Os podría explicar cómo escribí el libro, pero no me sería fácil explicaros cómo leerlo sin las orientaciones que dio Mercè Otero Vidal en la presentación que hicimos este septiembre en la Editorial Claret.
– “No és un llibre fàcil”, no por la redacción, sino por el exceso de información que hace de él un libro de consulta. Mercé propone leerlo por partes, poco a poco, aunque también hay “un cert suspens que anima a seguir”.
– “La història de l’església és fonamental per a entendre la història medieval”. El libro refleja algunos de los movimientos que se dieron en la primitiva iglesia como el priscilianismo, el adopcionismo y otros que fueron considerados heréticos, a veces por responder a estrategias divergentes y a menudo porque contaban con la presencia activa y reconocida de las mujeres.
– “S’ha de llegir la Introducció”, ya que en ella se dan las pistas sobre una historia de las mujeres que se inscribe entre otras que, mientras dan a conocer nombres y hechos relacionados con las mujeres, van definiendo un método propio. En este caso se han aplicado criterios basados en Simone Weil (París, 1909, Ashford, 1943), sobre quien publiqué un libro en 2019.[1]
– “Les llistes finals del llibre són molt útils per a situar la cronologia de les dones”. Las etapas históricas que la historiografía delimitó no sirven para historiar a las mujeres. El “humanismo” del siglo XIV, por ejemplo, es sólo para hombres, justo en esa época se recluye a las mujeres usurpando sus funciones. Los disidentes perseguidos por la Iglesia Romana encontrarán nuevos caminos a través de las corrientes luteranas y protestantes, la mujer, en cambio, quedará relegada en toda institución.
– “El llibre s’emmarca en un context geogràfic concret, el de la zona que s’hi habita, té en compte les troballes de l’arqueologia, els antics camins i les restes que podem trobar passejant”. No hubiera podido hacerlo sin el contacto directo con los lugares mencionados en los documentos investigados.
– “Ho he llegit en català, tot i que estava escrit en castellà, en deixar els noms propis en català”. Curioso ¿no?, son los efectos de un bilingüismo aplicado cuyos resultados serán diferentes a los que se preveían o se deseaban, porque la lengua tiene una vida propia que hemos de escuchar dejando que resuene, como aquella canción de cuna que en el libro se menciona y que señala la importancia de la oralidad y del lenguaje que las madres y mujeres en todas las culturas hemos transmitido y con la que siempre nos hemos relacionado.
– “Som part d’una Genealogia de dones”, esta frase me resonó, ese ha sido uno de los objetivos principales: el mostrar que las cartas de viaje de Egeria (s. IV), el manual teológico-educativo de la condesa Duoda (s. IX), que tradujo M. Otero o el libro rescatado de la hoguera y del anonimato de Margarite Porete (S. XIII), entre otros, trazan un hilo conductor que ayuda a ordenar ese entramado complejo y dinámico que vamos conformando y que obligará, sin ninguna duda a reformular la historia. Porque la historia de las mujeres nunca se dejará encajar en una clasificación rígida, es una corriente que sigue fluyendo y en la que, cuando nos sumergimos, no dejamos de avistar nuevos abismos, es una historia viva.
– “La violència difusa quan les institucions no estan molt consolidades permet l’actuació de les dones”. Cuando el poder se centraliza y reafirma, las mujeres, los disidentes y los pobres perecen bajo el terror más opresivo. Otro de los objetivos del libro ha sido mostrar cómo la violencia mortal del patriarcado es, ante todo, institucional, algo que esperamos haber demostrado.
Maria Àngels Garcia-Carpintero, 30/09/2024
El meu agraïment especial per a la Mercè Otero i en Josep Maria Jubany que van presentar amb mi aquest nou llibre.
[1]Simone Weil educadora. Tras los ecos de su voz.Ed. Claret, 2019
La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023
En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]
La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.
El nom de “les monges” es fa en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.
La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.
Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023
Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.
Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.
En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]
El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022
Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu espós, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions, entre els quals, «la font». El bisbe confirmarà aquesta donació en 1247[3].
Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.
Tampoc es diu que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses, per això moltes dones trobaren una manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.
El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023
En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passen a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom de les monges (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades.
En 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir. La priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria en 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.
La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.
La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]
A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.
És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.
Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría (1207-121)continuant, amb el suport civil, la seva tasca. AGC
La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.
La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023
A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.
La «font de les monges», record de la comunidad femenina de Montalegre, prop de la Conreria, en estat d’abandonament. AGC, 2023
Entre el Vallés i el Maresme n’hi ha una muntanya dita Montalegre que es podria traduir per “Mons Alacris” (que vol dir “alegre” però també fàcil, planer, amè, lleuger… i que més endavant (segle XV) es coneixerà com a “Mons Hilaris” (que només vol dir alegre o rialler).[1] El primer i més antic sentit remet, com molts primers topònims, al seu relleu, amb uns turons suaus, uns boscos verds i el mar. Un lloc que s’ha preservat en el seu estat natural, potser per ser terra de ningú, estant com està al límit de tres comarques i tres poblacions: Barcelonès (Badalona), Maresme (Tiana) i el Vallès oriental (Sant Fost de Campsentelles).
Situació de la font de les monges al límit de la Serralada Marina
Un entorn amable amb visibles restes molt antigues (roques del neolític i poblats ibers) que serien aprofitades per les poblacions medievals que s’agrupaven en indrets arrecerats, prop de l’aigua i que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), bastint alguna torre de vigilància que després podria ser un recinte emmurallat i reconstruint petits llocs de culte, on guardaven el gra i enterraven els morts, espais sagrats cuidats sovint per dones als primers segles del primer mil·lenni.
Actualment aquest lloc és conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, però pertanyent al terme parroquial de Sant Fost de Campsentelles), onn’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, amb una comunitat de Deodonades,documentada des de finals del segle XII, a la casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles a l’indret conegut com “la font de les monges”, on més fàcilment es troba aigua en aquesta zona.
Sant Cebrià de Cabanyes. Foto: F. Javier Aranda «Randy»
Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven l’evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball i de la gestió dels seus béns, aportats sovint per elles mateixes (moltes eren de famílies benestants) i/o rebuts en donacions, com podia ser de les parròquies que administraven, tal com els primers bisbes els van encarregar.
Les germanes de Montalegre rebien una contribució de les parròquies de de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que absorbirà St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles, on duien a terme la seva activitat. També a Vilassar de Dalt, on s’han trobat tombes medievals prop de la capella de St. Salvador de Can Boquet, n’hi hagueren Deodonades.
Tombes de Can Boquet, a la Serralada Marina. AGC, 2023.
En 1199 trobem Deodonades a les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de la Moguda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2] Els béns patrimonials van passant dels pares al primogènit, oblidant que la transmissió sovint provenia de les mares i esposes i perdent de vista les genealogies maternes en prendre les dones els cognoms dels marits.Trobem constància del monestir femení de la casa de Montalegre en 1241 quan Gueraua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, fan donació de diverses terres i confirmen a la seva priora les seves possessions. La donació serà confirmada pel bisbe en 1247[3].
La casa de Santa Maria de Montalegre va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de St. Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma. Dotze és un número important per aquest tipus de comunitat. En 1256 el bisbe posa la comunitat sota la regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies i els dona alguns drets sobre la parròquia de Sant Fost.
Però mig segle després tot s’estroncarà, perquè? En 1215 el Papa havia prohibit la fundació de noves ordes femenines frenant, endemés, la proliferació de noves cases de les branques religioses admeses així com la incorporació de noves novícies. Un dels mecanismes serà la imposició d’una clausura estricta que les comunitats reconegudes dilataran. Moltes dones trobaran la manera de dur la seva tasca en uns espais propis i més lliures, tot i que aviat es veuran obligades a quedar sotmeses als bisbes i rectors, a una regla i al claustre. Les canongesses agustines es regien d’una manera diferent que les comunitats monacals, com les benedictines, però cap d’elles volien una clausura estricta que no els deixava veure ni als seus familiars més propers, ni la Cartoixa es regia tan durament als primers segles.
En 1286, sent priora Geralda de Penyafort, Ramon de Sentmenat fa donació d’un terreny a la font, prop del castell, on estava l’ermita, el que indica la continuïtat de l’activitat de les canongesses. Però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats femenines, va retirar a la comunitat de Montalegre els drets concedits pel bisbe Arnau, traspassant, els béns que elles administraven, als rectors i als clergues beneficiaris dels altars i disminuint, per tant, les possibilitats de subsistir.
Escultura a l’antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019
El conflicte amb aquest bisbe, encarregat llavors de les obres de la Catedral de Barcelona, provoca que després de passar els anys més durs de la pesta negra i malgrat haver comprat en 1348 els drets senyorials de les terres de Campsentelles, la priora Blanca Desgatell (o «de Gacell», -1400) vengui, en 1362, el convent i l’ermita a la comunitat de canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Les agustines marxen al Raval de Barcelona, instal·lant-se a les cases de “la Cervellona” (moltes dones eren anomenades només amb un renom), al carrer de Natzaret, prop del monestir femení cistercenc de Valldonzella, que havia passat per una situació molt similar.[4] Allí inauguren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre amb la imatge que portaren.
L’ermita de Sant Fost va ser traspassada a uns ermitans que la van cedir a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, de qui ho va adquirir, el 1415, la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per la noble Blanca Centelles.[5] Els cartoixans de Terrassa van fer vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota aquella ermita, al mas Rovira, quedant la primera casa com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de La Conreria. És a partir d’aquest temps que l’advocació de “Montalgre” es fa derivar de “Mons Hilaris”.
La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé
La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, les propietats i les rendes de Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, enriquint-se i expandint-se posteriorment. [6] En 1504 Sant Cebrià de Cabanyes és unit a Sant Fost. Aquest és un clar exemple de com els béns que administraven comunitats femenines passen a una església que ja és totalment patriarcal i masclista.
Església antigua de Sant Fost de Campsentelles.
A les agustines de Montalegre, ja assentades a Barcelona, se’ls hi van afegir, el 1438, les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes difícils de trobar al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (a Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos i trasllats es fan amb resistències, el que vol dir que no eren decisions pròpies i lliures, sinó obligades per a poder subsistir. Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.
El concili de Trento (1545-1563) donà amplis poders als bisbes per intervenir a les comunitats religioses femenines obligant-les definitivament a la clausura. Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu. La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. Altres comunitats monàstiques com Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, les clarisses o Valldonzella, discutiran aquesta reforma, però finalment van haver de sotmetre’s. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos de professes agustines i el 1593 el Papa decreta l’extinció de l’orde donant les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona.
Antiga casa de la Caritat, edificada sobre l’antic convent de les agustines de Mont-alegre, després Seminari. AGC, 2023
A finals del segle XVIII, amb l’expulsió dels jesuïtes, el seminari es traslladà a l’església i convent de Betlem, a les Rambles, quedant l’edifici anterior buit fins que es va fer el pati Manning, destinant-se a usos militars fins que passa a titularitat pública com a hospici i “Casa de la Caritat” en 1802 i fins 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i queda aquest lloc per a oficines de la Diputació de Barcelona. De l’antic convent de les agustines només ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat.
Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019
L’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Sta. Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església que es publica a la seva web, es parla de les monges agustines, però no dels motius de la seva «extinció».
El 1568 va ser enderrocat l’antic convent-granja de La Conreria sent ampliat i construït amb l’estructura actual i reformant-se el 1799. L’edifici va tenir diversos usos fins que, a partir del 1942, va ser seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies de la Generalitat de Catalunya.
Del pas de les agustines per la Conreria ens queda el topònim de “la font de les monges”, molt popular al segle XIX, quan la Conreria era un hotel-restaurant. Avui en dia la font i tot el conjunt és en estat ruinós. [7] Un grup ecologista, “La Xopera” de St. Fost de Campsentelles, l’intenta protegir i restaurar.
Les dones no renunciaren a crear espais propis de comunitat, pregària i acció buscant altres camins, com les “Elisabets” que sota l’advocació de Santa Isabel d’Hongria creen noves institucions de cura i ensenyament.
Antiga casa dels infants orfes al carrer Elisabets, prop de Montalegre. AGC, 2023
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
26-05-2022. A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes
25-04-2025. A les moltíssimes dones que han estat tancades en contra de la seva voluntat
[1] Un monjo cartoixà (1970) “La Mare de Déu a Montalegre” Tiana.
[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.
[5] María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres i Blanca de Centelles (-1349), l’última d’aquesta nissaga, fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís
[6] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.
Icono de Santa Anastàsia, coneguda com «la guaridora».
Santa Anastàsia de Premià de Mar
L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]
Premià de Dalt. Capella de Santa Anastàsia o de Santa Anna. Foto: Ramon Solé.
Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]
No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu. En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.
Santa Maria de la Cisa. Les marededéus amb la bola del món és una representació habitual del romànic.
A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.
Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]
Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar
La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.
Sant Salvador de Vilassar de Dalt, capella romànica refeta. Foto: wikilok
Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar
Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]
L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.
Santa Margarida del Viver, Cabrera de Mar. dibuix que va fer l’historiador Marià Ribas al 1925
Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius
Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.
Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)
Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.
També l’església vella de Sant Andreu de Llavaneres es bastí sobre un edifici anterior, probablement romànic, al llarg del segle XVI.
Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.
Roca-rossa (Tordera)
L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.
Tordera (Alt Maresme). Ermita-Monestir de Rocarossa. Foto: viquipèdia.
Quines conclusions podem extreure de tot plegat?
Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:
Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.
Al segle XIII, les que no havien fet vots, van posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.
Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.
Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.
Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021
A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.
[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.
[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).
[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.
[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.
[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.
Les dones i la canalitzaxió de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Durant el segle X i principis de l’XI, trobem a Premià, Vilassar o Cabrera de Mar, com en altres indrets de Catalunya, dones que són reconegudes pel seu treball i que administren els seus propis béns, en companyia d’altres membres de la família o per sí mateixes. Volem deixar constància dels seus noms i del seu fer.
En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda[1] (Garsinda de Tolosa, esposa de Guifré II ó Guifré Borrell i mare de Riquilda de Narbona).
En 962 Mir “Llop” estableix al matrimoni format per Guifré i Aurundina a Premià. En 975 es renova aquest establiment amb Aurundina i els fills de Guifré, fent menció a que ambdós esposos plantaren vinya. En 986 Aurundina amb els seus fills ven una mujada de vinya a Emó (dona).[2]
Un altre matrimoni que veiem a Premià és el d’Auxili i Cixilo[3]. En dues ocasions compren (974 i 977) i en 986, com feia Aurundina, venen una part a Emó. Auxili signava la venda de 929. Aquests levites o lletrats que trobem signant documents, acostumen a ser uns propietaris mitjans.
Mir “Llobet” pot ser un dels fills de Galí i Ermengarda, senyors del castell d’Eramprunyà. Els terratinents que tenen propietats a diferents llocs del voltant de Barcelona són força habituals en aquest temps, com seguirem veient.
El matrimoni Isimbert-Emó i, més endavant, Emó sola, sembla ser d’aquesta baixa o mitjana noblesa, probablement família del vicari del Castell de Cabra, a la frontera del Penedès, Ervigi[4]. En 978 Amaltrud ven a Isimbert i Emó cases , corts, horts i arbres al terme de Premià que limiten amb Vilassar “Vila Azarí”, amb les ones del mar, amb Alella i amb el terme d’Arca per cinquanta sous.
Vilassar, castell i torre del s. X. Foto: arxiu Rasola.
La Seu de Barcelona tenia béns a Premià. Entre les nombroses deixes que fa el Comte Mir a la Seu en 965 (ó 966) es troben les esglésies de Primiliano i de Taliano (Teià), noms d’origen romà que mostren, junt els jaciments trobats, l’antiguitat dels llocs. La Seu adquireix, després de la presa d’Almansor (985), nombrosos béns. En 989 Elies, prevere, Altemir, Ermengarda i Bonadona, germans, empenyen al bisbe Vives el puig i la torre de Premià que limitava amb un torrent i dues vies, la que anava a la Vila i la que anava al Munt.[5]
Rieras del Maresme. «El Maresme, aigua e hidrografia». Centre de Recursos Pedagògics del Maresme.
En 985, al testament de Rami, mort en la escomesa, es deixava, entre diferents propietats, un alou en Marítima (Premià) a Quintilo Deovota, amb la condició de que a la seva mort passés a Sant Pere de les Puel·les. Al testimonial de 991 (ó 992) d’aquest monestir femení, entre altres propietats que s’indiquen, n’hi ha una a Duos Rios (la riera del Far i la de Canyamars originen la d’Argentona), junt a l’alou d’Ervigi, vicari. En 997 Amaltrud, donarà a la Seu terres i vinyes a Mata (Mataró) com a marmessora d’Ervigi, vicari.[6]
En 992 Borrell empenya al bisbe Vives terres, vinyes, cases, corts, prats i arbres al terme de Vilassar per sis unces d’or. Limita amb la serra que va per Sant Mateu, passa pels Arcs i va cap a Mugent, a l’est amb la vila d’Agell (entre Cabrera i Mataró) i la mar i al sud pel mar i per la vila de Teià fins la serra de Sant Mateu. Borrell especifica que ho té pel seu pare o per compra que havia fet al seu senyor, el Comte Borrell i que si no pot abonar l’import, la penyora passarà al bisbe.[7] Segurament el va poder desempenyorar perquè aquest alou no figura al testament final del bisbe Vives (995), sí figura, en canvi, un alou de Premià, al lloc anomenat Perelló o Banyeres, que el bisbe deixà a la Seu.[8] L’alou havia estat de Sensenanda segons consta en una venda de 1009 entre dues dones (de Maria a Beliarda), on també trobem una altra dona: Ermegodo i la “terra de la Seu que havia estat de Sesenanda”.[9]
En 996 Elies i Bonadona venen a Guillem i Beliardis un alou que limita amb Sant Mateu, amb el riu de Cabrils, amb la mar i el sorral de Teià.[10]
En 997 els Comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir de Sant Cugat un alou anomenat Villare Teudbert a la Vila Vitamina (Palautordera) a canvi d’alous a Mata (Mataró), Argentona, Premià, Vilassar i Teià.
Al canvi de mil·lenni Amaltrud és marmessora del levita Guadamir, amb la seva filla Ermildis, abadessa (de Sant Pere de les Puel·les) i Trasoer que deixa a Sant Cugat un alou al castrum Olèrdola.[11]Emmo compra una terra a Premià a Guilarà,Argemir i Ória que limita amb vinya i terra de la compradora i terra de Sant Joan del cenobi (Sant Joan de les Abadesses).[12]
En 1002 Elies i Cusca venen a Ungil i Quixol dues peces de terra i una vinya a Premià. Entre els límits trobem noms coneguts com Bonadona o Llobató, el d’una altra dona, Dadil i el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que, en aquestes èpoques i a diferents indrets, trobem proper a propietats de dones.
El “senyor de Foix”, Borrell, tenia també propietats al Maresme, doncs al seu testament de 1017, abans de peregrinar a Roma, deixa el seu alou de Vilassar a la seva dona Adalet, i, entre altres, fa donacions a Sant Pere de les Puel·les, on té una filla. A una filla, Quixol, li deixa mig alou a Durios (Dosrius).[13]
No ens resulta estrany que la família del vicari Ervigi i la seva dona Amaltrud sigui la mateixa del castell de Cabra i la que té propietats al Maresme. En ambdós casos es menciona el fill gran, Guifré. També es possible que aquests noms com “Ervigi” sigui un renom que s’estableix en funció del seu rol. De fet Eroig o Ervigi sembla ser veguer o vicari comtal de molts llocs al voltant de Barcelona: Vallés, Maresme, Besós, Llobregat, al mateix temps.
En tot cas no és tan important determinar el “qui és qui”, a part de que sovint és impossible, per molt que ens agradi, com saber d’aquests rols.
Amaltrud és una mare de família que procura pels seus familiars i potser també pels seus pròxims, com veiem als testaments de les dones. La millor mostra ens la proporciona la seva filla Emma[14] reclamant al monestir de Sant Cugat, al seu testament de 1024, ser enterrada junt la seva estimada mare, Amaltrud. Els testimonis són Guifré, Amat (probablement un nebot) i Llobet. Noms que, sense poder determinar clarament qui són ens resulten clarament familiars.[15]
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 21-02-2021.
A les mares i filles de tots els temps.
[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 10
[4] Quan, en 980, el comte Borrell estableix a Ervigi amb la seva dona Amaltrud i el fill d’ambdós, Guifré, com a vicari del castell de Cabra, trobem entre les signatures a Isimbert, un nom no gaire freqüent. (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 186).
[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 79.
Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat
A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.
Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. Serien el mateix Baio?, ens preguntem.
També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).
Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).
Els reis francs donen també, a Frodoí i a la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.
Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.
Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.
Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.
De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X, fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.
La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).
Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de Roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (a prop de Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.
Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.
Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny, poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.
“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”
El 1086 Adelaida, amb el seu fill Guadald, dota el monestir amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.
Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5]
La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.
El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]
Sant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. «El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc» (Argentona, El maresme).
En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]
Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?
El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]
Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?
Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.
Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.
[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?
[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,
[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1
[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.
[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.
[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documentación, n. 48.
[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. XCII.
Antic monestir de Sant Pol de Mar. Foto: Ramon Solé.
Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.
En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].
En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.
Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]
En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.
En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].
Platja del Cavaió entre Arenys i Canet. Foto: Ajuntament d’Arenys.
St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10]. Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.
2012 visita a les troballes de St. Pere de Romeguera o St. Feliu de Canet.
Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.
Sant Pere de Riu o de Pineda. Foto: viquipèdia
Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.
En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. Set anys després Ermessenda demana precs per l’ànima del seu espòs Ramon Borrell, mort el 1017 i per la del seu fill, Berenguer Ramon I, difunt en 1035, a la congregació de Sant Víctor de Marsella a qui va unir St. Pol de Mar [13]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[14]
Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[15].
En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[16], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).
Torre Martina, villae entre St. Pol i Canet. Foto: viquipèdia.
El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[17], un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[18].
I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978,serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)[19] i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional («La Pobla»).
En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.
Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.
Sant Pol – Sant Jaume. Foto: Ramon Solé
Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 2-XI-2020
Als que preserven la natura i la història
[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.
[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.
[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).
[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169
[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 