d’esperar una munió d’anys fins que es feren millores per travessar les línies, com el conegut “pont d’en Jordà” a la Torrassa.
Pont sota les vies a Sant Josep que dona accés al cementiri de L’Hospitalet. AGC, 2022
En canvi, el bisbe de Barcelona i el rector de Sta. Eulàlia de Mérida acorden el 1868 que el sector de Torrassa-Collblanc, des del Torrent Gornal fins la Travessera, fos atès per la parròquia de Sta. Maria de Sants, ja que aquest nucli tenien dificultat per accedir als serveis religiosos de l’Hospitalet Centre.
Breu història del cementiti de Sants a l’Hospitalet, si l’Hospitalet canviava d’ubicació el seu cementiti de la sagrera del nucli del Centre al nou sector agrícola-industrial de Sant Josep, Sants el duia al raval industrial de Collblanc.
A dos-cents metres de l’actual església de St. Ramon, n’hi havia des del segle XVII-XVIII, el “Manso Saurí”, del barceloní amb més propietats a la zona, Josep Vaquer i Saurí. Josep Anton Saurí i Many disposà, al seu testament de 1833 que, finalitzat l’usdefruit del seu pedrís pels seus germans, es dediqués els rèdits dels seus productes a bastir una capella annexa a aquest mas dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, pels veïns de Collblanc. En 1888 es concedí el permís per a celebrar-hi la missa dominical, però els batejos, casaments i enterraments s’havien de fer a la parròquia de Sta. Maria de Sants, de la que depenia. A la capella venien fidels d’Esplugues, Les Corts o Sants.
Al costat dels obradors del pessebrista Ricard Lluch (la casa de tres pisos) hi havia l’antiga capella de la Mercé. El dibuix és de Ricard Lluch, es troba al llibre que Àngel Lluch va escriure sobre el seu pare: Ricard Lluch pessebrista (1895-1988)
El terreny es va vendre per fer front a les despeses de la construcció de la nova església, però encara resta el petit edifici reconvertit en restaurant i habitatge que, malgrat les reformes internes, manté les parets mestres. Al finestral podem veure una data, 1929, que seria quan la deurien adquirir els nous propietaris. També podem contemplar un altar barroc dedicat a la Mercè a l’església de Sant Ramon.
Ctra. Collblanc, n. 29, edifici de l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, venuda per ajudar a pagar les obres de St. Ramon. AGC, 2022
Per cert, Sant Ramon Nonat (1204-1240), a qui el Senyor de Cardona va fer néixer amb una espasa (d’aquí lo de “no nat”), va ser seguidor de Pere Nolasc, fundador de l’orde de la Mercè. Els mercedaris es dedicaven a alliberar captius i així va ser com Ramon va realitzar diversos viatges a Àfrica rescatant presoners mitjançant un pagament o intercanviant-se per la persona en qüestió, el que va fer tres cops, un a València i dos més a Alger, fins que la orde el va rescatar a ell, morint al poc tems al castell de Cardona on, sigui com sigui, havia nascut.
Imatge de St. Ramon nonat rescatant captius a la parròquia de St. Ramon. AGC, 2022
No és el mas Saurí però és un dels pocs edificis que encara mantenen l’aspecte de masia i no ens fa nosa fer propaganda d’un recomenable comerç local que resta en peus. AGC, 2022
Sobre l’antic hostal de Collblanc i la capella de la Mercè del mas Saurí podeu veure: L’hostal i la capella de Collblanc – Pladebarcelona, un resum de la informació que va recollir i publicar Inocenci Salmerón (2009) Històries de Collblanc-Torrassa, en el que m’he fonamentat per fer aquest article.
I per últim un misteri no resolt. Aquesta foto de l’arxiu Gavin sembla ser l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, però al llibre n. 25 de l’inventari d’esglésies de Josep M. Gavin (Barcelonés, 1), a la pàgina 131, a peu de foto diu «Sant Salvador d’Horta, L’Hospitalet de Llobregat, desapareguda, nom popular, Collblanc, façana principal, 1921». És deia St. Salvador d’Horta i l’advocació de la Mercè era a un altar interior com el que ara és a St. Ramon? Era una altra? Hem preguntat al l’arxiu Gavin i ens han dit que la foto és d’una postal de 1921 i que a mà, al darrera està escrit el que diu al llibre pel fundador de l’arxiu, però que, degut a la seva edat avançada, no ens pot dir res més.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27 d’abril de 2022
A la gent dels barris veïns Collblanc, Torrassa, Les Corts o Sants.
[1] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Public. Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 171-172 i vol, III, p. 427-428, doc. XI.
Al segle XV l’Església Catòlica aprofita les processons de les confraries gremials, amb els seus sants patrons, per teatralitzar la Pasqua, convertint-les en una manifestació que es fa sentir de diferents maneres a la Península.
Quinze van ser les persones d’origen andalús que, el 1977, reunides en un bar del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet i recordant amb nostàlgia les seves processons, sortiren al carrer amb un Sant Josep a sobre d’una taula per expressar la seva fe, sentint com els veïns i les veïnes els acompanyaven amb devoció. Iniciaren així l’única processó laica d’Espanya, denominada 15 + 1, els quinze del començament i el següent que s’incorpori, el poble, en si.
45 anys de la processó 15+1 a L’Hospitalet
Una ciutat en la qual les parròquies obreres d’aquells anys 70 combatien aquestes manifestacions religioses per considerar-les no pròpies d’una fe que intentava donar resposta a les necessitats socials, més d’acord amb «els signes dels temps» i allunyades d’una expressió més pròpia i sobrera.
Foto: Néstor Rives, 2019
Signes que mantenen l’esperit d’una cultura, un art i una expressió religiosa que passa de pares a fills. Signes que es veuen amb més força quan s’ha tret el mantell d’una església que va aprofitar el més pregon i més antic de l’ésser humà, per revestir-ho amb una confessió. Signes que van ser re-creats per l’art gòtic amb l’accent de la foscor, el dolor i la mort. Signes de tots els temps amb els que els humans s’han vinculat a la vida dels que ja no són entre nosaltres.
Amb aquesta mostra podem veure el contrast entre uns símbols que a alguns se’ns poden fer una mica estranys i el sentiment de qui mira, ad-mira, contempla, demana, lloa i canta, és a dir, de l’ésser humà amb la seva necessitat, la de demanar, sí, però també la de beneir i la d’agrair, sentint-se arrelat en unes tradicions que ja no importa d’on vénen, només que són les seves i que el segueixen encoratjant des del lloc on habiten, el seu propi cor.
Foto: Néstor Rives, 2019
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (texto)
amb fotos de Néstor Rives Palma, amb qui col·laboro.
Podeu trobar el seu projecte de 2019 «La fe sentida» a la seva web.
L’Hospitalet, Pascua, 2022.
A qui troba la manera d’expressar i viure els seus valors més pregons.
Les invasions sarraïnes no van portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.
St. Miquel de Terrassa, un dels millors exemples de l’arquitectura visigòrica. AGS, 2022
La contraofensiva franca a la invasió musulmana va ser molt més destructiva a la Occitània (de la que l’actual Catalunya Nord formava part), tant que no en tenim gaire notícia d’aquests temps foscos en que les lluites internes i les de la re-conquesta van resultar devastadores per a la població.
L’església de la Hispània visigòtica provenia de la ortodòxia dictada als primers concilis d’Orient que, tot i rebutjar –sense condemnar- la tradició gnòstica (o “del coneixement”), venia amarada de la filosofia grega, més que de la pròpia tradició hebrea. En aquests concilis es van condemnar algunes corrents, com la del maniqueisme, que prenia principis perses. En el fons el que es volia era el sotmetiment a un Imperi que utilitzava la religió per aglutinar poder.
Il·lustració sobre el 1r. concili de Nicea, 381, amb l’emperador Constantí al mig. Foto: viquipèdia
L’església hispana havia fet el seu propi camí lluny de Roma. L’església goda de Narbona quedarà sota el domini franc que, com imperi que s’anava fent, pren el seu control com instrument d’expansió. Entre mig dels grans jocs de poder, els interessos i les creences de diferents persones i grups, unes tindran més èxit, sent recolzades pels grans i altres quedaran anorreades.
És en aquest context que cal situar la teoria, gens innovadora per a l’església hispano-goda, de l’adopcionisme, que propugnava, entre d’altres, el bisbe Fèlix (o Feliu) d’Urgell (bisbe entre 781 i 799), home respectat per la seva autenticitat de vida i pels seus coneixements. La teoria que el bisbe Fèlix expressa en una “carta a un sarraí”, un escrit perdut, consisteix en contemplar la segona persona (Crist) com un fill “adoptat” en la carn. La idea es fonamenta en la predicació dels primers pares de la Església i és moguda per la raó i pels intents d’acostament a altres visions, com la musulmana.
Fèlix d’Urgell per David Paniagua
La clau de l’ortodòxia és sempre la obediència i el sotmetiment. L’església, com fan altres institucions, perdona els errors, per molt greus que aquests puguin ser, però no perdona el pensament propi ni l’elecció del lliure camí al seu sí.
Els mitjans per fer-lo callar, ens són familiars, primer afalagar per convèncer, és el que intenta Alcuí de York, amb una carta del 790 en la que el lloa per la seva pietat i li demana que abandoni les seves idees, però Fèlix, com el bisbe Elipand de Toledo i mols altres que els seguien, es senten segurs en la seva tradició i no volen negar el que veuen clar.
Alcuí de York, al centre. Foto: viquipèdia
Carlemany convoca el concili de Ratisbona, celebrat el 791, al que porten, per la força, al nostre bisbe. Com que ell no es desdiu, l’empresonen i li cremen tots els seus escrits. Els bisbes hispànics acudeixen al rei demanat clemència però, amb aquesta bona intenció, enforteixen el poder polític sobre l’església.
Carlemany convoca un nou concili que es celebrarà dos anys més tard a Frankfurt i ofereix a Feliu el perdó i als bisbes hispans l’alliberament dels sarraïns, si deixen les antigues doctrines i es sotmeten als nous ritus.
Cripta a l’interior de St. Miquel de Terrassa, amb un petit altar i una creu grega. AGC, 2022
Ells, segurs com estaven de la seva independència i tement més els francs que els sarraïns, fan veure que es sotmeten, per a lliurar-se dels càstigs, però no ho fan, ni al seu interior ni a les seves celebracions, que continuen com abans.
Félix marxa amb els hispans, sabent que estaria vigilat, s’amagà a les muntanyes. Alcuí atacà sistemàticament totes les pràctiques visigòtiques. El 799 un enviat seu va a l’encontre de Feliu i el convenç de que vingui a Aquisgrà, a la cort de Carlemany (coronat per l’església com a Emperador un any després), per a tenir una discussió entre els dos.
El Papa i el Rei-Emperador, reforçant-se mutuament (tot i que no sempre d’acord)
El rei el lliura a l’església per que el castiguin, Feliu torna a desdir-se de les seves idees però, igualment, és empresonat a Lió. Allà quedarà aïllat a la presó del Papa sent custodiat pel bisbe de Narbona i per un altre català: Agobard, fins la seva mort envers l’any 811. La supremacia de la església franca va acabar no només amb “l’error hispà”, sinó també amb tota l’església visigòtica, els seus costums, els seus ritus…, de tradició molt antiga i més a prop de la primigènia font del cristianisme.
Interior de l’església visiòtica de Sant Miquel de Terrassa que deuria tenir, al seu origen, un ús funerari. AGC, 2022
Un exemple una mica confús per les poques dades fiables que es tenen és el del monestir de Sant Serni (o St. Sadurní) de Tavèrnoles, a l’Alt Urgell, on la comunitat de frares va quedar dividida entre els més grans i afins a l’adopcionisme, que van marxar a una capella allunyada, Sant Sadurní de Llanera, actualment al municipi de Torà (La Segarra), i els més joves, que van instaurar el monacat benedictí a Sant Serni. En aquest monestir s’ha conservat una còpia de la carta que Fèlix va escriure retractant-se de les seves doctrines.
St. Serni de Torà, abans de Lanera (La Segarra) foto: viquipèdia
És, justament, per tot el que va anar en contra de l’adopcionisme, com les cartes d’Alcuí, a Feliu i als seus feligresos i seguidors o el tractat de “sant” Agobard “contra el dogma de Feliu”, que ens ha arribat la controvèrsia i el que succeí a qui no va renunciar als seus principis, el bisbe Feliu d’Urgell. Segons Agobard, Feliu continuava transmetent les seves idees a la presó.
«Sant» Agobart, va ser també implacable contra els jueus
Però tot i que es van silenciar aquestes doctrines, més raonables que les imposades per la ortodòxia, el poble humil, que sol guardar-se molt bé d’expressar les seves idees, les va retenir com una petita llum en mig de les tenebres del dogmatisme i de la violència sistèmica del poder més gran i, més endavant, sorgirien altres corrents, perquè l’aigua sempre busca una sortida.
Cal escoltar la remor de l’aigua, la trobarem allà baix, no lluny del camí, però fora dels marges.
Conèixer el passar il·lumina el nostre present mostrant com la supremacia adopta uns mecanismes similars, que la més gran violència sempre la infligeix el poder més gran i que cal qüestionar el relat del poder i els seus dogmes.
Informació treta del llibre de Ventura, Jordi (1963). Els heretges catalans. Premi Josep Txart, 1962 Barcelona: Selecta, de l’article de Climent Miró i Tuset del 2013 “El xoc cultural del món carolingi amb el visigot: el cas d’Urgell” i d’altres fonts històriques.
Escultura d’Ernest Maragall al poema de Joan Maragall «Oda Nova a Barcelona» AGC, 2021
Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.
El poema té dues parts ben diferents, la primera està escrita en forma de diàleg poètic entre una veu que comença preguntant – «On vas Barcelona?» i l’altra (la ciutat) que li respon amb els millors bons desigs. Com que és la part que més m’agrada us deixo les tres respostes de la nostra Barcelona, amb cor de dona, enamorada, creadora, forta.
-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades, i al davant Catalunya tota estesa als seus peus, i me’n vaig… És l’amor qui m’empeny cap enfora, i me’n vaig delirant amb els braços oberts.
(…)
-Vinc del mar i l’estimo, i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor, i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
(…)
-Com més terra i més mar, i més pobles albiro, a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix, i me sento una força que abans no tenia, i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
A la segona part l’autor deixa córrer els seus sentiments de ràbia, foscor i tristor davant dels esdeveniments del moment a la ciutat (Setmana Tràgica), comparant aquesta dona que havia idealitzat amb una dona amb mil cares, traïdora, dolenta, tot i que, a la fi, nostra.
No direm res d’aquesta última comparació, és una expressió dels seus sentiments.
Cinquanta anys més tard el seu nét Ernest Maragall fa aquesta escultura de dues dones que dialoguen mig nues, estimant-se amb la paraula, el cor i la pell. Es va posar als “jardinets de Gràcia” o de Salvador Espriu, sent molt criticat per una societat que no entenia ni acceptava una expressió d’aquest tipus. Va ser arraconada al Parc Cervantes.
Finalment, en 1985, Pasqual Maragall la va fer portar on és ara.
Una poesia i una escultura belles, ens commouen i com a tal les contemplem, sabent que el més bell de tot són els sentiments humans que amaguen.
A les nostres ciutats que, com organismes vius que són, hem de saber cuidar.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-2022
Lectures feministes a la Biblioteca Bellvitge, 2022
A la llum d’alguns textos que vam llegir el passat tres de març a la Biblioteca Bellvitge, vàries dones hem compartit les nostres experiències i pensaments en relació a la transmissió de la cultura i al paper de la dona.
Trobada a la Biblioteca Bellvitge 2022-03-03
Aquestes són algunes figures de dones recordades i alguns fets comentats:
Després de la “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, Olympe de Gouges (Marie Gouze) (1748-1793), escriptora i periodista que havia fundat “El club de les tricotoses i la societat popular de les dones”, escriu la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana” que dedicà a Maria Antonieta a qui considerava una víctima oprimida com tantes altres. Va criticar durament a Robespierre com un tirà sanguinari i va ser guillotinada junt a Maria Antonieta i a Madame Roland “per haver oblidat les virtuts pròpies del seu sexe ficant-se en temes de la República”. Aquell mateix any es prohibí les associacions populars de dones.
Representació d’Olympe de Gouges abans de ser guillotinada
Hem llegit part d’un text que Virginia Woolf va escriure en 1940, mentre queien bombes a Londres, un text malauradament actual i hem fet memòria de l’assaig “tres guinees” sobre la guerra i el paper de les dones.
Aquest és un breu resum:
Algú li pregunta a Virginia Woolf què faria per aturar les guerres i ella contesta que començaria aportant tres guinees.
Una seria per l’educació de les dones, ja que les ha estat negada, però no seria una educació convencional per la competitivitat, sinó una educació transformadora per estimular el pensament independent i la col·laboració.
Maria Montessori, pedagoga recordada a la trobada que va endegar aquesta educació alternativa que posa l’activitat de l’infant al centre.
La segona seria per obrir oficines que ajudessin a buscar feina a les dones, però, en la mateixa línia, hauríem de buscar una manera de treballar pròpia i alternativa que no ens enfonsi en la rivalitat estèril. També s’hauria de pagar un sou a les dones que optessin per tenir cura de la família.
La tercera seria per qualsevol associació de dones que fomenti la seva participació social i política. Ella vincula pacifisme i feminisme, cal lluitar contra la discriminació de les dones, però amb uns espais i uns trets diferents que aquesta condició de marginalitat ens ha fet crear.
virgínia Woolf defensava el pensament crític, inspirat en les pròpies experiències de les dones, com un fonament indispensable per la transformació social
Seria allò tan actual de la cura, un fet que les dones hem desenvolupat ancestralment i que ha de ser compartit sense diferències de gènere, una consideració que algunes filòsofes actuals, com Ana de Miguel al llibre Ética para Celia promouen.
També hem recordat altres feminismes populars, com el denominat “feminisme negre” que defensa que sexisme, lluita de classes i racisme estan interrelacionats. Si en un principi el moviment feminista va ser el de la igualtat (reclamant el vot o el dret a l’educació i la feina) i més endavant hem considerat el feminisme de la diferència (aportar el nostre propi carisma). Actualment estem immerses al moviment divers i plural dels feminismes .
Ángela Davis, pionera en impulsar un nou feminisme que lluita contra tres lacres que van de la mà: racisme, sexisme i opresió social.
Entre aquestes i altres lectures, algunes experiències del passat i del present que reflecteixen els canvis que hem viscut a les famílies o a les feines.
Una d’elles és el record que Ana Luque ha expressat llegint una carta que ha escrit a la seva consogra, Mari Carmen Pàmies, vídua de Pere Vivó; una dona, un matrimoni i una família amb la que ella, com a familiar i molts veïns i veïnes del barri ens hem sentit vinculad@s, pel seu treball professional (mestra de Joan XXIII, ella, iniciador dels tallers Bellvitge, ell), pel seu tracte sempre amable i curós i un llarg etcètera que Ana ha recordat, com la integració fàcil i agradable entre les diferents cultures d’origen de les dues dones.
Un ram de flors morades i grogues per Ucraïna.
Una sala coordinada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge, presidida per un ram de flors que Nelly Peydró ens va fer arribar, uns lliris morats i la mimosa groga que reflecteixen la nostra preocupació per Ucraïna, en especial per les famílies del barri d’aquest país.
Resum de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 8-3-2022
Aquest article és una continuació i ampliació del que vam fer el 2020.[1]
El nom d’Ègara sembla provenir d’un mot iber, una llengua de la que es coneix l’escriptura però que encara no s’ha pogut desxifrar, és citat com “Egosa” al s. II aC per l’historiador romà Claudi Ptolomeu.
Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de les esglésies de St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les civilitzacions que habitaren aquest lloc des del neolític, ibers, romans, gots, àrabs i francs que anomenaven hispans als autòctons.
Castell de Vallparadís de Terrassa, damunt la riera (avui parc) del mateix nom. AGC, 2022
El nom de St. Pere remet a les antigues viles romanes o “mansió”, llocs que servien de refugi als caminants. St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots al moment de la mort i Sta. Maria, l’església baptismal, era una advocació que, a l’origen del cristianisme, tenia el mateix valor que la dels apòstols.
Les restes funeràries trobades mostren la implantació d’un primitiu cristianisme que es transmetia a les “domus ecclesiae”, és a dir a les cases on s’iniciava els catecúmens amb la nova litúrgia, es batejava i s’enterrava amb els nous ritus que es donaven amb la pervivència dels antigues costums paganes.
Antiga piscina baptismal de la Seu d’Ègara, ben bé com uns banys. Foto: viquipèdia.
Ègara va ser Seu episcopal des de 450 degut a la divisió que va fer el bisbe de Barcelona entre la part més meridional o litoral (bisbat de Barcelona) i l’interior (bisbat de Terrassa). St. Cugat d’Octavià, St. Menna, Sta. Maria d’Artés, Sta. Maria de Martorell, St. Feliuet de Vilamilans, Sta. Maria de Santiga o St. Feliu del Racó, eren sota la seva demarcació.[2]
Els bisbats eren la continuïtat administrativa de l’imperi romà, els centres que recaptaven impostos. Està documentat que el 592, en època visigòtica, Barcelona recaptava els impostos de Tarraco, Gerunda, Ègara et Emporiae.En 615 es celebra un concili en Ègara. En 693 encara trobem la signatura d’un bisbe egarenc.
L’antiga rectoria d’Ègara, que havia estat la residència del bisbe, es va alçar sobre una vil·la romana. Actualment és l’entrada al recinte i un petit museu explicatiu del conjunt.
Les primeres edificacions cristianes d’Ègara aprofitarien l’antiga vila romana, de la que se sap que tenia adossada dos patis amb “impluvium” (sostre inclinat que recollia l’aigua de la pluja en una cisterna). Les restes cristianes del segle IV han estat localitzades a la primitiva basílica de Sta. Maria que ja deuria ser habitada per una comunitat.
Recreació del palau episcopal amb l’impluvi i la piscina
Durant el període episcopal la basílica de Sta. Maria es va convertint en una catedral, un edifici amb tres naus i un baptisteri als peus de la nau central, es construeix l’edifici funerari de St. Miquel connectat amb la Seu i l’església de St. Pere que tancarà el recinte com a parròquia i cementiri de la contrada.
Absis de St. Miquel i Sta. Maria. AGC, 2022
Tot i les funcions específiques dels edificis, el conjunt era una unitat, amb un pati i un pou al centre i diferents zones de trànsit. Un lloc excepcional per observar la història i l’art, perquè, si bé podem estudiar el que arqueòlegs i historiadors ens comuniquen o llegir els documents que ens han arribat, res pot substituir la contemplació del lloc en silenci i amb els nostres sentits oberts.
Part frontal de St. Miquel i Sta. Maria. AGC, 2022
Les pintures més antigues de les que encara queden unes restes són les de l’absis del conjunt funerari de St. Miquel, amb icones dels segles V-VI contemporànies a les pintures coptes i siríacs, llocs des d’on es va expandir el cristianisme i a les bizantines d’altres llocs. Les de la cúpula de Sta. Maria, amb un dibuix octogonal al mig, són del segle VI. Gràcies a la restauració del 2010, podem contemplar el “retaule petri” dels segles VI-VII de St. Pere.
Retaule de St. Pere del segle VI. AGC, 2022
La part central interior de St. Miquel amb la cúpula il·luminada per quatre finestres i sostinguda per vuit columnes és magnífica i la entenem millor quan contemplem exteriorment aquest edifici amb nou elements: la part quadrada del mig, una mica més alta, té un sostre a quatre vessants i és al mig d’una creu grega amb les teulades a tres vessants, a les quatre cantonades més baixes les cobertes són a dues vessants. L’absis té una coberta a set vessants. Aquesta senzillesa i bellesa alhora, ajuntant simbolisme i funcionalitat, és pròpia de l’arquitectura d’orient que té el seu origen al pensament grec.
Interior de St. Miquel amb les seves columnes. AGC, 2022
Al subsòl està la cripta dedicada a St. Celoni, un autèntic tresor amagat amb un petit altar amb una creu grega. Aquest edifici és el que ha tingut menys transformacions i recorda, al seu interior, a una mesquita.
Altar de la cripta de St. Celoni, sota St. Miquel, amb una creu grega com la que forma l’edifici. AGC, 2022
Durant el període de dominació andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments, inclús en l’administració fiscal que continuarien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara. Es recapta pels nous senyors que introduirien, per part seva, noves millores en les tècniques de conreu.
En 916 Recosind i la seva dona Fruilò venen a Gelmir terra al castell de Terrassa, l’alou de “Vila d’Alí” (Castellar del Vallés). que limita amb terres de dues dones: Ilulo i Esther, noms que suggereixen la convivència cultural.[3]
El 966 Fruiló donava a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i a l’Avellanet entre el riu Ripoll, Ullastrell, Voltrerà (Abrera) i el bosc de Gaià, un ampli alou al sud de Terrassa.[4]
Finestra àrab d’un lateral de St. Miquel. AGC, 2022
D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval. El terme palau, amb diverses variacions, era força freqüent a la zona. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència als espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal seria el “Palau Jussà”, sota les esglésies de St. Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[5]
Torre del Palau de Terrassa
Recordem que en 801 l’arquebisbat de Narbona concedeix privilegis al bisbe de Barcelona, Frodoí d’origen franc. Els francs canviaran l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere que era sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got de Terrassa, perquè batejaven i exercien el seu ministeri independentment.
El concili de Troyes (878) confirmà alguns béns a l’església de Barcelona, la majoria eren a la falda meridional del Montseny i havien estat en mans de gots que havien aprisionat terra d’acord amb els privilegis concedits pels reis francs en el seu avanç. Al concili s’enfortí la figura de Guifré el Pilós, al costat dels francs. El bisbat de Barcelona prendrà rellevància assumint el d’Ègara.
Trobem anomenat el “Castell de Terrassa” o Castell-Palau a partir del segle X i en mans dels comtes. Es va alçar sobre les restes d’una vil·la romana a una cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara. La torre que queda és la del homenatge, datada de l’any 1000, que donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. La indústria tèxtil de Terrassa s’inicia aquí, al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits a Itàlia o cap a Orient. La parròquia de la Vila continuarà sent la de St. Pere i el nom de Ègara es perdrà.
Restes de la muralla de la Vila a Terrassa. Foto: Ramon Solé
Si el Castell-Palau tenia una funció més aviat comercial, el Castell-Cartoixa, sobre la riera de Vallparadís, tindrà la defensiva, mostrant encara aquests elements com el fossar o les espitlleres.
Castell de Vallparadís, espitlleres en ziga-zaga. AGC, 2022
En 1110 el comte Berenguer III ven als que seran els Terrassa un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là.
Interior del Castell-Cartoixa de Vallparadís , seu del museu de Terrassa. AGC, 2022
Al mateix temps Sta. Maria de Terrassa és consagrada (1112) quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalització, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Serà en aquest temps quan es bastirà l’obra romànica de Sta. Maria i St. Pere.
Sta. Maria, atri del s. XII. AGC, 2022
El conjunt de la Seu d’Ègara amb el castell-cartoixa, actual museu de Terrassa, és un bon lloc per trobar-nos amb l’amalgama d’arrels que som.
Antiga capella de la marededéu del Port a principis de segle. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectivas de la Marina (1977)
En articles anteriors ja hem parlat de Montjuïc com a “mont dels jueus” [1], un lloc on enterraven els seus morts, ja que no ho feien prop de les sinagogues, per aquest motiu trobem altres Montjuïc a altres pobles i ciutats. No sabem des de quan eren a Barcelona, però sí sabem que era una població més antiga que la que romanitzava a partir del segle X amb l’impuls dels comtes i vescomtes, aquests últims senyors del castell de Port.[2] En diferents excavacions, però principalment en les de 2001, s’han trobat restes d’aquest antic fossar dels jueus, malgrat els danys causats per l’extracció de pedra i l’espoli que va patir al s. XIV.
Làpida hebrea trobada a l’antic fossar dels jueus de Montjuïc. Foto: Ajuntament de Barcelona.
Ara volem fer memòria de les ermites i capelles que n’hi havia en aquest turó on la gent enterrava els seus morts, on es treballava des de molt antic en feines molt dures, com la dels molers, que treien pedra per dur-la a la ciutat, on es comerciava pels camins de l’antic port que el delta del Llobregat va acabar inutilitzant i on es lluitava, donada la seva posició privilegiada per la vigilància que es podia fer de l’antic estuari del riu i el port de Les Sorres de Gavà, on es donaven -en aquesta època- els principals intercanvis comercials.
Cisterna i vil·la romana de Can Valls, a Gavà, on n’hi hauria, des del temps romans imperials l’antic por de Les Sorres, on es comercialitzava el vi i altres productes. AGC, 2022
Sant Julià i el fossar dels jueus
L’església més important era la de St. Julià. A mitja falda de Montjuïc, limitava amb els termes de l’església dels Sants Just i Pastor i de la desapareguda de St. Miquel, pel costat de la ciutat i amb l’església de St. Fruitós a l’altra banda de la muntanya. Estava comunicada amb la ciutat per un camí que sortia de la porta del Castell Nou, que controlaven els vescomtes, i passava per St. Pau del Camp.
Barcelona vers l’any mil, es veu el camí que sortint de la ciutat, passa per St. Pau i mena cap a Montjuïc i a l’església de St. Julià. Segurament el mateix camí que farien els jueus per enterrar els seus morts.
Comencem a tenir noticia d’aquesta església a finals del segle X. El 995 el bisbe Vives llega a Sant Julià de “Monte Judaico” un alou que va ser del clergue Oruç, junt el Llobregat.[3] El 1006, Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara venen a Joan, levita, una vinya que tenien per com-plantació amb la basílica de St. Julià, a la vila de Sants[4]. El terme “basílica” indica que n’hi havia una comunitat.
El 1022 Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or al lloc de “Sant Pau apòstol”, extramurs de la ciutat (St. Pau del Camp) que limitava a l’est amb terra de Benevinisti hebreu, al sud amb l’estany i la mar, a ponent amb les terres de Guitard de la prole d’Arnall (a Banyols) i al nord amb “la via que va a St. Julià”.[5]
Ja amb aquestes dues dades veiem com les comunitats agràries mencionades al segle X i principis del XIè que treballaven al voltant d’una església o capella on tenien les seves sitges i enterraven els seus morts, van quedant al segle XI en les mans d’un poder eclesiàstic més centralitzat que es fa amb les rendes.
St. Julià serà la parròquia a la que estava adscrit l’antic cementiri de Montjuïc. Ho trobem en 1073 quan Boni Ysaac, fill de Rabbí Judà, ven a un levita el seu alou a Montjuïc, a la parròquia de St. Julià; al límit oriental es parla de la via que va “de la ciutat a la muntanya i de la muntanyaa la ciutat” i al meridional el “farell”.[6] La funció d’aquest far, ja mencionat el 963, era en aquells temps la d’establir contacte visual amb les torres de vigia de les muntanyes del Garraf.
Les restes del Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021
La constància documental de l’antic fossar dels jueus la trobem el 1091quan el comte Berenguer Ramon II retorna a la Canònica totes les vinyes que aquesta tenia a Montjuïc per la donació que havia fet el comte Ramon Berenguer I amb la seva muller Almodís a la parròquia de St. Miquel (annexionada a la Seu) i de les que ell s’havia apropiat. Als límits trobem la “Font Cova” (Font del Gat) i el “Far”, com a la donació de 963 i a l’est “l’antic cementeri dels jueus”.[7]
Antic fossar dels jueus a les primeres excavacions de 1945. Foto: Ajuntament de Barcelona.
El 1301 hi ha documentada l’existència de dues Deodonades que atenien l’església i en 1323 sabem que les capelles de St. Bertran i Sta. Madrona eren sota la seva jurisdicció. En aquests temps es prohibeix pasturar a la ciutat (entre la riera d’Horta i la de Sants, exceptuant que els carnissers de Barcelona puguin tenir llur bestiar al prat del fossar dels jueus o del Llobregat). Els conflictes entre els ramats de la ciutat i els pagesos locals (a Provençana, per exemple) serà una constant.
Ermita de Bellvitge a mitjans del s. XX. Un lloc de la Marina deltaica molt apte per les pastures.
Al segle XIV l’església de Sant Julià era un lloc popular, ens diu Carreras Candi.[8] Però no podem oblidar que finals d’aquest segle augmenten les persecucions dels jueus que es veuen obligats a abandonar llur cementiri. Només si es convertien es podien quedar, algunes sinagogues es transformen en capelles i les seves làpides van ser utilitzades per construir els palaus gòtics de la ciutat.
El 1487 Lluís Desplà fa reedificar St. Julià, però ja des de principis del segle XVI serà considerada només capella ermitana, sent repartit el seu terme entre l’església dels Sants Just i Pastor i les de Sta. Maria del Mar, Sta. Maria del Pi i Sta. Maria de Sants.
En aquest lloc apartat residia, en aquests últims anys, el botxí de la ciutat. Va ser enderrocada el segle XVII, quan es va bastir el castell de Montjuïc.
Sant Fruitós, després Santa Madrona?
En 1050 es juren les disposicions testamentaries de Bonfill, levita, a Sta. Maria del Pi, mana vendre l’alou que té al “Monte Iudaico”, al convent de St. Fruitós, per ajudar amb les obres de diferents esglésies i deixar llegats a diferents persones, principalment als seus fills, que devien ser petits ja que disposa que, si mor la mare d’aquests, els seus germans tinguin cura d’ells.[9]
En 1061 Mir, fill de Ramon i d’Aigane, amb la seva dona Ermengarda, pares de Ramon Mir, venen terres, vinyes, cases, corts, horts, pastures, prats, fonts i arbres de diverses classes i l’església de St. Fruitós a Montjuïc i a Banyols a dos matrimonis. Ramon Mir deixarà aquests béns al jutge Ramon Guitard. En 1097 Ramon Guitard i els canonges de la Seu permuten el que els havia deixat Ramon Mir a Provençana per dues parts de l’església de St. Fruitós de Montjuïc, un alou amb una torre antiga, fonts i olivars en aquest lloc que limitava amb St. Julià i altres vinyes i terres prop del Port, a Enforcats i Banyols.[10]
Posteriorment, en 1154, aquest convent va ser lliurat a St. Pau del Camp. En 1160 el bisbe estableix a Mir de Montjuic i a la seva dona, Ana, al terme de St. Fruitós, on trobem, al nord, el camí que va a Port.[11]
Sant Pau del Camp un dels monestirs més antics, amb un origen incert, potser d’epoca visigòtica. AGC, 2019
En 1323 la capella, pertanyent ja a la parròquia de Sant Julià, té una situació pròspera. Alguns autors, com Carreras Candi, pensen que aquesta capella prengué al segle XVI, quan sembla desaparèixer, l’advocació de Santa Madrona, tot i que una capella amb aquest nom ja existia el 1406.
La de Sta. Madrona (una capella amb aquest nom és actualment al recinte del Palau Albéniz) és la història de les guerres que durant els segles XVII-XVIII es dugueren a terme contra la ciutat des d’aquests indrets, contínuament desfeta i reedificada, va anar passant per diferents ordes religioses.
Capella de Sta. Madrona al Palau Albéniz de Montjuïc. Foto: R. Solé
El lloc de Sta. Madrona és conegut també per les seves pedreres de les que encara queden restes com al Teatre Grec i les fonts properes, com la popular Font del Gat, esmentada ja el 963 com a «Fonte Cova».
La capella del castell del Port. La marededéu dels pescadors.
A les excavacions de 1984 i, anteriorment, en 1929, es van trobar, en aquesta àrea del sector sud i més a ponent de Montjuïc (Zona Franca), restes de poblament i producció dels ibers (sitges) i romans (pedrera)
En 1020 Guifré de Mediona, fill del veguer, Eroig, que entre 970 i 975 comprava aigua i terra a l’estany de Port, dona a la Canònica cinc peces de terra i mig estany al lloc que “els avantpassats anomenaren Port”, més la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes.[12] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[13] potser sobre el comerç en general.
El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb el bisbe Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. Devia ser una persona important, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb un afegit del lloc d’on és). En aquesta permuta trobem esmentat el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard, mare del vescomte d’Udalard i de Geribert) i, en la permuta que fa Casta, “La vall d’Ermengarda”, el que ens mostra el reconeixement de les dones en aquells remots temps.[14]
La vescomtessa Ermengarda (filla del comte Borrell i dona de Geribert) deixa, al seu testament de 1030, entre altres moltes donacions, tot el blat que té al Port per la capella de la Mare de Déu del Port.[15]
Ermita de Bellvitge a la Marina deltaica. El conreu de cereals i les pastures van ser el més comú en aquestes terres durant segles, fins la construcció del Canal de la Infanta al segle XIX.
Aquesta capella, que avui trobem com a parròquia, devia ser la capella del castell de Port i com a tal va quedar en mans privades. Si als segle XI el terme del castell de Port formava part de la parròquia de Provençana, en segles posteriors serà dins del terme parroquial de Santa Maria de Sants.
A prop seu eren les cases dels pescadors, un lloc anomenat “Fraga” en 1159. El terme de “Vilanova del Port” d’aquesta zona en 938, quan Cast dona terres i propietats a la Seu, serà substituït per aquest de “Fraga” que remet, més que als pescadors, a una indústria de la forja, a una fraga, potser a un molí. En tot cas el castell de Port, amb la capella, ja no serà més que un pedrís rural privat.
Els residus que deixava el riu van ser un constant problema des del temps dels romans, els recs (com els que es van trobar en 2009 en fer les obres de la línia nou a Foneria[16] o el que es menciona al 995 amb el nom d’Amalvigia) deurien ser, més que per portar aigua, per treure-la, fins que va arribar un moment en que l’estany de Port no tenia sortida. Llavors es va fer servir un port a l’altra banda de la muntanya, que ja s’utilitzava al temps dels romans per dur la pedra extreta de Montjuïc amb la que es van fer els principals monuments (com la medusa de Provençana) o la muralla.
Restes de la pedrera que és damunt l’actual cementiri, vista des del castell de Port. AGC, 2021
En 1397 els habitants de “Fraga”, a Montjuïc, clamen pels prejudicis causats per les aigües corrompudes. La necessitat de millorar les sèquies de l’estany és una constant. Els terratinents de la època moderna aprofitaran per conrear cànem i lli, el que va fer augmentar les malalties entre la població.
L’antiga capella del Port va ser enderrocada durant la guerra de successió i refeta el 1716. Aviat s’estableix la “Casa Antúnez”, origen de la barriada de Can Tunis. Quan Carreras Candi escriu (1902) ens diu que la capella quedà durant el segle XIX en estat d’abandó i sufragària de Sants i d’Hostafrancs. No sabia que el 1911 es traslladaria a la plaça Cardenal Casañas, ni que el 1939, després de ser cremada, es tornaria a bastir, sent inaugurada en 1941.
Entrada de l’actual parròquia de la Mare de Déu del Port, on es recorda aquest passat mariner. AGC, 2020
Capella i pedreres de St. Ferriol
El primer esment el trobem en 1228 en el testament d’Agnès, filla de Pere Grony, que deixa setanta sous a la capella, tot i que seria molt més antiga, ens diu Carreras Candi. D’aquestes dates són les primeres organitzacions dels molers. Recordem que la indústria de la pedra estava repartida per tota la muntanya.
Trobem la capella de St. Ferriol en un gravat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), estaria a la falda de la muntanya, entre Sta. Madrona i el mar, damunt d’unes pedreres que s’esmenten en 1402 a l’arxiu de l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona.
En aquest gravat del segle XVII es situa les capelles de St. Ferriol i de Sta. Madrona.
L’ermita de St. Ferriol devia desaparèixer cap el segle XVII, període en que s’intensifiquen les guerres a la ciutat.
La capella i les hortes de Sant Bertran
L’antiga ermita de Sant Bertran, existent des d’inicis del segle XIV, estava situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc (vorejant el mar), aquest “camí de St. Bertran” pujava a la zona del Morrot, la part més escarpada i propera al mar i era molt utilitzat pels molers que solien estimbar les pedres al camí, per aquest motiu s’havia d’arreglar sovint. L’any 1338 els consellers de Barcelona arreglaren aquest “camí de Fraga” posant roques. En 1992 es van trobar en aquest lloc del Morrot restes d’un taller de jaspi d’època prehistòrica.
Al segle XV la capella tenia un ermità. Al segle XVI necessitava ser reparada, al costat n’hi havia una cas o “botiga” que servia per a incomunicar persones sospitoses de patir alguna malaltia epidèmica. Al segle XVII tornava a estar en bones condicions i acudien parelles que volien tenir criatures.
En alguns mapes de l’època, que les guerres ens han deixat, es fa esment de les capelles de Santa Madrona, St. Ferriol o de la del Port, també de la de St. Bernat que en 1697 apareix denominat com “Hermitage”.
Mapa de 1706 on surt l’Hermitatge de St. Bernat.
L’ermita va donar nom al “portal de St. Bernat” (avui de Sta. Madrona) i a les hortes que hi havia al peu de la muntanya, abans conegudes com les Hortes de Sant Pau. Amb l’assecament del Cagalell, aquesta zona va esdevenir una de les àrees més importants de producció agrícola i fructícola.
Entre la porta de Santa Madrona i Montjuïc estan els jardins de Les Hortes de Sant Bernat. AGC, 2021
En 1714 St. Bertran va ser un refugi pels barcelonins que fugien dels bombardejos contra la ciutat. Va desaparèixer a la guerra del francès.
Les Hortes de Sant Bertran, una zona rica en fonts, va ser un lloc d’esbarjo molt popular entre els barcelonins del segle xix i principis del xx de la que actualment només queda el record del nom en un petit jardí prop de les Drassanes. Després de la construcció de la Ciutadella, la platja destinada a la zona de banys era la que hi havia a les Hortes de Sant Bertran.
I aquí acabem el nostre recorregut per les capelles perdudes de Montjuïc; hem intentat fer memòria dels perseguits, dels proscrits, dels empestats, de les dones de fa mil anys, de la gent que ha treballat dur traient pedra, forjant, pescant, pasturant, conreant una terra que havien de dessecar, lluitant en les guerres que els manaven, protegint-se dels seus efectes, refent tot el que les malifetes humanes i els desastres naturals devastaven i donant més vida i gaudint quan s’ho podien permetre.
Gravat del segle XVI. Tristement l’acció de la guerra va anar fent-se amb la muntanya que donava aigua de vida als habitants de Barcelona i dels seus voltants
[3] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.
[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, doc. 158
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 70 (1006) i vol. 38, n. 342 (1022)
[13] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328
[16] Ravotto, A. i d’altres (2016) “La transformació del medi natural en el paisatge agrícola durant l’època antiga. L’exemple del jaciment de Foneria (Barcelona)”.
El Delta del Llobregat no existia fa uns tres mil anys ja que la línia de la costa era molt més endins i el riu Llobregat acabava en una mena d’estuari. Els canvis climàtics que la terra ha patit, junt a l’activitat humana, com la desforestació, van fer que el Delta s’anés formant fa uns dos mil anys. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”[1], no és estrany, doncs, que el port que van fer servir civilitzacions antigues i que servia per transportar la pedra de Montjuïc a la ciutat ja no funcionés, tot i que ens queda el topònim del Port.
Placa i restes del castell de Port a Montjuïc, davant la parròquia de la marededéu del Port. AGC, 2021
Fins el segle V els vaixells ancoraven al port conegut com «Les Sorres» (a Km. i mig a l’interior de l’actual platja de Castelldefels i a tres Km. de la de Gavà):
“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]
La formació del Delta entre els segles V i XX
Endemés de la sedimentació que portava el riu, aquest va anar canviant de llera en diferents moments, creant diferents braços i estanys, com el de “Círculo” en Montjuïc o el de Lanera, entre St. Boi i El Prat, documentat des del 965. La via de Llanera (actualment Carretera del Mig) era un camí transitat i comercial que probablement seguia una antiga llera del riu y els prats de Llanera un ampli terreny guanyat al mar entre St. Boi i El Prat. En 1211 un nou canvi de llera deixa aïllada l’illa de Banyols, futur Prat de Llobregat.
El Cap del riu, cobert per la sedimentació del Delta, serà, durant el segle XIV, lloc de partida de naus (1343, el rei Pere “El Cerimoniós” cap a Mallorca contra Jaume III) i d’arribada (1355, naus genoveses en la seva lluita pel control del comerç marítim). El Delta oferia un lloc on aixoplugar-se per la vegetació, on proveir-se d’aigua dolça i on exercir el pillatge, per aquest motiu al segle XVI es refà l’antiga torre del cap del riu al marge de ponent de l’actual curs del riu, on està actualment, dins del consorci de la la Zona Franca.
La «farola» o far del Llobregat als anys 60
Als anys seixanta del segle XX, l’extracció massiva de pedra i sorra va fer que es perdessin moltes restes arqueològiques de la zona, malgrat tot, l’empeny i la dedicació d’alguns estudiosos locals aconseguiren treure a la llum diferents restes de vaixells i de materials d’emmagatzemament com àmfores que són una mostra d’aquesta activitat comercial a les platges, prop del Delta.[3]
Restes de la vil·la romana de Can Valls a Gavà. AGC, 2022
També s’han trobat restes arquitectòniques romanes prop d’aquella primera línia d’ancoratge de “Les Sorres”, la més important és la gran cisterna d’aigua de la vil·la romana de Can Valls de Gavà, dalt del turó marítim de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat, cap el mar i cap a l’interior seguint el riu Llobregat, que llavors era navegable. Les troballes de Can Valls fan pensar que, més que una vil·la rústica, com d’altres de la època, podria ser un lloc portuari.
Interior de la gran cisterna romana de Gavà. AGC, 2022
En 1990, durant les obres de construcció del canal olímpic, es va trobar un vaixell medieval (probablement de la segona meitat del s. XIV) que es dedicava al transport de peix (segurament en conserva, degut a les salines que es feien en aquesta zona) i que es devia enfonsar en el que llavors eren els aiguamolls de la desembocadura del Llobregat. Es va catalogar com la troballa número deu (“Les Sorres X”) i actualment el podem contemplar al museu marítim de les Drassanes de Barcelona. [4]
Museu marítim de Barcelona. Vaixell medieval. AGC, 2021
L’any 2018 es va començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques que estaven en un estat més precari i es van fer noves excavacions arqueològiques, principalment de la cisterna romana. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.
Al poc temps arribà la pandèmia i ens hagueren de quedar a casa; ara que ja podem sortir, aquest és un bon lloc per visitar amb el màxim respecte i millor si ho fem acompanyats de qui ens ho pot explicar, amb les visites que organitza el museu de Gavà, per exemple; un lloc que, tot i que ja és conegut, serà un autèntic descobriment per a nosaltres.
Vil·la romana de Can Valls. Gavà. AGC, 2022
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-02-2022
(Revisat i corregit 1-2-2023)
Als i a les que han treballat amb dures condicions de vida i als i a les que procuren donar-les a conèixer..
[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.
[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.
[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.
[4] VVAA (1992) Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. Castelldefels, Baix Llobregat. Ed. Generalitat de Catalunya.
Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.
Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).
Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]
La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.
En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.
Detall d’un mapa del segle XVIII
El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).
El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]
La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.
Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –Espodoia-) Foto: AGC, 2020
Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.
Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.
Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021
La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.
En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]
El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.
Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, AmalricAeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred.[9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]
Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.
Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.
En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]
Sant Vicenç de Sarrià, foto antiga.
Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.
Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé
Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).
Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.
Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022
A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7
[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelonasegle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410
[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al.o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)
[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1
[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 