Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.
El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.
El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.
El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.
Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.
El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.
L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).
De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.
Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021
“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.
Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.
El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]
La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.
La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.
És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).
Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]
L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021
Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni
[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.
[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29
Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.
Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021
Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).
Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]
La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben a un acord: Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.
Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.
En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.
La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021
Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.
A l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021
El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.
Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.
Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021
Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.
Quines conclusions podem treure?
La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.
El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.
Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius, rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents (Olmet), fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]
Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021
La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021
Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.
[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.
[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10
[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61
[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902
[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.
Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.
Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt, l’ermita i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020
Dos camins travessen la muntanya:
El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.
El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.
Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar a la que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]
Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]
Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.
Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.
Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).
Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: «Viu el Vallés».
El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.
Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.
Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.
Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.
Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.
Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.
Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]
I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.
El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]
Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon solé, 2021.
Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.
Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.
El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé
El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.
Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.
Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.
Sant Llorenç del Munt, postal antiga.
Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.
La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.
A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).
Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé-
Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.
Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.
Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.
Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.
Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021
Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.
[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39
[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.
[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.
[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413
[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189
[8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.
Al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, amb el carrer Famades (abans carrer Angulo i ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà, hi ha, dins del recinte de la Remunta, la masia coneguda amb el mateix nom.
Els seus orígens són del segle XVII. A la llinda de la porta trobem la data de 1691. Antigament era coneguda amb els noms d’antics propietaris: Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo. Històries relacionades com veurem.
Part posterior de la Masia de la Remunta. AGC, 2021
Els Fatjó eren propietaris des del 1600 de la masia del mateix nom de Rubí (de la que avui només en queden alguns vestigis). Aquesta masia passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. El 1833, amb la desamortització l’adquirí la família Brugarolas, amb el que ja anem veient la relació entre noms que ens són propers aquí a l’Hospitalet.
La fàbrica d’olis industrials Brugarolas, fundada el 1885, va obrir la primera factoria a l’Hospitalet, instal·lant-se a Can Cluset (actual barri de Can Serra). A la dictadura de Primo de Ribera es va nacionalitzar i va ser expropiada per la CAMPSA (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA)[1]. El 1974 es traslladen a Rubí on obren una nova fàbrica.
Can Brugarolas darrera les vies del tren de l’Hospitalet i la Torre de Can Cluset al fons (la que té la torratxa)
Les nostres relacions amb Rubí venen de lluny, ja que els senyors del Castell de Rubí tenien propietats als Banyols de Provençana des del segle XI. La masia de Can Fatjó era, en 1312, el mas Gombau que pagava delmes al senyor de Rubí.
la família Agustí Fatjó rep la masia de la Remunta per herència materna, amb la qual cosa el cognom Fatjó desapareix. Els següents propietaris, els Angulo Agustí eren propietaris del molí de Can Fatjó (Rubí).
Manuel d’Angulo i Ante, militar nascut a Popayán (actualment Colòmbia) dirigí la gestió del patrimoni i jugà un paper destacat en la construcció del Canal de la Infanta, promogut per terratinents particulars com ell. El seu fill, Isidor d’Angulo i Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1812 – l’Hospitalet, 1854) va ser un economista agrari i terratinent resident a l’Hospitalet, com a mínim des de 1842. En 1846 introduí la cria de cucs de seda a la seva Torre “Melich”[2] i el conreu de la morera (potser d’aquí li va venir la idea al batlle Tomás Giménez pel casalot de Can Bori). A més de la introducció de noves tècniques i conreus feia divulgació mitjançant la Revista de Agricultura Práctica, que dirigí en 1853.
1987. El Pedrís de la Remunta amb la masia.Luís Bagan: imatges retrospectivas de la ciutat.
Tot i que era un burgès i que el nostre propòsit és fer memòria de les dones que han passat a l’oblit, no podem deixar de reconèixer la feina de gestió que va fer en temps difícils, les renovacions que va aportar, així com la implicació cultural i política que li va dur a estudiar el sistema repressiu de les presons i a escriure una memòria on criticava l’aïllament penitenciari.[3]
Un germà seu, Manuel d’Angulo, militar, va vendre el pedrís d’unes 40 mujades de terra, amb la seva masia, a l’Estat per a remunta d’artilleria. La remunta consistia en comprar, criar i vendre cavalls per satisfer les necessitats de l’exercit. El 1883 la remunta de l’Hospitalet es va suprimir però es restableix de nou al cap de pocs anys. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la llavors propietària, Mercedes Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1904, quan es va reestructurar passant a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.
La Remunta de l’Hospitalet. Postal antiga.
El pedrís disposava de diferents instal·lacions: quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, residència i fins i tot una capella i estava envoltada de camps de conreu i d’arbres que creixien a la vora del Canal de la Infanta.[4]
2012. Encara es veu la capella del recinte.
L’ambient agrícola perdurà fins els anys 60, quan el número de cavalls es va anar reduint. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. A finals del segle XX, les representacions de Sant Jordi al Parc de Can Boixeres encara disposaven dels forts cavalls de la Remunta.
El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que l’Ajuntament ha rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant, destruint patrimoni artístic-cultural i natural, com la capella de la Remunta o el imponent “Pi de la Remunta”.
La Masia de la Remunta actualment en estat deplorable. AGC, 2021.
Una antiga cavallerissa rehabilitada com a seu d’un esplai de la ciutat i els pisos nous que envolten el recinte que, de cop, s’ha fet petit. AGC, 2021.
A la plaça de Catalunya una de les escultures eqüestres de Frederic Marés reprodueix un model de perxeró de la Remunta. La va fer el 1929 i es va passar quinze dies prenent apunts mentre els soldats aguantaven o vigilaven els cavalls.[5]
Escultura de Frederic Marés. El model per aquest cavall que hem vist sovint a la Plaça Catalunya era de la Remunta de l’Hospitalet.
Font a la masia de Cal Capellà de l’Hospitalet de Llobregat, avui Restauran Marina. AGC
La figura de Sant Jordi ha esdevingut tot un símbol, un imaginari embellit per la literatura i les icones que ha arrelat entre allò que es transmet de mares i pares a filles i fills i que anomenem cultura.
Els cavallers o “milites” realment van existir per aquestes contrades a la no tan llunyana Edat Mitjana. Un temps catalogat entre el classicisme grec i l’anomenada Edat Moderna que prometia una nova salvació humana.
Cal descobrir aquest temps de fa mil anys que és, per a nosaltres, l’inici de la documentació escrita que ens permet conèixer d’on venim.
Pocs documents parlen dels cavallers al segle X i, si ho fan, és per reflectir les donacions que aquests feien abans de morir. Ja se sap que el poder de les escriptures estava principalment entre els monjos i aquests no eren molt donats a cantar les gestes dels guerrers tot i que ells també empunyaven les armes.
Haurem d’esperar a mitjans del segle XI per començar a veure més sovint les mencions als cavallers i a les “milites”. Tot i així, a la documentació del segle X, anem trobant algunes referències que ens permeten entreveure uns éssers que estaven tan sotmesos a la violència estructural com la que exercien cos a cos.
El poder necessita la violència. La culpa és per qui la exerceix directament, una culpa que els guerrers assumeixen i que els empeny a fer donacions importants a les institucions religioses, a peregrinar per expiar les malifetes o a enrolar-se en una última lluita, com va fer Mir Geribert, trobant, finalment, la mort.
Mir Geribert. Il·lustració del còmic: Terra de frontera: Olèrdola, 1058 d’Oriol García Quera. Rafael Dalmau, ed. Una excel·lent manera d’explicar la història als més joves.
Veurem alguns exemples dels pocs que hem trobat:
Un dels primers és de 919 quan Fortuny, cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (probablement, la de Llinars).[1]
El 985 van morir molts defensors de la ciutat de Barcelona degut a la presa d’Almansor. Un d’ells va ser Rami. Al seu testament de 987 deixà, entre d’altres béns, un alou a Vila Alba (Cardedeu) a Sant Miquel de Barcelona, un hort prop de la ciutat a Santa Maria del Mar o el seu alou de Premià a Quintilo Deovota.[2] El fet de tenir tants béns ens porta a pensar que no seria pròpiament un cavaller, més aviat devia ser un notable de la ciutat, però al segle X les fronteres no estaven prou definides, ni topogràfica, ni humanament.
Igualment Gigila, que sembla guanyar-se la vida de la mateixa manera que el seu pare, Sanla “faber”, fent obres de millora i tractes amb els potents, com el monestir de Sant Cugat, mor en aquesta batalla, quedant la seva germana Quixilo com a continuadora de la tasca familiar.[3]
I què en podem dir de elles? En primer lloc, que algunes van lluitar amb ells. De fet, a la defensa de Barcelona van venir famílies senceres. Emma vingué amb el seu marit Guillem, fidel del Comte Borrell II i senyor dels castells d’Espases i d’Esparraguera, sent feta captiva. El nou de setembre de 985 Guillem es lliura, amb gran part dels seus béns, entre els quals aquests castells, a Sant Pere de Vic, també dona la seva mansió a Castellet però amb la condició de que li hauran de donar a Emma, sense cap impediment, si aquesta tornava del captiveri.[4]
Les dones que no anaren a lluitar continuaren amb les feines familiars, com hem vist que va fer Quixilo i veiem amb moltes dones que, ja sigui soles, amb els fills i les filles o en grup, se’n fan càrrec de les propietats familiars treballant, venent, permutant, donant a un monestir per tal de seguir en règim d’usdefruit…
Moltes van haver de pledejar per recuperar els seus béns, com Madrona, filla de Guisand, que havent tornat del seu captiveri trobà que el seu germà, Bonhome, s’havia venut les seves terres a Magòria (Barcelona). El tribunal, presidit per la comtessa Ermessenda el vuit de maig de l’any 1000, obligà a restituir els béns a Madrona. El bisbe Aeci (995-1003) i la Canonja li tornen les terres, encara que poc després ella les dona a l’església de Sant Miquel de Barcelona, quedant-se com a usufructuària.[5] Sant Miquel seria aviat absorvida per la Seu de Barcelona.
Sant Miquel, protector i justicier davant la mort, era una figura molt apreciada, tot un generador simbòlic del Sant Jordi cavaller que s’enfronta al mal.
Restes església de Sant Miquel de Barcelona. Portal pòtic de la Basílica de la Mercé. Foto: viquipèdia.
Altres dones van haver de refer escriptures perdudes com Dulcídia que el 987 presentà, davant del jutge Oruç tres testimonis que declararen sobre quinze escriptures que donaven compte de sis peces de terra, sis vinyes i tres cases que havia adquirit amb el seu marit, Adam. Les propietats eren a Barcelona, als termes de Monterols (Sant Gervasi), Trullols (Sants), Cassoles (Bonanova) i al suburbi dels Arcs (davant la Catedral). Quindeleva, vídua de Bladi que en 994 demana li siguin reconstruïdes les seves propietats a Sant Pere de Reixac, objecte de rapinya dels sarraïns que a la partida s’endugueren arxius i llibres.
Algunes van recuperar penyores, com Susana que en 988 venia a Edelfred una casa amb pati a Barcelona com a garantia d’un préstec que va fer a Gomarell.[6]
Alguna, com Aurúcia Deodicada, compra. En 986 Esteve ven a Aurúcia un casal (terreny per edificar una casa) que tenia fora muralles, davant la porta del Regomir, per herència del seu germà Muç, un altre pròcer mort a la presa d’Almansor.[7] Recordem que Aurúcia gestionava uns béns importants entre els que hi havia una parada de mercat a l’entrada de la ciutat.[8]
I totes les que van quedar vídues, si volien conservar el seu patrimoni, no podien tornar-se a casar. És un fet àmpliament documentat.
Estúdia donant per perdut el seu fill, Gaudemar, s’annexionà el que li pertocaria a aquest per herència. En tornar el fill en 1002 la mare li restitueix la herència afegint una vinya que ella havia aconseguit per permuta.[9]
Com veiem, cap d’aquests fets tenen res a veure amb el que entenem per “dames”, potser les veurem als segles següents o potser ho n’hi hauran existit més que a la imaginació i a les seves expressions com la pintura i la literatura. Expressions que el dia de Sant Jordi celebrem amb la millor de totes elles, la de l’esclat de la Natura.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 21-abril-2021
A les dones treballadores de tots els temps. Als que estimen en temps difícils.
[1] Mas, J. Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Seu de Barcelona. Vol. IX, n. 4.
[2] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Doc. 63.
[4] Rovira i Solà, Manuel (1980). “Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per Al-mansur (985)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1.
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37, docs. 13, 25 i 26.
[6] Salrach i Montagut, dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 101, 125 i 107
[7] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, doc. 182
Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat
A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.
Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. Serien el mateix Baio?, ens preguntem.
També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).
Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).
Els reis francs donen també, a Frodoí i a la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.
Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.
Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.
Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.
De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X, fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.
La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).
Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de Roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (a prop de Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.
Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.
Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny, poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.
“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”
El 1086 Adelaida, amb el seu fill Guadald, dota el monestir amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.
Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5]
La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.
El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]
Sant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. «El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc» (Argentona, El maresme).
En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]
Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?
El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]
Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?
Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.
Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.
[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?
[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,
[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1
[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.
[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.
[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documentación, n. 48.
[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. XCII.
La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.
La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.
Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.
El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.
El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.
En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.
En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.
En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.
Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.
A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé
En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].
En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]
Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.
Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.
L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.
En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].
La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.
A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).
Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.
“Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.
Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.
El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]
El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.
Torrent dels Alous. Foto: Ramon Solé
El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.
Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]
En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].
Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé
Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.
Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparegut.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020
A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història
[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.
[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.
[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.
[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.
[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62
[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.
[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.
[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.
[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: «Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,
[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Molí «Font», junt al riu Ripoll a Jonqueres, on n’hi hauria els primitius molins del segle X, AGC, 2025
El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” degut a la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].
En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].
El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.
Can Feu, territori conegut com a «Sobarbar», AGC, 2025
Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.
L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.
Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.
Riu Ripoll, molí de la Garriga o d’en Torrella
El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.
Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.
El 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].
Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll
Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].
Ermita de Togores on ni hagueren Deodonades
Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort. La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]
Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].
Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.
En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].
El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020
Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20
[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre (del llatí, oliveres) i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.
En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.
El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé
Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.
Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.
Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.
El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).
El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.
Els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, després San Martí de Can Massaguer, vinculat al “Castell de Terrassa” el 916, quan Recosind i la seva dona Fruilo venen a Gelmir un alou amb un nom que remet a comunitats musulmanes o mossàrabs.[4.1.]
Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.
El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4.2.]
Sant Esteve de Castellar. Foto: Viquipèdia.
El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.
En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.
Esglèsia del Puig de la Creu. Foto: viquipèdia
En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]
Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.
Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda petita, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia. Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.
Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].
Sant Feliu del Racó. Foto: viquipèdia.
En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9] (de: “molinera”), una obra de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.
Sèquia Monar. Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.
Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.
Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.
Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].
Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 22-10-2020.
Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.
[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.
[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, doc. 9
[4.1.] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1
[4.2.] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.
Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.
Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé
Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.
Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.
En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].
En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.
Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé
En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria, deixa, entre altres legats, una vinya a «Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria», l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].
Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.
En 987 na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga, “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills.Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].
També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].
En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].
Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.
L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].
Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.
Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga per terra en Auro Invento (Provençals)[9]. La influència que haguera pogut tenir el monestir femení en la zona minvarà, tot i que en 1008 en la confirmació de propietats que el papa fa a Sant Cugat es fa menció a l’alou de Sant Pere de les Puel·les a Aquallonga.
En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres al Mont Olorda i a la Vall Seca i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar a Aquallonga, a Cercitulo i a la Vall Seca i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10]. Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.
El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.
També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or [11]
En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[12], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.
Castell Rubí. Foto: Ramon Solé
Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.
Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.
El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[13].
Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors. Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.
Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020
A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.
[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.
[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI
[10]Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 